"He pujat a l'escena i he participat en la història del meu temps".
(Carles Fontserè)
Recordo perfectament, com entre un munt de papers antics sobre les Milícies Antifeixistes de Barcelona, vaig descobrir per primera vegada el poder de la imatge, per a promoure determinades actituds ideològiques compromeses amb el bàndol revolucionari o antifeixista. Com llavors vivíem els darrers anys de la dictadura feixista del general Franco, la imatge em va colpir poderosament, era aquesta:
D'altres imatges vindrien després a formar part del meu ideari particular, d'entre totes elles, sense dubtes, la que més m'ha servit de guia i d'inspiració és la coneguda obra del gran Fontserè: Llibertat!.
Avui voldria dedicar aquesta entrada a recordar la seva vida i obra.
A la matinada del 4 de gener (any 2007) va morir als 90 anys en un hospital de
Girona, a causa d'una septicèmia i després de passar tres dies en coma, el gran
cartellista Carles Fontserè. Va ser un artista polifacètic, prolífic i de
gran talent, que va desenvolupar una tasca també com il·lustrador, escenògraf,
fotògraf o dibuixant de còmics. Després dels seus treballs com a
cartellista en la Guerra Civil, al setembre de 1937 es va enrolar amb les
Brigades Internacionals a Albacete, va participar després en el front de l'Ebre
i passaria pels camps de concentració francesos després de la victòria
feixista. L'exili (paraula que agradava a poc a Fontserè, així com la
d'emigrant, parlava més aviat de la seva condició de fugitiu) el portaria
després a conèixer món: París, Mèxic, Nova York ...on desenvoluparia una gran
activitat. Va tornar a Espanya el 1973 i es va instal·lar a Porqueres
(Girona). Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat el
1989. En l'últim llibre publicat per l’ historiador Paul Preston Botxins i
repressors (2006) es pot llegir en la dedicatòria "Al meu amic Carles Fontserè".
Va escriure tres volums de memòries on relata la seva agitada i apassionant
vida, barrejant vivències personals amb consultes bibliogràfiques, posseïa a
casa de Porqueres (Girona) un poderós arxiu amb revistes, fotografies i
documents, els quals analitzava i utilitzava per enriquir la seva aportació
personal. Els seus llibres de memòries suposen una obra de gran valor,
controvertida, per fortuna en aquests temps del políticament correcte, en
descriure als més miserables i oblidats del bàndol perdedor del nostre
conflicte o per desmuntar mites històrics com el del París ocupat pel nazisme. Lamentablement,
queda inconclús el quart volum, centrat en la seva etapa novaiorquesa en els
anys 50 i 60, del qual Fontserè havia escrit ja diversos capítols.
L'artista català va reclamar a l'Arxiu de Salamanca la devolució dels cartells
que va dissenyar durant la contesa, i que la policia franquista es va portar
del seu estudi de Cerdanyola del Vallès quan va haver d'afrontar l'exili. La
suposició que aquestes obres es trobaven a l'Arxiu de Salamanca es va deure a
la publicació d'algunes d'elles en els llibres de l’ franquista Ricardo de la
Cierva. Malauradament, Carles Fontserè ha desaparegut sense que pogués
veure el retorn de les seves obres. Va pertànyer a una generació
d'artistes combatius que va desenvolupar la seva activitat en el bàndol
republicà durant la Guerra Civil.
Biografia
Biografia
Carles Fontserè (Barcelona, 1916 - Girona, 2007). Artista espanyol. Pintor, escenògraf, editor, fotògraf i escriptor, va ser un dels màxims exponents del cartellisme republicà. Els seus cartells per a la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) durant la Guerra Civil espanyola constitueixen autèntiques icones.
Nascut en el si d'una família de la mitjana burgesia catalana, el seu pare era carlista militant, i ell va ingressar en els requetés sent molt jove. Educat en els jesuïtes, no va ser un estudiant brillant. Preferia dibuixar, malgrat la qual cosa el seu pas per l'escola de La Llotja seria una experiència fugaç, i la seva formació, bàsicament autodidacta: “Vaig començar a dibuixar als quinze anys, vaig veure un anunci a la premsa buscant un artista gràfic , així que vaig començar a dissenyar etiquetes per a productes, logos per a cases de moda, cartells, piscines i centres esportius ... i anuncis classificats en diaris.
El jove Fontserè, artista, Bohemi, revolucionari va patir i va participar en tots els esdeveniments importants que és van produir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, El període republicà i la guerra civil”.
Havia descobert molt
aviat que els arts plàstiques serien el territori on podria manifestar el seu talent,
per això va començar a treballar en un taller d’ Escenografia, il·lustrant
revistes i diaris, fent algunes incursions en el camp publicitari o realitzant
cartells per al cinema.
Carles Fontserè va iniciar la seva carrera com il·lustrador a principis de la dècada de 1930 en revistes conservadores, com el setmanari carlista Reacció, i com a dibuixant publicitari per als magatzems Bowmer & Bo i de cartells cinematogràfics per United Artists i Universal Films.
Carles Fontserè va iniciar la seva carrera com il·lustrador a principis de la dècada de 1930 en revistes conservadores, com el setmanari carlista Reacció, i com a dibuixant publicitari per als magatzems Bowmer & Bo i de cartells cinematogràfics per United Artists i Universal Films.
Va tenir una
participació activa en la campanya electoral de 1932 de la dreta catalanista,
no obstant, la fugida del seu pare amb una altra dona va provocar en el noi una
important transformació ideològica i el seu acostament a l'anarquisme
llibertari.
En els moments de la Guerra Civil serà quan Fontserè és mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, s’integra al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitza un taller col·lectiu de propaganda, pinta trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, crea una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’ avantguarda. Aquells primers cartells van ser, en certa manera, el «certificat» multicolor de la revolució a Catalunya.
La seva primera obra feia gala ja d'un fort compromís, el lema de la mateixa deia “Treballa pels que lluiten”.
En els moments de la Guerra Civil serà quan Fontserè és mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, s’integra al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitza un taller col·lectiu de propaganda, pinta trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, crea una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’ avantguarda. Aquells primers cartells van ser, en certa manera, el «certificat» multicolor de la revolució a Catalunya.
La seva primera obra feia gala ja d'un fort compromís, el lema de la mateixa deia “Treballa pels que lluiten”.
Fontserè va estar
molt influenciat ideològicament per l'anarquisme i amb només 20 anys, encara en
el començament del conflicte, va realitzar l'històric cartell Llibertat!, en
què un camperol s'alça una falç davant la bandera "rojinegra" que veurem més endavant.
El
1936 Helios Gómez fundava el Sindicat de Dibuixants Professionals de Barcelona
(SDP). En el si del SDP es donarien cita les primeres figures del grafisme
català del moment: Antoni Clavé, Alumà, Josep Renau, Coq, Manuel Monleón,
Jacint Bofarull, Bagaria, Martí Bas, Tísner i un noi de poc més de vint anys
que maduraria gràficament en aquesta Barcelona llibertària, Carles
Fontserè. El SDP va aglutinar les inquietuds de gran nombre de joves artistes i
la seva plasmació en cartells. Com ell mateix va afirmar, “el fenomen
cartellista que va començar al juliol de 1936 no ha estat encara valorat com
cal. Van ser obres que van donar una imatge heroica de la revolució
espanyola i que van posar una gran esperança en les classes humils”.
En aquell context,
amb les forces revoltades aguaitant a les ciutats espanyoles i la burgesia
catalana sorpresa i espantada davant els èxits populars, la iconografia
revolucionària va inundar els carrers de Barcelona. Va ser una tasca
lliure, espontània i directa dels artistes que, des del primer moment, van
voler participar en la lluita contra la reacció i el feixisme aixecat en armes. Això
els diferencia dels cartells que vindrien després, de caràcter institucional,
encàrrec de les oficines de propaganda i, potser per això, amb menor riquesa
imaginativa. Fontserè va assenyalar que el pluralisme d'idees expressades
en els cartells i la gran quantitat d'opinions abocades en els mateixos van ser
la manifestació personal d'un grup generacional d'artistes, cadascun amb nom
propi, i amb pertinença la majoria a idees esquerranes, molt pocs de ells,
després de l'esclat de la revolució, es van mostrar submisos als clans i
camarilles de la burocràcia política. Va denunciar també el genial
cartellista l'exposició de les obres que es venien fent amb una ignorància tremenda,
per criteris merament estètics, en lloc d'utilitzar la cronologia i anar així
analitzant i explicant el conflicte.
"Certament, l'anarquisme va desenvolupar a Espanya tot un cicle estacional. Va tenir la seva dolorosa gestació i naixement en la seva inicial primavera: el seu estiu de 1936,
la seva tardor es va iniciar amb la mort de
Durruti, va prosseguir amb els successos de maig de 1937 i va concloure amb
l'eliminació de les col·lectivitats creades com a manifestació popular de la
tasca autogestionària propulsada pel Consell Revolucionari d'Aragó.
L'exili
va ser el llarg hivern de l'Anarquia,
una hibernació a semblança d'alguns
animals poderosos que, per sobreviure, simulen la immobilitat de la mort
".
Solà, Fontserè i Riba-Rovira van dissenyar els tres primers cartells d'aquells
dies: Unió és força,
Treballa per als que lluiten que ja hem vist i: Llegiu Treball.
Van
ser editats pel recentment creat Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
i difosos àmpliament. L'explosió cartellista de juliol del 36 a Barcelona’, com
la denominaria Fontserè, és un dels fenòmens de la Guerra Civil espanyola més
positivament valorats per estudiosos i crítics de tot el món.
"Carles Fontserè és un dels personatges més atractius i interessants que
he conegut mai, potser perquè ni la seva presència física, ni cap dels vessants
de la seva obra poden passar desapercebuts. Fontserè irradia energia pels
quatre costats. El seu rostre, els seus ulls, les seves mans, la seva
barba exuberant, ens l’apropen com si fos un profeta de l'antiguitat, a un mestre hindú,
a un eremita, a una persona independent i coherent. Com també ho és la seva
obra artística, en la qual és fàcil apreciar que res ha estat fet de rutina o a
desgrat. Des de la seva adolescència, tot el que diu i tot el que fa està
directament lligat a la seva forma d’entendre la vida, a una visió lliure del
pensament i l’existència que, com ell mateix afirma, és impulsada per la tafaneria. Fontserè
te una memòria d’ elefant, que reté fins i tot el detall més petit, i una
voluntat irrefrenable de conservar fotografies, retalls de diari, fulls volants,
anotacions ...
Qualsevol document que en un moment concret l’hagi pogut
atreure, i que ara ens fa adonar que la vida d’ aquest artista nonagenari és
una de les més intenses que s’ s'han donat a Catalunya en aquest darrer segle. Perquè
si tot el que ha fet Fontserè és interessant, encara ho és més saber perquè ho
ha fet i perquè ho ha fet d’una determinada manera, perquè ha respost com ho ha
fet al llarg de la seva vida davant d’una revolta, d’una ocupació militar,
un canvi de cultura, un fet polític, econòmic o religiós. Probablement
aquest procedir és resultat del desig que sempre ha tingut de fugir de la
unidimensionalitat, com és pot constatar en la quantitat de professions que ha exèrcit:
dibuixant, il·lustrador, ninotaire, pintor, cartellista, escenògraf,
publicitari, promotor d’ espectacles, periodista, fotògraf i escriptor,
però també venedor o taxista, oficis que aparentment no tenen cap lligam entre
ells però que en el cas d'Fontserè no és poden separar un de l'altre i ens
remeten a la curiositat infatigable que ha estat el motor de la seva
existència". Giralt-Miracle
Un dels cartells més coneguts de l'artista, pràcticament convertit en objecte de culte estètic, mostra a un camperol empunyant una falç, el lema Llibertat! (Llibertat) i, al fons, la bandera "rojinegra". Aquest cartell de la FAI se segueix reproduint com a referència visual de l'anarquisme a la Guerra Civil, una ideologia que Fontserè mai va abandonar.
Un dels cartells més coneguts de l'artista, pràcticament convertit en objecte de culte estètic, mostra a un camperol empunyant una falç, el lema Llibertat! (Llibertat) i, al fons, la bandera "rojinegra". Aquest cartell de la FAI se segueix reproduint com a referència visual de l'anarquisme a la Guerra Civil, una ideologia que Fontserè mai va abandonar.
Fontserè deixaria
un retrat d'aquests anys en el seu primer llibre autobiogràfic, Memòries d'un cartellista català (1931-1939) (1994), una obra imprescindible per conèixer el
funcionament revolucionari intern del SDP i la creació combativa d'aquells
dies.
"Els generalment anomenats « cartells de la Guerra Civil espanyola » van venir després. Cartells que jo qualifico de «institucionals», per dir-ho així, i ser obra d'encàrrec de les oficines de propaganda, en distinció dels cartells de les primeres setmanes, que van ser l'obra espontània i directa dels artistes que des del primer moment van voler participar amb la seva tasca en la lluita contra la reacció i el feixisme aixecat en armes ".
"Els generalment anomenats « cartells de la Guerra Civil espanyola » van venir després. Cartells que jo qualifico de «institucionals», per dir-ho així, i ser obra d'encàrrec de les oficines de propaganda, en distinció dels cartells de les primeres setmanes, que van ser l'obra espontània i directa dels artistes que des del primer moment van voler participar amb la seva tasca en la lluita contra la reacció i el feixisme aixecat en armes ".
El 1937, Fontserè es va allistar a les Brigades Internacionals i va lluitar al front de l'Ebre En dissoldre’s aquest cos va passar al Comissariat de Propaganda.
Amb la victòria de les forces lleials al general Franco, va
creuar la frontera a la Vajol, el 5 de febrer de 1939, amb el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el comissari de Propaganda Jaume
Miravitlles i el conseller de Governació, Josep Tarradellas, i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, d'on s’escaparia
poc després escapolint-se per sota els filats.
Durant l'ocupació alemanya va sobreviure a París dedicant-se a diversos oficis,
fins que va poder recuperar el llapis i començar a dibuixar historietes il·lustrades
per encàrrec. Va alternar en aquell temps el dibuix (va produir i va il·lustrar
edicions per col·leccionistes d'obres clàssiques de la literatura catalana), la
pintura i l'escenografia (el 1946 va realitzar els decorats i el vestuari de la
versió francesa de La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca). L'artista
va deixar constància d'aquest període en el seu segon llibre autobiogràfic Un
exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (2004).
El 1948 es va exiliar a Ciutat de Mèxic. A la capital asteca, va coincidir amb Mario Moreno “Cantinflas”, amb qui produiria una revista-espectacle de tipus parisenc, de la qual dissenyaria el vestuari i l'escenografia, que executaria personalment.
El 1948 es va exiliar a Ciutat de Mèxic. A la capital asteca, va coincidir amb Mario Moreno “Cantinflas”, amb qui produiria una revista-espectacle de tipus parisenc, de la qual dissenyaria el vestuari i l'escenografia, que executaria personalment.
Des de Mèxic va passar a Nova York, on viuria
durant les dues dècades següents (1949-1973) i on coneixeria a la que seria la
seva dona, Terry Broch.
A Nova York va treballar com a dibuixant de còmics, pintor, dissenyador de cartells i decorats (amb un altre dibuixant anarquista espanyol, Shum, una icona de la lluita social, bregat en el front d'Aragó), monitor d'escenografia a Harlem, editor d'una revista mensual d'art i, esporàdicament, també com a taxista. D'aquests anys data la seva creixent interès per la fotografia, disciplina en què va col·laborar amb Salvador Dalí.
A Nova York va treballar com a dibuixant de còmics, pintor, dissenyador de cartells i decorats (amb un altre dibuixant anarquista espanyol, Shum, una icona de la lluita social, bregat en el front d'Aragó), monitor d'escenografia a Harlem, editor d'una revista mensual d'art i, esporàdicament, també com a taxista. D'aquests anys data la seva creixent interès per la fotografia, disciplina en què va col·laborar amb Salvador Dalí.
Un jove Fontserè a París.
L'arxiu Fontserè
compta amb uns 42.000 negatius, dels quals uns 10.000 corresponen als 23 anys
que l'artista va viure a Nova York. El 2004 veuria la llum el seu tercer
llibre de memòries, París, Mèxic, Nova York. Memòries 1945-1951, en què
repassava el seu periple a l'exili.
Carles Fontserè va tornar de l'exili el 1973, i es va instal·lar, amb la seva dona Terry, a Porqueres, Girona. Allí va continuar amb la seva activitat polifacètica. Va polemitzar amb el gran cartellista comunista Josep Renau, també acabat d'arribar de l'exili, va realitzar cartells per l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, es va dedicar a la pintura i va escriure les seves memòries.
Carles Fontserè va tornar de l'exili el 1973, i es va instal·lar, amb la seva dona Terry, a Porqueres, Girona. Allí va continuar amb la seva activitat polifacètica. Va polemitzar amb el gran cartellista comunista Josep Renau, també acabat d'arribar de l'exili, va realitzar cartells per l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, es va dedicar a la pintura i va escriure les seves memòries.
El 1984 va ser objecte d'una
exposició al Palau de Pedralbes, a Barcelona, en
què repassava la seva experiència americana, i en 1989 va ser guardonat amb la
Creu de Sant Jordi.
En una de les seves últimes entrevistes, Fontserè mostrava encara una lucidesa envejable. Va assenyalar la mesquinesa i hipocresia de la memòria històrica oficial, la vilesa francesa al homenatjar els republicans espanyols amb rètols en què figura “Morts pour la France” i cap vestigi d'aquells camps de concentració que ell mateix va patir; considerava que no hi havia hagut cap compensació històrica i que, tècnicament, encara estem sota el règim franquista. Davant conflictes d'actualitat, com el de la invasió de l'Iraq, denunciava el dogmatisme creixent en la societat dels Estats Units davant les exaltacions patrioteres i religioses del seu president Bush, cosa impensable en la nord-americà que ell mateix va viure. Amb la seva mort desapareix un home de gran personalitat, brillant i honest, la vida personal i activitat professional va estar marcada pel compromís amb les llibertats individuals i col · lectives. Pres de Capi Vidal.Article publicat al periòdic anarquista Terra i llibertat núm.223 (febrer de 2007)Va morir a l'Hospital Josep Trueta de Girona el 4 de gener de 2007, uns dies després de la inauguració, a Barcelona, d'una exposició dedicada a la col·lecció fotogràfica de l'artista. Un mes abans havia tingut un accident domèstic del qual ja no es va recuperar.
En una de les seves últimes entrevistes, Fontserè mostrava encara una lucidesa envejable. Va assenyalar la mesquinesa i hipocresia de la memòria històrica oficial, la vilesa francesa al homenatjar els republicans espanyols amb rètols en què figura “Morts pour la France” i cap vestigi d'aquells camps de concentració que ell mateix va patir; considerava que no hi havia hagut cap compensació històrica i que, tècnicament, encara estem sota el règim franquista. Davant conflictes d'actualitat, com el de la invasió de l'Iraq, denunciava el dogmatisme creixent en la societat dels Estats Units davant les exaltacions patrioteres i religioses del seu president Bush, cosa impensable en la nord-americà que ell mateix va viure. Amb la seva mort desapareix un home de gran personalitat, brillant i honest, la vida personal i activitat professional va estar marcada pel compromís amb les llibertats individuals i col · lectives. Pres de Capi Vidal.Article publicat al periòdic anarquista Terra i llibertat núm.223 (febrer de 2007)Va morir a l'Hospital Josep Trueta de Girona el 4 de gener de 2007, uns dies després de la inauguració, a Barcelona, d'una exposició dedicada a la col·lecció fotogràfica de l'artista. Un mes abans havia tingut un accident domèstic del qual ja no es va recuperar.
Un article de Carles Fontserè:
CONSIDERACIONES SOBRE EL CARTEL
DE LA GUERRA CIVIL
Uno de
los fenómenos intrínsecos de la Guerra Civil española que ha permanecido
prácticamente inaveriguado, cuando no oculto, durante la cuarentena franquista,
y que, incluso hoy, no ha sido valorado en su justa magnitud, es la explosión
cartelista de julio del 36 en Barcelona, no obstante ser aquellos primeros carteles
los que configuraron, en el exterior, la imagen heroica de la revolución
española que, en la época, alumbró una gran esperanza en los corazones del
proletariado internacional. Revolución roja y negra que se prolongó hasta las
sangrientas jornadas de mayo del año siguiente en las que triunfó el gobierno
de Negrín y se consolidó la influencia del partido comunista en toda la zona
republicana. En el transcurrir de aquellos primeros días de lucha callejera,
cuando las fuerzas militares sublevadas acechaban amenazadoras en Zaragoza y
otras capitales de España, y la burguesía pudiente catalana imbuida de
«noucentisme» y de «seny» juzgaba la victoria popular como la euforia
desquiciada de una algarada pasajera, la iconografía revolucionaria de los
carteles que con prontitud extraordinaria llenaron las paredes de la agitada
Barcelona, apareció, a los ojos de todos, burgueses atemorizados y luchadores
revolucionarios, como signo inequívoco de una mayoritaria voluntad popular de
lucha antifascista.
Así, aquellos
primeros carteles fueron, en cierta manera, el «certificado» multicolor de la
revolución en Cataluña. Los generalmente llamados «carteles de la Guerra Civil
española» vinieron después. Carteles que yo califico de «institucionales», por
decirlo de alguna manera, y ser obra de encargo de las oficinas de propaganda,
en distinción de los carteles de las primeras semanas que fueron la obra
espontánea y directa de los artistas que desde el primer momento quisieron
participar con su labor en la lucha contra la reacción y el fascismo levantado
en armas. Carteles que, «llameando desde las paredes», llamaron la atención del
escritor británico trotskista, George Orwell, y del corresponsal de guerra
soviético, llya Ehrenburg, e inflamaron la lírica del poeta catalán Agustí
Bartra. Como afirma Eugenio de Bustos, «los carteles de los primeros meses de
contienda revelan una mayor riqueza imaginativa en tanto que, a partir de la
crisis política que llevó al gobierno Negrín sobre todo, se pone de manifiesto
una mayor monotonía.» El Comisariado de Propaganda de la Generalidad de
Cataluña, al frente del cual figuró durante toda la contienda Jaume Miravitles,
nombrado por el entonces «Conseller» de Gobernación del gobierno catalán, Josep
Tarradellas, fue organizado en los primeros días del mes de octubre, y dos
meses más tarde, en el mismo año 36, el gobierno de Largo Caballero creó el
Ministerio de Propaganda.
En sus comienzos el
Comisariado de la Generalidad limitó su actividad propagandística, en el campo
del cartel, a reimprimir, en forma de postales, series de los carteles que
habían sido editados al principio por las diversas organizaciones
antifascistas. Series de postales que hoy constituyen un raro y valioso
material muy buscado por los coleccionistas. Posteriormente el Comisariado
editó sus propios carteles, siendo de notar que, a diferencia de los servicios
de propaganda de los regímenes autoritarios, la Generalidad no hizo propaganda
de su propia ideología política. Más que nada se limitó, como queda dicho, a organizar
una amplia red de distribución que dio una mayor difusión, tanto en el interior
de la zona republicana como en el exterior, a los materiales de propaganda
antifascista de todo tipo. En la exposición de la Bienal de Venecia «España.
Vanguardia artística y realidad social: 1936-1976», así como en las
exposiciones celebradas posteriormente en Barcelona y Madrid, la primera en el
Palacio de la Virreina, en mayo de 1977, y la segunda en el Centro Cultural de
la Villa en octubre de 1978, los carteles de la Guerra Civil fueron presentados
al azar, uno al lado de otro sin orden ni concierto, o ateniéndose a su valor
estético, o simplemente anecdótico. Cuando se les ha clasificado, o se ha
pretendido abordar su estudio, como en la muestra presentada en la Fundación
Joan Miró de Barcelona, también en mayo de 1977, o en el libro «Carteles de la
República y de la Guerra Civil» editado en Barcelona con ocasión de la
exposición de Madrid, se ha seguido el método temático, que tiene la ventaja de
ser cómodo y de fácil lectura, pero no desvela el genuino mensaje que hay
oculto, a mi entender, detrás del lema de cada cartel y de su figuración
gráfica. Desconozco el sistema de selección que se haya podido seguir en la
exposición de carteles de Salamanca organizada por la Subdirección General de
Archivos del Ministerio de Cultura y la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de
Salamanca, en la Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy, en junio pasado,
pero a juzgar por el catálogo, se me antoja que también en ella se ha seguido
el orden temático que parece prevalecer pero que, como ya llevo apuntado, este
sistema de clasificación tiene el inconveniente de enseñar los carteles
desconectados de la situación histórica concreta en la cual, como muy bien
observa Eugenio de Bustos en el prólogo del mencionado catálogo, deben de
encuadrarse los textos y las figuras de los carteles para que, en su
heterogeneidad y aun disparidad, adquieran sentido y coherencia.
Así, por falta
de dicho encuadre, los primeros gritos impresos que sueltan las paredes de la
Barcelona en lucha: Libertad y Revolución, aparecen clasificados en séptimo
lugar en el índice temático del catálogo y con numeraciones postreras en el
orden de exposición, cuando según mi criterio selectivo los carteles agrupados
en dicho capítulo deberían figurar, casi como preámbulo, en primerísimo lugar.
El historiador Josep Termes, en el libro anteriormente mencionado «Carteles de
la República y de la Guerra Civil», selecciona y comenta los carteles según su
temática. Los capítulos tienen la virtud de seguir, básicamente, el orden
cronológico de los acontecimientos: la revolución, las milicias, el esfuerzo de
guerra, mando único y ejército popular, y así sucesivamente hasta el final de
la contienda, que aprovecha para mostrar el cartelismo de los vencedores. No
obstante, al presentar los carteles dentro de cada capítulo temático, Termes
prescinde del orden cronológico de su publicación, con lo cual se da la
paradoja que al lado de algunos carteles revolucionarios que aparecieron en las
primeras semanas de la revolución triunfante, figuran otros que, aunque de
temática revolucionaria, fueron editados años después con motivo de
conmemoraciones y homenajes a figuras representativas que desaparecieron en la
lucha armada, como por ejemplo el característico cartel del dibujante «andalán»
Helios Gómez anunciando una exposición organizada por la 26 División en
homenaje a Durruti, el líder anarquista muerto en el frente de Madrid en
noviembre del 36, editado por la 26 División casi al final de la guerra, es
decir, en noviembre de 1938. De lo anteriormente expuesto se deduce que una
lectura estrictamente temática que prescinda del orden cronológico en que los
carteles fueron publicados resulta confusa en gran manera. Con ella se pierde
la dinámica interna que la propia Guerra Civil fue generando a través de las
necesidades que la revolución y la contienda plantearon. Dinámica histórica que
en una ordenación racional de los carteles quedaría reflejada. Pues, como sin
duda se ha dicho ya en alguna otra parte, a través del universo expresivo de
los carteles pueden seguirse las vicisitudes de la revolución y de la guerra.
Cosa que hoy por hoy todavía no es posible.
El ensayo de Inma Julián, «El cartelismo y la
gráfica en la guerra civil», publicado en el libro que sobre la Bienal de
Venecia de 1976 publicó la editorial Gustavo Gili como un avance de su tesis
doctoral para la Universidad Central de Barcelona (Departamento «Historia del
Arte»), tiene el mérito de roturar el campo, en aquellas fechas incultivado,
del cartelismo durante la Guerra Civil. Infortunadamente, sin embargo, Julián
se adentra en el estudio de la materia con el pie zurdo de un cerrado
dogmatismo; en su búsqueda en los archivos admite como documentos fidedignos
espúreos papeles de propaganda que hubieran tenido que ser, precisamente,
objeto de análisis, de interpretación crítica en el contexto de la lucha de
«su» partido para alcanzar la supremacía política en el período histórico de la
Guerra Civil. Es de notar que mientras en el catálogo general del Sector de
Arte Visual y Arquitectura, de la susodicha Bienal de Venecia de 1976, figuraba
un índice onomástico de los autores de los carteles seleccionados, en las
exposiciones que posteriormente se presentaron en Barcelona y Madrid, los carteles
se exhibieron colocados anónimamente en masa; sólo el nombre de los
coleccionistas fue considerado de suficiente importancia para ser mencionado.
En los meses subsiguientes a dichas exposiciones el tema de los carteles de la
Guerra Civil se convirtió en actualidad en las publicaciones de Barcelona. Con
referencia al derecho de los artistas al reconocimiento de la paternidad de sus
obras, José María Carandell, en un artículo sobre los carteles de guerra
publicado en «El Viejo Topo», en mayo de 1977, escribe: «Mi intención, aquí, no
es proporcionar una nueva panorámica sobre los carteles, que seguiría siendo
prematuramente generalizadora, sino centrar la atención en uno de los artistas
más activos del cartelismo de entonces, Carles Fontseré, el cual, tras un largo
exilio, vuelve a vivir en Cataluña. Destaco a, este cartelista, además, con el
fin de contrarrestar la tendencia frecuente entre los divulgadores de este
género, a dar el protagonismo a los coleccionistas de afiches y a pasar casi
por alto a sus autores, tendencia quizá comprensible en un primer momento de
recuperación del fenómeno cartelista, pero ahora ya carente de sentido. (...)
es la primera llamada de atención al hecho de que los carteles tuvieron sus
autores, con nombre propio, como protagonistas de un género tan nuevo como
abierto al porvenir.» Esta llamada de atención de Carandell que presupone un
ajustarse a las normas establecidas en la Convención Universal sobre Derechos
de Autor de la UNESCO, que fue ratificada por la representación diplomática del
Estado español en Ginebra en 1952 y revisada en París en 1971, no ha sido
obstáculo para que las malas costumbres establecidas en nuestro país perduren
en más de un editor. Se ha dado el caso de que grafistas editoriales echen mano
de las figuras de los carteles de la década de los años treinta, parcialmente o
en su totalidad, como elemento central en el diseño de portadas de libros, o
como ilustración en el interior de ellos, sin pedir permiso ni mencionar el
nombre de sus autores originales. Esta usual falta de consideración a los
derechos de autor de los artistas se manifiesta también, desgraciadamente, en
otros múltiples aspectos: así, un importante volumen dedicado especialmente al
cartel, el anteriormente citado «Carteles de la República y de la Guerra
Civil», no contiene índice onomástico de autores, a pesar de mi insistencia
personal cerca de los editores -como autor que soy de una parte del texto junto
con Josep Termes y Jaume Miravitlles- para que figurara en él, seguido del número
de orden de los carteles para facilitar su rápida identificación a los
estudiosos interesados en el tema. Si a la falta de índice onomástico le
añadimos cantidad de erratas en los nombres de autor o en los anónimos que
figuran al pie de cada cartel, y otras aberraciones, el costoso libro resulta
de limitada utilidad como instrumento de trabajo histórico. En este contexto,
es de agradecer la preocupación del Subdirector General de Archivos del
Ministerio de Cultura en orden a que se investigara al máximo la autoría de los
carteles para reducir lo más posible el número de éstos que hubieran de figurar
como anónimos en el índice onomástico del catálogo antes mencionado, de la
pasada exposición de Salamanca. El pluralismo de ideas expresadas en los
carteles, el amplio abanico de opiniones vertidas en los mismos, algunas de las
cuales hoy nos sorprenden por su aparente intemporalidad, son, asimismo, la
manifestación personal de un grupo generacional de artistas, cada uno con
nombre propio, como dice Carandell, que no tuvieron tiempo suficiente para
cortar el cordón umbilical que, en tanto que cartelistas de publicidad y
dibujantes ilustradores, los unía a su reciente pasado de profesionales de la
publicidad comercial al servicio de las agencias y las empresas. La mayor parte
de aquellos artistas, no obstante, tenían una pertenencia política de
izquierdas anterior al 19 de julio y habían forjado su estilo más o menos
«revolucionario» en la experiencia de las campañas electorales de la República.
Por ello, un estudio serio de los carteles, que nos conduciría al fondo de los
componentes sociológicos de los partidos que se disputaban la retaguardia
republicana, conlleva un estudio de los clanes y camarillas, como elementos
últimos que son de las burocracias políticas, y un somero conocimiento
biográfico-sociológico de los artistas que pintaron aquellos carteles, pues
llegado el momento de la revolución y de las subsiguientes rivalidades y
tensiones entre los partidos, fueron muy pocos los artistas que, salvo
circunstancias muy especiales, trabajaron como robots a las órdenes de
aquéllos, Al revés, la verdad fue que, como ya he dicho, aunque la mayor parte
de los carteles de los primeros meses fueron la obra espontánea de un puñado de
artistas, la mayor parte de ellos militantes independientes, jerarquizados los
partidos, se aprovecharon de dicha obra para imprimir sobre cada cartel sus
propias siglas que ahora, sin un conocimiento suficiente, sirven para
desorientar su clasificación.
Todas estas reflexiones vienen a cuento porque yo
creo que si no se resuelve satisfactoriamente el problema del método que se
aplique a la clasificación de los carteles, no podrá realizarse un efectivo
estudio de los mismos. Investigación que no es tan superflua como a primera
vista parece. Al ser el cartel, en el período trágico de la Guerra Civil, uno
de los medios de expresión más vivos, el mensaje directo («consigna» como se
llamaba entonces) que se lanzaba a la calle para conformar a la opinión pública
-combatientes y población civil-, una aplicación crítica de su lectura podría
ser hoy la llave que abriera el trasfondo sociológico en el que se movía el
corpuscular mosaico de comités, partidos y organismos diversos, gubernamentales
y militares, que en los primeros meses de la contienda se disputaban el poder:
la dirección de la revolución, la guerra, y las relaciones de España con las
demás naciones y con el proletariado internacional.
En los años de la República y de la Guerra Civil el
procedimiento de la fotolitografía tal como hoy se conoce no había alcanzado
todavía su perfeccionamiento actual. Un cartel para ser impreso, antes tenía
que ser copiado a mano por un diestro y experimentado especialista, el
dibujante litógrafo -oficio artístico manual actualmente desaparecido a causa
de la lenta dificultad de su aprendizaje- sobre unas planchas de zinc, color
por color, separadamente; una plancha para cada color, tantos colores tantas
planchas y cada una de ellas impresa por separado. La relativa lentitud de este
procedimiento de estampación limitaba el número de colores con el que se
imprimían los carteles. Tres o cuatro colores como máximo, a base de tintas
planas, era la norma. De esta suerte, la técnica de la impresión condicionaba
la técnica del pintor de carteles de aquel entonces, de la misma manera como al
diseñador gráfico de ahora le han condicionado los modernos sistemas de
reproducción. Si por un lado éstos le permiten un uso cromático ilimitado, por
el otro, la ausencia de tintas planas, aplicadas directamente sobre la plancha,
sustraen vivacidad al color. De tal forma que los carteles de hoy, a pesar de
su colorido y de la superior calidad de las tintas de impresión, debido además
a la regularidad mecánica de las tramas que no admiten el contraste, aparecen
como apagados y sin lustre cuando se les compara con los carteles de ayer.
Hacer un cartel, en aquella época, representaba para el artista un trabajo
ciertamente complejo, se pintaba sobre papel que, previamente humedecido, era
montado en un bastidor de madera como si fuera una tela de pintar y, al
secarse, quedaba tenso y sin arrugas igual que un panel. Se pintaba a la
aguada, pintura que difícilmente admite el retoque y el repintado y con la cual
la manipulación de tonos claros sobre superficies ya pintadas de tonos oscuros
es prácticamente imposible. De este modo, el blanco del papel se convertía a
menudo en un elemento esencial de la composición, mismamente como las letras.
El estilo de éstas se lo inventaba para cada cartel el propio artista que,
además, se veía precisado a pintarlas a mano personalmente. Ello explica que la
variedad de estilos tipográficos de los carteles de la época sea hoy difícil de
homologar a un tipo determinado.
En aquella década de los treinta la industria
de las artes gráficas de Barcelona ocupaba un primerísimo lugar en el complejo
industrial de la península -por su volumen económico era una de las primeras
industrias de la ciudad-, seguida de las de Valencia y Madrid. No fue, pues,
casualidad que en estas tres capitales, llegado el trágico período histórico de
la Guerra Civil, se editara una cantidad ingente de carteles. Existían los
medios materiales y culturales necesarios para ello: una maquinaria moderna de
imprimir a gran formato -generalmente los carteles medían 100 x 70 cm., y
cuando impresos en dos pedazos 140 x 100 cm-, una pléyade de dibujantes
litógrafos de gran calidad, y una tradición cartelista que, en Barcelona, tenía
sus raíces en unos representantes ilustres del Modernismo catalán: Ramón Casas,
Santiago Russiñol, Utrillo, Alexandre de Riquer, Adriá Gual y el propio
Picasso, que a finales del siglo pasado se manifestaron de forma excepcional en
Cataluña. También Valencia y Madrid contaban con
una notable tradición de pintores de carteles que, en la primera de dichas
capitales, se manifestaron tempranamente con el cartel de toros, el cual, con
su colorido a lo Sorolla, ha devenido un clásico y ha perdurado hasta nuestros
días, gracias, también, al apoyo de una excelente industria de artes gráficas.
Con el Quinto
Regimiento, en las jornadas heroicas de la defensa de Madrid, nació en la
capital de España un cierto estilo de cartel, hierático, vigoroso y solemne,
que marcó la pauta a la mayor parte de los carteles de guerra posteriores,
eminentemente «institucionales». En las dos zonas geográficas en que quedó
dividida España con el enfrentamiento guerrero, le correspondió a la franquista
la parte más tradicionalmente agraria y ganadera, que no contaba con una
industria gráfica comparable por su importancia con la que existía en la zona
republicana. Tampoco disponía de una praxis cartelista valiosa, ni era el
Ejército español un cuerpo que se hubiese distinguido por sus inquietudes
estéticas, ni que sintiese la necesidad de apoyar la disciplina militar por
medio de campañas de propaganda gráfica. No de otra forma se explica que el
Departamento de Plástica del Servicio Nacional de Propaganda franquista, como
subraya Josep Termes en su "Aproximación histórica al Grafismo de
1931-1939", « ... consigue mejorar los mediocres carteles anteriores
contando con los dibujos de Carlos Sáenz de Tejada, y los de Pruna y Cabanas,
que procedían de la zona republicana, a la que habían abandonado». En el mismo
contexto resulta curioso registrar que los carteles franquistas más vistosos y
de más calidad artística salieron de las prensas de los talleres gráficos de la
Barcelona recién conquistada por los ejércitos de Franco, y pertenecen a los
primeros años de la victoria. Debelación que representó la fortuna
indisputable, aunque momentánea, del cartel franquista; y que fue
magistralmente sintetizada en un cartel que pintó Josep Morell -el número uno
de los cartelistas de Barcelona en la etapa de la Generalidad de Cataluña, de
antes de la guerra-, impreso en la más acreditada casa editorial de la Ciudad
Condal, y cuyo lema rezaba: HA LLEGADO ESPAÑA.
De esta suerte, el cartel
político español de izquierdas dejó de existir en el mismo lugar donde, en la primavera
republicana y en los años tempestuosos de la Guerra Civil, se había
multiplicado ostensiblemente. Sin embargo, en pocos años, y paradójicamente,
también el cartel político de derechas, sumergido en la «Verdad» indiscutible
del Régimen, expiró el último suspiro. Y, con él, se cierra el postrer capítulo
de uno de los más interesantes períodos del cartel político español.
Però Fontserè en el seu retorn de l'exili, no va limitar-se a la seva tasca d'arxiver, o la lluita per la recuperació dels Papers de Salamanca, sinó que va seguir col·laborant amb organitzacions com la CNT
o l'Ateneo Enciclopèdic Popular-Centre de Documentació Històric-Social de Barcelona
un cartell per a presentar la lluita dels milicians catalans durant la guerra civil, o aquest altre sobre la Figura de Francesc Ferrer i Guardia:
Com sempre, espero que us hagi estat útil i interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada