divendres, 9 d’octubre de 2009

"EL MÈTODE GLOBAL" DE LLUÍS MARIA XIRINACS




Han passat més de dos anys. Els teletips, els telenotícies, ja no en parlen. Només un reduït grup de joves radicals, exaltats i compromesos amb la Independència de Catalunya el recorden vagament, com una mena de "Che Guevara" local, acumulant llegendes sobre les circumstàncies que envolten la seva mort, llençant velades acusacions d’assassinat...
I qui sap, potser uns pocs que com jo, tot i no comprendre’l en el seu darrer gest, sentim l’enyor d’una persona valenta, compromesa, fidel a les seves idees, exemple de coherència la major part de la seva vida, erudit, savi i bo, molt bo.



Quan el mite s'apaga, apareix el veritable personatge. Més enllà del lluitador generós, de l'home compromès, de les banderes, resta per sempre la seva obra com a pensador genial, la seva visió poderosa i clara del futur, el treball consistent de tota la seva vida en la recerca d'un mètode per a comprendre i explicar el món que ens envolta.
Els qui vàrem tenir la sort de conèixer-lo, en el meu cas des de ben jovenet ja que em va ser "profe" a les Escoles Pies, el recordem amb admiració i afecte - encara el veig corrents amb la sotana arremangada en algun partidet de futbol al pati -, que van anar creixent en perfilar-se com a lluitador no violent per causes: com la Pau, Llibertat d'Expressió, l'Amnistia, l'alliberament Nacional, i també, perquè no dir-ho per la seva reivindicació contra el forçat celibat del clergat. Amb sorpresa i una mica d'incomprensió, en la sentada que van organitzar a la manifestació del febrer del 1976, doncs jo hi era en aquella manifestació del Passeig de Sant Joan on ell i un petit grup de lluitadors no-violents (valentíssims) van ser ferotgement atonyinats pels “grisos” i que va quedar enregistrat en un seguit de fotografies que donaren la volta al mon, com a document gràfic d’un postfranquisme brutal i que he intercalat en el text per no fer-lo tan feixuc, aconseguint molt més per la caiguda de la dictadura postfranquista que molts altres amb les nostres carreres i actituds d'autodefensa.




Al llarg dels anys, vàrem coincidir esporàdicament: davant de la Model de Barcelona, jo recolzant la COPEL, ell com sempre, en la seva callada lluita per l'Amnistia, també alguna tarda vaig compartir una estoneta davant del Palau de la Generalitat, no perquè compartís el seu ideal, sinó per a fer-li costat des d’un punt de vista humà.



I finalment, vaig poder assistir als seminaris que organitzà a la Fundació Randa i d'altres llocs sobre el "Model Global" que avui us ofereixo.
Lluís Maria Xirinacs, polític, escritor, pensador i religiós. Impulsor de l'Assemblea de Catalunya, Senador per elecció popular durant la Transició, va ser un dels pares redactors de la Constitució, de reconegudes idees nacionalistes i independentistes.
Va nèixer a Barcelona el 1932, ingresa a l'ordre dels Esculapis i fou ordinat sacerdot als 22 anys. Malgrat la seva condició de clergue, lluitaria aferrissadament contra la vinculació entre l'Església i l'Estat amb una llarga vaga de fam.
Al llarg dels anys 60-70 va realitzar cinc vagues de fam més, que le ocasionarien greus sequeles físiques, alguna d'elles va ser recollida en un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots (Entro en el gran buit. Diaris de presó 2). Va anar a les presons franquistes dos cops els anys 1972 i 1974-75.
Seguidor de las tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violencia, va estar-se de peu com a acte de protesta a totes les sessions de Senat i del Congrés, i ja com a ex-senador davant la Presó Modelo de Barcelona dotze hores diàries al llarg de nou mesos per aconseguir una Llei d'amnistia en favor dels presos polítics, fins que s'aconseguí parcialment.
D'aquesta època és el text "Carta a un policia armada" que podeu descarregar aquí:

http://xirinacs.cat/wp-content/uploads/2007/08/lluis-maria-xirinacs-carta-a-un-policia-armat.pdf



A les eleccions del 1977 és va presentar com a independent al Senat per la circumscripció de Barcelona, obtenint el major nombre de vots obtingut mai per un senador espanyol.
El 1980, va decidir abandonar la "política parlamentaria activa" i s'involucrà plenament en la tasca intel·lectual, a través del Centre d'Estudis Joan Bartrina, amb d'altres intel·lectuals com Agustí Chalaux. Va "penjar els hàbits de sacerdot" definitivament l'any 1990.
L'any 2000 va tornar a fer una altre protesta pública activa, plantant-se cada dia a la Plaça de Sant Jaume, davant del govern autonòmic -la Generalitat- per exigir la Independència de Catalunya.
L'11 de setembre del 2002, en un acte reivindicatiu cel·lebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, va pronunciar un polèmic discurs en el que entre d'altres coses va dir: "Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat a les parts d'un conflicte violent; l'agressor és l'enemic, l'agredit l'amic, tot i que sigui violent. Jo he tractat tota la vida lluitar per la via no-violenta. Però declarò aqui i ho faig en veu ben alta per si m'està escoltant algun policia o fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna.



I afegí:
“ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col•locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar.”
Per aquests fets va ser condemnat per l'Audiencia Nacional a dos anys de presó i quatre d'inhabilitació, pel "delito de enaltecimiento del terrorismo".
El 2004, la Universitat Catalana d’Estiu li lliurà el premi Canigó, com homenatge per la seva vida en defensa de la llibertat.
Els darrers anys mantenia el seu compromís polític amb el nacionalisme català de base, alhora que duia a terme una important tasca intel·lectual, xerrades, seminaris, conferències, cursets, etc., des de la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre les Fundacions Tercera Via (fundada per ell mateix) i l'Escola d'Estudis Polítics Randa.


El seu cos va ser trobat sense vida l'11 d'agost de l'any 2007, en una preciosa zona boscosa a les afores del petit poble d'Ogassa, a la comarca del Ripollés, on segons sembla havia decidit possar fi voluntàriament a la seva vida, potser abans de que la seva malaltia li fes impossible de dur una vida digna. Al seu costat va trobar-se un paper que contenia el següent missatge:

"En ple ús de les meves facultats



marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!


Pocs dies després, entre els documents del seu despaxt es va trobar l'escrit:

ACTE DE SOBIRANIA







He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!



Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Aquí us ofereixo un videu que és un resum de la activitat política del nostre autor:




I ara, després d'aquest petit homenatge a la persona de Lluis Maria Xirinacs, us convido a anar més enllà de la "política" amb la que podeu, o no, estar en desacord, perquè jutgeu sense idees preconcebudes, el seu intent, molt en la línia de Raimon Llull, de crear un mètode que fes possible entendre i comprendre la complexitat del mon i que ens hauria de permetre solucionar alguns dels problemes tan greus que el mon te plantejats.




Presentació. (Per Joan Bardina?)


Tot depèn del color del cristall amb què mirem. Lluís Maria Xirinacs ha elaborat una «bola màgica» amb 26 colors diferents que ens permet veure la realitat des de 26 aspectes contradictoris i alhora, complementaris a partir de tres eixos: pràctica-teoria, subjecte-objecte, fenomen-noümen. El mètode que està elaborant permet adonar-nos que podem apropar-nos a la realitat des de cadascun i alhora, alguns o tots aquests «colors»: l'anàlisi, la síntesi, la lògica, la ideologia, la ciència, la metafísica, la tècnica, l'ètica, l'experiència, l'amor, la mística, la psíquica, la metapsíquica, l'art, la mítica, l'estètica i amb signes, sentits, significats i sentiments.
Cada cultura, cada disciplina, cada escola, ha privilegiat alguns d'aquest punts de mira. En la perplexitat que ens provoca la consciència de la complexitat, més enllà dels dogmes que encara ens volen vendre, proposar un mètode que faciliti l'emergència d'una mentalitat globalitzadora sembla una bona eina per començar la urgent i necessària reconversió mental i, alhora, real, dels humans.
En aquest Paper, exposem algunes pistes introductòries que permetin apropar-nos al model global, alhora mental i real. Hem recopilat diversos escrits i fragments del llibre (en preparació) «Gènesi d'un model global»: recull autobiogràfic a través del qual, Xirinacs, ens fa conèixer el seu camí de recerca i descobertes, amb la confessada pretensió que en compartir la seva experiència puguem també engrescar-nos en l'especialitat de la globalitat.
Diuen que fa uns mesos Raimon Panikkar va comentar-li a Lluís Maria Xirinacs que aquestes recerques estan en línia, actualitzada i ampliada, amb les aportacions de Ramon Llull i de Leibniz. Ens agradaria que aquest Paper, que presenta les primícies de la soterrada recerca que Xirinacs està realitzant amb un equip de col•laboradors, desperti l'interès, la crítica i la col•laboració que mereix.
No és un superdotat ni un visionari. L'encerclament polític que ha patit, per les seves posicions no partidàries i arriscades, li ha permès, paradoxalment, avançar, amb molt poc suport, en una aportació polèmica i original, per la qual serà tant o més conegut en el futur (espero que proper) que per la seva decidida aposta per la llibertat en la dècada dels anys 70.


Novembre, 1992.




1. Introducció preliminar. Motivacions.


L'home actua i sent en concordança, no segons són les coses, sinó d'acord amb la imatge que d'elles s'ha fet. Tenim una imatge de nosaltres mateixos, dels nostres semblants, del món que ens envolta i de vegades ens comportem com si fos de veritat i constituís la realitat autèntica. Els nostres «patterns», patrons mentals, siguin personals, col•lectius o transcendents, models tots ells que nosaltres fem de la realitat, ens governen inconscientment si no els posem en el seu lloc, és a dir: si no sabem que són com els mapes amb els quals cartografiem la realitat sempre fluent i, per aquest motiu, no tenim la precaució de sotmetre a una revisió contínua els patrons amb què hem estat educats per tal de renovar-los. D'aquí se'n desprèn que si les nostres representacions mentals es troben deformades respecte al que ens envolta, la nostra resposta serà també deformada i en conseqüència inadequada.
La coneixença, control i govern dels nostres patrons mentals són tasques importantíssimes que deixem de banda per desconeixement o per inèrcia. Cal arribar al fons de les motivacions que generen el nostre propi model, motivacions a voltes partidistes o influenciades per altres patrons que no sempre tenen present el marc global, sovint desconegut, que les inclou. Això engendra adversitat, convulsió i infortuni en la resta del conjunt i, a la llarga, repercuteix en nosaltres mateixos, en les nostres relacions personals, socials, col•lectives, comunitàries, nacionals i transnacionals.
Des de sempre, la humanitat ha rebut amb perplexitat i admiració la multiplicitat del món i, al llarg de la història, l'home s'ha esforçat a conèixer aquesta realitat complexa per tal d'actuar-hi. L'esclat de la filosofia grega clàssica n'és un alt exponent, també les «Sumes» de l'Edat Mitjana i el gegantí esforç metodològic de síntesi, que va portar a terme en català el nostre Ramon Llull en els més variats àmbits del saber i del viure, palesen aquesta voluntat globalitzadora dels pensadors medievals a l'entorn de la Mediterrània.
Però a l'inici de l'Edat Moderna, els gairebé darrers grans globalistes: F. Bacon, Espinoza i Leibniz fan pas a la més acusada passió analítica, especialitzadora i modernitzant del saber humà, fruit sobretot de la mentalitat nòrdica estesa arreu d'occident fins als nostres dies. Hegel, en el segle XIX, en serà un altre exemple notable.




L'especialització, que respon a una visió compartimentada de la realitat i a un model unidireccional, mitificador del progrés sense mesura, ha contribuït en diversos camps a un avenç espectacular de la ciència i de la tècnica, però ha comportat alhora l'atomització del coneixement amb derivacions pràctiques de caire destructiu. El desenvolupament de la consciència no ha evolucionat de forma paral•lela al progrés material, cosa que permetria un procés harmònic i essencialment holístic de tot l'ecosistema planetari. Ara la humanitat recull el fruit nefast d'aquest model que funciona automàticament i amenaça, amb voracitat entròpica, d'engolir el propi creador, la Terra on viu i el món en si mateix segons l'òptica amb què es miri.
L'arrogància del model actual repercuteix en l'economia, l'ecologia i l'ecumene, tres aspectes vitals en les relacions que estableixen els homes.
En l'aspecte econòmic constatem com, un cop desvinculada la moneda del seu contravalor en or, avui es pot inventar diner comptable de forma alarmant, molt per sobre del creixement del producte col•lectiu brut i de les necessitats de producció i de consum. Això en tots els estats del món, sense un control real viable i per tant amb còmoda i fàcil possibilitat de blanqueig. (Hem de recordar que aquest text va ser escrit abans del 1992)
Els guanys dels capitals financers i de l'especulació amb les reserves de valor (terra, edificacions, primeres matèries etc.) són molt més atractius que els rendiments de la producció real. Això crea una inflació galopant, de fet estagflació contra empresaris i treballadors (en definitiva contra la producció de riquesa) i a favor de les finances i del procés especulatiu.
Pel que fa a l'ecologia, l'educació rebuda no és precisament un avantatge a l'hora d'establir una relació harmònica i veritable amb l'entorn. Ens han ensenyat i fet creure que la nostra identitat acaba en cadascú de nosaltres: som individus, ens separats i aïllats dins el nostre sac de pell. Aquesta relació que establim en nosaltres la reproduïm pertot, veiem les abelles com a petits insectes isolats sense comptar amb les flors que les fan viure i, per exemple, considerem els mamífers superiors sense tenir present l'aire que respiren tan carregat ara d'excés d'anhídrid carbònic...No és estrany doncs, que amb aquesta mentalitat compartimentada, el respecte per l'equilibri del nostre ecosistema sigui tan sols una superfluïtat cultural.
I en relació a l'ecumene, com és de difícil establir una convivència veritable! Vivim dividits en grups que s'enfronten els uns als altres, innovadors i continuistes, llibertaris i fonamentalistes, alternatius i immobilistes etc. etc. La raó ideològica s'imposa davant la necessitat humana de comunió i, el diàleg, camí veritable vers una autèntica solidaritat universal, troba barrat el pas per interessos grupals que contemplen només una petita part de tot aquest conjunt que ens integra.
L'home és molt més que una simple peça del conjunt que conforma la realitat. De fet, tota barrera, tota demarcació que s'imposi per tal d'analitzar-ne un fragment és en bona part fictícia i no l'eximeix de la interacció amb la resta ni de la responsabilitat que això comporta. Per aquest motiu tota visió exclusivament parcel•lada i tota acció massa partidista resten condemnades al fracàs. Com molt sàviament intueix la més antiga tradició oriental, tot retorna i, per necessitat, tard o d'hora, genera el seu contrari.
Voldríem ara, per tal d’il•lustrar amb exemples allò que hem esmentat, referir-nos a situacions concretes que, dintre i fora de casa nostra, s'han donat i es donen en l'àmbit sócio-cultural.
L'infant, ésser total intuïtiu, és educat a l'E.G.B. – Primaria i/o Secundària actuals - mitjançant parcel•les juxtaposades que el deformen i preparen per esdevenir un especialista, «peça cega» d'un conjunt manipulable. Els mestres no poden donar visions globals perquè ells tampoc no han estat educats en aquest sentit.
L'antropologia ha descobert que la humanitat primitiva fou global. En el seu hàbitat, vivia i compartia harmònicament el misteri còsmic. Els conceptes primitius eren polivalents i els esperits pluridimensionals. Tot això també ho diuen els antropòlegs ha estat malauradament abandonat per la nostra civilització especialitzada.
La psicologia marcadament conductista que vol «construir» la psique a base de reflexos condicionats (Pavlov, Skinner) està radicalment necessitada d'integració (Gestalt Théorie).
La sociologia analítica se sent incapaç d'interpretar els intricats fenòmens socials i econòmics, tots ells interactius. Tot compromís d'acció social, professional, laboral, econòmic etc. esdevé angoixant sense una cosmovisió subjacent.
L'acció política resulta irresponsable si en la decisió legislativa, executiva i judicial no es tenen presents les apel•lacions i interaccions de la resta de les realitats. El mal global indirecte pot ser més gran que el bé immediat que es persegueix.
La joventut no gaudirà d'estabilitat si la societat no posa al seu abast ofertes que possibilitin el seu desenvolupament individual. I el jove, abans d'abandonar l'adolescència i prèviament als interessos particulars, cal que prengui un compromís social global: consciència ètica abans de consciència utilitària, ésser abans de tenir, conquerir o usar.
La tecnologia també esdevé criminalment irresponsable si en obtenir certs resultats no preveu els estralls en altres àrees de l'ecosistema on actua.
La ciència que va construint amb paciència síntesis parcials, limitades pel rigor del mètode científic, provoca perilloses deformacions exaltadores en les àrees contemplades i depressores en les que necessàriament deixa de banda.
La tradicional missió globalitzadora pròpia de la filosofia, fou abandonada per l'avenç de la ciència i ara cal que recuperi la seva comesa i el seu rigor peculiar. El coneixement científic, a diferència del filosòfic, no cobreix més que una petita parcel•la de la totalitat, la veritat científica, del tot necessària, és una veritat «exacta» però incompleta en el sentit filosòfic del terme. De fet, perquè un conjunt de pensaments esdevingui un model filosòfic cal que, davant la realitat, la reacció de d’intel•lecte sigui integral i universal ensems, és a dir: que sigui un sistema general i interconnectat.
L'art, també globalitzador, obra local d'intencions potencialment universals ha perdut la seva missió intrínseca degut als condicionaments polítics i econòmics. Ara cal que ocupi de bell nou el lloc que li és propi i que l'artista, exponent i canal de creativitat, pugui expressar-se lliurement sense dependències que el limitin.


2. Estudi de Models Globals.




L'Estudi de Models Globals tracta de construir metamodels mentals sobre la realitat que sintetitzin i interconnectin l'abundant i valuosíssima informació analítica o parcial generada en els darrers segles per les diverses cultures arreu de «l'Aldea Terra». En el benentès que aquests metamodels i la seva aplicació sempre seran provisionals i revisables degut a l'estructura canviant i inexhaurible de la realitat i a la limitació pròpia de la nostra ment.
La confusió entre les diferents formes de coneixement de la realitat complexa ocasiona un gran escepticisme en la capacitat humana de comprendre i dissenyar visions i sistemes globals acceptables i acceptats. En la seva absència, els més forts imposen les seves visions parcials i els seus sistemes tendenciosos impregnats d'interessos particulars.
Així com els diferents espais del planeta Terra cada vegada es fan més interdependents, també les diferents àrees del saber i de l'ensenyament humà es relacionen molt més les unes amb les altres. Després dels darrers segles, dedicats principalment a l'anàlisi i a l'especialització, ens acostem a un s. XXI que promet ser la centúria de les grans síntesis dels coneixements parcials, acumulats amb paciència pels estudiosos dels temps passats. L'especialista, estancat en la seva petita parcel•la de saber i poder, estarà en franca inferioritat davant l'home de visió i actuació obertes i generals.
Després de tants anys d'investigació compartimentada, emergeix com a tema del nostre temps l'estudi i tractament de la complexitat com a tal (Mandelbrot, Bertalanffy, Prygogine, etc.), la teoria de sistemes, la síntesi cibernètica, la psicologia de conjunts, la determinació en el caos, la pedagogia interdisciplinària, la política interdepartamental, els plantejaments i reciclatges ecològics, el diàleg entre cultures etc. El generalisme o globalisme, «especialitat» encara poc desenvolupada, esdevé el centre d'atenció de les més avançades investigacions.
El generalisme vol donar orientació en la immensa complexitat que hi ha darrera els fenòmens de la vida i de l'Univers. Es tracta de bastir síntesis globals i actuals, sempre provisionals, sempre perfectibles, que només poden ésser redactades en termes filosòfics, amb un rigor diferent del de la ciència. Cal aprofundir aquest rigor i fugir del verbalisme que ha desprestigiat la filosofia. També cal que aquesta tingui en compte les dades de la ciència objectiva actual i d'altres manifestacions de la subjectivitat que depassen l'àmbit propi de la ciència i que, com aquesta molt bé reconeix avui, escaparan sempre al tractament de la seva metodologia.
Poden ser-ne principis inspiradors:


• Del tot a les parts. La part no és independent del tot.


• Patró de patrons. Model de models.


• «Pacte federal» i dialogant d'idees.


• Camp de diàleg intercultural permanent.


• Pluralitat generativa i corresponsable de pensaments i llenguatges.


El contingut més propi de l'Estudi de Models Globals és l'elaboració i construcció de metamodels globals harmònics.
Entenem per metamodel un cos objectiu de signes intersignificants, entesos i considerats també subjectivament.
Entenem per metamodel global aquella visió que, d'alguna manera a precisar, intenta la integració de les dimensions contemplades i conegudes de la realitat, considerades com més determinants (categòriques).
Entenem per metamodel global harmònic aquell model global, no merament mecanicista, que intenta integrar no solament les regularitats ans també les contradiccions fecundes de l'Univers reflectides en el tarannà propi de la Humanitat.
I entenem per mètode global un mètode peculiar de tractament de les contradiccions que permet evitar el desordre mental i real que produeixen.


3. Avantatges que reporta l'aprenentatge i aplicació de l'Estudi de Models Globals.




L'Estudi de Models Globals permet prendre consciència, dels nostres patrons mentals, de cara al seu ús. Ajuda a millorar-los o substituir-los per altres de millors, més universals, útils i gratificants. Podríem considerar l'aprenentatge d'aquest estudi com una iniciació a la crítica constructiva. Això és possible si la ment, d'una forma conscient i ordenada, és capaç de veure i acceptar l'actitud amb què comprèn, integra i judica la realitat que l'envolta, sigui aquesta interna o externa.
Com a eina de cultura permet, de forma sintètica i ordenada, el reciclatge, l'actualització i interconnexió dels coneixements adquirits al llarg de la vida. És en aquest sentit que l'Estudi de Models Globals pot considerar-se com un instrument potencial de síntesi, d'anàlisi i d'arxiu de dades ordenat, accessible i acumulatiu.
Com a síntesi provisional de les diferents branques del coneixement i com a tractament actualitzat de la realitat, el seu aprenentatge va adreçat a tota persona interessada en el tema i molt particularment als mestres i educadors d'EGB, BUP i COU (ESO i Batxillerat). Si els claustres de professors poguessin fer-ne conjuntament un curs, aprendrien a integrar llurs coneixements sectorials, cosa que ajudaria a combatre la dispersió ambiental, tot repercutint en «la currícula» de l'alumnat. Quan cada mestre sigui un especialista competent i alhora un didàctic coneixedor dels fonaments globals que integren els altres sectors de la cultura, podrem esperar que la humanitat i la naturalesa que en resultin, esdevinguin verament harmonioses.
La interacció entre les diferents àrees del saber permet harmonitzar la cultura i connectar aspectes que fins ara han estat irreconciliables, com per exemple la ciència i la consciència, la teoria i la pràctica, l'ètica i l'estètica, la matèria i l'esperit, l'estat i la societat, etc. El diàleg que s'estableix és un autèntic exercici de tolerància i d'obertura mentals, de síntesi de contraris, de pacificació interna i en conseqüència externa. La iniciació a la mentalitat i actitud globals aporta plenitud.
Segons el marc global que els configura, els valors atorgats a les coses, a les persones, als coneixements etc. varien de forma notable. Tot té el propi sentit i la seva vàlua intrínseca. Dins del conjunt tot és necessari, res no es confon ni esdevé aleatori. L'Estudi de Models Globals ensenya el valor de les coses senzilles, el valor de la teoria, el valor de la transcendència i el sentit del misteri.
Per a l'home primitiu tot era sagrat, calia doncs tractar-ho amb reverència i servir-se'n amb mesura. L'Estudi de Models Globals intenta recuperar i fer possible aquest diàleg perdut entre el que és profà i el que és sagrat tan necessari en els nostres dies com ho fou en l'alba dels temps.
Com a conseqüència de l'especialisme i de la manipulació de l'opinió pública, davant dels fets, l'home perd l'esperit crític i la capacitat de decisió individual i col•lectiva. Això el fa socialment manejable i políticament fàcil d'aconduir.
Cal acceptar que, en la civilització occidental, la capacitat humana de resposta personal s'ha degradat fins a límits impensables. Durant la Segona Guerra Mundial, per exemple, un poble com l'alemany, exponent de l'avenç industrial europeu en les primeres dècades del segle, es deixà endur per postures extremistes fins a situacions insostenibles que, agreujades per l'èxode dels intel•lectuals, deixaren el poble encara més desprotegit.
Avui dia, s'alcen veus que reclamen un replantejament dels models mentals i en conseqüència de respostes genuïnes, serenes i responsables. En aquest sentit arreu del món hi ha molts exemples d'acció marginats perquè són inacceptables i incomprensibles pels punts de mira partidistes degut al pes i la inèrcia dels models apresos i la manca de reflexió crítica sobre la realitat. Aquestes actituds interessades o conformistes eviten que els fruits d'aquestes accions puguin descloure's de forma pràctica com seria d'esperar.
També en les coses petites cal sensibilitzar aquest esperit crític per tal de no caure sota l'esclavatge del consum, de les modes banals i sobretot de les manifestacions de poder que menen a l'evasió còmoda i ens allunyen de la creativitat i l'autorrealització personals.
La Història avança gràcies a l'evolució dels homes i dels pobles i, de vegades, els polítics fan revolucions i contrarevolucions sense entendre que el poble no les ha assumides per falta de mentalització.
En un món informatitzat i robotitzat són a l'ordre del dia les reconversions empresarials i els canvis de treball. Hi ha molta més oferta que demanda de productes de servei i de mà d'obra. Cada cop es fa més patent la necessitat de reciclatge constant a fi i efecte d'aprendre noves professions i d'adaptar-se a l'entorn canviant. Qui resti en l'estretor i condicionaments de la seva especialitat patirà molt per readaptar-se o romandrà marginat dins la nostra societat altament competitiva. Seria beneficiosa l'oferta de cursos orals, per correspondència o àudio-visuals, on les persones puguin reciclar la seva formació i s'obrin a una visió global que els faciliti diferents opcions especialitzades amb agilitat i eficàcia.
També és de preveure que en un futur proper l'home disposarà de més temps. Cal que pugui gaudir de les activitats lúdiques i formatives, de l'art i la contemplació. En aquest sentit, l'Estudi de Models Globals pot ajudar la persona en la integració i expressió de les seves pròpies potencialitats.
En el món actual, segons asseguren els experts, el problema de l'atur no és ja conjuntural, sinó estructural i irreversible. Els llocs de treball disminueixen arreu de forma alarmant. No obstant si obrim el diari per les planes d'anuncis ens sorprendrem de veure que en el ram dels venedors no solament l'atur és inexistent, sinó que hi ha una forta demanda. Per què? Podem respondre que la tasca del venedor és una tasca humanística i no permet la informatització o robotització. El client és una persona amb la seva característica multidimensionalitat. Cada home és únic i la seva biografia irrepetible. La diversitat humana és inexhaurible i avui encara més amb el desplaçament constant de la gent al llarg i ample de la geografia. El venedor cal que estigui dotat d'una formació ampla, general, plural i rica. L'aprenentatge del generalisme pot ajudar el professional de la venda en aquest aspecte i facilitar-li uns recursos desconeguts a l'hora de captar i comprendre les necessitats i tarannà del seu client.
Finalment, avui dia, els executius de nivell professional alt i mitjà es veuen obligats a participar en negociacions, entrevistes, convencions, congressos, exposicions, mostres... Se'n surt la persona que està més al dia, la que té una visió de conjunt més encertada, la que pot fer un projecte en un marc geogràfic, cultural i econòmic més ampli. Això poden fer-ho tots els qui abastin alhora els aspectes objectius i subjectius de la qüestió tractada, els teòrics i pràctics, de fons i de forma, materials i mentals, particulars i de conjunt. Les muntanyes immenses de dades pròpies de cada departament especialitzat van a parar cada dia a les bases de dades informatitzades per a la seva posterior consulta. A l'home d'empresa se li exigeix de moure's entre aquesta munió de dades precises amb desinvoltura i oportunitat, cosa que demana una formació ampla, imaginativa, relacionadora, una ment àgil, capaç de saltar d'un tema a l'altre sense dubtes ni falses adherències. En aquest sentit, l'Estudi de Models Globals pot ser una eina valuosa d'aprenentatge i pràctica en aquesta visió conjuntada i operativa que s'ha de menester.


4. Introducció a la gènesi biogràfica d'un model global.



Em dic Lluís Maria Xirinacs i Damians, tinc 60 anys i vaig néixer a Barcelona, capital de la meva nació catalana, un 6 d'agost de 1932. Sóc especialista en un tema estrany del qual no hi ha carrera ni càtedra definides. La meva especialitat és la globalitat. Termes palesament contradictoris. Globalitzar és intentar conjuntar els diferents referents de la realitat.
La meva inclinació a la globalitat em ve de molt petit. Al principi la conreava tot sol. Em produïa molts avantatges. Em rendia més el treball. Disfrutava més. Treia millors notes a l'escola. Comprenia més bé els altres. Hi podia influir amb més encert. Tot se'm feia atractiu. Fascinava els companys i els adults. Talment un talismà o una vareta màgica en les meves mans, tot allò que tocava lluïa. Em considerava un superdotat. En honor de la veritat crec que no sóc un superdotat. Crec que he tingut la sort, fruit combinat de circumstàncies favorables i d'un cert esforç meu d'aprofitar-les, de trobar l'inici d'un bon camí, un mètode en sentit molt ampli, encetat molts cents d'anys enrera. Potser els nostres dies són temps d'aprofundir-lo. Jo ho estic intentant. I és un mètode de síntesi global fàcilment transmissible a altres. No penso que calgui ésser cap celebritat per capir-lo. Cadascú se'l pot adaptar a la seva pròpia situació, al seu propi nivell. Per a alguns prendrà formes molt complexes, per altres, molt simples. Per a uns esdevindrà una maquineta, per a altres un calidoscopi o el teclat d'un piano mental on poder crear segons el propi esperit.
Amb aquesta intenció de traspassar a altres la meva troballa, cap als setze anys vam encetar un grup inicialment de tres companys estudiants i que cresqué fins a una seixantena. Al principi entusiasmà els professors. Cap al final, les dimensions, que prengué l'experiment, els espantaren. I planà sobre nosaltres una repressió de tall inquisitorial. Tot seguit ens dispersarem. Eren els anys 50. Quina pena que l'experiment es perdés! Aquell equip era l'ideal per emprendre un projecte, massa ambiciós per a una sola persona.
En diferents ocasions he intentat reconstruir un grup per estudiar i practicar el mètode de globalitat. La societat agitada en què vivim fa difícil mantenir un equip unit durant un temps, si no hi ha un fort interès professional. Fins ara només he pogut plantejar el voluntariat com forma de col•laboració.
Tanmateix, fa cinc anys alguns amics endevinaven el possible interès d'aquesta mena d'investigacions i, d'una banda m'animàven a aprofundir-la, ensenyar-la i escriure-la i, d'altra, alguns d'ells es posaren a aprendre-la i a ajudar-me en els variats extrems necessaris per endegar una escola i un centre d'investigació.
Avui existeix una petita fundació anomenada «Tercera Via», que ha permès, amb moltes ajudes addicionals, el funcionament d'un centre: «Estudi General». S'imparteixen unes classes tant de tema global com d'alguns temes especials enquadrats en la globalitat. Anem constituint una biblioteca de treball, molt selectiva. Es va fent créixer un arxiu amb materials i resultats de la investigació. L'equip de voluntaris que ho fa possible es format d'unes deu persones. El resultat és fruit d'una col•laboració de tot l'equip en el tema de fons i de molts col•laboradors més en aspectes parcials. La nostra idea és simple, però la gamma d'aplicacions és molt gran i a la nostra ambició, tranquil•la però constant, li vindrien bé més col•laboracions. Quan a més camps s'apliqui més útil, més àgil, més ric esdevindrà el mètode.


5. Per a un discurs del mètode més ampli.



Descartes fonamentà la substància pensant en front de la substància extensa en la intuïció: «Penso, doncs existeixo». Però també intuïm: «Sento, doncs existeixo», «estimo, doncs existeixo»... cosa que dóna peu a una substància que sent, a una substància estimant, etc. Cal ampliar el mètode. Les intuïcions fonamentals que se'ns imposen són moltes. Ens hem entestat en perseguir una prudent exhaustivitat: mètode global.
Tanmateix ni tenim encara un equip prou plural d'investigadors, ni qui redacta aquestes planes no és cap prodigi d'amplitud de mires. Format i afaiçonat pel camí predominantment filosòfico-científic, aquest redactor malament podrà impedir que el model que exposarà no surti francament tenyit de colors de filosofia de la ciència i, per conseqüent, ple de deficiències en altres camps, especialment en els més oposats. Però aquesta deficiència no és obstacle perquè s'hagi reservat als camps menys coneguts o dominats l'espai, la situació i el respecte que es mereixin en espera dels exploradors adequats.
És un tòpic dir que l'edat mitja es mogué en una visió global del món i que a partir de l'edat moderna aquesta globalitat es trenca en mil trossos independents que creixen cadascun pel seu costat. No sé si cap síntesi medieval, per vasta que fos, es pot comparar al rigor de la síntesi newtoniana del «món translunar» amb el «món sublunar». Més aviat em sembla que el distintiu que separa les edats antiga i mitja de l'edat moderna és l'escissió dràstica establerta entre el llenguatge comú i el llenguatge lògico-matemàtic per explicar la globalitat de l'univers. Pitàgores, Aristòtil, Llull i els epígons moderns, Leibniz, Lambert, etc. intenten mantenir una certa correspondència bijectiva entre paraules i números, entre sintaxi i àlgebra. Fins al Renaixement, els fills literat i matemàtic conviuen en la casa paterna global. Amb Kepler, Galileu, Descartes, Pascal, etc. el fill matemàtic pròdig fuig de la casa paterna global, tot enduent-se la part d'herència que li pertocava, la part de realitat expressable pel llenguatge especialíssim lògico-matemàtic. Per a la modernitat postcartesiana els intents d'expressar, per números i operacions, realitats no quantitatives i llurs interaccions, són intents condemnats al fracàs. Encara més, un orgull adolescent menà a la modernitat triomfant a la creença que a la llarga, tot seria expressable per la via lògico-matemàtica. Citem el famós text de P.S. Laplace (1819):
«Consideris una intel•ligència que pogués conèixer en cada moment les forces que controlen la natura i les condicions instantànies de totes les entitats que la componen. Si aquesta intel•ligència fos suficientment poderosa per poder analitzar totes les dades, seria capaç d'abastar en una sola fórmula els moviments dels cossos més grans de l'univers, així com els dels àtoms més lleugers; res per a ella no seria incert i el futur i el passat estarien presents davant els seus ulls».
Aquest optimisme formalista ha entrat en crisi en el segle XX. L'actual escola hermenèutica alemanya i, en general, la filosofia no analítica, en són exemple. Formalistes conspicus, com L. Wittgenstein, al bell mig de llur vida, abandonaren el seu exclusivisme ultrancer. Tanmateix alguns segueixen entestats en reconstruir l'ordre formalista implicat, segons ells, sota les aparences desconcertants. Einstein, Dirac, Heisenberg,
Bohm, etc. han seguit cercant la fórmula global universal subjacent, com un Eldorado. Talment que el món de la investigació, en aquest terreny és radicalment partit entre els filòsofs lingüístics literaris i el lògics.
És possible reintentar establir una correspondència, el més estreta possible, entre paraula i número, entre sintaxi i àlgebra?. Aquesta investigació nostra n'és un intent. La crítica dirà si reeixit o no. Agosarat, rudimentari encara, difícil. Però intent.


6. El model global. Pla conjunt en llibres successius.




El nostre treball consistirà a presentar, per etapes, un projecte provisional de model global, imperfecte, revisable, substituïble, amb la finalitat d'estimular el públic a crear-ne d'alternatius més perfectes, més globals, més convincents.
Llibre primer: «gènesi d'un model global». Per a un discurs del mètode, mes ampli. On s'exposa el procés d'invenció d'un model, en vista a animar el personal a inventar-ne d'altres de millors.
Llibre segon: «ment global». Descripció i ús global de la ment. Excurs sobre la ment humana i els seus racons amagats. La ment com una plèiade de punts de vista o perspectives. Intent d'integració de la ment moderna i de la primitiva; de la ment subjectiva i de la ment objectiva, de la ment occidental i de la oriental. Quantes perspectives de la ment són ignorades!.
Llibre tercer: «realitat global». Descripció i ús global de la realitat. Si afegim a les variades dimensions de la ment les inesgotables dimensions de la realitat extramental, en la mida del possible, obtindrem un model global riquíssim. Aquesta és la nostra intenció amb el tercer llibre projectat, que esdevindria, si fos reeixit, una vera enciclopèdia del saber, no en el sentit tradicional alfabètic, sinó en un sentit harmonitzat, estructurat, interrelacionat, com no s'intenta fer des de l'edat mitja.
Llibre quart: «pràctiques globals». Material de treball, procediments, exercicis, aplicacions, estudis monogràfics. ¿Per a què serviria una visió harmònica i global de la realitat si no era d'aplicació pràctica? Si més no per a l'inventor, com queda dit, aquest mètode i model li ha servit a bastament en la seva accidentada vida. Ell espera que els lectors se n'aprofitin per a la vida llur.


7. Principis generals de l'estudi de models globals.




La compartimentació de la vida humana ha crescut imparablement i accelerada en els darrers segles. En el nostre món domina la tecnologia i en el seu àmbit el creixement dels coneixements ha fet imprescindible l'especialització a ultrança. Però, més enllà de la tecnologia, ocorre el mateix fenomen. En l'art, en l'esport, en el lleure, en els negocis, en la política, en les relacions humanes socials, en l'àmbit de la psicologia, en la pedagogia, en les savieses de la salut o de l'esperit, en les relacions o diàlegs interculturals...
És el resultat del creixement exponencial de la població d'una rara espècie animal, anomenada home, cada individu de la qual resulta ser un exemplar capaç d'una alta especialització. En aquesta espècie, com en les altres, la versatibilitat biològica és tan gran que no hi han dues cèl•lules iguals. No són iguals dos individus de cap espècie vegetal o animal. I damunt d'aquesta gamma variadíssima d'individus, que reposa sobre la variabilitat sorprenent de les espècies, es dóna el cas particular de la persona individual humana, que disposa d'un cervell capaç de les variacions mentals més insospitades. El número de ments individuals humanes damunt de la terra, d'una banda, no cessa de créixer, 5 mil milions d'habitants i, d'altra banda, no cessa d'interaccionar d'una forma cada vegada més eficaç, més polivalent.
Ningú no pot pretendre abastar el tot. Fa temps que esdevé verament difícil dissenyar una visió de conjunt de la realitat. Per a molts és inevitable la mancança d'una visió de conjunt. Aquests han renunciat definitivament a intentar construir-la. Difícilment podran negar tanmateix que això constitueix un fet negatiu. Sense visió de conjunt, per ajustada i rigorosa que sigui una actuació específica, resulta cega i, per conseqüent, perillosa. Els conflictes, en bona part neixen del xoc cec d'accions sectorials, sovint carregades de bones intencions que col•lideixen entre si per manca de visió de conjunt. Les decisions preses sense un exhaustiu coneixement de causa estan exposades a tota mena d'errors... per imprevistos¡ És cert que l'exhaustivitat és un horitzó utòpic. Però, en la mida que augmenta el nombre d'elements determinants que es fan escàpols a la nostra consideració en la presa de decisions, augmenta el risc d'error. L'eficàcia no és estrictament sinònima d'informació. Però la informació és condició necessària de l'eficàcia. Pot un metge receptar un fàrmac perillós sense saber l'estat general del pacient? Pot un polític introduir una nova llei en la societat sense conèixer-la en el seu conjunt? Pot un empresari introduir un producte sense estudiar-ne la demanda potencial?.
Fóra suïcida o, si més no, ingenu voler uniformar la humanitat, eliminar la varietat i la conseqüent compartimentació i especialització de la societat humana. Tant si es vol obtenir pel camí primitivista de retorn a les condicions naturals i simples dels homes arcaics, es tracta d'un error. L'univers només avança si es complica, «s'enrotlla», en frase de Teilhard de Chardin. L'augment de població, l'empitjorament de les condicions ambientals, l’escassetat de recursos exigeixen un augment de la complexitat. La teoria dels equilibris metaestables de la termodinàmica, desenvolupada per Ilia Prygogine, reclama major organicitat interna davant majors exigències externes. En principi, doncs, l'especialització, la compartimentació i la diferenciació són inevitables i desitjables en allò que tenen d'enriquiment de la humanitat. Però els cal tres condicions:


a. que cada posició o part, tot i que afermi la seva peculiaritat, cal també que permeabilitzi la seva relació amb les posicions que l'envolten, la limiten i l'acompanyen; aquesta condició rep el nom de principi d'interdisciplinarietat.;


b. que cada posició o part cal que se situï adequadament en el conjunt; aquesta condició rep el nom de principi de globalitat;


c. que cada posició o part cal que reflecteixi adequadament el conjunt al qual pertany indisolublement; aquesta condició rep el nom de principi d'holicitat


No solament no estem sols en el món (interdisciplinarietat) sinó que formen part del tot (globalitat) i el tot forma part de nosaltres (holicitat). Haurem, doncs, d'explicar que:


1. Cada part és ella mateixa.


2. Cada part té veïns.


3. Cada part és en el tot.


4. El tot és en cada part.


No estem avesats a parar esment alhora en aquests quatre punts. Serà convenient d'anar-nos entrenant a respectar-los tot quatre.
En aquest treball ens referirem sempre a una visió de conjunt de la realitat per a contemplar, per a decidir i per a actuar en ella. La realitat «en si» no sabem què és. Segurament és alguna cosa. Però només podem saber allò que veiem, la realitat filtrada per la nostra ment, la realitat mentalitzada (r/m), rebuda i interpretada per ella, que només és una part i ben «sui generis» d'aquesta mateixa realitat completa. Quan tractem de captar la realitat, no podem defugir la ment que la amara i la configura. La filosofia tradicional sempre ha maldat per separar l'inseparable: ment i realitat. I sempre ha d'acabar afirmant que la ment és real o que la realitat és mental. Les dues branques principals de la filosofia ho palesen: l'ontologia (nosaltres en direm òntica per treure-li adherències massa teòriques) i la teoria del coneixement (nosaltres en direm noètica per la mateixa raó). Podríem dir en una forma potser desagradablement barroca que els camps de la nostra investigació són:


• la realitat mental de la ment (que és part de la realitat) i,


• la realitat mental de la realitat.


que simplificadament anomenarem ment i realitat. Però no s'ha d'entendre cada un dels camps com només mental (idealisme) o només real (realisme) i, menys, com un producte merament teòric o abstracte. Tan real o mental són la pràctica o la concreció com ho són la teoria o l'abstracció. Potser escriure és més abstracte que viure. Però d'una banda mentre escric visc i perquè escric visc. I d'altra si escric la paraula «visc» no pretenc que el lector es fixi en l'aspecte escriptural sinó en la referència al seu contingut real.
Així, paraules com visc, jo, la Lluna, el teu cotxe, si no van escrites en versaletes, fan referència a la realitat corresponent, no a l'abstracció que representa l'escriure-les. És evident que, també, si trobem paraules com bellesa, cadira, costum, no escrites en versaletes, volem referir-les a la realitat abstracta corresponent. Aquesta observació és important. I encara més. De vegades per motius de simetria (objecte-subjecte, metafísica-metapsíquica, etc) certes paraules que prenen una forma aparent abstracte (per exemple, pràctic és abstracte) volen significar quelcom de concret (practicar vol significar quelcom de concret) i se sap pel lloc que ocupa en el conjunt del model. Potser l'exemple més colpidor és el de la paraula el concret que és una paraula de forma totalment abstracta però vol expressar allò que és concret, sense cap mena de dubte. En aquesta exposició senzilla tractarem de defugir l'ús de metavocabularis.
La visió de conjunt que tractem ací no és només per entendre-la i contemplar-la. També és, hem dit, per a decidir i actuar en ella. Des dels seus inicis la filosofia es proposà finalitats actives, no només cognoscitives. Cert que han dominat en la història de la filosofia els aspectes especulatius, però la finalitat última sempre ha estat la d'actuar en la realitat sempre que la ment ho jutgi necessari o convenient, un cop contemplats els detalls i el conjunt de la realitat. Fins i tot a partir de L. Feuerbach hi ha filòsofs que defensen que la «praxi» és anterior a la visió teòrica i que només es veu quan s'actua. Els canvis, els milloraments de la visió teòrica majoritàriament han estat motivats per conflictes i desharmonies imposats per la realitat pràctica a la ment.
Puntualitzats aquests extrems, cal explicar les condicions d'identitat, interdisciplinarietat, de tolerància i d'exigència ensems, el desplegament del profund desig de varietat i l'acompliment del profund desig d'unió que glateixen en el cor humà en els quatre angles de la terra.


8. Cada part és ella mateixa (Principi d'identitat).




D'antuvi recordem la nostra opció de no separar ni distingir tant ment i realitat com sol fer la filosofia. Treballem amb realitat mentalitzada o ment realitzada. Quan la ment es capbussa en la realitat de vegades la coagula, l'anusa, l'agleva i de vegades la difumina, la dissol, l'esvaeix. Però la mateixa realitat presentada a la ment, amb poca manipulació mental, se'ns avera tantost individualitzada, tantost confusa i diluïda. Corpuscle i ona en física moderna en són el paradigma. A nivells molt fonamentals de la matèria els límits entre el limitat i l’il•limitat es fonen. Avui dia, doncs, no es incontestable afirmar la permanència de la identitat dels éssers o dels pensaments. Els artistes sempre han transgredit els límits de les identitats establertes per les convencions naturals (ídols de la tribu), individuals (ídols de la caverna), socials (ídols del fòrum) i culturals (ídols del teatre). Les mentalitats primitiva, infantil i oriental suporten bé la relació de transfiguració i, fins i tot, de transsubstanciació entre coses diferents i fins i tot oposades.
Tanmateix, aquesta funció aglevadora, que l'occident objectiu, racional, científic i tècnic ha portat a l'extrem, ens sembla ser una activitat inherent tant a la realitat com a la ment humana. En el conjunt bigarrat de la realitat destaquem aquelles parts que mantenen llur estructura, per un temps llarg, de forma constant. Destaquen o destaquem. Es coagulen o les coagulem. Tant se val. No són constants del tot.
Nosaltres, com explicarem més endavant, partim d'un hipotètic continuum real-mental on la força de la realitat-ment agleva i desagleva sense parar. L'artista, per barrejar els colors ha de menester un artesà o un químic que li obtingui uns colors purs, ben distingits i separats uns dels altres. Aquesta distinció o separació Plató en diu «diáiresi»1 és la base de la funció analítica de la ment-realitat. No hi ha res que sigui estrictament constant en la realitat-ment. En el regne de l'abstracció les idees es poden considerar constants mentre hi hagi homes que les mantinguin en llur cap. Però aquesta convenció o conveniència de constància és bona, és útil, és pràctica, directament en certs casos en els que desitgem tranquil•litat i indirectament, per poder trencar-la, en el casos en els que busquem emocions. No podríem escriure aquestes ratlles si el paper no es mantingués, la tinta no escrivís i les paraules no mantinguéssim un significat una mica constant. El pensament, és circulació. Però també és definició, estructuració, compromís. Els nusos de la xarxa van molt bé per circular per aquells ponts de cordes que salven les gorges profundes dels rius de l’Himàlaia. La realitat-ment agleva i desagleva. Alguns nusos són més constants que altres. Com la base és contínua i elàstica (no perfectament) fins a un cert límit, el continuum real-mental o camp real-mental queda dividit en nusos i ventres o zones de transició tibants. Cal fer un salt entre nus i nus per damunt d'una terra de ningú per circular. La distribució dels nusos en el camp pot variar segons l'acció de la realitat mental. Poden haver zones més estables on la xarxa canvia poc, són zones de memòria. Altres zones són més àgils i variables, són zones d’intel•ligència. Però el nostre principi d'identitat: cada part és ella mateixa, indica que cada part del tot sigui de llarga o de curta vida, cada nus, cada coàgul és ell mateix, és el que és, gaudeix d'una autonomia pròpia, es mereix un respecte. Deia el gran no violent Gandhi: «Allò que existeix alguna raó té per existir». Podríem ampliar: «Allò que es pensa, que es desitja, que es somnia... alguna raó té d'existència». Potser per raons internes o per pressions externes una part desapareixerà. Però cal respectar allò que és mentre és. Un poeta podrà dir que un llibre és un elefant, però malgrat ell els ha identificat, ha pres cura d'establir una distància entre els dos i una afirmació inequívoca dels dos com a diferents i precisament com a diferents. Només podem sintetitzar allò que estava separat. En aquest punt afirmem que el nostre principi d'identitat coincideix amb els principis clàssics d'identitat i de no contradicció si els llevem el regust d'eternitat irrenunciable que traginen. Cada cosa és ella mateixa i no una altra ensems i alhora. Contra confusions i sincronismes fàcils. Tanmateix això és cert en el cor de cada cosa. En les vores on són les vores?, tot l'univers? no. La distinció entre el cor de cada cosa i les vores és important però difícil2. En aquest treball anomenem nucli al cor de cada part del conjunt total de la realitat mental. I aurèola l'àrea d'influència del nucli. A més, tot i que la influència pot arribar en principi als extrems de l'univers, perquè cada gleva afecta i arruga tot el camp, uns nusos amb la seva aurèola neutralitzen els veïns. Apareixen així unes fronteres, uns límits que delimiten àrees. El conjunt de tots els nusos del camp universal configuren una xarxa global. El mateix univers pot ser configurat per moltes xarxes globals diferents segons persona, societat, cultura o natura. La comparació de diferents xarxes més o menys globals és difícil perquè on una té un nucli altra pot no tenir més que un territori de pas, una aurèola o un límit entre dos nuclis. Però és interessantíssim i es fa a través del diàleg de vegades, de sords interpersonal, intercultural, etc. Raimon Panikkar n'ha fet una vocació del conreu d'aquest darrer.
La identitat s'esvaeix radicalment entre els elements homogenis d'un conjunt, en la teoria cantoriana dels conjunts. Sempre que considerem una part determinada de la realitat mental, tendim a homogeneïtzar les parts en que es subdivideix. La lògica, la ciència i, en menor grau, la tècnica volen treballar amb aquests conjunts homogenis que se suposa que tenen elements iguals. Aquesta és una actitud uniformadora. És un cas límit idealitzat. En la nostra investigació la deixarem coexistir amb la seva contrària unicitat, originalitat de cada part. La ciència considera essencial aquesta classe-límit de conjunts. En el món concret no es troba ni un sol conjunt homogeni. La tècnica material, psicològica o social tendeix a uniformar, a formar en sèrie individus, objectes sempre distints, sense mai no aconseguir-ho del tot. No volem expulsar la ciència important i distingida senyora de la visió i acció de conjunt de la realitat, mentre els conjunts homogenis no pretenguin esdevenir la clau interpretativa exclusiva com de vegades vol un cert cientifisme foraviat. Els conjunts homogenis seran situats en el món abstracte estructural on cap la ficció de la uniformatitat. La seva excepcionalitat serà cabalment la seva pròpia identitat.
En principi anirem prenent en consideració les molt variades parts de la realitat tot esbrinant i respectant la seva identitat dintre de la dificultat d'evitar els condicionaments propis, de la pròpia societat, cultura i naturalesa. Tractarem de situar cada nucli en el lloc adequat (proposta a discutir) en el concert dels altres nuclis. El defensarem democràticament. Li concedirem veu i vot en la gran assemblea de la realitat mental.


9. Cada part té veïns (Principi d'interdisciplinarietat).




Cada part és només part. Hi ha altres parts. I algunes són veïnes d'una part determinada i, sovint, veïnes necessàries, imprescindibles. Res no s'aguanta absolutament sol en l'univers. Sempre que fem una definició fem recurs a altres parts de la realitat mental, talment que unes parts s'aguanten en les altres, i les altres en les unes, en intrincats cercles viciosos o virtuosos. Definir es posar límits a l'aurèola del nucli veí. El límit s'estableix on la forma algebraica de les dues influències veïnes contraposades val zero. És molt difícil definir aquell territori de realitat mental que es va allunyar paulatinament d'un nucli i es va apropant a un nucli veí. Aquesta dificultat ha inclinat la ciència a simplificar les coses. Si dèiem que el mètode científic treballa amb conjunts homogenis, ara diem que treballa amb fenòmens aïllats. El postulat d'elementarisme en la ciència exigeix la recerca en cada disciplina d'unes unitats mentals elementals, discretes, que després entraran en composició segons lleis de la pròpia disciplina. Els elements atòmics en la química, les neurones en la neurologia en són exemples. Una altra vegada ens trobem amb la il•lusió del món abstracte. Scio, schisma, scindo, secare tenen una arrel sc, que vol dir tallar. Fer ciència és anar fent talls pel món. I tanmateix les parts de la realitat mental no es poden tallar del tot i separar les unes de les altres. També ací deixarem coexistir amb el seu contrari l'actitud escissiva de la ciència, a condició que no la generalitzi i en reconegui el caràcter de realitat abstracte especial.
Tradicionalment no s'ha introduït els nens per la via d'una especialitat única fins no haver adquirit una edat d'una certa maduresa. L'ensenyament bàsic ha estat general, obert a moltes disciplines. Però potser és Ovide Decroly qui plantejà de ple en pedagogia les exigències pluridisciplinàries. Ell en dirà globalitat (funció de globalització-1923), però es tracta d'integrar només les dimensions veïnes amb el centre d'interès triat. Les disciplines no s'estudiaven, com abans, de forma juxtaposada. S'escollia de cada disciplina només aquells elements necessaris per desenvolupar el centre (nucli) d'interès. Es va de l'immediat al llunyà, obrint-se alhora en totes direccions; del conegut al desconegut. S'estudia primer el barri; després el municipi; després la comarca,... Si es vol construir una bicicleta s'estudia el cercle geomètric i els radis, la pressió de l'aire, l'equilibri, les lleis de circulació urbana,...
Aquesta interdisciplinarietat, avui dia, es va estenent per tot arreu. Cada vegada s'és més conscient de la interdependència de les diferents parts del tot, en pedagogia3, en psicologia, en sociologia, en política, en economia. Les universitats compensen l'unidimensionalitat de cada carrera amb assignatures complementàries que les enllacen amb altres. Els governs polítics munten contínuament comissions interdepartamentals per cobrir realitats socials frontereres. En la política és on, potser, s'ha palesat més la necessitat d'atendre les conseqüències col•laterals de tot allò que es fa. No es prudent deixar-se relliscar pel pendent deductiu de cada disciplina establerta. Es poden produir autèntiques massacres no desitjades. Quan camines mira on trepitges.
La interdisciplinarietat és fàcil de postular però difícil de realitzar. Cada parcel•la ha desenvolupat la seva nomenclatura pròpia i la seva metodologia pròpia. Això li és útil quan treballa a prop del seu propi nucli. Llengua i mètode s'han creat adaptats a la identitat, a les peculiaritats originals del propi nucli. Però en anar-se allunyant l'adaptació flaqueja. Tot desenrotllament rectilini (lineal) a partir d'un nucli qualsevol genera aviat conflictes amb el desenrotllament rectilini dels nuclis veïns. La interdisciplinarietat demana canviar de vocabulari i de mètode cada vegada que canvies de disciplina. I això és costós. Molts s'acovardeixen i s'encastellen en la seva pròpia parcialitat. Cal ser poliglota, polivalent, polimetòdic, polisèmic...
Un pas endavant encara més difícil fora investigar sobre vocabularis i mètodes nous més flexibles, més adaptables al trànsit d'un nucli als nuclis veïns. Si, en sortir de casa, no modifiquem la nostra idiosincràsia, mai no podrem entrar realment en la casa del veí.
L'historiador i sociòleg Sergi Vilar diu: «la creixent complexitat dels problemes en el món d'avui requereix, per al seu anàlisi i superació que s'organitzi una major complexitat dels coneixements, la qual cosa s'ateny mitjançant l'elaboració i l'aplicació dels mètodes interdisciplinaris»4. La direcció de la UNESCO ha posat en marxa un programa teòric i pràctic en aquest sentit. Ha contractat a una trentena de científics investigadors de la interdisciplinarietat per portar a cap el «Primer Colloque International sur l'Interdisciplinarité», fa poc celebrat a París, amb aquestes quatre grans àrees:


1. Problemes metodològics, epistemològics i hermenèutics de la interdisciplinarietat.


2. El treball interdisciplinari en el medi ambient.


3. Mètodes interdisciplinaris per al desenvolupament.


4. El quefer interdisciplinari en l'educació.


I cal tenir present que aquest és el tema fàcil. Cada disciplina té intenses i variades relacions i intercanvis amb les disciplines veïnes. Però també sovint en té amb sectors més allunyats, amb els quals les relacions són més difícils i les diferències més grans. Aquest és el tema dels dos apartats següents.


10. Cada part és en el tot (Principi de globalitat).




«És trist estar desposseït del sentit de la vida del totalitzant «perquè i per a què visc» i restar en les motivacions immediates que, en no abastar la vida sencera, ni satisfan la ment ni omplen el cor»5.
Costa molt arreglar les golfes de casa. Els pares, els avis han anat arraconant malendreços vinguts dels quatre vents del món. Allà s'hi troba de tot. Sempre sap greu llençar coses sobreres que poden esdevenir útils o plaents qualsevol dia. ¿Qui no ha passat belles hores resseguint els records lligats a les coses guardades em caixetes petites de «tresors» o en una gran caixa de núvia plena de pols? Però l'amuntegament desgovernat fa de les golfes un desori inabordable. No sabem el que tenim. Conservar tantes coses d'aquesta manera arriba a representar una pèrdua. Un cert desordre pot ser suggerent, pot facilitar l'establiment de relacions sorprenents i impensades. Però si no hi ha gens de vigilància es produeix un abisme estèril de desordre. Alguns objectes se n'han salvat. Ocupen posicions definides i ordenades en les diferents dependències de la casa. Aquests objectes són funcionals i gratificadors quotidianament.
També la nostra ment té les seves golfes, confusió de pensaments, sentiments, experiències físiques i místiques, vingudes del conscient o de l'inconscient, memòries immenses en estat magmàtic. També la nostra ment n'ha salvat algunes de l'abisme del desordre i les utilitza amb gràcia i encert dia a dia. La majoria, tanmateix, bull esbojarrada i la veiem en somnis com el que es veu si mirem l'interior del cràter d'un volcà actiu. La mateixa observació es podria fer a nivell col•lectiu. La «noosfera» teilhardiana, la nostra ment conjunta, també malbarata la part del lleó de les seves riqueses culturals, naturals i espirituals. En la nostra manera d'ésser occidental se'ns ha ensenyat a salvar per a l'ús corrent només petites parcel•les especialitzades de la realitat total. Aquestes petites parts en aquest treball rebran el nom d'especialitats locals per distingir-les de l'especialitat global. Les especialitats locals saben molt de poc. L'especialitat global sap poc de molt. Les petites parts localitzades són en la nostra àrea cultural perfectament controlades. Cadascú té les seves: tal família, tal barri, tal afecció, aquests amics, la pròpia professió, els estudis, pròpia professió, els estudis fets, etc. El conjunt, la interrelació de les parcel•les sol estar o abandonat o carregat de terribles deficiències, cosa que genera una conflictivitat continuada.
La nostra investigació intenta sumar-se a la d'aquells que en temps passats o en els nostres temps prenen cura de l'actitud contrària. Busca obtenir el màxim rigor possible per a les coses conjuntes especialització en la globalitat. Aquesta actitud avui dia és poc usual. Sorprèn. No és ben acceptada. Sense malícia. Per falta de costum. Per estar arrelat el costum oposat. Les especialitzacions locals gemeguen obligades a deformar o reformar llurs límits per tal que engalzin amb els límits de les veïnes en vista a configurar un conjunt global harmònic. Molestarà als especialistes locals clàssics les deficiències en les aplicacions particulars del conjunt general. Tot model requereix temps per refinar-se, per adaptar-se als problemes que presenta la realitat en les seves escales més subtils.
Els primers vagons de tren grinyolaven, tabalejaven; els seients eren durs, cantelluts, incòmodes, la llum insuficient, acumulaven pols i brutícia pels racons morts. Avui s'han inventat vies contínues, gomes per a les juntes, sillons anatòmics, llums fortes. No hi ha racons morts. Els materials no es deterioren tant.
Encetem un camí difícil. No molts exploradors ens han passat al davant. El mètode global que oferim vol ser molt rigorós en els seus plantejaments bàsics però grinyola i tabaleja per tots quatre costats. Ens obliga a relacionar, a intentar fer casar parcel•les de realitat que s'han acostumat, en el nostre ús occidental, a gambar pel seu compte. Qui gosarà posar lleis d'urbanitat i de circulació a una fauna tan salvatge? En cada gleva especialitzada ha sorgit alguna personalitat forta, creativa, genial que ha obtingut resultats també especialitzats, però espectaculars fora mida. Les enciclopèdies en van plenes. Però, qui havia de dir a G. Stephenson (1814) o a J. Watt (1769) que la màquina de vapor, inventada per ells, provocaria la revolució del proletariat? Qui havia de dir a A. Flemming (1927) que la penicil•lina, descoberta per ell, faria sumir en la fam a tants milions d'homes pobres salvats de la mort pel seu antibiòtic? Qui diu a la mestressa de casa que aquells plats que cuina amb tant d'amor i d'art per al seu marit li preparen una feridura que el deixarà incapacitat durant desenes d'anys? Sabien els arquitectes de catedrals medievals o el Bach compositor d'oratoris de l'edat moderna, que les seves obres adormirien la consciència de l'oprimit per tal que el poderós el pogués esprémer a cor que vols? Saben ja els civilitzats occidentals que segons com s'explota la natura ens estem segant l'herba sota el peus? o saben els savis orientals i els ecologistes que abandonar el procés tecnològic sumeix el país que pren aquesta decisió, inexorablement en el subdesenvolupament en comptes de conduir-lo a la somniada Arcàdia feliç? Sabia el creient Abraham ramader que, en oferir una ovella a Jahvé en holocaust, enriquia els altres ramaders perquè feia pujar el preu de l'ovella? Tot està lligat, malgrat ho ignorem, i de faisons ben precises.
L'única realitat autèntica és l'univers conjunt i ja que el tot és inabastable, cal que vigilem una mica per tot arreu especialització global tot seleccionant els aspectes més determinants des del major nombre de perspectives possible, quan ens dediquem a cada cosa en particular especialització local. Tenir en compte la globalitat permet ajustar i afinar amb els altres la interpretació i la interacció. Tractar el global no és tractar-ho tot. És aprendre a tractar de tot una mica: allò més significatiu en el coneixement, allò més determinant en l'acció... segons criteris propis!
En un món canviant, superespecialitzat, ple d'informacions inconnexes i de conflictes, aprendre a pensar i decidir globalment permet aprendre a actuar localment amb felicitat, eficàcia i harmonia.
No estranyi, doncs, al lector una certa forma grollera o barroera de tractar paquets de temes que la nostra història culta i tècnica ha estudiat i fet funcionar amb subtilesa i precisió. Ho explicaré amb un exemple. Els lingüistes clàssics que perviuen fins avui van descobrint, pas a pas, la procedència de les llengües actuals. Cada lingüista s'ocupa d'una llengua i no gosa fer conjectures gaire amples sobre famílies de llengües. Llur feina és d'inapreciable valor. Però sembla que no és l'única manera d'obtenir resultats, ni sempre és la millor. Joseph H. Greenberg, de la Universitat de Stanford (U.S.A.) se salta les regles del joc. «Ni tan solament es preocupa de reconstruir les arrels. Ans bé, Greenberg maneja alhora grans grups de llengües, un procés que ell denomina de comparació multi-lateral. Comparis, diu, les vint-i-cinc llengües majors de l'Europa moderna segons els sons que empren per designar nou conceptes bàsics: un, dos tres, cap, ull, orella, nas, boca, dent(...) S'acaba amb tres grups principals: indoeuropeus, finougri i basc. Després pot dividir-se l'indoeuropeu en el romànic, el bàltic, l'eslau, el germànic, i l'albanès. Greenberg sosté que la seva comparació és tan poderosa que descobrirà la relació entre llengües tot i que les dades siguin força escasses. Fa gairebé trenta anys, començà a aplicar el mètode per a una reclassificació de les llengües africanes, majoritàriament amb documentació pobríssima. El seu treball li portà lloances, fins i tot d'alguns dels seus crítics més ferotges. Aquest èxit segurament l'animà a entrar en la major boca de llop de la seva vida, les llengües, molt diferents, del Nou Món» (Philip E. Ross. «Palabras difíciles». Investigación y Ciencia, Barcelona, juny 1991, pàgines 89-90). És, calcat, el mètode que proposem, però en el seu cas reduït només a la lingüística. Es tria només un tast significatiu de cada àrea particular. Es comparen els tasts a nivell superior i es reordenen les bases a la llum dels resultats de dalt. No es va de baix a dalt sinó de dalt a baix.
Recordo que davant de certes crítiques dels nostres professors, quan tenia vint anys i era estudiant vaig enviar una carta al General de l'Ordre dels escolapis, que era hongarès i residia a Roma, on li exposava aquest mètode corprenent. Ell, taxativament em respongué en llatí amb la condemna més absoluta. «Pessima methodus est incipere per syntesim et finire per analysim» («És un mètode pèssim començar per la síntesi i acabar per l'anàlisi»). El mètode clàssic consisteix en acumular dades analítiques que permetin fer síntesis cada vegada més amples. Se'n diu mètode inductiu. Se li vol oposar el mètode deductiu que parteix d'una llei sintètica però abstracta i mitjançant la lògica-matemàtica es dedueixen els casos particulars. Aquest mètode, descendent del cas abstracte als casos concrets, és acceptat si l'experimentació no troba falsedat en la pràctica (K. Popper). Però aquest no és el nostre cas. El nostre mètode descendent va per un altre camí. Cal distingir entre abstracte i general. Barri és més abstracte que El Guinardó. Ciutat és més abstracte que Barcelona. Nació és més abstracte que Catalunya. Catalunya és més general que Barcelona, Barcelona és més general que El Guinardó i totes tres realitats són ben concretes. Nació és més general que ciutat. I ciutat és més general que barri i totes tres realitats són abstractes. El nostre mètode va del general al particular, no necessàriament de l'abstracte al concret. És descendent en aquest sentit. Va d'allò que es considera més important, més significatiu, més determinant, de més abast, d'abast més general, més global, tant si és concret com si és abstracte, a allò més local, més detallat, més reduït. No exclou, ni condemna l'altra manera de tractar la realitat, la necessita i la complementa.
Fins a 1950 aproximadament, la ciència seguia amb gran paciència i rigor el mètode clàssic. S'obtenien síntesis científiques cada vegada més amples. Però s'estava lluny d'englobar-ho tot. Ludwig von Bertalanffy proposa la teoria general de sistemes, l'objectiu de la qual és l'estudi de models, principis i lleis aplicables a sistemes generalitzats independentment de la naturalesa de llurs elements constituents. Aquest enfoc permeté de plantejar el tema de la unitat de la ciència com una investigació interdisciplinari i superar el reduccionisme que defensaven els empiristes lògics. Bertalanffy perd la paciència i en el seu llibre «Teoria general de sistemes» (1968), sense moure's de l'àmbit de la ciència inventa mètodes i modes transdisciplinaris, per exemple, comuns a la física, la biologia i la sociologia, que superen els mètodes particulars de cada disciplina, sense esperar a les futures síntesis ascendides «des de baix». Descobreix pautes isomorfes (d'igual forma) en diferents camps de la ciència. Si surt de la ciència només és per moure's en l'àmbit de la filosofia de la ciència. De manera molt paral•lela Norbert Wiener funda la Cibernètica, una interdisciplina que treballa alhora amb la neurologia, la biologia, la informàtica, etc. des d'un aspecte menys teòric i més pràctic.
Però el nostre intent va més enllà del marc de la Teoria general de sistemes (científics). En primer lloc vol ser teoria però també vol ser pràctica. O, dit d'una altra manera, vol abraçar o globalitzar (GL-) tant la realitat abstracta com la concreta amb les diferents maneres, que té la ment, d'abraçar-les. En segon lloc vol ser global, terme que té, per a nosaltres, un sentit més ample que general. Ens interessa molt la generació, la generativitat i el procés generatiu de la nostra globalitat, però també ens interessa el seu retorn a la font d'on eixí i el seu funcionament madur. Tanmateix cal dir que sovint, s'empra i també nosaltres, global i general, com a sinònims. En tercer lloc, la teoria general de sistemes només s'ha mogut en l'àmbit de la ciència i nosaltres ens volem moure en tota mena d'àmbits. Això fa el nostre intent molt més difícil i de resultats molt més discutibles, segons el veredicte de Kant sobre la Metafísica, en la Crítica de la Raó Pura: «sempre hi haurà opinions». Ens interessa la ciència, però a més, la teòrica, l'art, la filosofia, l'esperit, etc.
La nostra és, en efecte, una forma de globalització segurament nova i poc ortodoxa. En el punt de partida usa el llenguatge natural i no només el matemàtic com els teòrics de sistemes clàssics o ortodoxos. Després introduirem un altre llenguatge més adaptat als nostres propòsits.
El quart punt que ens diferencia de la teoria general de sistemes és que a nosaltres ens preocupen també sistemes de temes no observables com poden ser els sistemes ideològics i ètics; ens interessa la immanència empírica, però també els fonaments transcendents de les coses, de la realitat, de la ment. En darrer lloc, el mètode de Bertalauffy insisteix exclusivament en considerar només l'aspecte sistemàtic de les diferents realitats. Des que en l'antigor grega les fluències d'Heràclit «panta rei», «tot flueix» foren vençudes per l'estabilitat de l'ésser de Parmènides d'Elea, Occident ha considerat les inestabilitats com a normes secundàries de la realitat. L'arrel ST- d'estabilitat i de sistema ens porta a l'estructura constant al llarg del transcurs del temps i dels canvis. És cert que darrerament alguns científics s'han començat a interessar pels canvis complexes, per les situacions caòtiques i per les fluències turbulents, però sempre cercant l'«ordre implicat» en frase de David Bohm6, l'ordre implícit l'ordre amagat, subjacent. A nosaltres, no solament ens interessa el sistema, no solament ens interessa el «devenir», el canvi, la fluència per turbulenta que sigui sinó que ens interessa igualment el pol oposat de l'estabilitat que és la sorpresa i la causa de la sorpresa: les vivències, les intuïcions subjectives, la llibertat creadora, l'esperit vivent. En la nostra globalitat hauran de cabre tant la col•lecció de regularitats de la realitat que és la ciència, com la col•lecció de sorpreses de la realitat com és la història. Ylia Prygogine reconeix que, fins i tot en la història de la naturalesa, els sistemes metaestables no morts, no acabats poden perdre l'estabilitat i produir una catàstrofe de la que pot no eixir-ne res o de la que pot eixir un altre sistema sorprenent totalment imprevisible. Així han anat apareixent els sistemes de partícules, nuclis, àtoms, molècules, cèl•lules, plantes, animals, homes i col•lectivitats.
Més enllà, doncs, de la teoria general de sistemes ens interessa una teoria i pràctica de les observacions i fonaments de sistemes i vivències de la realitat mental global.
La globalitat és un concepte clau en la nostra exposició. Totalitat designa la realitat en la seva riquesa i complexitat inexhauribles. És un terme que vol abastar l'univers complet i tot transunivers que el vulgui fonamentar. Mai una part, com és l'home, per comprensiva que sigui, no podrà abarcar i menys intervenir en tot. Voler arribar a tot, o creure-s'ho, és totalitarisme, una fantasia, sovint sagnant, de megalòmans, que només val com a pura fantasia. L'única forma d'arribar al tot és la de deixar-se prendre per ell, fondre's en ell, deixar-se governar per ell.
Davant la complexitat inabastable i inexhaurible de la realitat caben dues posicions extremes per a entendre-la, estimar-la i influir-hi, per capturar-la mentalment: la posició de l'especialista (local) i la del (especialista) globalista. Les dues posicions possibles són igualment legítimes i fins i tot necessàries. Però a Occident ha estat potenciada més la primera.
Especialitat (local) designa una selecció localitzada d'una part de la realitat total. Indica la resignació a només abarcar i intervenir en una part del tot: «oto-rino-laringòleg», «nen, tu mira per casa», «allò que importa per damunt de tot és Déu», etc. L'especialització en el sector professional ha estat vigent, magnificada i extraordinàriament ben pagada en els darrers segles, dins de la nostra cultura. En canvi, l'actitud plural, oberta, variada, omnicomprensiva, no ha tingut sortida. «Home de molts oficis, pobre segur». L'especialista se sent incapaç d'abastar la realitat total. Només estudia o intervé en una àrea determinada, en un tros petit de la realitat, amb ànim d'esgotar-lo (¡), de descobrir-ne les peces elementals per reconstruir-lo i millorar-lo artificialment. Això val tant per a la ciència com per a l'art. Si l'especialista no és dogmàtic i és prou crític, sap que trossejar la realitat total massa dràsticament duu a la més escandalosa deformació de la realitat... i del professional. Com qui fotografia amb una lent d'ull de peix en l'objectiu.. L'especialista intel•ligent és humil perquè reconeix la seva parcialitat i, si més no, és àvid inquisidor de les especialitats veïnes a la seva. L'especialista, malgrat aquestes contrapartides, té l'avantatge que, en la correspondència punt a punt entre realitat i ment, pot assumir i manejar mentalment molts més punts de la seva realitat parcial que no pas un globalista que tracta la realitat com un conjunt. A més a més, els especialistes, en alguns camps, com és el científico-tècnic, intenten de construir república. S'han repartit llur extensa realitat. L'han parcel•lada i creuen que, entre tots la cobreixen tota. És cert això? Hi ha tantes parcel•les i tants conjunts de parcel•les amb mètodes tan diferents que es produeixen situacions insalvables d'incomunicació amb efectes desastrosos sobre la realitat manipulada. A les darreries del segle vint, molts especialistes alcen els ulls cap a d'altres cultures, especialment orientals, que tradicionalment han tingut més cura de salvar el conjunt de la realitat que els seus detalls, sovint més interessants per a homes ambiciosos i sense escrúpols7.
Globalitat designa una pàl•lida selecció de la realitat total, escampada més o menys «democràticament», distribuïda més o menys proporcionalment per tota la realitat previsible o sospitada. Intenta salvar les grans relacions de la totalitat conjunta i intenta d'intervenir una mica per tot arreu. Aquesta és la intenció de la nostra recerca per compensar una mancança cultural que ja esdevé crítica. La necessitat de treballar el globalisme, ensems i per sota del treball inevitable dels especialistes locals, ha esdevingut peremptòria, indefugible, com a complement. Globalitat no vol dir necessàriament reducció a la unitat. Més aviat permet salvar la varietat i fer venir a un parlament general respectuós de i atent a totes les tradicions i variacions que sigui possible en vista a assolir un pacte global de realitats mentals, sempre provisional i en perfeccionament i revisió permanents. Cada part en el conjunt. Esdevindrà un instrument de síntesis, superador de conflictes, pacificador i alhora, paradoxalment, un potentíssim instrument d'anàlisi d'una realitat que serà escrutada i tractada des dels angles més inesperats. No oblidem, però, que l'actitud global pateix contrapartides negatives greus. La primera pot ser que desdibuixa la riquesa dels detalls. La segona, mai no es podrà confondre un model global de la realitat amb la totalitat d'aquesta realitat. Sempre es tracta d'una simplificació amb totes les males conseqüències que se'n deriven. La tercera és que no hi haurà mai un model global únic, vertader. Tots els models són imperfectes, subjectius, provisionals, inestables, perfectibles o substituïbles per altres de millors més adequats a la realitat i més simples de maneig. Tot això, però, no lleva el seu mèrit d'intentar superar la parcel•lació irracional i antieconòmica de l'especialisme ultrancer, com també el muntatge mecanicista de la totalitat procurat per la república o comunitat científica internacional d'especialistes locals. La realitat és molt més que la suma de les seves parts.
La feina que ens hem assignat és la d'investigar aquesta actual especialitat que es pot anomenar especialitat global.


11. El tot és en cada part (Principi d'holicitat).




L'holicitat gran desconeguda fins fa poc, és un concepte que avui dia s'ha posat de moda i que ens cal, en el nostre estudi, distingir de totalitat i de globalitat.
En l'aspecte tècnic, els hologrames o holografies són unes reproduccions tridimensionals de fotografies fetes amb un procediment especial8. En la seva accepció més filosòfica ha constituït un «leit motiv» del Congrés de Córdova d'Andalusia (1979), convocat per France Culture i publicat en el llibre «Science et Conscience», ed. Stock. París, 1980. Fou un memorable retrobament entre físics i místics de tot el món, de les més diverses disciplines científiques i tradicions espirituals. També han tingut lloc, com a prolongació d'aquesta important trobada internacional, el Congrés de Venècia de 1986, editat per UNESCO-Barcelona, amb el títol «Declaració de Venècia», les activitats de la «Université Holistique International» de París i el Congrés de Brasilia (1987)9.
És palès que l'etimologia el fa sinònim de totalitat, amb l'important matís d'una totalitat ben trobada, sencera, no d'una agrupació externa d'unitats elementals que els llatins en dirien omnia. Però nosaltres, en la nostra tasca, volem reduir l'àmbit de la paraula, tot seguint la tendència actual.
En l'Edat Antiga, els primers cristians anomenaven l'Església catòlica, les epístoles catòliques, per significar cap a l'universal (kata-holós). Ells tenien un sentit vivíssim alhora de dues realitats que a nosaltres ens apareixen com contradictòries: la universalitat i la localitat. Veien una església local i en ella ensems veien l'Església universal sencera. Deien: «L'Església de Déu, peregrina en Roma, a l'Esglèsia de Déu peregrina en Corint»10. En l'Edat Mitjana, els escolàstics aristotèlics, per distingir la manera d'estar-se, en l'espai, les diferents parts del cos humà normal, de la manera d'estar-se el Cos de Crist en el pa i en el vi eucarístics, distingien l'extensió externa de l'extensió interna. La primera era definida: «positio partium extra partes in ordine ad alium» (posició d'unes parts distingides de les altres en ordre a l'alteritat, al veïnatge). La segona: «positio partium extra partes in ordine ad se» (posició d'unes parts distingides de les altres en ordre a llur ser diferent). Potser il•lustraria de forma planera aquesta distinció la diferent consideració del nostre cos si, d'una banda, el veiem com un muntatge de peces externes i veïnes, les unes de les altres, com fem quan ens miren el cos amb els ulls, ens el toquem amb les mans o l'estudiem en un llibre d'anatomia. De l'altra, el sentim per experiència interna o introspecció, especialment quan ens anem a dormir i sentim els diferents membres i òrgans del cos, des de dins, i els distingim, sense saber ben bé on són. Ens cal tocar-nos la cama o la cara per situar-les externament amb precisió. Amb aquesta distinció els escolàstics tractaven d'explicar que si es partia el pa eucarístic o es bevia en diferents glops el vi eucarístic, en cada tros de pa i en cada glop de vi hi havia el cos sencer de Jesús i que tanmateix no hi havia molts Jesús sinó un de sol. Sembla difícil això?.
Passada l'Edat Mitja, s'establí en el pensament occidental, gairebé, en exclusiva, l'actitud racional-mecanicista. L'espai de Newton té cada part amb valor propi. No és les altres parts, no es barregen, no s'interpenetren. Res de bilocacions o multi-locacions. El tot és la suma mecànica de les parts11. Cada part és local, no es comunica amb les altres si no és per raons de veïnatge o de contacte de missatgers intermediaris. Es nega la possibilitat de l'acció a distància. No se sap com explicar l'acció atractiva del Sol sobre els seus planetes.
Avui dia les coses han canviat. Els cossos són estructures. Hi cap, doncs, la possibilitat de la interpenetració. Així s'expliquen més bé la pèrdua de volum de la suma dels components en una dissolució i el fenomen de la transparència. Però la física subatòmica ha esvalotat encara més la visió fàcil, apol•línia, de la ciència clàssica. Com s'explica la gravetat?. Quin misteriós agent indetectable surt del sol i lliga la terra en la seva òrbita sense que s'escapi per la tangent? ¿Per què un cos, a la velocitat de la llum, adquireix, de no se sap on, una massa infinita, segons Einstein i segons comprovacions d'augments de massa en la quantitat prevista per Einstein, a velocitats properes a la llum? ¿Perquè a prop d'aquesta velocitat límit el temps tendeix a aturar-se i el gruix, en la direcció de l'avanç tendeix a zero?.
La darrera polèmica important a l'entorn de l'experiment ideal, anomenat d'Einstein-Podolsky-Rosen12, sembla definitivament decantar-se a favor de l'existència d'acció no local o a distància, amb incontenible sorpresa de la comunitat científica mundial. Alguns físics ja diuen que l'únic fenomen real és tot l'univers sencer.
Segons ells, els fenòmens parcials esdevenen fantasmes creats per nosaltres, abstractes, arrencats de context, desnaturalitzats i, per tant, deformats, fantasiosos, i inexactes (= no segons actes).
Si en l'apartat anterior reclamàvem estudiar una mica de tot globalisme, per tal de salvar el principi de què cada part està integrada en el tot, en aquest apartat reclamem la possibilitat de descobrir el tot en cada part (d'alguna manera a precisar) holisme per salvar el principi invers de què el tot està representat en cada part (d'alguna manera). Aquest és el sentit precís que volem donar a la paraula holisme en aquesta investigació.
Un exemple popular d'espai físic és el dels veïns d'una escala. Un exemple d'espai hòlic fluix és la xarxa d'abonats al telèfon. L'espai físic, pel seu provincianisme localista, si és tancat o acotat, provoca l'opressió exercida per les àrees més poderoses, ignorants del conjunt, sobre les més febles. La pressió de les primeres es fa irresistible a les segones. Un elefant mata desenes de formigues a cada passa que fa. Això és veritat en l'economia i en la política, però també en la psicologia, en la filosofia, en l'àrea de la professionalitat. La solució clàssica fàcil és de considerar l'espai infinit o indefinidament extensible. Les eufòries expansives dels poderosos exilien lluny, sempre més lluny, les misèries vergonyoses dels febles, ells els condemnen a l'ostracisme, a la barbàrie, a les tenebres exteriors. Les escombraries, lluny! Mentre hi hagué una Amèrica o una Austràlia, la Gran Bretanya anà exportant malfactors, dissidents polítics i excedent de població. Mentre l'oceà sigui gran i els residus radioactius siguin relativament pocs, se'ls podrà anar llançant aigües endins. Però sembla que ni la terra, ni l'univers són infinits. I sona el temps de la corresponsabilitat i del seny. Comencen a circular aquests corrents holístics. Tot és en tot d'alguna manera. Tot interacciona amb tot per diversos camins. I cal esbrinar com. Un cop posada damunt la taula la urgència de l'enfoc hòlic de la realitat, s'han anat descobrint exemples ben sorprenents que palesen, de fa temps sovint sense que hi paréssim esment, l'holisme de la natura que abans no vèiem, encegats, com estàvem, pel model físic clàssic exclusivista.
Diguem de passada, que d'aquesta consideració podem deduir la importància de fer conscients i de sotmetre a crítica els models que, més o menys conscientment, tots tenim; que operen en nosaltres i ens condicionen. Els americans en diuen patterns, patrons. La nostra educació s'ha dedicat a fer-nos assimilar patrons mentals indiscutits, no garbellats, que ens aniran aconduint com a robots tota la vida, si no els sotmetem a crítica, si no aprenem la manera de remodelar-los, de perfeccionar-los o de substituir-los13.
Posem alguns exemples, d'aquest nou model hòlic, que ens forneix la mateixa natura. En una gota d'aigua milers d'animals unicel•lulars es barallen i es devoren per tal de subsistir. En el cos d'un vivent pluricel•lular, bilions d’unicel•lulars coexisteixen en pau i harmonia per a la subsistència. A qui cal atribuir tal miracle? Al fet que en el cor de cada cèl•lula hi ha el mateix patró de tot el cos. Cada cèl•lula empra la secció especial que necessita del patró global per funcionar en el seu lloc particular. El premi Nobel de biologia (1912), Alexis Carrel, va demostrar que, canviada de lloc en el cos, la cèl•lula canvia de secció utilitzada en el patró que té de tot el cos i assumeix perfectament la nova feina. Totes les cèl•lules del cos tenen assumida totalment (consens) la Constitució fonamental del cos. No hi ha, per conseqüent, baralles. Si el consens fos total en la societat sobre la llei fonamental, tampoc hi haurien baralles. Però només es busca el consens per als déus en les altures.
Les medicines alternatives, moltes inspirades en l'orient, han anat descobrint coses sorprenents. La reflexologia podal defensa que en cada peu es troben representades totes les parts del cos i es pot influir en totes elles a través del massatge adequat dels peus. L'auriculoteràpia fa el mateix amb el pavelló de l'oïda. La iridologia explora la totalitat del cos des de l'anàlisi de l'iris de l'ull.
El nostre sistema nerviós té uns quants centres hòlics on es representa i controla, part per part, quasi punt a punt, el conjunt del cos. Els neuròlegs en diuen «homunculi» (homenets). N'hi ha en el diencèfal, en el cerebel, en la zona límbica i en diverses àrees de l'escorça cerebral.
I sembla que per damunt de tots aquests centres neurals localitzats, el conjunt de la nostra escorça cerebral i, en especial de les anomenades àrees silencioses, és un espai hòlic admirable, pot ser en el sentit més fort, que tracta de recollir en el seu si la quantitat de dades més completa de tot l'univers i de trobar la forma d'influir-hi amb la màxima creativitat i eficàcia. Diu Henry P. Stapp: «La meva suposició central és que, per la importància que hi té l'efecte túnel i el gran nombre d'altres processos químics que s'hi produeixen, el cervell s'ha de considerar com a sistema quàntic que interacciona amb el seu entorn»14. I, una mica després afegeix: «Integra factors que vénen de l'herència, l'entorn, la biologia, la fisiologia, etc. Però aquest desenvolupament causal només crea les seves possibilitats i potencialitats. Per altre cantó és pot triar entre aquestes possibilitats. La selecció no la regeixen les lleis de la física i té un caràcter no-local i holístic; respecte a aquesta selecció, sembla que parts de l'univers situades en regions espàcio-temporals molt allunyades entre elles es comuniquen d'una manera totalment aliena a la física clàssica i que supera completament la separació espàcio-temporal»15. Només falta afirmar que aquesta selecció misteriosa, no-local, holística, de la qual la ciència no pot dir res més, pugui ser l'esperit, la llibertat, la consciència. Així ho afirmen munió de científics de moltes branques de la ciència, aplegats per R. Ruyer sota l’apel•latiu suggerent de Gnòstics de Princeton16.
El llenguatge també és una meravella, que malda per significar-ho tot, per assignar un símbol expressiu a cada detall de realitat. L'univers sencer encabit en una petita col•lecció de signes. Una xarxa subtil que vol pescar la realitat sencera i engolir-la. Cada model global, i el llenguatge n'és un, vol tenir la representació, el més fina possible del conjunt.
Einstein ens ensenya una de les maneres com el tot es pot fer present en cada part: calcula la curvatura el radi de tot l'Univers només analitzant la constant gravitatòria detectable en la seva més ínfima part. Si un model global un globus té curvatura constant és una esfera per exemple, la curvatura apreciada en l'àrea més petita situa automàticament la resta de les àrees. ¿A quina petita curvatura haurem de sotmetre cadascuna de les actualment orgulloses i independents especialitats per donar-les cabuda en un model global conjunt? ¿Acceptaran les especialitats aquesta petita merma d'autonomia?. Per corbar-les cal reduir-les o més bé cal bufar-les? La geometria esfèrica sempre parla de l'excés esfèric. En geometria esfèrica els angles interiors d'un triangle sumen més de dos rectes.
Arthur Eddington, a partir de petites observacions, ens donà el número exacte dels electrons que hi ha en l'univers sencer. Edwin Hubble diu que la llum d'una petita estrella perduda en el cel ens determina el radi de l'Univers en cada moment de la seva expansió. I Jean E. Charon ens avisa que cada electró consulta els altres electrons de l'univers abans d'actuar17. En l'ordre implicat, David Bohm, hi veu amagat l'ordre explicat18.
La intel•ligència, la consciència que apareixen tan nítidament en l'home, són escampades, una mica per tot arreu, en els animals, plantes, minerals, àtoms, partícules, llum. En la teoria de fractals, ens explica Benoît Mandelbrot19, a cada operació d'estirar comprimir plegar es va descendint a escales més petites. En cada escala, per petita que sigui, més o menys deformada, però tot conservant les propietats relatives (topologia, extensió interna...), s'hi troba repetida l'estructura del conjunt.
La condició d'holicitat, especialment la forta, resultarà més difícil d'ésser acceptada per la ciència més conservadora, malgrat l'aire de moda que ha adquirit. La gràcia o desgràcia de la ciència clàssica ha recolzat en l'intent de mantenir una total independència metodològica respecte a la metafísica, la sacralitat, les opinions populars, etc. Però en els anys 30 d'aquest segle, dos fets obligaren la ciència a declarar-se modestament dependent d'imperatius metodològics extracientífics:


1. La física quàntica implica irremissiblement l'observador en la cosa observada; en conseqüència no es pot eliminar l'aspecte subjectiu, com demanava el mètode científic.


2. El teorema de Gödel20 implica irremissiblement l'opinió popular enunciats vers però no deduïbles en la construcció de sistemes formals (matemàtics), en conseqüència no es pot eliminar l'aspecte intuïtiu, com demanava també el mètode científic.


La ciència, com qualsevol altra part de la realitat mental té un nucli original, autònom, únic, especial (identitat) que tensa el conjunt de la realitat mental i així s'autoconstitueix. Però, a més, cada nucli en la seva extensió aureolar no sols depèn dels veïns (pluridisciplinarietat), no sols forma part del tot conjunt (globalitat) sinó que també en depèn (holicitat). Cal que la part és blegui en el sí del conjunt i s'hi adapti, i que, d'una fórmula adequadament definida, representi el conjunt. La situació de dependència i representació de les parts respecte del tot vindrà expressada per l'element expressiu geomètric de la curvatura, que esdevindrà una ambaixada o consolat de la representació del tot en cada part.


12. Característiques del model.




En la nostra investigació, l'imperatiu de globalitat ens ha exigit de tractar cada part en funció del tot. En aquest sentit el nostre model, a nivell d'expressió gràfica, prendrà la forma geomètrica d'un espai hiperesfèric que s'explicarà en el seu moment. Serà corb i tancat global per poder situar cada nus de la xarxa d'una manera inequívoca en relació amb tots els altres. Partim d'un univers més aviat mental (noètica), la xarxa del qual tindrà, convencionalment vint-i-sis nusos i, a continuació, construïm l'univers global més aviat real (òntica) amb deu nivells, expandits d'una forma peculiar que detallarem i que engalzats en l'anterior defineix dos-cents trenta-quatre nusos bàsics, amb les subdivisions que calguin.
Però el precepte d'holicitat ens exigeix tractar el tot en funció de la cada part. En aquest sentit, cada nus, cada àrea superficial, cada cambra tridimensional no són solament una part d'un tot, sinó un reflex del tot, una perspectiva, un punt de mira a l'entorn del qual tot es polaritza, tot s'organitza, com les llimadures de ferro en presència d'un pol imantat. Cadascuna de les altres parts pren un color, un matís, una orientació especial en funció del punt d'observació i d'actuació triats. Agustí d'Hipona deia: «Adam és Adam i tot el gènere humà» i Ortega i Gasset: «Jo sóc jo i la meva circumstància». Nosaltres maldem per anar més enllà, tot aplicant a la globalització un principi evangèlic. No ens podem limitar a estimar l'amic, haurem d'estimar també certament d'una altra faisó l'enemic. En triar un model tancat, tan bon punt escollim una posició com a centre de referència, no solament queden definides i orientades al seu entorn les circumstàncies amigues, veïnes, semblants, propícies, ans també, l'anti-centre de referència, el més oposat, diferent, enemic, advers, amb un seguici de contraris i amb una terra de ningú entremig, de realitats indiferents davant la polaritat proposada. Al llarg de la nostra exposició es veurà, doncs, com cada determinació parcial manifesta les seves concomitants i el seu transcendiment antagònic: objecte-subjecte, teoria-pràctica, estètica-ètica, etc.


Conclusió. Afinar l'instrument.




Recordo de petit que teníem un magnífic piano Steinway de mitja cua, herència de l'avi matern, segurament un dels resultats dels beneficis dels Magatzems Can Damians, del carrer Pelai de Barcelona. Els cinc néts el tocàvem. Comprendreu que, petits com érem, des dels deu anys no perdonàvem gaire l'instrument. Calia, doncs, afinar-lo sovint. Els pares cridaven un home per a nosaltres misteriós que portava una caixa d'eines on els nostres ulls tafaners hi veien una sèrie de diapasons i un mànec per endollar en les claus que tensen les cordes. Es passava hores i hores repetint dues notes diferents. Canviava i després tornava a la mateixa comprovació. Un dia sencer per afinar un piano! A nosaltres se'ns feia l'eternitat, igual que l'operació d'estovar la llana del matalasser, amb els seus bastons al terrat de casa. Quina paciència!.
Després he vist com s'afinen les poques cordes d'un violí o d'una guitarra. El problema és el mateix, les cordes no són tantes. Si seguim l'exemple del piano, veiem que el metall de les cordes és el mateix (1) homogeneitat. Que les cordes es diferencien només per la longitud (2) magnitud (qualitat quantificable). I que a la nostra oïda donen notes diferents (3) qualitat: to, intensitat, duració, timbre, etc.. Finalment l'operació d'afinat és una difícil operació que consisteix a posar cada longitud i per tant cada nota en el seu punt just per referència a totes les altres. Cal afinar cada nota respecte a cada nota de les altres, perquè totes influencien totes i unes ressonen amb les altres per simpatia. És un espai hòlic. Quan es mou la longitud d'una, cal revisar la seva relació amb totes. No estava carregat de punyetes el pobre afinador!. Vuitanta-cinc tecles d'eben i marfil contra les altres vuitanta-quatre: aproximadament 6.10 68 comprovacions! Suposo que l'afinador no les efectuaria totes: sis-cents undecilions de proves!.
Un violí té menys cordes. Cada corda del piano és una nota. Cada corda d'un violí té innombrables notes. És el dit qui tria la longitud corresponent a la nota que vol fer sentir. El piano és objectivament afinat (escala temperada). Al violí, cada violinista li ha d'arrencar la nota en el moment de tocar. Cada corda d'un violí, segons la tensió de la clavilla marca només una nota bàsica de referència, una nota cardinal. Les altres les va buscant el músic, o millor creant, amb els seus dits.
Amb aquest mètode, l'Estudi General ofereix a tothom un instrument per fer cantar la ment i la realitat conjuntament. Com un instrument musical d'un gènere desconegut. Dóna harmonies i melodies fornit del matrimoni meravellós entre aquesta rara part de realitat que es diu ment i tota la realitat, encara més rara, perquè esdevé inefable sense la ment. Tota la realitat natural que som capaços de captar i tota la realitat artificial que som capaços de crear fabrica constantment models dins de les ments humanes individuals i col•lectives i constantment llença aquests models, com si fossin xarxes, al mar embravit de la realitat total per veure que pesca. Segons és el model... i el peix, així és la pesca.
De vegades se sent dir, sobre tot a gent de mentalitat anglosaxona, que és millor anar a la realitat sense models, sense creences, sense prejudicis, amb la ment oberta. És una pura utopia ingènua. No pescaríem res o ben poca cosa. Així es gestava la ment humana en el ventre de la mare, tamquam tabula rasa. Ho creien Locke, Hume. Altres creuen, al contrari, que des de la seva mateixa constitució la ment ja té unes mínimes formes definides. Així, Kant i, en els nostres dies, Chomsky. Qui més qui menys cada filòsof determina les seves Categories o formes a priori, que, segons ell, governen inexorablement la ment i determinen humanitzen indefugiblement la realitat. Avui dia la cibernètica ha començat a estudiar les estructures bàsiques del comportament cerebral.
Norbert Wiener, en formular el model de circuit retroactiu, obrí un immens camp d'investigació21.
Els processos naturals han anat palesant llur estructura cibernètica profunda que tant pot menar a una evolució accelerada, quan es tracta d'una retroacció positiva que creix més quan més creix l'acció, com a la consecució d'equilibris dinàmics o metaestables, quan es tracta d'una retroacció negativa, que decreix més quan més creix l'acció, allunyats de la pau dels morts que és l'equilibri estàtic o estable de màxima entropia. Els equilibris dinàmics o metaestables constitueixen l'estructura bàsica dels éssers fonamentals, d'aquells que funcionen de protagonistes al llarg de la història natural: fotons (FOT), leptons i quarks (LEP) hadrons (HAD), nuclis (NUC), àtoms (ATO), molècules (MOL), cèl•lules (CEL), metazous o pluricel•lulars (MET) i col•lectius (COL). Ells apareixen, a nivell físic (FEN-OBJ), altament determinats. Això es veu en les estructures (OBJ) nuclear, atòmica, molecular, herencial i instintiva. Impliquen un patró, un model un «pattern» fixats. Hi ha indeterminacions quàntiques a tots els nivells. I en el terreny avançat de la biologia de les espècies complexes i evolucionades apareixen estructures cibernètiques molt sensibles a les incidències i esdeveniments de la realitat, si més no, de l'observable. Això es veu en els reflexos condicionats dels aprenentatges, estudiats en el conductisme (behaviourism). Llurs patrons regulars han vingut de més enllà del sistema. Són éssers que poden considerar-se en part heterodeterminats. Poden ésser canviats des de més enllà d'ells mateixos.
Sabem per introspecció que a nivell psicològic i social, a més, el funcionament dels equilibris dinàmics esdevé postdeterminat per la finalitat que emergeix en l'esperit. Si abans es tractava d'alimentació retroactiva (feed-back) ara es tracta d'alimentació anticipatòria (feed-forward). Aquesta, evita la pèrdua de temps ocasionada per l'esfera del resultat de l'acció. A través d'un centre de processament superior, es treballa la decisió prèviament a l'execució.
El cervell humà, no solament processa les decisions després o abans de llur execució, sinó que fins i tot processa els patrons que regeixen els innombrables circuits cibernètics que s'encavalquen en el nostre organisme individual, en l'organisme social i en el superorganisme còsmic. Pot revisar el propi subconscient amb les seves repressions i complexes (D. Freud), el superego dels ídols, mites, ideologies, creences (Marx, Darwin, Einstein, Hawking,...) referents a la societat o al cosmos sencer, i l'autoimatge, el mecanisme de l'èxit (M. Maltz), la recerca de la felicitat (H. Marcuse, Moksa hindú, nirvana budista...) o el pensament sobre el pensament (B. Russell, K. Gödel ...). Amb la seva capacitat projectiva, previsora, profètica, programàtica i creadora, el cervell humà esdevé un potentíssim pot ser el més potent actualment corrector, remodelador i creador de patrons de coneixement i de conducta.
L'home es podria definir, tot seguint al Dr. Santiago Montserrat, com un animal creador de patrons per a l'ús cibernètic22.


«Mans dures que maten


mans fines que manen matar»


(Raimon Pelegero).






Revisar, elevar a llum i taquígrafs, prendre consciència, aprendre la construcció, el maneig i les reparacions de les nostres estructures autònomes cerebrals que governen la nostra vida, la vida de la societat i, cada vegada més, la vida de l'univers és urgent.
A Estudi General ens sentim constructors, afinadors, reparadors dels models que la ment humana segrega en el seu diàleg amb la realitat universal. Feina ingrata, d'artesania.
Marketing? Potencialment tothom. Objecte: revisió de la cabina de control de la ment humana, que ho controla tot.
És útil per als canvis d'ofici. Els venedors disposaran d'una eina polivalent apta per a comprendre i intervenir qualsevol classe de mentalitat. Els executius, en les empreses esdevindran flexibles davant qualsevol sorpresa humana, tècnica, econòmica o comercial. L'empresa integrarà els aspectes contradictoris de la mateixa. Per exemple l'eterna rivalitat entre el departament d'administració i el departament comercial. Si es profunditzava potser s'aconseguiria fer avançar la informàtica cap a una autèntica intel•ligència artificial.
La ciència esdevindria més integrada i menys compartimentada amb el conseqüent malbaratament de recursos. S'entendria més bé per part del públic la grandiosa multidimensionalitat i puresa de l'art contemporània, amb la revalorització resultant de l'obra artística per a consol econòmic dels artistes. S'assoliria una memorització ordenada, selectiva, acumulativa i simplificadora de l'allau d'informació que ens nega.
Filosofaríem tots plegats una mica menys en pla d'aficionats. Equilibraríem la necessitat sacral que ens reclamen els nostres mateixos fonaments amb la llibertat i responsabilitat profans, dret i deure de tot adult.
Sabríem cohonestar l'aprofundiment d'una especialitat molt determinada amb una actitud equilibrada humanista. Ens defendríem dels insidiosos patrons mentals que ens inoculen els poderosos per la via subliminal.
Podríem sintetitzar tantes teories, tants sistemes, tants mètodes contradictoris. ¿Podem imaginar l'harmonització dels corrents psicològics, mèdics tan oposats avui dia? ¿Podem imaginar la integració de l'assistència social, de la seguretat social, dels procediments administratius que avui són oposats i ... sovint, en guerra?.
L'educació és essencialment necessitada de patrons globals. El generalisme és imprescindible en els primers anys de l'educació. I es confon Ensenyament General Bàsic, amb una barreja, a trossets ben petits, de tot amb tot. ¿Com un mestre pot ensenyar el funcionament global de la ment si a ell ningú li ha ensenyat mai?.
La política també està perentòriament necessitada de planteigs globals. Altrament s'originen injustícies terribles que sempre acaba sofrint el poble senzill: ho veiem, p.e., en el sempre encès tema nacional.
Una economia ecològica! Una pacificació social! La majoria dels conflictes, com hem dit, neix de no saber com integrar les naturals contradiccions socials. Les lluites per raons de diferències: de sexe, d'edat, de raça, de llengua, de diners, de salut, de religió, de cultura, de clima. ¿Es pot pensar en un planetarisme cultural, pacte democràtic entre totes les cultures de la terra?.
En el llibre «Gènesi d'un model global» (de propera aparició) no presentem un model global acabat. Calen encara afinar moltes notes. A les mans, de moment, tenim més un violí que un piano. Les notes intermèdies se les haurà de buscar el lector artista. I més com l'hem fet que no pas si el violí fos acabat i prêt á porter. El fet d'entretenir-nos tant en el procés de gestació permetrà a lectors espavilats i eixerits d'inventar instruments nous diferents al nostre. Fóra una benedicció. Del contrast surt el progrés.


Notes


1La nostra paraula dièresi expressa el trencament, la separació de les vocals en el diftong.
2García Baca, Juan David, Infinito, transfinito, finito, Anthropos, Barcelona, 1984.
3Generalitat de Catalunya, Globalització i interdisciplinarietat en la formació d'ensenyants, Ed. Secretaria General, Barcelona, 1985.
4Vilar, Sergio. Los métodos interdisciplinarios. La Vanguardia, Barcelona, 6 de juliol de 1991.
5Carles, Ricard M. La Vanguardia, Barcelona, 30 de juny de 1991.
6Bohm, David, La totalidad y el orden implicado, Kairós, Barcelona, 1987.
7Capra, Fritjof, El Tao de la física, Cárcamo, Madrid, 1984.
8Es pot visitar a Barcelona el Museu Hologràfic (Carrer Jaume I) i es poden contemplar holografies en el Museu de la Ciència.
9Vegi's a més: Wilber, K., i d'altres, El paradigma holográfico, Kairós, 1987.
10Carta primera de San Clemente a los Corintios 1,1. En Huber, Sigfrido. Los padres apostólicos, 1949, pàgina 108.
11(1) En canvi trobem: «qualsevol cos expressa a tots els altres» (1703). (Leibniz, G.W., Escritos filosóficos, Charcas, Buenos Aires, 1982, pàgina 161).
12Laloë, Franck, Las sorprendentes predicaciones de la mecánica cuántica, Mundo Científico, 65, pàgines 94-104.
13Rifkin, Jeremy, Entropía. Hacia el mundo invernadero, Urano, Barcelona, 1990, pàgina 268, demana un procés educatiu basat en un enfoc holístic del coneixement.
14Stapp, Henry P, La ciència i les fronteres del coneixement, UNESCO i La Magrana, Barcelona, 1987, pàgina 176.
15loc.cit. pp.177-178.
16Ruyer, Raymond, La Gnose de Princeton, Fayard, París, 1977.
17Vegi's Jean E. Charon. L'Esprit cet inconnu, Albin Michel, París, 1977.
18(2) Vegi's Bohm, David, loc, cit.
19Vegi's Mandelbrot, Benoît, Los objetos fractales, Tusquets, Barcelona, 2a edició, 1988.
20Javier de Lorenzo: Investigació y Ciencia, Juny 1991, pàgines 98-101.
21Wiener, N., Cibernética, Tusquets, Barcelona, 1985.
22Montserrat, S. Psicología y psicopatología cibernéticas, Herder, Barcelona, 1985.

El text sencer el podeu trobar a www.bardina.org