dimarts, 3 de febrer del 2009

EL MITE: UN CAMÍ DE RETORN AL PARADIS PERDUT.


Deia Raimon Pannikkar, un dels pensadors més interessants d'aquest país, en la seva obra “Mito y realidad” que: “Al Principio y al Final se encuentra el Mito”. Amb aquesta frase l'autor vol donar-nos a entendre que el Mite, lluny de constituir quelcom d'irreal, imaginari o fantasiós, en veritat és troba a l'origen de totes les coses; que tots els altres fenòmens, objectes, situacions, etc., estan formats per la mateixa substància del mite; amb d'altres paraules: no són més que objectes mítics.
A l’interior de la seva psique, l’home guarda un sentiment ahistòric, el record obagós d’una existència més completa, més rica, d’una època en la que va participar d’una condició que avui podríem anomenar paradisíaca. Aquella situació primordial, va tenir lloc “in illo tempore”, en el gran temps dels orígens, una Edat d’Or absolutament mítica. En aquell temps fabulós, l’home natural vivia en un estat de beatitud i llibertat gairebé absoluts.


Però alguna cosa va provocar un profund trastocament d’aquell règim vital. L’home va experimentar una modificació qualitativa en el seu interior i va ser projectat a la temporalitat. La “caiguda” des d’aquelles alçades mítiques, va significar un tall essencial en la evolució de la condició humana; les seves conseqüències van ser terribles: el sofriment, la sexualitat, el politeisme i la mort. L’època paradisíaca es va acabar i l’home, mancat de la seva condició original, va prendre consciència de ésser caigut.


Des de llavors, limitat en la seva percepció i en els seus poders, separat del generós sí de la natura, sent la nostàlgia de la seva anterior condició edènica. El record del “paradís”, imprès en les seves estructures psíquiques més profundes, sobreviu a la psique individual, això si, degradat en forma d’imatges i de símbols.


L'Edat d'Or

A cops se’ns torna quasi evident, com quan veiem algun paisatge, d’una illa tropical, d’unes muntanyes formidables, a la volta del cel aquella nit d’estiu, o en els ulls d’aquella noia/noi tan bonica, i més sovint encara, ho sentim de forma difosa, com el desig de viure quelcom completament diferent de l’instant present, o en la recerca d’ un “altre lloc”.

Aquesta nostàlgia es troba en el fonament de la vida espiritual de tots els pobles de la terra, dons tots ells, des d’aquells que nosaltres podem considerar més desenvolupats, fins els qui ens puguin semblar que viuen vinculats al passat, tots tenen multitud de símbols, herois i mites, potser fa molt de temps ja oblidats, tots ells, tenen a la seva manera, aquest mateix sentiment de nostàlgia d’aquell paradís perdut. En la majoria dels casos, aquest tresor cultural subsisteix, floreix en múltiples expressions de l’ànima, inspira als poetes i als artistes, dona vida a la cultura i projecta els homes condicionats per la història, vers un cosmos espiritual il·limitat, es manifesta en els sentiments col·lectius i, es el fonament - més o menys secret - de la seva visió del món.


La seva presència es l’empremta d’una antiga harmonia, d’una vida més plena i profunda, quan l’home mantenia correspondències amb el cosmos i disposava d’unes facultats, avui ignorades, per a captar la realitat, molt més amplies que els canals sensorials que filtren i empetiteixen, la nostre percepció del món que ens envolta. Malgrat tot, l’esperit humà, mai ha deixat d’experimentar l’obscur desig de transcendir els sentits, d’endinsar-se per camins invisibles, d’aprofundir a les fosques en el propi interior, a la recerca d’un nivell paradisíac, sense angoixa, sense lluita, de plenitud. Els somnis, les imatges de l’inconscient, l’experiència amatòria o religiosa, etc., són unes estranyes forces que no podrem extirpar mai, perquè formen part de nosaltres mateixos.
L’home no ha deixat mai de sentir la crida del seu inconscient, de donar-se amb cos a ànima a la realització de bells somnis, personals o societaris, de cercar el seu creixement amb múltiples formes d’èxtasi, de lluitar aferrissadament per superar la multitud de “jos” que elabora contínuament al llarg de la seva vida, de superar el pensament racional i, arribar a aquell punt inversemblant que es troba més enllà de la persona, de l’espai-temps i de la vida i que s’obre a l’infinit.
Podria pensar-se que els homes que cerquen aquest punt inversemblant, haurien de ser els ximples, els menys preparats, incultes, boixos, però no sembla així, ans al contrari. Són els erudits, els filòsofs, els artistes, els científics els qui ens parlen d’aquesta recerca, qui donen testimoni de la seva trobada.
Els escrits més antics de la humanitat, el Rig Veda, el poema de Gilgamesh, els llibres més antics de la Bíblia, texts sumeris i babilonis, el Mahabharata i el Ramaiana, les obres d’Hesíode, les tradicions budistes i cristianes, ens parlen d’aquella època edènica, un estat de perfecció espiritual. Les teories científiques més actuals de l’Antropologia i de l’Arqueologia, així com molts especialistes en la Prehistòria, afirmen sense amagar-se, que segons les darreres troballes, aquesta època edènica hauria tingut lloc a l’era Glacial, en ella, l’home va viure en una substancial innocència de tot el que l’envoltava i, en una absoluta identificació amb la natura.


En aquell llarguíssim període de temps - centenars de milers d’anys -, pràcticament no van produir-se canvis substancials en les seves formes de vida ni de pensar, es com si no visquessin dins la història, com si la llei del devenir s’hagués oblidat d’exigir el seu tribut inexorable. Per aquells homes l’existència tindria lloc en una mena d’Eternitat, la realitat que els envoltava hauria de ser d’un sol ordre. No hi hauria coses “reals” o “irreals”; la lògica ordinària i la lògica afectiva estarien integrades en una sola; la seva visió del món seria una imatge molt amplia de la realitat, on tindrien cabuda fets que avui consideraríem fora del que es normal, paranormal; es viuria amb un poderós sentiment d’unitat de la consciència i del món. Els poetes ens parlen d’una humanitat no dividida, que parlava un sol idioma i venerava el mateix Deu.
Però - continuen els experts -, des de la fi de l’Era Glacial i començaments del Neolític amb el descobriment de l’agricultura i els seus cicles periòdics, l’home comença a raonar sobre la causa de les coses, a reconèixer el seu sentit abstracte i transcendent, etc.. Aquest home agricultor, perd el sentiment de totalitat; es trenca la unitat originària. El triomf de la forma d’aprehensió racional de la realitat, comporta la ràpida declinada de les facultats que avui consideraríem paranormals. Es produeix una profunda transformació psicològica que va modificant gradualment la seva visió del món.

L’experiència avaluativa del temps, substitueix a aquella dimensió atemporal. La divisió en grups, clans, les diverses llengües, els conflictes territorials, afavoririen la supremacia de les nocions de causa-efecte, de temps i d’espai. L’home pren consciència de viure en la història. Allò invisible o infinit, es retalla en petites seccions, plans o nivells, alhora que la personalitat del jo conscient, enfosqueix una part de les seves facultats d’aprehensió, en les profunditats de l’inconscient.

El “Logos” desplaça al “Mytos”.




Aquest fenomen de conseqüències múltiples que va sacsejar el món antic, es percebut per les generacions successives com una “caiguda”, dons tot i que el nou home va adquirint progressivament una visió de la realitat en tres dimensions que és captada pels sentits corporals, el cert es que aquell home, té també una tradició; és a dir, porta en ell mateix els mites, les històries sagrades, que van tenir lloc en aquella eternitat, en el Gran Temps.
I no podem deixar de constatar que malgrat les deformacions que poden haver-se produït en aquest immens cos de records, transmès oralment de generació en generació al llarg de milers d’anys, les coincidències entre tots els pobles de la terra, són notables, fins i tot, entre aquells que no poden haver estat en contacte de cap de les maneres.
La mitologia arriba des dels orígens i neix en el mateix moment que els pobles. No ens es possible separar els pobles dels seus mites, no podríem entendre que es un grec, o un egipci, sense el coneixement de la importància que en la formació de la seva identitat com a poble, han tingut els seus mites. S’ha arribat a afirmar que no es per la seva història que un poble té una determinada mitologia, sinó que es la mitologia la que determina la seva història, més que això, no es que la determini sinó que constitueix el seu destí.







L’home de després de la caiguda, víctima de la degradació temporal, s’enfronta a un món hostil, troba en el mite, no només la narració d’esdeveniments extraordinaris que van ocórrer “in illo tempore”, sinó una forma segura d’instal·lar-se a la realitat i de reintegrar-se en l’univers. El mite actua com a restaurador de l’equilibri perdut i constitueix, l’única revelació vàlida de la realitat. El mite, esdevé l’estructura mateixa de l’existència i fa possible la vida. Els mites seran com una cuirassa protectora, en l’interior de la qual, l’home retroba el seu paper en el conjunt de l’univers.
El temps històric, la vida quotidiana, considerats en el seu conjunt i amb les implicacions recíproques i mútuament condicionants, esdevindran profanes, mentre que la realitat, la veritat, existeix per sempre en el sagrat Gran Temps dels orígens.
Des d’aquest moment, l’activitat essencial, consistirà en projectar-se en aquell temps primordial, abolint la història. Apareixerà llavors, l’home diferent, el xamàn, l’home medicina, el bruixot, el mag, el guaridor, etc..





Segons Frazer i d’altres estudiosos, el xamàn es caracteritza pels seus poders psíquics; viu el que es sagrat amb particular intensitat, penetra a través de les tècniques de l’èxtasi en una àrea superior de la realitat. Es l’home capaç de conduir les ànimes dels morts. Fora del temps profà, immers en l’èxtasi clarivident on no tenen cabuda les limitacions, la seva ànima pot projectar-se a voluntat i prendre, més enllà de la percepció ordinària, bona nota de les relacions i dels aspectes insospitats de l’univers, i desprès, quan retorni a la realitat ordinària, actuar amb aquell coneixement, per a retornar la salut als malalts, retrobar aquell objecte perdut, o persona desapareguda, etc., i tot perquè, el xamàn ha estat capaç d’entrar en contacte amb la realitat primordial, recuperant, ni que sigui per unes hores, la perfecció del començament.
De tota manera, deixant de banda l’activitat espiritual d’aquests homes extraordinaris, la comunitat, per aconseguir aquell retorn al Gran Temps, formula elaboracions arquetípiques i sistemes paradigmàtics, narracions mitològiques, cerimònies i rituals. Així, els models de tota activitat significativa es determinen pels mites, i els homes destrueixen el flux continu del temps, mitjançant la repetició incessant de gests que renoven accions primordials - cerimònies rituals -.
Aquest “regressus ad originem”, a l’eternitat, constitueix l’anhel fonamental de l’home de les primeres societats, i encara avui, serà l’element principal de l’experiència mística de les tradicions orientals del ioga, del budisme, de les tradicions judeo-cristianes. Allò d’essencial en totes elles, consisteix en transcendir la condició humana, situant-se per damunt dels sentits en aquell “punt inversemblant”, i arribar a un nivell de suprema estabilitat interior.



A poc a poc, el mite es torna llegendari, però malgrat tot, continua exercint una gran fascinació i poder damunt dels homes. Si per una banda es ritualitza, per l’altre es poetitza. Per l’home ordinari, que ha perdut la facultat d’aprehendre la imatge real de l’univers, la poesia es un medi més accessible que les tècniques de l’èxtasi per a sortir-se del temps i de la història. D’aquesta manera, els temes màgics, místics, els conjurs i encanteris, es tornen poètics i perduraran en el temps en la forma de les grans epopeies que es troben en l’origen de les nostres civilitzacions.


El Mite de Prometeu.



En la mitologia grega, Prometeu és el Tità amic dels mortals, honrat principalment per robar el foc dels déus per a oferir-lo als humans i ser cruelment castigat per aquest motiu. La seva figura ha estat reiteradament tractada i estudiada, si be van ser els autors clàssics els primers a recollir de la tradició oral el corpus central de la seva història, una miqueta confusa, ordenant-la des de la seva òptica personal, completant, perfilant i concretant en els successius recomptes, tant el mite com la personalitat del déu, que va ser absorbint en cada nova interpretació, nous matisos i fins i tot de vegades, trets contradictoris. Tanmateix, la idea final que ha sobreviscut del personatge, és la del redemptor de la humanitat, mitema que analitzarem mes endavant.
Inicialment, centrarem la atenció en les tres versions clàssiques principals; la de Hesíode (en Teogonia i Treballs i dies, segle VIII a.C), la d’ Èsquil (en la seva tragèdia Prometeu encadenat , s.VI a.C) i la de Plató en la seva diàleg Protàgoras (s.V-IV a. de C.), per a formalitzar una idea inicial del personatge mitològic.
Genealogia dels déus.



En la versió de Hesíode, déus i homes es troben distanciats (suggereix aquest fet que probablement en un temps remot, aquests es trobessin mes units) i per a solucionar el conflicte es decideix realitzar un sacrifici que ho resolgui. Prometeu mata un bou i ho reparteix en dos grups astutament (el seu nom al·ludeix a la previsió, prométheia). Realitza un munt, visualment poc desitjable, que conté en realitat la part mes nutritiva amb els òrgans i la carn, i cobreix la resta, format per ossos, amb el greix de l'animal, d'aparença mes temptadora però no comestible. Zeus ha de triar i tot i advertint el frau de Prometeu -perquè el Crònida tot ho veu -, li segueix el joc escollint la part a rebutjar. Una vegada constatat el engany, Zeus escarmenta a Prometeu de manera indirecta al castigar a les seves protegits, els homes, als quals priva del foc. Sense la protecció d'aquest preuat bé, començaria una època de misèria per als mortals, així que Prometeu intenta de nou ajudar als homes robant unes espurnes del foc inextingible, ho transporta fins a la terra en una canya buida i ho ofereix novament als homes.




Quan Zeus veu brillar una foguera en la Terra s'enfelloneix novament i ordeix un nou pla per a reprendre als homes. El provident Zeus ordena a Hefest fer la figura de Pandora a imatge i semblança de “una casta verge”. El seu nom, Pandora, Tot-Regal, al·ludeix que ha rebut dons de tots els déus. Pandora, la bella calamitat, és oferta als mortals -en la Teogonia, sent ella mateixa, dona, mare de la raça femenina, el càstig i flagell dels homes barons, que sofriran tant si es deposen amb elles, com si no ho fan. No obstant això, en Els Treballs i els dies, Pandora està predestinada únicament a Epimeteu, el germà no tan astut de Prometeu, que a pesar dels advertiments d'aquest, accepta l'oferiment de Zeus i es casa amb Pandora. Així arriba a la Terra també la primera dona, causa de tots els mals de l'home. Doncs la dona, desgracia en si mateixa, duia a mes una àmfora que, plena de curiositat, destapa “innocentment” deixant sortir tots els mals. Des de llavors les malalties i les dissorts ataquen als homes a l'atzar. Quan, precipitadament, Pandora va tancar el àmfora advertida per Zeus, només va quedar l'Esperança. És aquest l'inici d'una llarga tradició misògina en la literatura.
Prometeu, per la seva banda, tampoc escapa de la pesada còlera de Zeus, sinó que “per la força una gran cadena el va retenir, a pesar de ser molt savi”.
Descendents de Prometeu.

En Hesíode, el mite prometeïc desvetlla tres fites d'importància cabdal en la vida dels mortals: explica l'origen dels sacrificis i per quins es realitzen de tal manera, l'origen del foc, que en aquesta versió representa, abans de res, el que protegeix de la fam i del fred, mig per a fer mes suportable la vida i, per acabar, ens conta l'origen de la dona i dels mals en el món.
A mes, podem relacionar el mite de Prometeu amb el mite de les Edats, que també desenvolupa Hesíode i en el qual es percep el sentir pessimista del poeta. Segons aquest mite, l'home camina cap a la mes absoluta decadència. Les primeres edats, la d'Or i la de Plata, van ser les mes pures i properes als déus. L'Edat de Bronze i l'Edat dels Herois (aquesta edat és a la que es refereixen tots els mites grecs) reflecteixen la progressiva decadència de l'home que culmina en l'edat que viu el poeta: l'Edat de Ferro.
Els favors que l'astut Prometeu dóna als homes no semblen ser tals, tenen, en el relat hesiòdic, un caràcter ambigu i semblés que els mortals haguessin estat mes felices abans de la intercessió del fill de Jàpet. Mes que afavorir-los, els ha omplert de desgràcies.
Èsquil pren de la narració èpica de Hesíode els elements que mes li interessen (si bé és cert que no coneixem les altres dues parts de la tragèdia sobre Prometeu, Prometeu desencadenat i Prometeu portador del foc). Ja no ens parla de sacrificis ni de Pandora, ens presenta directament a Prometeu complint el seu càstig.


Força i Violència, juntament amb Hefest, han dut pres a Prometeu perquè aquest sigui encadenat a una roca, en la regió d’Escita. Força constreny a Hefest perquè compleixi l'ordre de Zeus i encadena al tità. Hefest té els seus dubtes, perquè Prometeu és parent seu, però sap que no pot desobeir a Zeus, així que compleix l'ordre.
vegada encadenat, Prometeu es lamenta del seu destí, no obstant això Èsquil presenta a un Prometeu totalment distint a l'anterior (para Hesíode simbolitzaria la mala eris, actitud contrària al desig de Zeus, que vol tot el bé). En aquest cas, ens trobaríem davant un benefactor, un filantrop (philánthropos) que sent amor pels homes, i per això tracta d'ajudar-los revelant-se davant l'actitud despòtica de Zeus (Prometeu conta com es va mantenir fidel a Zeus en la lluita que va mantenir contra els titans, però també que es va oposar que la raça dels mortals fora aniquilada pel Crònida).
El personatge es manifesta en aquesta narració com un autèntic salvador de la humanitat, no tan sols per haver furtat el foc dels déus, “pare de totes les arts” per a oferir-lo als mortals, sinó perquè amb aquest do, els homes arribaran a una capacitat de percepció superior. “En el principi ells veien sense veure, escoltaven sense escoltar, i semblants a les imatges dels somnis, vivien la seva llarga existència en el desordre i la confusió”. Pot interpretar-se que Prometeu atorga a les criatures mortals una consciència, un ànima que les farà capaces d'atrevir-se a controlar el món.
En altre passatge de la narració, Prometeu profetitza que Zeus serà destronat, mitjançant d'unes noces de la qual no pot donar mes dades, però que produirà un fill mes fort que el seu pare. El mes poderós de tots els déus únicament podria lliurar-se d'aquesta destinació si un descendent seu alliberés al Japetònida de les seves cadenes.
En aquest moment apareix Hermes, a qui Zeus ha enviat per a instar a Prometeu que reveli amb claredat la profecia. Prometeu es nega a revelar cap dada - tot i que si sucumbeix a la temptació d'Hermes el seu turment finalitzarà -, i indica a Hermes que prefereix ser desgraciat a ser un serf de Zeus. Però Hermes li amenaça amb que si es nega a parlar, primer Zeus provocarà una tempestat que farà que el cim de la muntanya sota la qual es troba encadenat caigui sobre ell i mes tard que un àguila acudeixi tots els dies a devorar el seu fetge, terrible turment que haurà de suportar eternament, doncs la seva condició de ser immortal provocarà que el seu òrgan es regeneri diàriament er novament devorat per l'au. Prometeu diu que no pensa cedir i que ja era coneixedor de tot el que Hermes li ha anunciat.



La tempesta anunciada per Zeus dóna començament.
Rafel Argullol, ens explica: "Sí, em refereixo a aquesta criatura completament immòbil, de principi a fi de l'obra del poeta tràgic Èsquil, que estant completament immòbil assoleix crear un magnetisme còsmic al voltant del com circulen tots els ordenis, els celestes i terrestres. Em fascina aquesta immobilitat, una immobilitat única en tota la història de la literatura occidental. Segur que és una immobilitat única en la història del teatre i que es remunta a un dels nostres primers referents, el Prometeu encadenat d’ Èsquil. Resulta interessant el com a partir d'aquesta immobilitat, de qui ha estat encadenat en el Caucas, es pot començar a dur el desafiament enfront de Zeus; des d'aquesta immobilitat es pot explicar en què ha consistit la fundació de la civilització humana; des d'aquesta immobilitat es pot convidar a l'home a perseguir el doble foc.



D'una banda el de la transformació de les coses, el del coneixement i del progrés, el foc que ha de canviar l'entorn de l'home; i d'altra banda el foc sagrat, el foc espiritual que convida als homes a la pròpia divinització. Crec que allò completament magistral en el tractament que fa Èsquil del tema mític de Prometeu és la síntesi d'aquests dos focs, que moltes vegades nosaltres mantenim de manera equivocada separats. D'una banda el de la transformació exterior, de les coses, i d'altra banda aquell que implica la transformació interior i del nostre propi esperit. En el gran poema d’ Èsquil no es poden separar les dues instàncies, i aquesta em sembla que és una de les principals lliçons de la saviesa de tota la cultura occidental".
En el Protàgoras de Plató, el sofista del mateix nom ens conta mitjançant el seu versió del mite de Prometeu el naixement de la cultura. Quan els déus decideixen crear als éssers mortals “barrejant terra, foc i quantes matèries es combinen amb foc i terra”, els encarreguen a Epimeteu i Prometeu que reparteixin certs dons entre ells. La tasca és iniciada per Epimeteu, que sol·licita al seu germà li permeti realitzar el repartiment al mateix temps que li insta a supervisar la distribució de les facultats. Però com Epimeteu no és tan previsor com el seu germà esgota tots els dons amb els animals i deixa sense equipar als homes, que es veuran abocats a sortir “de la terra a la llum” sense recurs algun. Davant aquesta circumstància Prometeu roba a Hefest i a Atenea la saviesa de les arts junt amb el foc. No obstant això, i a pesar del foc, els homes no aconsegueixen sortir d'un estat en certa forma salvatge, no són capaces de formar ciutats ordenades racionalment i acaben destruint-se els uns als altres ja que desconeixen la ciència política. Zeus se'n adona d'aquesta situació i envia a Hermes perquè dels homes la justícia i la consciència moral (diké i aidos), de manera que els mortals puguin fundar societats en les quals imperin la harmonia i els llaços comuns de l'amistat.
Bàsicament aquesta és la evolució que durant l'etapa clàssica experimenta el personatge Prometeïc. Durant l’aproximació al mateix, una sèrie de trets del seu caràcter, així com determinats passatges, ens resulten familiars. La lectura és nova, però les històries ens recorden d’altres arrelades en el mes profund del subconscient per la força de la tradició.
Aquests successos recognoscibles que identifiquem són els mitemes, porcions irreductibles d'un relat mitològic, estructures arquetípiques, elements constants que apareixen intercanviats, ressemblats amb altres mitemes i que poden relacionar-se de maneres diverses, unint-se en relacions complicades, com una molècula en un compost.
Al llarg de la evolució literària analitzada que tracta la figura de Prometeu, trobem diversos exemples:
Mitema messiànic que inclou trets comuns a altres relats, tals com la filantropia civilitzadora, la revolució anti-tirànica, el model de conducta lliure i el contra-model de supèrbia i engany, per nomenar alguns.
Prometeu com salvador-benefactor de la humanitat.
Mitema del martiri o de l'obtenció del saber a través de l'experiència dolorosa (pathéi máthos). De l'error al càstig i a través del dolor l'obtenció de la consciència.
Prometeu encadenat a la roca, sofrint terrible turment en benefici de la humanitat.
Mitema de la creació, els mortals, creats a partir de la terra i el foc.
Pandora, la primera dona creada del fang.
Mitema de la raça d'or, les diferents “Edats” de l'home.
Mes endavant analitzarem amb deteniment aquestes estructures arquetípiques, comparant-les amb diferents paral·lels que apareixen en altres relats mitològics o religiosos, on es manifesten de manera constant. No obstant això, i abans de prosseguir, avaluarem els vincles existents entre mitologia i religió, per ser aquests dos mons els quals configuraran els límits espacials del nostre camp de treball.


Segons la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, mitologia és el conjunt de faules o ficcions al·legòriques d'un poble o una cultura. De religió diu que és el conjunt de creences o dogmes sobre la divinitat, de sentiments de veneració i temor cap a ella, de normes morals per a la conducta individual i social i de pràctiques rituals, principalment la oració i el sacrifici, per a donar-li culte.
La veritat és que el terme “mitologia” s'aplica comunament a creença que en l'actualitat ja ningú professa, com per exemple les creences religioses de grecs i romans, i implica cert grau de menyspreu.
El termino “religió”, no obstant això, es refereix a credos que estan en vigor, malgrat això, grecs i romans tenien sentiments de veneració i temor cap a la divinitat, rituals i normes morals, després el termino religió deuria poder-se aplicar perfectament a les seves creences.
Des del nostre punt de vista, considerem que l'única diferència entre mitologia i religió és el prejudici teològic de pensar que una creença és superior a les altres. De fet, moltes religions identifiquen com mitològiques creences que encara són en vigor, degradant d'aquesta manera les conviccions religioses de les persones que les practiquen. L’única certesa, al nostre judici, és que totes les religions sense excepcions amb el pas del temps acaben convertint-se en mitologia, doncs noves religions ocupen el seu lloc i les degraden de la forma que hem vist.
Un cop establertes unes regles de joc igualitàries entre mitologia i religió, compararem successos paral·lels a ambdós mons, sent que en origen i al nostre entendre, comparteixen procedència.
MITEMAS MESSIÀNICS:

Com hem vist, Prometeu se'ns mostra com el tità benefactor de la humanitat, mediador entre déu i els homes. Ens o figura de condemnat per afavorir als éssers humans als quals atorga el foc, símbol de la cultura, del coneixement i de l'ànima mateixa, s’intueix una prefiguració de Jesús el Crist, (“Mentre estic en el món, sóc llum del món” San Juan 9:5).
En el moment de la crucifixió de Jesús, Ponc Pilat va fer gravar i col·locar a la part alta de la creu les sigles INRI, que tal com es registra en l'Evangeli de San Juan 19:19, significa: “Jesús Natzarè Rei dels Jueus”, ( “IESUS, NAZARENUS, REX, JUDAEORUM”); no obstant això, una dada curiosa és que algunes societats relacionades amb el pensament gnòstic i la hermenèutica van vincular a aquest acrònim un origen pagà, interpretant-lo com “IGNE NATVRA RENOVATVR INTEGRA”, "Pel foc es renova completament la naturalesa”.
D'una manera o altre, els mitemes messiànics duen generalment associats els elements llum, foc o sol al personatge protector. Són aquests símbols vitals, imprescindibles per a qualsevol tipus d'existència humanitzada. Imatge que ha perdurat fins als nostres dies en expressions com “donar a llum” o “enllumenar”, usada per a referir l'acte humà d'engendrar o donar vida.
Ambdós personatges, a pesar de ser fills de déu, neixen mortals, recordem que Prometeu segons la mitologia, també va néixer mortal, si bé va intercanviar aquesta condició amb el centaure Quiró, que víctima de la fletxa involuntària d’Hèrcules va sofrir agudíssims dolors i només desitjava morir, però no podia per ser immortal. Hèrcules, angoixat, intercedeix davant Zeus en nom del seu amic el bon centaure, qui accepta intercanviar les condicions vitals de l'un i l'altre personatges, podent així el pobre i benefico Quiró trobar per fi repòs. Posteriorment, serà el mateix Hèrcules l'encarregat d'alliberar a Prometeu del seu turment.
D'altra banda, no podem dir que el naixement de Prometeu fos virginal, però si existeixen en el seu arbre genealògic antecedents de fills nascuts de mare sense intercessió de baró (cas de Gea i Urà). També en la Teogonia es reprodueix el macabre el succés, que mes endavant observarem lligat a altres personatges (Horus i Attis de Frigia), en el qual el membre viril del pare resulta amputat i tanmateix la vida brolla (Gea fa que el seu fill Cronos segui els genitals del seu pare/germà Urà).
Prometeu i Jesús no són les úniques figures heroic-mesiàniques, arquetips de “L’Escollit”, que ha generat l'imaginari col·lectiu. Aquí alguns exemples: Hèrcules, Krishna, Buda, Orfeo, Attis de Frigia, Horus, Mitra, Quetzalcoalt, la llista seriosa interminable.
Com hemos vist, a mes del caràcter de salvadors-creadors d'una civilització determinada, aquests déus o herois, comparteixen en alguns casos, una sèrie de trets tals com: procedència noble, real o divina; haver estat perseguits de petit per un personatge malvat; sovint la seva imatge s'associa a la del bon pastor; estreta relació amb el foc i la llum; formen part de trinitats divines; naixement sense que els seus progenitors tinguin unes relacions sexuals normals com la resta dels mortals; sofreixen temptacions per part de les forces malèvoles o de la foscor, que els insten a apartar-se del seu camí o de la seva decisió.
Els mateixos símbols es repeteixen d'una manera que no pot ser casual. Existeixen molts altres déus, no tots necessàriament messies, que també posseeixen qualitats que posteriorment han estat transferides. Sense estendre'ns mes en el tema, hem de nomenar en primer lloc a Dionis-Bacus, déu portador d'un vi salvador, considerat promotor de la civilització, legislador i amant de la pau, així com déu protector de l'agricultura i el teatre. Segons Nietzsche "Totes les figures mes celebrades de l'escenari grec -Prometeu, Tip etc.- són meres màscares de l' heroi original, Dionis" (L'origen de la tragèdia, inici de la secc. 10). Jesucrist, temps després, serà conegut per transformar l'aigua en vi, i a la seva persona i en la seva litúrgia quedarà íntimament vinculada aquesta substància. L'evidència de l'origen pagà del símbol del vi i el seu vincle amb Dionis queda de manifest en aquest detall de la porta d'una catedral suïssa del s. XVIII.


De la mateixa manera, en el següent amulet, datat en el s. III d. de C., la figura que en principi relacionaríem amb Jesucrist, presenta la inscripció que l' identifica com Orfeo-Bacus, probablement como na síntesis pagà-cristiana, en la qual la figura de Jesús se segueix associant a la de Dionis.

MITEMA DEL MARTIRI
Com recordarem, després de robar el foc Prometeu és lligat a unes roques del Caucas i Zeus decreta que un àguila li devori contínuament el fetge. Font bàsica és aquí la d’ Èsquil, que exalta el seu coratge no doblegat davant la tirania. La rebel·lia de Prometeu i la seva grandesa són, en efecte, motius rellevants d'aquest mitema.
Enfront dels delegats de Zeus (Força, Violència, Hefest i Hermes), Prometeu es torna en el paradigma del ser lliure, l'altivesa del qual i superba contrasten amb les del tirànic Zeus. A pesar de les múltiples propostes d'abandó que el grup li suggereix, Prometeu es manté fidel a les seves conviccions i àdhuc coneixent el sinistre de la seva destinació, prefereix sofrir a cedir.

La comesa que en la tragèdia Èsquil encomana als emissaris de Zeus els aproxima al de les forces demoníaques de Mara, incitant a Buda perquè abandoni el camí de la Il·luminació, o al del propi Satanàs, temptant a Jesús en el Desert.
No obstant això Prometeu no està solament, El Cor de la tragèdia, la veu dels homes, participa del sofriment del tità i mostra així un concepte moral elevat i una compassió humana pel redemptor martiritzat al penyal.


A MANERA DE CONCLUSIONS


L'objectiu principal del present estudi ha estat analitzar una sèrie de mitemes que hem pogut identificar en les obres que sobre la figura de Prometeu s'han escrit en diferents èpoques Hesíode, Èsquil i Plató, comparant-los amb uns altres de similar naturalesa però diferent procedència. En cap cas la intenció ha estat la de desacreditar cap dels preceptes o creences que deriven dels mites que contenen aquests passatges recognoscibles, ni tampoc el d'esbrinar quins van ser els mitemes originals i quins els transmesos o adaptats.
La xarxa que la mitologia ha anat teixint al llarg de milers d'anys relacionant, dintre d'una mateixa cultura, uns déus amb uns altres i unes històries amb unes altres i encara més, entre diferents pobles, que sense saber-ho, comparteixen en essència a aquests mateixos déus i històries, és una terenyina complicada, intricada, bella i pràcticament infinita. Realment podríem anar saltant d'un fil mitològic a un altre, connectant passatges i divinitats paral·leles (doncs aquestes se succeeixen, es solapen, s'entrecreuen i en ocasions confonen) fins a recórrer, amb total seguretat, tots i cadascun dels mites de totes i cadascuna de les diferents cultures que la història de la humanitat ha produït. En efecte, la trama és tan densa i està tan sòlidament armada que no hauríem de considerar les diferents històries com pertanyents a altres cultures o estadis aliens al nostre, ja que l'univers mític-simbòlic viu en el més profund de la nostra consciència lúcida.
La mitologia ens ofereix una explicació dels fenòmens de la naturalesa, del món i de l'existència del ser humà basant-se en narracions fantàstiques i meravelloses. El que aquestes narracions no siguin sempre completament originals no resta gens de la seva vàlua i bellesa, doncs cada poble les ha fet evolucionar adaptant-les a la seva idiosincràsia i necessitat, enriquint-les, adoptant-les i vinculant-les a altres pròpies; en qualsevol cas, mantenint-les vives fins als nostres dies.

Cert és que també han existit pobles que s'han dedicat a destruir les cultures d'uns altres, ofegant-les amb les seves pròpies, imposant les seves creences i desacreditant les dels altres; també manipulant l'ordre de evolució natural d'una història, fent desaparèixer de manera irremeiable gran part de la font escrita referida a certs mites i perseguint i aniquilant a aquells que pretenguessin donar continuïtat a la seva transmissió oral.
De qualsevol manera i a pesar que, teòricament, el pas del mite al logos es va produir al voltant dels segles VII i VIII a. de C. i que a partir d'aquest moment el nou instrument per a elaborar una concepció del món ha d'estar basat en la raó i la lògica, expressant-se a traves d'explicacions argumentades i científiques, la veritat és que el món mitològic segueix present en les nostres vides, manifestant-se diàriament per boca de nous messies que prometen un món millor.

Seguim estant necessitats de herois, Prometeus moderns que donin un sentit a la nostra existència, que enllumenin el camí en un món gens espiritualitzat, pessimista i espantat. Bona prova d'aixó són les simpaties que el nostre heroi va despertar en les escoles del moviment socialista del s.XIX i començaments del XX, tant els marxistes -el mateix Marx reconeixia que Prometeu era l'heroi de la mitologia que més l'inspirava-, com els anarquistes que publicaren varies revistes amb el nom de Prometeu per capcelera, la similituts entre el Prometeu encadenat a la roca i lentament i constantment devorat per l'àguila, era una imatge que els semblava molt propera a la del treballador encadenat a l'explotació i devorat pel capital, en una lenta però constant agonia.
La por ha estat, al llarg de la Història, un arma infalible de control de les voluntats humanes. Avui la seva feina no ha caigut en desús sinó que es manté vigent, potser amb mes força que mai, gràcies a les vies de difusió mediàtiques. L'ús indiscriminat i oportunista que uns fan de la por és ràpidament aprofitat per uns altres, que amb finalitats similars s'alcen auto proclamant-se portadors d’un fals foc aclaridor i protector.
D'aquí doncs que la reflexió sobre el mite del nostre heroi ens aporti la llum del coneixement, tant necessaria en aquests moments, en que la foscor i el desànim semblent generalitzar-se per a tot arreu.

Si Prometeu hagués robat tan sols el foc de la transformació tècnica, l'abast del mite es reduiria, així mateix, a la nostra capacitat de progressió civilitzadora. No obstant això, Prometeu va robar un altre foc que incitava als homes a igualar-se amb els déus. A partir d'aquest impuls els homes es llancen a emular allò que és específic i propi dels déus: la immortalitat.
La nostra seducció pels avanços científics en el terreny de la genètica, de la biologia, de la medicina, no és només la conseqüència de la nostra aversió a la malaltia i la nostra lluita contra la mort, sinó també un episodi més de l'anhel prometeïc d'immortalitat, un altre capítol de la gran representació solcada de criatures alquímiques, de golems, de frankensteins, de replicants.
Quan parlem d'aquests temes, amb entusiasme o amb por, quan discutim sobre uns éssers humans «purament químics», de l'home «artificial», dels somnis contemporanis sobre l'enginyeria genètica, abans o després, amb angoixa o amb sorna, acabem parlant de l'ànima, la vella paraula solemne que sembla guardada a la polsegosa golfa de les metafísiques.
Naturalment podem prescindir d'ella. Però potser podríem encara de tractar d’omplir-la d'un significat que expliqui les ombres de l'angoixa que han envoltat, i segueixen envoltant, els nostres somnis d'immortalitat. Per això hem d'acudir de nou a la història de Prometeu i advertir l'altra diferència dels homes amb els déus: aquests no pregunten—no es pregunten— perquè des de la seva plenitud no necessiten preguntar.
Nosaltres sí, i això és el que defineix, més que qualsevol altra cosa, la condició humana, la seva grandesa i la seva tragèdia.
En conseqüència, més enllà de la transformació tècnica, la pervivència de l'humà rau en la necessitat, capacitat i plaer de preguntar. Si arribem a concebre a un home que sigui tan perfecte, tan feliç—o tan indiferent, tan apàtic—que no interrogui, estarem concebent una cosa que ja no és un home.

Mentre ho sigui, natural o artificial, l'home manifestarà els seus dubtes, sospites i desitjos en la interrogación, com ho fan la criatura del Doctor Frankenstein o Roy, el replicant de Blade Runner, col·locats finalment en la mateixa sala de miralls en la qual estarem nosaltres.
L'ànima, si es pot parlar d'ella, són les preguntes.
Únicament a traves del coneixement i de l'estudi crític podrem formar esperits realment lliures. Lliures per a no creure o per a creure en tot, però sempre des del coneixement i respecte mes profunds i no des de la por o la ignorància. L’opció al dubte hauria de ser valorada en certes ocasions com un exercici d'intel·ligència i no de manca, doncs la veritat s'amaga darrera de massa vels…Potser no existeixi, potser ni tan sols importi massa. Amb total seguretat, és molt mes perillosa la creença cega en ella (LA VERITAT) i la seguretat de posseir-la, que la humil convicció de que no és possible conèixer-la.
La voluntat de caminar en el coneixement és una tasca que no hauria de ser iniciada amb la finalitat d'arribar enlloc. El camí no condueix a una destinació única final sinó que, igual que la xarxa mitològica, s'entrecreua amb altres camins, evoluciona eixamplant-se i estretint-se, s'interromp i prossegueix, torna sobre si mateix i desapareix en l'horitzó.
Prometeu ha volgut servir-nos de guia en aquest petit tram del trajecte, despertant la nostra curiositat i animant-nos a seguir caminant amb la mirada sempre atenta doncs el mes interessant ocorre a cada costat de la carretera.


A continuació adjunto una presentació amb un seguit d'imatges sobre Prometeu



Com sempre espero que us sigui útil i interessant.