CONSTRUINT EL NOU PARADIGME: QUATRE TEXTOS CIENTÍFICS:

Els temps que corren exigeixen per part de tots, un gran esforç per adaptar-nos amb rapidesa a les condicions canviants de la nostre realitat. Em reiterat en molts articles i missatges d'aquest bloc que ens és necessari un canvi de paradigma, que ens possibiliti la supervivència com a espècie, si és que volem evitar el desastre ecològic, social i civilitzatori que ens amenaça en un futur immediat. Sempre hi haurà que dubtarà d'aquests perills, sempre els acomodats en el sistema, afirmaran que aquestes previsions apocalíptiques estan fora de lloc, que la tecnologia, la ciència "oficial", la classe política i les institucions responsables de dirigir els afers humans, ja prendran quan calgui els regnes i adoptaran les solucions que necessitem.
Sí?... Ho creieu de debò?... Ho dubto!. No serà la primera civilització que s'autodestrueixi per provocar un desastre ecològic en aquest planeta... i no, no parlo de l'Atlàntida, ni de Lemúria, de les quals no tinc proves de la seva existència, ni de la seva desaparició; no, us parlo de Mohenjo Daro a la vall de l'Indo, us parlaria de les ciutats Maies de l'època post clàssica, de... la llista seria pràcticament interminable.
No. Malauradament l'espècie humana, no ha demostrat al llarg de la història ni ser massa inteligent, ni massa HUMANA, més aviat, observant la seva trajectòria un és sent més propens a pensar que ben al contrari, aquest és el resultat del poder, de l'egoisme miop, d'uns pocs privilegiats que tenen el monopoli del poder, de la riquesa i dels mecanismes de control social.
No sé si serem a temps, o potser no. Però com a mínim cal intentar aturar-ho i aixó és cosa de tots, meva i vostre estimats lectors, cadascun des del seu lloc i d'acord a les seves possibilitats. Per això, avui voldria fer-vos arribar aquests texts de caràcter científic, prou interessants per a suggerir noves visions al voltant del que sigui això que anomenem el mon, la realitat que ens envolta.
Cap a finals de la dècada dels 70, vaig tenir la sort de llegir el llibre de la Therese Brosse, una cardiòloga francesa, anomenat "Conciencia - Energía", llibre que em va impressionar profundament i que va acabar per decidir-me a endinsar-me pels camins de l'estudi de coses com el ioga, la meditació, els estats alterats de consciència. Des d'una perspectiva absolutament innovadora, per aquells anys, la doctora Brosse, posava en evidència la existència d'una Consciència en totes i cadascuna de les creatures existents en aquest univers, i molt especialment, la posició jeràrquicament dominant de la consciència en la estructura i funcionament de l'animal humà.
He cercat el llibre per internet, per tal d'oferir-vos la seva lectura, però no he estat capaç de trobar-lo. Afortunadament a la xarxa, hi ha alguna entrevista de ja fa molts anys, concedida -en aquest cas- amb motiu de la presentació d'aquest llibre a la península. Us convido dons a llegir-la i a recapacitar sobre les seves idees.

Thérése Brosse: Consciencia- Energia.

“El bosc sobretot, amb el misteri del seu espai indefinidament perllongat mes enllà del vel dels seus troncs i de les seves fulles, espai vetllat per als ulls, però transparent a la visió, és un veritable transcendent psicològic”.
Marcault i T. Brosse.

La doctora cardiòloga Thérése Brosse, una jove i vital octogenària, va presentar a Madrid la seva obra Consciència-energia, en la qual es recullen les bases científiques d'una recent i avantguardista ciència, l’ holisme, que considera a l'home en la seva totalitat. Aquesta investigadora és una de les pioneres del darrer paradigma admès per la ciència actual: l'existència d'una consciència universal, de naturalesa energètica, per sobre dels dos nivells fins ara considerats com a únics constituents de l’ésser humà (el psíquic i el fisiològic). Brosse parla dels descobriments en el camp de la microfísica com evidència irrefutable d'aquesta teoria.

Pregunta. Per quina raó es va interessar en un domini tan controvertit, considerat fins i tot metafísic, com el de la consciencia?

Respuesta. Tot va començar en 1934, quan era cap de Cardiologia Clínica en la facultat de Medicina de Paris, on realitzava registres elèctrics de anomalies de l'aparell circulatori. Allí vaig poder observar que una activitat mental simple originava una regularització cardiovascular, mentre que si el pacient era commogut per la por a no realitzar una tasca mes difícil, els desordres s'accentuaven. Sabent que les emocions venien del diencèfal i que l'estat intel·lectual estava en relació amb l'escorça-cerebral, era evident que la posada en joc, des del punt de vista estructural evolutiu, regulava automàticament i, sense cap esforç un altre inferior (el diencèfal en aquest cas). Va ser llavors quan em vaig plantejar si no hauria un tercer nivell que regulés a l'intel•lectual o mental i, per tant, a la resta. Aquesta inquietud va ser parcialment satisfeta quan, en tres missions científiques a la Índia, vaig efectuar registres en els ioguis, i vaig apreciar que ells transcendien de la dualitat psicosomàtica: hi havia, sons, un tercer nivell, purament energètic, conegut no tan sols des de fa més de 7.000 anys pels vedes, sinó també pels físics. La consciència va passar a ser, a partir d'aquest moment, objecte de les meves investigacions.

"La consciència és un buit quàntic"

P. Vol dir que la física té punts en comú amb la filosofia oriental?

R. Efectivament. La consciència no és mes que un buit quàntic. El físic suís Lawrence Domash, per exemple, afirma que la consciència pura és la darrera essència de l'univers, comprès l'univers físic. En realitat, la evolució de la ciència ha descobert la consciència gràcies als seus experiments sobre la matèria: els resultats de la física quàntica, relativa a ones i partícules, és exactament el mateix que experimenten els místics en la seva vida interior. La investigació sobre la naturalesa de les partícules menors als quantes, descobertes per Planck, pressuposen divisions cada vegada majors, fins a arribar al domini de l'universal. En aquest sentit, el físic Stephan Lupasco ha definit un sistema energètic microfísic, que es troba en tots els demés sistemes, a tot arreu, jugant un paper de catalitzador i de, origen mateix de la resta dels nivells. Si a això s’afegeix el fet que l'estat quàntic de la matèria és també tributari de la consciència de l'observador, que tot en el món és energia i l'equivalència entre matèria i energia (ja postulada per Einstein), ens trobem amb un nivell energètic suprem i universal. La consciència, així, ha estat expressada en el llenguatge de les matemàtiques com un operador i, en termes quàntics, com una funció d'ona. Per a la tradició oriental tàntrica, en canvi, és una força eterna, que s'expressa tant en l'home com en l'univers; una energia conscient, ja que la consciència és energia.

P. Però si la consciència és energia i és universal, on es localitza en l'ésser humà?

R. El neurofisiòleg nord-americà Pribran, de la Universitat de Stanfórd, investigant sobre la localització de la memòria en el cervell, va descobrir que no n’hi havia cap lloc concret, sinó que es tractava d'una sèrie de rodes energètiques, entremesclades entre si, portadores de la informació general, que es trobaven en el cervell, en un camp energètic que no tenia límits. Així, va arribar a la conclusió que la consciència és un holograma, o sigui, un domini o un camp de potenciació i de freqüència, que està per sota d'un univers concret. Curiosament, un premi Nobel de Física, el britànic David Bhom, afirma que també l’univers és hologràfic i que origina una sèrie de imatges concretes a través de fluctuacions energètiques. La va unió d'ambdues concepcions hologràfiques implica, doncs, totes les possibilitats energètiques. Per tant, no importa la localització orgànica de la consciència, ja que, al tractar-se d'un holograma, tots els punts contenen informació de la totalitat: llançant un raig làser a un punt determinat del cervell es troba informació completa.

"El cos conté tots els nivells de consciència"

P. Quin paper juga el cos en aquestes manifestacions energètiques i en el cosmos?

R. El paper del cos és molt important per al coneixement d'un mateix, ja que conté la totalitat energètica de tots els nivells de consciència que, estant integrats, repercuteixen els uns sobre els altres: el sistema macrofísic, amb els elements constitutius de la nostra matèria; el sistema biològic del nostre dinamisme viu; el sistema psíquic de les nostres emocions i del nostre intel•lecte i, per sobre de tot, el sistema microfísic de la nostra universalitat i de les nostres potencialitats evolutives (la consciència). Així, el despertar de la consciència corporal entre els terapeutes d'avantguarda és cabdal per al nostre període crucial de mutació, en el curs de la qual el descens en nosaltres de la energia còsmica sota la seva forma supramental necessitarà una transmutació biològica, que serà la base d'una nova espècie, el cos de la qual tindrà capacitat per a expressar i sentir la seva unitat amb el cosmos i tots els éssers que tanca. Alguns ioguis, per exemple, han arribat ja a això: són capaços, mitjançant determinades tècniques, d'anar deslligant la consciència nivell per nivell, fins a reintegrar-la en l'universal i l'absolut; són capaços d'impedir les fluctuacions mentals, i així la consciència es troba en l'estat propi (els fenòmens paranormals que això comporta no són res de l'altre món). Aquest deslligament, dels principis energètics està d'acord amb els descobriments científics sobre la cronàxia de subordinació en el sistema nerviós, on cada nivell superior regularitza l'inferior.

P. Pel que sembla, la energia biològica s'expressa mitjançant vibracions. Vostè part de "vibracions generalitzades" com una manifestació optima; vol dir que hi ha passos successius, zones que alliberar?

R. Exactament. La matèria és un ritme; la substància (sòlida, líquida o gasosa) és una freqüència, i la energia vibratòria és la energia de l'existència. La nostra energia biològica s'expressa mitjançant vibracions rítmiques, que és possible recollir experimentalment sobre la superfície del cos, sobretot en certes zones. Aquestes modulacions, que s'han denominat ones periòdiques lentes, varien la seva morfologia segons el nivell de consciència del qual emanen, ja que els nivells són jeràrquics: el seu ritme és tant mes lent quant mes elevat és el nivell.

P. Quina transcendència poden tenir les seves investigacions per a les generacions futures?

R. A causa del fet de l'estratègia evolutiva de la filogènesis, així com de la ontogènesis, les generacions neixen amb una consciència que el seu potencial de comprensió és superior al de la precedent; tant mes quant el seu mitjà social ja és mes evolucionat, gràcies, sobretot, que els mètodes pedagògics han estat alliberats d'una gran part dels antics tabús i que el cos dels seus progenitors haurà sofert una transformació vibratòria favorable. Avui dia, que tendim espontàniament cap a l'universal, es fa possible, fins i tot desitjable, retornar personalment al sí mateix que està en nosaltres per a participar del treball en curs. La nostra època evolutiva a Occident té set d'universalitat. Això és la conseqüència d'un canvi evolutiu natural, del que em sento partícip, juntament amb molts altres, científics o no".

El segon text que avui vull presentar-vos, està tret del llibre "El Tao de la Física" del físic nuclear, Frithjoff Capra, un autor que al seu torn, va influir poderosament en la meva evolució personal, aconseguint una aproximació  entre les filosofies orientals i l'hermètic llenguatge de la física de partícules.

FRITHJOFF CAPRA: EL TAO DE LA FÍSICA

LA UNITAT DE TOTES LES COSES

“Una bella experiència que vaig tenir fa cinc anys em va situar en el camí que més endavant em duria a escriure aquest llibre. Estava jo una tarda d'estiu assegut enfront de l'oceà, amb el sol ja declinant. Observava el moviment de les ones i sentia al mateix temps el ritme de la meva respiració, quan de sobte vaig ser conscient que tot el que m'envoltava semblava estar embardissat en una gegantesca dansa còsmica. Com a físic, sabia que la sorra, les roques, l'aigua i l'aire que havia al meu al voltant estaven formats per vibrants molècules i àtoms i que aquests, al seu torn, es componien de partícules que interactuaven unes amb unes altres creant i destruint a altres partícules. També sabia que l'atmosfera de la Terra és bombardejada contínuament per una pluja de "raigs còsmics", partícules d'alta energia que sofreixen múltiples col•lisions al penetrar en l'atmosfera. Tot això em resultava conegut per les meves investigacions físiques en el camp de l'alta energia, però fins a aquell moment només ho havia experimentat a través de gràfics diagrames i teories matemàtiques. No obstant això, assegut en aquella platja, les meves anteriors experiències van cobrar vida; "vaig veure" cataractes d'energia que arribaven de l'espai exterior, en les quals les partícules eren creades i destruïdes seguint una pulsació rítmica, "vaig veure" els àtoms dels elements i els del meu cos participant en aquella dansa còsmica d'energia; vaig sentir el seu ritme i "vaig escoltar" el seu so, i en aquest moment vaig saber que aquella era la Dansa de Shiva, el Senyor dels Dansaires adorat pels hindús.

Fins a llavors havia passat per un llarg entrenament en física teòrica i havia dedicat diversos anys a la investigació. Al mateix temps em vaig interessar pel misticisme oriental i vaig començar a veure analogies entre aquest misticisme i la física moderna. Em vaig sentir especialment atret pels enigmàtics aspectes del Zen, que em van recordar els misteris de la teoria quàntica. Al principi, aquestes relacions van ser un exercici purament intel•lectual. Salvar l'abisme entre el pensament racional analític i l'experiència meditativa de la veritat mística va ser, i encara és, alguna cosa molt difícil per a mi.

Encara que les tradicions espirituals que he descrit en els últims cinc capítols – del llibre “El Tao de la Física” que podeu baixar aquí-:

http://rapidshare.com/files/217922141/El_Tao_de_la_F_sica.rar
  
difereixen en molts detalls, la seva visió del món és essencialment la mateixa. És una cosmo¬isió basada en l'experiència mística -en una experiència directa, no intel•lectual, de la realitat- i aquesta experiència té certes característiques fonamentals que són independents del fons geogràfic, històric o cultural del místic que l'experimenta. Un hindú i un taoista tal vegada accentuïn diferents aspectes de l'experiència; un budista japonès potser interpreti la seva experiència en uns termes molt diferents dels que utilitzaria un budista hindú però els elements bàsics de la cosmovisió desenvolupada en totes aquestes tradicions són els mateixos. Aquests elements també semblen ser els trets fonamentals de la cosmovisió que emergeix de la física moderna.

El tret més important del concepte oriental del mon -gairebé podria dir-se que constitueix la seva essència- és la consciència de la unitat i interrelació mútua existent entre totes les coses i successos, l'experiència de tots els fenòmens que tenen lloc en el món com a manifestacions d'una unitat bàsica. Totes les coses són considerades com parts inseparables d'aquest conjunt còsmic; com diferents manifestacions de la mateixa realitat última. Les tradicions orientals es refereixen constantment a aquesta realitat última, indivisible, que es manifesta en totes les coses, i de la qual totes les coses formen part. En el hinduisme se l’anomena Brahman, en el budisme Dharauzkaya, en el taoisme Tao. Perquè transcendeix tots els conceptes i categories, els budistes també l’anomenen Talhala, o “eseitat”:

“L'ànima de la eseitat significa la unitat de totes les coses, el gran u que tot ho avarca.'

En la nostra vida ordinària, no som conscients d'aquesta unitat de totes les coses, sinó que dividim el món en objectes i successos separats. Aquesta divisió és útil i necessària per a enfrontar-nos cada dia a l'entorn que ens envolta, però no constituïx un tret fonamental de la realitat. És una abstracció ideada pel nostre intel•lecte discriminador i categoritzant. Creure que els nostres conceptes abstractes de "coses" i "successos" separats són realitats de la naturalesa és una il•lusió. Els hindús i budistes ens diuen que aquesta il•lusió està basada en avidya, o la ignorància, i que és produïda per la ment que es troba sota l'encant de nurya. La finalitat principal de les tradicions místiques orientals és, per tant, reajustar la ment, centrant-la i tranquil•litzant-la mitjançant la meditació. El terme sànscrit que significa meditació - samadhi- vol literalment dir equilibri mental. Es refereix a un estat mental tranquil i equilibrat en el qual és experimentada la unitat de l'univers:

“A l'entrar en el samadhi de puresa s'obté la intuïció total que ens fa percebre la unitat absoluta de tot l'univers.'

La unitat bàsica de l'univers no només constitueix el tret central de l'experiència mística, sinó també ha resultat ser una de les més importants revelacions de la física moderna. Es fa ja aparent a nivell atòmic i es manifesta cada vegada més a mesura que aprofundim en la matèria dintre del món de les partícules subatòmiques. La unitat de totes les coses i successos serà un tema que es repetirà una vegada i altra durant tota aquesta comparança entre la física moderna i la filosofia oriental. A mesura que estudiem els diversos models de la física subatòmica veurem que expressen repetidament, encara que de diferents maneres, la mateixa percepció: que els components de la matèria i els fenòmens bàsics que l'emboliquen estan tots interconnectats, interrelacionats i són interdependents, que no poden entendre’s com entitats aïllades, sinó només com parts integrants del tot.

En aquest capítol, exposaré com en la teoria quàntica, el concepte de la interconnexió de tot quant existeix en la naturalesa, la teoria dels fenòmens atòmics, va sorgir gràcies a una meticulosa anàlisi del procés d'observació. Abans d'entrar en aquest tema, em referiré de nou a la diferenciació entre l'estructura matemàtica d'una teoria i la seva interpretació verbal. L'estructura matemàtica de la teoria quàntica ha superat incomptables proves i ara és acceptada universalment com una descripció congruent i precisa de tots els fenòmens atòmics. La seva interpretació verbal, tanmateix -per exemple, la metafísica de la teoria quàntica -, es troba en un terreny molt menys sòlid.

Malgrat que he suprimit tota matemàtica i he simplificat considerablement l'anàlisi, aquesta exposició pot semblar encara molt àrida i tècnica. Potser hauria d'entendre's com un exercici de "ioga” que -com molts dels exercicis espirituals de les tradicions orientals- podrà no ser massa divertit, però sí conduir a una profunda i bella percepció de la naturalesa essencial de les coses.

La següent exposició està basada en la anomenada interpretació de Copenhaguen de la teoria quàntica, que va ser desenvolupada per Bohr i Heisenberg en la dècada de 1920 i que segueix sent el model més àmpliament acceptat. En la meva exposició seguiré la presentació donada per Henry Stapp de la Universitat de Califòrnia,' que es concentra en certs aspectes de la teoria i en un cert tipus de situació experimental, que amb freqüència es dóna en la física subatòmica. L'exposició de Stapp mostra amb claredat de quina manera la teoria quàntica implica una interconnexió essencial subjacent en tota la naturalesa, i també situa a la teoria en un marc que pot estendre's fàcilment als models relativistes de les partícules subatòmiques, que més endavant tractarem.

El punt de partida de la interpretació de Copenhaguen és la divisió del món físic en un sistema observat (objecte) i un sistema observador. El sistema observat pot ser un àtom, una partícula subatòmica, un procés atòmic, etc. El sistema observador està format per l'aparell experimental i inclourà a un o mes observadors humans. Una seriosa dificultat sorgeix del fet que els dos sistemes van a ser tractats de diferents maneres. El sistema observador és descrit en termes de la física clàssica, malgrat que aquests termes no poden ja emprar-se de manera congruent per a la descripció del (objecte) observat. Sabem que els conceptes clàssics resulten inadequats per al nivell atòmic, no obstant això, deurem utilitzar-los per a descriure els nostres experiments i establir els resultats. No hi ha manera d'escapar a aquesta incongruència. El llenguatge tècnic de la física clàssica no és més que un refinament del nostre llenguatge quotidià i és l'únic llenguatge que disposem per a comunicar els nostres resultats experimentals.

En la teoria quàntica els sistemes observats es descriuen en termes de probabilitats. Això significa que mai podrem predir amb seguretat on estarà una partícula subatòmica en un moment determinat o com tindrà lloc un procés atòmic. Tot el que podem fer és predir les probabilitats. Per exemple, la majoria de les partícules subatòmiques conegudes fins a avui són inestables, és a dir, es desintegren o s’esvaeixen- en altres partícules després de cert temps. No és possible, no obstant això, predir aquest temps amb exactitud. Només podem predir la probabilitat que s'esvaeixin després d'un cert temps o, en altres paraules, només podem predir el temps mig de vida d'un gran nombre de partícules de la mateixa espècie. Això mateix s'aplica a la "manera" d'esvaïment. En general, una partícula inestable pot esvair-se en diverses combinacions d'altres partícules, i una vegada més no podem predir quina combinació triarà una determinada partícula. Tot el que podem predir és que d'un gran nombre de partícules, el 60 %, diguem, s'esvairan d'una manera, el 30 % d'una altra, i el 10 % d'una tercera. És evident que aquestes prediccions estadístiques han necessitat de molts mesuraments per a ser verificades. En els experiments de col•lisió de la física d'alta energia són registrades i analitzades, a fi de determinar les probabilitats d'un procés determinat, desenes de milers de col•lisions entre partícules.

És important notar que la formulació estadística de les lleis de la física atòmica i subatòmica no reflecteix la nostra ignorància de la situació, de la mateixa manera que ho fa l'ús de les probabilitats per part de les companyies d'assegurances o els jugadors d'atzar. En la teoria quàntica, hem arribat a reconèixer la probabilitat com un tret fonamental de la realitat atòmica que governa tots els processos i fins i tot l'existència de la matèria. Les partícules subatòmiques no existeixen amb certesa en llocs definits, sinó que en lloc d'això mostren "tendències a existir", i els successos atòmics no ocorren amb seguretat en temps definits i de maneres definides, sinó que en el seu lloc mostren "tendències a ocórrer".

No és possible, per exemple, predir amb seguretat on estarà un electró d'un àtom en un determinat moment. La seva posició dependrà de la força d'atracció que el manté unit al nucli atòmic i de la influència dels altres electrons de l'àtom. Aquestes condicions determinen un patró de probabilitat que representa les tendències de l'electró a estar en diverses zones de l'àtom. L'electró té més probabilitats de ser trobat on els patrons són lluminosos, i menys probabilitats, o fins i tot, improbabilitats d'estar present on aquests són foscs. L'important és que tot l'esquema representa a l'electró en un moment donat. Dintre d'aquest esquema, no podem parlar sobre la posició de l'electró, sinó només sobre les seves tendències a estar en certes zones. En el formulisme matemàtic de la teoria quàntica, aquestes tendències, o probabilitats, es representen per la denominada funció de probabilitat, quantitat matemàtica que està relacionada amb les probabilitats de trobar a l'electró en certs llocs i en determinats moments.

El contrast existent entre els dos tipus de descripció utilitzats -termes clàssics per a l'aparell experimental i funcions de probabilitat per als objectes observats duu a profunds problemes metafísics que encara no han estat resolts. En la pràctica, no obstant això, aquests problemes se sortegen descrivint al sistema observador en termes operatius, és a dir, en termes de les instruccions que permeten als científics establir i portar a terme els seus experiments. D'aquesta manera, els aparells de mesura i els propis científics estan eficaçment units dintre d'un sistema complex que no té parts visibles i bé definides, i l'aparell experimental no ha de descriure's com una entitat física aïllada.

Per a poder presentar d'una manera més extensa el procés d'observació, serà útil prendre un exemple determinat, i l'entitat física més senzilla que podem emprar és una partícula subatòmica, per exemple un electró. Si desitgem observar i amidar aquesta partícula, primer de tot hem d'aïllar-la, o fins i tot crear-la, en un procés que podríem anomenar de preparació. Una vegada que la partícula ha estat preparada per a la seva observació, poden amidar-se les seves propietats, i això constituïx el procés de mesurament. La situació pot ser simbòlicament representada de la següent manera: una partícula es prepara en la regió A, viatja d'A a B, i es mesura en la regió B. En la pràctica, la preparació i el mesurament de la partícula poden consistir en tot un seguit de processos força complicats. En els experiments de col•lisió que es desenvolupen en la física d'alta energia, per exemple, la preparació de les partícules emprades com projectils consisteix en llançar-les al voltant d'una pista circular i accelerar-les fins que la seva energia sigui prou alta. Aquest procés té lloc en l'accelerador de partícules. Quan s'arriba a l'energia desitjada, se'ls fa abandonar l'accelerador (A) i viatjar a l'àrea de destinació (B) on col•lisionen amb uns altres raigs de partícules. Aquestes col•lisions tenen lloc en una càmera de bombolles, on les partícules produeixen rastres visibles que poden ser fotografiats. Llavors les propietats de les partícules són deduïdes de l'anàlisi matemàtica dels seus rastres; aquesta anàlisi pot ser molt complicat i en ocasions es porta a terme amb l'ajuda de computadores. Tots aquests processos i activitats conformen l'acte del mesurament.

L'important d'aquesta anàlisi d'observació és que la partícula constituïx un sistema intermedi que uneix els processos en A i B. Existeix i té significat solament en aquest context; no com una entitat aïllada, sinó només com una interconnexió entre els processos de preparació i de -mesura. Les propietats de la partícula no poden definir-se independentment d'aquests processos. Si es modifiqués la preparació o el mesurament, les propietats de la partícula també canviarien.

D'altra banda, el fet que parlem de "la partícula", o de qualsevol altre sistema observat, demostra que tenim en ment alguna entitat física independent, que primer és preparada i després amidada. El problema bàsic de l'observació en la física atòmica és doncs -segons paraules d'Henry Stapp- que "cal aïllar el sistema observat per a definir-lo, és a dir, tenim que influir-lo per a poder-lo observar". Aquest problema es resol en la teoria quàntica d'una manera pragmàtica al requerir que el sistema observat es trobi lliure de pertorbacions externes causades pel procés d'observació durant algun interval entre el seu preparació i el consegüent mesurament. Aquesta condició pot donar-se si els mecanismes de preparació i mesurament estan separats físicament per una gran distància, a fi que l'objecte observat pugui viatjar de la zona de preparació a la zona de mesurament.

Com de gran ha de ser aquesta distància? En principi, hauria de ser infinita. En el marc de la teoria quàntica, el concepte d'una entitat física ben definida pot ser definit amb precisió només si aquesta entitat està infinitament allunyada dels llocs d'observació. En la pràctica, evidentment això no és possible, ni tampoc necessari. Hem de recordar, aquí, l'actitud bàsica de la ciència moderna en el sentit que tots els seus conceptes i teories són aproximatius. En aquest cas, això significarà que el concepte d'una entitat física ben definida no necessita una definició precisa, sinó que pot definir-se d'una manera aproximada. Això es porta a terme de la següent forma:

L'objecte observat és doncs, una manifestació de la interacció que es dóna entre els processos de preparació i mesurament. Aquesta interacció és normalment complexa i implica diversos efectes que s'estenen a diferents distàncies; té diversos "abastos", com diríem en física. Ara, si la part dominant d'aquesta interacció té un llarg abast, la manifestació d'aquest efecte de llarg abast, viatjarà a molta distància. Llavors estarà lliure de les pertorbacions externes i podrem referir-nos a ella com una entitat física bé definida, clara. En el marc de la teoria quàntica, les entitats físiques bé definides són, per tant, idealitzacions, que seran significatives només mentre la part principal de la interacció tingui un llarg abast. Aquesta situació pot ser definida matemàticament d'una manera precisa. Físicament, això significarà que els aparells de mesurament estaran col•locats tan lluny que la seva interacció principal ocorrerà mitjançant l'intercanvi d'una partícula o, en casos més complicats, d'una sèrie de partícules. Sempre es faran també presents altres efectes, però mentre la separació dels aparells de mesura sigui prou gran, aquests efectes poden no tenir-se en compte. Només quan els aparells no estiguin col•locats prou lluny tindran importància els efectes de curt abast. Així, tot el sistema macroscòpic forma un conjunt unificat i el concepte de l'objecte separat i observat deixa ja de tenir validesa.

La teoria quàntica, per tant, revela la interconnexió existent en l'univers i demostra que no és possible descompondre el món en les més petites unitats que existeixin independentment. A mesura que penetrem en la matèria, ens trobem que està fet de partícules, però aquestes no són els "maons bàsics" a l'estil de Demòcrit o de Newton, sinó merament idealitzacions que resulten útils des d'un punt de vista pràctic, però sense significat en si mateixes. Segons Niels Bohr: "les partícules materials aïllades són abstraccions, i les seves propietats són definibles i observables només a través de la seva interacció amb altres sistemes".

La interpretació de Copenhaguen de la teoria quàntica no és universalment acceptada. Existeixen diverses observacions en la seva contra, i els problemes filosòfics implicats en ella estan lluny d'haver estat resolts. No obstant això la interconnexió universal de les coses i dels successos sembla ser un tret fonamental de la realitat atòmica, que no depèn d'una interpretació particular de la teoria matemàtica. El paràgraf següent, tret d'un recent article de David Bohm, un dels principals oponents a la interpretació de Copenhaguen, confirma aquest fet de forma eloqüent:

“Arribem a un nou concepte d'infrangible totalitat, que nega la idea clàssica de l'anàlisi del món en parts separades i independents... El concepte clàssic usual que les "parts elementals" independents són la realitat fonamental del món i que els diversos sistemes siguin merament formes i ordenaments particulars d'aquestes parts ha estat invertit. En lloc d'això, diem que la realitat fonamental és la inseparable interrelació quàntica de tot l'univers i que les parts que semblen funcionar d'una manera relativament independent són senzillament formes contingents i particulars dintre de tot aquest conjunt.'

D'aquesta manera, a nivell atòmic, els objectes sòlids materials de la física clàssica es dissolen en patrons de probabilitats, i aquests patrons no representen probabilitats de coses, sinó probabilitats d'interconnexions. La teoria quàntica ens força a veure l'univers no com una sèrie d'objectes físics, sinó més aviat com una complicada teranyina de relacions entre les diverses parts d'un tot unificat. I aquesta és precisament la forma que els místics orientals han experimentat el món, expressant alguns d'ells la seva experiència en paraules que són gairebé idèntiques a les usades pels físics atòmics. Aquí tenim dos exemples:

“L'objecte material arriba a ser... una mica diferent del que ara veiem, no és un objecte separat sobre el fons o enmig de la resta de la naturalesa, sinó una part indivisible i fins i tot d'una manera subtil, una expressió de la unitat de tot quant veiem.

Les coses deriven el seu ésser i la seva naturalesa de la seva interdependència mútua i en si mateixes no són res.'

Si bé aquestes afirmacions podrien ser preses com un testimoniatge de la manera que la naturalesa es mostra en la física atòmica, les dues següents, procedents de físics atòmics podrien, al seu torn, ser considerades com una descripció de l'experiència mística de la naturalesa:

“Una partícula elemental no és una entitat independent i inanalitzable, sinó un conjunt de relacions que arriben a arribar a també a altres coses.

El món apareix llavors, com un complicat teixit d'esdeveniments, en el qual les relacions de diferents espècies s'alternen, o se superposen i es combinen, determinant d'aquesta manera la teixidura de la totalitat.`

La imatge d'una teranyina còsmica interrel•lacionada que ens presenta la física atòmica moderna ha estat abundantment utilitzada en Orient per a transmetre l'experiència mística. Per als hindús, Brahman és el fil unificador en la teranyina còsmica, la base definitiva de tot ser.

“Aquell en qui el cel, la terra i l'atmosfera estan teixits. I que el vent, al costat de tota la vida que respira, reconeix com ànima única.`

En el budisme, la imatge de la teranyina còsmica juga un importantíssim paper. El nucli del Sutra Avatamsaka un dels principals textos del budisme Mahayana és la descripció del món com una xarxa perfecta de relacions mútues, on totes les coses i tots els successos s’influeixen mútuament uns als altres d'una manera infinitament complicada. Els budistes Mahayana van desenvolupar moltes paràboles i símils per a il•lustrar aquesta interrelació universal, algunes de les quals veurem més endavant, al referir-nos a la versió relativista de la "filosofia de la teranyina" en la física moderna. Finalment, la teranyina còsmica, juga un paper central en el budisme tàntric, branca del Mahayana que es va originar en l'Índia aproximadament cap al segle III de la nostra era i que constitueix avui dia la principal escola de budisme tibetà. Els textos d'aquesta escola es diuen Tantres, paraula l'arrel de la qual sànscrita significa "entreteixir" i que es refereix a l’entreteixit i interdependència existent entre totes les coses i successos.

En el misticisme oriental, aquest entreteixit sempre inclou a l'observador humà i a la seva consciència, i el mateix ocorre en la física atòmica. A nivell atòmic, els "objectes" solament poden ser compresos en termes d'una interacció entre els processos de preparació i de mesurament. El final d'aquesta cadena de processos serà sempre la consciència de l'observador humà. Els mesuraments són interaccions que originen "sensacions" en la nostra consciència -per exemple, la sensació visual d'un centelleig de llum, o d'una taca fosca sobre una placa fotogràfica- i les lleis de la física atòmica ens diuen amb quina probabilitat un objecte atòmic donarà lloc a una determinada sensació si permetem que interactui sobre nosaltres. Les "ciències naturals", diu Heisenberg, "no descriuen i expliquen la naturalesa simplement, sinó que formen part de la interacció existent entre la naturalesa i nosaltres mateixos".

El tret crucial de la física atòmica consisteix que a l'observador humà no només li és necessari observar les propietats d'un objecte, sinó que necessita definir tals propietats. En física atòmica, no podem parlar de les propietats d'un objecte com a tal, doncs són només significatives en el context de la interacció de l'objecte amb l'observador. En paraules de Heisenberg: "el que nosaltres observem no és la naturalesa mateixa, sinó la naturalesa exposada al nostre mètode de interrogació". L'observador decideix com va a establir el mesurament i aquesta decisió determinarà, fins a cert punt, les propietats de l'objecte observat. Si es modifiquessin les característiques de l'experiment, les propietats de l'objecte observat canviarien al seu torn.

Pot servir d'exemple el cas senzill d'una partícula subatòmica. Quan s'observa tal partícula, podem triar amidar -entre altres quantitats- la posició de la partícula i el seu moment (quantitat definida com la massa de la partícula multiplicada per la seva velocitat). En el pròxim capítol veurem que una llei important de la teoria quàntica -el principi d’incertesa de Heisenberg- diu que aquestes dues quantitats mai podran ser mesurades simultàniament amb precisió. Podem obtenir un coneixement exacte de la posició de la partícula i no saber res del seu moment (i per tant de la seva velocitat), o viceversa; o bé podem tenir un bast i imprecís coneixement d'ambdues quantitats. L'important és que aquesta limitació no té res a veure amb l’ imperfecció de les nostres tècniques de mesurament. És una limitació inherent a la realitat atòmica. Si desitgem amidar la posició de la partícula amb precisió, senzillament la partícula no tindrà un moment ben definit, i si decidim mesurar el moment, no tindrà una posició clara.

Així, en la física atòmica, el científic no pot jugar el paper d'un observador imparcial objectiu, sinó que es veu involucrat i immers en el món que observa fins al punt que influencia les propietats dels objectes observats. John Wheeler considera que aquest involucrament de l’observador constitueix la característica més destacable de la teoria quàntica i per tant ha suggerit reemplaçar la paraula "observador" per la de "partícip". Aquestes són les seves paraules:

“En aquest principi quàntic, res és més important que això, doncs destrueix el concepte del món com "una cosa exterior", on l'observador està aïllat d'ell per una gruixuda placa de cristall de 20 centímetres. Fins i tot per a observar un objecte tan minúscul com un electró, haurà de destruir el cristall. Haurà de penetrar i instal•lar el seu equip de mesurament. A ell li correspondrà decidir si amidarà la posició o el moment. Instal•lar l'equip per a amidar una, impedeix i exclou la seva instal•lació per a amidar allò altre. A més, el propi mesurament varia i modifica l'estat de l'electró. L'univers mai serà ja el mateix. Per a descriure el que ha ocorregut, es fa necessari esborrar la vella paraula "observador" i col•locar en el seu lloc la de "Partícip". En cert estrany sentit, l'univers és un univers de participació.`

La idea de "participació en lloc d'observació" ha estat només recentment formulada en la física moderna, no obstant això és ben coneguda per qualsevol estudiant del misticisme. El coneixement místic no pot obtenir-se només mitjançant l'observació, sinó que requereix la plena participació de tot el nostre ésser. Així concepte de "partícip" és una cosa crucial en la visió oriental del món, i els místics orientals ho han dut a l'extrem, fins a un punt que l’observador i l'observat, el subjecte i l'objecte, no només són inseparables sinó que arriben a fer-se indistingibles. Els místics no es conformen amb una situació anàloga a la que es dóna en la física moderna, on l'observador i l'observat no puguin ja separar-se, però encara es distingeixen, sinó que van molt més allà, i en la meditació profunda, arriben a un punt en el qual la distinció entre observador i observat deixa d'existir, un punt en el qual subjecte i objecte es fonen en un tot indiferenciat i unificat. Referent a això diuen els Upanishads:

“Quan existeix la dualitat un veu a l'altre, olora a l'altre i assaboreix a l'altre... No obstant això, tot s'ha fet un, A qui es podria veure? A qui es podria olorar? A qui es podria assaborir?”

Aquesta és la percepció final de la unitat de totes les coses. S'arriba a -així ens ho diuen els místics- un estat de consciència en el qual la individualitat es veu dissolta en una unitat indiferenciada, on el món dels sentits és transcendit i els nostres conceptes de les "coses" queden enrere. En paraules de Chuang Tzu:

“La meva connexió amb el cos i les seves parts està dissolta. Els meus òrgans perceptius estan desconnectats. Així, de¬ixant la meva forma material i dient adéu al meu coneixement, arribo a ser un amb el Gran Omnipenetrant. A això ho anomeno asseure's i oblidar-se de totes les coses. “

La física moderna funciona, per descomptat, dintre d'un marc molt diferent i no pot anar tan lluny en l'experiència de la unitat de totes les coses. Però amb la teoria atòmica ha donat un gran pas cap al concepte del món sostingut des de sempre pels místics orientals. La teoria quàntica ha abolit el concepte d'objectes bàsics i separats, ha introduït el concepte de partícip per a reemplaçar el d'observador, i pot ser que fins a fins i tot cregui necessari incloure la consciència humana en la seva descripció del món. Ha arribat a considerar l'univers com una teranyina de relacions físiques i mentals les parts de les quals només es poden definir a través de les seves relacions amb el tot. Per a resumir la cosmovisió sorgida de la física atòmica, les paraules d'un budista tàntric, el Lama Anagarika Govinda, semblen perfectament fetes a propòsit:

“El budista no creu en un món extern que existeixi inde¬pendent i separadament, i en les forces dinàmiques del qual pugui ell inserir-se. Per a ell el món extern i el seu món interior són només dos costats de la mateixa roba, en la qual els fils de totes les forces i de tots els successos, de totes les formes de consciència i dels seus objectes, estan entreteixits formant una xarxa inseparable de relacions sense fi, mútuament condicionades”

Rodolfo Llinas: El Cervell i el Mite del JO.

Per Ángela Sánchez

«El cervell és una entitat molt diferent

de les de la resta de l'univers.

És una forma diferent d'expressar tot.

L'activitat cerebral és una metàfora per a tot el demés.

Som bàsicament màquines de somiar

que construeixen models virtuals del món real».

No són paraules d'un filòsof ni d'un poeta, encara que la seva obra estableix un pont entre aquests i la ciència. És la provocadora conclusió a la qual ha arribat, després de quaranta anys de estudiar el sistema nerviós, un dels cervells mes brillants de la nostra època: el neurocientífic Rodolfo Llinàs Riascos.

Va partir de l'estudi microscòpic del funcionament unicel·lular de les neurones fins a convertir-se en fundador i pioner de la neurociència. Aquesta integra diverses ciències per a entendre el funcionament del cervell: biologia, filosofia, fisiologia, sistemes, bioelectricitat, cognició, psicologia, medicina, psiquiatria, informàtica, zoologia, evolució, antropologia i geometria, per esmentar algunes.

En totes aquestes aigües navega amb propietat Llinas, fins a revolucionar el concepte que abans es tenia sobre el sistema nerviós, és a dir, «l'essència de la naturalesa humana». Els seus col•legues diuen que l'obra de Llinas trenca per complet les antigues creences i marca un nou paradigma sobre la manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos i  la nostra interacció amb el que anomenem «realitat».

Després de publicar mes de cinc-centes investigacions i catorze llibres científics, Llinas va decidir compartir les seves troballes amb el públic no especialitzat a través d'un llibre pedagògic que sintetitza la seva hipòtesi sobre la electrofisiologia de la subjectivitat: “El cervell i el mite del jo”, d'Editorial Norma, que podeu llegir aquí:

http://books.google.com/books?id=ct2mEnu5_WkC&printsec=frontcover&dq=el+cerebro+y+el+mito+del+yo&hl=es#v=onepage&q=&f=false

En l'obra, plena de metàfores tan didàctiques, còmiques i lúcides com el seu autor, es resumeix el treball d'aquest colombià de 68 anys, nacionalitzat fa quaranta en Estats Units, director del Departament de Fisiologia i Neurociència de la Universitat de Nova York, assessor de la Nasa, membre de les acadèmies de Ciència d'Estats Units, França, Espanya i Colòmbia, i diverses vegades postulat al premi Nobel, entre moltes altres distincions.

Amb la seva cabellera cana i una inexplicable bellesa infantil en l'esplendor del despatx al seu sisè pis, va dialogar així:

Pregunta: Per que ens sembla tan misteriosa la ment?

Resposta: Suposo que la consciència, el pensament i els somnis ens resulten estranys perquè semblen ser impalpablement interns. Això podria deure's al fet que, des d'un punt de vista evolutiu, nosaltres els vertebrats podem considerar-nos crustacis voltejats cap a fora.

M'explico: els crustacis son exoesquelètics, és a dir, tenen un esquelet extern. En canvi, nosaltres som endoesquelètics, o sigui, tenim un esquelet intern. Això implica que, des de quan naixem, som altament conscients dels nostres músculs, doncs els veiem moure's i palpem les seves contraccions. Comprenem d'una manera molt íntima la relació entre la contracció muscular i el moviment de les diverses parts del cos. Desgraciadament, el nostre coneixement sobre funcionament del cervell no és directe. Per què? Perquè en el que a massa cerebral es refereix, som crustacis!. El nostre cervell i la nostra medul•la espinal estan coberts por un exosquelet implacable: el crani i la columna vertebral.

A diferència de la resta del cos, no veiem ni escoltem el nostre cervell, no el sentim palpitar, no es mou i no ens dol si el colpegem, ja que està protegit per la portentosa estructura del crani. Si tinguéssim la massa cerebral per fora del crani i el poguéssim veure o sentir el funcionament del cervell, ens resultaria òbvia la relació entre la funció cerebral i la manera com veiem, sentim o pensem. De la mateixa manera que ara ens resulta obvi el que sabem sobre el funcionament de músculs i tendons, el moviment dels quals gaudim tant que organitzem competències mundials per a comparar i amidar masses musculars.

Però no disposem d'una parafernàlia anàloga per a amidar directament el funcionament del cervell. Suposo que per això algunes persones pensen que la ment, la consciència o el «jo» estan separats del cervell. I per això en la neurociència es donen conceptes molt diversos sobre la organització funcional del cervell.

En quant als nostres amics els crustacis, que no es donen el luxe de conèixer en forma directa la relació entre la contracció muscular i el moviment, el problema de com es mouen, en cas que poguessin considerar-lo, podria resultar-los tan inexplicable como ho és per a nosaltres el pensament o la ment.

Pregunta: Per això deien que el cervell és una «caixa negra» misteriosa, fins a cert punt passiva, amb la qual arribem «en blanc» al néixer i que rep estímuls del món extern, els interpreta i retorna a través dels sentits. Què opina vostè?

Resposta: Dic que el cervell enfronta al món extern, no com una màquina endormiscada que es desperta mitjançant estímuls sensorials, sinó com un sistema tancat, autorreferencial (a semblança del cor), en contínua activitat, disposat a interioritzar i incorporar en la seva mes profunda activitat imatges del món extern, encara que sempre en el context de la seva pròpia existència i de la seva pròpia activitat elèctrica intrínseca.

Per a funcionar, el sistema no depèn tant dels sentits com creiem, com ho prova el fet que podem veure, escoltar, sentir o pensar quan somiem, dormits o quan fantasiem desperts, en absència de estímuls sensorials. 

Tampoc crec que el sistema nerviós sigui una taula rasa  en el moment del naixement. Anys de evolució fan que cada criatura neixi amb un cervell fins a cert punt organitzat, amb un «a priori neurològic» que li permet veure, sentir o escoltar sense necessitat d'aprendre a fer-ho. Naixem, per exemple, amb la capacitat d'aprendre qualsevol idioma. Seran la cultura i la educació les que determinin quin. Però l'estructura bàsica neix amb nosaltres.

La història evolutiva va demostrar que únicament els animals capaços de moure's necessiten cervell (per això les plantes, quietes i arrelades, encara que tan vives com nosaltres, no ho necessiten). I que, en principi, la funció principal d’aquest és la capacitat de predir els resultats dels seus moviments amb base en els sentits. El moviment intel•ligent es requereix per a sobreviure, procurar-se aliment, refugi i evitar convertir-se en l'aliment d'uns altres, però com seria impossible sobreviure si prediguérem amb el cap i amb la cua al mateix temps, es necessita centralitzar la predicció en el cervell. A aquesta centralització de la predicció la coneixem com el «sí mateix» de cadascun de nosaltres.

P. Per què diu que el color, el dolor o el so no existeixen fora sinó endins?

R. El que hi ha fora no és necessària i únicament el que els éssers humans veiem. En realitat, fora hi ha tot un caos ple de coses que el nostre cervell no percep perquè no té necessitat de fer-lo per a sobreviure: ones sonores, electromagnètiques, àtoms, partícules d'aire, etc. Cada cervell animal, inclòs l'humà, va aprendre evolutivament a discriminar d'aquest caos extern només allò que requereix per a sobreviure. Per això, els gossos «veuen» amb l'olfacte, les ratapinyades cegues “veuen” amb l’oïda, els ocells veuen molts mes colors que nosaltres i no tenim la seguretat que siguin els mateixos que nosaltres, etc.

Exemple: si un gos i una persona volen buscar a algú en un aeroport, li donem a la persona una foto de l’extravia’t i al gos una mitja. Però si ho fem al revés, la foto per al gos i la mitja per a la persona, segurament mai trobaríem al que s’ha perdut!.

Així, s’estableix un diàleg entre el nostre món intern i el món extern, per mitjà dels sentits, que ens permet elaborar representacions virtuals dels fragments del món real que necessitem per a sobreviure. Però no tenim la visió íntegra de tot el que hi ha allà fora. El que passa és que a través d'uns cinc-cents o set-cents anys d’evolució, els humans ens hem posat d'acord en una espècie de «al•lucinació col•lectiva estàndard» i veiem mes o menys el mateix. Això és el que ens permet ser una societat amb referents universals.

P. Per què diu que el« jo» és un mite?

R. Els éssers humans no tenim cervell. Som el nostre cervell. Quan li tallen el cap a algú, no el decapiten sinó que el descorporen. Perquè és en aquest prodigiós òrgan on som, on es genera la nostra autoconsciència, el« jo» de cadascun. Per tant, el que anomenem «jo» no és separable del cervell. Si diem «el cervell m’enganya», la implicació seria que el meu cervell i jo som dos coses diferents. La meva tesi central és que el «jo» és un estat funcional del cervell.

El «jo» no és diferent del cervell. Ni tampoc la ment. Són uns de tants productes de l'activitat cerebral, a partir de la qual hem arribat a la Lluna i tenim possibilitats il•limitades de fer realitat els nostres somnis.

P. Com pot ser el «jo» un estat funcional del cervell?

R. El nucli de la meva tesi radica en el concepte de oscil·lació neuronal, com la de les cordes d'una guitarra o d'un piano quan les premem. Les neurones tenen una activitat oscil•latòria i elèctrica intrínseca, és a dir, connatural a elles, i generen una espècie de danses o freqüències oscil•latòries que anomenarem «estat funcional».

Per exemple, els pensaments, les emocions, la consciència de si mateixos o el «jo» són estats funcionals del cervell. Com xitxarres que sonen a l’uníson, diversos grups de neurones, fins i tot distants unes d'unes altres, oscil•len o ballen simultàniament, creant una espècie de ressonància. La simultaneïtat de l'activitat neuronal (és a dir, la sincronia entre aquesta dansa de grups de neurones) és l’arrel neurobiologica de la cognició, o sigui, de la nostra capacitat de conèixer.

El que anomenem «jo» o autoconsciència és una de tantes danses neuronals o estats funcionals del cervell. Hi ha altres estats funcionals que no generen consciència: estar anestesiat, drogat, borratxo, en crisi epilèptica o dormit sense somiar. Quan es somia o es fantasieja, ja hi ha un estat cognoscitiu, tot i no estar en relació amb la realitat externa, atès que no està modulat pels sentits.

Però en els altres casos o estats cerebrals, la consciència desapareix i totes les memòries i sentiments es fonen en el no-res, en l'oblit total, en la dissolució del «jo». I, no obstant això, utilitzen el mateix espai de la massa cerebral i aquesta segueix funcionant amb els mateixos requisits de oxigen i nutrients.

Encara que l'estat funcional que denominem «ment» és modulat pels sentits, també és generat, de manera especial, per aquestes oscil•lacions neuronals. Per aquesta raó podríem dir que la realitat no només està «allà fora», sinó que vivim en una mena de realitat virtual.

P. És a dir, que no és tan diferent estar despert de estar adormit...

R. El cervell utilitza els sentits per a apropiar-se de la riquesa del món, però no es limita a ells. És bàsicament un sistema tancat, en contínua activitat, com el cor. Té l'avantatge de no dependre tant dels cinc sentits com creiem. Per això, quan somiem, estem adormits o fantasiem, podem veure, escoltar o sentir, sense usar els sentits, i per això l'estat de vigília, aquest sí guiat pels sentits, és una altra manera de «somiar desperts».

El cervell és una entitat molt diferent de la resta de l'univers. És una forma distinta d'expressar «tot». L'activitat cerebral és una metàfora per a tot el demés. Tranquil•litzant o no, el fet és que som bàsicament màquines de somiar que construeixen models virtuals del món real.

P. Cómo mantenir activa la nostra «màquina de somiar»?

R. Estem parlant que tots aquests prodigis de la ment es generen en funció d’un quilo i mig de massa cerebral, amb un tènue poder de consum de catorze watts. De manera que per a mantenir-la en forma es requereixen bona nutrició, bona oxigenació i protegir-se dels cops.

No obstant això, el més important és usar el cervell, cosa que moltes persones no semblen tenir tan clar. El problema és que la intel•ligència és limitada però l'estupidesa és infinita. Per això és tan urgent promoure una bona educació, que ensenyi a pensar clarament a través de conceptes i no d’una mera memorització de dades. Cal entendre la diferència entre saber (conèixer les parts) i entendre (posar-les en context). Per exemple, un lloro sap parlar però no entén res.

P. Per això en la seva investigació es busca la síntesis i no la especialització, pròpia de la ciència positiva nord-americana?

R. L’anàlisi del detall és mes fàcil que la síntesis, però no és suficient. Com en la pel•lícula “La casa de empeño”, on Chaplin atén a un client que li demana arreglar un rellotge. Treu obrellaunes, alicates, comença a treure les parts fins a desbaratar-lo per complet. Després posa tots els trossos en el barret i els hi lliura al desolat client. El senyor va desbaratar el rellotge i no ho va poder tornar a construir! Així és la ciència analítica o especialitzada: sense la síntesis, només té grans quantitats de trossos de coses.

No obstant això, és incorrecte dir que el meu treball és síntesis de fisiologia amb biologia, amb zoologia, entre altres ciències. El meu interès és explicar cóm són les coses. El problema és que aquests calaixos del saber («això és física, això és química, etc.») són artificials, per la qual cosa jo no els respecto. El món és un. I la gent li dóna noms perquè s’estudia i es fracciona en funció de paraules, en comptes de prendre les coses pel que són.

El que estic tractant de fer és molt perillós, perquè jo em puc moure del molecular al còsmic, sense problemes. I això resulta sospitós per als científics tradicionals, que només respecten el coneixement molt especialitzat. En termes generals, els científics es cataloguen entre «talps» i «guineus». Els talps foraden, busquen la profunditat i cada vegada saben mes i mes d'una sola cosa. Les guineus ho veuen tot, però per això saben poc de molt.

Algú va dir sobre el meu treball: «Aquest senyor Llinás és ambdues coses: un talp i una guineu. O millor, un “zorrotopo”!». La meva proposta és que la ciència sigui anàlisis i síntesis, que la neurociencia s'aventuri a quatre ordres de magnitud i no es quedi en el microscopi, i que així pugui saber sobre el cervell, sinó entendre'l, perquè mentre mes comprenguem la portentosa naturalesa de la ment, el respecte i la admiració pels nostres congèneres es veurà notablement enriquit".


Finalment us voldria oferir una de les més senzilles aproximacions a la Teoria del Caos que vaig trobar a la web. Pel que com jo, no som experts en tot aquest llenguatge hermètic dels científics, el text que us ofereixo te la virtut de ser francament comprensible i estar a l'abast de tothom.

La Teoria del caos

Per Silvia López

S'aproxima una crisi de percepció. La complexitat del món ha dut al ésser humà a simplificar la realitat, a abstreure la naturalesa per a fer-la cognoscible i, tristament, a caure en el parany de la dualitat. Bé i mal; objectiu i subjectiu; dalt i baix. Però la tendència a ordenar-ho tot xoca amb la mateixa realitat, irregular i discontínua. Molts científics ja han renunciat a la il•lusió de l'ordre per a dedicar-se a l'estudi del caos, que accepta al món tal com és: una imprevisible totalitat.

A mitjans d’aquest segle, la evolució de la ciència es va veure alterada per una reflexió semblant a aquesta: "coneixem el moviment dels planetes, la composició de les molècules, els mètodes per a explotar la energia nuclear...,

però ignorem per quina raó les zebres tenen taques o el motiu que un dia plogui i al següent faci sol". La recerca d'una explicació als fenòmens naturals que observem, complexos i irresolubles mitjançant fórmules, va configurar el que es coneix com Teoria del Caos, una disciplina que, si bé no nega el mèrit de la ciència clàssica, proposa una nova manera d'estudiar la realitat.

Un lleuger cop d'ull al nostre al voltant adverteix de la tendència general al desordre: un cristall es trenca, l'aigua d'un got es vessa... mai ocorre al revés. Però, contràriament al que es pensa, aquest desordre no implica confusió. Els sistemes caòtics es caracteritzen per la seva adaptació al canvi i, en conseqüència, per la seva estabilitat. Si llencem una pedra a un riu, la seva llera no es veu afectada; no succeiria el mateix si el riu fora un sistema ordenat en el qual cada partícula tingués una trajectòria fixa; l'ordre s’ensorraria.

Les lleis del caos ofereixen una explicació per a la majoria dels fenòmens naturals, des de l'origen de l'Univers a la propagació d'un incendi o a la evolució d'una societat. Llavors, per què duu la humanitat tants segles sumida en el parany de l'ordre? El problema part del concepte clàssic de ciència, que exigeix la capacitat per a predir de forma precisa l’evolució d'un objecte donat. Descartes assegurava que si es fabriqués una màquina tan potent que conegués la posició de totes les partícules i que utilitzés les lleis de Newton para saber la seva evolució futura es podria predir qualsevol cosa de l'Univers. Aquesta afirmació, tan reduccionista com audaç, il•lustra l'eufòria científica després del descobriment de Neptú gràcies a les lleis de gravitació de Newton. 

Una fita científica que va imposar l'ordre, el determinisme i la predicció en la labor investigadora i va limitar els objectius als fenòmens que coincidissin amb el patró previ. Tot el demés (turbulències, irregularitats, etc.) va quedar relegat a la categoria de soroll, però malauradament, aquest soroll abastava la majoria de l'observable. Els físics es van dedicar - i es dediquen - a descompondre sistemes complexos corregint el que no quadrava amb l'esperança que les petites oscil•lacions no afectessin al resultat. Res mes lluny de la realitat.

(I) EL FANTASMA DE LA NO LINEALITAT.

A la fi del segle passat, el matemàtic i físic Henri Poincaré va qüestionar la perfecció newtoniana en relació amb les orbites planetàries, el que es coneix com el problema dels tres cossos. Plantejava una atracció gravitatòria múltiple, que fins a llavors es resolia amb les lleis de Newton i la suma d'un petit valor que compensés l’atracció del tercer element. Poincaré va descobrir que, en situacions crítiques, aquesta atracció gravitatòria mínima podria alimentar-se fins a produir un efecte de ressonància que modifiqués l'orbita o fins i tot llancés el planeta fora del sistema solar. Aquest devastador fenomen s'assembla a l'acoblament del so quan un micròfon i el seu altaveu es troben propers: el so que emet l'amplificador torna al micròfon i s'escolta un xiulet desagradable. Els processos de realimentació es corresponen en física amb les equacions iteratives, on el resultat del procés és utilitzat novament com punt de partida per al mateix procés. D'aquesta forma es constituïxen els sistemes no lineals, que abasten el 90% dels objectes existents. L'ideal clàssic només contemplava sistemes lineals, en els quals efecte i causa s'identifiquen plenament; se sumaven les parts i s’obtenia la totalitat. 

Poincaré va introduir el fantasma de la no linealitat, on origen i resultat divergeixen i les fórmules no serveixen per a resoldre el sistema. S’havia donat el primer pas cap a la Teoria del Caos.

(II) SEGON PAS: L'EFECTE PAPALLONA

"Espero que Déu no sigui tan cruel per a fer que el món estigui dirigit per fórmules no lineals", comentaven alguns científics en la dècada dels 50. Va resultar que, en efecte, la naturalesa es vaig regira per ells. En conseqüència, com indica Ignacio García de la Rosa, astrofísic de l'Institut de Astrofísica de Canàries (IAC), "el terme 'no lineal' és un poc injust; seria com anomenar als animals elefants i no elefants, però com en aquells temps no es podien estudiar aquests sistemes, es va reduir la terminologia". En aquest cas, la panacea es va manifestar en forma d'ordinador que, encara que no podia resoldre la naturalesa no lineal mitjançant fórmules, permetia realitzar simulacions.

En 1960, el meteoròleg Edward Lorenz va donar, sense proposar-s’ho, el segon pas cap a la Teoria del Caos. Entusiasta del temps, es dedicava a estudiar les lleis atmosfèriques i realitzar simulacions a partir dels seus paràmetres mes elementals. Un dia, per a estudiar amb mes deteniment una successió de dades, va copiar els números de la impressió anterior i els va introduir en la màquina. El resultat el va commocionar. El seu temps, a escassa distància del punt de partida, divergia una mica de l’ obtingut amb anterioritat, però al cap de pocs mesos -ficticis- les pautes perdien la semblança per complet. Lorenz va examinar de nou els seus càlculs i va descobrir que el problema es trobava en els decimals; l'ordinador guardava sis, però per a estalviar espai ell només va introduir tres, convençut que el resultat gairebé no es ressentiria. Aquesta innocent actuació va fixar el final dels pronòstics a llarg termini i va posar de manifest l'extremada sensibilitat dels sistemes no lineals: l’anomenat "efecte papallona" o "dependència sensible de les condicions inicials". Es tracta de la influència que la mes mínima pertorbació en l'estat inicial del sistema pot tenir sobre el resultat final o, com recull l'escriptor James Gleick, "si agita avui, amb el seu aleteig, l'aire de Pekín, una papallona pot modificar els sistemes climàtics de Nova York el mes que ve". 

Qualsevol variació, ja sigui en una mil•lèsima o una milionèsima, constitueix una petita variació que modificarà el sistema fins al punt de fer-lo imprevisible. La iteració ofereix resultats estables fins a cert punt, però quan aquest es supera el sistema s'esfondra en el caos. Els científics J. Briggs i F. D. Peat apliquen aquesta idea al cicle vital humà: "El nostre envelliment es pot abordar com un procés on la iteració constant de les nostres cèl•lules per fi introdueix un plegament i una divergència que altera les nostres condicionés inicials i lentament ens desintegra".

(III) TERCER PAS: DIGERINT LA COMPLEXITAT

El caràcter no lineal i iteratiu dels sistemes de la naturalesa permet que instruccions molt senzilles originin estructures extremadament complexes. La física de la complexitat busca regles simples que expliquin aquests organismes complexos. L’astrofísic Ignacio García de la Rosa parteix de la piràmide de la evolució (que inclou quarks, nuclis atòmics, àtoms, molècules simples, biomolècules, cèl•lules, organismes i societats) per a tractar la complexitat: "La major part de la matèria -assenyala- es troba en els estadis inferiors i no forma elements mes desenvolupats, de manera que la piràmide va tancant-se; nosaltres som una minoria en comparació amb tot el que hi ha en l'Univers. La piràmide va de l'abundància del senzill a la complexitat de l'escàs".

Aquest concepte guarda relació amb el de llenguatge, que parteix de les lletres i passa per les paraules, frases, paràgrafs, capítols, llibres, etc... amb la peculiaritat que les lletres no tenen res que veure amb les paraules i així successivament. De la mateixa manera que la "z" no està emparentada amb el concepte de "blau", les molècules que donen origen a una zebra no determinen la seva constitució. Les estructures complexes tenen propietats alienes als ingredients anteriors, el que planteja un problema per a la ciència, que perd la seva capacitat de predicció.

En la física clàssica es pressuposa que els objectes són independents de l'escala que s'empri per a amidar-los i que existeix la possibilitat de relacionar-los amb la seva mesura exacta. No així en la geometria fractal i la lògica borrosa, instruments emprats pels científics del caos. Bart Kosko, autor de la anomenada lògica borrosa, afirma de manera tallant que "quant mes de prop es mira un problema en el món real, tant mes borrosa es torna la seva solució".

Però si la precisió difumina encara mes l'objecte d'estudi, quina estratègia ha d'emprar-se per a estudiar els sistemes complexos? Aquí intervé la teoria de la totalitat, que concep el món com un tot orgànic, fluid i interconnectat. Si alguna cosa falla no ha de buscar-se la "part espatllada", com en el cas d'un televisor o una rentadora, sinó que cal revisar el sistema al complet, es tracta d'una unitat indissoluble. El gran error històric de la ciència consisteix a observar la naturalesa de manera fragmentada i explicar-ho tot mitjançant la suma de parts, ignorant dues qüestions primordials: la impossibilitat de "ficar la totalitat en la butxaca", perquè la butxaca també forma part d'ella, i la dependència que existeix entre l'observador, l'observat i el procés d’observació; l'home integra la realitat, de manera que la seva presència altera l'objecte d'estudi.

La obsessió per interpretar el caos des del punt de vista de l'ordre ha de deixar pas a una interpretació global, que salva les fronteres de les diferents disciplines i accepta la paradoxa que converteix el simple i el complex, l'ordre i el caos, en elements inseparables. 

De fet, el mes complex que ha concebut l'home, el fractal de Mandelbrot, es va crear a partir d'una equació iterativa molt simple; el caos és una inesgotable font de creativitat, de la qual pot també sorgir l'ordre (i viceversa). Les civilitzacions antigues creien en la harmonia entre el caos i l'ordre, i definien el caos com una "mena d'ordre implícit".

Potser sigui el moment de començar a fer-los cas.