BELLESA I EROTISME EN LA HISTÒRIA DE L'ART.

Des de la més remota antiguitat, els artistes de totes les cultures s'han interessat per la representació de l'activitat sexual no com un acte per a procrear sinó sobretot com font de plaer. Des que l'art es coneix i reconeix, allà en la profunditat d'èpoques molt antigues, el cos humà i la seva representació han estat sempre objecte de la mirada creativa de l'home.
Em refereixo a pictogrames, ideogrames, petites escultures, atuells amb escenes costumistes, frisos, figures votives, en fi, a les inicials expressions artístiques de la humanitat, com aquestes vulves gravades en les parets d’una cova ara farà uns 60.000 anys.

Així, ben aviat en la història de la humanitat, descobrim les primeres representacions eròtiques, més o menys explícites, reflectint els desitjos, la relació amorosa i sensual entre els éssers humans.
L’ idioma en si és exacte i inexacte. És inexacte per les deformacions de l'ús corrent del mateix i és exacte per les regles i l'etimologia de les paraules que els donen el significat a elles i per consegüent a l'estructura de l'oració.
Això succeeix amb la paraula… ERÒTIC; la qual significa: “pertanyent o relatiu a l'amor” i justament ve d'Eros, que era el déu de l'amor, divinitat creadora i un dels elements primordials del món. Erotisme és passió d'amor sensual, per tant perquè existeixi l'eròtic ha d'haver amor o sigui que no té res a veure amb el que comunament avui s'anomena: eròtic.
Hesíode un poeta grec que va viure al s.VIII aC. deia que Eros era "el més bell dels Inmortals, ablandeix les fibres i domina la prudència de la ment de tots els homes i de tots els deus".
A inicis del Renaixement, Dante deia: "Eros es trova en l'amor que mou al Sol i les estrelles", per la seva banda, Sigmund Freud afegia " Eros és un instint que s'esforça continuament en unificar la vida en entitats cada cop més àmplies, perllongan la vida i conduint-la a nivells més alts de desenvolupament". Molts són els qui opinen que Eros es senzillament la força creadora fonamental de l'univers que és manifesta en l'instint d'una espècie en reproduir-se, multiplicarse i, en la tendència de tot alló que està dotat de vida , envers unes formes de vida més elevades i millor organitzades.
Alguns diran que quan ens atreuen les cames d'una dona, els seus llavis o els seus ulls (no vull continuar amb l'enumeració) estem caient en el fetitxisme, la qual cosa pot ser efectivament cert. Però sensualitat segons el diccionari: “S’aplica als gustos i delits dels sentits, a les coses que ens inciten o satisfan”. Aquesta definició s'aplicaria als aspectes que ens duen a la selecció natural en la recerca d'una parella; que segons els estudis, actuarien com disparadors de les nostres hormones, que són les que en darrera instància ens condueixen a aquell tipus de trobades que ens duen directament de la mà a Eros.
En moltes cultures, l’eròtic té molt a veure amb els rituals religiosos, per tant tenen altres connotacions; però per molt antiga, extensa que hagi estat la relació entre l’erotisme i l’art, mai ha estat tan freturosa de contingut com en el nostre art contemporani, on Eros – allò eròtic-, sovint es confon amb pornografia.
L'art és ficció i no realitat, d'aquesta manera es fa possible que l'home contempli i representi el que segons una consideració moralista, podrien ser “les seves més baixes misèries (sic)”. Tot i que no hauríem d’oblidar que: “Sentiment sense imatge és cec; imatge sense sentiment és buit” tal com va dir Benedetto Croce. De manera que la línia que separa allò d’eròtic de la pura i dura pornografia, es dilueix sense solució de continuïtat. Sembla que la nostra civilització està esgotada de no pensar i solament moure el polze davant del televisor.
El famós sicilià Empedocles, que creia en l'evolució anticipant-se a Darwin, allà pel segle V abans de Crist, va crear una teoria psicològica basada en l'amor, l'odi, la conducta i les relacions de l’ésser humà, que després va acabar sent la teoria de la libido de Freud; on tot passava pel sexe. Després Gustav Jung va dir que la libido estava en la raó amagada de tots el nostre actes; el que va ocasionar l'enuig i el distanciament del seu mestre Sigmund Freud. Però, seria absurd negar-ho, tots sabem que les necessitats fisiològiques, especialment en determinades hores i temps de les nostres vides són urgències que no tenen espera.
Amb l'art no podem menjar les taronges pintades, ni prendre vi d'un quadre, ni tenir sexe amb una escultura, o sigui que mai serà una emergència. No crec que apreciar les belles formes d'una dona – o d’un home- nua en un quadre, o en una escultura ens exciti, convertint-nos en libidinosos, o que ens succeeixi com al pobre Pigmalió que es va enamorar d'una estàtua.
Antigament, les idees sobre la bellesa es formulaven en termes absoluts: “El que és bell és bo, i el que és bo aviat serà bell”, deia Safo. “La bellesa és veritat, i la veritat bellesa”, sentenciava Keats. De manera que Veritat, Bondat i Bellesa, esdevingueren una sola i la mateixa cosa, molt similar al concepte de divinitat, digna de devoció.
En el món modern tot és relatiu, fins i tot la bellesa. Avui se’ns diu que “la bellesa està únicament en l'ull de l'observador” que “és definida per la cultura de cada època” i només parcialment forjada per les preferències idiosincràtiques de cadascú. Malgrat això, persisteix una realitat essencial en la bellesa amagada al bell mig dels muntatges culturals i dels mites contemporànis que condicionen la nostre existència. Perquè en darrera instància, totes les cultures són cultures de la bellesa i a tot arreu aquesta ha suposat una força poderosa que desperta emocions, crida l'atenció i en darrera instància dirigeix els actes. En l'actualitat, existeix una profunda insatisfacció cultural amb l'obsessió per la bellesa, però el negoci que l'envolta no dóna mostres de disminuir. Una recerca tan ardent, tan apassionada, tan prenyada de riscos, tan insaciable, reflecteix el funcionament d'un instint bàsic, primordial. Dir-li a la gent que no obtingui plaer amb la bellesa és com dir-li que deixi de gaudir del menjar, del sexe, de la novetat o de l'amor.
Tota persona té necessitats que no pot satisfer d'una manera definitiva. Certes emocions molt poderoses encarrilen els nostres actes i dissipen temporalment els nostres dubtes. El creador de la intel·ligència artificial, Marvin Minski, creu que l'experiència de la bellesa és una de les formes que té la naturalesa per a desendollar temporalment el magatzem mental de les “proves negatives” (el coneixement del que no cal fer). Diu que la visió de la bellesa és un senyal que s'envia a la ment “perquè deixi d'avaluar, seleccionar i criticar”. La bellesa és una de les poques experiències de la vida que ens permet dir “no” a les censures de la ment. La bellesa reconforta, embriaga i, com ha escrit el crític d'art Peter Schejeldahl, “duu l'empremta de la veritat”. Amb el cervell crític desactivat temporalment, no reflexionem sobre la bellesa, ni pensem en altra cosa quan ens trobem davant ella. La reacció davant la bellesa és un truc del cervell, un reacció instantània, impulsiva, no el resultat d’una profunda reflexió.



La ment humana ha evolucionat mitjançant la selecció natural per a resoldre problemes crucials per la supervivència i la reproducció. A pesar dels capritxos sempre canviants de la moda, en totes les cultures es pensa que els ulls grans, el nas petit, les galtes rodonetes i les extremitats diminutes dels bebès, són preciosos. A tots els homes i dones ens atreuen el cabell llustrós, la pell clara i llisa, la cintura cenyida d'una dona i els pectorals esculpits d'un home, per a dir alguns exemples. La recerca de la bellesa és una de les formes de perpetuació de la vida i l'amor per la bellesa està profundament arrelat en la biologia humana. El nostre amor per la bellesa té alguna cosa, com diu el crític cultural Kennedy Fraser, “de desesperat, heroic, humà”. És un plaer que mereix la pena lloar i posar en el seu lloc principal. Recordem que la bellesa és un dels resorts del plaer que podem prémer, però no l'únic, estadísticament els qui busquen parella situen la bondat per davant de la bellesa.
Estimem la nostra imatge i la reflectim en l'art. Acceptada la perfecció i la bellesa de la forma humana, els artistes se'n apoderen per a descriure-la i explicar-la. Existeix la creença que el cos humà nu és en si mateix un objecte en el qual la vista es deté de grat i que ens complau veure representat. Si bé el cos no és mes que el punt de partida d'una obra d'art, es tracta, no obstant això, d'un pretext de gran importància. Des de les més remotes manifestacions artístiques que es coneixen, veiem reflectir-se representacions de nus.
El cos és ric en associacions i quan es converteix en art, aquestes associacions no es perden per complet. En ell estem nosaltres mateixos, i ens suscita records de totes les coses que desitgem fer nosaltres mateixos; i abans que res, desitgem perpetuar-nos.

A la pregunta “Què és un nu?” Kenneth Clark afirma: “És una forma d'art inventada pels grecs en el segle V, de la mateixa manera que l'òpera és una forma d'art inventada a Itàlia en el segle XVII. El nu no és un tema d'Art, sinó una forma d'Art”. El cos no és un d'aquests temes que es puguin convertir en art per transcripció directa. Freqüentment, al mirar el món natural i animal, ens identifiquem amb el que veiem, i mitjançant aquesta unió creem una obra d'art. Aquest és el procés denominat en estètica “empatia”, la imitació perfecta de la natura en ella mateixa tal i com la veiem en la pintura anomenada “paisatgista”. Però el nu, no commou la nostra empatia, sinó que ens produeix un cert nivell de desil·lusió i desànim. No desitgem imitar; desitgem perfeccionar. Fins el punt que alguns artistes, pensadors, han tractat de demostrar la perfecció de la forma humana per mitjà de les ciències matemàtiques, tractant d’establir i aplicar determinades regles o “cànons”, els egipcis amb els 18 punys, Policlet, Praxiteles, el del Mont Athos, i tants d’altres.
Ens trobem en la Grècia socràtica i platònica. Com ja hem dit, els grecs van introduir el nu en l'art i la perfecció del cos com un ideal humà, aquest idea va viatjar a través de gairebé tota la història. Aquest tractament del simple cos nu fins a arribar a nivells de gran exquisidesa ha estat un tema contundent des de llavors. Estaven convençuts que el déu Apol·lo era com un home perfectament bell. Era bell perquè el seu cos s'ajustava a determinades lleis de la proporció, pel que participava de la divina bellesa de les matemàtiques. Els primers nus de l'art grec, tradicionalment coneguts com – Kouros o Apol·los -, no són bells, són rígids, amb una espècie de rigidesa ritual; les transicions entre els seus membres són brusques i maldestres, i tenen una estranya lisura, com si l'escultor solament pogués pensar en un plànol cada vegada. Són notablement menys naturals i flexibles que les figures egípcies en les que s'inspiren en gran mesura, les quals havien arribat a una limitada perfecció. Podem comparar aquí els models egipci i grec:

L'art grec és fonamentalment idealista. Parteix del concepte de forma perfecta, i solament gradualment se sent capaç de modificar aquesta forma en pro de la imitació. Així dons, Apol·lo és clar i ideal abans que bell: Cap a l'any 480, apareix davant nostre una primera aproximació al cos humà perfecte, la figura de marbre de l'Acròpoli coneguda com l’ Efeb de Kritos.

En ell apreciem per primera vegada el plaer apassionat pel cos humà, doncs la delicada avidesa amb que l'ull de l'escultor ha seguit cada múscul o, ha observat la tibantor i la relaxació de la pell quan passa per damunt d'un os, no podria haver assolit el seu objectiu sense una intensa sensualitat. Tots tenim una idea, ni que sigui aproximada, del que va significar l'atletisme a l’antiga Grècia. En els jocs grecs imperaven dos poderoses emocions: la dedicació religiosa i l'amor. Ambdós sentiments donaven com a resultat el culte a la perfecció físiques, una solemnitat i un entusiasme que no s'han tornat a experimentar des de llavors. No és estrany que no s'hagi tornat a mirar el cos humà amb un sentit tan agut de les seves qualitats de proporció, simetria, elasticitat i aplom, i si tenim en compte que aquest examen apassionat de l'individu anava unit a la necessitat intel·lectual de la forma geomètrica, podrem apreciar quina rara coincidència va elevar el nu masculí a la perfecció.
És la perfecció i la sensibilitat grega la que ens duu a pensar en aquestes manifestacions eròtiques, que apareixen amb les primeres imatges del nu, i que l'home imagina.
Així dons, podem considerar com manifestació eròtica el nu en l'Art? Segons diu el professor Alexander, “Si el nu és tractat de manera que desperti en l'espectador idees o desitjos que es cenyeixen al aspectes purament materials o sexuals, ens trovem davant d’un art fals i d’una moral dolenta”. Resulta evident que cap nu, ni tan sols el més abstracte, ha de deixar de despertar en l'espectador algun vestigi de sentiment eròtic, i si no ho fa, és que estem davant d’un art dolent i d’una moral falsa. El desig d'abraçar i unir-se a un altre cos humà és una part tan fonamental de la nostra naturalesa, que la noció del que anomenem “ forma pura” està inevitablement influïda per aquest desig; i una de les dificultats del nu com tema d'art consisteix, precisament, en que aquests instints no poden quedar ocults, sinó que se'ls fa emergir a un primer pla, on amenacen de trastornar la capacitat de resposta de la qual una obra d'art extreu la seva vida independent.
A part de les necessitats biològiques, hi ha d’altres vessants de l'experiència humana de les quals el cos nu proporciona un vívid record: harmonia, energia, èxtasi, humilitat; i quan veiem els bells resultats de tals encarnacions, és com si el nu com mitjà d'expressió, posseís un valor universal i etern.
Potser el pas gegantí que va donar Praxiteles amb la seva Venus de Cnido, en presentar a la història el primer nu integral femení de la història occidental, assenyalà un punt d’inflexió decisiu en aquest sentit:




Etruscs, grecs i més tard romans, en la tradició occidental (però també els xinesos i hindús, més altres ètnies, en l'oriental) van deixar imatges d'una forta sensualitat. A l’Occident els grecs van ser els més autèntics (almenys del que ha arribat fins als nostres dies, és a dir, el que podem jutjar) en els seus dibuixos, frisos i escultures i en la seva irrefrenable vocació per recrear el cos humà des d'una perspectiva que després va esdevenir cànon per a l'estètica i la cultura.
Encara que es rebutgi una vegada i una altra, per tendències molt generalitzades d’artistes i crítics de l'art contemporani, l'empremta d'aquella estètica ressorgeix pertinaçment, generació darrera generació. És la tradició, que ens ha dotat d’una mirada absolutament “pregnant” –carregada i suggeridora - que ha influït poderosament en el quefer plàstic de la modernitat i dels temps que corren.
Els romans de l'antiguitat no van ser inicialment molt originals i sí bons seguidors del camí marcat pels grecs. Raons històriques van propiciar que el seu art perdurés en major proporció fins al present. La raó principal va ser, per descomptat, la seva condició d’imperi hegemònic amb tot el que això va representar. Per descomptat, de entre totes les expressions artístiques pròpiament romanes, destaquen les representacions del fal·lus, el qual ocupa un lloc preeminent, omnipresent, posseeix un nivell de protagonisme que estan en perfecte correspondència amb els punts de vista religiosos i culturals dominants llavors. L'apologia al fal·lus,ens arriba des d'aquestes èpoques remotes com una constant.

És una clara expressió de l'hegemonia cultural i econòmica de l'home sobre la dona –el patriarcat-, tot i que convé, assenyalar que en les cultures de les religions anomenades “paganes”, les deïtats femenines gaudien tant del sexe com les masculines. Com podem observar en aquesta representació de la Deessa Parvati:

Grècia, Roma, l'Índia i Egipte, amb les seves divinitats sensuals i lascives, són bons exemples del que acabem de dir.





Una digressió necessària: les representacions de l’erotisme en el romànic.

A l'Edat Mitjana, l'Església era una institució molt poderosa, una autèntica potència econòmica, política i social. Malgrat això la imatge que oferia el clergat a la resta de la població no pot dir-se que fos exemplar. Els alts càrrecs, provinents sempre de nobles famílies, es preocupaven més dels béns materials que dels espirituals. El baix clergat no tenia preparació intel·lectual, i en moltes ocasions era fins i tot, analfabet. Des del punt de vista moral, existeix una gran relaxació de costums, i no era estrany el cas de concubines, o esposes i fills. A més, la religió es trobava envaïda pels mites, la fe es barreja amb les supersticions,i en determinats aspectes, sexe i religió es confonien. Malgrat això, existia la creença que "l'almoina eliminava el pecat", i l'Església és el medi principal de contacte amb Déu, això la situa en un lloc molt privilegiat.
L'amor i la sexualitat, com hem vist, han estat sempre vinculats a la naturalesa humana. Des del començament dels temps en totes les cultures i pobles han estat presents, amb diferents formes de representació de vegades acatant la voluntat divina, d’altres en clara oposició a ella: així les poligàmia, incest, homosexualitat, onanisme, bestialisme, prostitució, són temes recurrents del discurs, però també de la iconografia artística de la Església i de la cultura feudal.

Abans de res, cal tenir present que no podem observar aquestes representacions des de l'òptica actual, és a dir des del nostre concepte dels valors i de la moralitat. El que per a nosaltres és eròtic o pornogràfic, podia no ser-ho para les gents del segle XII. La repressió sexual era molt menys forta que en els segles posteriors, d'una sexualitat lliure pròpia i característica de les societats matriarcals, es va passant a una sexualitat vergonyosa.
La temàtica eròtica de l’art romànica és molt variada: homes itifàl·lics, dones en postures luxurioses (solteres i casades, aquestes últimes duen toca), coits anals i vaginals, fel·lacions, parelles abraçant-se, homes i dones onanistes, fal·lus erectus, micos itifàl·lics, animals copulant, exhibicionismes... s’exposen a les mateixes esglésies, tant a fora com a dins, sense cap mena de rubor. Però hi ha moltes altres representacions que també es poden considerar com eròtiques o inductores de plaer són: músics, ballarines, sirenes, personatges rient, sobretot quan provenen d'una societat que es planteja si la música, la dansa o el riure són pecat.
El problema que planteja la iconografia és identificar si aquestes representacions responen a un desig d'expressar la realitat social de l'època, en aquest cas estarien plasmant la vida quotidiana, els seus usos i costums, on la sexualitat seria una cosa normal i natural en les seves vides, deixant de banda tot tipus d'inhibicions, o com a mínim, amb moltes menys de les que caldria suposar en una època que els experts s’entesten en anomenar “fosca”. O si per contra, aquestes figures estan plenes de sentits al·legòrics, carregades de simbolismes.
El simbolisme està present en moltes esferes del romànic. Per exemple l'església romànica simbolitza la casa de Déu en la terra, reflecteix l'ordre universal: les esglésies s'orienten cap on surt el sol (Crist), les voltes imiten el cel, l'altar és el lloc més important de contacte amb la divinitat, i s'emmarca amb l'absis (cel), les finestres són els doctors savis de la fe i la llum que entra per elles, el seu pensament, les columnes són els bisbes, el paviment és el poble... Algunes representacions poden tenir un sentit purament ornamental, en d’altres els artistes expressen les seves vivències quotidianes o les seves fantasies, o fins i tot, aprofiten la seva creativitat per a criticar les condicions del seu món, com mitjà per a ridiculitzar els costums d'alguns cures o frares, o dels nobles. Unes altres estan plenes de missatges simbòlics preestablerts, codificats i fàcilment interpretables per la gent, per exemple: la Concòrdia es representa a través de dos esposos abraçats, la Luxúria és una figura de dona envoltada de serps que mosseguen els seus òrgans sexuals, el Dimoni són formes d'animals o monstres, la Fecunditat pot representar-se a través dels òrgans sexuals masculins i femenins,...

La hipòtesi més difosa, defensa que aquestes manifestacions artístiques (eròtiques) són representacions del pecat, la luxúria, la obscenitat... En una societat en la que l'analfabetisme era comú a la major part de la població, una forma d'ensenyar era mostrar en els murs i parets de les esglésies representacions aïllades o historiades, sobre determinats aspectes de la Bíblia i del missatge de l’Església. Així, aquesta teoria sosté que la intenció d'aquestes obres és donar una lliçó moralitzadora: considerant pecaminosos tots els plaers d'aquest món, ja que es contraposen amb la felicitat de l'altra vida.
Aquestes representacions que són part d'una temàtica cristiana són úniques al llarg de tota la història de l'art occidental, ja que normalment les obres eclesiàstiques patirien, d'una excessiva cautela, quan no d'un total rebuig a tot el que sigui o signifiqui sexe: vestir als sants, evitar a l'observador les temptacions carnals com la contemplació del nu masculí i/o femení fent aparèixer una branqueta aquí, un drap volador allà, per a ocultar els atributs més evidents, etc.
L'Església considera el sexe com un símbol poderós del mal, i la seva pràctica i goig havia de provocar un cert sentit de culpabilitat. Si, és molt possible que aquest sigui el sentit de les representacions sexuals en el romànic. No obstant això, malgrat tanta amonestació i prohibició per a impedir les perversions i excessos sexuals de la població, tot sembla indicar que la realitat quotidiana era molt distinta: és probable que la gran varietat de la temàtica eròtica en l’art romànic sorgís precisament de la vivència intensa de la sexualitat que es donava en la societat de llavors.
Un altre possible interpretació, sosté que aquesta temàtica eròtica es deu a la influència de les cultures orientals arribades a través de la civilització musulmana. No hem d'oblidar que des del segle VIII la presència de l’ Islam, i tota la seva cultura, estan molt presents a la Península, però també a d’altres llocs d’Europa. Els mossàrabs, cristians en territori musulmà, acaben impregnats de les dues cultures, la cristiana i la musulmana, donant lloc a l'art mossàrab, que fusiona elements d'ambdues. L'Alcorà prohibia les representacions historiades en l'art musulmà, que conté abundant decoració vegetal i geomètrica. Però, els mossàrabs no han de complir la prohibició de l'Alcorà al ser cristians i plasmen totes les seves influències en l'art romànic: temes vegetals i del refinat i sensual món oriental (ballarines en actituds provocatives, músics que les acompanyen, escenes eròtiques). El concepte de sexe en cadascuna de les dues cultures, cristiana i musulmana, és molt diferent. En les cultures orientals se’l considera font de felicitat i del bé; mentre que a l’occident, és origen de tot mal i enviliment.
Com ja hem explicat anteriorment, cada element de l'estructura d'una església tenia una fi precisa i un sentit predeterminat. El lloc més alt del temple simbolitza un estat de vida superior, al que hauríem d'arribar.
Per això, no es gens desgavellat plantejar-se la possibilitat de que les manifestacions sexuals, tan abundants en zones les altes o en els absis, no només tinguin com fi l'observació, o la prohibició, sinó que podrien significar una via o camí de perfecció, tenint en compte aquesta influència oriental.

En els tractats sobre el tantra s’acostuma a explicar aquest camí de la sexualitat mística amb paraules similars a: “Hay varias claves en esto, y una es reconocer que somos el sexo, que la sensación sexual somos nosotros, es decir que no es algo separado, el sexo y yo, por ejemplo, pues la dualidad solo existe en la mente del ignorante. Una vez reconocido esto iremos más allá, tratando de descubrir la íntima relación existente entre sexualidad y éxtasis místico. El goce sexual es espiritual y sagrado, aunque nuestra cultura lo ha degradado a un simple acto reproductivo, mecánico, a veces con cierto placer genital y en muy pocos casos, con un goce que va más allá de lo orgánico, llegando a lo emocional, etc. Para determinadas tradiciones orientales el sexo es arte, es poesía, es música, éxtasis, arrobamiento, devoción, adoración, entrega. Dentro de esa visión, uno comienza a apreciar la belleza del cuerpo, como manifestación de lo divino, como expresión de lo interno. Así la mujer es la Divina Madre, la eterna amante, Shakti, la esposa de Shiva. El hombre es Shiva, el Espíritu Santo.
Son en realidad expresiones de fuerzas internas que el humano tiene a su alcance. El goce sexual, el momento de mayor intensidad, son el mismísimo Espíritu Santo y la Divina Madre, en su manifestación física. Quien vea el sexo como algo sucio o únicamente como liberador del estrés o lujurioso, simplemente está enfermo”. Qui sap si aquestes o paraules molt semblants influiren en els artístes romànics autors d’aquestes obres tran explícites.
Un altra hipòtesi o interpretació, es basa en la "necessitat reproductora". La població de la cristiandat occidental és escassa durant l'Edat Mitjana, i està en constant perill a causa de les múltiples guerres, la fam, la gran mortalitat infantil, etc. En la Península Ibèrica aquest problema s'aguditza més, a causa de la presència islàmica, i a la constant necessitat de guerrers o defensors de la religió cristiana. És moment de posar en pràctica els consells de la Bíblia, "creixeu i multipliqueu-vos", i fer propaganda reproductora. A més, els territoris cristians es van ampliant després de les successives reconquestes, i es necessita població suficient que garanteixi la repoblació. És necessari un augment en la reproducció per a ocupar les noves terres, que formen veritables fronteres humanes. Calia multiplicar-se al màxim, preparar grans exèrcits de cristians que expansionin l'Església i la religió cristiana.
Entre els segles XI i XIII sorgiran diverses expedicions militars, des de diferents països i sota els auspicis del pontífex, per a expulsar als musulmans de Palestina, seran les Croades. Les pèrdues humanes són enormes, gran quantitat d'homes joves en edat de procreació perden la vida. Serà un motiu de preocupació per a l'Església la falta de fidels?, representen les imatges eròtiques una manera d'animar a la gent a tenir més relacions sexuals amb fins de procreació?. A més, pot existir encara una altre raó, tan poderosa com l'anterior: la percepció de l'impost eclesiàstic, el "delme" o desena part de la collita, amb el qual l'Església aconseguiria enriquir-se en poc temps. Els qui pagaven eren els que treballaven la terra ("laboratores"), així que quanta més gent treballés, més imposats cobraven. Per altra banda, es necessitava gent per a llaurar, ja que la terra sobrava. La mortalitat era altíssima, i es calcula que es necessitaven dos naixements per a aconseguir un home adult que treballés i pagués els seus impostos. A això, cal restar l'elevat nombre de religiosos que es retiraven del món, conseqüència de la gran religiositat existent.

El retorn de la Bellesa.

No obstant això, seria a partir del Renaixement, passada la "Època Fosca" de l'Alta Edat Mitjana, quan el torrent artístic re vitalitzador de la Vella Europa torna de nou el seu interès cap a l'erotisme com objecte de l'art. Amb el Renaixement la societat en general, i l'art en particular, s'obren a un nou concepte de la llibertat individual i rescaten valors de l'època clàssica. D'aquesta manera, els temes amatoris d'aquestes èpoques comencen a obrir-se camí en l'expressió artística. Els Ghiberti, Cosimo, Masaccio, Miguel Angel, Donatello i Leonardo da Vinci, Rafael, etc, reintrodueixen el nu, total o parcial, en la seva obra. Cert és que, en moltes ocasions, revestit de caràcter religiós o bíblic, però també es realitzen obres al·lusives a l'amor terrenal. Les figures són estilitzades, "clàssiques" en la seva concepció i el cos humà resulta bell en la seva nuesa.
Podeu anar aquí:
http://terradesomnis.blogspot.com/2007/03/els-camins-de-lart-iv.html

per a veure la transcendència en aquest període de les relacions entre la representació del cos humà i els nous conceptes artístics.

Amb el Barroc l'ideal de bellesa es transforma. Podem dir que les figures guanyen en volum, tant en l'home com en la dona. Els grans pits i els amples malucs femenins prenen el protagonisme. En l'home, l'ideal, passa per la figura fornida i musculosa. Les escenes amatòries es tornen més expressives, menys recatades.

Com evolució del Barroc, durant el XVIII i principis del XIX, la representació de l'erotisme en l'art, es torna voluptuosa, el plaer apareix com un ingredient clar de l'amor. S'abandonen formes purament romàntiques, i la sexualitat a través de la sensualitat es mostren amb claredat. En el pèndol de l'art, propiciat per la història, les figures tornen a imaginar-se com en l'Antiguitat Clàssica, novament les formes s'estilitzen, l'home es torna Adonis, i les dones, pàl·lides i certament lànguides.

Generalització de la temàtica eròtica

La Revolució Francesa va suposar la generalització de la temàtica eròtica en l'art i és en la segona meitat del segle XIX quan es revesteix de múltiples formes expressives. El nu es converteix en una cosa quotidiana en la pintura i l’escultura, i pràcticament la totalitat dels impressionistes conten amb obres de nus. No obstant això, més interessant pot semblar la gran proliferació de pintura i dibuix eròtic que de forma molt estesa prolifera en tots els àmbits de l'art. El dibuix i pintura explícit sobre sexualitat es difon per tots els ambients artístics, pictòrics, literaris, poètics, teatrals, etcètera.
Inicialment amb un caràcter "clandestí", però fins als nostres dies han arribat amb un reconegut valor artístic.

La massificació de l'erotisme

El segle XX suposa la massificació de l'erotisme com element o objecte de representació artística. També suposa el seu plantejament multiforme, ja que rar és el suport en el qual l'erotisme no hagi estat representat. Per altra banda, l'erotisme perd el seu sentit gairebé místic i acaba per convertir-se, en el pitjor dels caos, en objecte de consum de la mass media.
En aquest punt, és important fer algunes reflexions sobre la relació sexe–erotisme. Utilitzaré idees de Octavio Paz, que va ser un dels grans erotòlegs del passat segle. En un magnífic assaig sobre el Marqués de Sade, el poeta i assagista mexicà va escriure: “L'home es mira en la sexualitat. L'erotisme és reflex de la mirada humana en el mirall de la naturalesa. Així el que distingeix a l'erotisme de la sexualitat no és la complexitat sinó la distància. L'home es reflecteix en la sexualitat, es banya en ella, es fon i es separa. Però la sexualitat no mira mai el joc eròtic; ho il·lumina sense veure'l”.
L'erotisme, igual que l'art, és imaginació, fabulació, un assumpte absolutament mental; és la relació amb l’altre del ser humà; és avidesa, set, recurrència d'imatges connectades amb l'experiència sexual i sensual de cada persona. Aquesta fam de sensualitat i de les respostes eròtiques i sexuals de l'altre, com hem vist al llarg d’aquest treball, van trobar ràpidament el seu reflex en l'art. Grans mestres de la pintura, el dibuix, el gravat i l'escultura van aportar el seu punt de vista a tot el discurs sobre l'erotisme, al que la literatura ha fet també les seves importants contribucions.
Potser caldria dir aquí que el primer va ser la imatge, no el verb, en la funció de reproduir totes aquestes necessitats sexuals i eròtiques de l'home. Contextualitzar el desenvolupament (o les involucions) de l'art eròtic porta en si l'operació d'estudiar aquestes expressions en períodes i latituds, en les diverses societats que les van potenciar.
Per descomptat, han existit ciutats, cultures específiques i moments històrics considerats emblemàtics en el desenvolupament d'aquests temes tan vinculats entre si. L'antiga Etruria, Atenes en els anys de Pèricles, Pompeia i Herculà en la Roma antiga, Bizanci en el segle IV de la nostra era, el Paris llicenciós (segle XVIII ) dels llibertins, tan bé reflectit per Sade, i les expressions polític–socials de la dècada del seixanta del segle XX a Amèrica del Nord i Europa, amb les crides a la revolució sexual, poden ser alguns d'aquests moments. En tots ells, l'art va saber reflectir primer, i més tard potenciar i recrear, els estrets llaços o gots comunicants que existeixen entre l'art i l'erotisme.
Seria important reflexionar sobre el que va representar el cristianisme en la modificació i influència de les concepcions morals de la sexualitat i l'erotisme i, per què no, en el seu eco en l'art i la literatura, al llarg de la tradició judeo–cristiana. Si en les religions i cultures occidentals paganes, així com en les orientals, tot el referent al cos i al desig era més natural i directe, el cristianisme va iniciar una llarga època de contenció, repressió i càstig mai abans vista en el desenvolupament històric d'Occident. Per exemple, la noció de luxúria, sorgida en l'Edat Mitjana, no pertanyia a cap sistema religiós o moral de l'antiguitat grecorromana. Pel cristianisme era un dels pecats cabdals que allunyaven a l'home de la salvació espiritual. Va ser combatuda llavors teòricament, alhora que, de manera contrària, les arts i les lletres la van representar amb complaença.
Amb un contingut mitològic Gustav Couber en 1866, va pintar el seu quadre “L'origen del món” presentant l'escorç de l’entrecuix d'una dona amb els seus atributs femenins més íntims a la vista. Suposo que en el seu moment el públic ho haurà pres com una cosa perversa però en realitat té un simbolisme molt més profund (sic), l'origen de l'univers es produeix en el caos i precisament “caos” significa esquerda i d'aquí el primer que surt és la nit i després el temps... Simbòlic, no? Haurà pensat això el nostre pintor?
A mitjans - finals del S.XIX, tots els artistes i intel·lectuals van mirar a Fourier amb atenció i admiració, ja que veien en el teòric socialista francès a l'home que havia dit que l'erotisme compleix amb la funció d'alliberar al ser humà de les tiranies i que li confereix la seva veritable dimensió al permetre-li retrobar la seva identitat a través del gaudi ple dels seus apetits.
Després del surrealisme tot va ser diferent i van deixar l'escena preparada per a les noves representacions del cos i d'Eros de finals del segle XX .

Hem de detenir-nos obligadament en el sorgiment de la fotografia, que va marcar un moment de sotrac per a la pintura i el dibuix. Eugène Delacroix va anotar en el seu diari, el 21 de maig de 1853, un dels millors exemples de l'impacte que va representar la invenció de la fotografia. Va comparar uns gravats amb una sèrie de nus fotogràfics, sentint aversió i gairebé fàstic pels gravats. D'aquest simple exercici va concloure: «En veritat, si un home de geni se servís del daguerreotip com cal, s'elevaria a una altura que desconeixem.» Per descomptat, va passar el temps i la fotografia no va suplantar res ni a ningú, però sí va començar a ocupar el seu espai en la representació del cos humà, l'erotisme i la sexualitat.
Però també la fotografia va reforçar una vella polèmica: les diferències i les similituds entre pornografia i erotisme. Aquesta vella discussió va ser replantejada amb el desenvolupament de la fotografia primer i del cinema després. Tones de paper gastades sobre el tema, desenes de sonades causes judicials i nombrosos artistes excèntrics i extravagants llançats a la fama, són fets que van assaonar aquesta polèmica recurrent.
L’escatològic i el groller, el pedestre en la imatge i el sexual sense alè artístic han de quedar fora de tot anàlisi, si d'art es tracta, però el que sí queda clar és que els límits entre ambdós conceptes són difícils de precisar en moltes ocasions i la seva percepció passa per la cultura de l'observador i de les seves pròpies experiències sexuals. Potser la lacònica frase d'un cèlebre crític de cinema francès pugui resumir tot el fenomen: «La pornografia és l'erotisme dels altres.»
La cultura de la mirada humana, que és una enorme paràbola des de i cap al cos com epicentre de totes les reflexions de l'art, seguirà considerant-lo com la metàfora de l'univers. El cos com eix de tota la creació artística de segles dialogant amb la sexualitat, l'erotisme i les altres derivacions.
Si es prefereix, podríem dir que ens trovem en una època de confirmació de tots els poders significadors del cos. El temps ho dirà.
A continuación os adjunto una presentación sobre éste tema:

La evolución del desnudo en el arte from terraxaman

como siempre espero que os sea útil e interesante.