“Home i Dona contemplant la Lluna”.
Deia el gran poeta Novalis, l’autor dels Himnes a la Nit, que:
“L’art de l’observació silenciosa, de la contemplació creadora del món, es molt difícil, dons arribar a realitzar-la exigeix una constant i seriosa reflexió, a més d’una severa sobrietat. La recompensa per arribar a dominar-la, no serà el reconeixement dels altres homes, els contemporanis, que per la seva part, han rebutjat l’esforç que assolir-la els exigiria, només és pot esperar, l’alegria del saber i l’ocultar el contacte íntim amb l’Univers”.
Penso que paraules com aquestes li van ser inspirades per la contemplació d’algunes de les obres de Caspar David Friedrich, un dels més atractius pintors alemanys de tots els temps.
Friedrich va viure entre el 1779 i el 1840, és a dir, en uns anys d’una gran transcendència històrica i espiritual, caracteritzada entre d’altres coses per: la caiguda dels Antics Règims, la Revolució Francesa, les Guerres Napoleòniques, la Restauració de l’Absolutisme, les lluites del liberalisme, el sorgiment dels nacionalismes moderns, l’aparició dels socialisme utòpic i els altres, etc., seran dons anys d’una gran agitació a tots els nivells.
Com a jove inquiet i progressista, col·laborà amb els cercles radicals de l’esquerra del seu temps, conegué personalment a Hegel, a Goethe, als germans Schelegel, a Fichte, al mateix Holderlin, entre d’altres, i participa en la redacció de la revista “Atheneum” que impulsà com a poques el desenvolupament d’aquell moviment revolucionari de l’esperit europeu i occidental que coneixem com a Romanticisme, els darrers fruits del qual encara estem per recol·lectar.
Goethe
De temperament estudiós i introvertit, de fràgil salut, d’una religiositat sincera i profunda, heterodox respecte a les creences dogmàtiques, obstinat en les seves conviccions, poc donat a plegar-se per obtenir el reconeixement del públic o dels poderosos, és veuria obligat a dur una existència de senzillesa i austeritat extrema, propera a la misèria. A més de la pintura, la seva gran passió, li agradava passejar en solitari, o acompanyat dels amics més fidels, per les altes i desolades muntanyes, prop de solitàries i abandonades runes de d’altres temps, o per les fèrtils i verdes planures de la seva estimada Alemanya, a la que veia dominada per les potències estrangeres, per la reacció i l’absolutisme, ell que era tan lliure.
“Dolmen prop de Reisensberg”
La seva carrera obtingué un cert ressò entre els reduïts i escollits nuclis d’intel·lectuals i artistes que constituïren el centre del moviment revolucionari dels anys 1820-1835, però passà desapercebuda per a la majoria del públic, amb les excepcions de les famoses “La Creu a les Muntanyes”
o “Viatger davant del mar de boira”, que foren molt polèmiques i que no tingueren una bona acollida per part de la crítica oficial.
L’obra “Viajero junto al mar de niebla” pintada el 1818, la més famosa i coneguda de les del nostre autor, pot considerar-se poc satisfactòria des d’un punt de vista exclusivament artístic. L’oli es probablement, un quadre en memòria d’ un difunt. El caminant, en peu damunt d’una roca molt alta, es troba pensatiu davant el paisatge de muntanya cobert de boira. Ha arribat al final de la seva vida, tal i com s’ha interpretat correctament. La gran figura humana, pintada amb realisme, es troba en una evident desproporció respecte a l’immens paisatge d’una Natura incommensurable. L’accentuat contrast del vestit fosc, perfecte segons el cànons de la moda de l’època, el bastó, els cabells travessats pel contrallum i la claror del paisatge una mica desdibuixat, irreal en el que s’articulen formes muntanyoses impossibles de conciliar en la realitat, provoquen el fenomen de que la figura humana quedi veritablement per davant del quadre, raó per la qual dona la sensació de quedar desplaçada, una mica exagerada i podria arribar a dir-se que fins i tot és d’un cert mal gust.
Friedrich era un dibuixant de figures humanes insegur i poc destre, com ens ho confirma en una carta al seu germà Christian, i ho corrobora el fet que en alguns dels seus quadres van ser copiades amb molta por i cura d’obres pintades pel seu amic G.F. Kersting, raó per la qual en moltes de les obres del nostre artista, les figures humanes, poc abundants, ens semblen conegudes.
No, en aquesta obra no s’ha aconseguit aquella “armonía del conjunto” que el mateix Friedrich considerava com el criteri fonamental per a jutjar la vàlua d’una obra d’art. Malgrat tot, aquesta diguem-ne exageració posa de manifest la grandiositat i plenitud de les seves formulacions artístiques.
Tots els elements de l’obra ajuden a aconseguir aquella sensació onírica característica del seu pensament pictòric. L’espectador del quadre, tendeix a identificar-se amb l’absort contemplador que és troba en trànsit davant l’immens espectacle de cims, arbres, núvols que sobresurten d’entre la boira, de manera que un cert estat d’ensomniació és sobreposa a l’estat de vigília, la contemplació deixa de ser exclusivament física – de l’entorn- per esdevenir contemplació abstracte.
Habilíssim reproductor de les complexes formes i colors de la Natura, pintor dons dels anomenats “paisatgistes”, Friedrich fou principalment un teòric, un pensador i un místic.
La practica totalitat de la seva obra, no massa abundant, manifesta la seva creença de que “la vida psíquica conscient, té el seu fonament en la regió de l’inconscient, des d’on ascendeix amb un moviment similar al del Sol, emergint des de les profunditats de les tenebres”. Afirmava que “l’inconscient es l’expressió subjectiva que serveix per a designar el mateix que coneixem objectivament, amb el nom de Natura” i en conseqüència que “en el torrent indòmit dels somnis, es troba amagada la veritable imatge de Natura, amb tota la seva riquesa, amplitud i multiplicitat” i que “només si l’home arriba a deslliurar plenament el seu inconscient, li serà possible captar l’Esperit de la Natura, que li està vedat en la seva vida conscient”. En aquesta mateixa línia de pensament el filòsof Schelegel havia afirmat, per aquells anys: “Idos acostumbrando, la contemplación de la Naturaleza es la manifestación más elevada de la religión”.
Amb aquestes i d’altres idees similars, confegirà una teoria de la pintura paral·lela a la que d’altres artistes, filòsofs i pensadors, aportarien en d’altres camps de les Belles Arts. Així pel nostre pintor, el veritable art provoca una seqüència que partint de l’inconscient de l’artista i traspassant les esferes de la consciència, va a allotjar-se en l’inconscient de l’espectador; es a dir, l’art crea imatges des del somni i somnis des de les imatges.
Una obra particularment adequada per a entendre el missatge i el pensament de Friedrich es aquesta “Home i Dona contemplant la Lluna” pintada l’any 1819, en una de les etapes més creatives de la seva carrera. En ella escenifica novament la tràgica tensió metafísica que és produeix entre l’home -en aquest cas la parella humana- i el fons infinit de la Natura. Tensió metafísica produïda per l’aspiració a la Totalitat i a la Plenitud, el vell afany prometeïc d’esdevenir Déu, i la tràgica nostàlgia produïda pel convenciment de l’impossibilitat d’assolir aquestes Totalitat-Plenitut-Divinitat.
L’espectador que contempla l’obra, es troba d’entrada davant de dos plans o nivells successius. En el primer trobem a les figures humanes, sempre d’esquenes, romanen estàtiques, com abstretes mirant atentament cap a l’horitzó, on normalment es desenvolupa un fenomen natural de bellesa singular. Aquest és el pla de la vida, però també el de la mort, com ens recorda el tronc de l’arbre trencat darrera els personatges. En la distància, s’hi troba el segon pla, en ell, suspès en una ingravidessa crepuscular, l’espai sembla allunyar-se, més i més, cap a l’infinit.
La superposició dels dos plans, la utilització dels recursos i habilitats tècniques excepcionals, la qualitat del dibuix, la perfecta adequació dels colors i de la llum, l’adopció d’unes perspectives forçades, ens parlen de la intencionalitat onírica del pintor. Friedrich no tracta de ser una paisatgista realista, sinó d’introduir a l’espectador en un món que per la seva textura es confon amb el dels somnis.
Superant dons els realisme, màxima conquesta dels pintors del Renaixement, dona un pas de gegant cap endavant, creant el “paisatge màgic”, amb el que l’artista romàntic, tracta d’aconseguir un “retorn a la Natura”, i hem vist que en la seva opinió, aquest retorn, és principalment un viatge a traves del propi inconscient. En aquest sentit, Friedrich, com Goya, Fuselli o Pisanello, s’avançà més de cent anys al surrealisme.
L’espectador d’un quadre d’aquestes característiques, tendeix a identificar-se amb els absorts contempladors, captivats pel pàl·lid encantament de la Lluna, de manera que s’origina també en ell, un cert grau d’ensommiament, és a dir, un estat entremig entre la mirada racional i la inconsciència, que és superposa a l’estat de vigília ordinària, amb la qual cosa, li serà possible percebre la imatge integral de la Natura, i prendre consciència de la tensió i de la nostàlgia metafísica, que és en darrera instància, el veritable tema de la seva pintura.
Per a la consecució d’aquest objectiu, són de vital importància les figures d’esquenes que apareixen en les seves obres. Es aquest un recurs pictòric de llarga tradició a la Història de l’Art, que es remunta fins l’Antiguitat Grega, però mai fins a Friedrich, havien assolit tanta transcendència de cara a l’estructura i contingut simbòlic dels seus quadres, importància que va creixent conforme avança la seva carrera. Es interessant constatar que si bé inicialment eren molt petites, gairebé invisibles per l’espectador, perduts a la infinitud de Natura, lentament arribaran a tenir una major presència, fins a esdevenir, sinó el punt central, si almenys el contrapunt necessari.
Aquesta evolució és paral·lela a l’evolució del pensament del nostre pintor, dons si en una primera etapa, la de joventut, Friedrich ens mostra l’idea de la fusió de l’home en infinitud, en la Natura, posteriorment, l’artista pren dramàtica consciència de la ineludible polaritat Home/Natura, Home/Déu, així la visió dionisíaca serà lentament substituïda per la visió apol·línia.
Aquestes figures apareixen sovint aïllades, de dos en dos, o en petits grups davant el magnífic espectacle del “paisatge màgic”, en tots aquests casos, el nostre artista ens recorda la condició ineludible de la soledat, però en algun cas, com ara aquest – Home i Dona contemplant la Lluna-, les figures sostenen un contacte físic, la mà d’ella recolzada en l’espatlla d’ell, amb aquest senzill gest Friedrich ens parla de la parella humana, dels dos que són un, de la unificació entre les ànimes i els éssers produïda per la força de l’amor.
Malgrat això, les figures humanes són com objectes estranys en el camp de referència elemental de la Natura, tenim la impressió de que acaben d’arribar al quadre, que romandran una llarga estona, però que tard o d’hora, tornaran a marxar. Si els observem detingudament, ens adonarem que és troben disposades en el paisatge com si rebessin de l’espectacle celeste una acció santificadora, és troben en una mena de comunió amb allò diví que emana de la Natura, deixant-nos entreveure una altra de les idees de Friedrich que l’emoció derivada de la contemplació de la Natura conté la mateixa experiència que l’emoció religiosa o sagrada.
Es per això que les figures estan sempre en repòs, sumides en la més profunda de les contemplacions, deixant que la imatge de la Natura actuí benèficament sobre elles. Així l’Univers diví és desplega davant la seva mirada, deixant descobrir l’infinit transcendent. L’home, la dona, responen amb l’actitud de qui concentra totes les seves facultats espirituals en aquesta aparició. La soledat de cadascú desapareix en la unitat de la imatge i de la contemplació, dons amb l’arribada d’allò –infinit- diví fins allò finit –la persona-, és produeix l’entrada dels homes/dones en el regne d’allò no terrenal.
El 1822, en una carta adreçada a la seva dona, de la que vivia separat per causes econòmiques, de treball i de salut, li escrivia: “Al capvespre surto a passejar al camp, amb el cel al meu damunt; al meu voltant els verds sembrats i els arbres també verds, i no estic sol. Aquell qui va crear els cels i la terra està amb mi, i el seu amor em protegeix”.
D’aquesta manera, Friedrich, en representar la serenor i la calma de la vida de la Natura, a traves del seu misticisme tràgic, serà capaç de trobar la imatge somniada d’un món fins llavors desconegut, que conté en ell mateix, una poesia essencial i profunda, d’una Bellesa que no és sinó el resultat del constant col·loqui que el pintor va sostenir amb la Natura, al llarg de tota la seva existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada