diumenge, 20 de març de 2011

LA MÚSICA SAGRADA UN CAMÍ VERS L'INEXPRESSABLE.

Diu Aldous Huxley: "Després del silenci, la música és el que més s'acosta a expressar l' inexpressable."

El primer que cal tenir clar, en parlar de música, és que no existeix en si mateixa, la crea el nostre intel·lecte, encara que no del no-res, per descomptat, sinó de les ones acústiques que arriben el timpà. La música no arriba des de fora, neix a l'interior, de fora només arriben ones acústiques. 
El nostre cervell capta aquests estímuls i els descodifica, d'acord amb les seves lleis, com so en la ment.
L’ intel·lecte aplica les seves formes innates i universals sobre el so i el classifica com soroll o música, depèn de que el so respecti les lleis de l'harmonia musical o no. Aquestes lleis són fixes i universals i, per molt que ens entossudim, no aconseguirem que el soroll ens agradi o que una música no ens afecti encara que sigui mínimament.
Totes les arts ens desperten reminiscències del sublim i universal. 
Això és l'art amb majúscula, la recerca de l'universal en el particular.

Aprofitaré per anar interposant alguns vídeos que il·lustren aquesta recerca al llarg de la història a les diferents cultures. Evidentment, no existeix cap proba documental de com era la música a la prehistòria, tot i que sabem com eren alguns dels seus instruments, gràcies a la music-arqueologia i a les investigacions de molts músics, entre ells el meu admirat Jorge Reyes. La peça que escoltareu "Omeyoacan Lugar", interpretada amb instruments que podrien ser prehistòrics, té tot el sabor d'un ritual xamànic en forma de dansa.




L'art musical té una cosa molt especial que no tenen les altres arts, i jo crec que és la seva immediatesa. 
Qualsevol altre art està mediatitzat per la interpretació intel·lectual. No obstant això, la música produeix una experiència immediata perquè ens arriba directa al cervell sense adonar-nos, potser és perquè no la veiem i llavors els filtres culturals i els prejudicis es fan mínims.
Una altra característica de la música és pel que fa al seu llenguatge d'expressió i transmissió, d'una banda perquè les seves paraules, les notes, són òbviament universals, i d'altra banda perquè es poden transmetre les seves lleis i continguts amb un llenguatge matemàtic, un privilegi únic 
l'art musical.
La música, es podria dir, és una intuïció, mentre que els altres arts són conceptuals, i els conceptes són com filtres que mediatitzen les impressions sensorials. 
La música es pot prendre fàcilment com un tot, tancar els ulls i lliurar-se a ella. Les nostres emocions, d'altra banda, contemplades en les fluctuacions quàntiques de les ones cerebrals, tenen ja un lloc assignat en el cervell. En el fons, els sentiments són pura vibració, que es contagia, o desperta, a l'ànima per simpatia harmònica. La música és també pura vibració, per la qual cosa gairebé es pot dir que ens arriba ja en llenguatge màquina, en el del cervell, per això ens afecta tan profunda i tan ràpidament sense que ens adonem, com ponts, o saltant-se, l'ego .
Les lleis de les dues vibracions, les del cervell i les de les ones acústiques, han de ser les mateixes, perquè responen, com tot, de les normes de l'activitat quàntica, i per això interactuen ràpidament, com vam dir, parlen el mateix 
llenguatge.



Podem escoltar seguidament una aproximació científica, al que podria ser la música d'una de les primeres civilitzacions, la de Sumer:




Babilonia;


i finalment, Síria:





Nosaltres naixem, probablement, amb totes les sensacions i sentiments possibles, un nombre determinat, establerts en correlat amb algun sector neuronal, quan les vibracions musicals, com qualsevol altre esdeveniment de la vida, activen aquesta part del cervell, l'estímul desperta a la vegada 
les sensacions corresponents.
L'últim suport conegut de l'univers és la vibració, o fluctuació quàntica, en què es basa la moderna teoria de supercordes. 
Els últims components de la matèria-energia són uns minúsculs filaments, o fils, o cordes, molt més petites que tota sub-partícula coneguda, i en virtut del seu tipus de vibració, d'origen desconegut i probablement primigeni, es manifesta una partícula o una altra de les ja conegudes, amb les seves càrregues i masses corresponents. Per aquí, per aquestes vibracions primordials, ens arribin potser les ordres i el pla diví de la creació. Perquè tots els científics accepten que el microscòpic és l'origen del macroscòpic.
Per tant, si tot és vibració tot és moviment, i si tot és moviment tot és so,
Per tant, si tot és vibració tot és moviment, i si tot és moviment tot és so, la seva conseqüència lògica. 
Tot el que es mou fa soroll al fregar amb el seu entorn, el sentim o no, ja que el buit absolut no existeix al nostre món empíric, sempre hi ha fregaments. L'univers sencer té llavors d'estar entonant una perenne simfonia que s'escapa a les nostres oïdes, encara que no a la consciència mística. Aquesta simfonia potser és la de les esferes, de la qual ja van parlar Plató i Pitàgores, i que arrabassa de tal manera als místics com sant Joan de la Creu i altres. En aquesta vibració es sustenta el gran edifici del món. És a dir, l'univers neix de la música. 

En l'hinduisme, la paraula AUM simbolitza la vibració essencial de la qual emana el món. En la tradició judeocristiana el primer també va ser la Paraula i la Paraula era Déu. La vibració ha de ser el més primigeni, i per això la música és un fenomen tan singular.
La vibració és el fons del món, i el fons més sublim de l'ànima és la música de les esferes, que els hindús anomenen "Anahata", el so primigeni que no ha estat premut per ningú. 
Aquest so primordial (energia), guiat per una intel·ligència creadora (consciència) que la faci diversificar segons lleis en diverses vibracions - el que estudia la teoria de cordes -, de la mateixa manera que l'energia una que neix al Bigbang i instants després es diversifica en les quatre direccions conegudes, aixeca l'univers.
la música, com veurem, tot i poder ser una meravellosa metàfora del camí interior, no és el camí interior: pot ser un mitjà molt poderós del camí, és clar que sí, però tenint sempre present que la qüestió és el camí, i no pas la música.


Luis Pérez Arroyo, ens presenta aquesta aproximació a la música de la cultura Egipcia:







Dit això, fem la primera constatació: de la música, tot i el seu gran poder, no se’n deriva forçosament una connotació espiritual: només cal recordar com ha estat històricament utilitzada per finalitats ben diverses i allunyades de l’espiritualitat com ara enaltir passions guerreres, o ser mitjà de tortura a les presons de Guantánamo i Abu Graïb, per exemple.
Tampoc és la música un vehicle pel cultiu de la qualitat humana profunda la que es fa des del sentimentalisme o l’esteticisme: i és que el camí espiritual parla de commoció, no d’emoció.
I finalment, precisem també que no tota la música religiosa és música espiritual: la música pot ser religiosa per la seva temàtica però això no implica que condueixi al que és el nucli de l’espiritualitat profunda.
Descartat això, establim la segona premissa: només podem parlar de música amb finalitat espiritual, quan està orientada a aquesta intenció, i per tant, porta al silenciament interior, a fer callar l’ego i a l’experiència de la Unitat de tota l’existència.
Diu H. Bárcena: 
“Silencio no es sólo suspender el flujo de la palabra, sino bajar el volumen de intensidad del ruido ensordecedor de la mente desbocada saltando de idea en idea, de recuerdo en recuerdo. (...) Silencio no es callar nada más (...) Silencio, para el derviche, es vaciarse de sí hasta el punto de que las cosas comienzan a hablar por ellas mismas (...) Para el hombre que ha silenciado sus deseos, todo cuanto existe habla, mejor aún: todo emite su propia melodía, puesto que el mundo se ha convertido para él en una sinfonía hecha a base de notas ora silentes, ora estruendosas.”


El grup grec Daemonia Nymphe, ens acosta als sons de l'Antiga Grècia:




El silenci no és doncs l’absència de música, sinó tot el contrari: en el silenci interior és on es troba l’autèntica música, la música de la Vida. I és que per Rûmî, tot és pura Vida, tot està en moviment i en vibració, i per tant, tot sona.
Un cop es cau en compte de que tot el soroll de l’ego ens manté en la dualitat i de que el seu progressiu aquietament ens fa entrar en el silenci, es pot començar a tastar la unitat de tota l’existència. Quan deixem de demanar a la música que ens distregui, que ens emocioni, etc., la música queda com una gran metàfora que ens recorda que tot vibra i per tant, que tot sona: en definitiva que tot viu ja, ací i ara.
Ens interessa la música com a vehicle que ens recorda qui som, d’on venim i on hem de tornar. La música seria doncs una metàfora formidable del relat, en clau de metahishistòria i per tant, en clau purament simbòlica, del dia d’Alast (Alcorà 7,172). Aquest relat se situa en el moment previ a que les criatures sortissin del l’abisme del no ser, moment en que tot era puresa, buidament i per tant silenci primordial, és a dir, naturalesa inicial i unitiva.
La música es fa doncs metàfora formidable d’aquest procés circular que va de unitat de tot el que existeix, l’oblit d’aquesta unitat en viure en la dispersió i l’aparent multiplicitat de formes, i la caiguda en compte d’aquest fet amb el conseqüent retorn a la unitat primordial.
Traduït en termes musicals, podríem parlar d’un silenci primordial en el qual tots els sons i tota la música ja hi són; del desplegament de la música com a manifestació dels estats múltiples del Ser; i de l’afinació que suposa re-conèixer o re-cordar la pàtria d’origen, aquest silenci primordial al que cal retornar o, encara millor, del que mai no hem sortit. Concretant encara més la metàfora, tota la música que desplega el músic ja preexisteix: el músic només afina i fa aparent una possible música de les infinites músiques possibles, i en acabar, torna a aquest silenci primordial en el que tota la música segueix existint. So i silenci no serien ja conceptes oposats, sinó diferents intensitats del mateix so unitiu primordial. 



Com en d'altres facetes del seu art, la música de Roma és hereva de la tradició grega, veiem un exemple:




El correcte ús de la música, en qualsevol de les seves formes, podríem dir que és sagrat, en tant que, poc o molt, superficial o profundament, treu del jo i introdueix en l'àmbit del "no-dos".
A causa d'aquesta naturalesa de la música, pot ser emprada de moltes maneres per fer silenci, per pregar en sentit ampli, per indagar endinsant-se al "no-dos".
Descriuré algunes formes de fer-ho. 
No pretenc ser exhaustiu.
La primera forma és submergir-se en el "no-dos" expressat i posat patent per la música. 
Submergir-se en el gran cant de la gran música és endinsar-se en la indagació i en la verificació de "Això que és".
Cal viure la música com la presència explícita del "no-dos". 
Es tracta d'una indagació amb la ment i el cor, conscient que s'està en la presència revelada de "el que és" sense subjectes, sense objectes, sense individualitats, ni paraules, subtil i immediata. Fins i tot quan en el cant s'utilitzen paraules, la música les empassa i en moltes ocasions, si no en totes, el cant podria anar amb aquestes paraules o amb altres.
Hi ha una altra manera important de fer silenci, de meditar amb la música: utilitzar-la com plataforma. 
La música que s'escolta funciona com una mena de plataforma ja no situada al nivell dels subjectes, els objectes, les individualitats, sinó situada al nivell de la no-quotidianitat. Des d'aquesta plataforma es pot partir per estudiar el Reial amb la ment, amb el cor o amb els dos alhora.
Aquest ús és potent i eficaç, si se sap fugir de l'actitud que hem expressat ja: l'actitud passiva que utilitza la música com una cullera per remoure el propi interior, els mateixos sentiments sempre relacionats amb desitjos, temors i expectatives.
Es pot utilitzar la música també per purificar la ment i el cor, per estimular-los, per donar-los potència per endinsar-se en la meditació, en la indagació, en la verificació del Real.



Més difícil és tractar d'endinsar-nos en la música que és deuria fer a l'Europa dels pobles germànics, sense recorrer a la música "anomenada" celta, veiem una erudita aproximació:





La música és, a més, un potent mitjà per enamorar-se de la dimensió subtil que expressa, que és "el que és", per augmentar l'interès i l'amor per aquesta subtil dimensió gratuïta, que és la veritablement real, per exercir el desinterès de 
tot el que la gent valora, per silenciar les nostres preocupacions quotidianes, els nostres desitjos i temors, els nostres records i expectatives.
També pot utilitzar com a objecte de concentració. 
Concentrant-se en el seu cant, en la complexitat de la seva harmonia, en les diverses línies que componen l'obra, en la instrumentació, en el ritme, en el conjunt sense temps de l'obra, en el seu missatge profund. Aquesta concentració silencia al jo.
Sabem que tot el que donem per real és la modulació que el nostre cervell i els nostres sentits, com una unitat, fan de tot el que ens envolta, perquè puguem sobreviure amb èxit i sense aterrits davant d'aquesta immensitat que ens inclou.
Partint d'aquest coneixement i de la dada de la verificació en la música d'un nivell de realitat buit de tota possible determinació i categorització, nivell que es mostra amb més pes de realitat que tota la nostra quotidianitat, podem enrolar-nos en la tasca de verificar en la naturalesa 
sencera i en tot el que existeix al nostre voltant aquest nivell de profunditat. Un nivell que no és cap de les acotacions, objectivacions i modulacions que necessitem fer, com a col·lectivitat i com a individus, per poder actuar i sobreviure.



Veiem alguns exemples de música medieval de la tradició cristiana. Comencem per un himne copte, convindria recordar que les paraules són les mateixes que parlaven els egipcis de les darreres dinasties:




Molt més proper el cant gregorià:


I un himne Bizantí:





El que ens ha posat davant la música és "el que realment és", "el que tot és", "el que no és la nostra configuració" i que hem de portar a verificar, directament i amb tota claredat, des de la nostra ment, des de tots els sentits i des del nostre cos sencer.
"Això buit", però verificable, la música i totes les belles arts poden expressar-ho, apuntar, suggerir, cantar, dir-ho, encarnar en formes sensibles, encara que sense poder posseir.
L'obra d'art, en general, i la música molt especialment, és, com a tal, una entitat que diu “Això” que no és cap entitat. 
Aquesta és la riquesa fascinant de la música i aquest és el seu misteri.
"Això", "Això no-dos", "El que és", "Això que és", es mostra tal com és en la bellesa, i es mostra tal com és de forma especial a la música.
La Bellesa és portaveu de la Veritat, és l'esplendor de la Veritat. La Bellesa és la Veritat. Entre la Veritat i la Bellesa no hi ha frontera ni cap diferència.
La Veritat és el no-dos, "el que és" que es diu a la nostra ment, o millor dit, que es diu a si mateixa en la nostra ment, i la Bellesa és el no-dos, "el que és" que es diu als nostres sentits i al nostre cor, o millor, que es diu a si mateixa en els nostres sentits i en el nostre cor.


També la cultura islàmica disposa d'una rica tradició de música sagrada, veiem aquesta peça d'Omar Faruk Tekbilek:





O India, la gran interpret Sheila Chandra:




La Bellesa, com la Veritat, es diu en aquest món, en el nostre món que és sempre concret, un món de subjectes, objectes, individualitats. Es diu en aquest món humà, però diu i canta "el que és". Diu que això que semblen objectes i subjectes, coses i individualitats és "el que és", d’una forma patent per als nostres ulls, oïda, tacte..., tot és "Això que és", el no-dos. I "això que és" està més enllà de totes les nostres possibles categoritzacions, és buit de tota possible delimitació. La Bellesa és com la Veritat, una Bellesa buida perquè parla, s'expressa, canta, sense que hi hagi un subjecte que s'expressi, canti o parli i no expressen, ni parlen, ni canten res que sigui objectivable. 
L'obra musical és l'expressió del "no-dos" en una subjectivitat i en els seus condicionaments culturals i personals. De la mateixa manera que l'espiritualitat es diu en les condicions culturals dels pobles i de les persones, o com la mística s'expressa també en els condicionaments culturals i personals d'una individualitat, així passa amb la música.
En la música no fem una representació de la bellesa, ni una representació “del que és”; és la bellesa, és Això. Amb les nostres composicions aconseguim, -quin miracle! quin do!- que Això es faci patent tal com és. "El que és" és la bellesa, és la música. 
Analitzem com es diu en la música i sabrem com és:
- No és “individu”; això es fa ben palès. El que expressen les composicions musicals no és una individualitat.
- No és un subjecte, també això és palès. Les obres musicals no poden parlar d'un subjecte. 
- No és objecte; evident, perquè si fos objecte podríem representar-lo, formular, podríem formular conceptualment el que diu una peça de música.
- És commoció profunda; qui pot negar-ho?
- Aquesta commoció és comprensió. De què? De l'increïble fet de l'existir i dels seus incomptables i diversos matisos.
- Aquí està, però no podem dir què, ni qui, però aquí està.
- Aquí em canta, i fent-ho, toca la meva ment, el meu cor i tots els meus sentits. 


I com no també al Japó:






- Aquí no hi ha cap subjecte dient-se al darrere, ni cap objecte al qual referir-se. Ens trobem en el que és universal, lluny de tota possible individuació.
Aquí tens la seva rara manera de ser, expressada, de forma explícita, potent.
Estranya forma de ser! Però ens la posa al davant, de forma immediata, palesa.
En la música hauríem d'aprendre a cridar com els baleners: Aquí! Aquí esbufega! Ell! Això!
Qui aprengui a veure’l i a sentir-lo directament en la música, aprendrà aviat a veure’l i a sentir-lo tota realitat bella, i, després, en tota realitat, perquè comprendrà aviat que tota realitat és bella.
Aprendrà a veure-ho tot com no subjecte, no objecte, no individu, com el no-dos, com l’Únic. La música serà la seva mestra.


(Aquesta entrada, ha estat elaborada a partir de diverses fons, entre elles diversos escrits d'Adrià Corbí i Lili Castella.)


Dons com sempre espero que us hagi estat útil i interessant.