dilluns, 17 de novembre de 2008

LA FRATERNITAT PRERAFAELITA II


Entre les nombroses escoles artístiques que es van donar al llarg del S.XIX, destaca la Fraternitat prerafaelita. Gombrich va dir que aquesta escola és la prova evident de que la Història de l’Art no es només un grandiós seguici d’obres mestres, de la mateixa manera que la historia de la humanitat es molt més que la llista dels reis que l’han governada. En ella tenen cabuda molts més que les grans figures portentoses, d’un virtuosisme extraordinari. Cap dels artistes de la Fraternitat serà un monstre creatiu, una primera figura, però alhora, amb convicció, talent i molt d’ofici van saber presentar-nos unes obres que pel seu tema i per la tècnica emprada, constitueixen un estil propi, característic i inconfusible, clarament recognoscible, i si se’m permet, inoblidable. Poden agradar-nos, disgustar-nos, semblar-nos carrinclones, fantasioses, decadents, extraordinàries, però qui mira amb atenció una obra de Rossetti –per exemple- la recordarà molt de temps.Per a poder entendre-la, hem de, primer, situar-nos en el context artístic de l'època, que no és altre que el període romàntic, per a, després, entrar en detall descrivint alguns dels artistes més importants d'aquest moviment.El romanticisme va ser un extens moviment cultural nascut a Alemanya i Anglaterra a la fi del segle XVIII i que va durar fins a més o menys finals del segle XIX. Amb el terme “Romàntic”, els crítics de l'època, molt influenciats pel Il·luminisme i posteriorment pel positivisme, van menysprear al nou estil, indicant que la seva obra era fantàstica i irreal, com el que es conta en una novel·la.Els nostres artistes i poetes es van apropiar del nom en contraposició a les crítiques del moment amb una clara intenció provocativa. Van propugnar la superioritat de la fantasia i el sentiment sobre la raó, buscant així una conversa íntima amb la naturalesa.Aquesta distinció, entre dos instints estètics d'índole diversa, és emprada per Nietzsche en el seu llibre “L'Origen de la Tragèdia”, al definir les dues nocions contràries de apol·línia – la racional i mesurada - i dionisíaca –la instintiva i desmesurada -. Els romàntics van revaloritzar l'art i la cultura de l'Edat mitja i políticament es van situar al costat dels moviments nacionalistes i liberals.

Fig. 1 retrat de la Reina Victoria
A Anglaterra, la reina Victoria va ser coronada al juny de 1838, a la curta edat de dinou anys. Dos anys més tard, es va casar amb el seu cosí Albert de Sajonia-Coburgo, que va morir 21 anys després. El llarg regnat de la reina Victoria va suposar per a l'Anglaterra del XIX uns canvis radicals: de ser un país agrícola va passar a ser una de les més grans potències industrials i colonials del món i sens dubte, la primera potència política mundial. La burgesia empresarial va acabar de conquistar el poder polític de forma pacífica, sense enfrontar-se del tot a l'aristocràcia sorgida en època renaixentista. L'època victoriana va marcar el triomf dels valors burgesos, però, sobretot, la fe en el progrés i en la prosperitat del país.

Fig. 2 Nena treballadora al tèxtil.
En aquest ambient, en l'any 1848, mentre el fantasma de el “Manifest Comunista” recorria Europa, William Hunt, Dante Gabriel Rossetti, el seu germà William Michael Rossetti i John Everett Millais, van fundar la fraternitat dels prerafaelites. El nom triat per la societat (Pre-Raphaelite Brotherhood) indica ben bé a les clares el rebuig a les obres tardanes de Rafael, el manierisme i del neoclassicisme, així com una predilecció per la senzillesa i ingenuïtat dels pintors prerafaelites, doncs anhelaven un acostament a la naturalesa similar a la dels acabats de descobrir pintors primitius.

Fig. 3 Jean Colombe, Riches Heures del Duc de Berry.

Fig. 4 Delicteria de Sandro Botticelli.

Fig. 5 La cavalcada dels Reis Mags, Benozzo Gozzoli

Fig. 6 Fragment de la Nativitat de Domenico Ghirlandaio

Aquest moviment, expressava el desig d'un retorn a una Edat mitjana molt “idealitzat” i els seus seguidors van afrontar el seu dia a dia, preocupats i alhora fascinats, per l'avanç tecnològic que s'estava donant en la societat de la reina Victoria. Certament, els prerafaelites no van ser els primers ni els últims en interessar-se per l'Edat Mitjana. Si en el “Il·luminisme” –una època racionalista- va ser considerada com una època fosca, dominada per la ignorància i la superstició, per contra el romanticisme va començar la seva revaloració i la seu redescobriment.

Fig. 7 The Queen of the Tournament, Ivanhoe. Frank William Warwick Topham

El major impuls procedirà dels escriptors, en particular de Walter Scott, que amb el seu “Ivanhoe” va establir la moda de les novel·les històriques. Així, el primer acostament dels temes pictòrics a l'Edat Mitjana té lloc a través de la representació pictòrica d'algunes de les obres de Shakespeare com ara “Romeo i Julieta” o “Hamlet”, tan radicades en l'imaginari col·lectiu com per a ser immediatament reconegudes. Enamorats de Shelley, Byron i Keats, van ser actius cercadors de les llegendes de la fe, de les armes i de l'amor que van tractar de plasmar en els seus llenços i escultures… A poc a poc, l'interès per altres obres medievals vaanar adquirint importància, entre elles cap destacar ”La Divina Comèdia” de Dante, en la qual Rosseti va trobar la seva gran font d’inspiració.La Germanor va durar com grup constituït tot just un lustre, però la seva influència es va deixar sentir en la pintura anglesa fins a ben bé entrat el segle XX.

Fig. 8 Autoretrat de Sir Joshua Reynolds
Els prerafaelites rebutjaven l'art acadèmic predominant a la Anglaterra del segle XIX, centrant les seves crítiques en Sir Joshua Reynolds, fundador de la Royal Academy of Arts. Des del seu punt de vista, la pintura acadèmica imperant no feia sinó perpetuar el manierisme de la pintura italiana posterior a Rafael i Miguel Ángel, amb composicions elegants però vàcues i freturoses de sinceritat. Per aquesta raó, ells propugnaven el retorn al detallisme minuciós i al lluminós colorit dels primitius italians i flamencs, anteriors a Rafael (d'aquí el nom del grup), als quals consideraven més autèntics.William Michael Rossetti, germà de Dante Gabriel, defineix els objectius dels prerafaelites:· tenir idees sinceres per a expressar-les;· estudiar atentament la Naturalesa per a saber exposar i manifestar aquelles idees de la millor manera possible;· simpatitzar amb quant en l'art antic és seriós, sincer i cordialment sentit, i rebutjar tot el convencional, teatral i après segons regles;· i el més important, crear bones pintures i belles estàtues.Aquests principis no tenien un caràcter dogmàtic, ja que els prerafaelites creien en la llibertat personal dels artistes per a escollir les seves pròpies idees i tècniques pictòriques.Ells intentaven "tornar als dies del passat de la pintura anteriors a Rafael, només en aquest punt: el de voler representar les coses tal com són o suposem que havien d'haver estat, però abandonant tota convenció i regla de la pintura, i hem escollit aquest nom, perquè els artistes del temps de Rafael i de després van abandonar aquesta llibertat per a subjectar-se a regles i convencions acadèmiques." No intentaven tornar a l'arcaic per afecció, sinó per un sentit de llibertat total. És a dir, la seva pintura es focalitza especialment a evocar l'estil dels antics pintors del Renaixement, especialment basant-se en els autors i temes propis del Quattrocento, el Trecento i encara més antics, medievals principalment, llegendes arcaiques i fins i tot, com en el cas del pintor Lawrence Àlma-Tadema, passatges de l'època clàssica d'Egipte Grècia i Roma.

Fig. 9 "Jogadors de Sennet" Alma-Tadema

Fig.10 Alma Tadema "Descans després del ball"

Però quan observem les seves obres ens adonem de que una cosa és pretendre retornar a la pintura dels moments anteriors a l’obra del Rafael dels finals de la seva carrera, i d’altre molt diferent aconseguir-ho, perquè els temps, les experiències han modificat la percepció dels artistes de manera més que notable. Una cosa es voler representar la fe dels homes del S.XIV, i altre sentir-la de la mateixa manera, cosa que trasllueix a moltes obres.Entre els artistes contemporanis, els van inspirar les pintures romàntiques de Heinrich Füssli


Fig. 11 Heinrich Fussli
i sobretot, de William Blake, per les seves visionàries pintures i il·lustracions dels seus llibres de poesia, van influir notablement en alguns quadres de Rossetti, pel seu simbolisme i el fantasmagòric dels protagonistes.

Fig.12 "Somni" William Blake

En la seva recerca d'un colorit brillant, semblant al de la pintura del Quattrocento, Hunt i Millais van desenvolupar una tècnica pictòrica consistent a aplicar per sobre del dibuix prèviament traçat en el llenç una fina capa de pigment blanc, que deixava visible el dibuix; sobre aquesta capa humida s'aplicava la pintura, amb pinzells petits i meticulosa lentitud. Això permetia que el color tingués en els seus quadres la lluentor i lluminositat que buscaven. Aquesta èmfasi en la lluminositat del color era una reacció contra l'ús excessiu del betum en les obres d'artistes anglesos com Joshua Reynolds, David Wilkie o Robert Haydon. L'ús del betum deixava en la pintura zones fosques, un efecte que els prerafaelites rebutjaven.
Sota la influència del Romanticisme, pensaven que la llibertat i la responsabilitat eren en l'art conceptes inseparables. No obstant això, els va fascinar particularment l'Edat Mitjana, que comportava per a ells una integritat espiritual i creativa –vegi's a aquest respecte 

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/el-simbolismo-del-caballero-y-el-dragn.html

i

http://terraxaman.blogspot.com/2008/11/l-ideal-cavalleresc.html

- que s'havia perdut en èpoques posteriors. Aquesta èmfasi en el medieval suposava en la pràctica un allunyament del realisme, que propugnava una observació independent de la naturalesa. En els seus primers moments, els prerafaelites van creure que medievalisme i realisme eren compatibles, però en anys posteriors el moviment va acabar per escindir-se en dues tendències, o corrents. El corrent realista va ser encapçalada per Hunt i Millais, mentre que el medievalisme més pur estava representat per Rossetti i els seus seguidors Edward Burne-Jones i William Morris. La ruptura no va ser mai absoluta, atès que ambdues faccions creien en l'essència espiritual de l'art, oposant així el seu idealisme al materialisme realista associat amb Courbet i l’ impressionisme.

Fig.13 "Autoretrat" Gustave Coubert

També va ser molt significativa la influència que el grup de pintors alemanys coneguts com a Natzarens, van tenir sobre ls nostres pintors


Fig.13 A Julius Schnorr


Fig. 13 B Friedrich Overbeck: "Itàlia i Germània"

El coneixement d'aquests pintors arribà a Anglaterra de la mà de Madox Brown i influí poderosament en William Dyce - deixeble de Hunt- que si bé, mai formaria part de la Fraternitat Prerafaelita, evidentment compartía molts dels seus punts de vista sobre la pintura, com podem veure:

Fig 13 C William Dyce: "Paolo i Francesca"

i molt especialment si comparem aquestes dues madonnes:

Fig. 13 D. Rafael Sanzzio "Madonna"
Fig 13 E, William Dyce: Madonna
També hem d'esmentar que el misticisme romàntic –vegi's a aquest respecte 

http://terradesomnis.blogspot.com/search/label/Friedrich

- va dur a algun d'ells a abraçar de manera intempestiva la fe catòlica, el que suposava un veritable baldó en la rígida Anglaterra anglicana.

Començaments de la Germanor.

La sessió inaugural de la Germanor va tenir lloc a casa dels pares de John Millais, en Gower Street (Londres), el 1848, i en ella van estar presents John Everett Millais (1829–1886), Dante Gabriel Rossetti (1820–1882) i William Holman Hunt (1827-1910), considerats els fundadors del grup. Hunt i Millais eren estudiants en la Royal Academy of Arts. Rossetti era deixeble de Ford Madox Brown (1821–1893), i havia conegut a Hunt després d'haver quedat impressionat pel seu quadre "Les vespres de Santa Agnes”, basat en el poema de Keats. Rossetti, també poeta, estava interessat a desenvolupar els llaços entre la poesia romàntica i l'art.

Fig 14 Retrat de Ford Madox Brown.

A la tardor del mateix any, es van afegir altres quatre membres a la Germanor: l'escultor Thomas Woolner,



Fig 15 "Maternitat"Thomas Woolner

James Collinson

Fig 16. La Sagrada Familia James Collinson

i el crític d'art Frederic George Stephens que des de les pàgines de la revista “The Germ” va difondre els ideals de la germanor.

Fig. 17 Portada de la revista "The Germ"

Tot i que Ford Madox Brown no va arribar a unir-se a la Germanor, va romandre sempre molt proper a ella. Alguns altres pintors i escultors van tenir també una relació molt estreta amb el grup, sense arribar a formar part d’ells: Evelyn de Morgan, Charles Alston Collins, Thomas Tupper i l'escultor Alexander Munro.


Fig.18 Thomas Tupper





Figs. 19 i 20 "Paolo i Francesca", esbós i escultura d'Alexander Munro.

Tots ells van mantenir en secret l'existència de la Germanor als membres de la Royal Academy.La pintura prerafaelita va ser mostrada al públic per primera vegada el 1849. Els quadres “Isabella” (1848–1849), de Millais, i “Rienzi” (1848–1849), de Hunt, es van exposar en la Royal Academy, mentre “La joventut de la Mare de Déu” de Rossetti en l'exposició lliure d'Hyde Park Corner. Com havien acordat, tots els membres de la germanor van afegir, després de la seva signatura, les sigles PRB (Pre-Raphaelite Brotherhood).


Fig. 21 "Isabela y Lorenzo" de Millais.


Fig.22 "Rienzi" Hunt


Fig.23 "La juventut de la Marededéu" de Rossetti

Entre el gener i l’abril del 1850 el grup va publicar la revista literària “The Germ”, William Michael Rossetti era l'editor de la revista, que contenia poemes dels germans Rossetti, Woolner i Collinson, juntament amb assajos d'art i literatura signats per simpatitzants de la germanor, com ara Coventry Patmore. Com la seva curta vida indica, la revista no va tenir un gran èxit de públic.En aquest mateix any la Germanor Prerafaelita es va convertir en el centre d'una polèmica a causa de l'exhibició del quadre de Millais, “Crist a casa dels seus pares”,


Fig. 24 "Crist a casa dels seus pares" Millais

considerat blasfem per diversos crítics, entre ells el famós novel·lista Charles Dickens. Es va atacar el seu medievalisme per retrògrad i el seu detallisme extrem va ser titllat de antiestètic i ofensiu a la vista. Segons Dickens, Millais ·mostrava a la Sagrada Família com un grup d'alcohòlics dels barris baixos, en posis ridícules i absurdament medievals”. Un grup rival d'artistes de la generació anterior, “The Cliq”, va fer a la Germanor blanc de les seves crítiques. Les seves idees van ser atacades públicament pel president de l'Acadèmia, Sir Charles Lock Eastlake. No obstant això, el grup va trobar un important valedor en el crític John Ruskin, qui va elogiar la seva dedicació a l'observació de la naturalesa i el seu rebuig dels mètodes de composició convencionals. Més endavant, Ruskin continuaria donant suport als prerafaelites, tant econòmicament com a través dels seus escrits.A causa d'aquestes polèmiques, James Collinson va abandonar la germanor. Es va proposar substituir-lo per Charles Alston Colins o a Walter Howell Deverell, però no es va arribar a un acord. Va ser llavors quan el grup va començar a desfer-se, encara que la seva influència continuaria fent-se sentir. Els artistes que pertanyien al moviment van continuar amb els plantejaments inicials però van deixar d'incorporar a les seves obres les inicials PRB.

Desenvolupament posterior i influència.

D’entre els artistes britànics que van rebre influències del moviment prerafaelita podem citar a John Brett, Philip Calderon, Arthur Hughes, Evelyn de Morgan i Frederic Sandys.


Fig.25 John Brett "El Picapedrer"


Fig.26 "Helena de Troia" Evelyn Morgan


Fig.27 "Maria Magdalena" Frederic Sandys.
A partir del 1856 Rossetti es va convertir en el principal representant de la tendència medievalista del moviment. La seva obra va influir en el seu amic William Morris, del que va ser soci en la seva empresa (i amb la dona de la qual va tenir tal vegada un idil·li). Ford Madox Brown i Edward Burne-Jones van ser també socis de la mateixa empresa. Gràcies a ella, els ideals de la germanor van influir en gran nombre d'arquitectes i dissenyadors d'interior, despertant l’interès pel dibuix i l'artesania medievals. Això va conduir al moviment anomenat “Arts and Crafts”, encapçalat per Morris. També Holman Hunt s'implicaria en aquest moviment de reforma del dibuix mitjançant la companyia “Della Robbia Pottery”.Hunt i Millais van evitar després del 1850 la imitació directa de l'art medieval, interessats a aprofundir en els aspectes realistes i científics del moviment prerafaelita. No obstant això, Hunt va continuar destacant la significació espiritual de l'art i, tractant de conciliar religió i ciència, va documentar curosament les seves pintures de tema bíblic amb viatges a Egipte i Palestina.Per contra, Millais va abandonar els postulats prerafaelites després de 1860, tornant paradoxalment a una pintura més acadèmica, amb influències de Sir Joshua Reynolds, que va ser durament condemnada per William Morris i d’altres artistes. La influència del prerrafaelisme va depassar els límits de la pintura anglesa, arribant Dante Gabriel Rossetti a ser considerat un precursor del llunyà del simbolisme europeu. No obstant això, els ideals artístics del segle XX, contraris a la fixació prerafaelita per retratar els objectes amb precisió gairebé fotogràfica, van fer que l'interès per la seva pintura decaigués, i només a partir dels anys 70 del S.XX, se li ha començat a parar esment.Segons alguns crítics, el prerrafaelisme podria considerar-se el primer moviment de avantguarda. Alguns trets del grup (la intenció rupturista, el seu caràcter programàtic, l'adopció d'un nou nom per al seu art o la publicació d'una revista, The Germ, com òrgan de promoció del moviment), les interrelacions personals, el seu rebuig a les normes socials, maneres de vestir, de dur els cabells, actituds polítiques, apassionament, sí semblen anticipar el que després serà comú en les avantguardes; no obstant això, el seu qüestionament de la tradició pictòrica és molt menys radical que el de les avantguardes posteriors, i no afecta a l'essencial: la mímesis, o imitació de la naturalesa, segueix sent per a ells el fonament de l'art.
La Germanor Prerrafaelita va estar integrada per:

· John Everett Millais (pintor)· Dante Gabriel Rossetti (pintor, poeta)· William Holman Hunt (pintor)· William Michael Rossetti (crític)· Thomas Woolner (escultor, poeta)· James Collinson (pintor)· Frederic George Stephens (crític)

Artistes i personalitats relacionats amb la Germanor :

· Ford Madox Brown (pintor, dissenyador)· Edward Burne-Jones (pintor, dissenyador)· Arthur Hughes (pintor)· Jane Morris (model)· William Morris (dissenyador, arquitecte)· Christina Rossetti (poeta)· Elizabeth Siddal (pintora, poeta i model)· John William Waterhouse (pintor)· Thomas Cooper Gotch (pintor)

Ford Madox Brown

Tot i que no va arribar mai a formar d’una manera activa part de la germanor, va compartir tots els seus principis, mantenint amb els integrants de la fraternitat una gran amistat i compartint el seu interès per la pintura medieval i la intolerància cap al classicisme acadèmic. Era major que els altres prerafaelites, ja que havia nascut en 1821. Va ser un avantatjat alumne de Jacques Louis David a París, va viatjar a Roma, on va descobrir l'espectacular món de la pintura Italiana, que va influir poderosament en el seu estil posterior. En 1846, vidu de la seva primera esposa, Elisabeth Bromley, regressa a Anglaterra, on coneixerà a Rossetti, llavors set anys més jove que ell, qui li presenta a Millais i a Hunt, als quals transmet tot el que havia après en la seva estada a Roma. Compartia amb ells el seu rebuig als models més clàssics i acadèmics, i mostrava un clar interès per la pintura d'índole medieval. La seva vida acadèmica va ser intensa i es va formar en diverses ciutats, entre elles Bruxes, Gant i Anvers, freqüentant als Natzarens, un corrent artístic nascuda el 1806 a Viena, i va tenir l'oportunitat d'estudiar a fons la pintura italiana, base essencial de tot artista. El 1846, Brown es va dedicar bàsicament a la pintura històrica i de temes referits a la Bíblia.El seu caràcter retret i solitari va ser accentuat per certes tragèdies familiars i nombroses defuncions d'índole personal. Aquests incidents, sumats al seu interès pels problemes de l'època (les desigualtats socials, la industrialització, la emigració) van donar fruit en una obra intensa els temes de la qual podien canviar però l'estil sempre era el mateix. El 1865 va organitzar una mostra personal al Piccadilly, on va rebre crítiques de tots colors, algunes persones lloaven la seva gran perícia tècnica, el seu ús de la llum i els seus temes, però unes altres van rebutjar el seu estil de composició i la seva excessiva vena melodramática. No obstant això, va assolir diversos encàrrecs de particulars, i entre ells el més important va ser la seva participació en els frescos del municipi de Manchester, representant la història de la ciutat, empresa que li va dur pràcticament 10 anys de la seva vida.Les seves obres més importants són “Treball”, del 1863, “Jesús li renta els peus a Pere”, del 1856, “Les llavors i els fruits de la poesia anglesa”, del 1851, i “El Xai” del 1859.
"Treball (1852-1863)"


Fig. 28

La pintura va ser encarregada per Mister Plint, un col·leccionista de Leeds. Va Ser exposada, en 1865, en la Picadilly Gallery. En aquest quadre, va voler tocar un tema delicat com és el treball. Es tracta d'una celebració de l'esmentada activitat, fidel a l'esperit victorià de l'època. Madox situa als excavadors en el centre, presentats en una actitud èpica. L'home que es troba dempeus adquireix una posi heroica i majestuosa amb una rosa entre les dents, com símbol del poder britànic. Com veiem, des del verdulaire (dreta) fins als cantants transeünts que canten per a guanyar-se el pa són recollits en aquesta obra. A més, en el centre inferior, apareix una burgesa renyant al seu fill perquè deixi d'escoltar als músics i la segueixi. En el quadre, a l'esquerra, apareix Thomas Carlyle, autor de “Passat i present” i, a la seva esquerra, amb un llibre a la mà, trobem a Maurice. És una representació dels intel·lectuals que, àdhuc semblant mandrosos, treballen amb la ment, coordinant l'activitat i determinant la felicitat d'uns altres.

"El vestit de colors" (1864-1866)


Fig.29

La pintura il·lustra l'episodi bíblic extret del gènesi (Gn 37, 32). Els fills de Jacob, en el qual, després d'haver venut aquests al seu germà José als israelites, mostren al pare el seu vestit ensangonat, per a fer-li creure que va ser víctima d'una fera.


Fig. 30 "Les llavors i els fruits de la poesia anglesa"

"Jesus li renta els peus a Pere" (1856)

Fig.31
La pintura era equiparable a “Crist a casa dels seus Pares” de Millais pel seu humil i senzill realisme. Els personatges semblen persones corrents i la seva actitud sembla totalment natural.

“Haydee descobreix el cos de Don Joan” (1870-1873)
Fig.32

El tema està tret del Don Joan de Lord Byron (cant II, versos 110-112). En ella, Don Joan naufraga en una de les illes Cíclades i és salvat per Haydee, amb la qual tindrà una infeliç història d'amor. Veiem, aquí, de nou el tema de l'amor fatal tan tractat pels prerafaelites. Per sobre de la diagonal que divideix en dos el llenç podem observar un paisatge rocós minuciosament cuidat. La figura de Don Joan, està cobert per un pal blanc com símbol de puresa i immortalitat, com si d'un crist mort es tractés. Haydee, semblant a una María dolorosa, descobreix al seu estimat sota la mirada atenta d'una testimoni.

John Everett Millais

Millais va ser un nen prodigi que ja pintava des dels quatre anys, i se’l considerava posseïdor d'un talent poc comú, provocant que ja als set anys la seva família es traslladés a Londres per a poder oferir una bona educació artística al seu fill. El 1840, amb només 11 anys, va ser admès en la prestigiosa Royal Academy, guanyant-se així el sobrenom del Noi. Quatre anys després va conèixer a Hunt i poc després, el 1848, es va unir a la fraternitat dels Prerafaelites.Millais es va dedicar a dos temes especialment com participant en aquest corrent: d'una banda es va dedicar amb afany als temes medievals, i per un altre, a representar amb ironia i tendresa assumptes familiars o d'índole social, especialment retrats de família. El 1850, va exposar la seva obra en la Royal Academy, la qual va ser brutalment jutjada per la crítica, llevat de Ruskin, l'únic crític que va sortir en la seva defensa. El 1853, Millais fa un viatge de plaer a Escòcia en companyia d'alguns amics, com Ruskin. En el viatge, l'esposa de Ruskin, Effie Gray, es va enamorar perdudament de Millais; va anul·lar el matrimoni amb Ruskin, i Millais i Gray es van casar el 1855.Aquesta unió va ser motiu de gran alegria per a Millais, qui va tenir vuit fills amb Effie. Va ser una època feliç per a la família, perquè anys després, el 1863, va ser nomenat membre de la Royal Academy, un honorable lloc com artista. Conforme passaven els anys, Millais es va anar allunyant a poc a poc dels temes propis dels prerafaelites, focalitzant-se més en temes amables i populars, que li van proporcionar la simpatia dels col·leccionistes i la crítica, arribant a ser molt famós per les seves pintures, plenes de commovedor afecte dels seus fills, especialment, els retrats de la petita Effie, de cinc anys, Mary, Everett i George.El 1896 va ser triat president de la Royal Academy, però Millais moriria aquest mateix any, tot just exercint el seu lloc uns mesos. Les seves pintures més conegudes són “Isabella” del 1849, “Ofelia morta”, del1852, “Un somni del passat” 1857, “El meu primer sermó”, 1863, i “Dormida”, del 1867.Una de les obres clau de Millais i de tot el moviment prerafaelita és “Ophelia” (1851-1852, Tate Gallery, Londres).


Figs. 33 i 34

Millais desitjava amb afany pintar aquesta obra, li agradava posar damunt del llenç els temes shakesperians. El tema era poc usual en els seu temps, tot i que després és repetí en nombroses ocasions al llarg del segle. La idea d'una jove emboigida que more ofegada, li va oferir a Millais la oportunitat de reanudar els seus intents de captar l'actitut envers alló absolutament desproveit de gràcia i d'equilibri.
Però molt més cridaner que la novetat de la postura i del tema, ho és la vivesa i capacitat de l'ull de Millais i la seva inigualable habilitat per a mostrar-nos un fragment de la naturalesa.La model que encarna a la infeliç filla de Polonio era una jove oficial, Elisabeth Siddal. Rossetti la va veure mentre posava en una tina d'aigua calenta per al llenç de Millais i es va enamorar d'ella. Els crítics van quedar commoguts pel tràgic sentit de desesperació de la figura de Ophellia i per la precisió de la botànica del quadre.Una altra de les obres de Millais va ser “Lorenzo i Isabella” (1848). que hem pogut veure anteriorment. Amb clara ambientació medieval, va ser la seva primera pintura signada amb les inicials P. R. B., contrasenya inicialment secreta dels prerafaelites.Més tard, en 1867, va presentar a la Royal Academy tres pintures representant a les seves tres filles.El llenç amb el títol 

"Dormida (1865", col·lecció privada),


Fig. 35
va ser el de major qualitat. Representa a Carrie, la més petita de les seves descendents. L'escena mostra a la petita dormida sota la vigilància d’una dida que anecdòticament es troba cosint. Els entesos han interpretat en clau al·legòrica la presència de les flors en la mà de la nena. Les campanetes han estat vistes com símbol de constància i devoció, mentre que les prímules podrien representar auguris d'amor i felicitat, que l'artista dirigeix a la seva benvolguda filla. Podem observar que la cinta vermella en primer plà, tot just esbossada, amb pinzellades ràpides i veloces, però amb gran mestratge. Finalment, els crítics no van passar per alt el contrast amb el blanc ivori del cobertor, dibuixat amb gran precisió.

William Holman Hunt

Hunt va desenvolupar alguns dels llenços més característics del moviment prerafaelita, com 

“La vigília de Santa Inés” (1848),

Fig. 36
però alhora va realitzar obres que van deslligar a la crítica com 

“Una família anglesa convertida al cristianisme protegeix a un missioner de la persecució dels Druidas” (1849-1850),

Fig.37
pintura que va ser atacada amb duresa per la crítica, ja que la van interpretar, sense raó, com un adhesió dels prerafaelites al catolicisme i a l'església de Roma.
Hunt va ser un dels artistes arquetípics dels Prerafaelites, disciplinat i prolífic. El seu estil va ser considerat dels més brillants de l'època, minuciós en els detalls i jugant contínuament amb els efectes de l'atmosfera, la llum nocturna i la diürna. El 1839, sent encara molt jove, va començar a estudiar pintura al mateix temps que treballava com a empleat. Després de dues temptatives fallides, va assolir ingressar en la Royal Academy, on va conèixer a Millais. Per a mantenir els seus estudis en la Royal Academy, va realitzar nombroses còpies d'obres famoses i retrats, assolint exposar el 1845 les seves primeres obres a la Royal Manchester Institution i més tard en la pròpia Royal Academy.Va freqüentar la Cyclographic Society, on va travar amistat amb Brown i Rossetti, amb qui va participar en la fundació de la fraternitat, a la qual va ser fidel tota la seva vida. El 1854 es va embarcar en un viatge decisiu per a la seva vida, marxant dos anys a Terra Santa i Egipte, en companyia del seu amic i també pintor Thomas Seddon. El viatge el va commoure tant que va tornar fins a en tres ocasions més, el 1869, 1875 i 1892.El 1865 Hunt es va casar amb Fanny Waugh, qui moriria a les poques setmanes de donar a llum al primogènit de Hunt, Cyril Benone. A aquesta terrible experiència, es va afegir el que mai va ser proposat, malgrat la seva fama, per a formar part de la Royal Academy, el que li va dur a desistir de participar en més mostres anuals, i va decidir mostrar la seva obra per lliure, en galeries com la Grosvenor Gallery i la New Gallery. El 1875 va prendre per esposa a la germana de la difunta Fanny, Edith, la qual cosa li va comportar nombrosos problemes amb la família d'aquesta, que s'oposava a la unió, i a les lleis britàniques, que en aquells dies no permetien matrimonis d’aquesta mena. Al 1879 va néixer el seu segon fill, Hilary.Els anys següents van ser molt fructífers per a Hunt: el 1886 va tenir lloc una retrospectiva de la seva obra en la Fini Art Society de Londres, i va escriure en algunes revistes, com la Contemporary Review. A més, va publicar dos llibres autobiogràfics, Pre-Raphaelits i The Pre-Raphaelite Brotherhood. No obstant això, els seus últims anys de vida es van veure truncats pels seus problemes de vista, que li van impossibilitar acabar moltes de les seves més grans obres, pel que va haver de recórrer a col·laboradors i ajudants per a acabar-les.En el 1905 va ser condecorat amb la Order Of Merit, i va ser autor de nombroses exposicions a Londres, Manchester, Liverpool i Glasgow.Les seves pintures més conegudes són “El serf pastor”, del 1851, “La llum del món”, del mateix any, “Valentino allibera a Silvia de Proteo”, també del 1851, “El despertar de la consciència”, del 1854, “La troballa de Jesús en el temple”, del 1860 i el més important, “La dama de Shalott”, basat en un poema d’Alfred Tennyson del 1905.Una de les obres mes conegudes de Hunt és “Valentino allibera a Silvia de Proteo” (1850-1851).


Fig. 38
Representa la quarta escena del cinquè acte de l'obra de Shakespeare “Els dos gentils homes de Verona”. Valentino perdona a Proteo, que havia tractat de seduir la seva estimada menyspreant l'amistat que els unia. Al fons es veu arribar un grup de soldats, guiats pel duc de Milà que, al final de la comèdia, es reconcilia amb la seva filla Silvia i amb Valentino. Hunt, estudià i es va documentar sobre la història per a reproduir-la ho mes fidedigna possible. Es va inspirar en les taules del British Museum de Bonnard sobre vestits de la història per a realitzar la vestimenta dels personatges. Els models triats per a representar als personatges van ser James Lennox Hannay, en el cas de Valentino i James Espinal en el de Proteo. Silvia és recreada per la figura de Eleanor Siddal, que acabava d'ingressar en la germanor. El quart personatge que entrelluquem en l'escena és Julia, la Núvia de Proteo. L'expressió poc convençuda i d'incertesa de la noia revela els sentiments oposats que la turmenten. La seva tensió s'aprecia també en les mans, que fan girar amb nervis l'anell que Proteo li havia regalat com a penyora del seu amor.

“El boc expiatori” (1854-1855)

Fig.39
la pintura és un dels millors exemples de l'atmosfera de fervor religiós que va caracteritzar la vida i les obres de Hunt. L'artista va realitzar l'obra a Jerusalem, inspirant-se en el passatge del Levític (16, 7-10) en el qual Déu ordena a Moisés dur dos bocs al temple el dia de la penitència: un haurà de ser sacrificat; l'altre, abandonat al desert. El fulminant de l'obra no és la figura assedegada del boc, si no el meravellós paisatge que Hunt a sabut reflectir en el quadre.

“La troballa de Jesús en el Temple” (1854-1860).

Fig.40
En la part superior del marc el pintor va escriure amb lletres d'or, el títol, i sobre els altres tres costats el passatge de l'evangeli de San Lucas al que es refereix aquest episodi. Quan Hunt va decidir realitzar l'obra es trobava a la vora del riu Nil. Més tard quan va arribar a Jerusalem es va documentar en la biblioteca de la ciutat, i va fer que li traduïssin el Talmud –llibre sagrat dels jueus-. Va participar en diversos ritus de la religió hebrea per a realitzar el llenç amb el major rigor històric possible. Desitjava tant realitzar un quadre real que només va voler que posessin per a ell semites, però va trobar traves, ja que es negaven a posar per a un cristià. Després de diversos intents i gràcies a amistats importants va assolir aconseguir-lo. El captaire cec, relegat a l'exterior de l'edifici, representa simbòlicament la censura espiritual dels sacerdots del temple, incapaços de reconèixer en el jove Jesús al veritable salvador. A més va ser interpretat com una premonició sobre el futur de misèria i persecució pel poble hebreu en els segles posteriors. La dona músic crea so amb un sistre, un instrument ritual en bronze o altres metalls que consisteix en una làmina amb forma de ferradura travessada per varetes mòbils transversals, ja era utilitzat en l'antiguitat egípcia. El llenç va servir per a crear un gravat en 1867, tindria molta difusió en llibres de l'època.

“L'ombra de la mort” Començada a l'abril de 1870 a Jerusalem, va ser acabada a Londres en 1873.


Fig. 41
De la pintura es va obtenir un gravat, tan popular que es va convertir en símbol de la religiositat victoriana. La imatge ens revela a un crist en posat de crucificat però sense la creu, oferint la seva ombra mística de salvació als homes. L'escenari curiosament és el taller del seu pare. La imatge femenina, pretén ser María, la qual contempla la imatge del seu fill crucificat, l'arc de la finestra fa l'efecte de nimbo sobre el cap del crucificat. En la part superior de la finestra, hi ha una estrella, no és la de David, si no la de Nadal, recordant-nos el nom de Crist – Emanuelle-, que significa Déu entre nosaltres. Entre els rotllos sota la finestra trobem desplegada la profecia de Isaïes que parla del fill de Déu que a de venir. A través de la finestra observem la figura d'una olivera, al·ludint a la darrera pregària terrenal de Crist amb el pare, i recordem que la coloma porta una olivera… és una al·lusió succinta a la trinitat. Els pilars de la finestra podrien estar també al·ludint als pilars del Temple de Jerusalem. Entre l'ombra i la paret, hi ha una figura de bronze, en forma de serp, al·ludeix al passatge del gènesi de Moisés i la serp.

“La dama de Shalott” (1886-1905).

Fig.42
Va ser la seva gran obra final, ja que va haver d’abandonar la pintura a causa de la manca de visió, de fet l'obra es va paralitzar en 1890 i va ser conclosa pels seus ajudants el 1905. Està basada en el poema homònim de Tennysson de 1842, s'inspira en les antigues llegendes artúriques, però la trama és de gran càrrega fantàstica. La dama teixeix en una tela màgica les imatges dels qui passen prop del seu castell, directes a Camelot. Víctima d'un malefici, pot veure només als viatgers a través d'un mirall. Quan passa Lancelot, el mirall es trenca; la dama puja en una barca però, una vegada al costat del castell de Camelot, mor d'amor. Aquest va ser un dels temes estrelles de la Fraternitat, practicament tots ells pintaren algun dels aspectes del poema de Tennynson. En veure aquesta obra el poeta va enfellonir, perquè al seu criteri, Hunt, no havia sabut transmetre el sentiment de l'obra si no que, havia volgut reflectir en la pintura la síntesi de la seva pròpia visió moral i estètica, el testament espiritual del seu art.Hunt, tindrà una sèrie de seguidors de la seva obra. Defensors d'un acurat realisme pictòric, fins i tot en els temes literaris o mitològics, autors de quadres religiosos i rígidament moralistes. Entre aquests seguidors del mestre Hunt destaquen Hughes, Dyce del que ja hem parlat anteriorment, Wallis, Bowler, Brett i Lindsay Windus. Crearan obres tan representatives del moviment com


Fig.42 “La mort de Chatterton” (1856), de Wallis

d'Henry Wallis, que serà una polèmica denúncia a la indiferència de la societat, que empeny al jove i bell poeta al suïcidi. O



Fig.44 “Ophelia” (1852) de Arthur Hughes.
El pintor va afrontar moltes vegades el tema de l'amor romàntic. L'ànim pertorbat de la noia és evocat en els tons foscs del paisatge, que semblen presagiar la seva tràgica mort per amor.
1/2