dimarts, 14 de desembre de 2010

LA VIA MISTICA AL REGNE DE LA LLUM I DEL SILENCI

"La muntanya no ensenya que Déu existeix. Ensenya que existir, veritablement existir, és percebre la part de diví de nosaltres."
Bernard Amy. Le voyage à la cime




Hauria de ser allà l'any 1967 quan amb els companys de l'agrupament dels Boys Scouts de Catalunya, vaig fer la primera i darrera escalada de la meva vida. Vaig participar en una cordada que va pujar al Pedraforca per la via Estasen, 


ho vaig passar tan malament que no ho he repetit mai mes, la raó: el vertigen.  Si ja sé que es pot superar que amb la pràctica pots acostumar-te i vèncer-lo, però les circumstàncies van canviar i vaig substituir la por al gris de les roques i pedres verticals, per aquella altre por -tant o més intensa- de córrer davant d'uns personatges que també anaven de gris, però amb casc i porra.
Amb tot, l'amor per les muntanyes, pels boscos, pels rius i els paisatges feréstecs en solitud o acompanyat, ja no m'abandonaria més i a ells torno sempre que les circumstàncies m'ho permeten. 
De l'escalada, de l'alpinisme - com en dèiem a la meva joventut - m'ha quedat una sensació ambivalent, barreja d'admiració i temença. Sé que no es per a mi, però admiro aquells que s'hi poden dedicar, doncs dins del meu desconeixement absolut, crec endevinar les raons que els impulsen a anar sempre més amunt i vèncer  les immenses dificultats que aquesta pràctica comporta. 


I en certa mesura, soc capaç  - enmig d'un bosc en solitari, a la llum de la Lluna i les estrelles- de sentir un petit tast del que imagino que ells senten allà dalt.
Fa uns anys, vaig descobrir algunes de les fotografies que aquí us presentaré i, vaig pensar que expressaven d'una manera força clara, l'esperit més pur de l'escalada, tal com jo, un desconeixedor total, ho podia imaginar.


Pensava - i penso - que en aquest enfrontar-se despullat, sense artilugis tècnics de cap mena a les abruptes roques, a les lliscants, dures  i fins a cert punt, inestables parets de pedra, hi ha una lliçó a aprendre, que al fotògraf i els/les protagonistes que hi apareixen involucrats, estan moguts per la voluntat de mostrar un camí d'esforç, de sacrifici, d'autodomini, de desafiament i, també , de donar-nos un missatge d'innegable bellesa estètica.


El meu fill gran, practicant d'això que ara en diuen "blocks climbing", em diu que aquestes fotos son com allò dels bombers, de les mestresses de casa o, dels jugadors de l'equip de futbol del barri que es fan el calendari despullats per a recollir uns "calerons"... no tinc arguments per oposar-m'hi, potser si, però personalment em semblen molt, molt més. En fi, vosaltres ho jutjareu.
Les fotografies  son obra del fotògraf  Dean Fidelman i les podeu veure aquí:

http://www.stonenudes.com/





"L'altitud no s’expressa només en mil·límetres de mercuri, es abans que res una cosa de l’esperit."
François Labande. Alpes.Mont Blanc, Valais, Val d’Aosta. pàg.47

"Perquè la lluita que l’alpinista lliura allí dalt, és abans que res un combat amb ell mateix."
Georges Sonnier. Où règne la lumière. Pàg.33




"En aquest lloc d’eternitat, front a les muntanyes immutables, i en el clar matí d’aquest dia de primavera, la mateixa mort perdia el seu caràcter tràgic: ella mateixa no era més que l’amiga encarregada de conduir-nos al reialme de la llum pura."
Robert Tézenas du Montcel. Ce monde qui n'est pas le nôtre. Pàg.52







"Estimar més que res, apassionar-se per la llum, tenir l'obsessió d'horitzons sempre eixamplats, sentir l'adoració davant l'immensitat dels espais i davant de la bellesa sublim, comprendre la diversitat d'esperits, de classes, de nacions, com els caràcters tan diferents de França i d'Espanya contemplats de l'Arriel, del Palas o del Marboré, jutjar totes les coses des de les alçades, no és això allò propi de l'esperit muntanyenc?
Georges Cadier

"L'art de caminar consisteix en trobar el camí correcte. En ell tots són amics teus i tu et sents vigorós; deixat portar per on puguis anar quan et sigui permès. Si trobes el teu camí i el fas, tu seràs la força, la direcció i la meta, i ningú ni res et podrà aturar."
Mahammed Tahir

"Les altes muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclòs de la santedat... Es allí que es veu allò que hi ha de més bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra. La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat."
Henry Russell. Extret del seu llibre Souvenirs d'un montagnard pàg.153

“...pasem part del nostre temps cercant la veritat, i alguns la trobem a la muntanya, on ens concentrem tant en el que estem fent que ens oblidem d’amagar-nos de la veritat.
Clint Willis

Regne de llum i silenci
Gaston Rebuffat

El futur alpinista ja ho ha endevinat: les muntanyes només viuen per l'amor dels homes. Són belles per moltes raons, però també gràcies al fervor d'un noi. La tècnica ha d'estar al servei de l'entusiasme, en cas contrari redueix el món de l'alta muntanya a les proporcions d'un gimnàs. Que llarga resulta la marxa que condueix als cims!
Allà on les cases, i després els arbres i, a continuació, l'herba desapareixen, neix un regne estèril, salvatge i mineral, però en la seva pobresa extrema, en la seva nuesa total, ofereix una riquesa que no té preu: la felicitat que es descobreix en els ulls dels que hi van.
L'alpinista ha de tenir músculs forts, dits d'acer, una tècnica perfecta, encara que tot això no siguin més que eines. Sobretot estima la vida, i sap que l'aire a 4.000 metres té un sabor particular, però que s'ha de guanyar. Mentre que molts individus s'acontenten cada dia més fàcilment, l'home en canvi ha de mostrar exigent amb si mateix: no pot agradar una forma de pau que només sigui l'absència de vida. "On hi ha una voluntat, hi ha un camí". No en té prou amb existir, vol viure, no viure perillosament, una cosa fàcil i verinosa. ¡Té un cos i una ànima! Els alts cims li proposen acció i contemplació, ajuden els homes a despertar els seus somnis adormits.


 
Però la bellesa dels cims, llibertat en els grans espais, la relació familiar amb la natura i els rudes plaers de l'escalada resultarien pansits i fins amargs sense l'amistat de la cordada: amistat fraternal, feta d'amabilitat, de lliurament, d'alegries i lluites compartides.
Sovint penso en Moulin i com em va iniciar. He fet una mica més de mil ascensions en totes les èpoques de l'any; de vegades tinc la impressió que la muntanya és el meu regne i, malgrat això, cada vegada que solt meus cadenes, em sento molt bé i experiment lleugers calfreds.
Com Moulin abans, ara "sé", però encara que hagués escalat tots els cims per tots els itineraris, mai coneixeria la totalitat d'aquest món que estimo, sempre estaré en camí.

Fragment de la muntanya és el meu regne. Ed Desnivell.





"A la natura trobava, no sé, una mena de llibertat que permetia un diàleg silenciós, fins i tot afectuós; mentre que, davant els convencionalismes humans, sovint falsos i fal.laciosos, em sentia completament desorientat i desvalgut."
Walter Bonatti. Les meves muntanyes

"En la tradició fabulosa, la Muntanya és el vincle entre la Terra i el Cel. El seu únic cim aconsegueix el món de l'eternitat i la seva base es ramifica en multitud de contraforts en el món dels mortals. Es la via per la que l'home pot elevar-se a la divinitat i aquesta revelar-se a l'home."
René Daumal. La montaña análoga

"La muntanya no és l'infinit, però el suggereix."
Pierre Dalloz. Zénith

"Més d'un home que ha oblidat Déu a la plana l'ha retrobat a la muntanya."
Töpffer, davant el Cerví

"En el pregon i religiós silenci de les alçades, en les crestes de les muntanyes, gairebé es pot creure que es nota l'harmonia de les esferes celestials."
Conrado Gesner

"Si la bellesa mereix un culte, aquelles glorioses muntanyes, cobertes de neu i d'estels, es diria posades a propòsits per inspirar sentiments d'adoració."
Tyndall, al cim del Fisteraarhorn

"Crec que s'ha d'estar sol per percebre el llenguatge de la natura. Aquesta parla en veu baixa i, si hi ha massa remor, perdrem moltes de les seves paraules."
Abbé Henry


"La vida és també una ascensió. A mesura que es puja, es veu millor, es respira millor, es compren millor, i la serenor del capvespre està allà dalt."
Henry Bordeaux. Récits et impressions d’alpinisme

"El que trobem a dalt de les muntanyes no ho ensenyem a ningú quan publiquem les nostres expedicions, senzillament es tracta de l’experiència vital que extraiem dels abismes del nostre jo i que finalment aconseguim portar de retorn a la vall."
Reinhold Messner


"Paradoxalment, la realitat de la mort referma molt la vida. No és quelcom que busquis ni desitgis, però resulta necessari. Si s’encara a la mort, l’alpinista farà tot el possible per sobreviure i si ho aconsegueix seguirà anant muntanya rera muntanya, anys i anys, a ballar el mateix ball boig al fil de la vida. A l’anar a arriscar-se a les muntanyes, crees la possibilita de morir, però ni així ho desitges. Sembla absurd. I ho és fins que has passat massa prop del límit. Llavors comprens perquè vas allà i sents que la teva vida mereix més la pena, que has assimilat el que suposa estar viu l’adonar-te del que seria morir. S’ha argumentat que escalar muntanyes, anar de puntetes sobre el fil del ganivet entre la vida i la mort, és una manera de escrutar en allò més desconegut."
Joe Simpson.Este juego de fantasmas. pàg.260

"En el curiós camp del joc del seu esport, els alpinistes aprenen allò que la gent primitiva sap instintivament: que les muntanyes son la llar dels morts, i que viatjar a les terres altes no és senzillament arriscar-te a la mort, sinó arriscar-te a comprendre-la."
Robert Reid. El gran sueño azul



Aquestes agulles escarpades de la terra, aquestes neus eternes companyes del cel, aquests rars i silenciosos deserts de gel, componen el terreny de l'alta muntanya. L'aire aquí és pur, regnen el fred i el sol, alguns dies el seu silenci total resulta gairebé angoixant, altres dies en canvi rugeix la tempesta. És un món a part, un món per sobre del conegut, res es mou, res viu. Les muntanyes que jalonen la Terra són les formacions més estèrils i inútils del planeta, excepte per als geòlegs, els geògrafs, els constructors d'embassaments i per als que somien amb grans espais. Amb la seva nuesa absoluta, la seva pobresa extrema i la seva bellesa misteriosa, aquests doms de neu i fletxes de granit no hi ha més que per a la felicitat de l'home. 


Les muntanyes, com els oceans o els deserts, són els nostres jardins salvatges, tan necessaris i indispensables com l'aigua o el pa, no només perquè l'aire sigui més pur que a les ciutats, sinó perquè abans que res són llocs de plenitud, on l'home pot caminar, córrer, aturar-se, contemplar, enfilar, navegar, tenir gana, tenir set, utilitzar el vigor del seu cos, i fer respirar el seu cor i la seva ànima. Enfront del granit i al gel, l'ésser humà és de porcellana, davant la imatge de l'eternitat, la imatge mateixa de la fragilitat. I, tanmateix, pletòric d'amor, voluntat i comprensió, ¡de què no seria capaç! Quan Bonatti escala una paret vertical no pesa res per la bàscula de la Naturalesa, APET representa un bri d'herba, quelcom semblant a Bombard amb la seva llanxa pneumàtica en la meitat d'un oceà. Una ràfega de vent o una onada, i desapareixen. 


No importa. Crec que si les peculiaritats de l'època en què vivim resideixen a la realització d'invents admirables, també han albirar en assumir la incommensurable riquesa, força, generositat i ànsies de llibertat de l'home nu, sense armes ni màquines, sol o en grup, davant a la gran natura. Hi ha alguna cosa més natural que la urgent necessitat humana d'aprofitar aquesta riquesa? Quan som nens, pugem als arbres i als murs pel simple plaer d'escalar, per descobrir i veure des de més alt el que està més lluny. No és això el que la gent gran diuen alpinisme? És que hem sabut conservar encara aquest instint infantil? El nostre plaer és escalar, elevar al cel neutralitzant la gravetat. Sens dubte també hi ha el plaer de sentir que es té la pròpia vida entre els dits, que es controla la pròpia existència. Alguns escaladors són molt sensibles a aquest sentiment, jo molt poc. 



M'agraden les dificultats, però avui més que mai detesto el perill. "Quin valor té vostè per fer semblants ascensions", em va dir algú en acabar la presentació d'una de les meves pel·lícules. Li vaig respondre que escalar no m’exigia valentia alguna -una afirmació completament rigorosa- perquè era part del meu treball, un treball que havia escollit i per al qual estava qualificat perquè no tenia vertigen. Li vaig explicar, sense orgull ni modèstia, que els grans alpinistes estimen els grans jardins, la vida i l'amistat, i senten per tot això respecte, i no afició, al perill. Per practicar l'alpinisme cal entusiasme: portar una motxilla, dormir més o menys bé, aixecar-se aviat, sentir el fred, tenir fam i set, començar l'activitat acceptant que no es pot interrompre el joc quan un vol, ni tan sols al límit de les forces. És tan bell i excepcional, especialment en la nostra època, no haver de tractar més que amb la roca, la neu, el cel, el sol i els vents.


... Cal entusiasme, però també lucidesa, ser conscient de la força moral i física que es posseeix davant de qualsevol dificultat que ens superi. També hi ha el plaer d'escalar, però per si sol no és suficient. L'escalada no constitueix més que una part de l'ascensió, igual que l'escalador no és més que un muntanyenc especialitzat. El plaer de l'alpinisme prové d'una multitud de coses i sobretot es troba lligat al sentiment de l'alta muntanya: un determinat color del cel, la subtilesa de l'aire, la grandesa del paisatge que ens envolta i pel qual en realitat estem allà. Constituiria un error pensar que l'alta muntanya és una lloc reservat als alpinistes acròbates. 



Ben al contrari, les muntanyes s'ofereixen a l'abast de tots: homes i dones de qualsevol edat, i l'alegria d'un motivat principiant, o d'un fidel veterà, arribant al cim de la Aiguille du Moine per la seva via normal no resulta menys important o menys noble que la d'un alpinista confirmat que trepitja el cim dels Drus, després d'haver escalat el Pilar Bonatti. Simplement, l'alpinista és un home que condueix el seu cos allà on un dia els seus ulls es van fixar. Penso que tenim un cor, una ànima i uns músculs que formen un conjunt que es mostra feliç quan s'utilitza, el que ens fa experimentar una bella alegria interior. Realitzar correctament uns moviments, pujar bé per una placa o una llar de foc, intentar alguna cosa per al que està especialment dotat, amb prou feines exigeix esforç, tan sols imaginació. També agafades; endevinar ... cada vegada resulta més estrany en una vida en la qual tot es troba inexorablement indicat, previst, organitzat, fins i tot per a l'oci. "Organització de l'oci", un concepte terrible! 



A més s'experimenta l'alegria d'aconseguir una "primera", de pujar per on ningú encara ha pujat. Així, l'escalador "construeix" la seva muntanya, crea un conjunt de moviments, modela la roca amb els seus dits. Alguns dies, l'alpinista ha plantar cara als elements quan de sobte el vent de l'oest porta, durant una llarga ascensió, la tempesta. Si s'està disposat a afrontar-la, un gran muntanyenc viurà "grans moments". Però cal distingir bé la noció de dificultat de la de perill. Tan agradable com escalar qualsevol pas extremadament difícil sobre qualsevol placa, caiguda o fissura, resulta evitar comprometre en activitats que podríem no controlar. L'ascensió més bella no mereix fer perillar la nostra vida. De qualsevol manera, l'arribada a una cimera mai representa una victòria sobre la muntanya sinó sobre un mateix.
Gaston Rebuffat: La muntanya és el meu regne. Ed Desnivell.




"Quan un s'hi troba tot sol, a la muntanya, sens altra companyia que la dels faigs i dels avets, sens altra conversa que.l gai murmuri dels xaragalls esmunyint-se sota l'erba o l'infinidament carinyosa complanta del vent a travers del bosc, és quan un s'enamora de debò."
J.Massó i Torrents. Croquis Pirinencs

"No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l'envolta, més intensament sent."
Maurice Herzog

"Per molt que recorreguem el món darrera la bellesa, mai la trobarem si no la portem amb nosaltres."
Emerson. Baltoro Louis Audoubert 

"Quina secreta fascinació hi ha en aquest cims deserts? ¿Quin sentiment involuntari, profund, imperiós, m'arrossega a aquells llocs en els que els meus semblants mai han establert la seva llar? ¿Quina atracció irresistible porta allà, sense parar, el meu cap i els meus passos? ¿Què és allò que estimula la meva fantasia amb l'inútil desig de construir en les muntanyes una cabana per a refugiar-me amb els meus? ¿Què és la civilització, si el gaudir d'ella deixa en nosaltres l'imborrable nostàlgia de la nostra primitiva independència?."
Ramond de Carbonniers Mont Perdú 1797





"Caminar a traves de les muntanyes salvatges és un camí vers l'alliberament."
 Milarepa 

"El camí al cim és, com la marxa vers un mateix, una ruta en solitari."
 Alessandro Gogna 

"Per què m'exalto així? Perquè una victòria en muntanya em causa sempre una emoció intensa, que exigeix, per a produir-se, un gran silenci, sense que sigui possible dissoldre-la en paraules."
 V.Gayda.En la Savoia. Butlletí C.A.I. 1906 

"A l'arribar al punt culminant d'una escalada es diria que els cims, que un moment abans parlaven entre si familiarment, emmudeixen, torbats per la presència d'una humanitat inoportuna. Ens sorprèn aquest silenci, que altera, amb una emoció indefinida, l'alegria de les més belles ascensions."
P.Guiton 



Mentre residia a Marsella, somiava sempre amb ascensions. Tots els hiverns esperava l'arribada del mes de juliol amb impaciència, i per fi arribava el dia d'emprendre la marxa cap a Ailefroide o Chamonix. Passava alguns dies en els cims, i després em tocava esperar un any més, així que, un dia, vaig decidir viure a la muntanya i em vaig fer guia.
¡Exigent joventut que no es conforma amb termes mitjans!
La professió de guia és una de les més belles que existeixen, perquè l'home l'exerceix sobre la terra que encara roman verge.
Actualment, poques coses segueixen sent com eren, ja no existeix ni la nit, ni el fred, ni el vent, ni les estrelles. Tot s'ha neutralitzat. On és el ritme de la vida? Tot va tan de pressa i fa tant soroll! L'home amb pressa ignora l'herba dels camins, el seu color, la seva olor, els seus reflexos quan el vent la acaricia.
Què curiós és la trobada entre la naturalesa humana i els relleus del planeta: homes en complet silenci. Una forta pendent de neu dura com un cristall? La escalen i rubriquen el seu treball: una empremta irreal.

 





En l'estiu s'aixequen cada dia de matinada per interrogar al cel i al vent. El dia anterior estaven inquiets: llargues núvols ratllaven l'oest. Temien que la nit s'espatllés: la Via Làctia brillava amb excessiva cruesa, el fred es feia esperar.
Però el vent del nord s'ha aixecat, el cel i la neu estan en condicions, el guia pot despertar al seu client i sortir. En aquest moment una corda uneix dos éssers amb una sola vida, el guia es lliga a un desconegut que es convertirà en un amic: quan dos homes comparteixen el bo i el dolent, deixen de ser desconeguts.
El guia no escala per a ell mateix: obre les portes de les seves muntanyes com el jardiner les reixes del seu parc. L'altitud és un marc meravellós per a un treball, escalar li procura un plaer que mai el cansa, però sobretot el satisfà la felicitat d'aquell a qui acompanya. Sap que determinada excursió és particularment interessant, que en aquest lloc es gaudeix d'una magnífica vista, que certa aresta de gel és bella com una punta, no diu res, però el somriure del seu company en descobrir és la seva recompensa.  



Si el guia no pensés aconseguir més plaer que el de la seva pròpia escalada, quedaré avergonyit i es cansaria aviat de la muntanya. No, després d'escalar cinc, deu o vint vegades la mateixa fissura o la mateixa placa, torno a sentir l’alegria de trobar-la. Però la seva felicitat prové d'un sentiment més profund: la seva parentiu amb la muntanya i amb els elements, com el camperol amb la seva terra o l'artesà amb la matèria que treballa. Si el segon de corda dubte, el guia li torna la confiança, si la tempesta es presenta sobtadament, coneix els seus secrets: el seu instint li dirigeix, la seva responsabilitat augmenta les seves forces i porta novament al seu cordada fins al refugi.
Entre els nadius de Chamonix o d'altres valls de la muntanya, l'ofici de guia sol passar de pares a fills. Però, jo sóc marsellès! Però, va ser en la meva Provença natal, als turons de la Sainte-Baume o del Luberon, o a les Calanques, al costat del mar, on va néixer en mi l'amor al vent i als grans espais, a les estrelles i a les borrasques, a les flors i als boscos, l'olor i el sabor de totes aquestes coses.

 



Les nits que es passen a la muntanya són dels records més bonics de la vida d'un alpinista, però el que mai s'oblida són els bivacs a la intempèrie, sota les estrelles.
Al final de la jornada, l'alpinista busca un replà, posa la seva motxilla en el lloc idoni, introdueix un clau i s'ancora a ell, després del dur i acrobàtic esforç de l'ascensió, medita com ho faria un poeta, però integrant-se més que aquest en la vida de la muntanya. L'home que bivaqueja lliga la seva pròpia carn a la carn de la muntanya. Sobre el seu llit de pedra, adossat a la gran muralla, enfront del familiar buit, veu, cap a la seva esquerra, com s'oculta el sol a l'horitzó, mentre el cel s'estén a la part oposada seu mantell d'estrelles. Primer roman en blanc, després es dorm, si pot, es desperta, s'observa el cel, es torna a dormir.



 
Conec nois entusiastes que fugen de la ciutat els caps de setmana per anar als boscos de Fontainebleau o a les Calanques, el diumenge escalen, però el dissabte a la tarda bivaquegen, per gaudir de la natura i l'univers.
Alguns alpinistes se senten orgullosos d'haver realitzat totes les seves ascensions sense bivac. No saben el que es perden! El mateix que aquells a qui només els agraden les ascensions sobre roca, o sobre gel, o únicament les arestes o les parets. No cal rebutjar cap de les mil i una meravelles que la muntanya ens ofereix, ni limitar o apartar-se de res. Tenir set, tenir gana, poder anar molt de pressa, saber també avançar lentament o fins i tot aturar-se a meditar. Viure!
Extret d'Estrelles i borrasques de Gaston Rébuffat
(Desnivell edicions)




"La muntanya m'ha ensenyat, perfectament, a viure."
Georges Sonnier. Le secret des sources

"La muntanya és un camí vers l'home."
Georges Sonnier. Le secret des sources

"La muntanya és sempre bonica. El que hi ha de més bell. Però estar-hi sol és encara una cosa diferent. Un altre cosa de més... Es veritat, és una altre cosa, una cosa superior. Però què? Indefinible! Jo ja m'ho havia preguntat. No serà què per accedir als secrets de la muntanya l'home s'ha de trobar sol amb ella, en una espècie d'intimitat, per no dir complicitat? Un cara a cara, excloent-hi als tercers."
Georges Sonnier. Le secret des sources. pàg.166




"He anat a les muntanyes volent i creient fugir dels homes...I hi he retrobat l'Home. Quina lliçó! Perquè l'home retroba l'Home inclòs en la solitud absoluta. Cadascú de nosaltres porta en ell tota l'humanitat i l'imprimeix al món."
Georges Sonnier. Le secret des sources. pàg.206

"L'home només és gran per allò que afegeix a la natura, mai per allò que li pren. I allò que afegeix alguna cosa a la natura, i a l'home, és la bellesa."
Georges Sonnier. Le secret des sources. pàg.207

"Estimo la muntanya, perquè ella construeix l'home."
Georges Sonnier. Le secret des sources
"Sovint he comprovat que, a les muntanyes, un és més emprenedor, més fort, menys tímid, i que l'esperit es posa al nivell dels grans objectes que l'envolten."
Ramond. Cita extreta del llibre de Jean Secret L'Alpiniste




"Per què, veritablement, hi ha alguna joia més pura per un alpinista que estar penjat d'una paret entre el cel i la terra a l'hora on el sol lluminós fa viure les muntanyes, degoten les estalactites que brillen, cauen les pedres dels cims a les rimayes pels couloirs? Allà nosaltres vivim veritablement la vida que estimem, sols amb la natura, meravellats de l'espectacle i orgullosos de l'esforç fet."
J.E.T de Lépiney. Sur les crêtes du Mont Blanc. Cita extreta del llibre de Jean Secret L'Alpiniste

"L'essència de l'alpinisme no està en l'ascensió d'un pic, sinó en la lluita per superar les dificultats."
Mummery. Cita extreta del llibre de Jean Secret L'Alpiniste


"Les muntanyes són un món apart: més que una part del planeta són un regne independent, insòlit, misteriós, on les úniques eines per aventurar-s'hi són la voluntat i l'amor."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.25

"Aquestes agulles de roca que fugen de la terra, aquestes neus eternes frontereres del cel, aquests deserts de gel estranys i silenciosos, és el món de altitud. L'aire és pur, el fred i el sol hi regnen; certs dies el silenci és total i gairebé angoixant; altres dies la tempesta bramula. Es un món apart, un món per sobre del món; res hi neix, res hi viu."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.48







"En qualsevol cas l'arribada al cim mai és una victòria sobre la muntanya, sinó sobre un mateix."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.51

Escala en primer lloc amb el cap. Tingués clar allò que vols fer i allò que pots fer; l'alpinisme és abans de res una qüestió de consciència."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.56

"Per a veure-hi bé, no n'hi ha prou amb obrir els ulls, cal obrir en primer lloc el cor."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.58




"I penso de nou: escalar és secundari, allò que és important és l'home que neix durant una ascensió."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine. pàg.169

"Com explicar l'encant inexplicable d'aquesta vida quasi salvatge i tant lliure, enmig dels boscos, dels rocs, de les neus...Que dir de l'esplendor de les nits de juliol i agost passades entre cel i terra al cim de les muntanyes...Per més que hom hagi fet la volta al món, no es podria veure res més sublim que els darrers minuts d'una bella vetllada de tardor als cims glaçats dels Pirineus, mentre que el silenci i la desolació de les nits pugen des de les planes fosques i que els pics, voltats de blau cel i de vapors daurats, brillen com la brasa."
Henry Russell. Extret de l'introducció al llibre Pyrénées Vol I, escrit per Joseph Ribas

"Per mi la solitud és l’essència de la muntanya."
Albert Jané. Els camins irresolts





"El que ens embruixa més de la natura no és la seva bellesa, és la seva virginitat, més encara que les seves gales i riqueses. Prova evident que l'home va néixer salvatge. Somia amb els pics inaccessibles, el mar llunyà on el sol es dorm i va a morir, i en els deserts daurats per la lluna plena, en les nits silencioses dels tròpics."
Henry Russell. Muntanyencs i muntanyes

"Benaurat només aquell que coneix en alguna part una valleta per on no passa cap sender, un bosc on no ha entrat la destral, una cascada que ressona en l'engorjat on ningú s'ha abocat."
Emile Javelle. Records d'un alpinista

El credo del veritable afeccionat a la muntanya, com el místic, es fonamenta en el pensament que l’essència de la vida rau en l'exploració. En major o menor grau, existeix en ell la consciència vague del més enllà."
Stutfield, muntanyenc anglès

"Somiar entre les roques, pels cims, valls i rius, caminar en silenci per boscos i muntanyes, i de vegades per llocs on els humans mai no han arribat; escalar cims sense rastres, i, a soles, contemplar cascades, prats i cims: això no és la solitud; això més aviat és estar submergit en la màgia de la Naturalesa."
Anònim



Com sempre, espero que us hagi agradat.