dijous, 19 d’abril de 2007

EL SERMÓ DE LA MUNTANYA I





LES BENAURANCES

Jesús de Natzaret és, sens dubte, una de les figures més impor­tants que mai hagi aparegut en la història de la humanitat. Això ho hem d'admetre; no importa de la manera com el considerem. Això és veritat, així l’anomenem Déu o home; si el considerem Déu, les raons són evidents i, si el considerem home, ja el tinguem pel més gran Profeta i Mestre del món, o merament com un ben intencionat fanàtic que, després d'una efímera i tempestuosa vida pública, va sofrir el dolor, la ruïna i el fracàs. Sigui quina sigui la nostra interpretació, quedarà el fet incontrovertible que la seva vida i la seva mort, així com els ensenyaments que se li atribueixen, han influït en el curs de la història més que les de qualsevol altre home que mai hagi viscut.
Ell ha estat la inspiració religiosa de tota Europa durant els dos mil·lennis que aquesta ha dominat i modelat les destinacions del món sencer —tant cultural, com social, com políticament—, i durant el període que tota la superfície terrestre ha estat per fi descoberta i ocupada i els seus trets més característics traçats per la civilització europea.
Però en realitat:
Què va ensenyar Jesús?
Què va voler veritablement que creguéssim i féssim?
Quins van ser els fins que albergava en el seu cor?
El primer que hem de comprendre és un fet d'importància fonamental, perquè significa trencar amb els punts de vista ordinaris de la ortodòxia. La veritat és que Jesús no va ensenyar cap de mena teologia. El seu ensenyament és enterament espiritual o metafísic. Ens explica que la justificació veritable de la vida de l'home descansa en el fet de la seva entitat essencialment espi­ritual i eterna, i que aquest món, i la vida tal com intel·lectualment la coneixem, són només una petita part de la veritat completa.
Mirant des d’un petit racó de l'univers —i això amb els ulls entreoberts— i col·locant-se en un plànol exclusivament antropocèntric i geocèntric, els homes han creat absurdes i horribles rondalles sobre un Déu limitat i semblant a nosaltres, que regeix el seu univers com un reïetó oriental, més aviat ignorant i bàrbar, que manegés els assumptes del seu petit regne. A aquest ésser així creat se li atribueixen tota sort de febleses humanes, com ara la vanitat, la inconstància, i el rancor.
Després va sorgir una llegenda forçada i inconseqüent sobre el pecat original, la expiació per la sang, el cas­tic infinit per transgressions finites, i, en certs casos, es va afegir una doctrina increïblement horrible sobre la predestinació al turment etern o a la felici­tat eterna.
Ell per contra, ens adverteix, no ja una vegada sinó moltes, que l'obstina­ció en el pecat porta en veritat serioses conseqüències, i que l'home que perd la integritat de la seva ànima, tot i que guanyés el món sencer, resulta extremadament neci. Per altra banda, ens ensenya que som castigats a causa dels nostres propis errors, o millor encara, són els nostres propis erro­rs els que ens castiguen. Jesús ens ensenya també que cada home o dona, per ensorrats que estiguin en l'impur i dolent, tenen accés directe a un Déu de misericòrdia, paternal i totpoderós, qui els perdonarà i els proporcionarà la seva pròpia fortalesa per a ajudar-los a descobrir-se de nou a si mateixos, setanta-set vegades si és necessari!.

Jesús ha estat també mal comprès i malament representat de diverses altres maneres. Per exemple, no hi ha cap fonament en el seu ensenyament sobre el qual establir determinada forma de església ni de jerarquia, o de sistema ritualista. Ell no autoritzà cap cosa semblant, i, de fet, tot el contingut del seu pensament és definitivament i profundament anti esclesiàstic. A través de tota la seva vida pública el veiem enfrontat amb els clergues i d’altres oficials religiosos del seu propi país. Per això ells se li van oposar i el van perseguir després, duts per l’instint de la pròpia conservació —instintivament van sentir que la Veritat, tal com Ell l'exposava, anunciava la fi de la seva força i poder-, i per aixó, més tard el van fer matar. Ell va ignorar deliberadament la suposada autoritat que tenien aquells com representants de Déu; i envers els seus rituals i cerimònies, no va mostrar altra cosa que impaciència i menyspreu.
Molts cristians moderns, s'adonen que no hi ha cap sistema de teologia en la Bíblia, tret que es vulgui de­formar-la de manera deliberada, i han renunciat gairebé per complet a la teologia; però encara conten amb el cristianisme perquè senten intuïtivament que és la Veritat, malgrat els esforços de molts dels mandamasos eclesiàstics entestats en fer-nos creure que Jesús va elaborar una complicada teoria sobre Déu, els sagraments, sobre les cerimònies, o rituals –amb una sola excepció- etc., En realitat, la seva actitud s’explica ja que no posseeixen la “Clau Espiritual”, que fa intel·ligible l'ensenyament de Jesús, i per això tracten de racionalitzar la seva actitud de diverses maneres.
La Bíblia és una col·lecció de docu­ments inspirats que van ser escrits a través dels segles per homes de tot tipus i en circumstancies diverses. Molt pocs d'aquests documents són originals; en la seva majoria es tracta de redaccions i compilacions de fragments més antics, i el nom dels autors rares vegades se sap amb seguretat. Això, no obstant, no afecta al propòsit espiritual de la Bíblia; sinó que en realitat manca d'importància. El llibre, tal com el tenim, és una font inesgotable de la Veritat espiritual, no importen els camins pels quals ens ha arribat en la seva forma present. El nom de l'autor d'un capítol qualsevol no té més interès que el del seu amanuense a qui tal vegada l'hi hagués dictat.
La Saviesa Divina és l'autor, i això és tot el que ens importa. L’exegesi o alta crítica s'ocupa exclusiva­ment de l'aspecte extern, de la lletra de les Escriptures, passant per alt el seu contingut profund, i tal crí­tica manca de valor des del punt de vista espiritual. El missatge profund de la Bíblia ens és presentat a través de formes diverses: història, biografia, així com lírica i altres formes poètiques; però sobretot s'empra la paràbola per a expressar la veritat espiri­tual i metafísica.
I la Veritat, d’acord a aquella “Clau Espiritual” de la que parlavem, ve a ser, ni més ni menys que la sorprenent però innegable realitat que: “tot el món exterior —sigui el cos físic o les coses comunes de la vida, els vents i la pluja, els núvols, la terra mateixa— està subjecte al pensa­ment de l'home, i que ell pot dominar-lo quant adquireix consciència d'això”. El món exterior, lluny de ser una presó de circumstàncies com comunament se’l suposa, no té en realitat cap caràcter propi, ni bo ni dolent. El seu caràcter és ni més ni menys que el que els nostres pensaments li donen. És plàstic al nostre pensament, que és qui li dona una determinada forma, i això és cert, entenguem-ho o no, vulguem-ho o no.
Els pensaments que al llarg del dia ocupen la nostra ment, el nostre lloc secret, estan modelant la nostra destinació cap allò bo, o cap a l'inconvenient. Veritablement, tota l'experiència de la nostra vida no és més que la projecció externa del nostre pensament. Ara bé, està al nostre abast, triar la classe de pensaments que alberguem en el nostre receptacle mental. És molt difícil canviar el rumb ordinari de la nostra viciosa manera de pensar, però afortunadament pot fer-se. Podem escollir l'índole dels nostres pensaments —i en efecte, sempre ho fem així—, per tant, les nostres vides són justament el resultat de la nostra selecció mental. Són, per tant, el resultat del que nosaltres mateixos, conscient o inconscientment, hem disposat, i en conseqüència, existeix perfecta justícia en l'univers. No existeixen sofriments com­ a terrible conseqüència del pecat original d'uns altres, sinó que recolli­m la collita que nosaltres mateixos hem sembra­t. Posseïm lliure albir, però aquest albir des­cansa en la nostra selecció mental. Aquesta és l'essència del que Jesús va ensenyar, d’acord amb el que és habitual en tots els grans Mestres de totes les tradicions. Jesucrist va recapitular aquesta Veritat, la va ensenyar total­ment i a fons, i sobretot la va encarnar, és a dir, la va demostrar en la seva pròpia persona.
En una ocasió, al llarg del seu ministeri quan ho va estimar con­venient, Jesús va voler reunir i expressar tot el seu ense­nyament en un seguit de discursos, que probablement li van dur diversos dies, parlant potser dos o tres vegades al dia. Aquest ordenament ha estat comparat en ocasions i amb força exactitud, a certes sistematitzacions semblants de les escoles orientals que coneixem avui en dia. Jesús va aprofitar aquella oportunitat per a fer un resum del seu missatge o, el que és el mateix, per a posar els punts sobre les íes, com es diu vulgarment. És natural que molts dels presents prenguessin mentalment notes de les paraules de Jesús, les quals van ser més tard deguda­ment reunides i ordenades en el que avui coneixem com el Sermó de la Muntanya.
Cadascun dels quatre evangelistes va recollir material d'aquell Sermó d'acord amb els seus punts de vista personals, i és Mateu qui ens dóna la versió més completa i coherent. La presentació que ell ens ofereix és una codificació gairebé per­fecta del misatge de Jesucrist, i és per aquesta raó que s'ha escollit la versió de Mateu com text fonamental per a aquest treball. Mateu conté allò essencial; és personal i pràctic; és concís i específic, i no obstant això el seu ensenyament és ple de llum.
Un cop que el sentit dels seus conceptes –d’acord a la “Clau Epiritual”- ha estat deguda­ment comprès, no manca sinó posar-los fidelment en pràctica per a obtenir de seguida els resultats. La importància i l'abast dels resultats estaran en relació directa a la sinceritat i constància amb que les seves instruccions siguin aplicades. Si el que desitgem veritablement és canviar les nostres condicions de vida; si realment volem transfor­mar-nos; si de debò anhelem la salut, la serenitat i el progrés espiritual, hem de posar la nostra mira en el Sermó de la Muntanya, perquè en ell Jesús ens diu el que hem de fer.
La tasca no és fàcil, però estem segurs que pot realitzar-se perquè uns altres ho han fet. Però és necessari pagar un preu, i aquest consisteix a aplicar estrictament els principis de Jesús en cada aspecte de la vida i en cada fet quotidià, tant si sentim el desig de fer-ho com si no, i especialment en aquells casos que ens sentim inclinats a no fer-ho. Si estem disposats a pagar aquest preu, llavors l'estudi d'aquest magnífic Sermó de la Muntanya es convertirà per a nosaltres veritablement en la Muntanya de l'Alliberament.

“I veient la munió, va pujar a una muntanya; i asseient-se, es van acostar a ell els seus deixebles. I obrint la seva boca, els ensenyava, dient:
Benaurats els pobres d’esperit: perquè d'ells és el regne dels cels.
Benaurats els quals ploren: perquè ells seran consolats.
Benaurats els mansos: perquè ells heretaran la terra.
Benaurats els que tenen fam i set de justícia: perquè ells seran sadollats. Benaurats els misericordiosos: perquè ells arribaran a la misericòrdia.
Benaurats els nets de cor: perquè ells veuran a Déu.
Benaurats els pacífics: perquè ells seran anomenats fills de Déu.
Benaurats els que pateixen persecució per causa de la justícia: perquè d'ells és el regne dels cels.
Benaurats sereu quan us vituperaren i us perseguissin, i diguessin de vosaltres tot mal per la meva causa, mentint.
Gaudiu-vos i alegreu-vos; perquè la vostra mercè és gran en els cels; que així van perseguir als profetes que van anar abans que vosaltres”. (Mateu, V 1-12)
El Sermó de la Muntanya comença amb les vuit Benaurances. Aquesta és, sens dubte, una de les sec­ciones més conegudes de la Bíblia. Àdhuc aquelles persones el coneixement de les Escriptures es limita a mitja dotzena dels capítols més familiars, coneixen de memòria les Benaurances. Però malauradament, gairebé mai les comprenen...i menys encara, intenten aplicar-les a la seva experiència quotidiana.
Les Benaurances constitueixen un bell poema en prosa de vuit versos, formant un tot harmoniós que és al mateix temps un resum perfectament aca­bat de l'ensenyament cristià. Es considera més una sinopsi espiritual que literària, que recull l’esperit de l'ensenyament millor que la lletra. Resums d'aquesta índole són característics de l'antic sistema oriental de tractar una qüestió religiosa o filosòfica. Ens recorda els Vuit Camins del Budisme, els Deu Manaments de Moisès i altres compendis semblants.
Jesús es va dedicar exclusivament a ensenyar principis generals, que tenien sempre que veure amb els estats mentals, perquè Ell sabia que quan es pen­sa amb rectitud la conducta resulta així mateix recta, per contra, quan el pensament pren una adreça torta, res pot sortir bé. El seu objecte és precisament alliberar al cor - la ment més profunda- de posar la seva confiança en coses externes, sigui per a assolir recompenses temporals, o per a arribar a la salvació espi­ritual. Ell vol dur-nos a una actitud mental completament nova, i això és el que les Benaurances ens mostren palmariament.


‘Benaurats els pobres d’esperit: perquè d'ells és el regne dels cels.’

Un dels problemes que patim la majoria dels éssers humans en l’actualitat, és que el volum d’informació que rebem és molt superior a les nostres capacitats d’interpretar-la adequadament. Per exemple la paraula Benaurat, en els nostres dies, sembla més aviat tenir un caràcter pejoratiu... gairebé arriba a ser un insult, beneït!. Perquè Jesús va triar aquesta paraula, i no d’altres com Salvat, o Feliç?. Potser el Rabí de Galilea, quan trià aquesta paraula, va voler ampliar, aclarir, aprofundir la Llei de Moisès, potser recordava l’inici del llibre dels Salms de Salomó que ens diu:
“Benaurat el baró que no
ha seguit consell dels dolents,
ni va seguir el camí dels pecadors,
ni en cadira dels que difamen s’ha assegut,
sinó que en la Llei de Jehova té el seu delit,
i en aquesta Llei medita dia i nit.
Serà com l’arbre plantat a la vora d’un riu
Que dóna el seu fruit al seu temps,
I la seva fulla no cau,
I tot allò que faci prosperarà”.
Ser pobre d’esperit no significa de cap de les maneres el que avui dia anomenem “pobresa espi­ritual”. Ser pobre d’esperit significa haver renun­ciat a tota idea preconcebuda per a buscar a Déu de tot cor. Qui és pobre d’esperit està disposat a deixar de costat la seva actual manera de pensar, les seves idees i prejudicis, i fins i tot, la seva present manera de viure si és necessari. En altres paraules, està preparat llençar per la broda tot allò que pogués representar-li un obstacle en la seva recerca de Déu. Els pobres d’esperit no sofreixen cap d'aquests impediments, bé perquè no els han tingut mai, o bé perquè s'han elevat cap a un plànol superior, gràcies a l'influx de la comprensió espiritual. S'han alliberat de l'amor als diners i als béns terrenals, del temor al “que diran” i a la desaprovació de familiars o amics. Cap autoritat humana, per elevada que sigui, els intimida. Han abandonat tota nècia confiança en la infal·libilitat de les seves pròpies opi­nions. Per fi han comprès que les seves creences més benvolgudes poden estar equivocades, i que la seva manera de veure les coses i les seves idees sobre elles podrien ser falses i requereixen de modificació.
És tracta d’aprendre la humilitat –que és el contrari de l’orgull- abandonant qualsevol idea d’erudició, afany de riqueses, idees preconcebudes. En qualsevol d’aquests casos la nostre ment no està buida, no està doncs receptiva. Només podem acostar-nos al significat d’aquesta primera Benaurança comprenent el veritable significat de pobres d’esperit i per això cal recordar el valor i la importància de la meditació-oració i pregària. Perquè aquesta sigui fructífera l’aspirant ha de tractar d’apartar de la seva ment tots aquells pensaments que li recordin l’existència, del món material i la seva pròpia, per trobar aquell estat de calma mental. Mentre creiem que tenim una possessió material, mental o emocional, aquesta dominarà la nostre consciència i no podrem ser pobres d’esperit.
El pobre d’esperit ha de sentir en el seu propi cor, amb la totalitat de la seva ment que malgrat l’atracció que sentim per les nostres possessions, per les coses del món, tot allò que passa a través de la nostre ment, és només un pensament, una idea, una cosa que no té una existència pròpia, tan sols una il·lusió. Que aquest món en el que vivim que ens sembla tan sòlid, substancial, real, no és sinó una entitat canviant, transitòria, fugaç, com si fos un somni. Així mateix, el passat, present i futur, no són sinó un seguit de pensaments que venen se’n van, idees que passen a través de la nostre il·lusió. Llavors ens hauríem de preguntar, pot existir un pensament sense que tinguem cap consciència d’ell?, en la nostre opinió la consciència és la part fonamental del pensament, la seva veritable naturalesa. Si és retira la consciència del pensament, aquest desapareix, però la consciència és manté.
Si pretenem trobar la consciència en la seva expressió més pura, hem de lliurar-la de tota forma, de tota idea sobre el que és, o no és, si ho aconseguíssim, ens adonaríem del valor efímer i transitori de la vida exterior del món, obtenint a canvi el coneixement de la Vida veritable, esdevenint pobres d’esperit, iniciant així el camí que ens duria cap a la finalitat promesa per aquesta Benaurança: el regne dels cels.
L’encontre amb la Realitat, eterna, perdurable que no ve, ni se’n va, desafiant al temps, la Substància que està a totes les coses i és totes les coses. Quan s’arriba a aquest estadi, s’acaben els desigs, els temors, el sofriment i la mort, som capaços de distingir el Fet interior de la fábula exterior,
Estan preparats per a emprendre altra vegada la ruta de la vida, i començar de nou a aprendre la seva significació.


‘Benaurats els que ploren: perquè ells seran consolats.’
La desgràcia i l'aflicció no són, en si, bones, sent la voluntat de Déu que cada criatura conegui l'alegria i tingui a l’abast una vida de joiós èxit.
“He vingut perquè tinguin vida, i perquè la tinguin en abundància.”
No obstant això, el dolor i el sofriment són sovint extremadament útils, perquè molta gent no es prendrà la molèstia de buscar la Veritat fins que l'adversitat o el fracàs els forci a fer-ho. Llavors el dolor es converteix en alguna cosa relativament bona. Tard o d’hora, cada ésser humà haurà de descobrir la veritat que és en Déu, i verificar per si mateix el seu propi contacte amb Ell. Haurà d'arribar a aquella comprensió de la Veritat que l’alliberarà per a sempre de les limitacions del nostre món tridimensional i els seus ajudan­ts —el pecat, la malaltia i la mort—.
Però la majoria no emprendran la recerca de Déu de tot cor tret que els obligui a això algun tipus de contrarietat. La veritat és que no és necessari que l'home sofreixi desgràcies, perquè si abans cerqués a Déu les desgràcies mai vindrien. Sempre és possible triar entre aprendre per mitjà del desenvolupament espiritual o mitjançant les doloroses experiències, i si algú escull aquest últim procediment, ningú sinó ell té la culpa. Per regla general, només després que s'ha perdut la salut, i tots els recursos ordinaris de la medi­cina han fallat en proporcionar alleugeriment, és quant ens decidim seriosament a buscar aquesta comprensió espiritual del cos com encarnació vertadera de la Vida Divina, única cosa que ens ofereix la garantia de superar la malaltia i finalment la mort. Però si, coneixedors de la nostra veritable naturalesa, ens tornéssim a Déu mentre la nostra salut és bona, no es donaria mai el cas que caiguéssim malalts.
Aquest principi general és aplicable a tots els nos­tres problemes, no solament a les dificultats físiques o financeres, sinó també a tots els altres mals que està subjecte el gènere humà. Cap motiu de pesar —problemes de família, altercats i incomprensions, pecats i remordiments, etcètera— ens traurà mai la pau si busquem en primer lloc el Regne dels Cels i la Recta Comprensió.

Aquesta segona Benaurança, ha estat considerada com una continuació de l’anterior, però alhora amplia el seu contingut. A partir del moment en que sentim que som pobres d’esperit, ens adonarem de manera clara i definitiva que no estem en aquest món per sempre, sabent que les possessions materials i les “glòries” terrenals son passatgeres i que no ens haurien d’esclavitzar mai. Així, després de deixar anar totes les pertinences, totes les coses i també totes les maneres de pensar i considerar la realitat que ens envolta, lògicament ens sentirem afligits, desorientats, perduts i sols. Tot l’antic ordre de valors, les coses donades per descomptat, allò que fins llavors estava fonamentat en les coses externes, ara mancaran de sentit i probablement plorarem amargament.
Estem tan aferrats als objectes, als fenòmens que els confonem amb la pròpia existència que identifiquem allò que tenim, amb allò que som. Quan el cos està malalt diem “estic malalt”, quan travessem una onada de felicitat diem: “estic content”, o estic trist, o soc infeliç... barregem de tal manera subjecte i objecte que encara no som “pobres d’esperit”.
També pot esdevenir –i seria desitjable que fos així- que un cop renunciem a les coses –a totes les coses-, un cop sentim la soledat i la buidor en el més profund de nosaltres mateixos, descobrim que res no pot donar-nos una pau vertadera que no sigui el coneixement de la Realitat Absoluta, sense forma: la Divinitat.
Aquesta es la condició imprescindible perquè es compleixi la segona part de la Benaurança: “ells seran consolats”.
No hauríem d’oblidar que perquè això sigui possible es imprescindible la Fe, la confiança en les paraules de Jesús de Natzaret, no una fe cega, irracional, sinó una “fe intel·ligent”, una mena de sensibilitat especial, una confiança en que darrera de les paraules, dels objectes sensibles hi ha un Poder... misteriós, si!, però real. El testimoni de molts grans homes, ens diu que Jesús te el poder d’intensificar les ànsies dels éssers humans, de fer despertar les seves ànimes, de conduir-les cap a la renuncia i el despreniment interior, de fer que els nostres cors anhelin amb força inconcebible el retorn a la nostre Llar Vertadera.
Ningú pot ser consolat sense el plor, veritable camí d’entrada a la Saviesa. Llàgrimes pels errors del passat, de desesperació per les nostres desgràcies, de dolor físic, per la traïció dels nostres familiars o amics, per la pèrdua o separació dels qui estimem, deixem-les que ens omplin els ulls, que vessin en el nostre cor, és només així que Jesús podrà acudir a consolar-nos, i la nostre ànima serà atreta vers Ell, com la papallona per la llum.


“Benaurats els mansos: perquè ells heretaran la terra”
A primera vista aquesta Benaurança sembla tenir molt poc sentit, i els fets ordinaris de la vida semblen contradir-la. Cap persona entenimentat, observant el món que l’envolta i amb uns mínims coneixements de la història, podria sincerament acceptar aquesta dita al peu de la lletra, i la majoria dels cristians ho han passat per alt en la seva pràctica, sentint amb pena que les coses haurien de ser així, però que de fet no ho són.
Però aquesta actitud no conduïx a res. Tard o d’hora l'ànima arriba a un punt que ha de des­cartar d’una vegada per sempre totes les evasions i subterfugios, i enfrontar-se honestament a les realitats de la vida, costi el que costi. És necessari admetre que: o Jesús pensava el que deia, o que no ho pensava; que sabia de que parla­ba, o no ho sabia. Ell, en reva­lidad, sabia el que deia, i coneixia millor que ningú l'art de viure. Les penes i ansietats que sofreix la humanitat es deuen al fet que la nostra manera de viure és tan oposat a la Veritat que les coses que Jesús va dir i va ensenyar ens semblen a primera vista absurdes i boges.
La veritat és que quan el comprenem correc­tamente, trobem que l'ensenyament de Jesús és no solament veritable, sinó summament practicable. En veritat és la més practicable de totes les doctrines. Arribem a descobrir, doncs, que Jesús no era un visionari sentimental ni un dispensador de trivialitats, sinó un consumat realista com només un gran místic pot ser-ho; i l'essència total de la seva doctrina així com la seva aplicació pràctica estan­ perfectament resumides en aquest text.
Aquesta Benaurança es troba entre la mitja dotzena dels versicles més importants de la Bíblia. Quan s'està en possessió del sentit espi­ritual d'aquest text, es posseïx la “Clau Espiritual”, el secret que ens fa aptes per a superar tota classe de dificultat. És, literalment, la Clau de la Vida. És el missatge de Jesús reduït a una sola frase.
Aquestes paraules són, actualment, com la Pedra Filosofal dels Alquimistes que transformen el me­tall bàsic de la limitació i l'aflicció, en l'or del “confort”, o sigui, la veritable harmonia. Notem que hi ha en el text dues paraules que obren com pols sobre l'atenció: “mansos” i “te­rra” —ambdues són emprades en un sentit molt especial i altament tècnic, el qual ha de ser ben aclarit abans que es reveli el significat ocult que duen en el fons—.
En primer lloc, la paraula “terra” no s'usa en la Bíblia com mera referència al globus terrestre. Significa manifestació; manifes­tació o expressió és el resultat d'una causa. És necessari que una causa es manifesti o expressi abans que puguem conèixer-la; i, per altra banda, tota manifestació o expressió ha de tenir la seva causa. Ara bé, en la metafísica divina, i particularmen­t'en el Sermó de la Muntanya, aprenem que tota causa és mental, i que els nostres cossos i tot el que ens concerneix —llar, negocis, tota la nostra experiència— no són sinó la manifestació del nues­tre propi estat mental.
El fet que siguem inconscients de la major part dels nostres estats mentals no vol dir res, perquè de totes maneres estan aquí en la ment subconscient, no importa que ja els hàgim oblidat o que mai hàgim estat conscients d'això. En altres paraules, la nostra “terra” significa la totalitat de la nostra experiència externa, i “heretar la terra” significa adquirir domini sobre aquesta expe­riencia, o sigui, tenir la facultat d'ordenar la nostra vida en condicions d'harmonia i èxit positiu.
“Tota la terra s'omplirà de la glòria del Senyor.”
“La seva ànima habitarà a gust i la seva llavor (oracions) here­tara la terra”
“El Senyor reina, gaudeixi's la terra.”
Així veiem que quan la Bíblia parla sobre la terra —posseir la terra, governar la terra, omplir la terra de La seva glòria, etcètera—, es refereix a les nostres condi­ciones de vida, des de la salut corporal fins al més mínim detall dels nostres assumptes personals. I aquest text està aquí per a dir-nos com podem arribar al ple domini sobre la nostra vida i ser així els amos de la nostra destinació.
Però vegem com pot fer-se això. La Benaurança diu que el domini, o sigui, a la capacitat de governar les condicions de la nostra vida, pot arribar-se de certa manera, i és de la més inesperada de les formes —ni més ni menys que sent dòcil—. No obstant això, és també cert que aquesta paraula està usada en un sentit especial i tècnic. El seu significa­ción veritable no és de cap manera la qual avui la hi dóna en el llenguatge modern. En efecte, actualment hi ha poques qualitats de la naturalesa humana més desagradables que aquella expressada per la paraula “docilitat”. Per al lector modern l'adjectiu suggereix generalment la idea d'una persona feble, falta de valor i de respecte cap a si mateixa, i proba­blemente hipòcrita i ruin al mateix temps. No ocu­rría el mateix en temps per exemple, de Charles Dickens.
El lector modern, amb aquestes connotacions de la paraula en ment, se sent inclinat a menysprear el concep­te general del Sermó de la Muntanya, perquè ja al principi se li diu que només sent mans obtindrà la facultat de domini; i tal doctrina li resulta inacceptable. Però la paraula “docilitat”, en sentit bíbli­c, vol donar a entendre una actitud mental que cap altra paraula en particular descriu amb exacti­tud, i precisament en aquesta actitud mental radica el secret de la “prosperitat” o de l'èxit en l'oració.
És una combinació de ment oberta, de fe en Déu, i del convenciment que la voluntat de Déu pel que fa a nosaltres és sempre alguna cosa vital i interessant, que porta goig a l'existència, i molt superior a qualsevol altre cosa que nosaltres poguéssim arribar a imaginar. Aquest estat mental inclou així mateix una completa predisposi­ció a permetre que la voluntat de Déu es manifes­ti en la forma que consideri millor la Saviesa Divi­na, i no segons la manera particular que nosaltres escollim. Aquesta actitud mental, complexa en la seva anàlisi àdhuc­ que senzilla en si mateixa, és la Clau del Poder, o sigui, l'èxit en la prova. No hi ha paraula per a ella en el llenguatge corrent perquè la cosa no existeix sinó per a qui estan afirmats sobre la Roca Espiritual de la paraula de Jesucrist.
Si desitgem heretar la terra, hem d'adquirir “docilitat”.
Cercar la docilitat no implica que haguem de col·locar-nos submisament als peus dels altres, ni claudicar, ni acumular temor davant del món. La docilitat, a la que fa referència la Benaurança, seria més aviat: seure com un nen davant l’Infinit, plens d’admiració, veneració i goig; quan això s’esdevé, el món sencer es fa nostre, a través d’aquesta actitud, el Poder que s’amaga darrera de tot poder, se’ns fa evident, real, tangible, llavors ja no necessitem cercar cap altre, doncs és Infinit, és un determinat estat del Ser que és troba en l’arrel de tota l’existència, causa darrera i creadora de totes les formes, tan materials com mentals.
La màxima Saviesa és aquella que ens diu que només existeix una Força en tot l’Univers, malgrat que se’ns presenti –des de la condició de l’oblit de la nostre veritable essència- amb l’aparença de múltiples formes. La ignorància màxima ve provocada per aquell oblit, per l’engany en que és troba constantment la nostre ment, víctima de la il·lusió dels sentits, pel nostre convenciment de que som un Ego aïllat, separat dels altres, del món, de Déu.
Els mansos veritables són aquells que viuen en l’auto submissió voluntària a Déu, lliures de l’errònia creença de “jo” i “meu”, és a dir els pobres d’esperit.
Quan aprenem a ser mansos, trobem que l’odi i el ressentiment, són sempre conquerits per la gentilesa i l’amor. Diu en Lao Tse al seu Tao Te King: “De les coses suaus i febles del món, potser no hi ha cap altre com l’aigua. Però res podrà igualar-la en vèncer allò que és fort i ferm. Allò que és suau conquereix a allò que és dur. La rigidesa i la duresa son companyes de la mort, la suavitat i la tendresa ho són de la vida”.
Renunciant sincerament a l'Ego, comprenent el propòsit de la nostre actual encarnació i el sentit general de l’evolució, essent mansos, esdevindrem agents col·laboradors en la gran obra que Natura està duent a terme, en instruments d’aquest Poder, és per això que heretarem la terra.


‘Benaurats els quals tenen fam i set de justícia: perquè ells seran sadollats.’

“Justícia” és una altra de les paraules clau de la Bíblia que el lector ha de comprendre adequadament si vol pene­trar en el profund sentit del llibre. D'igual manera que “terra” i “mans”, “justícia” és un terme tècnic usat en un sentit definit i especial. Justícia, en la seva accepció bíblica, té a veure no solament amb rectitud de conducta, sinó amb el pensament recte en cada aspecte de la vida. A mesura que ens endinsem en l'estudi del Sermó de la Muntanya, trobarem en cada frase una reiteració d'aquesta gran veritat: les coses exteriors no són sinó l'expressió (expressar, pressionar cap a fora), o manifestació dels nostres pensaments i creen­ces internes. Hem vist que tenim el domini o poder de guiar a voluntat el curs dels nos­tres pensaments, per la qual cosa, indirectament, som nosaltres qui fem les nostres vides d’acord amb l'índole del nostre pensar. Jesús ens repetirà constantment en aquestes xerrades que no podem exercir cap acció directa sobre les coses exteriors­, perquè aquestes no són més que les conseqüències o, per dir-lo així, les imatges del que ocorre en el Lloc Secret.
Si ens fos possible canviar directa­ment l'exterior sense alterar la nostra manera de pensar, això significaria que podríem pensar en una cosa i produir altra, la qual cosa seria contrari a la Llei del Uni­vers. En efecte, és aquesta noció, errònia, la qual cons­titueix precisament la base errònia de totes les desgràcies humanes —malalties, pecat, conteses, pobresa, i fins a la mateixa mort—.
No obstant això, la gran Llei de l'Univers és ni més ni menys aquesta: el que duem en la nostra ment és la causa determinant de la nostra experiència. Tal com és el de dintre, així és el de fora. No podem pensar una cosa i produir altra. Si volem tenir control sobre les circumstàncies que ens envolten per a fer-les harmonioses i felices, primer hem de convertir en harmoniosos i feliços els nostres pen­saments, i llavors l'exterior seguirà el mateix camí. Si desitgem salut, pensem primer de tot en salut, i, recordem-ho, això no vol dir sola­ment pensar en un cos sa, encara que això és important, sinó que aquest estat mental inclou pensaments de pau, de goig i de bona voluntat envers tots, perquè, com veurem més endavant en el Sermó, les emocions negatives són una de les principals causes de la malaltia.
Si volem elevar la nostra alçària espiritual i créixer en el coneixement de Déu, hem d'imprimir un ritme espiritual als nostres pensaments, i concentrar la nostra atenció (que és la vida mateixa) en Déu més que en les nostres limitacions. Si volem prosperar materialment, hem de tenir pensaments de prosperitat, i fer un hàbit d'aquest pensar, perquè el que manté a la majoria de la gent en la pobresa és el costum de pensar en termes de pobresa. Si volem veure'ns envolta­ts d'amable companyonia i tenir l'afecte dels altres, cal que en els nostres pensaments es reflecteixin l'amor i la bona voluntat.
“Totes les coses treballen juntes per al bé d'aquells que estimen el bé.”
Quan un ésser humà desperta al coneixement d'aquestes grans veritats, naturalment tracta d'aplicar-­les a la vida. Comprenent per fi la importància vital de la justícia, o de mantenir solament pensaments harmoniosos, un home raonable comença de seguida a tractar de posar en ordre la seva casa. Però troba que, encara que la teoria és bastant simple, la pràctica és qualsevol cosa menys fàcil.
Ara bé, per què ha de ser això així? La resposta es troba en l'extraordinària potència de l'hàbit; i els nostres hàbits de pensament són alhora els més subtils i els més difícils de trencar. Abandonar un hàbit físic és comparativament més fàcil, si un s’ho proposa amb serietat, perquè l'acció sobre el plànol físic és molt més lenta i palpable que sobre el plànol mental. Quan es tracta d'hàbits mentals no podem, per així dir-ho, posar-nos a un costat i mirar-los objectivament com fem en contemplar les nostres accions. Els nostres pensaments llisquen pel camp del coneixement en un corrent incessant, i amb tal rapidesa que només amb una vigilància activa i constant podem dirigir-los. A més, el teatre dels nostres actes és el lloc que ens trobem. No puc obrar més que on estic. Puc, per descomptat, donar ordres per carta o per telèfon, o puc tocar un timbre i obtenir certs resultats a distància. No obstant això, l'acte mateix ocorre on estic i en el moment actual.
En canvi, amb el pensament puc recórrer tot el panorama de la meva vida, evocar a totes les persones que he conegut, i amb igual facilitat puc submergir-me en el passat o remuntar-me cap al futur.
Veiem, per tant, que la tasca d'assolir un equilibri de pensament just i ple d'harmonia, és molt més gran i difícil del que pot semblar-nos a ­primera vista. Això, per descomptat, és un greu error. La condemna de si mateix, al ser un pen­sament negatiu i per tant injust, tendeix a produir més dolor encara, conservant el vell cercle viciós. Si no progressem tan de pressa com voldríem, el remei és redoblar la vigilància a fi de mantenir el pensament en un curós estat d'harmonia. No ens aturem en els nostres errors o en la lentitud del nostre progrés. Demanem constantment la Presència de Déu en la nostra vida, amb tant o més afany com més gran sigui la dificultat que tractem de superar. Demanem Saviesa, Poder o Prosperi­tat en l'oració. Fem-nos un inventari mental i revisem amb cura la nostra vida, no sigui que en algun racó de la nostra ment encara s'amaguin pensaments torts.
Segueix havent encara algun aspecte de la nostra conducta que no és del tot recte? Hi ha algú a qui no hem perdonat encara? Ens permetem algun tipus d'odi políti­c, religiós, o racial? Si tenim aquests sentimen­ts, segur que es troben disfressats sota la capa d'una falsa justificació. Si el descobrim, arrenquem-li la disfressa d'il·lusió amb que s'oculta, i desfem-nos d'ell com si fos una cosa perniciosa que està enverinant la nostra vida.
En aquesta Benaurança, Jesús ens aconsella que no ens desanimem si no obtenim de seguida la victòria, si el nostre progrés sembla lent. Per altra banda, si no fem cap progrés, això es deu amb tota seguretat que no estem orant bé, i ens toca a nosaltres descobrir la causa examinant la nostra vida i demanant saviesa i direc­ció. En veritat, hem de demanar constantment a Déu que ens il·lumini i ens guiï, i vessi sobre nosaltres el poder vivificant de l'Esperit Sant, perquè l'eficàcia de la nostra oració —la nostra prosperi­tat— s'acreixi de dia en dia. Però si veiem algun avenç, si les coses milloren tot i que sigui a poc a poc, no hi ha motiu perquè ens sentim desa­nimats. Tan sols és necessari que ens esforcem resoludament, i que els nostres intents siguin sincers. És impossible que un home perseveri a buscar la veritat i la justícia de tot cor, sense que sigui coronat per l'èxit. Déu no és fals i no es burla dels seus fills.
No podem deixar de constatar un cop més, que en el seu sentit literal aquesta Benaurança és difícilment comprensible. Malauradament en el món en que vivim, aquells que aspiren a la Justícia són empresonats, maltractats, torturats, novament hem de tractar de superar un concepte limitat de Justícia. El missatge del Rabí de Galilea, no pot reduir-se a un de subversiu i revolucionari –en el sentit estret d’aquests conceptes- perquè va molt més enllà. Transcendeix aquest món il·lusori, no per a desentendre's d’ell, sinó per aportar els elements necessaris per a que tota persona pugui gaudir d’una existència vertadera, eterna, despertant en el seu interior la Llum que li permeti realitzar el propòsit de l’encarnació i la vida.
El concepte de justícia es utilitzat per Jesús en el sentit de la tradició espiritual a la que ens venim referint, com a sinònim de Salvació, alliberament del Mal, d’unió amb Déu. La fam i la set a que fa referència, són set i fam de Veritat, la intensa aspiració a descobrir aquesta Veritat al preu que sigui, costi el que costi.
Hem de lluitar per a desenvolupar en el nostre interior aquesta aspiració, utilitzant les eines que Éll ens va mostrar, la meditació, la pregària, sense renunciar a la investigació interior, any rera any, fins els mateixos límits de la tomba. Aprendre a concentrar i dirigir els nostres pensaments vers el Senyor, només llavors estarem plens de Justícia.
Alguns d’entre nosaltres tenen molta Fe, però molt poca fidelitat. Les dificultats ens vencen amb una gran facilitat, si la vida fos fàcil, sense dificultats per un llarg període de temps, deixaríem d’evolucionar i moriríem. Les dificultats es troben al davant nostre precisament per a superar-les, educant a la nostre voluntat a obeir els dictats de la nostre consciència.
La Veritat es tan subtil i difícil de trobar que sense una voluntat decidida, mai la trobaríem. Em de cercar-la incansablement perquè ella és el més elevat objectiu a que podem aspirar, només des de la Veritat podem veure-ho tot, tal i com és en Realitat.
El món, la Il·lusió, empresona la nostre ànima fent-nos creure que és inestable com l’aigua en arribar al seu punt d’ebullició, o fosc i terrible com el mar en una nit de tempesta. Els éssers humans del nostre temps, vivim en la foscor –ignorància absoluta- és per això que tenim tanta necessitat de Llum. Es propi de la condició humana que en l’interior de cadascun de nosaltres, en el nostre cor, hi hagi una gran esperança que ens recordi en tot moment la nostre naturalesa immortal, malgrat reconèixer que el nostre cos s’haurà de desintegrar i esdevenir pols; recordant-nos que el Poder que sosté l’Univers és benèvol i que tot i no conèixer els seus designis, hi ha d’haver una veritable Justícia, invisible a la nostre raó. D’un a l’altre extrem del món, en tot temps, una munió de persones l’han cercat conscientment o inconscient, només uns pocs –aquells que tenen una veritable fam i set- han estat capaços de traspassar el llindar de la porta de la Infinita Veritat, desaparèixer momentàniament de la nostre vista i retornar satisfets i serens per la visió de la Divinitat i de la seva Justícia.


‘Benaurats els misericordiosos: perquè ells trobaran misericòrdia.’
Heus aquí novament un resum concís de la Llei de la Vida, que Jesús desenvolupa més endavant en el Sermó (Mateu 7,1-5). Aquesta Benaurança no requereix molt comentari, perquè les paraules emprades comporten el sentit habitual que avui se'ls dóna en la vida diària, i la frase és tan clara i òbvia en la seva sig­nificació com la llei expressada és senzilla i inflexi­ble en la seva acció. El punt que necessita tenir en compte un cristià que vol aplicar la seva religió és que, com sempre, el principi formulat en aquesta Benaurança ha de ser realitzat en el camp del pensament. El que en essència importa és que siguem mentalment miseri­cordiosos. Les bones accions, si van acompanyades de pensaments no bondadosos, són pura hipocresia, dictades pel temor, o el desig de vanagloria, o algun motiu semblant. Són falsificacions que no donen profit a qui dona ni al que les rep.
Per altra banda, un pensament bo cap al nostre proïsme el beneeix espiritual, mental i materialment, i ens beneeix a nosaltres al mateix temps. Siguem misericordiosos al jutjar al nostre proïsme, perquè el­ cert és que tots som un, i com més gran sembli ser el seu error, tant més gran és el nostre deure d’ajudar-lo amb el pensament adequat, facilitant-li així la manera d'alliberar-se. Tan aviat com comprenguem el poder del Pensament Espiritual —la Veritat del Crist— adquirirem una responsabilitat que els altres no tenen, i que no podem evadir. Quan tinguem evidència de la falta del nostre proïsme, recordem que el Crist que està en ell ens demana el nostre ajut, així que, siguem misericordiosos.
Perquè en realitat i en veritat tots som un; formem part del mantell vivent de Déu. El mateix tracte que avui els donem als altres, abans o després ho rebrem; igualment rebrem la mateixa misericòrdia, en el moment que la necessitem, d'aquells que estan més avançats en el camí que nosaltres. Per sobre de tot hi ha una veritat, i és que, alliberant a d’altres del pes de la nostra condemna, fem possible perdonar-nos nosaltres mateixos.
Un dels principis donamentals de la filosofia esotèrica és la questió del Karma que trobareu desenvolupat en un altre text d’aquest mateix blog. En relació a la Benaurança que ens ocupa, el que ens diu Jesús es que alló que cadascun de nosaltres dona al món que l’envolta, innexorablement ens serà retornat. També és molt possible que aquest principi ens sigui difícil d’acceptar, dons continuament veiem com els cruels, els egoistes, els violents són els qui semblen manar, dominar i triumfar. Contràriament les persones de cor generós, els inocents, són humiliats, oprimits, dominats. Aquesta idea ens ha dut a desconfiar els uns dels altres, a negar qualsevol mena de trascendència i, fins i tot, a negar l’existencia d’un ordre benevol a l’Univers.
La lògica, la percepció sensorial, el que veiem semblen confirmar-lo, però no hauríem d’oblidar que ho percebem des de la ignorància i l’engany de la Il·lusió. La Llei del Karma és encara seguida per una part important del total de la població del planeta, és troba implícita en la majoria de les religions, fins i tot en el cristianisme primitiu, abans del S.III, era un principi acceptat, com ho era el de la reencarnació.
S’ha definit la vida humana com una mena d’escala que ens duu d’un estadi d’animalitat al d’un esperit pur, essent cada encarnació com un dels graons de la llarga escala, en la que aprenem lenta i penosament mentre l’anem pujant. En aquest pujar l’enveja, l’odi, la gelosia, són alguns dels obstacles que dificulten la nostre ascensió.
Ens diu Patanjali, un filòsof hindú:
“La calma impertorbable de la ment –condició imprescindible per a la realització de la vida humana- només s'aconsegueix cultivant l’amistat amb els qui són feliços, la misericòrdia i la compassió vers els infeliços, el delit amb els qui són virtuosos i la indiferència envers els qui són dolents”.
Contràriament, quan algú dels que coneixem és feliç solem sentir-nos gelosos, quan a algú no li surten les coses bé, sentim una alegria insana, quan una persona és bona sentim enveja, quan algú és dolent sentim odi i, d’aquesta manera no podrem avança gaire per l’escala.
Tot pensament d’odi, enveja, gelosia provocarà una onada d’odi, enveja o gelosia a la nostre ment, augmentant la nostre ignorància, enfortint el nostre ego, pertorbant la nostre calma mental, allunyant-nos de l’objectiu de ser mansos, pobres d’esperit, de la Veritat.
Hem d’aprendre a ser tolerants i misericordiosos; per aconseguir-ho no n'hi ha prou amb voler-ho ser, s’ha de saber abans discernir. Les coses no són bones o dolentes per si mateixes, ho són en funció d’una determinada època, circumstància o persona, etc. Sempre hem de tractar de percebre allò que no és evident, entendre les raons de les coses i si ens és possible, des de la perspectiva de la totalitat, doncs no existeix una pauta universal adaptable a la conveniència de cadascun de nosaltres.
Només recordant tot això, tenint-lo en compte sovint en la nostre vida quotidiana podrem arriba a ser misericordiosos i, obtenir misericòrdia, aquella calma mental que ens dugui a realitzar l’objectiu d’aquesta vida. A més, no hauríem de deixar de pensar que per la Llei del Karma, i no per caprici de cap divinitat venjativa, les circumstàncies adverses no só el resultat d’una cega fatalitat, d’un destí implacable que ens persegueix sempre, sinó la collita de les accions, paraules i pensaments que en algun moment vàrem tenir o fer, i que un dia haurem necessàriament de recollir.
Algú podria dir que en el seu cas aquesta llei no és compleix, dons no sap la causa que el duu a una vida plena de desgràcia, en el pitjor dels casos endut per la desesperació, arribar a la conclusió de que no val la pena ser misericordiosos, o tractar d’actuar amb justícia, doncs els errors del passar s’hauran de pagar igualment. Però tots aquests arguments son tan falsos com nocius, seria doncs adequat recordar aquella dita sobre quina és la diferència entre Déu i l’home: “se fereixes una persona, ni que sigui una sola vegada, oblidarà de cop totes les bones accions que amb ella has tingut anteriorment. En canvi si oblides a Déu i comets centenars de pecats, Ell perdonarà totes les teves faltes i recordarà les poques ocasions que vas pregar amb sinceritat, doncs el pecat només existeix a ulls dels homes, per a la Saviesa Divina, només tenim ignorància”.

‘Benaurats els nets cor; perquè ells veuran a Déu.’
Aquest és altre d'aquests preceptes meravellosos en els quals la Bíblia és tan rica. Tota la filosofia de la religió es troba aquí, resumida en poques paraules. Comencem considerant la promesa que se'ns fa en aquesta Benaurança. Ni més ni menys que veure a Déu.
Ara bé, sabem per descomptat que Déu no té forma corporal, i per tant l'assumpte no pot consistir en “veure'l” tal com veiem físicament amb els nostres ulls a un semblant, o un objecte. Si poguéssim veure a Déu d'aquesta manera, seria limitat i, per tant, ja no seria Déu.
“Veure” es refereix aquí a la percepció espiritual, aquella capacitat de concebre la naturalesa veritable de Déu, de la qual infortunada­ment manquem. Vivim en l'univers de Déu, però no coneix­em en manera alguna com és en realitat. El Cel no és un lloc llunyà en el firmament, sinó que ens està envoltant ara mateix. Però com ens falta la percepció espiritual, no podem reconèixer-ho, o, per dir-ho d'una altra manera, no podem experimentar­-ho. I és només des d’aquesta perspectiva que podem entendre que se'ns nega l'entrada al Cel. Estem en contac­te amb un fragment molt petit d'aquest Cel al que anomenem univers, però àdhuc aquest petit frag­ment el veiem torçat en la seva major part. El Cel és el nom religiós que significa la presència de Déu.
El Cel és infinit, però la nostra manera de veure les coses ens duu a interpretar-lo en funció d'un món de tres dimensions.
El Cel és l'Eternitat, però l'experiència que tenim arriba al nostre coneixement en sèrie, en una seqüència que anomenem “temps”, la qual cosa mai permet que comprenguem una experiència en la seva totalitat.
Déu és l'Esperit Diví, i en aquest Esperit no hi ha limitacions ni restriccions de cap mena.
Malgrat això, veiem totes les coses distribuïdes en el que anomenem “espai”, és a dir, estan espaiades; això dóna lloc a una restricció artificial que constantment destorba el reordenament dels successos de la nostra experiència que requereix el pensament creador.
El Cel és el regne de l'Esperit, la Substància pu­ra; allà no hi ha vellesa, ni decadència, ni discòrdia; és el regne de l'Etern Bé. I no obstant això, als nostres ulls tot està envellint, decaient, deteriorant-se; florint per a marcir-se, naixent per a morir. Veure a Déu és comprendre la Veritat, una experiència que porta la llibertat infinita i la felicitat perfecta.
En aquesta meravellosa Benaurança Jesús ens diu exactament com haurà de complir-se aquesta tasca suprema, i qui són els que la portaran a terme: els nets de cor. Aquí de nou cal tenir en compte que les paraules “pur” i “puresa” tenen un sentit molt més ampli que el que corrent­ment se'ls atribueix. “Puresa”, en la Bíblia, significa molt més que la neteja física, per important que aquesta sigui. En plenitud de sentit consisteix en el reconeixement de Déu com l'única Causa vertadera i l'únic Poder veritable que existeix. La paraula “cor” en la Bíblia indica generalment el que els psicòlegs moderns anomenen la ment subconscient. Això és d'extrema importància, perquè no ni ha prou que acceptem la Veritat només amb la ment conscient. En aquest cas la nostra acceptació no és més que una opinió. Només quan és acceptada per la ment subconscient, i assimilada així per tota la mentalitat, pot la Veritat reformar el caràcter i transformar la vida.
La puresa, com ja ens ha passat amb les Benaurances anteriors, ha d’interpretar-se en un sentit molt més ampli del que podríem entendre literalment, ser pur de cor vol dir no tenir cap mena d’egoisme persona, haver-se lliurat dels desigs personals, de totes les passions i auto indulgències que ens encadenen a la Il·lusió, a l’engany, al món.
A totes les religions trobem almenys dos elements fonamentals: l’ideal a realitzar i el mètode a seguir per a realitzar-ho. Gairebé totes –amb la excepció de determinades branques del budisme- proclamen l’existència de Déu i que la finalitat de l’experiència humana es veure’l, tot i que les apreciacions d’aquesta divinitat puguin semblar molt diferenciades les unes de les altres.
En el Sermó de la Muntanya, Jesús ens mostra el mètode de la purificació del cor que ens duu a la Perfecció i completa Realització. Hi ha una manera molt senzilla de poder considerar si som o no som purs... Procurem pensar en Déu ara mateix, atura la teva ment i pensa en Déu i només en Ell... El pensament de la seva presència passa a través de la nostre ment... per uns instants... o tan sols com un llampec. Immediatament comencen les distraccions. Molt aviat ens sorprendrem pensant en un munt de coses, però ja no en Déu. Aquestes distraccions, ens assenyalen que la nostre ment es encara molt feble i impura.
Cal que ho tinguem ben clar, el desig d’arribar a veure a Déu, no pot ser enterbolit per cap altre idea.


‘Benaurats els pacífics: perquè ells seran anomenats fills de Déu.’
Rebem aquí una lliçó pràctica de incalcula­ble valor sobre l'art de l'oració —i l'oració, recordem-ho, és l'única manera de renovar la nostra comunió amb Déu—. A primera vista, aquesta Biena­venturanza podria passar per una generalització reli­giosa de caràcter merament convencional, i per una d'aquestes trivialitats sentenciosas que usen els que volen impressionar als seus oïdors sense tenir res original que dir. Francament, la pregària és l'única acció completa en el sentit més exacte de la paraula, perquè és l'única cosa capaç de cam­biar el caràcter. Un canvi en el caràcter o en l'és­pírit és un veritable canvi. Quan es verifica un canvi d'aquesta índole, el subjecte es torna diferent, i la resta de la seva vida es comportarà de manera molt diferent.
En altres paraules, ja no és la mateixa perso­na d'abans.
El grau de diferència pot ser gairebé imperceptible cada cop que ens possem a pregar; malgrat això, tot i ­que petit, té lloc, perquè és impossible orar sense que ens fem diferents en algunu mesura. Si poguessim prendre consciència plenament de la Presència de Déu, un canvi radical i dramàtic s'obraria en el nostre caràcter en un obrir i tancar d'ulls, transfor­mant la nostra manera de pensar, els nostres hàbits, la nos­tre vida sencera. Però perquè aquesta Presència de Déu sigui un fet en nosaltres, i les nostres oracions siguin eficaces, és­ precis que arribem a cert grau de veritable pau mental. Aquesta pau interior ha estat anomenada pels mís­tics serenitat i ells no es cansen mai de repetir­-nos que la serenitat és el gran vehicle de la­ Presencia de Déu —el mar suau com un mirall que envolta el seu Gran Tron Blanc—.
Això no vol dir que sense la serenitat no es puguin vèncer per mitjà de l'oració àdhuc les majors dificultats, perquè per descomptat es pot. En efecte, quant majors són els nostres problemes, menor és la serenitat que podem disposar, i la serenitat mateixa només s'obté per l'oració i per l'acció de perdonar als altres i a un mateix. Però hem de tenir la serenitat per a avançar en el regne de l'esperit, aque­lla tranquil·litat d'ànima a la qual es refereix Jesús amb la paraula “pau”, una pau que supera l'enteniment humà. Els pacífics dels quals es parla en aquesta Benaurança, són aquells que realitzen aquesta pau veritable o sere­nitat en les seves pròpies ànimes, perquè són ells els que superen les dificultats i limitacions i arriben a ser no només potencialment sinó, veritablement, els fills de Déu.


‘Benaurats els quals pateixen persecució per causa de la justícia: perquè d'ells és el regne dels cels. Benaurats sou quan us vituperin i us persegueixin i diguin de vosaltres mal per la meva causa, mentint. Gaudiu-vos i alegreu-vos; perquè la vostra gràcia és gran en els cels: doncs així van perseguir als profetes que va haver abans de vosaltres.’
Com hem vist, el caràcter essencial de l'ensenyament de Jesús és que la Voluntat de Déu per a nosaltres és harmonia, pau i goig; que aquestes coses poden convertir-se en realitat conreant una manera de pensar justa i recte. Jesús ens diu constantment que és la voluntat del nostre Pare donar-nos el seu Regne i que per a merèixer la justícia hem de conrear la sereni­tat, la pau interior. Ell declara que els pacífics que compleixen això adquiriran prosperitat, heretaran la terra, veuran a Déu i el seu dolor es transformarà en goig. Tot això és sens dubte sorprenent, i alhora perfectament correcte; només cal que comprenguem una cosa: que l'origen de tota aquestes desgracies, dolors, infelicitats, persecucions no és una altra cosa que nosaltres mateixos.
Sempre que trobem difícil el pensar amb rectitud; sempre que sentim la temptació de considerar injustament determinada situació, o persona, o àdhuc nosaltres mateixos; sempre que ens sentim inclinats a cedir a la còlera, o a la desesperació, llavors som persegui­ts a causa de la justícia, Qualsevol pràctica espiritual implica una lluita amb el “Jo inferior” el qual s’estima molt més la vella manera de pensar i s'aixeca i ens insul­ta, per dir-ho dramàticament, a la manera oriental.
Ara bé, com aquests combats amb la nostre naturalesa inferior s’han de dur a terme tard o d'hora, serà millor efectuar la lluita i vèncer com més aviat millor. De manera que aquestes persecucions esdevinguin, relativament parlant, benediccions divines. Notem que en realitat no hi ha cap virtut o profit si més no en el fet que uns altres ens molestin o persegueixin. Res, absolutament res, ve a la nostra experiència, sinó hi ha alguna cosa en nosaltres mateixos que ho atregui. Per la qual cosa, si ens esdevenen molèsties o dificultats és sens dubte degut al fet que hi ha alguna cosa en la nostra ment necessita ser examinat i acla­rit; perquè sempre veiem les coses com som capaces de concebre-les. Segons la Gran Llei de la Vida, de la qual tot el Sermó de la Muntanya és una exposició, sola­ment podem rebre a través de la nostra existència el que a cada moment ens correspon, i ningú pot impedir que aconseguim el que ens toca; per aquesta raó tota persecució o frustració prové absolutament de l'interior de nosaltres mateixos.

Tot el Sermó de la Muntanya està ple de l’amorosa presència de Jesús, totes elles són plenes d’ànims, d’alè per empènyer als que vulguin seguir el seu camí envers la unió amb Déu. Cap intenció d’amonestar-nos, d’humiliar-nos pels errors del passat, encegats per la ignorància, arrossegats per les passions incontrolades, no, el seu missatge és ben clar, tot el que hem fet fins el moment present pot ésser perdonat i oblidat; i no només això, sinó que pot ser considerat com el preludi necessari per arribar a lliurar-nos a la Voluntat Divina. Les benaurances son un discurs extraordinari des del punt de vista de l’ensenyança espiritual, però per damunt de tot, són un missatge d’esperança per a tothom.
La misericòrdia divina no pot ser guanyada, no pot ser comprada, res no podem fer per forçar-la, brolla incessantment com l’aigua d’una font, flueix com d’un brollador perpetu. A nosaltres ens toca arribar-nos, reconèixer-la i després rentar els nostres errors i restar purs i lliures de tot mal. Jesús ve a dir-nos que no podem caure en la desesperació per tot el que patim, que abans que nosaltres d’altres grans personatges també varen sofrir, fins que descobriren la fórmula que els va permetre transcendir el dolor, també nosaltres, seguint les ensenyances contingudes en aquestes Benaurances podrem assolir la mateixa Pau i la mateixa Joia que ells varen aconseguir.