dimecres, 7 de febrer del 2007

ELS CAMINS DE L'ART II

CASPAR DAVID FRIEDRICH (1779-1840).







“Home i Dona contemplant la Lluna”.








Deia el gran poeta Novalis, l’autor dels Himnes a la Nit, que:
“L’art de l’observació silenciosa, de la contemplació creadora del món, es molt difícil, dons arribar a realitzar-la exigeix una constant i seriosa reflexió, a més d’una severa sobrietat. La recompensa per arribar a dominar-la, no serà el reconeixement dels altres homes, els contemporanis, que per la seva part, han rebutjat l’esforç que assolir-la els exigiria, només és pot esperar, l’alegria del saber i l’ocultar el contacte íntim amb l’Univers”.
Penso que paraules com aquestes li van ser inspirades per la contemplació d’algunes de les obres de Caspar David Friedrich, un dels més atractius pintors alemanys de tots els temps.
Friedrich va viure entre el 1779 i el 1840, és a dir, en uns anys d’una gran transcendència històrica i espiritual, caracteritzada entre d’altres coses per: la caiguda dels Antics Règims, la Revolució Francesa, les Guerres Napoleòniques, la Restauració de l’Absolutisme, les lluites del liberalisme, el sorgiment dels nacionalismes moderns, l’aparició dels socialisme utòpic i els altres, etc., seran dons anys d’una gran agitació a tots els nivells.
Com a jove inquiet i progressista, col·laborà amb els cercles radicals de l’esquerra del seu temps, conegué personalment a Hegel, a Goethe, als germans Schelegel, a Fichte, al mateix Holderlin, entre d’altres, i participa en la redacció de la revista “Atheneum” que impulsà com a poques el desenvolupament d’aquell moviment revolucionari de l’esperit europeu i occidental que coneixem com a Romanticisme, els darrers fruits del qual encara estem per recol·lectar.




Goethe
De temperament estudiós i introvertit, de fràgil salut, d’una religiositat sincera i profunda, heterodox respecte a les creences dogmàtiques, obstinat en les seves conviccions, poc donat a plegar-se per obtenir el reconeixement del públic o dels poderosos, és veuria obligat a dur una existència de senzillesa i austeritat extrema, propera a la misèria. A més de la pintura, la seva gran passió, li agradava passejar en solitari, o acompanyat dels amics més fidels, per les altes i desolades muntanyes, prop de solitàries i abandonades runes de d’altres temps, o per les fèrtils i verdes planures de la seva estimada Alemanya, a la que veia dominada per les potències estrangeres, per la reacció i l’absolutisme, ell que era tan lliure.






“Dolmen prop de Reisensberg”

La seva carrera obtingué un cert ressò entre els reduïts i escollits nuclis d’intel·lectuals i artistes que constituïren el centre del moviment revolucionari dels anys 1820-1835, però passà desapercebuda per a la majoria del públic, amb les excepcions de les famoses “La Creu a les Muntanyes”





o “Viatger davant del mar de boira”, que foren molt polèmiques i que no tingueren una bona acollida per part de la crítica oficial.







L’obra “Viajero junto al mar de niebla” pintada el 1818, la més famosa i coneguda de les del nostre autor, pot considerar-se poc satisfactòria des d’un punt de vista exclusivament artístic. L’oli es probablement, un quadre en memòria d’ un difunt. El caminant, en peu damunt d’una roca molt alta, es troba pensatiu davant el paisatge de muntanya cobert de boira. Ha arribat al final de la seva vida, tal i com s’ha interpretat correctament. La gran figura humana, pintada amb realisme, es troba en una evident desproporció respecte a l’immens paisatge d’una Natura incommensurable. L’accentuat contrast del vestit fosc, perfecte segons el cànons de la moda de l’època, el bastó, els cabells travessats pel contrallum i la claror del paisatge una mica desdibuixat, irreal en el que s’articulen formes muntanyoses impossibles de conciliar en la realitat, provoquen el fenomen de que la figura humana quedi veritablement per davant del quadre, raó per la qual dona la sensació de quedar desplaçada, una mica exagerada i podria arribar a dir-se que fins i tot és d’un cert mal gust.
Friedrich era un dibuixant de figures humanes insegur i poc destre, com ens ho confirma en una carta al seu germà Christian, i ho corrobora el fet que en alguns dels seus quadres van ser copiades amb molta por i cura d’obres pintades pel seu amic G.F. Kersting, raó per la qual en moltes de les obres del nostre artista, les figures humanes, poc abundants, ens semblen conegudes.

No, en aquesta obra no s’ha aconseguit aquella “armonía del conjunto” que el mateix Friedrich considerava com el criteri fonamental per a jutjar la vàlua d’una obra d’art. Malgrat tot, aquesta diguem-ne exageració posa de manifest la grandiositat i plenitud de les seves formulacions artístiques.
Tots els elements de l’obra ajuden a aconseguir aquella sensació onírica característica del seu pensament pictòric. L’espectador del quadre, tendeix a identificar-se amb l’absort contemplador que és troba en trànsit davant l’immens espectacle de cims, arbres, núvols que sobresurten d’entre la boira, de manera que un cert estat d’ensomniació és sobreposa a l’estat de vigília, la contemplació deixa de ser exclusivament física – de l’entorn- per esdevenir contemplació abstracte.
Habilíssim reproductor de les complexes formes i colors de la Natura, pintor dons dels anomenats “paisatgistes”, Friedrich fou principalment un teòric, un pensador i un místic.
La practica totalitat de la seva obra, no massa abundant, manifesta la seva creença de que “la vida psíquica conscient, té el seu fonament en la regió de l’inconscient, des d’on ascendeix amb un moviment similar al del Sol, emergint des de les profunditats de les tenebres”. Afirmava que “l’inconscient es l’expressió subjectiva que serveix per a designar el mateix que coneixem objectivament, amb el nom de Natura” i en conseqüència que “en el torrent indòmit dels somnis, es troba amagada la veritable imatge de Natura, amb tota la seva riquesa, amplitud i multiplicitat” i que “només si l’home arriba a deslliurar plenament el seu inconscient, li serà possible captar l’Esperit de la Natura, que li està vedat en la seva vida conscient”. En aquesta mateixa línia de pensament el filòsof Schelegel havia afirmat, per aquells anys: “Idos acostumbrando, la contemplación de la Naturaleza es la manifestación más elevada de la religión”.
Amb aquestes i d’altres idees similars, confegirà una teoria de la pintura paral·lela a la que d’altres artistes, filòsofs i pensadors, aportarien en d’altres camps de les Belles Arts. Així pel nostre pintor, el veritable art provoca una seqüència que partint de l’inconscient de l’artista i traspassant les esferes de la consciència, va a allotjar-se en l’inconscient de l’espectador; es a dir, l’art crea imatges des del somni i somnis des de les imatges.



Una obra particularment adequada per a entendre el missatge i el pensament de Friedrich es aquesta “Home i Dona contemplant la Lluna” pintada l’any 1819, en una de les etapes més creatives de la seva carrera. En ella escenifica novament la tràgica tensió metafísica que és produeix entre l’home -en aquest cas la parella humana- i el fons infinit de la Natura. Tensió metafísica produïda per l’aspiració a la Totalitat i a la Plenitud, el vell afany prometeïc d’esdevenir Déu, i la tràgica nostàlgia produïda pel convenciment de l’impossibilitat d’assolir aquestes Totalitat-Plenitut-Divinitat.
L’espectador que contempla l’obra, es troba d’entrada davant de dos plans o nivells successius. En el primer trobem a les figures humanes, sempre d’esquenes, romanen estàtiques, com abstretes mirant atentament cap a l’horitzó, on normalment es desenvolupa un fenomen natural de bellesa singular. Aquest és el pla de la vida, però també el de la mort, com ens recorda el tronc de l’arbre trencat darrera els personatges. En la distància, s’hi troba el segon pla, en ell, suspès en una ingravidessa crepuscular, l’espai sembla allunyar-se, més i més, cap a l’infinit.
La superposició dels dos plans, la utilització dels recursos i habilitats tècniques excepcionals, la qualitat del dibuix, la perfecta adequació dels colors i de la llum, l’adopció d’unes perspectives forçades, ens parlen de la intencionalitat onírica del pintor. Friedrich no tracta de ser una paisatgista realista, sinó d’introduir a l’espectador en un món que per la seva textura es confon amb el dels somnis.
Superant dons els realisme, màxima conquesta dels pintors del Renaixement, dona un pas de gegant cap endavant, creant el “paisatge màgic”, amb el que l’artista romàntic, tracta d’aconseguir un “retorn a la Natura”, i hem vist que en la seva opinió, aquest retorn, és principalment un viatge a traves del propi inconscient. En aquest sentit, Friedrich, com Goya, Fuselli o Pisanello, s’avançà més de cent anys al surrealisme.
L’espectador d’un quadre d’aquestes característiques, tendeix a identificar-se amb els absorts contempladors, captivats pel pàl·lid encantament de la Lluna, de manera que s’origina també en ell, un cert grau d’ensommiament, és a dir, un estat entremig entre la mirada racional i la inconsciència, que és superposa a l’estat de vigília ordinària, amb la qual cosa, li serà possible percebre la imatge integral de la Natura, i prendre consciència de la tensió i de la nostàlgia metafísica, que és en darrera instància, el veritable tema de la seva pintura.
Per a la consecució d’aquest objectiu, són de vital importància les figures d’esquenes que apareixen en les seves obres. Es aquest un recurs pictòric de llarga tradició a la Història de l’Art, que es remunta fins l’Antiguitat Grega, però mai fins a Friedrich, havien assolit tanta transcendència de cara a l’estructura i contingut simbòlic dels seus quadres, importància que va creixent conforme avança la seva carrera. Es interessant constatar que si bé inicialment eren molt petites, gairebé invisibles per l’espectador, perduts a la infinitud de Natura, lentament arribaran a tenir una major presència, fins a esdevenir, sinó el punt central, si almenys el contrapunt necessari.





Aquesta evolució és paral·lela a l’evolució del pensament del nostre pintor, dons si en una primera etapa, la de joventut, Friedrich ens mostra l’idea de la fusió de l’home en infinitud, en la Natura, posteriorment, l’artista pren dramàtica consciència de la ineludible polaritat Home/Natura, Home/Déu, així la visió dionisíaca serà lentament substituïda per la visió apol·línia.



Aquestes figures apareixen sovint aïllades, de dos en dos, o en petits grups davant el magnífic espectacle del “paisatge màgic”, en tots aquests casos, el nostre artista ens recorda la condició ineludible de la soledat, però en algun cas, com ara aquest – Home i Dona contemplant la Lluna-, les figures sostenen un contacte físic, la mà d’ella recolzada en l’espatlla d’ell, amb aquest senzill gest Friedrich ens parla de la parella humana, dels dos que són un, de la unificació entre les ànimes i els éssers produïda per la força de l’amor.
Malgrat això, les figures humanes són com objectes estranys en el camp de referència elemental de la Natura, tenim la impressió de que acaben d’arribar al quadre, que romandran una llarga estona, però que tard o d’hora, tornaran a marxar. Si els observem detingudament, ens adonarem que és troben disposades en el paisatge com si rebessin de l’espectacle celeste una acció santificadora, és troben en una mena de comunió amb allò diví que emana de la Natura, deixant-nos entreveure una altra de les idees de Friedrich que l’emoció derivada de la contemplació de la Natura conté la mateixa experiència que l’emoció religiosa o sagrada.
Es per això que les figures estan sempre en repòs, sumides en la més profunda de les contemplacions, deixant que la imatge de la Natura actuí benèficament sobre elles. Així l’Univers diví és desplega davant la seva mirada, deixant descobrir l’infinit transcendent. L’home, la dona, responen amb l’actitud de qui concentra totes les seves facultats espirituals en aquesta aparició. La soledat de cadascú desapareix en la unitat de la imatge i de la contemplació, dons amb l’arribada d’allò –infinit- diví fins allò finit –la persona-, és produeix l’entrada dels homes/dones en el regne d’allò no terrenal.
El 1822, en una carta adreçada a la seva dona, de la que vivia separat per causes econòmiques, de treball i de salut, li escrivia: “Al capvespre surto a passejar al camp, amb el cel al meu damunt; al meu voltant els verds sembrats i els arbres també verds, i no estic sol. Aquell qui va crear els cels i la terra està amb mi, i el seu amor em protegeix”.




D’aquesta manera, Friedrich, en representar la serenor i la calma de la vida de la Natura, a traves del seu misticisme tràgic, serà capaç de trobar la imatge somniada d’un món fins llavors desconegut, que conté en ell mateix, una poesia essencial i profunda, d’una Bellesa que no és sinó el resultat del constant col·loqui que el pintor va sostenir amb la Natura, al llarg de tota la seva existència.




Caspar David Friedrich
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: romanticismo pintura)

dimarts, 6 de febrer del 2007

ELS CAMINS DE L'ART

BELLESA I MORT



Deu de ser l’hivern, amb aquests dies grisos en que la boira ho amara tot...
Ha de ser la manca de la llum del Sol, l’espectacle d’una Natura immersa en la melancolia, a l’espera d’aquella primavera que ja està neixent i que s’amaga darrera de cada fulla caiguda en el terra...
Pot ser... poden ser tantes coses...
Quatre lentes i fredes gotes llisquen pel cristall de la finestra que tinc al davant, dibuixant formes sense forma... i un sentiment de petitesa s’apodera de la meva ànima...
M’atrau l’abisme, ho reconec, l’alegria i la tristesa per igual i jo, equidistant al vell mig d’una ecuació impossible de resoldre...
Penso... visc... i en les meves pantalles interiors apareixent les imatges, els sons, les paraules….



“La Belleza es Verdad,
la Verdad-Belleza, eso es todo
lo que sabemos de la tierra
y todo lo que necesitamos saber.”

Keats.



“¡Pensador, hombre libre! no solo piensas tu
en un mundo libre en el que estalla la vida en cada cosa.
Tu libertad dispone de tus múltiples fuerzas,
pero de tus consejos está ausente la tierra.
Un espíritu que obra respeta a todo bruto,
cada flor es un alma que se abre silenciosa,
un misterio de amor en el metal descansa,
¡Todo es sensible! y todo, sobre tí, poderoso.
Teme en los muros ciegos al ojo que te espía;
a la misma materia se halla ligado el verbo...
¡No permitas que sirva para algún uso impío!
pues en el ser oscuro suele ocultarse un Dios
y cual ojo naciente por su párpado preso
un espíritu puro se agita en el guijarro.”


G. de Nerval: (Versos dorados)



“Cuanto más se eleva
y se ensancha el pensamiento humano,
menos comprensibles aparecen la nada y la muerte.
Todo lo que muere cae en la vida;
y todo lo que nace tiene la misma edad de lo que muere.
La muerte es el lado de la vida que no está vuelto hacia nosotros...
No hay ni un más acá ni un más allá,
tan sólo la gran unidad.”


J.M. Rilke: (La muerte.)





“Soy bella ¡Oh, mortales!,
como un sueño de piedra
y mi seno, para todos en su momento mortífero,
está hecho para inspirar al poeta,
un amor eterno y mudo como la materia.
Trueno en el azul como una incomprendida esfinge;
uno un corazón de nieve a la blancura de los cisnes;
odio el movimiento que desplaza las línias,
y jamás lloro, jamás rio”.


Baudelaire: (Belleza muerte)



“La muerte y la Belleza son dos cosas profundas,
que contienen tanta sombra y tanto azul que parecen,
dos hermanas igualmente terribles y fecundas,
guardando el mismo enigma y el mismo misterio.”


Baudelaire: (Belleza muerte)

“Somniavem l’un en l’altre
i del somni em despertat,
vivim per poder estimar-nos
i en la nit tornem a caure.
Tu sorties del meu somni,
del teu somni jo he sortit.
Morirem, si totalment
es perdia l’un en l’altre.
Dues gotes en un lliri
vibren clares i rodones.
Es fonen en una i baixen
rodolant al fons del calze...”


C.F. Hebbel.



“Todo induce a creer que existe cierto punto del espíritu
desde el cual la vida y la muerte, lo real y lo imaginario,
lo pasado y lo futuro, lo comunicable y lo incomunicable,
lo alto y lo bajo dejan de ser percibidos contradictoriamente.”


André Bretón: (2º. Manifiesto.)





“Penso en tu quan del sol la lluïssor
des del mar resplandeix;
Penso en tu quan el raig de la lluna es pinta
a l’aigua de les fonts.
Et veig a tu, quan al camí remot
la polsaguera s’alça;
en fonda nit, quan per l’estret vial
tremola el caminant.
Et sento a tu, quan amb rumor pausat
s’aixequen les onades;
al bosc quiet sovint et vaig a escoltar
quan tota cosa calla.
Estic amb tu, encara que ets tan lluny,
et sento sempre prop de mí!.
El Sol es pon, aviat veuré estrelles,
Oh!, si fossis aquí!”


Goethe.





“He visto una vez lo Único,
lo que mi alma buscaba,
y la perfección que situamos lejos,
más allá de las estrellas,
que relegamos al final del tiempo;
yo la he sentido presente.
¡Estaba aquí, lo más elevado, estaba aquí,
en el círculo de la naturaleza humana y de las cosas!
Ya no pregunto donde está;
estaba en el mundo, puede volver a él;
lo he visto, lo he conocido.
¡Oh, vosotros, los que buscais lo más elevado y mejor
en la profundidad del saber, en el tumulto del comercio,
en la oscuridad del pasado, en el laberinto del futuro,
en las tumbas o más allá de las estrellas!.
¿Sabeis su nombre?
¿el nombre de lo que es uno y todo?
Su nombre es Belleza.


Holderling: (Hyperión)



“He muerto porque no tengo deseos,
no tengo deseos porque creo poseer,
creo poseer porque no trato de dar,
al tratar de dar me doy cuento de que nada poseo,
al comprobar que nada poseo trato de darme yo mismo,
al tratar de darme yo mismo, comprendo que nada soy,
al ver que nada soy, deseo transformarme,
al desear transformarse, ¡se vive!.”


Rimbaud.






POEMA nº 20(Pablo Neruda)


Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.»
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.



“Encara en plena primavera
de la vida, vaig emigrar,
i les joves i alegres danses
van restar a la casa pairal.
Tots els meus bens, la meva herència,
alegrement vaig escampar-los,
vaig agafarun bordó lleuger
i vaig partir amb ànim d’infant.
Perquè em guiava un fort deler
i una fosca convicció
que em deia: tens el camí obert,
fuig vers l’indret on surt el Sol.
Trobaràs un portal daurat,
hi entraràs, perquè en aquell lloc,
allò que es terrenal es torna
celestial, immarcescible.
Vingué la nit, vingué el matí
mai més, mai més no em deturava;
però restava sempre ocult
allò que busco, allò que vull.
Cimals s’alçavent davant meu,
torrents barraven el meu pas,
vaig posar passos entre cingles
i ponts damunt els rius ferotges.
I vaig fer cap a la ribera
d’un riu que vers Llevant corria
fiat amb joia en el seu rumb
dins el seu si vaig capbussar-me.
Vers un mar immens em va dur
el joc de les seves onades;
en tinc davant l’ampla buidor,
no m’he apropat a l’objectiu.
Ah, cap sendera no m’hi guia,
ah, sobre meu el cel mai més
no entrara en contacte amb la terra
i l’Allí mai no serà Aquí!”.

Schiller: (El Peregrí)



"Palabras para Julia."
de José Agustín Goytosolo.

"Tú no puedes volver atrás,
porqué la vida ya te empuja,
Como un aullido interminable,
interminable...
Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida y sóla,
tal vez querrás no haber nacido,
no haber nacido...
Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí,
pensando en tí, pensando en tí,
como ahora pienso...
La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos...
Un hombre sólo, una mujer,
así tomados de uno en uno,
són como polvo, no són nada,
no són nada...
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí,
pensando en tí, pensando en tí,
como ahora pienso...
Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
que les ayude tu canción,
Entre sus canciones...
Nunca te entregues, ni te apartes
junto al camino, nunca digas,
no puedo más y aquí me quedo,
y aquí me quedo...
Entonces siempre acuérdate,
de lo que un día yo escribí,
pensando en tí, pensando en tí,
como ahora pienso...
La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos...
No sé decirte nada más,
pero tú debes comprender
que yo aún estoy en el camino,
en el camino...
Pero tu siempre acuérdate,
de lo que un día yo escribí,
pensando en tí, pensando en tí,
como ahora pienso..."





NO TE AFLIJAS...

No te aflijas, la belleza volverá a regocijarte con su gracia;
la celda de la tristeza se convertirá un día en un jardín cercado lleno de rosas.
No te flijas corazón doliente, tu mal en bien se trocará;
no te detengas en lo que te perturba:
ese espíritu trastornado conocerá de nuevo la paz.
No te aflijas, una vez más la vida reinará en el jardín en que suspiras
y veras muy pronto, ¡ oh, chantre de la noche!,
una corona de rosas sobre tu frente.
No te aflijas si no comprendes el misterio de la vida.
¡Tanta alegria se oculta tras el velo!.
No te aflijas si, por algunos instantes,
las esferas estrelladas no giran segun tus deseos,
pues la rueda del tiempo no siempre da vueltas en el mismo sentido.
No te aflijas, alma mía, si el torrente de los dias
convierte en ruinas tu morada mortal,
pues tienes el amor para salvarte de ese diluvio.
No te aflijas si el viaje es amargo y la meta invisible.
No hay camino que no conduzca a una meta.
No te aflijas, Hafiz , en el rincón humilde
en que te crees pobre y en el abandono de las noches oscuras,
pues aún te quedan tu canción y tu amor...
HAFIZ, Chiraz, Pérsia S.XIV.


“Todo vive, todo se agita,
todo se corresponde;
los rayos magnéticos emanados
de mí mismo o de otros,
atraviesan sin obstáculos
la cadena infinita de las cosas creadas:
es una red que cubre el mundo
y cuyos hilos se comunican
con las plantas y las estrellas.”

G. de Nerval: (Aurelia)