"Imagineu que us entra una gran curiositat per conèixer una d'aquelles joguines de corda amb els que us entreteníeu a la infància. Què feu? Us aneu a una taula i amb molta paciència aneu obrint la joguina, desmuntant les seves peces i posant-les a sobre la taula. Potser ja no pugueu tornar a muntar-la, però haureu obtingut una visió més completa de com eren les entranyes de l'artefacte que abans d'haver-lo obert. Per tant, haureu analitzat la joguina per fora, per dins i amb detall, respecte a cada un dels seus elements compositius.
Aquest mateix interès és a la base de la pintura cubista. Fins a la seva aparició, el quadre, l'obra pictòrica, disposava de dues dimensions, el llarg i l'ample, aportades pel mateix suport, el pintor afegia una tercera, la profunditat, utilitzant la perspectiva. El cubisme trenca amb aquesta idea de les tres dimensions i es llança a la recerca de la quarta dimensió, la dimensió impossible, la que permetria veure una figura (és igual que sigui un objecte, un paisatge o una persona) en la seva globalitat. Per a això, s'elimina la perspectiva i introdueix la multiplicitat de plans, de manera que l'espectador tingui diverses visions simultànies de la figura representada, que de vegades pot arribar fins al seu mateix interior, obligant al nostre cervell a esforçar-se per comprendre com està organitzada la composició" .
Aquest mateix interès és a la base de la pintura cubista. Fins a la seva aparició, el quadre, l'obra pictòrica, disposava de dues dimensions, el llarg i l'ample, aportades pel mateix suport, el pintor afegia una tercera, la profunditat, utilitzant la perspectiva. El cubisme trenca amb aquesta idea de les tres dimensions i es llança a la recerca de la quarta dimensió, la dimensió impossible, la que permetria veure una figura (és igual que sigui un objecte, un paisatge o una persona) en la seva globalitat. Per a això, s'elimina la perspectiva i introdueix la multiplicitat de plans, de manera que l'espectador tingui diverses visions simultànies de la figura representada, que de vegades pot arribar fins al seu mateix interior, obligant al nostre cervell a esforçar-se per comprendre com està organitzada la composició" .
Juan Diego Caballero.
Deu fer ja 38 anys!... uf!... sembla mentida!, parodiant el poeta "como se viene la muerte... tan callando", tant de presa diria. Però encara recordo la impressió que em va causar i els sentiments d'eufòria i excitació que m'invadien mentre en la pantalla del cinema Diagonal -crec?- es projectaven les emocionants escenes del film de Ken Rusell "El Messies Salvatge", un biopick sobre la curta vida i les tumultuoses relacions amoroses de l'artista francès, instal·lat a Anglaterra, Henri Gaudier-Brzeska. Res, o gairebé res sabia en aquells anys dels moviments artístics de les avantguardes europees de començaments del S.XX, però el furor creador del jove escultor que tant bé ens sap trametre el genial director, em va colpir poderosament. Qui sap si aquelles imatges van ser la llavor que amb el temps germinarien en la sincera devoció que avui sento per l'art en totes i cadascuna de les seves manifestacions, particularment la música, la pintura i l'escultura.
Recordo que poc desprès de l'estrena de la pel·lícula, algú (?) va decorar les escultures amb pintures de colors llampants "El toro pensant" i "La Girafa coqueta" situades a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Mai vaig poder esbrinar les causes que van dur - a algú- a produir aquell acte qualificat per la premsa "oficial" de vandàlic, però jo sempre vaig pensar que hi havia una certa afinitat de rebel·lia entre aquest "atac" colorista i l'esperit trencador del protagonista de "El Messies Salvatge", no ho sé, segurament van ser fantasies d'adolescent, però...
Es clar que amb el temps m'hauria d'interessar en la vida i obra d'aquest artista, com a resultat d'aquest interès a nascut aquesta entrada que com sempre, espero que us sigui útil.
Henri Gaudier-Brzeska (St Jean de Braye, França, 1891 - Neuville-Saint-Vaast, 1915). Escultor francès, pioner de l'escultura moderna. Neix en el si d'una família d'un fuster ebenista de la zona d'Orleans. Excel·lent alumne de l'escola comunal, des de la infància mostra una gran disposició pel dibuix. Als 12 anys ingressa a l'escola primària superior d'Orleans, i gràcies al descobriment del seu professor d'anglès aconsegueix una beca per estudiar a Anglaterra, on roman diversos anys exercint diferents oficis.
El 1906, visita Londres per primera vegada amb una beca i després passa dos anys a Bristol i en Cardiff. En aquests anys fa llibres d'apunts, són estudis d'animals, plantes i arquitectura. A la seva tornada a París s'interessa per la figura humana i realitza diversos treballs.
Després d'una visita a Alemanya, torna a França, el seu país. El 1910, el seu perfecte coneixement de l'anglès li permet entrar com a traductor a l'editorial Armand Colin.
És en aquesta època en la qual coneix a París a la Biblioteca de Sainte-Geneviève a Sophie Brzeska, una polonesa vint anys major que ell, amb ambicions de novel·lista i amb la qual viu un romanç platònic, sovint tempestuós. Mal acceptada la relació per la família Gaudier a causa de la diferència d'edat, la parella decideix tornar a Anglaterra, i per evitar més conflictes decideix canviar el nom i fer-se passar per germans.
Les dificultats econòmiques van ser constants en aquests anys, de manera que varen ocupar diverses habitacions en molt males condicions higièniques i de tot tipus. Es diu que Henri va arribar a passar una temporada a sota d’un pont.
El nostre artista s’aproximà a les corrents artístiques més radicals del seu temps, entre elles el cubisme: "Els seus plantejaments són totalment inèdits en l'art. Crea un nou llenguatge pictòric i estètic que implica una nova relació entre l'espectador i l'obra d'art. L'espectador no es pot quedar contemplant sense més l'obra, sinó que ha reconstruir-la en la seva ment per a poder comprendre-la. La pintura és una cosa mental, l'espectador interpreta la realitat segons les pautes que dóna l'obra i es converteix en artista, en creador. La nova estètica es deslliga completament de la interpretació o la semblança amb la natura, el que significa que l'obra d'art té valor en si mateixa, com a mitjà d'expressió d'idees. Aquesta desvinculació de la natura s'aconsegueix a través de la descomposició de la figura en les seves parts mínimes, i pintades de forma geomètrica. Aquesta descomposició no és casual, sinó que està molt estudiada i calculada, per permetre la recomposició mental de la figura.
Braque: Portuguès
El cubisme és un art creat, és un nou llenguatge i una nova estètica, un replantejament integral de la pintura i les arts plàstiques. Fins al moment, ni els més radicals fauvistas s'havien atrevit a trencar amb el llenguatge convencional i sensitiu que representava, en major o menor grau, la natura, des dels temps grecs. Però el cubisme trenca amb tot això, és un art mental no només en les formes sinó en la concepció de l'obra. Per comprendre un quadre cal pensar-ho. Farà un replantejament de l'obra d'art, del que són les formes, de la llum, la perspectiva, el moviment, el volum, l'espai, el color, etc. Tot això exigeix de l'espectador un esforç mental per reconstruir la figura, que no s'observa a simple vista. En el cubisme no és el color, sinó la línia la que crea la figura i compon el quadre. Les seves obres no són producte de la casualitat sinó d'un procés de creació meditat i conscient. El cubisme es pregunta, també, pels problemes del volum i l'espai.
La seva ruptura amb la tradició renaixentista i impressionista és total, i busca un nou espai pictòric per a les seves formes. Una de les característiques del cubisme és la seva representació en blanc i negre, conseqüència de la seva desvinculació amb la natura i influït per la fotografia, per facilitar la lectura del quadre. El cubisme es preocupa per la representació del moviment i per tant del temps: de la quarta dimensió.
Marcel Duchamp: Nu baixant una escala
El temps cobra un nou significat després de la teoria de la relativitat d'Einstein. El quadre cubista pretén representar, alhora, totes les formes possibles de veure una figura, això implica que l'espectador està obligat a moure els ulls per recompondre la figura. El color cendra, el blanc i el negre, ajuden a la reconstrucció del quadre. La quarta dimensió és a la ment humana, veiem el món amb moviment, amb el pas del temps, i això és el que pretén captar el quadre cubista.
Gaudier-Brzeska: Ocell
El cubisme escultòric té la mateixa estètica que el pictòric, i els mateixos objectius, però treballa en tres dimensions. Les seves escultures es caracteritzen per la intersecció de plans i volums, i la descomposició de les formes. El cubisme descobreix el buit com a element escultòric, tant la massa com el buit serveixen per a l'expressió plàstica. A causa de l'absència de color en la pintura l'escultura es revela com una manifestació artística especialment valuosa.
Gaudier-Brzeska
Ens diu Antoni García Trevijano: “Vaig trigar molt de temps en adonar-me de les arrels primitives del cubisme. Em semblava incomprensible que a un pintor, Braque, per boxejador que hagi estat, se li ocorregués la brutal idea de amuradar les diferències naturals comprimint en blocs esmorteïts de plànols superposats.
Juan Gris
El fet que el cubisme es fes servir de seguida per a la representació de natures mortes, amb únics símbols de vida en diaris vells i ombres de guitarres, em va fer comprendre el signe regressiu i nostàlgic d'aquest estil geomètric. La idea totalitària de bloc o pal, avançada artística del que vindria després, no era pròpia de la pintura, sinó de l'escultura en els pobles primitius, suposadament comunistes per al marxisme.
El pintor «fauve» André Derain, amic íntim de Matisse i Picasso, els va portar al Museu Etnogràfic del Trocadero per fer-los partícips de la seva admiració estètica per les màscares africanes, que ell mateix col·leccionava.
El 1907, Picasso va posar aquest primitivisme als nassos de dues de les senyoretes d'Avinyó, veritable manifest del nou estil cubista, i Derain va tallar en pedra una petita «figura recollida», asseguda amb els genolls replegats, el cap recolzat en elles, els braços subjectant la forçada postura i les mans entrellaçades tapant el front (Museu d'Art Modern de Viena).
Aquest bloc falsament idolàtric va ser la primera versió del cubisme.
Entre 1909 i 1912, Modigliani va esculpir diversos caps de calcària, com la conservada a la Tate Gallery de Londres, amb front estret, ulls molt alts, nassos afilades i llarguíssimes, petites boques d'orifici, barbeta en pronunciada cantonada que perllonga el nas, i colls paral.lels a la verticalitat de la cara, que emergeixen del pedestal cúbic com màscares africanes Baule i Guro, dotades d'elegant estilització moderna.
El 1912, el pare de l'escultura del segle XX, el romanès Brancusi, va tallar en un bloc de pedra calcària seva escultura emblemàtica "El Petó" (Museu de Filadèlfia), amb la mateixa tècnica cubista i expressió primitiva que la "Figura recollida» de Derain. La unió dels perfils de les dues cares i els dos pentinats (llis en la dona, arrissat en l'home), amb l'ull d'ella enganxat al d'ell i abraçats pel coll, permet veure per sobre dels braços una sola cara de front, amb un sol ull i una sola nas. El joc simultani de les perspectives de perfil i de front expressa en Brancusi el desig integrador dels dos amants en una sola persona, mentre que a la pintura de Picasso, que va abusar d'aquest recurs expressionista, distorsiona i desintegra, amb sadisme, el retrat dels personatges.
Com Gaugin, l'escultor Henri Gaudier-Brzesca també va quedar pres en la mitologia del bon salvatge que va servir d'avantsala al posterior home nou de la utopia comunista.
El 1913 va tallar en pedra vermella encerada una "Ballarina» (41-23-23 cm., A la Tate Gallery) de poderoses cames curtes, tronc molt llarg, braços i mans enrotllant amb tendresa, amb la seva ovalat rostre, una forma cilíndrica rematada en un orifici, que bé podria haver titulat «maternitat d'una orangutan". L'entusiasme d'Ezra Pound per aquesta «Ballarina» va provocar que l'escultor francès fes una «Cap jeràrquica» del poeta americà.
La passió pel primitiu va produir escultures modernes, que encara causen admiració, amb Gaugin, Brancusi i Gaudier-Brzesca. No buscar una nova estètica, sinó la font de joventut que podria renovar l'expressió convencional de l'art acadèmic. En canvi, el primitivisme no va superar la durada de les modes exòtiques quan es va prendre per un signe d'avantguarda estètica, com en les escultures de Picasso reductores dels tòtem de les Marqueses, el Adam en fusta de Kirchner, inspirat en la talla camerunesa; el «Obrer amb gorra" de Scmidt-Rottluff, assegut a la manera d'un cacic congolès,
i el monumental «Home nou» de Freundlich, derivat de les enormes caps de l'illa de Pasqua.
La passió pel primitiu va produir escultures modernes, que encara causen admiració, amb Gaugin, Brancusi i Gaudier-Brzesca. No buscar una nova estètica, sinó la font de joventut que podria renovar l'expressió convencional de l'art acadèmic. En canvi, el primitivisme no va superar la durada de les modes exòtiques quan es va prendre per un signe d'avantguarda estètica, com en les escultures de Picasso reductores dels tòtem de les Marqueses, el Adam en fusta de Kirchner, inspirat en la talla camerunesa; el «Obrer amb gorra" de Scmidt-Rottluff, assegut a la manera d'un cacic congolès,
i el monumental «Home nou» de Freundlich, derivat de les enormes caps de l'illa de Pasqua.
Autoretrat i fotografia de Wyndham Lewis
Cap a 1912, comença a fer importants contactes amb la comunitat artística i literària de Londres, coneixent a Katherine Mansfiel i Middleton Murry, fent amistat amb Wyndham Lewis,
Autoretrat d'Alfred Wolmark
Retrat de Henri Gaudier-Brzeska per alfred Wolmark
Ezra Pound i Epstein.
"Rock Drill" i retrat de Sir Jacop Epstein
Comença a fer alguns retrats, obres d'animals en fang i provar la talla en pedra.
En aquest context participa com a membre fundador –i destacat- en el moviment "vorticista", versió londinenca del cubisme de París i del Futurisme milanès. El "Vorticisme" va ser un moviment avantguardista britànic, de curta vida, sorgit el 1914 i vinculat amb el futurisme, encara que també inclou elements del cubisme i l'expressionisme.
El terme "vòrtex" al·ludeix a les teories de Boccioni, que afirma que l'art troba la seva font en el vòrtex de les emocions. Les exposicions futuristes de Londres, el 1912 i 1913, així com també l'arribada de Marinetti, activaran la formació del moviment, que s'entusiasma al seu torn per les màquines, la velocitat, i els esplais populars.
Portada de la revista "Blast" portaveu del grup vorticista de Londres
Aquest moviment, que no només afecta a la pintura, sinó també a la literatura, s'oposa al futurisme de Marinetti, proclamant la idea, formulada per l'escriptor Ezra Pound, que el vòrtex és l'element dinàmic que canviarà o modernitzarà les idees tradicionals de la societat anglesa, igual que un vòrtex (d'aquí vorticisme), o remolí, destrueix o trastorna tot el que troba al seu pas.
Erza Pond per W. Lewis
El vorticisme va ser més agressiu en to que el futurisme, glorificant al màxim l'edat de la màquina, i produint un art més contundent, viril i agressiu.
Es caracteritza per les formes abstractes anguloses i per les figures humanes críptiques que semblen màquines o robots.
La figura central del moviment, tant des del punt de vista teòric com artístic, va ser el pintor i novel·lista Wyndham Lewis (1882-1957). Altres membres del grup vorticistas van ser l'escultor Henri Gaudier-Brzeska (1891-1915) i els pintors William Roberts (1895-1980) i Edward Wadsworth (1889-1949).
Pintura de William Roberts on és veuen els components del grup londinenc, asseguts d'esquerra a dreta: Cuthbert Hamilton, Ezra Pound, William Roberts, Wyndham Lewis, Frederick Etchells and Edward Wadsworth. Dempeus al costat de la porta: Jessica Dismorr and Helen Saunders.
El vorticisme va desaparèixer al començament de la primera guerra mundial, a conseqüència de la suspensió del suport financer de Kate Lechmere i del començament d'un retorn als mètodes pictòrics tradicionals.
El 1912 per les seves conviccions anarquistes i antimilitaristes, Henri Gaudier decideix no acudir a la crida a files per fer el servei militar, el que li impedeix tornar a França.
Influïda pel primitivisme que avoca els cubistes, l'obra de Gaudier-Brzeska sempre tendeix a semblar inacabada, deixant l'empremta del seu autor en forma d'aparents imperfeccions. La lectura d'Fenollosa a través de Pound el va apropar a un orientalisme.
Les característiques de la seva obra són la simplificació màxima de les línies i el seu anhel per captar l’energia, la força i el moviment de les seves escultures, d’acord amb els preceptes del grup. El seu esperit experimental, fa que el conjunt de la seva obra sigui molt heterogènia.
Les característiques de la seva obra són la simplificació màxima de les línies i el seu anhel per captar l’energia, la força i el moviment de les seves escultures, d’acord amb els preceptes del grup. El seu esperit experimental, fa que el conjunt de la seva obra sigui molt heterogènia.
El 1913, exposa amb la Allied Artists 'Asociation i deixa la feina per dedicar enterament a l'escultura. S'associa breument amb l'Omega Workshops i el 1915 exposa amb els vorticistes i col·labora en els dos números de Blast, revista d’art clarament anti academicista.
Cap a 1914, produeix algunes obres semiabstractes, com Stags i Bird swallowing a fish. Al setembre de 1914, deixa Anglaterra però quan esclata la I Guerra Mundial contacta amb l'Ambaixada de França a Londres per regularitzar la seva situació. Considerat com desertor troba dificultats per incorporar-se a un regiment d'infanteria.
Un cop es vesteix l'uniforme, l'antic antimilitarista es converteix en un ardent patriota. El gener de 1915 és cap i al mes següent sergent i més tard segueix la carrera militar.
No va abandonar el seu art en les trinxeres. El 1915 va escriure una carta als seus companys artistes que després seria publicada al segon número de la revista Blast, publicació del moviment vorticitat, quan ja el nostre artista era mort.
Carta als artistes:
“PORTO DOS MESOS LLUITANT i ja puc estimar la intensitat de la vida.
MASSES HUMANES es mouen i pululan, són destruïdes i sorgeixen de nou.
ELS CAVALLS es desgasten en tres setmanes, moren al costat dels vorals.
ELS GOSSOS passegen, són destruïts i altres arriben.
AMB TOTA LA DESTRUCCIÓ que està en marxa al voltant nostre RES CANVIA, ni tan sols superficialment. LA VIDA ÉS LA MATEIXA FORÇA, l'agent mòbil que permet que el petit individu es reafirmi.
Els obusos ESCLATANT, les descàrregues, entramats de filferro, projectors, motors, el caos de la batalla NO ALTEREN EL MÉS MÍNIM turó que estem assetjant. Una companyia de PERDIUS s'escapoleix davant la nostra pròpia trinxera.
Seria idiota buscar emocions artístiques entre aquests petits treballs nostres.
Aquest ridícul mecanisme que serveix com purga d'una humanitat supernombrosa.
AQUESTA GUERRA ÉS UN GRAN REMEI.
En l'individu mata arrogància, autoestima, orgull.
Arrenca de les masses números i més números d'unitats menyspreables les activitats econòmiques s'han tornat nocives com la recent crisi de mercat ens ha mostrat.
Les meves idees sobre escultura segueixen sent absolutament iguals.
ÉS EL Vòrtex DE LA VOLUNTAT, DE LA DECISIÓ, QUE COMENÇA”.
MASSES HUMANES es mouen i pululan, són destruïdes i sorgeixen de nou.
ELS CAVALLS es desgasten en tres setmanes, moren al costat dels vorals.
ELS GOSSOS passegen, són destruïts i altres arriben.
AMB TOTA LA DESTRUCCIÓ que està en marxa al voltant nostre RES CANVIA, ni tan sols superficialment. LA VIDA ÉS LA MATEIXA FORÇA, l'agent mòbil que permet que el petit individu es reafirmi.
Els obusos ESCLATANT, les descàrregues, entramats de filferro, projectors, motors, el caos de la batalla NO ALTEREN EL MÉS MÍNIM turó que estem assetjant. Una companyia de PERDIUS s'escapoleix davant la nostra pròpia trinxera.
Seria idiota buscar emocions artístiques entre aquests petits treballs nostres.
Aquest ridícul mecanisme que serveix com purga d'una humanitat supernombrosa.
AQUESTA GUERRA ÉS UN GRAN REMEI.
En l'individu mata arrogància, autoestima, orgull.
Arrenca de les masses números i més números d'unitats menyspreables les activitats econòmiques s'han tornat nocives com la recent crisi de mercat ens ha mostrat.
Les meves idees sobre escultura segueixen sent absolutament iguals.
ÉS EL Vòrtex DE LA VOLUNTAT, DE LA DECISIÓ, QUE COMENÇA”.
La darrera de kes obres de Gaudier Brzeska "Joguet" del 1915
Al juny de 1915 al comandament dels seus homes participa en l'atac a Neuville-Saint-Vaast, en el Pas de Calais i cau ferit amb una bala al cap a l'edat de 23 anys. Mor el 5 de juny de 1915. Després de la seva mort la seva companya cau en una depressió que la porta a ser ingressada en una institució psiquiàtrica, mor el 1925.
La seva breu carrera de poc més de quatre anys, va deixar una quantiosa obra de milers de dibuixos, desenes de pintures i prop de cent escultures, les quals ha tingut una gran influència en el món artístic contemporani, influint poderosament en molts altres artistes.
El 1972 el gran cieneasta anglès Ken Russel va dirigir “El Messies Salvatge”, que ens narra la veritable història de Henri Gaudier-Brzeska, escultor francès, que tot i morir molt jove ( 23 anys durant la Primera Guerra Mundial), va tenir temps de deixar la seva marca al món de l'art anglès. Russell ens els retrata com hiperactius, desafiants, rebels, la pobresa, la lluita a través d'una energia i fe inalterable en el seu art. Amb Sophie Brzeska, va formar una parella d'artistes indomables, més enllà de totes les convencions.
Encara que la major part del temps la relació sembla ser gairebé totalment platònica, no pot haver dubte que els dos eren ànimes bessones., tot i les seves diferències en conceptes artísitics. La seva relació era molt maldestre, però, i per moments gairebé semblava ser sado-masoquistes, amb Henri torturant mentalment Sophie i jugant amb les seves inseguretats.
El ritme de la pel·lícula és emocionant, intel·ligent, cinema de gran abast, intens, defugint de la demagògia i la facilitat. Els paisatges (Derek Jarman) i el vestuari (per Shirley Russell) rodats amb molt bon gust, crea la imatge d’ una convincent Anglaterra del 1900, la pel·lícula està poblada de figures de colors (per exemple, un agent de talent interpretat per Lindsay Kemp, el famós mim que va entrenar a David Bowie en anglès les arts escèniques a finals dels anys 60; o la d’una sufragette, encarnada per una furiosa Helen Mirren). Un gran èxit de taquilla, la pel·lícula de Ken Russell te la passió d'un homenatge intens i commovedor a la joventut perduda ...Que per descomptat us recomano.
Per acabar, un fragment de la pel·lícula, en la que Ken Russell ens mostre unes poques obres del nostre protagonista:
El ritme de la pel·lícula és emocionant, intel·ligent, cinema de gran abast, intens, defugint de la demagògia i la facilitat. Els paisatges (Derek Jarman) i el vestuari (per Shirley Russell) rodats amb molt bon gust, crea la imatge d’ una convincent Anglaterra del 1900, la pel·lícula està poblada de figures de colors (per exemple, un agent de talent interpretat per Lindsay Kemp, el famós mim que va entrenar a David Bowie en anglès les arts escèniques a finals dels anys 60; o la d’una sufragette, encarnada per una furiosa Helen Mirren). Un gran èxit de taquilla, la pel·lícula de Ken Russell te la passió d'un homenatge intens i commovedor a la joventut perduda ...Que per descomptat us recomano.
Per acabar, un fragment de la pel·lícula, en la que Ken Russell ens mostre unes poques obres del nostre protagonista:
Desitjo que us hagi agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada