dimecres, 30 de desembre de 2009

EL SIMBOLISME INICIÀTIC DE LA CATEDRAL DE METZ

Aquest tercer missatge al voltant de les Catedrals Gòtiques, seria com la joia que orna els anteriors. En aquells em tractat bàsicament del conjunt dels coneixements d’aquells savis, els Mestres d’Obra, cenyint-nos al conjunt de l’edifici de la Catedral, considerat com un reflex de la Jerusalem Celestial.
Hem parlat de les condicions socio – econòmiques i polítiques, dels canvis culturals i estètics que permeteren l’aparició d’aquest immens moviment de l’ànima que va ser el gòtic, dels recursos constructius, del com? Quan? I perquè és construïa en un lloc determinat?, del paper de les matemàtiques, la Geometria Sagrada, l’ús dels colors, de la recerca de la Llum i, també d’alguns símbols que ens permeten comprendre el significat que els Mestre d’Obra donaren a les Catedrals veritables Muntanyes de la Fe.



Evidentment els Mestres d’Obra eren iniciats en moltes arts a mes del trivium, o quadrivium, alquímia, càbala, astrologia, mística, filosofia, eren coneixements que dominaven a la perfecció i que imprimiren per tots els racons de les seves, i per damunt de tots, com a síntesi perfecta, ens mostraren els seus coneixements en la Saviesa que ens permet la construcció del nostre propi temple.




Deia Madelain Davy: «La diferència entre els homes es redueix al següent: la presència o absència de l'experiència espiritual. Per més lluminosa que aquesta sigui, aquesta experiència no s'adquireix d’una sola vegada i per sempre, sinó que està abocada a aprofundiments successius, i aquesta és la raó de perquè l'home en qui ella es realitza està atent als signes de presència, als símbols que a manera d'unes lletres li ensenyen un llenguatge, el llenguatge de l'amor i del coneixement. L'home espiritual és instruït pels símbols i, quan vol adonar de la seva experiència inefable, recorre necessàriament també als símbols».



El món modern ha perdut en gran part el sentit del símbol com camí privilegiat per a elevar-se al coneixement metafísic a partir del visible i tangible. Hi ha en aquesta funció del símbol una cosa així com una inducció transcendental doncs, obrant com catalitzadors en la nostra ment, els símbols fan que percebem les veritats intel·ligibles per mitjà del seu reflex sensible com deia Plató i repetia el pseudo - Dionis. Si aspirem en realitat a trobar la veritat en nosaltres mateixos el símbol es torna insubstituïble. Sense tal clau mestra no podrem remuntar-nos als cims del esperit pel esperit mateix, en aquelles remotes regions on la ment racional lliurada a les seves pròpies forces no arriba, ni pot operar.



René Guénon assenyala amb justesa que la llei hermètica de correspondència és el fonament de tot simbolisme. És en virtut d'aquesta que cada cosa, procedint essencialment d'un principi metafísic del que deriva tota la seva realitat, tradueix i expressa aquest principi a la seva manera i segons el seu ordre i manera d'existència , de tal manera que, unint els diferents ordenes, totes les coses s'encadenen i corresponen per a concórrer a la harmonia universal i total.



No és fàcil donar una definició completament satisfactòria de la paraula "símbol", etimològicament al·ludeix a dues meitats que s'han fet per a unir-se. Aquí, naturalment, les meitats són el símbol sensible i la representació mental de determinat fet, que pot ser espiritual, intel·lectual o material.
Dante Alighieri en les seves obres, especialment en "Il Convivio", efectua una encertada classificació dels símbols (que ha estat posteriorment represa per Auber i altres autors). El gran iniciat gibelí agrupa els símbols en quatre categories fonamentals: a) els literals, b) els analògics, c) els tropològics i d) els anagògics. Queda clar que aquí ens ocuparem preferentment de les dues últimes categories, usant sovint també de les analogies. És menester aclarir breument que els símbols literals es refereixen als missatges escrits en una llengua o codi conegut. Son en aquesta categoria per exemple els textos en qualsevol idioma, les fórmules matemàtiques i les codificacions de qualsevol tipus, per exemple els programes de computadora.



L’analògic té per tema una associació abstracta figurada que associa qualitats i/o ens d'ordres distints de la realitat o de la ficció. Per exemple la banya simbolitzant l'abundància, la deessa Minerva representant a la Saviesa, Hèrcules la força, Juno el poder, Mercuri i el seu caduceu el comerç, un gall la vigilància, un gall dindi real la supèrbia i així seguint.
El simbolisme ètic o tropològic es refereix a la moral com a guia de vida i norma de conducta el que suposa canvis de procedir per la nostra part.
Per últim el simbolisme anagògic (de "ana"en grec: cap a l'alt ) implica transcendència en quan passar del visible i sensible -propi de l'ordre material i quotidià de l'existència- a l'invisible en l'ordre metafísic i espiritual.


Amb aquests prolegòmens necessaris ja estem en condicions d'iniciar el nostre llarg camí d'avui. El nostre tema és el simbolisme iniciàtic que els constructors de antany van llegar a la posteritat al construir la catedral de Metz a França. Amb aquestes pàgines dedicades a la Catedral de Metz, volem retre el nostre homenatge als Mestres Constructors, els Germans Operatius del passat que ens van llegar els temples i monuments de la antiguitat i les catedrals medievals.
Gran i admirable era la saviesa dels constructors en l'ordre iniciàtic i tradicional, com ja hem vist en els missatges anteriors dedicats a les catedrals gòtiques, però també a determinades esglésies i claustres romànics que podeu trobar en aquest mateix bloc. El missatge xifrat en els relleus de la catedral esmentada transcendeix totalment el merament confessional i dogmàtic -propi del nivell exotèric de coneixement- per a entrar de ple en coneixements esotèrics d'ordre metafísic. Aquests, per la seva naturalesa mateixa, no poden reduir-se a cap sectarisme doncs s’obren de ple a les possibilitats superiors del ser humà que excedeixen en molt l'ordre normal que tots coneixem. A través de les edats ha fluït aquest coneixement d'origen verdaderament supra humà fins als nostres dies, passant pels Santuaris de la Índia i d'Egipte sense que s'alterés el seu contingut de la mes alta saviesa. Només els mes aptes i qualificats van ser els seus dipositaris al llarg de mil·lennis. I ara ens arriben aquests símbols amb tota la frescor i bellesa que els segles no van poder arrabassar-los doncs el seu missatge no és d'Àsia o d’Europa , ni d'ahir o d'avui sinó etern i universal.



El tema del simbolisme del Portal Sud de la Catedral de Metz, ha estat tractat des de diversos punts de vista per autors molt més qualificats, com per exemple Christian Jacq a la seva obra “El iniciado” que podeu descarregar aquí:

http://www.linksole.com/mf46y2

O per l’esoterista sud-americà Carlos Ratzin que podeu llegir aquí:

http://www.peregrinatio.eu/textos/cualidades.htm

amb la seva guia, tractarem d’oferir-vos una síntesis intel·ligible fins i tot pel lector no avesat en tota aquesta temàtica i terminologia, no per un afany erudit, o purament intel·lectual, sinó perquè estem convençuts de que en el missatge d’aquells Mestres d’Obres de fa 700 o 800 anys s’hi troben molts consells que poden ser molt útils per els éssers humans d’aquest començament del S. XXI.



Metz ciutat de la regió de Lorena, situada al nord-est de França, com la seva veïna Alsacia, al llarg de la seva accidentada història, ha format part de diversos estats, com Alemanya, Luxemburg, Aurasia (de breu durada) i això es nota en la seva variada gastronomia i en l’arquitectura de molts dels seus monuments.


El més important i imponent es la Catedral gòtica de Sain-Etienne que va ser construïda al llarg dels segles XIII a XX, coneguda com “La llanterna del bon Déu”, amb els seus 6.500 metres quadrats de vitralls, la major superfície de totes les catedrals europees, 



 



amb una volta que és la tercera en alçada amb els seus 41 metres. La construcció es va fer damunt de dos edificacions pre-existents, unides per la volta: el santuari consagrat a Saint-Etienne i una església romànica, la millor hora per a visitar-la és al capvespre, per a poder disfrutar sense aglomeracions de la màgia de la llum.




Metz era en aquells segles una ciutat pujant, rica, on és desenvoluparen notablement totes les arts, en particular les de la construcció, al voltant de les Fraternitats de Maçons operatius, dirigides per excepcionals Mestres d’Obra de reconegut prestigi, com ara Pierre Perrat, conegut com Pierre “Le Masson” pare, i el seu fill, responsables dels primers impulsos a la construcció de la catedral, o dels seus deixebles i continuadors que gaudiren d’un significatiu prestigi fins a ben entrat el S.XVII. Segons una llegenda que és molt habitual, el tal Pierre rebria l'ajuda del diable en el projecte de construcció de la Catedral.



La Catedral de Metz, juntament amb les d’Estrasburg, Chartres i Notre Damme de Paris, constitueixen amb moltes probabilitats, els monuments mes significatius des del punt de vista esotèric dels missatges que els mestres maçons de l’època medieval van voler llegar a la posteritat.
Avui, partint de les tenebres del món exterior i profà, en que vivim la majoria de nosaltres, recorrerem les trenta-tres etapes o graus del simbolisme iniciàtic, els quals hauran de conduir-nos a través de la seva comprensió, a majors graus de saviesa, plenitud i harmonia interiors. Podrem així tenir una guia en el costós procés personal que suposen les fases de la Gran Obra –darrer objectiu de l’alquímia i de la Càbala, per a citar només dos- de la transmutació interna.





Juntament amb l’erudició i l'indispensable coneixement dels textos de l'Edat Mitjana, resulta apassionant escrutar l'univers dels constructors que creaven «pedres parlants», pedres que ens segueixen parlant si sabem mirar-les amb amor i veneració.
Avui està poc menys que prohibit parlar de missatge; i, no obstant això, la intenció dels nostres avantpassats era veritablement, per mitjà dels edificis i de les figures de pedra, transmetre'ns un missatge relatiu al diví, al sagrat, a la finalitat de l'home, a una espiritualitat alegre i profunda.
Em sembla que concebien aquesta espiritualitat com un camí, compost d'etapes, i que deixaven a cadascun lliure de recórrer-lo a la seva manera i ritme. No era una altra la raó que, al costat de les representacions religioses que ensenyaven la fe cristiana, hagués programes esculpits com el de la catedral de Metz, programes que oferien una visió del món pròpia dels constructors.


Els símbols que ens van llegar els constructors de catedrals reverberaran en la nostra consciència, oferint-nos ensenyaments immarcescibles que seran a partir d’aquest moment una possessió permanent i que després, quan estiguem en condicions de fer-ho, tindrem el deure transmetre. Però hem de tenir cura: no podem saltar-nos les diferents etapes doncs les següents es tornarien inaccessibles. Hem d'aprendre a lletrejar primer, per després poder llegir les pàgines d'un llibre de pedra, una per una, amb amor i cura. I aquest esforç implicarà a la fi, riques recompenses doncs, com afirmaven els constructors medievals: "EL QUE FA, ES FA".


En el Pòrtic Sud, o Portal de la Verge de la Catedral el Mestre d’Obres, feu col·locar un dels conjunts iconogràfics més significatius dels existents arreu, diu Christian Jacq: “les escultures que tenim davant els nostres ulls són una de les revelacions més excepcionals que jo conec. Tal vegada no s'ha parlat mai amb tanta precisió dels trenta-tres graus de la Saviesa. No és casual que el Mestre d'Obres que va concebre aquest missatge ho posés davant de la mirada de tots quants sàpiguen veure.
El Mestre d'Obres i els seus escultors van escriure un autèntic llibre en la pedra, un llibre que es llegeix pàgina darrera pàgina, amb un principi i un final. N'hi ha prou amb saltar-se una sola de les seves pàgines perquè la resta es torni incomprensible. Però la claredat radica en la teva mirada, no en l'obra.
Davant teu tens les etapes d'un ritual iniciàtic, la manera d'accedir a la Saviesa per mitjà de trenta-tres graus.
Ens espera un camí de saviesa. No tots podran completar-lo i deuran esperar el seu moment... Com a profans ens acostem al temple (literalment pro-fanum: qui es troba enfront del lloc sagrat). Una transformació profunda pot produir-se avui en nosaltres si estem preparats. De no estar-ho, tot el que es digui avui aquí seran, com afirma "El Kybalió", paraules i només paraules, que de tota manera tard o d’hora ens ajudaran al despertar.
El primer pas, absolutament imprescindible, és desitjar la iniciació. Qui posseeixi aquest desig no trigarà a descobrir la via justa i perfecta, el seu propi i personal camí, i en recorre’l. Es produeix així la gran i eterna síntesis que els hindús expressen com: GNANA-ICCHA-KRIYA (Coneixement-Desig i devoció-acció).


 

Cadascuna d'aquestes trenta-tres etapes encarna una o diverses qualitats que cal fer realitat per a orientar-se cap al Coneixement. Qui observa i llegeix aquestes figures de pedra contempla el seu propi viatge cap a una terra celestial. Així ens són indicades les etapes successives de la formació espiritual d'un Mestre d'Obres, de la seva entrada en la catedral de llum i, més encara, de la seva realització iniciàtica. Per mitjà de la virtut d'aquestes imatges, aconseguim la clau d'or que obre les portes més secretes del temple.
Això ens condueix a la acció perfecta que ens acosta a la meta, lliures de egoisme i purificats per l'ofrena dels nostres esforços. Després retornarem sobre aquest punt essencial.



El nostre viatge iniciàtic està a punt de començar. Ens acostem al pilar central de la porta de la catedral, sota la bella imatge de la Marededéu, descobrim una cosa que ens imposa reflexions profundes sobre nosaltres mateixos. Són set relleus que representen les desqualificacions, els obstacles per a la iniciació. Són les set primeres portes que hauríem d'intentar passar amb valor i resolució. Qui cregui que aquestes set portes estan segellades i son infranquejables no assolirà travessar-les i, el que és mes greu, no podrà seguir endavant...
“Abans d'accedir al camí que condueix d'un arbre sec a un arbre florit cal superar set obstacles que l'escultor ha il·lustrat amb una força particular: la infidelitat, la voluntat de destrucció, l'avarícia la idolatria, l'egocentrisme, la covardia i la vanitat. Un vast programa, com pot veure's! I qui podria afirmar, un dia, que ha superat de debò aquests set defectes? En efecte, la nostra única capacitat consisteix sens dubte a prendre consciència d'ells, en anomenar-los pel seu nom i en combatre'ls, tornant-nos cap aquest arbre florit que, al lluny, desplega els seus esplendors en la Jerusalem celestial”. (Christian Jacq)
Són set etapes o Graus. Set és el nombre de la vida en el seu aspecte mes secret i misteriós però també és el que torna a la nostra existència justa i perfecta doncs representa precisament la perfecció i a la victòria. Simbolitza la unió de l’esperit amb la matèria, que així s’enfronta amb èxit a tots els obstacles. 
Cal tenir present que en aquells temps, en el porxo de l'entrada hi havia un drac


anomenat Graouilly, avui en dia traslladat a dependències interiors, que servia d'advertència per els no iniciats dels perills que els reservava el camí que anaven a començar.



ELS SET OBSTACLES PER A LA INICIACIÓ



Un gran combat està apunt de lliurar-se, tindrà lloc dintre de nosaltres mateixos. És la Gran Batalla que esmenta el Bhagavad Gita, i la Gran Guerra Santa (Jihad) de que parla l'Alcorà. L'esforç ha de ser fet individualment: és la Llei de la Vida.

PRIMER GRAU: LA SUPÈRBIA DEL SABER PROFÀ




Com que la qualitat de les fotografies, no sembre permet la correcta visió del seu contingut, reproduiré els dibuixos que representen les línies generals. En d'altres ocasions, col·locaré a més, imatges en colors de més qualitats. Ha estat veritablement complicat, trobar reproduccions modernes de dites imatges.



Que ens mostra l’ imatge? La dama rebutja al cavaller agenollat amb una forta puntada de peu i ell ha bolcat la seva copa...
Que representa això? Ella és la Saviesa Tradicional, la Iniciació mateixa que rebutja al racionalista que se li acosta ple de supèrbia i de saber profà.
Ell té un llibre a la mà, el sosté amb cura doncs creu que el seu tresor, representa la ciència vulgar i materialista però ha menyspreat el més valuós, bolcant la copa que conté el nèctar de la Saviesa Espiritual. 



El seu orgull i suficiència el perden i desqualifiquen. Creu saber-ho tot i en realitat ho ignora tot. La seva humilitat és fingida i encara quan implora de genolls és bruscament rebutjat. Per això és diu que “cal oblidar tot allò que crèiem que era cert, però que resulta ser fals”. Ningú enganya a la Dama Saviesa i ella sap que ell ha vessat el nèctar de la immortalitat, negant-se a conèixer-se a si mateix. Això últim l’inspira molt temor, doncs l’ horroritza enfrontar-se a les seves múltiples febleses. No és més que un usurpador burlat que s'aferra a la lletra que mata, rebutjant i ignorant a l'esperit que vivifica.



GRAU SEGON: LA AUTODESTRUCCIÓ DEL NECI.


Sens dubte aquí ens veiem davant d'un suïcida, però no en el sentit ordinari del terme. Aquest home sacrifica la seva naturalesa superior, ignorant-la doncs per a ell la seva naturalesa inferior és tot el que conta. Menysprea el millor de si mateix per atendre només a les seves necessitats materials i els seus vicis. Posterga la crida de l’esperit per acudir prest al de la matèria. La seva actitud es resumeix en dues paraules: niciesa i negligència. S'enganya a si mateix dient-se que més endavant canviarà d'actitud, però ni ell s’ho creu. La seva vida es dissipa i transcorre en tonteries sense emprendre la recerca del que és veritablement gran. És un ésser petit que només s'ocupa d'allò més baix de la seva persona. La seva voluntat i desitjos no van més enllà d’allò material. La seva hora no ha arribat encara.


TERCER GRAU: La COBDÍCIA EGOISTA




Ens trobem enfront d'un avar, esclau dels béns materials.
La seva expressió reflecteix la misèria de la seva ànima. “On està el seu tresor, allà està el seu cor”. També ell nega les possibilitats superiors de la seva naturalesa humana, les quals en realitat no li preocupen gens ni mica. Ni aquest trist personatge ni l'anterior posseeixen la virtut de la Paciència. Això és el que permet a l'iniciat suportar el pes del món sense enfonsar-se. La Caritat també és aliena a la seva ànima cobejosa. En ell només hi ha ceguesa i materialisme a ultrança.
Ignora aquest personatge que la matèria és sol matèria, doncs ell es troba presoner de la il·lusió, el que li impedeix iniciar la sendera de tornada a la veritable pàtria de l’ home. Els falsos valors enfosqueixen el seu pensament i fan ombrívol el seu semblant. Rebutja la veritable vida i acumula el que el fa morir, el que l’asfixia.
Que bé faria aquest home en reflexionar les paraules que va pronunciar Sòcrates en el mercat d'Atenes “Quantes coses hi ha aquí que no precises!”


Per això és necessari desembarassar-se, despullar-se del vil metall per entrar al Temple a buscar l'or espiritual. Només vencent la cobdícia de béns materials, l'avarícia sòrdida es pot transmutar en glòria espiritual. La veritable i més elevada alquímia, és aquella que produeix l'or filosòfic i no l'or vil. Aquesta Alquímia li és comunicada al deixeble quan el Mestre el veu preparat. Sens dubte per això és que els Grans Mestres són comparats, en la Tradició Esotèrica, a muntanyes d'or que esclareixen al món sencer. Però la seva transmutació és interior. La matèria dels seus cossos físic i subtils es torna primer matèria gloriosa i després matèria divina.


GRAU QUART: LES FALSEDATS DE LA RELIGIÓ ORGANITZADA IGNORÀNCIA, FANATISME I SUPERSTICIÓ.

 


Heus aquí al petit idòlatra fanàtic que es creu l’amo de la veritat. S’aferra a les seves creences sectàries sense voler anar més lluny. Només creu, però no sap. Seria convenient que sabés que només creu, en comptes de ximplement, només creure que sap. Doncs qui en realitat sap, no necessita creure. La creença i la ignorància són germanes inseparables. Mai comprendrà un ésser tan limitat, ni la niciesa dels seus dogmes ni que existeixen veritats i ordres de la realitat més elevats que se li escapen completament. Viu presoner de les seves creences, com en una casa sense finestres. La saviesa i la iniciació no s'han fet per a ell. La seva actitud deforma la seva ment i el torna esclau dels falsaris els quals, revestint pretesa autoritat espiritual, només aspiren en realitat al poder temporal. Deixem-lo en pau amb les seves falses i limitades doctrines amb les quals pretén posseir la veritat total i definitiva. És un cec que no vol ni pot veure. Difícilment podrà advertir els signes que Déu ha posat en el món, doncs com Salusti va afirmar “El món és un objecte simbòlic”. De fet és menester coincidir amb Jules Le Bêle en tant “cada objecte manifestat és un signe natural i sensible d'una veritat en l'ordre metafísic”.
Però res d'això és pels idòlatres fanàtics. Qui té massa fixació i confiança en les seves pròpies idees, qualsevol que aquestes siguin, està incapacitat per a descobrir la veritat. Bé afirmava Antonio Porchia: “Si jo fos com una roca i no com un núvol, el meu pensar, que és com el vent, m'abandonaria”.


Però tal vegada el més terrible és el que es representa clarament en aquest relleu de la Catedral de Metz. Es tracta de la idea petita i menyspreable de Déu que tenen aquests fanàtics. La seva concepció és tan grollera i mesquina que en realitat ja no adoren a un déu sinó a un dimoni. Ja ho va dir magníficament Jerónim Savonarola, màrtir dels fanàtics ignorants, en aquests versos immortals:

“Diuen que no comprenc La teva Existència,
que el foc dels rèprobes em crema,
que la meva llengua sense parar blasfema
i que no entenc la paraula DÉU.
Diuen que no Et busco ni T'imploro
Ni Les teves Grandeses infinites veig,
Diuen que tinc el cor d'ateu
I que el meu llavi et maleeix. NO!
L'Univers és l’august temple
on et troba esbalaït la mirada,
el Sol és un llum penjat
que vessa la seva llum sobre El teu altar.
Allí t'adoro jo perquè El teu Nom
entre els astres fulgurant brilla
i en esperit doblego el genoll
adorant en silenci La teva Bondat.
L'aire que l'atmosfera embalsama,
la saba que als éssers acreix
i el foc que els mons alimenta
El teu Excels Nom proclamant estan.
Ets la Voluntat Infrangible,
el Bé Etern, la Virtut Potent,
de la Veritat inesgotable font
perquè ets la Raó Universal.
En la seva terrible estupidesa l'home
es forja un Déu indigne de lloança,
embriac d'odi, còlera i venjança,
terrible i sanguinari com ell.
Altres vegades es fingeix en la seva bogeria
un Déu efeminat que s'amaga,
que a la veu del creient no respon
si en el seu altar no hi ha puntes i oripell.
Això no és Déu! El Déu en qui jo crec
tenir no pot l'ambició de l'or,
El Déu Bondat, el Déu a qui jo adoro
No canvia Les seves Bondats per metall!
El seu Esperit gegant no s'oculta
En el recinte estret d'un sagrari;
L'Univers sencer és El seu Santuari
Doncs és la Providència Universal.
Interna Veu, Inesgotable Font,
Fecunda Llum, Vivificant Essència,
La base del teu Temple és la consciència
I El teu Gran Sacerdot és l'Amor.
Jo sé que existeixes Immutable, Gran,
Jo en Les teves Bondats infinites crec
Doncs en la terra i en els cels veig
Resplendir aquesta paraula: DÉU!”

Una versió contemporània d’aquesta imatge podria relacionar-se amb el gran ídol al qual rendim acatament constant la majoria de nosaltres, l’omnipotent Déu Diner.


GRAU CINQUÈ: VANITAT I LIMITACIÓ MENTAL


 

Heus aquí reflectits als vanitosos contents i satisfets amb si mateixos, doncs pensen que tot ho tenen, saben i semblen i no aspiren a res més. Són, per tot això, certament ximples i generalment d'atrevida ignorància i insuportable companyia en la Via Iniciàtica. Tot ho discuteixen i rebutgen, doncs pretenen reduir la vida sencera als estrets motlles de la seva estupidesa. El Mestre ha de tancar-los el pas amb singular energia doncs només assoliran profanar el santuari i pertorbar als altres neòfits.



Tot aprenentatge és un acte d'humilitat i a qui li manca d'aquesta virtut, no assolirà avançar un sol pas en la sendera. Als ximples de tot tipus cal descoratjar-los des del començament i amb això se'ls fa un bé. Mai s'assolirà fer d'ells autèntics iniciats sinó a tot estirar mediocres envanits. El vanitós es mira a si mateix en el mirall de la vida (speculum, d'aquí prové speculare, especular). Prefereix això a contemplar l'Univers. Si s'observés per a conèixer-se es trobaria en el bon camí. Però només ho fa per a vanagloriar-se, en estúpid i injustificat acte d'auto admiració.


GRAU SISÈ: LA COVARDIA



El món està ple de covards i la Iniciació és tan sols pels valents i decidits.
Molts es vanen de la seva embranzida però acaben com el cavaller del relleu, que deixa caure la seva espasa i fuig davant l'aparició d'un conill. Són els dubtes invisibles que assalten al profà i encara a l'iniciat, constituïxen el segon guardià del llindar, encara més terrible que el primer. Els temorosos no serveixen en la Via Iniciàtica, ja que, presoners de les seves pors, són incapacos d'afrontar el menor risc encara que presumeixin de les seus futures i hipotètiques heroicitats. Les seves pors són de molts tipus. Por a perdre posició o avantatges materials. Por a perdre prestigi en qualsevol terreny. Por a la mala sort. Però les pitjors pors són les que es generen en ximples i irracionals creences de tipus religiós (por al dimoni, a l' infern i la condemnació, al pecat, al Sant Ofici i d’altres frares).



És fàcil fer desistir aquest tipus de gent. N’hi ha prou amb unes petites proves iniciàtiques perquè fugin terroritzats. I és millor que així ho facin, deixant d'abrigar falses il·lusions sobre el seu propi valor i valer. Cal repetir-lo per a deixar-lo ben clar: no n’hi ha prou amb tenir espasa per a ser un autèntic cavaller. Com molt be diuen els iniciats sufís: “Aquell que aspira al cel i tem a l' infern, és incapaç de la menor realització en l'ordre iniciàtic”.


SETÈ GRAU: MALAPTESA, INDOLÈNCIA I VAGÀNCIA.



Heus aquí als incompetents, indolents, letàrgics i descurats. Són incapaços de desenvolupar un esforç perllongat. La vida mateixa aviat els aparta naturalment de la sendera Iniciàtica. No és necessari que ningú faci o digui res. Aquests éssers manquen de motivacions reals i aviat obliden els seus bons propòsits, els quals són merament declamatoris.
Però aquí hi ha un símbol a destacar. El cavaller i el cavall estan ambdós dormits. El cavall és un símbol tradicional de la naturalesa inferior i instintiva de l’ésser humà. El genet dormit, símbol de la naturalesa superior que encara no reclama la seva Divina Herència, fa que aquest símbol s'assembli al ja vist en el segon grau. No hi ha recerca quant al més elevat que pot aspirar l'ésser humà. Però el cavall dormit indica que tampoc hi ha voluntat de recerca del material, fins i tot del propi sustento. Es tracta senzillament d'indolència i mandra en tots els ordres de l'existència.



GRAU VUITÈ: LA BRANCA SECA


La branca seca és el símbol iniciàtic de la regeneració. Mort a una etapa vital (està seca, no morta), es prepara per a renéixer en una altra, en virtut de la seva vida interior. Simbolitza la matèria a divinitzar, l'entrada en la comunitat iniciàtica a través de proves purificatòries, tant simbòliques com reals. En aquest sentit, té relació amb el Guardiá del Llindar. Les seves fulles han caigut, el que té relació amb el deslliurament dels metalls. Alquímicament correspon a la putrefactio i a la nigredo (l'Obra al Negre, primera etapa de la Gran Obra alquímica). És la nit fosca de l’ànima a la que es refereix Sant Joan de la Creu. La vida està latent, immanent, amb totes les seves possibilitats però no hi ha cap exteriorització. Tot el procés és interior i això ha de comprendre-ho bé l'iniciat. És necessari tornar-se cap a endins, a la quietud de les meditacions i la contemplació dels símbols. És la tornada cap a si mateix, imprescindible per a entrar de ple en la Via Iniciàtica. L'aparença externa és de mort i així l'iniciat a de desaparèixer com el no-res davant els ulls dels demès ("Llum en el camí”). Aquí tot és desolació i els vanitosos i superficials aviat es desanimaran i voldran buscar altres camins mes gratificants. 


La branca seca és el símbol de l’ésser humà aïllat en l'univers per la il·lusió de la dualitat, de qui no ha percebut encara els nexes invisibles entre els múltiples aspectes i fragments de la Vida Una, entre els éssers i les coses, entre la coherència del pensament i les possibilitats superiors de coneixement. L’aspirant dóna els seus primers passos, s'encamina lentament, però encara li queda un llarg camí per a “poder percebre el Tot en el Tot”, com deien els antics. Branca seca i matèria a divinitzar són nocions paral·leles que ofereixen una clau i obren una porta.
Aquest es dons, un primer símbol veritablement anagògic, d'acord a la classificació que hem vist anteriorment.


GRAU NOVÈ: L'ÀGUILA O LA INTUÏCIÓ DE LA LLUM




Aquí s’amaguen múltiples significats, alguns evidents, altres recòndits. L’àguila és abans de res signe de elevació i per tant d'Espiritualitat. Au solar per excel·lència, representa al neòfit o recent iniciat que comença a arribar a noves altures i perspectives metafísiques. En ell neix la intuïció intel·lectual, encara incipient, que el condueix lentament i gradualment a la percepció directa de la veritat. S'obren per a ell noves modalitats superiors d'Existència, Coneixement i Felicitat, que abans li eren desconegudes. Això ens lleva dels ulls la bena fatal de l'error, o sigui, la ceguesa arrelada en la ignorància, el fanatisme i la superstició. Aquesta ignorància és la causa de tots els nostres mals i sofriments.
Així l’àguila es torna símbol de saviesa i de coneixement espiritual. Recordem que la Saviesa no és el saber ordinari, sinó molt mes: és la fusió entre l'Amor que sap i el Saber que estima.



La bena ja ha caigut i els nostres ulls, encegats per les tenebres del món exterior, han vist la LLUM. Ha començat l'Aurora del Coneixement.


GRAU DESÈ: EL TORO ALAT.





El toro és símbol tradicional de potència, fogositat i fertilitat, per tant de passions. Aquí el toro descansa i li han sorgit ales. Les passions s'han controlat (descans) i sublimat (ales). Però el toro conserva un peu en la terra. No ha perdut tot el contacte amb el terrenal o sigui que l'Iniciat no ha deixat de ser un ésser humà. Conserva el contacte amb la realitat i la solidesa del bon sentit. És símbol de FORÇA i VIGOR harmoniosament controlats i dirigits. El toro dorment al·ludeix a la qualitat de la nostra naturalesa inferior, que correspon a inèrcia, pesadesa, i abandó. Però, al mateix temps, el símbol suggereix la necessitat de conservar l'equilibri i la calma, duts i motivats per una aspiració d’ordre mes elevat (representada per les ales).
Lligat al signe zodiacal de Taure, suposa conservar sempre en la vida el bon sentit pràctic. Aquest bon sentit ens lleva les falses il·lusions que embenen els nostres ulls. Una qualitat a desenvolupar aquí amb la força i vigor és la tenacitat. Només així podrem construir de manera definitiva el nostre temple interior, enfrontant sense desmais quantes dificultats es presentin en l'empresa. 
Amb calma, constància i alegria es porten a terme les grans empreses i, el que és molt mes important, en tornar-se per complet sincer i no egoista, sacralitza totes les seves accions. Heus aquí una molt important clau per a descobrir el secret dels constructors iniciats de antany. I encara mes, doncs d'aquesta manera es descobreix la veritat oculta que hi ha en les paraules de LAO- TSE. “En mans de l'home correcte, el mitjà incorrecte es torna correcte; en mans de l'home incorrecte, el mitjà correcte es torna incorrecte”.


ONZÈ GRAU: LES MASCARES O LA DUALITAT





L'ésser humà viu sotmès al conflicte dels oposats o joc de les dualitats, cosa que ocasiona permanent conflicte i sofriment. És la lluita permanent entre la alegria i la pena, el plaer i el dolor, l'atractiu i el repulsiu, l'amor i l'odi.  Durant aquest temps l'individu es troba desestabilitzat interiorment i és presa d'emocions negatives. 


La calma es recobra a l'assolir la síntesis o equilibri dels oposats, transcendint les dualitats a l'assolir la UNITAT. S’acaba l’agitació degut a que s'assoleix la comprensió, primer per obra de la voluntat i després, per veure les coses des d'un estat de consciència mes elevat. No obstant això ha de subratllar-se que la UNITAT no és pròpiament un resultat de l'esforç sinó un do. Aquest requereix un llarg treball preparatori. Seria ximple pensar que les altes metes espirituals poden arribar-se a amb només uns pocs minuts diaris d'esforç. La clau del treball preparatori és sempre LA MEDITACIÓ al costat de disciplines complementàries com els Mantres. Tot el demès arriba a ser secundari quan no superflu o absurd.
La individualitat (o aspecte superior de la nostra naturalesa humana) s'ha d'afirmar en detriment de la personalitat (aspecte extern i inferior de la nostra naturalesa). Les emocions han de ser controlades 


Notis que en aquesta segona figura que ja no apareixen els vents que simbolitzen la tempesta interior generada per les passions, l’agitació, la ira i d’altres emocions. Aquestes s'han calmat i sorgeix com a conseqüència un estat interior de pau, calma i equanimitat.







En la Fig. 11-3 el personatge aixeca ambdues mascares. L’expressió del rostre ara reflecteix equilibri i autocontrol. El simbolisme és clar: es tracta d'assolir i mantenir la pau interior elevant la consciència i practicant l'equanimitat. Això s'assoleix per mitjà de la pràctica assídua de la MEDITACIÓ. Fixem-nos que l’expressió d'ambdues mascares és molt mes agradable.





En la Fig. 11-4 ambdues mascares si troben no només elevades sinó també en certa relació geomètrica amb el rostre del personatge. Aquí hi ha un antic secret expressat geomètricament. Els tres rostres es troben alineats i hi ha una relació de distàncies basades en l’anomenada "divina proporció" (o secció áurea). La distància de la mascara de la dreta al rostre del personatge és a la distància (major) de l'altra mascara al rostre com la proporció d'aquesta última distància a la distància total entre ambdues mascares. Aquesta DIVINA Proporció, tan usada pels artistes de tots els temps, és símbol aquí de BELLESA i HARMONIA. Aquestes s'assoleixen, precisament, per la elevació de la consciència, el que harmonitza la personalitat. Cal recordar que la mascara al·ludeix directament a la personalitat o modalitat aparent i externa de l'Ésser o individualitat que és l'espurna divina encarnada.



DOTZÈ GRAU : EL DRAC O EL PRIMER GUARDIÀ DEL LLINDAR



Cal recordar que en diverses tradicions, els dracs i els toros son animals amb els quals combaten els herois solars (és a dir els iniciats): Sigfrid, Mitra, Hèrcules, Jasón, Horus, Apol·lo... El drac és un tetramorf (igual que l'esfinx que és altre símbol que sovint ens trobem). 


Al·ludeix normalment als quatre elements (aire - ales, aigua - cua, foc -flames, potes amb urpes - terra) i, per tant, a la purificació pels quatre elements. Aquest procés és normal en la Via Iniciàtica. El drac és també símbol de la nostra naturalesa inferior, que ha de ser vençuda i dominada però no morta, perquè sobrevingui el regnat del esperit.
Alhora, el drac és símbol de la Mare Terra i dels antics coneixements –tresors- que amaga dins del seu cau. Un animal que representa el criteri just, la recte opinió, la saviesa.
En síntesis, el drac és símbol de purificació. A aquest drac l’hem fabricat nosaltres mateixos al llarg dels eons. Parlant impròpiament, són els efectes kàrmics acumulats. Per a seguir endavant, hem d'escometre la terrible lluita amb aquest drac que ens impedeix l’accés a la caverna on es troba el Tresor dels Tresors. I com nous Sigfrids, hem de banyar-nos en la sang del drac Pfafnir després de vèncer-li-ho i així estarà lliure el camí cap el tresor dels Nibelungs, ocult en el sí de la terra, és a dir en l’interior de nosaltres mateixos. I s'han de recordar les paraules de Llum en el Camí: "Perquè l'ànima pugui alçar-se en presència dels Mestres, és necessari que els peus s'hagin banyat en la sang del cor".


GRAU TRETZÈ: EL DOFÍ



El dofí representa una nova etapa o condició material desitjable, que s'ha d'adquirir primer per a superar-la després. El dofí correspon a les qualitats de ritme, harmonia i gràcia. És menester aclarir breument això doncs el símbol indica la necessitat de harmonització interior amb l'infinit, equilibrant els ritmes personals amb les vibracions del cosmos. Això suposa una formació cosmològica que permeti a l'Iniciat viure en pau amb la vida.



No oblidem a mes, que el Dofí ha estat des de sempre considerat el rei dels peixos i proper a l'home per les seves facultats. S'afirma que creua les aigües, anant directament a la seva meta, sense extraviar-se en camins sense sortida ni deixar-se desviar per corrents traïdores. Així l'Iniciat ha de tenir clara la seva meta i la seva ferma voluntat no li ha de permetre desviar-se de la senda ni malgastar-se en foteses. Afirmen les llegendes del mar que el dofí ajuda als nàufrags a arribar a la platja salvant-los així d'una mort segura. És doncs aquest un símbol del Mestre i de la voluntat de servei fraternal al món tant en l'ordre espiritual com en el material, cosa que ha de ser qualitat permanent i distintiva de l'Iniciat.



GRAU CATORZÈ: LA COLOMA





Aquí el simbolisme és clar, la coloma amb l'olivera representa a l'ànima en pau. Cap turbulència pròpia del món profà ha de pertorbar aquesta pau profunda, aquesta calma interior tan necessària a l'iniciat com la vista al pintor. La coloma també indica el camí de la tornada a la llar o sigui, la senda de la reintegració o Via Iniciàtica. També és el símbol de la Gràcia Divina que ens arriba per a donar-nos nova força i vigor. El motiu simbòlic, apareix clarament expressat en el “Relat del Grial” ària de l'opera Lohengrin de Richard Wagner. La coloma mira cap endarrere. 


Això ressalta la necessitat de ser tan mansos com previnguts. Ho diu bé l'Evangeli: “Sigueu mansos com coloms però astuts com serps”, tot i que molts frares prefereixen ser mansos com les serps i astuts com els coloms.


GRAU QUINZÈ: L'ELEFANT










Es diu que l'elefant mai oblida i és per això el símbol per excel·lència de l'experiència i la prudència. Pel seu caràcter pacífic s’associa naturalment amb la reflexió prolongada. En conseqüència és el símbol del savi que ha cremat les passions en el foc de l'enteniment. L'elefant és símbol de la paciència i de l’ intel·ligència receptiva. Com que recorda tot el que li ha esdevingut, s’associa simbòlicament amb l'Omnisciència o, almenys, amb l’ adquisició de grans coneixements. És així un Savi, això també té relació amb les seves grans orelles (doncs sap escoltar i mai oblida). Qualitats aquestes que són absolutament desitjables per un autèntic iniciat. Lliure de turbulències internes i externes, l'haver d'esforçar-se per aprendre i retenir quant li sigui possible, esforçant-se mes i mes a captar el darrer sentit de l'existència humana.

 





L’orella és també símbol de la transmissió iniciàtica atès que aquesta es fa de boca a orella. Les grans orelles  -típicament humanes- representen doncs aquí l'avidesa del deixeble per escoltar en silenci les paraules del Mestre.


GRAU SETZÈ: LA SERP O LA INTEL·LIGÈNCIA ACTIVA

 


La serp –com el drac - és un símbol polivalent per excel·lència. Representa tant al Mal com a la Saviesa, tant l'Abisme com a la Intel·ligència activa. És per això que cal ser prudent i evitar aquí interpretacions precipitades. L'home i la serp representen en general el duel de la força i la intel·ligència contra la matèria (Llegendes de Jasón i Medea, Adán i Eva). Aquí l'home doblega a la matèria. És un simbolisme anàleg al del cisell i el mall actuant sobre la pedra bruta. La intel·ligència suposa aquí una obertura al veritable coneixement. Aquesta obertura correspon a un renaixement iniciàtic (simbolitzat per la muda de pell de la serp). En un nivell mes elevat d’ interpretació, l'home capta la Serp Còsmica. Aquesta representa la Omnipresència del Ser Suprem en cada àtom de la Creació (així com el fil s'insereix i recorre cada compte d'un collaret o rosari). L'experiència iniciàtica corresponent a aquest fet és la Unitat (o bé Visió Beatífica, com de vegades se l’anomena). 



A mes, la serp dominada representa, com s'ha dit, la intel·ligència activa i la tranquil·litat afable de l'home, el qual es troba lliure de verí (odis, rancor, gelosia, intolerància fanàtica).



ELS MISTERIS MENORS



GRAU DISETÈ: LA TEMPRANÇA


 


Aquí tenim almenys dos nivells de significació. Un es refereix a l'ordre ètic - moral de la vida. Al·ludeix a la sobrietat i mesura que han de practicar els éssers raonables. És ben conegut degut al fet que es correspon amb un dels arcans del Tarot. Però la temperància es refereix a molt més que el menjar i beure i el control de les passions i apetits en general. Suposa en rigor, introduir l'esperit en la matèria per a dominar-la. Naturalment això té moltes implicacions doncs suposa el complet domini de les nostres reaccions davant qualsevol tipus d'estímuls tant externs com interns. Suposa la transcendència de l'existir, mantenint-nos equànimes i serens davant la pena i l'alegria, l'amor i l'odi a nivell humà, l'honor i el deshonor, el plaer i el dolor, la fama i la ignomínia. Però hi ha un altre nivell de significació molt més recòndit que fa a l'energia de la vida i la seva transmutació, el que justament està indicat en el transvasament d'una copa a l'altra. 


Això al·ludeix a la transmutació de l'energia sexual en energia espiritual, el que permet no només ascendir a molt elevats nivells de consciència sinó a més, arribar a la completa realització espiritual en els Misteris Menors. No oblidem que aquesta transmutació que esmentem és alló que els Mestres hindús denominen el despertar de la deessa Kundalini en el Chakra bàsic o de l'espina dorsal (Muladhara).



GRAU DIVUITÈ: EL PELICÀ, FE, ESPERANZA I CARITAT.



El pelicà és un símbol que es troba amb freqüència, tant en les Ordres Esotèriques com en les esglésies catòliques. Això últim no és estrany, doncs a nivell religiós és el símbol de Crist. La llegenda explica que el pelicà pot arribar, pel seu amor paternal, a alimentar als seus fills amb la seva pròpia carn en cas de necessitat. Així ho veiem representat per exemple en un bell vitrall de la catedral de la Plata. En les catedrals com en aquest cas se sol representar al pelicà amb tres pollets o criatures que solen associar-se a les virtuts teologals: Fe, Esperanza i Caritat. 




El pelicà és símbol de voluntat activa pel bé que s'expressa en accions justes i perfectes. Heus aquí un gran secret iniciàtic que desenvoluparem de seguida, secret que des de l'antiguitat va ser ensenyat en els Santuaris d'Egipte, de la Índia, de Persia, de Crotona i de Grècia. Però abans de referir-nos a aquest secret, hem d’aprofundir una mica mes en el simbolisme del pelicà. Afirma la llegenda esmentada que quan alimenta als seus pollets amb la seva pròpia carn, del seu cor raja sang i aigua, símbols tradicionals de purificació, regeneració i nova vida iniciàtica. Aquí resulta indispensable recordar aquells versos d'Antonio Machado:
"Anit quan dormia
vaig somiar, curiosa il·lusió,
que una fontana fluïa
dintre del meu cor.
Digues de quina sèquia amagada,
aigua flueixes fins a mi,
deu de nova vida
on mai vaig beure..."
El símbol tradicional del pelicà ha sobreviscut als segles. En l'antic Egipte apareix representant a Osiris. En l'imperi mig egipci, es gravaven sobre els sarcòfags, les paraules dels hierofants quan s'identificaven amb el pelicà, que nodreix a la seva criatura amb la seva pròpia carn. La idea bàsica que a nivell tropològic transmet aquest símbol és la de altruisme. Però va molt més lluny. Després de desenvolupar una perfecta equanimitat interior que possibiliti el domini de les emocions, condueix a la síntesi dels oposats, l'aspirant ha d'investigar la veritat amb ment desapassionada i justa, transcendint penes i alegries, plaer i dolor, atracció i repulsió, i eliminant les causes del dolor i el sofriment: la ignorància, el desig passional, la còlera, la cobdícia, l'enveja. El pas següent està precisament simbolitzat pel pelicà i consta de dues fases o components essencials per a l'assoliment de les accions perfectes, assoliment que és veritablement suprem. Aquests dos components són la carència d’egoisme i la renúncia als fruits de l'acció – no esperar res a canvi- que han de ser lliurats com ofrena a la Divinitat. Val la pena analitzar breument aquests aspectes essencials doncs només així quedem deslligats dels fruits de les accions, d'acord a l'ensenyament dels més excelsos Mestres Espirituals. 



El pelicà ens ensenya a no enganxar-nos mentalment a cap dels objectes, possessions i actes de la vida, per a oferir-los com ofrena a la Divinitat. És l'executar cada acció en forma no egoista, plena i espontània sense pensar en resultats o recompenses. És la renúncia als beneficis assolits i el lliurament total d'aquests i del propi ésser a la Divinitat en forma voluntària i conscient. No suposa de cap manera caure en la inacció i/o en la inèrcia. Per contra l'Ensenyament indica que tots els éssers han d'emprar al màxim la seva voluntat, talents i energies per a progressar tant en l'ordre espiritual com en el material. Això conserva el necessari equilibri de l'existència.
La mateixa doctrina apareix en el Taoisme i val la pena recordar aquí les paraules de Lao-Tse: "Crear sense posseir, treballar sense retenir, produir sense dominar".



GRAU DINOVÈ: FORMES DE DONAR




"Fa falta una cosa més, la teva part has recollit, ara has de sembrar”. Heus aquí plantejat el problema de les maneres de donar i de sembrar. Els quatre personatges dels que ens ocuparem representen, no només maneres de donar (a l'ensenyar, transmetent la doctrina esotèrica tradicional), sinó també el «donar en general», és a dir les maneres de practicar la caritat. 



El primer personatge revela despreocupació i irresponsabilitat. La seva actitud és negligent, puix que no es preocupa degudament que el preciós tresor que ell va rebre, arribi a qui ha d'arribar. Oblida que, en presència de certes persones és un deure saber callar.
“Els que no estan qualificats, en res aprofiten la saviesa que en ells es malbarata i menyspreen amb insolència tant a aquesta com a qui els vol ensenyar”.
L'actitud indolent i descurada revela a més incoherència en l'expressió. No arriba a complir la seva comesa doncs no és comprès en bona part per la seva pròpia culpa.



GRAU VIGÈSIM

 


El segon personatge sosté a l'àmfora d'una altre manera. Ha assolit el punt de suport, però hi ha massa rigidesa en la seva actitud. Aquí la idea simbolitzada és més clara, es tracta de la transmissió literal i rígida, sense haver captat la plenitud i riquesa dels continguts espirituals i significats simbòlics. Una vegada més cal repetir que un no ha d'adherir-se a la lletra que mata, sinó a l'esperit que vivifica. Malgrat haver assolit un punt de suport, segueix sent negligent l'actitud, doncs el personatge no observa a qui ni a on va a parar el missatge de naturalesa transcendental que ell imparteix. La seva lliçó és rígida i manca de flexibilitat per a pronunciar la paraula justa en el moment oportú. No hi ha amplitud de criteri i, d'aquesta manera, tard o d'hora cau en el dogmatisme fanàtic. Mai permet a uns altres superar-lo, ni aprendre o discórrer allò que està més enllà de les seves pròpies comprensions i punts de vista.



GRAU VIGÈSIM PRIMER



El tercer personatge domina evidentment l'àmfora i la maneja amb soltesa. Però en ell tampoc hi ha amor i no es preocupa dels que van a rebre el que ell dispensa.


 

Massa segur de si mateix, la seva transmissió s'efectua sense humilitat, ja que es considera únic i irreemplaçable. No procura, en conseqüència, fer-se entendre ja que no es molesta a descendir fins a les possibilitats de comprensió dels altres.


GRAU VIGÈSIM SEGON





El quart personatge ens mostra l'actitud justa i perfecta. En ell hi ha saviesa, doncs aquesta és el saber que estima i l'amor que sap. Tot en ell revela una preocupació immensa perquè el missatge arribi a qui ha d'arribar i sigui plenament comprès. 



 
És la transmissió amb l'esperit de la Saviesa de les edats, el Secret dels mestres, que acompanya sempre a la Iniciació, l'ensenyament secret, que és inseparable de la transmissió de la influència espiritual que és l'essència de la iniciació.


GRAU VIGÈSIM TERCER: EL PRIMER LLEÓ.



La supèrbia ens pot perdre, al fer-nos prendre la part pel tot i el menor pel major. Desgraciat aquell que pretén un dia que el seu fragment de Veritat és el coneixement absolut. Com el lleó de la imatge, ell també quedarà literalment malparat, sol i sense suport, amb els peus en l'aire. 

 


Descobrirà així que la seva saviesa no era tan gran i que encara li restava molt per aprendre. Hem de comprendre que com més se sap, majors són les responsabilitats i menor el dret a vanagloriar-se. Res és més fàcil que caure quan s'arriba a un lloc elevat i, com bé diu "Llum en el Camí”: "L'home que es creu just, es prepara un jaç de llot".



GRAU VINT- I –QUATRE: EL LLEÓ ALAT





«Recorda fill de la Terra que la llum dels Misteris és un fluid terrible, posat per la Naturalesa al servei de la voluntat. Ella enllumena als que saben dirigir-la i fulmina als que ignoren el seu poder o abusen d'ella». 



Aquestes paraules d'un hermetista, s'apliquen al cas que ens ocupa. De nou es reitera que qui més alt puja, de més alt pot caure. És una llei oculta de la vida que la responsabilitat i els efectes kàrmics no són els mateixos pel savi que per l'ignorant.



Aquest segon lleó és molt diferent del que analitzàvem en el grau anterior. El lleó alat que ara veiem, ha trobat l'equilibri entre el cel i la terra que a l'altre li faltava, i tot en ell és força i vigor. Això perquè ha caigut dels seus ulls la banda fatal dels errors que l’encegaven, en particular el de l'orgull. Ara el lleó es transforma en portador d'un missatge sever per a l'Iniciat, que ja hem vist. El seu rol és allunyar de la nostra consciència tota idea malsana, tot egoisme dissolvent, tot pensament destructiu, tota supèrbia separativa i absurda.


GRAU VINT-I-CINC: LA CONTEMPLACIÓ INTERIOR




L'home amb els ulls embenats simbolitza la contemplació interior del diví. L'actitud de la figura és la de beneir o consagrar. Té els ulls embenats i el seu semblant reflecteix pau i harmonia. Res li cal cercar fora de si, doncs sap que la Veritat es troba en el seu cor. Això fa recordar al Mestre Lao-Tse quan deia "Sense mirar les finestres es poden conèixer els camins del cel". Serveix el símbol per a ressaltar la importància central que té la pràctica de la meditació. No se’n pot prescindir des del començament mateix de la Via Iniciàtica. El problema resideix que es requereix rebre instrucció referent a un veritable Mestre doncs molts irresponsables ensenyen aquesta disciplina de manera falsa i perjudicial per a qui la practica. Com exemple esmentaré allò de posar la ment en blanc, producte de la fantasia i la incomprensió de falsos instructors. En realitat en aquest símbol hi ha a més, l’al·lusió a una altra disciplina que és la pràctica d'Amor Universal.



El savi ho és per haver conegut la seva pròpia realitat interior. D'aquesta, emana la seva llum, la seva força, la seva grandesa i el valor dels seus ensenyaments. I per a citar a un altre Iniciat i poeta, recordem a Sant Joan de la Creu: "Oblit del creat,..., atenció a l'interior i estar-se estimant a l'Estimat". Recalco aquí l’"oblit del creat”. Això es troba simbolitzat per la bena en els ulls, però no és indiferència ni insensibilitat cap al proïsme, com ho prova l'actitud de beneir en la figura. És recolliment interior en la disciplina espiritual, que comença per irradiar amor a tots els éssers i a l'Univers en la seva totalitat. A aquestes alçades convé plantejar una qüestió doctrinal de la major importància, a causa de la confusió que regna respecte als rols que juguen d'una banda la devoció i per un altre la iniciació. La devoció no és una altra cosa que la culminació natural de l'experiència religiosa. És la via passiva de realització espiritual que es coneix actualment amb el nom de misticisme. És via passiva, doncs suposa el lliurament total del propi ésser a Déu, mogut per la devoció i l'amor. La meta o objectiu de la via religiosa i mística és la denominada salvació que, per descomptat, res té a veure amb el que suposen molts idòlatres ingenus.
La salvació des d'un punt de vista tradicional és simplement la prolongació post-mortem dels estats personals per a poder romandre en la denominada "corrent de les formes", en condicions més avantatjoses, tant en els plànols subtils com en la tornada al món físic. A això apunten també els ritus funeraris de les diferents sectes religioses. 


L'alliberament és, en canvi, l’ objectiu natural de la Via Activa o iniciàtica, composta de Iniciació i disciplina espiritual. L'alliberament significa sortir del corrent de les formes per mitjà de l'accés a estats supra personals que no poden situar-se ni en l'espai ni en el temps. Naturalment aquest és l'Ensenyament Tradicional Esotèric, repartit en els Santuaris Iniciàtics des de la més remota antiguitat. Ha de destacar-se però que l'Alliberament no suposa un final ni és un estat límit. És simplement una etapa mes en el camí d’aproximació indefinida al Déu de l'Univers a través d'estats de l'Ésser de creixent glòria espiritual. Aquest és el camí de la Via Iniciàtica denominat en sànscrit el devayana o "camí dels déus". El camí propi de la via passiva o religiós - místic, és el pitriyana o "sendera dels lars”, el qual no depassa els limitis del corrent de les formes. El problema que es planteja aquí és el següent: Es pot recórrer el devayana, sense inclinació devocional que recaigui en una forma religiosa tradicional? La resposta de la doctrina tradicional és categòricament negativa. No només es requereix la devoció, sinó que aquesta ha de complir exigències ben determinades, sota pena de resultar infructuosos els esforços de l'aspirant. Aquest per descomptat, és un tema que per a tenir resposta satisfactòria exigiria escriure un llibre sencer. Sense pretendre esgotar el tema, diguem el següent: La component devocional ha d'existir i manifestar-se, principalment en dues formes. L'aspirant quotidianament ha de lliurar-se a la Divinitat, no importa quin sigui el nom que li doni, adorant-la com ésser intern i essència de la vida, entronitzada en la càmera etèria del seu propi cor. Aquesta submissió conscient a la Voluntat Divina és el pas previ essencial per a vèncer el possessivisme i la separabilitat egoistes.
El segon punt essencial, és la manera de com adorar a Déu en les formes de meditació. Aquest és el misteri de la personificació femenina del poder de Déu com la Mare Divina. Cap iniciat pot desconèixer aquesta Llei en l'ordre metafísic en tant que l'adoració a Déu deu sempre efectuar-se concebent-lo com inseparablement unit al seu Poder, sota el risc de fracassar en l'empresa. Resulta gairebé obvi que concretar la idea al nivell de personalització en la figura de la Mare Divina, estimula i facilita la devoció, que d’aquesta manera sorgeix diríem espontàniament, com la millor manera d'arribar a les mes altes metes espirituals. Fins a aquí el que és cert a nivell devocional.
El que és absoluta i completament fals és que sigui necessari revestir aquesta com- ponent amb formes rituals pertanyents a determinada tradició religiosa. Això pot resultar fins i tot contraproduent doncs ara l'esforç de l'aspirant darrere de la Veritat es pot veure ofegat en els estrets motlles del sectarisme dogmàtic. Naturalment els que fan circular aquest tipus de doctrines tenen normalment els seus interessos proselitistes, pel que no és casual que s'expressin d'aquesta manera. Podem dir, fins i tot, alguna cosa més d'aquestes personificacions d'aspectes abstractes de la Divinitat al llarg dels segles. Hem esmentat a la Shakti hindú, personificació com Mare Divina del Poder de Déu. En l'Islam, els sufís personifiquen el Coneixement Transcendental, beatífic i embriagant, amb el nom femení de Laila, o de vegades de Salma. Ja en l'antic Egipte la deessa Maat, personificava la Veritat i la Justícia. I en l'Església Catòlica és fàcil observar en un marc purament exotèric la deïficació progressiva de la Mare de Déu, que passa de ignota servidora del Senyor i d'estar renyida amb el seu propi fill, segons consta en els mateixos Evangelis si els llegim amb atenció i discerniment, a ser reina i senyora de tota la Creació. Per a això, hi ha indubtablement, bones raons psicològiques. La gran majoria dels éssers humans som totalment incapaços de concebre una idea abstracta i menys encara podem experimentar devoció per ella, el que suposa un grau considerable de refinament mental i espiritual. En adoptar la noció abstracta una forma personal i concreta, tot se simplifica i la dificultat desapareix.


LA CULMINACIÓ DELS MISTERIS MENORS. EL PASSATGE DE LA LLUNA AL SOL

GRAU VINT-I-SISÈ





En aquest estadi, com en altres posteriors, ens ocuparem del simbolisme de la Lluna i el Sol. Astrològicament, la Lluna representa entre altres analogies ànima, emoció, receptivitat, sentiments i instints. Clarament se simbolitza aquí al subjectar l'home a la Lluna que ell ja ha assolit dominar-se. Les ales indiquen l'elevació interior. És l'assoliment de la “Maitrisse de soi” com bé diuen els francesos, el mestratge o domini de si mateix, de la pròpia personalitat i emocions. No es tracta de negar-les, però si de col·locar-les en el lloc precís que els corresponen. Notis que algunes formes d'activitat les quals suposem molt elevades, recauen dintre de l'esfera lunar i no més amunt.




Com bé assenyala René Guénon, en “El Regne de la Quantitat i els Signes dels Temps”, una de les característiques de la nostra època és l'absoluta confusió que existeix entre el que és propi de la veritable espiritualitat i intel·lectualitat i el que és merament psíquic. Això darrer, per la seva naturalesa, correspon a l'esfera del lunar. En contraposició amb el solar, que és allò autènticament espiritual i iniciàtic. És sabut a més que, a nivell astrològic, la Lluna indica sempre el massiu, el grup humà desproveït d'especial qualificació i qualitat, en particular tocant a l'esotèric i tradicional. En contraposició, el Sol apareix representant l'elit dels iniciats.



GRAU VINT-I-SET: LA GUIA DE LA DEÏTAT INTERIOR



Aquí es produeix el passatge de l'Iniciat d'un món a altre molt diferent. Notis que aquí el Sol i la Lluna han permutat les seves posicions tradicionals, com ocorria amb la Lluna en el Grau 26. No es refereixen doncs a la figura sinó al lector o espectador, és a dir que es transmet un missatge. Aquí la Lluna es troba més alta i el Sol està al seu mateix nivell. Amb això s'al·ludeix a purificació i elevació d'emocions i sentiments.
Observis que la Lluna segueix subjecta, no així el Sol. Aquest no està subjecte sinó que, contràriament, l'home n’està subjecte i hi penja. La Lluna representa a l'ànima i el Sol a l'esperit, l'espurna divina o mònada eterna. Observis curosament la posició dels dits col·locats cap a l'alt. És l'actitud del hierofant, el qual rep així energia espiritual i física de plànols més elevats. La meitat inferior del cos no ha estat representada de manera deliberada. La naturalesa inferior ja no conta a l'entrar de ple en la vida de l'esperit (Purusha), estant totalment controlats els impulsos inferiors.

GRAU VINT-I-VUIT: L'ESPASA O EL PODER DE LA PARAULA




"Word is a sword": La paraula és una espasa. Fa recordar el símbol a l'ària de Rigoletto: "Parí siamo: ío la lingua, tu il pugnale". L'espasa és símbol del Verb, del poder sagrat de la paraula. Una espasa surt de la boca de l'Anyell en l'Apocalipsi. En l'Islam alguns imans tenen una espasa en la mà durant la seva prèdica. L'espasa, a més té un simbolisme axial, com eix del món. Això és a nivell macrocòsmic. A nivell microcòsmic, és a dir en l'ésser humà, l'espasa representa la troballa de l'equilibri interior perfecte i, per tant, del poder que això suposa, el qual deriva de la justícia i de la justesa de tots els actes. 



Suposa el símbol en definitiva, la capacitat de decisió i el poder jutjar. Finalment, l'espasa representa tradicionalment al VALOR i CORATGE. Sense ells l'individu no avança per si mateix en la recerca de la Veritat sinó que s'aferra a les crosses dels dogmes i creences, recaient en la ignorància, el fanatisme i la superstició.



GRAU VINT- I – NOU: L’ÀGUILA O LA REIALESA CELESTE





L'àguila és el símbol tradicional de la reialesa i l’elevació i així es considera alhora au celeste i solar. És sovint la imatge de l'elevar-se per sobre dels núvols de la ignorància i de la il·lusió i representa, en conseqüència, la visió de Déu i, en general, la Teofania pel simbolisme esotèric medieval. A això, al·ludeix la llegenda que diu que l'àguila pot mirar al sol de cara sense parpellejar.
L'àguila, té una connotació de grandesa i, per tant de solitud. La lliçó aquí continguda és que l'Iniciat no ha de perdre de vista el seu rang espiritual. Per a això ha d'evitar ocupar-se d'assumptes mesquins i de ximpleries.





Amb dignitat, però sense vanitat, ha de guardar el lloc que li correspon encara que això suposi que alguns s'allunyin d'ell.
Aquí es tanca una lliçó de severitat i fermesa doncs l'ha d'elevar la seva consciència a Déu amb l'energia i la velocitat de l'àguila, oblidant els assumptes terrenals i materials.
A nivell metafísic l'àguila correspon per força, a una nova força que es manifesta en aquest nivell en l'Iniciat. És el poder del Ser Intern.
El simbolisme de l'àguila no és l'únic amb aquesta última significació, doncs és conegut el símbol del gra de mostassa, d'ordi o de mill, que es troba tant en els Evangelis com en els Upanishads hindús.



GRAU TRENTÈ: EL FÈNIX O EL FOC PURIFICADOR



El fénix és símbol d'immortalitat però aquest concepte mereix i exigeix ser precisat doncs normalment el mal interpretem. Per immortalitat se sol interpretar viure en una successió temporal indefinida, quan en realitat es tracta de néixer a l'atemporal, a l'etern que està fora del temps i del corrent de les formes a que ens referíem abans. Com el pelicà, el fènix és un símbol tradicional i universal. El trobem a Egipte, a Grècia, a l’Islam, a Xina i a l’època medieval europea. El fènix s’associa al foc, d'acord a la llegenda segons la qual aquesta au fabulosa reneix de les seves cendres. Naturalment, això al·ludeix a la Iniciació, que purifica i regenera la naturalesa, a través de la mort i el renaixement.
Les sigles associades al fènix son INRI (Igne natura renovabitur integra: el foc renova completament a la naturalesa) que coincideixen amb les que apareixen en la creu de Crist a nivell religiós exotèric. S'han ofert en la literatura esotèrica moltes altres explicacions d'aquest símbol, però en contades ocasions es planteja la qüestió en els termes següents.



El fènix correspon al preludi d'una vivència interior suprema, d'una experiència iniciàtica elevadíssima que és el contacte amb la divinitat, i a que ens hem referit abans. Això significa que l'aspirant es prepara per arribar aviat a la comunicació o contacte de la seva consciència ordinària amb la Font d'Infinita Felicitat que és la Consciència Universal entronitzada en la càmera etèrica del cor. Només en aquest moment comprendrà com és el seu veritable ser, com és l'essència i glòria de la seva vida i que és immortal, sense edat, eterna. És prendre contacte amb la flama interior de la que parlen els Mestres hindús i a la que també es refereix Joan de la Creu “la Flama d'Amor Viu”.



És aquest Foc el que renova la naturalesa completament. N’hi ha prou amb la vivència d'aquesta i glòria infinita i inefable per a comprendre que la mort és una mentida i un impossible, doncs morir en un plànol d'existència equival indefectiblement a renéixer en un altre. La Suprema Experiència vital es troba ja pròxima.
Es completa amb el fènix la trilogia de les aus (recordar a la coloma i l'àguila).



GRAU TRENTA U: L’ÀNGEL



L’àngel simbolitza tant l'ajuda de Déu que descendeix sobre nosaltres com a l'home que s'eleva impulsat per les seves aspiracions espirituals. Amb l'àngel es completa un cicle format a més per l'àguila, el toro i el lleó alat. A això se li denomina un tetramorf (ja esmentat en el Grau Dotzè), i es conserva avui, en el simbolisme de les ordres iniciàtiques, de vegades unificant tot en una sola figura. Un exemple comú d'un tetramorf unificat d'aquesta manera el constituïx l'esfinx, amb cap d'home, ales d'àguila, arpes de lleó i cos de toro. Val la pena ara, al completar el cicle esmentat, descriure amb algun detall aquest important simbolisme.



Ha d'esmentar-se, per exemple, que el tetramorf té relació amb la sagrada Tetractys dels pitagòrics. Això és evident doncs existeix una correspondència entre els elements de l'una i l'altra forma simbòlica que és la següent: L'home o l'àngel correspon a l'esperit creador, representat per l'u. El toro correspon a la matèria i per extensió al regne de les dualitats (simbolitzat pel dos). L'àguila a la unió de l'esperit i la matèria, síntesi dels oposats i resolució de les dualitats en un nivell més alt (representat pel tres). El lleó a la forma manifestada (representada pel quatre). En síntesi, i sense detenir-nos aquí en altres temes d'interès com serien les correspondències astrològiques del tetramorf, o els quatre evangelistes del cristianisme, diguem que aquest guarda estreta relació amb el precepte rigorosament observat pels Iniciats en tots els temps i llocs:

“SABER, VOLER, GOSAR, CALLAR”

L'home sap per la seva intel·ligència, ha de voler amb la seva voluntat (Lleó), ha de gosar amb valor i audàcia (àguila) i romandre silenciós amb força (toro).



En el símbol que ens ocupa hi ha un detall de gran importància que ha de ser esmentat. L'àngel porta un missatge, una Bona Nova, anunciant el fet meravellós que aviat ha de tenir lloc. Sempre l'àngel simbolitza el que ve de l'Alt, de l'Invisible, la Gràcia de Déu. L'Obra al Blanco (albedo) alquímica ja està completada. S'anuncia així la tercera i última etapa de la Gran Obra Interior.



GRAU TRENTA DOS: EL SANT GRIAL O EL SOL EN EL COR







L'expressió de l'Iniciat reflecteix el seu diví i inefable èxtasi.
La rubedo (Obra roent) ja ha arribat i això completa el cicle de la Gran Obra interior.
Heus aquí el secret de la nostra Divina Herència que és el contacte amb la Font de Goig Infinita, l'Essència de la nostra vida i la Glòria de la nostra ànima.
Radiant com molts sols mora un fragment de Déu, de la Consciència Universal en la càmera etèrica secreta del nostre cor.
La PEDRA FILOSOFAL no ens duu a posseir l'or vil sinó a l'OR FILOSÒFIC.

Els antics Mestres deien crípticament que els homes que arribaven als Grans Misteris veien el sol al migdia, enmig de les més denses tenebres. Per a ells la nit era tan lluminosa com el dia. L'explicació és que, precisament, veien el Sol Diví en el seu propi cor i aquest Sol mai es posa. És podria reconsiderar això en relació a la tradició polar hiperbòria...
Això i no altra cosa és el que buscaven els cavallers medievals amb el nom del SANT GRIAL.
Observis que aquí el Sol refulgeix en el centre del pit sobre el cor. Jo Superior és una altra denominació per a Déu present en el nostre cor.
És el diví en nosaltres, simbolitzat abans pel IOD i ara per la lletra G en l'estrella flamígera, símbol microcòsmic o sigui referent a l’ésser humà. La lletra G correspon al Sant Grial.

Veiem que en aquest Grau la figura té ales. És, com ja es va indicar, el símbol tant de la espiritualització de l'existència de l'Iniciat com de l'amor i el sentiment de protecció compassiva cap a tots els éssers. En el simbolisme de l'ala, es compara al Mestre o a les deïtats amb la gallina que, amb les seves ales, dóna refugi i protecció als pollets.
I podem citar aquí als bellíssims versos d'Antonio Machado:
"Anit quan dormia
Vaig somiar, curiosa il·lusió,
que un ardent sol lluïa
dins del meu cor.
Anit quan dormia
vaig somiar, curiosa il·lusió,
que era a Déu a qui tenia
dins del meu cor".


ELS MISTERIS MAJORS



GRAU TRENTA-TRES: LA BRANCA SECA FLORIDA





En aquest darrer grau, s'inicien els Misteris Majors i es reprèn el tema de la branca seca amb el qual començaven els Misteris Menors (Grau Vuitè).
Aquí la branca ha florit plenament i donat fruits. El simbolisme té diferents nivells d'interpretació i és recòndit. Però s'aclareix immediatament si tenim en compte l'escrit en la Regla 21 de la primera part de “Llum en el Camí”: "Busca la flor que ha d'obrir-se durant el silenci que segueix a la tempesta i no abans. La planta creixerà i es desenvoluparà, traurà branques i fulles i formarà capolls mentre que continua la tempestat i dura el combat”.Però mentre la personalitat tota de l'home no s'hagi dissolt i esvaït; mentre que el diví fragment que l’ha creat no la consideri un senzill instrument d'experimentació i experiència; mentre la naturalesa tota no estigui vençuda i es trobi subjugada pel seu Jo Superior, no pot obrir-se la flor.
Llavors sobrevindrà una calma com la que en els països tropicals succeeix a una pluja torrencial, quan la naturalesa obra amb tanta rapidesa que pot veure's accionar. Una pau semblant es difondrà sobre l'ànim fatigat. La metàfora és exactament la mateixa.
La branca seca florida correspon a alguna cosa molt oculta que és l'experiència de la consciència funcionant en el cos de glòria el més subtil i elevat dels cinc cossos o vehicles del ser humà. Aquest cos es va formant progressivament a l'ingressar la mònada en el regne humà, per un procés de alquímia interior. Aquesta alquímia transmuta la matèria ordinària en matèria divina, que possibilita aquest tipus d'experiències inefables.
A partir d'aquesta vivència, l'aspirant passa a formar part de la Comunitat dels autèntics Mestres espirituals, amb els quals entra naturalment en contacte.
L'ésser humà arriba així a ser més que humà i es prepara per a noves experiències que tindran lloc ja a un nivell suprapersonal fins a abandonar finalment el corrent de les formes, o sigui el procés de manifestació material.
Semblant és el símbol que trobem en "Tannhäuser", la cèlebre òpera de Richard Wagner. Tannhäuser, després d'acudir a Roma en pelegrinatge, no obté el perdó del Papa. Però el seu bàcul floreix per a indicar que Déu si que l’ha perdonat.
És essencial assenyalar que en la Bíblia (Antic Testament), figura aquest mateix simbolisme amb la significació que correspon a aquest cicle. En Nombres 17 llegim que quan Jehová va voler triar Summe Sacerdot va fer que la vara seca presentada per Aarón donés rovells i flors i produís ametlles. Així es va manifestar al poble que Aarón havia de ser el triat per la seva elevació espiritual: ell havia arribat al rang de sacerdot de l'Ordre de Melquisedec, o sigui pertanyia a la Jerarquia Espiritual que governa al món. Això és, per cert, el Misteri dels Misteris.


Les sectes religioses guarden el major dels silencis sobre aquest Misteri i es limiten a comentar que és insòlit que les Escriptures aclareixin que Melquisedec no posseeix avantpassats. El Misteri s'aclareix, no obstant això, si reflexionem curosament sobre el que afirma la Tradició Esotèrica referent a això. Val la pena referir-se a René Guénon, “El Rei del Món”, Cap. VI. Melquisedec és idèntic al Logos Terrestre i el rang del seu sacerdoci és molt més elevat que el del Vell o el del Nou Testament doncs pertany per excel·lència i en el més alt nivell a l'Ordre Iniciàtic, mentre que aquells només corresponen a sectes religioses exotèriques. 


Alquimista

“He sabut, en aquest instant, que no havia a un costat l'Arbre Sec i a l'altre l'Arbre Florit. No existeix sinó un sol i mateix arbre. Entre els dos, és la meva mirada la que ha canviat.
Conèixer el món en les seves diferències, les seves manifestacions, els seus colors, és un coneixement de la nit. Conèixer-lo en la seva unitat és un coneixement del matí. Sigues Arbre Sec i Florit al mateix temps”.(Christian Jacq)





Hem arribat així al final del nostre recorregut.