dimecres, 20 de maig del 2009

CLIMENT OLM: LA PASSIÓ CREADORA.


En algun indret perdut dels Pirineus lleidatans, conegut com "Les Ginebroses" entre frondosos boscos de roures i avets, s'amaga l'obra - una muntanya màgica- d'un artista únic: Climent Olm. Ceràmica, dibuix, pintura, poesia, literatura, son alguns dels camps que ha conrreat de manera extraordinària, però és en el camp de l'escultura allà on el seu art s'ha desenvolupat amb amplitut i mestria.




Vaig tenir la sort de coneixer-lo fa molts, molts anys i per un llarg temps, vaig gaudir de la seva amistat i mestratge, no ja en el camp artístic del que em reconec un negat, sinò en aquell altre de molt més difícil i complex, el d'arribar a ser persona, i va ser ell qui em va empènyer a donar els primers i maldestres pasos en aquest camí, obrint-me els ulls a unes realitats que ni m'imaginava que existien.
D'ell vaig agafar el pseudònim amb el que vaig crear aquest blog, entre els dos vàrem convenir que ens calia anar a cercar a la Mare Terra les informacions i aprenentages necessaris per a sobreviure en un món que si fa més de trenta anys veiem fotut, avui en fí, no cal parlar-ne gaire, mireu al vostre voltant, posseu el telenotícies de qualsevol cadena de qualsevol país, ja m'enteneu oi?... Convencuts com estavem -i encara n'estic- que és ella, i només ella, l'única que ens pot donar el Coneixement.
En un document de ja fa uns anys, en Climent Olm deia: "a cavall d'una alta serralada Pirinenca ... , una xarxa de petits camins fan el paisatge transitable. Esta "animat" per més de 500 roques treballades ... , personatges, símbols, abstraccions ... , són figuracions humanitzades, preses per diversos esperits i energies del lloc que, fidels a la seva cita amb el destí, s'obren al nou mil·lenni.
Terra Xaman, recull el nom i re actualitza la filosofia de la més antiga tradició de la humanitat. De quan es vivia en gran contacte i harmonia amb les forces de la Natura i de sí mateix.
Terra Xaman és una idea viva, un lloc viu. Se'n pot parlar però no es pot explicar. Per entendre, per saber, s'ha de veure i viure des del silenci, el respecte i una actitud oberta. El propòsit no és simplement artístic, i encara menys turístic, sinó magic - espiritual.






Neix en resposta a la profunda i menystinguda necessitat humana de transcendir allò que és quotidià ... Cal posar al seu lloc les fites que proposa l'extrem materialisme que ens envolta, anant més endins i més enllà
Sabem que la vida és quelcom més que treballar, figurar i consumir fins a consumir-nos. Certament som matèria, però també som esperit que la vivifica i humanitza. Oblidar això és font de desequilibri i condueix a tots els desastres personals i col·lectius que prou bé coneixem.
Sabem tot això, però la pressió és tan forta, la inèrcia tan gran, que fàcilment oblidem. Sovint ens trobem desencantats, buits ... i tot va tan ràpid, que no solem tenir el temps d'aturar-nos per considerar el sentit de tot plegat i la possible existència d'alternatives. Mentrestant la vida passa ...
Des de Terra Xaman, conscients de la importància de cadascú com a factor de canvi, es vol afavorir una ampliació de la consciencia per tal de poder despertar a noves possibilitats: propiciant un entorn diferent, "un món fora del món", on retirar-te una estona o uns dies, per tal de poder mirar-te i mirar des d'altres perspectives. L'ambició és gran en relació a allò que, ara per ara, es pot oferir, puix que la infraestructura d'acollida és mínima i extremadament senzilla. Tanmateix i malgrat les seves limitacions, Terra Xaman t’està dient: existeixo, sóc aquí, desitjant poder-te ser útil per avançar a la teva manera, pel teu propi camí".


Aquest era/és el somni...el seu...i el meu... Jo li vaig respondre: "Tu estàs disposant l’espai físic-espiritual-concret, el que has fet, el que estàs fent és senzillament extraordinari, no sé si aquesta generació, els nostres contemporanis, seran capaços de valorar la seva importància, ja saps el que sol passar quan no entres en els circuits del consum-mercantilisme, quan no et vens per la raó que sigui. Però aquesta ha estat la teva tria personal – si és que hi ha tries...-
Res te a veure, o quasi, si l’obra d’aquest o d’aquell, es bona, regular o dolenta, i entén aquests qualificatius com vulguis, és un problema d’entrar dins dels circuits, tenir padrins, amics, relacions, ja saps que la muntanya no va anar a veure a Mahoma..." i que molts grans artistes en vida no han gaudit de cap reconeixement social, l'exemple de Van Gohg es paradigmàtic, però hi ha tants i tants altres..."
"Des de la perspectiva, la distància i la llunyania, pensant reiteradament en les coses que fas, - afortunadament en tinc unes quantes al meu voltant-, pensant en les meves darreres visites, abstraient-me en la mesura del possible, de la càrrega emocional derivada de les nostres interrelacions, com a estudiós i amant de l'art, crec que la teva obra és enormement expressiva, plena de suggeriments, tècnicament pulcra i considerant els mitjans i medis -més aviat escasos i rustics- amb que treballes, de grans i sorprenents resultats.



Si observo detingudament alguna de les seves composicions, com aquella pedra -ou-origen-gènesis-eros o comsevulla que l’hagi imaginat-, enfrontada a la serralada del Cadí, és senzillament deliciosa, d’una vellesa paradigmàtica, si t’atures de debò al seu davant - com he fet en més d'una ocasió- i pots contemplar-la ni que sigui per uns instants, estàs allà, perceps, sents, vius, experimentes el Terraxaman que sommiem.
L’elegància, la claredat de línies, l’harmonia de les formes, la feliç conjunció entre la natura en estat pur – una “senzilla pedra” -, i l’art –l’aplicació d’unes tècniques sobre un objecte determinat per aconseguir transformar-lo en alguna “altre cosa” que és més del que era -, els suficients traços, polits, jocs de llums creats a través de les formes, però sense arribar a fer una cosa sobrecarregada, barroca, sinó mantenint-se dins d’una puresa que encara no ho sembli, es molt clàssica, com ho va ser el primer cubisme, fan d’aquesta, per mantenir-me en l’exemple, una obra que podria perfectament trobar-se en el vestíbul de l’Oficina Principal de la Caixa de Pensions..., però està clar... de tots els llocs del món –eludeixo els Himalaies, Andes i Alps-, on està, és on ha d’estar, és filla de l’indret, és l’indret...
Es la funció d'en Climent, com ho va ser la de Salomó, o la de tants altres, abans i després, la construcció d'un veritable espai sagrat: un Temple; però hi ha una diferència substancial amb la majoria d’aquests constructors de temples: el seu Temple encara no té Església, s’està fent, però molt lentament, es molt difícil, cal canviar tentes coses...

L’art –el de debò – s’entesta en no reconèixer els seus veritables practicants, però no en dubteu, tard o d'hora – l'obra d'aquest artista, per les seves peculiaritats, serà reconeguda, apreciada i valorada, sinó eterna, si permanent – algú serà capaç de donar-la a conèixer en profunditat, i vull creure que, un dia no molt llunyà, veurem a una munió de germans practicant, en aquest Temple, els ritus d’atenció, silenci, contemplació i unió que han estat la guia del seu treball.


Mentre escribia aquestes ratlles, m'he enrecordat d'unes paraules de Marià Corbí, que s'adapten perfectament a l'obra de'n Climent, i que reprodueixo:
"L’art és fill de l’interès sincer per la realitat. I l’interès, és atenció i amor vers la realitat.
Només qui s’interessa profundament per la realitat i es gira vers ella amb tota l’atenció i tot l’amor, pot veure la bellesa.
Per poder-se interessar incondicionalment per la realitat, cal mirar oblidant-se de sí mateix. Si quan m’aproximo a la realitat espero treure’n algun profit, ja sigui econòmic, de prestigi o satisfacció personal, algun profit pel que fa als sentiments o les emocions fortes, o bé en relació amb la realització personal o de la mena que sigui, vol dir que jo estic pel mig i amago la realitat. Si entre la realitat i jo, interposo els meus interessos, siguin quins siguin, no arribo a la realitat mateixa sinó a la idea que el meu interès s’ha fet d’ella. Si hi ha els meus interessos pel mig, la realitat no em pot parlar perquè jo li forço a dir, no el que ella és, sinó el que el meu interès li demana.

Per això, l’artista s’aproxima a la realitat com si no fos un ésser necessitat, amb despreniment, sense buscar res, sense exigir-li res, independent, com si no necessités res del que la realitat li pugui oferir. Aquesta actitud despresa, distanciada de sí mateix, independent, sense que res propi s’escoli per entremig, és la condició bàsica per a que l’interès per la realitat sigui una autèntica atenció i amor per les coses mateixes. Però no és possible interessar-se i estimar les coses mateixes, tal com es manifesten i tal com són, si no s’ha après a callar per dins de tal manera que ni els meus interessos ni les meves interpretacions, ni els meus valors ni els meus hàbits, s’interposin entre el meu cor i la meva ment i el pur parlar de les coses.
Quan res s’interposa entre l’ull, el cor i les coses que s’observen, aleshores és quan es pot produir el fenomen del pur parlar de les coses; un parlar que és com una revelació de bellesa i de veritat.
Aquesta revelació no es pot descriure amb conceptes, només pot ser apuntada, senyalada, insinuada amb formes. Formes que s’allunyen de les interpretacions i que condueixen vers l’interior del silenci, on el comprendre, el percebre i el sentir s’aproximen més i més a alguna cosa indicible que absorbeix les facultats en el seu misteri, com un forat negre. Quan succeeix això no queda res que no sigui absorbit pel silenci.
L’art camina en la mateixa direcció que el procés interior al que ens conviden totes les tradicions de saviesa de la humanitat. Té el mateix punt de partença, el mateix recorregut i la mateixa fi. Però es poden produir desviaments; Molts artistes són com els mags: utilitzen el poder que els dóna la seva capacitat d’atenció, de distanciament, de despreniment i de silenci interior, no per aconseguir la revelació del misteri de la realitat, sinó per a afirmar-se, engrandir-se, treure’n profit econòmic, reconeixement.
El món de l’art, com el de les religions, és un món ambigu en el que en moltes ocasions s’hi barreja allò més noble amb allò més vil, els productes més fins de l’esperit humà amb l’ambició i l’ànsia de poder més desmesurada, aquella que pretén dominar els esperits. Tant en l’art com en la religió, llum i tenebres sovint es troben tan indiscerniblement unides, que el que perceben els ulls i el cor és una mena de claredat luciferina. En l’art i en la religió, la capacitat de veure i sentir des de més enllà de l’egocentració d’un animal vivent es pot posar al servei de l’ambició, del poder i de l’orgull. Aquesta és l’essència de les figures mitològiques que anomenem àngels del mal. Per aquests àngels del mal, com són alguns grans artistes i alguns religiosos (i que sovintegen més del que desitjaríem), l’interès i l’amor que sorgeix de l’observació atenta i distanciada s’uneix al profund desamor que neix de l’ànsia de poder i de l’orgull. L’art i la religió que aquestes persones ofereixen és una beguda mortal que esterilitza els esperits i enverina les societats. Les religions són sempre formes sagrades, és per això que poden albergar grans dosis d’ambigüitat.




El camí interior, que és un camí de despullament radical de formes, a mesura que progressa, s'allunya de l’ambigüitat.
El camí dels buscadors de la bellesa, honestos i sincers, s’assembla al dels buscadors espirituals i acaben per confluir, de tal manera que és impossible diferenciar si es tracta d’art o de pur camí cap al conèixer i el sentir des del silenci. Aquests artistes honests, entren en el silenci i acullen la bellesa com a l’àngel de llum que anuncia la gran revelació del misteri del que és. Aquests artistes, que no són nombrosos, aprenen a endinsar-se en la lucidesa del silenci sense fer marxa enrera. No posen límit a la seva aventura pels camps de la indagació. Si no poden tornar a casa, viuen a la intempèrie.
Veiem un video de la seva obra, haureu de perdonar la qualitat, però està estret d'un video molt casolà i d'una cinta que ja té uns quants anys, però crec que dona una idea aproximada del que en Climent Olm està fent.













No els busqueu en les seves obres, perquè no els trobareu. En les seves obres no hi ha ningú en concret, tot és universal. Les seves obres són composicions de formes per a conduir, suaument, a allò que es mostra i ens mira des de les formes, però que no en té de formes. Les obres dels grans, porten l’altre món a aquest món. Diuen allò que no es pot dir; parlant creen el gran silenci; amb sons parlen de l’esperit; amb formes i colors mostren la font de totes les formes i colors, una font que no té formes ni colors, aquest sí que és un gran miracle!
Els grans, ofereixen un aliment refinat als nostres sentits que sacia l’esperit. Les obres dels grans, agafen per la mà la nostra carn d’animals vivents i ens introdueixen en l’abisme de la pura presència del que és.
Un altre petit video:














Els artistes profunds i honestos, es situen entre els grans benefactors de la humanitat. Quin millor servei es pot fer als homes i a les dones que conduir-los vers les regions on brolla l’admiració, l’interès veritable, l’acceptació completa del que hi ha, el silenci de sí mateix, la unitat de tot, l’amor i la pau que neixen en el sí del que en veritat és?"
Aquesta és sense cap mena de dubtes la gran realització de'n Climent, i des d'aquí, en aquest dia en que el meu/seu blog, han rebut les primeres 30.000 visites, voldria retre-li el meu petit i afectuós homenatge.





Desitjo que us agradi.

Ah! abans d'acabar voldria fer-vos conèixer un document que vàrem redactar ja fa uns quants anys i que malgrat tot continua essent plenament vigent:

http://terraxaman.blogspot.com/search?q=Bot%C3%B3+Blanc



PD. Si algú té interés en visitar "in situ" l'obra d'aquest gran artista, pot demanar-me l'adreça que jo li faré arribar per e-mail.

setembre del 2013

Darrerament m'ha arribat aquest video:

http://vimeo.com/59790805

i aquest altre de la TV andorrana





i també el mestre ha publicat aquest llibre:
 "La Vida es màgia en acció" de Climent Olm. Ed. Setzevents.