dimecres, 25 de febrer del 2009

L'HIPERREALISME: L'ART DE L'ARA I AQUÍ!


En un món on l'home ja havia superat les seves més desgavellades ficcions, on la realitat les havia superat, precisament, quan arriba a la Lluna en 1968. On el Pop Art dels 50 era un tema ja gairebé esgotat i la idea agradava més que l'objecte.


Danny Bond

L'Hiperrealisme és una tendència radical de la pintura realista, sorgida als EE.UU. a finals de la dècada del 1960, que és sproposa reproduir la realitat amb més fidelitat i objectivitat que la fotografía. Però, com podria competir la pintura hiperrealista, amb la fotografía, en el que es pot veure i palpar?.

Edward Hopper
Es tracta de pintures, de fotografies i d'escultures, l'intent de les quals és aferrar-se el més que es pugui a la realitat. Els seus temes són objectes quotidians, o persones normals en situacions quotidianes, encara que també al·ludint al quotidià de la intimitat (sexualitat). És un concepte reprès ja anys enrere a mitjan segle XIX pels realistes clàssics, que s'anteposaven al romanticisme i les seves idees.
La seva proposta exuberant, sense pretendre'l en realitat, va dur a una reacció febril. Com era possible que després de tants anys de tractar de deixar la imatge uns artistes malbaratant el seu temps a l'escodrinyar-la i mostrar-la, per a contradir tot l'esforç que els altre havien estat duent a terme al llarg de tantes generacions? Ara era el seu torn, havia d'aguantar les més dures critiques verbals que mai s'hagin fet en la història, o potser, les mateixes que cada nou art enfronta quan s'exposa per primer cop al món.

Dino Valls

Una mirada retrospectiva
En el moment que el hiperrealisme es va estrenar com art, va haver molta confusió per denominar què seria l’hiperrealisme; no obstant això, no es va arribar a res. Se l’ha anomenat Realisme Fotogràfic, Nou Realisme, Redescobriment del Realisme, Realisme Imaginari, Hiperrealisme, entre d’altres coses (el terme que utilitzarem serà el d’Hiperrealisme, per ser aquell que finalment s’ha trobat com mès adequat). En primera instància el hiperrealisme no va ser concebut com un nou realisme, sinó com un no art que ofenia.


Dino Valls.

Es va voler deixar relegat i inservible, demonitzant-se la seva creació. Algunes de les més punyents denominacions que va rebre van ser: “pintura nazi”, “ideologia socialista d'art per al poble”, “superficial fenomenalisme”, “fetitxisme de l'objecte”, “art obscè”. Alguna persona va dir a l’ hiperrealisme, sense deixar de témer-lo: “bell i terrible com ha estat sempre l'art”.



Si parlem de precursors, definitivament han d'estar aquells antirromàntics del S.XIX, però degut al fet que el temps-espai en el qual es produiren són totalment diferents, es donen dos elements claus distintius amb els d'aquella època romàntica: la fotografia i el Pop Art.
La pintura ha mort! Clamaven…
La fotografia havia arribat com una nova tecnologia amb la que mai més es tornaria a pintar, almenys no la realitat. Va ser llavors que l’ impressionisme va aparèixer i el retrat de la realitat es va deixar de costat. Així, després del dadaisme, el Pop Art sorgeix, per a proveir al Hiperrealisme d'eines. Però els coetànis no van contar amb que el realisme tornaria a resorgir de les cendres, renovat.Van existir molts crítics, al principi, que deien que el Hiperrealisme no era més que una versió nova del Pop Art. No obstant això, no va ser el seu fill sinó una derivació. El principal del Pop Art és demostrar que l'art pot estar en les coses quotidianes, a la vista de tots, al contrari de l’ Hiperrealisme, que no fa a l'art quotidià, més aviat es fonamenta en la quotidianitat per a fer art.


Richard Estes.




Don Eddy



El Pop Art es retroba amb la quotidianitat, amb la cultura i la seva tecnologia, però encara significant una mica. El Hiperrealisme surt d'aquesta significació, per a significar una altra, però sense aquesta intenció. Per tant, són corrents totalment diferents.
Una de les primeres obres d'aquest moviment va ser "el Gran Autoretrat"de Chuck Close.


Chuck Close. Neix en 1940. Famós per les seves imatges gegantesques penjades en museus. En les seves obres s'aprecien tant figures masculines com femenines. Continua pintant. Realitza una pintura de Kate Moss en el 2003.




Un altre d'aquests precursors va ser John d'Andrea. Escultor. Generalment fa escultures de nus de persones de totes les edats i gèneres. Utilitza polivinil, pèl humà, pell d'animals, cuir, entre d’altres.


L'artista i la seva obra







Una altre escultura de d'Adrea.





Escultura de Duane Hanson que reprodueix a tamany natural personatges trets de les classes treballadores, les seves obres son de fibra de vidre i polièster.



Fonaments de l'hiperrealisme



El Hiperrealisme comporta una “revolució òptica”; comparable amb la revolució industrial del segle XIX, al portar en els seus fonaments un “despreniment de la realitat” (Egon Friedell). Les seves conseqüències duent als crítics d'art, així com al públic en general, a re considerar el que és la realitat. Des que Duchamp demostrés al món que un objecte quotidià pot ser art amb la seva Roda de Bicicleta sobre un Tamboret en 1913, l'art va prenent camins més subjectius amb el Dadaisme, un art summament abstracte que començaria per objectes ordinaris per a donar-los un toc ‘irreal'. És a dir, el que al principi va ser una embranzida des de objectes ordinaris amb una nova connotació, es va convertir en una total abstracció de l'objecte i el seu significat quotidià.




Marcel Duchamps
Parlant del concepte de ‘realisme', no és un nou. Moltes vegades s'ha recorregut als orígens de les coses, al real, per a mostrar la completa realitat. Com ja hem vist a mitjan segle avant passat va aparèixer el realisme com contraposició del romanticisme, encapçalant el moviment per Jean Baptise Corot i Gustave Courbert.


Coubert.

Segons el seu company, Courbert negava a la bellesa per a no distreure's i agafar-se a la realitat. Si es deia que aquests artistes eren realistes, però no podien assolir representar-la al cent per cent, pel que la idealitzaven. Llavors, els artistes hiperrealistes tractarien de no idealitzar la imatge, de deixar-la freda i objectiva i, així, seria com una realitat a part.
A la fi dels 60, aquest concepte de realisme se li sembla a aquest hiperrealisme, és un retorn a un concepte, però amb una mirada distinta.Anteriorment els realistes clàssics intentaven idealitzar els elements o situacions casuals, imprimint-los la moral del ‘bo'. Aquesta vegada, els hiperrealistes oscil·len entre “l'ideal i el bo i el real i l'inconvenient”.
Edward Crewdson

Una altre de les característiques de l'hiperrealisme és la exactitud en els detalls que contrasta amb la sensació d'irrealitat dels efectes espaials i la capacitat per a convertir en temes pictòrics els detalls visuals de la realitat. No hi ha senyals de pinzellada i l'artista sembla ser-hi absent; els quadres és cobreixen d'una fina capa de pintura, aplicada a pistola o pinzell, essent raspada amb una fulla d'afaitar per a que no quedi cap relleu, cap materia pictòrica. Aquests pintor tenen un alt grau de conceptualisme al plasmar la diferència entre l'objecte real i la seva imatge pintada: alló de real, traslladat a la tela mitjançans la càmara fotogràfica utilitzant recursos pictòrics, d'aquesta manera alló de real pateix dos transformacions, d'aquí l'aspecte d'irreal que diferència l'hiperrealisme del realisme tradicional.



Guan Zeju

Si en aquells dies els idealistes havien corromput la moral al tractar d'idealitzar-la, llavors els hiperrealistes no serien els bons, els quals presenten les coses tal com són. Per a l’hiperrealista, l'objectivitat que s'intenta deduir de la realitat, és una concepció freturosa de moral. L’oli, el canvas o l'escultura no intenten mostrar cap inclinació social o política, sinó que, encegant-se a tot allò, intenta imprimir les formes, els colors, etc; i formar una imatge. Si per cas, el manament que recalca és: observa!Ivan Karp — el primer que mostra l’hiperrealisme al món—,fundador de l'O.K. Harris Gallery de Nova York —una dels principals galeries on es va mostrar el moviment hiperrealista, mantenint-se a l'avantguarda sempre amb exhibicions contemporànies cent per cent)—



va dir el que il·lumina al concepte d'art hiperrealista. Va expressar, que entre la varietat de “microcircuits, trasplantaments de cos i el conceptualisme”, la pintura realista semblaria “possiblement ridícula”.

Pintura de Dru Blair

L'ànima del hiperrealisme és l'observació, l'acció de la qual requereix d'un subjecte. A pesar de ser un assumpte objectiu, i intentar-lo, l'observador no és parcial. J. Patrice Marandel ‘observa' que els artistes d'aquest corrent deixen de costat els simbolismes, “les associacions evocatives” dels surrealistes, però això no implica que deixin de costat el seu plantejament subjectiu de la realitat. La seva simple categoria de pintura figurativa o paisatgista els força a classificar. No només això, sinó que existeixen variacions de dimensions, dels cossos dels models, dels colors…




Desiree Roldon


És per això que els hiperrealistes estan involucrats en un procés deductiu. Reben informació de l'exterior, ho avaluen en el seu interior, per a plasmar-lo novament en l'exterior. En el procés, molta informació no va ser captada, raó per la qual es deixa fora. Però al final, “…el que es deixa fora de la fotografia (o de la pintura) és gairebé igual d'important que el que està dintre.”
Gerrit Henry va expressar també que la imparcialitat de l'autor no és possible. A pesar de dir que es diu que “la càmera no menteix”; finalment qui pren un enquadrament o un altre, i per quins arguments és qüestió de l'autor. Sempre s'imprimeix el “contingut del seu cor”, i ho enquadra autoritàriament com a ‘real'. Tal vegada el que creiem que és la realitat és només el que pensem que és.




Stephen Molyneaux
Cindy Nemser s'uneix a l'argument. Ella diu que, degut al fet que l'observació no només es troba en la lectura dels colors, fins i tot dels materials, l'artista escull un tros de realitat per a ser vist amb deteniment. Des d'una ciutat sencera, llums i colors, fins a una flor engrandida amb ‘el lent de la consciència'. És ‘un close up', com ho ha dit Nemser, que sosté que a través dels anys i en totes les cultures, el gust per veure només allò, llevant tota la resta que destorba per a tornar a allò únic, en el sentit que no existeix res més.
És llavors, a través de l'art d'observació de la vida casual, que trobem un antagonista de l'existencialisme? Linda Chase, també crítica d'art, parla de l'existencialisme com la contrapart de l'obra hiperrealista.
L'existencialisme és la recerca del significat de l'existència de l'home. Abans que hagués qualsevol significat, estava només l'existència, com bé ho diu Jean-Paul Sartre: “existència abans que essència”. Nosaltres, per a trobar una ‘raó' a la nostra existència i una ‘raó' de l'existir de les coses que ens envolten, les emboliquem de significat. Però abans d'haver-los aplicat una ‘essència' a les coses del món, aquestes van existir per si soles sense necessitar del pensament; així l'home va existir abans de ser pensat home. Aquests significats s'han predestinat tan racionalment, amb tanta ‘raó', que el sentit de presència de les coses s'ha empetitit.

Zutto
Conclusió
L’ hiperrealisme és un intent de retorn al que existeix. Al present. És el retorn a la materialitat, a la creació de l'home, al físic, al cos. Dins els marges d’uns moviments tan idealistes com el dadaisme, on el desordre, la força de la no forma, o el Pop Art que també perseguia un ideal, en voler popularitzar l'art; l’ hiperrealisme pren forma. I literalment ho va fer, doncs la seva proposta va ser no tenir una proposta, cancel·lar la idealització del real, i només exhibir les formes dels objectes i mostrar la seva naturalesa d'existència. Aquests objectes ja no van ser producte d'una cosa extreta de la ment que tot ho cataloga i imposa noms i funcions, ni mostraria aquests objectes alienats del seu ús (com ho va fer Duchamp o l'art conceptual); sinó que els regressaria al lloc on pertanyen, al seu origen. És aquí on tota creació existeix, al pertànyer en primera instància al buit, al no-res, al simple.
El Silenci del Món.


Claude Lazar



L'Observació. L'exuberant de la imatge, la riquesa de color, el que simplement és i existeix. El que no té moral, pura imatge i forma. És doncs, la senzillesa de la vida quotidiana, el que el hiperrealisme vol ressaltar. És la majestuositat del seu disseny, dels seus colors, de la seva presència. Estimar a alguna cosa que és extern li va fer a l'home ofegar-se en els seus turments, penúries en la ment, d'on tot engany neix. No. Aquesta vegada caldria crear una cosa que li donés la benvinguda de la seva aventura salvatge. Banalitat per a alguns, però a final de comptes orgànica…a final de comptes nostra.





Pintura de Philippe Lamiral.

És per això que tal moviment artístic és summament important doncs, quan l'home oblidava ja de què estava fet i del seu univers immediat, arriba aquest corrent per a recordar-nos que l'única cosa que té i sempre tindrà és el seu present, el seu : ARA i AQUÍ!.