EL SERMÓ DE LA MUNTANYA II

EL PARE NOSTRE

L’objectiu de les pàgines que segueixen es fonamentalment el de constatar i reflexionar la importància de la pregària per a tota persona que aspiri a una vida plena i feliç.

La complexitat de la temàtica es tan gran que ja d’entrada hauria de reconèixer que moltes de les idees que exposarem no podran ser analitzades ni aprofundides tot el que és mereixerien... a més voldria aclarir que els conceptes que aquí tractarem, no poden ser considerades com a part de cap mena de cos de doctrina, ni de cap tradició concreta i, ni molt menys, quelcom que s’hagi de seguir al peu de la lletra, sinó els pensaments d’un cercador que només pretén que la seva pròpia experiència i molt temps de reflexió pugui servir a d’altres, en la recerca de la seva pròpia i única Veritat.

La pregària –més endavant aclarirem el concepte- és la pràctica més comuna i compartida per totes les religions que s’han donat al llarg de la història de la Humanitat. Quan parlem en aquestes pàgines de religió, no volem referir-nos a les diferents esglésies, ni a les seves jerarquies, ni als seus dogmes, sinó exclusivament a allò que és suposa que és compartit per totes elles; o sigui, l’afany per donar un sentit de transcendència a la vida dels éssers humans, l’interès per a conduir-los a un millorament personal que els ofereixi la possibilitat de gaudir de les veritables Pau i Felicitat, ara i per sempre.

Com han posat de manifest infinitat d’estudis, aquest substrat comú, és dona a la pràctica totalitat de les cultures, a totes les tradicions i és essencialment el mateix en tota època i en qualsevol lloc; i és transmet al llarg dels temps en la paraula i obra dels grans mestres, savis o com sigui que els vulguem anomenar d’arreu del món.

Com ja he comentat en l’escrit sobre les Benaurances, soc de l’opinió que d’entre aquests darrers, la figura de Jesús de Nazaret és una de les més lluminoses, malgrat els esforços d’uns quants poderosos, egoistes i apoltronats que s’auto atorguen el monopoli de la seva representativitat. En el Sermó de la Muntanya culmina, complerta i simplifica la totalitat de missatges que d’altres abans que ell ja ens havien fet arribar. En molt poques ocasions s’havia aconseguit un grau comparable de síntesi i claredat, resumint tota l’experiència i saviesa de la humanitat en una sola frase: “Estima als altres com a tu mateix”, com ens manà el Rabí de Galilea.

Es que d’uns anys ençà, la personalitat de Jesús de Nazaret desperta en el meu interior un viu interès, i molt particularment allò que fa referència a la seva instrucció als seus deixebles i a tots aquells que s’acostaven a escoltar-lo en la seva predicació.

La veritat és que no podem tenir una gran certesa en allò que va dir, és molt probable que Jesús no sabés escriure, i tot el que la tradició ens diu que va dir, ha hagut de passar pel tamís dels interessos del poder, i les conveniències i les adaptacions de l’església cristiana en les seves relacions amb d’altres poders, malauradament conec prou bé les manipulacions, canvis i falsedats en que tot això sol degenerar. És per això que he preferit reflexionar exclusivament al voltant del que és suposa que va pronunciar davant d’una nombrosa multitud, confiant en que l’abundància de testimonis podria garantir una cert grau de fidelitat, o com a mínim reduir les contradiccions més evidents.

Després de les Benaurances, els evangelis ens diuen que Jesús ensenyà als seus deixebles i als qui el seguien el Pare nostre. Aquesta és sense cap mena de dubtes una de les pregàries més repetides a diari arreu del món, però sospito que són molts pocs els que s’han aturat a reflexionar més enllà del sentit literal, limitant-se la majoria, a repetir-la amb la ment plena de d’altres pensaments i sense parar esment al que en realitat estan dient, en tot cas, desaprofitant la immensa riquesa i profunditat de les seves paraules, en les que és troben claus més que suficients per a que qualsevol persona pugui aconseguir un estadi de desenvolupament interior en el que la vida sigui digna de ser viscuda, mercès a un coneixement veritable de la Realitat.

El Pare nostre es una pregària que té el seu origen en un gran coneixement espiritual i que orienta l’ànima cap a la devoció. El Gran Mestre de Galilea, recomanà aquesta pregaria a tothom que vulgui trobar l’alegria, la plenitud i la llibertat eternes, a través de la voluntària absorció en la Consciència Divina, doncs és aquesta i no un altre, la finalitat darrera de l’existència humana per a qualsevol religió. Aquesta absorció en la Consciència Divina, pot expressar-se amb una infinitud de paraules equivalents: “veure a Déu”, “anar al Regne dels Cels”, Il·luminació, Salvació o Saviesa, per citar només alguns exemples, més o menys coneguts. En aquest sentit el Pare nostre ha de ser comprés com un instrument, una eina, un mètode segur que ens aproxima a Déu i també, com una síntesi exemplar del seu ensenyament, un camí de perfecció envers la realització de la divinitat.

Per la majoria de nosaltres, imaginar-se a Déu –l’Absolut, la Causa Primera, el Suprem Creador- com una entitat impersonal és francament molt difícil, per no dir impossible del tot. Considerar-lo el Buit Generador de totes les coses, o la Essència de totes les coses, i d’altres expressions per l’estil, queda massa lluny per a nosaltres, és una idea massa abstracta, difícil d’assimilar. Quan preguem, quan meditem, se’ns fa gairebé impossible retenir el que sentim com una idea, mentre ens percebem a nosaltres mateixos com a carn i sang, com a entitats físiques, amb sentiments, pensaments, emocions i desigs. El missatge de Jesús té una pretensió Universal, vull dir que va adreçat a tots els éssers humans, sense distincions de cap mena i no només a aquella minoria d’afortunats que ja és troba en un nivell de desenvolupament de la consciència, en el que ja els és possible retenir aquelles abstraccions a les que ens referíem anteriorment, com és el cas dels practicants experts de determinades pràctiques espirituals.

Com a molts altres grans mestres, Jesús va orientar-nos a recórrer el camí de la devoció perquè aquest permet i recomana adorar al Senyor, entès com un Ser personal. L’objectiu d’aquesta recomanació no és la de limitar a Déu – allò Il·limitat per definició, sinó la d’oferir una eina que permeti als éssers humans dur a terme la immensa tasca de demolició del Ego i de la ignorància, la qual cosa és pràcticament impossible d’aconseguir si els fidels no tenen un lloc segur on poder recolzar-se, com a mínim en els seus primers passos en aquest llarg i difícil camí.

Aquest recolzament serà arribar a estimar al Senyor amb tot el nostre cor, amb tota la nostre ment. Considerar-lo com una “cosa” pròpia, establir una relació definida amb Ell. Aquest és el testimoni de la gran majoria dels místics de totes les tradicions, siguin cristians com ara: Francesc d’Asís, Teresa de Jesús; musulmans, com ara: Rumi o Ibn Arabí; o de d’altres escoles : Kabir, Tagore; però també Alce Negro... etc.

Tradicionalment s’han establert cinc tipus de relació: entre creatura i creador; entre serf i Senyor; entre amic i Amic; entre muller i Marit; entre amant i Estimat i finalment, entre fill i Pare. El Pare nostre ens diu que pensem en Ell com en el nostre Pare. Però si per un pare sentim normalment respecte, o temor, Jesús ens recomana que hi pensem sempre amb una confiança absoluta en el seu amor. Som els fills de Déu i en conseqüència hem de considerar-nos permanentment sota la seva protecció, per això començà dient:

“Pare nostre”

Des del principi dels temps, una part de la humanitat demana proves de la existència d’un Déu Creador de l’univers. La Filosofia, la Ciència, la Teologia, la Lògica i les religions han cercat milions d’arguments que han estat fàcilment contrarestats per d’altres milions en el sentit contrari. Desenganyem-nos, no veig la manera de que la existència d’un Déu pugui arribar a ser demostrada exclusivament per la via de la raó, de la comprensió intel·lectual, és allò del nen i el cubell en el que vol ficar tota l’aigua del mar, el nostre intel·lecte és limitat per encabir quelcom que es il·limitat.

Totes les tradicions insisteixen en que la única manera d’obtenir la certesa absoluta de la seva existència és la experiència personal i directa.

Al llarg dels mil·lenis, molts grans mestres, filòsofs, científics ens han dit sense dubtes: “Déu existeix!. Ho sé, perquè jo ho he experimentat, jo l’he vist”. D’altres, unes poques figures senyeres, han anat més lluny i arriben a identificar-se amb la divinitat. Però qui pot garantir que no ens enganyen?, que no confonen els seus desigs amb la realitat?, que no pateixen cap mena d’al·lucinació que els fa creure el que volen creure?. Només observant les seves vides, reflexionant sobre els seus actes i les seves paraules, podrem respondre seriosament si els seus testimonis, les seves ensenyances poden ser mereixedores de la nostre confiança i un estímul per a perseverar en el camí que ells ens assenyalen.

Quan estudiem a Jesús de Nazaret, quan reflexionem o meditem sobre la seva vida i obra, molts sentim néixer en el nostre interior aquesta convicció i podem disposar-nos a tractar de seguir el camí que Ell ens mostrà.

El Rabí ens diu que el Pare està al Cel. El Cel al que Jesús es refereix no és evidentment un lloc a l'atmosfera, o un determinat punt de l'espai. El Cel del que ens parla, molt probablement es troba molt més enllà de l'espai, de les quatre dimensions, però també ens diu que està dins nostre, en el nostre cor concretament. Quan comencem a mirar el nostre interior, a la recerca d'aquest Cel, la ignorància, o sigui l'oblit de la nostre natura divina, només ens deixa percebre el cos físic, el món, el temps, l'espai i la relativitat. Quan amb sinceritat ens preguntem "qui soc jo"?, ens responem: doncs "fulanet de tal", que fa això o allò, que té això i allò, o senzillament el nostre cos, la nostre memòria.

Mentre la nostre consciència resti impura, o sigui, apegada als objectes sensorials, com la pols en un mirall, no ens podrem veure reflectits en éll. Per a poder percebre en la nostre consciència el Cel del que Jesús ens parla, cal purificar la ment, treure la pols del mirall, i per a fer-ho hem de seguir el seu ensenyament i disposar-nos a la pregària - meditació; i Ell ens repeteix que cal pensar en Déu com en un ser personal - el Pare- que viu en l'interior de nostre cor. Cal pregar localitzant-lo allà perquè no el trobarem a cap altre lloc. Aquesta és doncs una condició imprescindible per tal d'anar més enllà del temps i de l'espai i assolir l'estat supraconscient de la Il·luminació, o sigui realitzar el Pare en nosaltres.

" qui esteu en el Cel"

Moltes són les tradicions que manifesten la conveniència de la pràctica espiritual d'invocar repetida i contínuament el nom del Senyor. Les paraules o grups de paraules utilitzades en aquesta repetició reben noms diversos segons les cultures i pot variar segons l'aspecte concret de la divinitat que el devot escolleixi per adorar a Déu en la seva meditació-pregària.

Invocant el nom del Senyor amb freqüència, l'ocupació de l'activitat dels llavis, o de la ment es tornarà, lenta però inexorablement en demanda sincera al cor del devot, deixant que Déu, o la nostre idea més elevada, prengui possessió de la nostre ment conscient, amb el resultat de que després d'una llarga pràctica, no importa el que estem fent, allò que diguem o allò que pensem, una part de la nostre ment estarà adorant-lo de forma natural, espontània i fins i tot, una mica automàticament - que no mecànicament- . Així el devot obté Llum i aliment pel seu esperit. A partir d'aquí, el nom de Déu s'experimenta de manera viva i conscient, és sent la unitat amb la divinitat, l'ànima, la consciència i l'esperit del devot experimenten la seva identificació amb Ell.

"sigui santificat el vostre nom"

Un dels punts de referència més significatius en el camí d’aquell que sent el desig de trobar a Déu, és produeix quan comença a descobrir la presència divina per a tot arreu, a totes les coses, situacions o persones. Això no succeeix de cop i volta, sinó gradualment. Però a cada instant que passa, ho constatem amb més força que en l’anterior. Per això Jesús ens recomana que quan ens disposem a orar, pregar o meditar hem d’intentar concentrar-nos en la Essència de totes les coses, anar més enllà de les formes i aparences, fins aconseguir oblidar-nos de tot, del món que ens envolta, del nostre cos, de nosaltres mateixos i sentir amb total intensitat que només existeix Ell. Això pot semblar-nos molt forçat al començament, però amb la pràctica, la ignorància va desapareixent, i ens adonem que en realitat, el Regne dels Cels està per a tot arreu, i de que a Déu l’hem d’anar a cercar a l’interior del nostre cor, fins adonar-nos de que això no és només una esperança del que ha de succeir en el futur, sinó una realitat en aquest precís moment. El Regne dels Cels ja ha arribat. Ha estat des de sempre amb nosaltres, ara mateix, aquí, en aquest precís instant.

“vingui a nosaltres el vostre Regne”

“Res no succeeix que no sigui observat pel Senyor de l’Univers”.

Es des d’una perspectiva humana inconcebible el tipus de Consciència del Creador, l’Absolut. La lògica ella soleta, és incapaç de donar-nos una explicació sobre el Pla i l’Ordre de l’univers. El Misteri es d’una tal magnitud que moltes ments inquietes, fins i tot sincerament carregades de bones intencions, han caigut en interpretacions absurdes i frustrants com la de que tot es deu a l’Atzar o a la Casualitat, o aberrants com: “perquè sí”.

Segons anem veient, per a Jesús de Nazaret, com per a tots els grans mestres de totes les tradicions, el perquè de les nostres vides és la realització de la divinitat en el nostre interior, i el perquè de l’Univers, sembla trobar-se en aquesta mateixa direcció, amb totes les matisacions que calgui fer. Des de la posició actual d’ignorància, es fa molt difícil determinar com seria la manera més convenient d’utilitzar la nostre vida, som molts els que tractem d’interpretar quina és la Seva voluntat, amollant-nos sincera i completament a les seves disposicions. Acostumem a fer exactament allò que ens dona la gana a nosaltres mateixos en funció dels nostres desigs, anhels i necessitats, i a cops ens justifiquem dient – i creient- que aquesta és precisament la Seva voluntat. En l’extrem d’aquesta manera de procedir s’hi troben molts dels més horribles crims de la Humanitat, justificats com el compliment de la Seva voluntat.

Per aquell que sincerament cerca la unió amb la divinitat, la voluntat de Déu hauria de ser exclusivament allò que serveixi en cada moment per acostar-nos a la seva presència tot demanant esdevenir una eina útil a les seves mans.

“Faci's la vostre voluntat, així en la terra com en el Cel”

La majoria sentim que som portadors de tantes imperfeccions i defectes que íntimament estem convençuts de que malgrat la sinceritat dels nostres esforços, no podrem mai trobar a Déu, com no sigui en un moment inimaginablement llunyà en el temps, i això, si tenim molta “sort”. Sota l’aparença de la humilitat s’amaga la ignorància de la veritable naturalesa de Déu, quan no senzillament la vanitat, però en cap cas la veritable senzillesa del cor, o la “pobresa d’esperit”.

El testimoni dels savis coincideix en assenyalar que la Il·luminació, la Salvació, el “Regne dels Cels” s’obté exclusivament per la Gràcia Divina i, no hauríem d’oblidar que la seva gràcia vessa al damunt de tots els éssers humans sense distincions, com la pluja o el sol, no importa quina sigui la seva condició social, les seves creences, els molts “pecats” –errors- que hagi pogut cometre al llarg de la seva existència. Però alhora, caldria recordar que només pot produir-se una bona collita allà on el terra ha estat adequadament preparada. La pregària i la meditació són l’únic estri que disposem per a preparar-nos.

Jesús ens ensenya a fixar la ment en el Senyor, sense oblidar que a través del do de la Gràcia, i amb plena independència dels nostres èxits o fracassos, dels nostres esforços, Ell pot revelar-se al seu fidel devot, en qualsevol moment. L’esforç personal, la disciplina espiritual, són necessaris perquè ens ofereixen la possibilitat de purificar la nostre ment, de lliurar-la de totes aquelles impureses que la mantenen vinculada a les coses del món, per tal de fer-nos sensibles, receptius al do de la Seva Gràcia, i ens explica que cal posar-nos en l’actitud de pregària-meditació, perquè pugui manifestar-se “avui”, en aquest precís moment i per a tota l’Eternitat.

“El nostre pa de cada dia, doneu-nos avui”

Qualsevol pensament, qualsevol acció, comporta almenys dos conseqüències: primer crea una impressió a la ment que com tota llavor tindrà el fruit de noves accions i pensaments de caràcter similar. Segon, d’acord amb la naturalesa del pensament o acció, ens comportarà felicitat o aflicció. El nostre caràcter és en bona mesura el resultat dels nostres hàbits de pensament i d’acció, ens agradi o no reconèixer-ho.

Tots tenim la tendència a fer els altres responsables dels mals que es presenten a la nostra vida. Ja adam va culpar a Eva, i aquesta a la serp. Però un ésser humà que aspiri a la plenitud, ha de començar per acceptar la responsabilitat total dels propis pensaments i accions que configuren allò que hem anomenat Karma i, no culpabilitzar els altres –societat, món, família, etc.- . Només llavors ens serà fàcil de perdonar en el nostre cor a aquells qui ens són deutors –els qui ens han fet mal, ens han pres alguna cosa, etc.- , coneixent per experiència pròpia les dificultats que tenim nosaltres mateixos en controlar els nostres pensaments i accions i preveure les seves conseqüències.

D’altra banda, amb qui o que tenen deutes els altres? A qui o que li han fet mal, o l'hi han pres alguna cosa?. L’única resposta es l’Ego, la personalitat, la causa de la nostre ignorància, allò que ens fa sentir, creure, pensar que estem separats de la divinitat. Per a poder eliminar l’Ego i alliberar-nos de l’esclavatge dels desigs i del Karma, hem d’oferir el fruit de les nostres accions al Senyor, sense esperar cap mena de recompensa, sotmetre’ns a Ell, recordar en tot moment que nosaltres no som, sinó que només Ell És.

Per això el Rabí ens ensenya que hem de demanar perdó per a les nostres deutes i ens convida a perdonar abans en el nostre cor, als nostres deutors, només des d’aquesta posició podrem superar el Karma i trobar-nos amb Ell, evidenciant la nostre plenitud en Ell.

“i perdoneu-nos les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors”

La meravellosa màgia de la Il·lusió, ens fa creure en un Univers Múltiple. Volem gaudir dels objectes, situacions, fenòmens i ens deixem arrossegar per les “coses” que ens criden des de l’exterior, com a resultat, vivim sempre fora de nosaltres mateixos, perseguint somnis sense fi. Vivim com esclaus per a satisfer els desigs de l’Ego, immersos en l’error i la ignorància. Mentre som feliços amb els nostres joguines acabades d’estrenar, no ens cal cap mena de justificació les coses és succeeixen l’una darrera l’altre a una gran velocitat, només aconseguit un objecte de desig, ja en tenim un altre tant o més fort que l’anterior i així sense interrupció.

Però quan un ésser humà, després de múltiples edats d’anar perdut darrera les coses del món, pren consciència clara que cap d’ells no el satisfà més que per uns breus instants i obre els ulls, sent néixer irreprimible l’afany per trobar la Seva presència, com la única font on poder apaivagar la seva set insaciable. Aquest afany, creix i creix, fins arribar a esdevenir el seu únic objectiu, la finalitat de la seva vida. Serà llavors quan el Senyor, el Pare, acudirà, mostrant-se al devot en la totalitat de la Seva Magnífica Presència, en l’interior de tota criatura, la essència de tot objecte, per tot arreu.

Quan això succeeix els devots veuen com eren de certes aquelles paraules: “De la Joia procedeix l’Univers sencer, a la Joia existeix i a la Joia retornarà algun dia tot aquest Univers”.

"I no ens deixeu caure en la temptació, ans lliureu-nos de qualsevol mal, perquè vostre és el Regne, el Poder i la Glòria...

Pels segles dels segles.

Amén".