PER A COMPRENDRE L' ISLAM

EL SENTIT DE LA PARAULA “AL• LAH” A L’ ISLAM.


En els temps que corren, sembla totalment necessari construir ponts d'acostament entre les diverses cultures, especialment entre la nostra –l'occidental- mercantilista, consumista, convençuda del seu paper hegemònic i de la seva supremacia tecnològica i civilitzadora i aquella altra – l’ Islam- que, els mitjans de comunicació de masses, els polítics influents, etc., s'obstinen –després de la caiguda del teló d'acer- a presentar com rival i enemiga de la nostra forma de “civilització tan avançada”.
Qualsevol que llegeixi les pàgines d'aquest blog, podrà adonar-se que per la meva banda adopto una posició especialment crítica respecte al nostre model socio-econòmic i són moltes les vegades – i des de diversos punts de vista- que he tractat de desemmascarar la falsa creença que el nostre, sigui el paradigma del que ha de ser un desenvolupament veritablement humà.
Al llarg de molts anys, en la meva recerca d'aquests “ponts d'acostament” el coneixement, superficial això sí, del sufisme com una de les més preclares i universals expressions de l'espiritualitat islàmica, m'ha estat de gran ajuda; així, personatges com Rumi, Ibn Arabí, Gazzali, Ibn Hazm, poblen aquestes pàgines al costat d'altres cercadors sincers de gairebé totes les tradicions, perquè més enllà de les paraules, dels símbols, dels rituals que s'adapten a cada poble, cultura, visió del món o com sigui que ho vulguem denominar, existeix un “el que sigui” inexpressable, incomprensible per a la freda raó, però perfectament accessible a la intuïció –al cor- i que és patrimoni comú de tots els éssers humans, independentment de les condicions espai temporals en els quals es desenvolupi la seva existència.
Per aquest motiu, em sembla sobradament interessant publicar el següent text, elaborat a partir de diverses pàgines (webislam.com, musulmans andalusos, Alí Gonzalez), sobre la idea central de l'espiritualitat i la visió del món islàmica – el significat de Al•lah- doncs la lectura pausada d'aquestes línies, oferirà al lector interessat, elements suficients per a una millor comprensió del que pugui ser l’ Islam com fenomen social, cultural, religiós i d'aquí, derivarà –al meu entendre- un millor coneixement de la veritable i profunda germanor que existeix entre els éssers humans d'aquí o d'allà, independentment de les seves suposades creences religioses.
Evidentment, com a no musulmà, ni cristià, ni tan sols seguidor de cap religió, puc caure en errors d'apreciació i/o de comprensió en determinats aspectes massa complexos, sol•licito doncs la benevolència dels més entesos, així com la seva correcció si la creuen necessària.

“Cada cultura, cada llengua té la seva especificitat, i configura i alhora expressa una manera de situar-se en l'existència, de percebre la realitat (una visió del món), de viure-la i relacionar-se amb ella. L'àrab no és una excepció, però la seva diferència ha estat escamotejada en les gramàtiques occidentals convencionals que ens ofereixen una distorsió de la qual deriva la dificultat dels estudiants no àrabs per a moure's amb naturalitat en un idioma que els és presentat com una simple variant a la qual és possible tenir accés amb l'estudi d'unes quantes regles, més o menys complexes.
Les gramàtiques comparades han simplificat la qüestió fins a tal punt que reestructuren l'àrab d'acord a una mentalitat que li és aliena i impossibiliten, per tant, la seva veritable comprensió. Per a conèixer l’ Islam és necessari partir d'un sondeig intel•ligent del que és capaç d'expressar la llengua que li serveix de suport, i que és, fonamentalment, l'àrab.
Un professor tunecí, Moncef Chelli, ha escrit el primer treball important en aquest sentit (La parole arabe, ed. Sindbad, París, 1982). Si bé els seus desenvolupaments són qüestionables en alguns punts, part d'intuïcions molt valuoses. En el seu llibre, Moncef Chelli denuncia la labor de etnòlegs i arabistes, els quals han sortejat la qüestió de les especificitats de l'àrab ‘traduint' textos sense qüestionar-se les concomitàncies de cada terme, tan diferents en cada llengua, i més quan pertanyen a mons lingüístics diferents i a sensibilitats peculiars. Ja que té vigència el tòpic referent a la suposada ‘poca originalitat' de l’ Islam, aquest és presentat com perfectament comprensible per a una mentalitat judeo-cristiana.
Però la realitat és molt distinta, i l’ Islam serà un gran desconegut si no hi ha un replantejament que ho situï en les seves autèntiques coordenades. El lamentable és que ja existeix un corpus d'obres tan extens que pel seu propi ‘pes' sembla com si anés un argument irrebatible. Tot el món ha acceptat aquestes ‘traduccions', i occidentals i musulmans les empren sense proposar-se la menor crítica.
Això ha donat existència a ‘un Islam' producte de les investigacions dels arabistes, sobre el qual es parla i al que se li fa interlocutor, però que no existeix objectivament. Però el principal problema és que, amb l'ús i l'acceptació, acabi sobreposant-se a l’ tradicional, cosa que sembla estar succeint entre les capes socials més poroses davant la influència occidental i, sobretot, en ‘l’ Islam oficial', el qual s'ensenya en les escoles i es predica per les televisions. L’ Islam dels arabistes s'està difonent davant la falta de resposta i el desarrelament dels musulmans.
Cada llengua té la seva pròpia història en la qual el valor de les paraules es va fixant al llarg d'experiències i reflexions. Però més enllà de la història, tenen la seva pròpia estructura interna, anterior al seu esdevenir. Aquesta estructura és el veritablement determinant en cadascuna d'elles i és suport de les evolucions posteriors. És relativament fàcil fer la cronologia dels canvis semàntics però és difícil abordar el que va germinar de la inconsciència fins a convertir-se en una manera d'expressar la realitat. No obstant això aquí hi ha claus fonamentals per a arribar a comprendre l'imaginari mental dels pobles que s'expressen en aquesta llengua determinada. Serveixi tot això d'introducció a les puntualitzacions que farem a continuació sobre la paraula central: AL•LAH.
De manera encertada, Louis Massignon va afirmar que els termes fonamentals de la cultura musulmana són ambivalents, i Jean-Paul Charnay explica que aquesta ambigüitat “no pot ser considerada a priori com una arcaisme lògic, una manca resultat d'un insuficient esforç de dissociació, sinó que, al contrari, suposa la condensació, per una espècie de replegui sobre el centre, de la multiplicitat dels possibles i de la seva aparició simultània o diacrònica” (J-P Charnay, L'ambivalence dans la culture arabe, Anthropos, París, 1967).
Per a comprendre això hem de saber que, en àrab, les paraules no tenen una significació ‘fixa', sinó que flueixen en el sí de combinatòries que les matisen. Expressen idees en les quals participen molts elements psicològics, i per això els diccionaris estan ordenats per arrels dintre de cadascuna de les quals es mou la paraula que ens interessa.
Quan l'estudiant va directament al terme que busca i desatén la resta d'explicacions perd l'oportunitat de conèixer l'univers en el qual la paraula té correspondències. Però això està lluny de les mentalitats indoeuropees on cada paraula és independent i té una significació clara. A més, en àrab, les arrels estan interconnectades sent la llengua un tot en el qual les parts es reenvien mútuament de manera que el conjunt està integrat.
L'estructura interior de l’ idioma s'assembla a l'art musulmà, geomètric i harmoniós, del que no es pot apartar cap element sense pertorbar i desllorigar l'obra sencera.

Això succeeix amb totes les paraules, però especialment amb AL•LAH, veritable cor de la llengua àrab i en si mateixa la més ambigua i indefinida segons reconeixen els propis gramàtics musulmans, incapaços de posar-se d'acord sobre la seva condició de paraula derivada d'una arrel o plenament independent de la combinatòria que regeix a la llengua. Se l'anomena Ism al-Yalâla, el Nom de la Majestat. En les gramàtiques i diccionaris, la paraula AL•LAH és traduïda com Déu, concepte massa fix i insuficient com per a donar idea del veritable abast i de les concomitàncies d'un Nom en el qual hi ha infinites insinuacions i tot un desafiament per al musulmà.
El primer que hauria de cridar-nos l'atenció és la coincidència dels musulmans a l'hora de sentir com ‘freda' la paraula Déu enfront de la calor que desprèn AL•LAH. Encara que utilitzin el terme ‘Déu' quan parlen en castellà, interiorment se senten insatisfets perquè intueixen que no aboquen correctament les emocions que AL•LAH desencadena en ells. Creuen que almenys comuniquen alguna cosa i s'acontenten amb suposar que existeix una equivalència i es desentenen de les seves pròpies intuïcions. Els resulta frustrant el no poder adonar de tot el que desperta en ells la paraula AL•LAH però ho atribueixen a un desajustament entre cultures.
Però hi ha una mica més, i és que cadascuna de les paraules explica l'existència d'una manera distinta. Al•lah és integrador de la realitat mentre que Déu és una suposada explicació de la realitat. Això és essencial per al que volem dir en aquest article.
El nom Déu suggereix un ésser llunyà de vosaltres, del meu mateix, de nosaltres mateixos i lluny de tota l'existència, que ha creat tot des de l'exterior i ens observa des d’allà, i que després d'haver-nos jutjat ens llançarà al seu infern o ens admetrà en el seu paradís.
Per altra banda, els actualment autotitulats legítims interpretis de l’ Islam, han presentat sempre a un "déu llunyà" i han intentat terroritzar a la gent i tot això amb vista a poder establir la seva supremacia.
Ni l'Alcorà ni el Profeta Muhammad alayhi s-salam, han descrit un "déu llunyà" que ens observa des de l'exterior, que ens jutjarà per les nostres accions, i que, després d'una reflexió, ens llançarà al seu Infern o ens admetrà en el seu Paradís
Al contrari, el nostre “Noble Llibre” – L'Alcorà - i l'Enviat d’ Al•lah ens informen de la realitat de Al•lah en nosaltres mateixos, en la nostra essència, i que constituïx la nostra pròpia realitat.
Déu i Al•lah són dues paraules diferents, tenint cadascuna, un significat distint de l'altra.

Anem a explicar això mitjançant un text tret d'una interpretació Alcorànica, de l'excel•lent intèrpret Hamdi Yazir d'Elmali, dels anys quaranta, la interpretació mes detallada que s'ha publicat en turc per l'administració d'assumptes islàmics:
"La paraula Al•lah no s'aplica a sols que a Al•lah, sigui en sentit propi, o no. Preneu noms com "ilah" i "huda", per exemple; cap dels dos és el nom apropiat de" Al•lah". Impliquen un concepte de "déu" o de "senyor". D'altra banda "déu" té un plural que és "déus", de la mateixa manera que "senyor" té un plural que és "senyors", etc. No obstant això mai s'ha dit "Al•lahs" i mai se li podrà dir. Si escoltem una mica semblant en boca de qualsevol, pensarem que és un ignorant inconscient. Al nom de "Déu" no li ocorre el mateix; es pot anomenar "déus" als ídols falsos. Els pagans (mushrikin) tenien el costum d'adorar a diversos déus. Alguns d'ells tenien això i allò diví, i uns altres tenien això i allò altre.
Per això el nom comú déu no és sinònim del nom propi Al•lah i molt menys és l'equivalent de" Al•lah". "Déu" és un nom massa comú. En conseqüència no hem de mai traduir el nom "Al•lah", per "Déu". (Tom 1, p.24-25).





Per la seva mateixa sonoritat, la paraula AL•LAH és tremendament suggeridora. La seva pronunciació surt de les entranyes i eclosiona en la boca del que l'articula correctament. És més un sospir que una paraula, per això el musulmà és capaç de modular-la de mil maneres distintes aconseguint ritmes que la converteixen en lletra suficient per als seus cants i per a les seves invocacions en la solitud. AL•LAH és pura emoció, és un sentir indefinit però ric i il•luminador en el més profund de l'ésser. Expressa, per tant, ‘el més profund', per al qual no hi ha més paraules que el sospir.
AL•LAH és un Nom que s'empra per a provocar el Record. És la paraula essencial en el Dzikr –pràctica mística transcendent d'algunes escoles sufís- perquè va acompanyada de reminiscències que deslliguen nusos amb els quals l'home s'ha anat complicant. AL•LAH remou els fonaments del musulmà i ho enfronta a l'absoluta nuesa en la qual està la Veritat. AL•LAH evoca aquest desert en el qual l'home es retroba amb el més autèntic, amb l'anterior a tot, el precedent i el posterior a la vida, el que estructura cada realitat.
Per la seva banda ‘Déu' és un concepte religiós i teològic, designa alguna cosa en concret sobre el que és possible estar d'acord o en desacord. En l’ Islam no existeix l'ateisme' ‘perquè AL•LAH és ‘viscut', no ‘cregut'. AL•LAH és viscut en la naturalitat del que sent. Sentir és sentir a AL•LAH. Aquí hi ha subtils diferències que marquen ruptures en l'apreciació de l'essència de les coses.
Es comet un greu error quan s'identifiquen AL•LAH i Déu com si designessin un mateix objecte, però ni AL•LAH ni Déu són objectes, pel que són més importants les emocions que envolten aquestes paraules-claus. Són aquestes sensacions les quals ens expliquen ‘què són' AL•LAH i Déu i és llavors quan resulta que hi ha distàncies substancials. Gens descriu millor a Al•lah que l'actitud del musulmà rendint-se per complet davant Ell durant els seus recolliments. Mentre que el cristià ho fa objecte d'un discurs i li resa, el musulmà simplement se submergeix en l'Oceà Infinit que li insinua la paraula AL•LAH i aquí descobreix al seu Senyor, al seu Creador, al seu Únic Rei.
En un sentit estricte, AL•LAH i Déu són excloents entre si. No han de confondre'ns les coincidències. Tant el cristianisme com l’ Islam enfonsen les seves arrels en una manera semita d'expressar l'espiritualitat, però el cristianisme va renunciar aviat als seus orígens. Va mantenir un llenguatge i uns relats, però els va inserir, creant conflictes, en una mentalitat distinta a la dels seus principis.

A l'hel•lenitzar-se i després llatinitzar-se, el cristianisme, per a emmotllar-se als poders vigents als quals es va sotmetre i posteriorment per a instaurar el seu propi poder, es va despullar de les grans intuïcions que estaven en els seus orígens i les va convertir en creences. Es va privar als cristians de les seves pròpies fonts i la fe es va convertir en un mecanisme de control i domini. En l’ Islam no ha succeït res d'això i per això és fresc en la universalitat d'un pressentiment no convertit en dogma.
El cristianisme va inventar un nou ídol (més sofisticat i estilitzat, però res més) mentre que l’ Islam segueix donant als musulmans el recolzament a la intuïció primigènia del ser humà, a la seva espiritualitat més genuïna. L’Islam és antiidolatra en la seva definició mateixa i enfronta a cada home amb la immensitat que sondeja en els seus sospirs. A cada musulmà li proposa com repte el Tawhîd, l'aprofundiment precisament en el caràcter insondable del seu Senyor Veritable.
L’ Islam no és teista, ni deista, ni panteista, ni monoteista, ni ateu ni gens d'això. Hauriem de fugir d'aquestes definicions que no emmarquen el nostre sentit de la transcendència sinó que són la terminologia adequada per a un conflicte que no és el nostre. Preferim deixar sempre en àrab la paraula AL•LAH, possibilitant un progrés en el seu enteniment. Acceptar Déu com la seva versió en castellà - en català- impossibilita aquest avanç al donar una noció definitiva que pertany a un àmbit espiritual distint de l’Islam.
No hi ha en això desconsideració alguna sinó el simple suggeriment d'unes profunditats que intuïm en els musulmans l'equivalent dels quals no trobem entre els cristians i es deu al fet que endevinen més coses, entenen una mica més insondable, més enllà de formes, imatges i conceptes.

Al•lah és més ampli que el concepte 'Déu'. Excepte excepcionals intuïcions de Déu, com les de Eckhardt, Silesius, Boëhme, Schleiermacher o Teilhard de Chardin... el Déu dels cristians és una caricatura per al musulmà, és la projecció còsmica de les frustracions de l'home.
Una de les diferències cabdals que trobem entre la idea de 'Déu' i l'experiència de Al•lah és que ser Déu suposa ser Déu enfront d'alguna cosa que no és Déu; però enfront de Al•lah no hi ha gens. Al•lah i el món no poden posar-se al davant. Només existeix Al•lah i el món existeix en la mesura que existeixi en Al•lah, perquè el món és un efecte natural de Al•lah com del foc ho és cremar. Evidentment si Al•lah 'tot ho abasta' (bikul-li sey'in Muhit), si res deixa de contenir en si, el món està immers en Al•lah, mentre que sempre se'ns ha plantejat l'oposició Deu-Mon, concentrant el primer les característiques del digne i excels, i el segon les del miserable i baix. Els musulmans, molt al contrari que els cristians, no busquem en Al•lah una excusa per a humiliar-nos ni un objecte d'adoració alienant. No busquem el que ens sembla immaculadament bell, sinó la raó última del real, el que genera el que arriba a l'ésser. I sabem que gens condiciona a Al•lah. Sotmetre'l als límits del Bé (que és un concepte humà) és un principi per a humanitzar-lo, per a fossilitzar-lo.
No menys que si l'hi identifica a 'el lògic', 'el racional', etc. Al•lah és una voluntat indòmita i incomprensible d'existència, ens agradi o no. Abans o després, el musulmà acaba assumint que està buscant a Al•lah, no la seva idea del que considera bo de forma tan grandiosa que ompli els cels i la terra. La nostra primera intuïció de Al•lah és que és el que estructura el teu món.
Al•lah no és un ésser, és el compliment de les coses. L'única cosa creador a cada moment, l'única cosa que dóna consistència a les coses en cada instant és això que hem donat a anomenar Al•lah. Les coses no són per si mateixes, per a ésser han de ser sostingudes per l'única cosa que és. Si no fora perquè Al•lah ara mateix sosté les nostres mirades, el nostre ésser, ni estaríem aquí ni podríem veure'ns.
Quan vam parlar de 'el que és Al•lah' no ens estem referint a no-res concret, sinó 'al que ell signifiqui': fonamentalment Al•lah és significant; dóna significat a les coses... Considerant les coses des de dintre Al•lah és el seu significat; considerant-les des de fora, Al•lah és la seva forma. Al•lah és el que fa reals a les coses en la seva naturalesa interior i en el seu aspecte exterior. Per això, el fet de la cosa en si davant nosaltres és el principal argument que tenim per a l'existència de Al•lah. Encara que el món se'ns representi inconsistent, aquí està. I aquest 'aquí està' és per al musulmà d'una força indescriptible.
El món ens arriba com una sèrie de coses, d'emocions interiors, de relacions que a pesar de ser pura contingència són completament insubstituïbles, completament inevitables, completament fets en si. Arribar a la comprensió que tot en el cosmos és una mateixa acció, és arribar a comprendre que tot és acció de Al•lah. El més mínim moviment, la menor de les essències que existeixen són suportats per Al•lah: l'acció, les qualitats, la identitat de cada persona..., tot té la seva arrel i la seva raó d'ésser en Al•lah.
Llavors, què és Al•lah? Al•lah no és esperit ni matèria. No és concepte. És -en tot cas- un anticoncepte que tracta de respondre a una realitat esglaiadora que no tenim manera de capturar. Al•lah és la gran proposta de l’: l'infinit. Però l'infinit presentat de cop, amb tot el que això suposa de reductor i terrible per al cor.

Intuïm una mica d'Ell quan deixem de fer peu. Hauríem d'ofegar-nos en Al•lah per a assaborir la seva intimitat. La resta són filosofies. Però Ell és 'absolutament immediat a l'existència i absolutament remot a la raó'.
La raó no és l'òrgan de la comprensió en l’, sinó el cor.
Al•lah és una absència d'objecte per al nostre enteniment. Quan l'enteniment aferra una mica d'Ell, no és Ell. No obstant això, quan no trobes a Al•lah, aquí està Al•lah. Quan no tens una actitud d'alguna cosa concret respecte a Al•lah, aquí està Al•lah.
Això és la 'ilaha il-la lah', la definitiva afirmació d'alguna cosa inexpressable. Al•lah no és un concepte; és aquesta permanent tensió a la qual és sotmès el musulmà. Al•lah és la resposta al caràcter insaciable del ser humà. El que l'ésser humà necessita no té límits. Mes encara, Al•lah és la mateixa insaciabilitat de la criatura. Al•lah és fonamentalment la gran ansietat del ser humà. Si alguna cosa conté a Al•lah és la teva pròpia insaciabilitat. Si fites aquest sentiment ja has creat una filosofia, una religió. Si ets capaç de mantenir aquesta tensió amb la qual aconsegueixes estar obert a Al•lah, si no l’esmorteeixes, et vas transformant per ell... Comprenem que tot el que pot el musulmà suggerir sobre Al•lah, no forma el contingut d'un discurs sinó el paladeig d'una experiència.
Quan aquest 'assaboreixo' que fem de Al•lah -com diuen els sufís- arribi al seu extrem, comprendrem que Al•lah no és ni tan solament concebut com una mica objectiu, sinó que és la teva capacitat d'arribar al límit del teu propi ésser.
Ni tan sols quan vam relacionar els seus Noms Al•lah queda definit, perquè els seus Noms són vies que t'obren a ell. Són una provocació a la perplexitat en tu: El qui dóna la mort- El qui dóna la vida, El qui eleva - El qui descendeix, El qui comprimeix- El qui dóna l'obertura... Com podem imaginar-nos una mica que té efectes radicalment oposats. No podem, senzillament. Suspenem el judici i queda Al•lah inapresa ble per la nostra teologia sobre Ell.
És important comprendre que en l’ no s'imagina, ni s'esculpeix, ni es comprèn, ni es defineix a Al•lah, ni es parla amb ell, ni té forma ni essència. Que no hi ha una teologia positiva. Al•lah serà 'el que vulgui que sigui' que es vagi mostrant com Al•lah i en la manera que ho vagi fent. Al•lah és una mica en el que deus progressar, un desafiament, una proposta. AL musulmà no se li dóna una doctrina en la qual creure sinó que se li vol despertar a la recerca de Al•lah, del seu propi sentit. La teologia cristiana vol explicar a Déu; la teologia islàmica, negar que pugui explicar-se a Al•lah.

El nostre objectiu és no posseir la veritat sinó ser posseït per ella. Estar posseït és ser un boig des del punt de vista de la gent. En el Alcorà es parla de Al•lah en tercera persona perquè puguis sortir de tu, perquè només des de fora de tu arribes a tu. Això és important: On s'arriba no és a Al•lah sinó a tu!
Hi ha qui creu que el sentit de la Via és arribar A Al•lah. No és cert. En Al•lah i per Al•lah i amb Al•lah estàs en el camí, estàs caminant-ho. Però la meta ets tu. En nosaltres va succeir tot des del principi.
Dur Al•lah al firmament és negar-se a viure amb totes les seves conseqüències la humanitat de l'home. Perquè Al•lah és la veritat desconcertant de l'ésser que està en nosaltres, que ens conforma, que estructura la realitat, que li dóna forma a pesar nostre. Aquest 'a pesar nostre' és molt important perquè és el principi de la Via. 'A pesar nostre' vol dir que estem sent investigadors de l'existència però que hem d'implicar-nos en ella per a saber-la. El qual tingui por de Al•lah es trobarà amb l’ Al•lah terrible. La seva naturalesa busca alguna cosa que témer i així es representa al seu Senyor. 'Jo sóc el que el meu serf pensa de mi', diu el hadiz qudsi. Certament, que la realitat de Al•lah és la qual tu li donis amb les teves accions.
En conclusió, el descobriment de la intuïció islàmica de Al•lah revoluciona completament el món de l'autèntica espiritualitat, no lligant-te més que a la teva capacitat de sentir el món i instal•lant-te en la realitat a la qual pertanys.
Déu, el Déu cristià, va acabar resultant-nos una caricatura de qualsevol experiència autèntica del sagrat. No només la islàmica. Déu va anar una manera insòlita d'esclavitzar-nos a una quimera, i sabem que no trigarà massa que l'esperit humà ho tanqui al costat dels déus de l'Olimp en el lloc de les imaginacions intranscendents.