diumenge, 31 de maig de 2009

L'ANTIGA SAVIESA: EL DRUÏDISME



"Quan t’estires en un prat al vespre, i mires al cel, et sorprèn l'infinit nombre d'estrelles que existeixen en ell ?
Creus que el nostre planeta és només un punt més en l'univers, i no obstant això encara et meravelles ?
Has experimentat, a l'estar enmig d'un bosc, o a l'enfrontar-te al poderós mar, o al mirar cap a la silenciosa muntanya, la sensació que estàs contemplant una cosa sagrada i mes gran del que hauries imaginat ?
Creus que ets part de la naturalesa, mes que l'amo i senyor d'ella ?
Ets escèptic respecte a tot el que t'han dit sobre Déu, però no obstant això, encara existeix dintre teu la sensació que existeix alguna cosa mes gran i eterna ?
Si has respost que “Sí” a tot l'anterior, ets un druida. I molt probablement ja ho havies experimentat, però no sabies com anomenar-lo".

En els països industrialitzats, molts de nosaltres duem vides àmpliament allunyades del món de la Naturalesa. Vivim en llars hermèticament tancades, protegits de les variacions estacionals de temperatura mitjançant cristalls dobles, calefacció central, aire condicionat. La majoria som gent de ciutat, apartats dels processos de producció d’aliments, aconseguim el nostre menjar precuinat en supermercats i no directament del camp, de l'hort o del jardí, com feien els nostres avantpassats. La il·luminació elèctrica redueix l'impacte de l’arribada de la nit; les llums dels carrers fan desaparèixer les estrelles. Aquest és el tipus de vida que molts hem triat.
Sens dubte, la industrialització ens aporta beneficis. Estic escrivint això en un ordinador, escolto en CD's, o amb el reproductor de MP3 la música que m'agrada, fins i tot electrònica, veig en ocasions la TV, disposo d'un vehicle propi i d'altres coses mes… però… al perdre el contacte amb el món Natural, hem perdut també entre d’altres coses, el contacte amb els processos de naixença, vida i decadència que donaven forma i sentit al món dels nostres avantpassats i van inspirar les conquestes del seu esperit. També hem perdut el contacte amb els esperits de la Naturalesa que són un element fonamental de la tradició druídica, al perdre totes aquestes coses, hem perdut l'accés a poderoses fonts d’ensenyament, de curació i de inspiració.
Potser per aixó, en les darreres dècades s'ha pogut veure un interès creixent per les cultures més primitives i en particular, pel cas que ens ocupa per la celta, i molt especialment per la seva espiritualitat, pel druïdisme. Per què una filosofia arrelada en la prehistòria hauria de seguir tenint rellevància en la nostra època tecnològica? Què hi ha en les paraules dels nostres avantpassats que fa que ens segueixin arribant a través dels segles?.
La cultura i societat que avui anomenem celta, aplegava un munt de pobles molt diversos que s'extenien des de la península d'Anatòlia fins la Ibérica i, des de les Illes Britàniques fins els Alps. Aquesta forma de vida perdurà al llarg de milers d'anys al continent europeu, fins l'arribada dels conqueridors romans que tot i apropiar-se de moltes de les seves costums, divinitats, etc., conseguiren amb l'ajuda inquestionable de la religio judeu-cristiana, esborrar bona part dels trests distintius d'aquella que subsistí amb dificultats en els racons més apartats o innaccesibles de l'Imperi Romà, ben bé fins el S.VII o VIII de la nostre era.
A Catalunya, els celtes es barrejaren amb els íbers, constituint allò que els historiadors han convingut en anomenar celtíbers, però a les zones de muntanya i de l'interior, l'aïllament i les formes de vida tradicionals celtes tingueren un protagonisme molt superior que a les zones costaneres, més influïdes per les cultures estrangeres, grecs, púnics, romans, de manera que fins i tot en els S.VI a la zona de les Guilleries - Montseny, hi ha indicis de la pervivència d'un gran santuari (bosc sagrat) on els costums i tradicions druïdiques es mantenien força presents.
Si us interesa ampliar la informació sobre aquest particular podeu llegir:

http://terraxamanrutes.blogspot.com/2007/01/rutes-amb-el-cor_25.html





La batalla ideològica per eliminar les antigues tradicions fou llarga i difícil, allà on no arribà la superioritat militar de les llances i legions romanes, ho feu la paraula dels sacerdots cristians recoltzats per l'aplicació severísima i cruel de la Llei, que prohibí i perseguí la pràctica de les religions tradicionals anterirors al cristianisme, a partir d'aquell moment (S.IV), anomenades paganes, cosa que, afortunadament, no s'aconseguí plenament, doncs en plé segle XVII la brutal i desmesurada, persecució contra les mal anomenades bruixes, ens recorda la pervivència de moltes de les caracterísitiques de l'Antiga Religió.
Si us interesa el tema de la bruixeria, concretament la seva brutal repressió a la zona de La Selva, Guilleries, Osona, Lluçanes, podeu llegir aixó:

http://terraxamanrutes.blogspot.com/2007/01/una-ruta-ensangrentada.html


El paganisme

Sovint un sent que la paraula “pagà” és una ofensa. No té res a veure amb adorar molts déus, fer sacrificis o vestir-se rar. Per definició, Pagans som tots aquells qui no pertanyem a cap de les religions oficials o majoritàries. La paraula prové del llatí pagus, és a dir, les persones que vivien als afores de la ciutat i per tant estaven allunyades dels centres de culte. Són considerades paganes totes les formes de religions locals preexistents d'Amèrica (pobles de les grans planures, maies, maputxes, asteques, inques, anasazi...), d'Àfrica (vodoo...,) d'Àsia (Xamanisme...), i totes aquelles originades (o mes aviat, redescobertes) en els últims segles: Wicca, Asatru, Druïdisme, entre moltes altres. Probablement, en les seves múltiples encarnacions, el paganisme sigui la forma de religió mes estesa sobre la terra.



Existint tantes formes de paganisme, hi ha una cosa que comparteixen en comú: la seva comprensió del respecte a la terra, com donadora de vida i sustent. Fins a l'arribada de les religions judeo-cristianes, la terra era per a cuidar-la i no per a sotmetre-la.
Gràcies a una sèrie de canvis ocorreguts en les últimes dècades (des de 1960 des d'ara) hem anat aprenent que qualsevol abús que fem de la Naturalesa es torna en la nostra contra. L'augment en el consum de petroli i els seus derivats va dur a la crisi energètica dels 70. La tala de boscos no planificada va dur a la desertificació de moltes àrees i posteriorment a la seva inhabitabilitat. L'escalfament global, la deterioració en la capa d'ozó, nombrosos accidents nuclears (Chernobyl, Three Mile Island, etc.) ens van mostrar que no som intocables ni estem a un nivell superior sobre les altres criatures que habiten la terra.
La conclusió és que qualsevol abús que fem de la Naturalesa es torna en contra nostra. I no perquè ella ens ataqui o es defensi, sinó que perquè som una part inseparable d'ella. Aquesta filosofia es denomina panteisme, i es pot resumir com segueix:

“L'última realitat, el mes gran objecte de veneració és l'Univers. La Naturalesa és una sagrada part d'aquest, de la qual nosaltres al seu torn també formem part, de manera inseparable, ja sigui en la vida o en la mort”.

El Panteisme

El panteisme és un concepte antic, i probablement moltes persones viuen aquesta creença sense saber-ho. Els Taoistes, Budistes, Animistes, Universalistes Unitaris, Hindús, Ecologistes, Humanistes, Xamans, Druides i fins i tot, molts ateus, comparteixen aquesta forma de pensar. De fet, no es requereix creure en cap ·Déu· (en el sentit clàssic de la paraula) per a viure el panteisme. La ciència no queda exclosa d'aquesta forma de veure el món, al contrari, el fonament del panteisme radica a emprar la raó abans que la fe; a confiar en els nostres sentits i la nostra lògica abans que en dogmes imposats per institucions per a arribar al coneixement.
Bàsicament significa “déu (teo) en tots (pan)”. Tots formem part de déu de manera indissoluble. No es requereix una “salvació” per part de terceres persones. No es requereix d'un “baptisme”. No existeix la “excomunió”. No hi ha “cel” ni “infern”. No és necessària la culpa, la autoflagelació, el càstig, el sofriment sense sentit. Que hi ha llavors ? Quina és la moral?
Es pot explicar la moral druídica en tres punts claus:
Primer, si déu està en nosaltres, i nosaltres formem part de déu, llavors nosaltres som sagrats.
Segon, si déu està en els altres, en el nostre proïsme, llavors les altres persones són igualment sagrades, sense exclusió.
Tercer, si déu està en la naturalesa, en l'ambient, en els animals i les plantes, llavors aquests són sagrats, i mereixen la nostra cura.
Curiosament, aquestes conclusions són molt similars a la frase “estima al teu proïsme”, de la tradició cristiana, però amb una diferència fonamental: a la filosofia panteista arribem pel nostre propi raonament. A “l’estima al teu proïsme” del cristianisme vàrem arribar solament perquè algú ens ho va dir així, i així ho acceptem, sense haver-ho pensat.



Quan diem: “venerem l'univers”, no estem parlant d'un ésser sobrenatural, sinó que parlem de com els nostres sentits i emocions ens fan respondre a l'esglaiador misteri i poder que ens envolta. Som part de l'univers. La nostra Terra va ser creada en l'univers, i algun dia la seva existència acabarà i tornarà a ser un tot amb ell. De la mateixa forma, nosaltres que no érem res, d'un moment a un altre VÀREM SER, vàrem néixer, i adquirim consciència. Així mateix, deixarem d'ésser i tornarem a ser un amb la terra. Carl Sagan va dir: “som de la mateixa matèria de la qual estan fetes les estrelles”, i tenia raó. Gaudim de “vida”, podem viure, però en realitat hauriem de dir “gaudim de consciència”. És en aquest moment que aquest munt d'àtoms que som nosaltres assoleix diferenciar-se de la resta de l'Univers i dir “jo sóc”.
Pel mateix, aquest breu període de lucidesa que anomenem vida està destinat a ser emprat de la millor forma possible: gaudint al màxim, creant coses noves, fent obres bones, i responent amb gratitud a un Univers que permet que existim. Imagina per un minut que has dormit durant mil anys i se't atorga la possibilitat de despertar per una setmana, abans de tornar a dormir per altres mil anys mes. Què de coses no faries durant aquesta setmana ! Probablement viatjaries, coneixeries altres persones, i intentaries deixar un bon record de tu per als pròxims mil anys de somni.
L'univers ens ha creat, ens ha sostingut i ens prendrà de tornada. Aquesta certesa fa que ens sentim en la nostre “llar” en qualsevol part en la que estiguem. Aquí pertanyem. Aquest és el nostre paradís. La terra promesa és justament en la que estàs dempeus ara. No està en un futur llunyà o en un lloc després de la mort. No esperem la fi del món perquè sabem que no té fi, tret que així ho disposem nosaltres. No hi ha infern tret que així ho vulguem.

La Naturalesa, serà per tant la nostra mare, la nostra llar, la nostra pau, la nostra seguretat, el nostre passat i el nostre futur. Pel mateix, hem de tractar-la com qualsevol creient tractaria els seus temples o les seves imatges sagrades: amb veneració i admiració davant la seva intricada i fràgil bellesa.


El druïdisme



Els antics druides van ser alguns dels primers en adonar-se que som una part indissoluble de l'Univers. En la seva condició d'astrònoms, sacerdots i mestres, van poder reunir els antecedents suficients per a arribar a concloure que estem subjectes a les mateixes normes que els planetes en les seves òrbites, que el mar i les seves marees, que els boscos i les seves estacions.

Amb l'adveniment de l'Imperi Romà i la seva posterior transformació al cristianisme, molt d'aquest saber es va perdre o va ser descartat. No obstant això, des de fa un parell de segles, coincidint amb l'avanç de la ciència i l’ humanisme, moltes persones han buscat reprendre la senda marcada pels druides i recuperar aquest coneixement.

Una crítica justificada que se'ns pot fer als qui practiquem el druïdisme és la validesa de les nostres creences i en quina mesura es relacionen amb el druïdisme original. La primera pregunta és relativament fàcil de respondre: les nostres creences són vàlides en tant estiguem disposats a practicar-les i a reconèixer-nos com a druides. Si algú ens pregunta com és la nostra religió, estem disposats a dir “druida” o almenys, “paganisme cèltic”?. Si no estem disposats a reconèixer públicament les nostres creences, difícilment podem adjudicar-nos el títol que duia una casta de dirigents i savis cèltics de fa dos mil anys. Llavors millor no parlem de religió, ni que sigui en el sentit de "religare" de tornar a unir el que avui es troba separat, parlem de hobby o afició per allò celta: estarem mes propers a la veritat i no ens ficarem en problemes.En resum, la validesa de les creences la dóna el propi creient.

El segon punt és molt mes extens: El nostre druïdisme té alguna cosa que veure amb el druïdisme original ?Una resposta veritable seria dir NO: han passat mes de dos mil anys des de l'auge dels druides; gran part del coneixement es va perdre perquè els druides acostumaven a transmetre els seus relats i llegendes de manera oral; el nostre llinatge com druides actuals es remunta com a molt a 1717, any en el qual Ross Nichols fundà la OBOD (Ordre de Bards, Ovates i Druids), que va barrejar molt del misticisme oriental amb el druïdisme. Tampoc sacrifiquem persones ni animals, no som politeistes sinó mes bé panteistes; no participem en guerres, ni som una casta privilegiada.



No, no intentem reviure el druïdisme de fa 2.000 anys, el druïdisme és una tradició viva i igual que els temps canvien i que la consciència humana evoluciona, així el druïdisme canvia i evoluciona per a adaptar-se, renovant la seva rellevància en cada nova generació.

En el cor del druïdisme es troba la recerca de la inspiració. La busquem en la bellesa del món natural, en les relacions, en la música, la poesia i les cançons, somnis i visions, en ritus actius o en la tranquil·la contemplació i en la saviesa dels nostres avantpassats. Una vegada que trobem les nostres fonts personals de inspiració, aprenem a treballar amb elles per a aconseguir i mantenir la creativitat, expressada mitjançant les arts i mitjançant la forma de viure les nostres vides i de dur les nostres relacionis. La inspiració es manifesta per si sola actuant a diversos nivells i en una creixent consciència i comprensió.
Amb el pas del temps, la inspiració es mou a través de la creativitat i el coneixement penetra en l'ànima on es transforma en màgia i misteri. La maduresa personal és part del procés, però el druïdisme també treballa amb i per a les comunitats.
El druïdisme ofereix una reconnexió i una curació de tots els aspectes de l'ésser. Un acostament holístic a la vida, honorant i celebrant tant allò físic com espiritual. És una filosofia verd, una filosofia que afirma la vida, al considerar sagrada tota la creació. És doncs una actitud mental.
El druida aprendrà a trobar noves i fortes relacions amb els nostres avantpassats de sang i de esperit, a crear i treballar en un espai sagrat, a adaptar-se als models canviants del món natural mitjançant la celebració dels seus cicles, i a accedir i treballar amb el fluid de la inspiració, al que anomenem AWEN.
El druïdisme ofereix els instruments que necessitem per a recrear el nostre món mitjançant la recreació de nosaltres mateixos.
A diferència d'altres religions, el druïdisme reconeix la possibilitat de canvi i de desenvolupament en les seves creences i no busca romandre estàtic o tancat als avanços de la ciència i a nous descobriments. Per contra, reconeix la curiositat com un aspecte normal de tot ser humà, i accepta que aquest té lliure albir i capacitat de raonar.
Per aixó podem dir que: En el druïdisme no existeixen els dogmes, únicament existeixen els catmas. Els dogmes són creences rígides, sovint rebudes dels altres que tendeixen a limitar la llibertat de pensament i expressió. Els catmas són creences fluides, mantingudes solament en tant tinguin valor, potser fins que són substituïdes per la nostra maduresa d'experiència i comprensió. Els catmas ens ofereixen la llibertat de comportar-nos com si les nostres creences fossin certes, permetent-nos provar rigorosament el seu valor.
Al mateix temps, el druïdisme ens dóna arrels en les quals podem donar-nos suport i dir: “D'aquí venim. Som brots nous en un arbre que va ser tallat. Aquesta és la nostra història. Aquests són els nostres avantpassats”.



Parlem dels nostres avantpassats de sang i de esperit. Els de sang són la nostra línea genètica (pares, avis, besavis…) fins fa uns 10.000 anys, després de la darrera glaciació, fins a tres milions de anys, quan els primers humans van caminar per les planes de África i molt més endarrere, fins a les formes de vida unicel·lulars de fa tres bilions de anys. La terra sobre la qual caminem i les roques sedimentàries que hi ha al damunt són el que queda dels nostres avantpassats en aquesta cadena de evolució. Honorem aquesta cadena d'altres vides que ens han donat la vida que tenim ara. També honorem als nostres avantpassats espirituals, aquells que van seguir camins similars als nostres en generacions anteriors, els quals ens van llegar els coneixements i els principis ètics i morals que han enriquit a la humanitat sencera, sense distincions de raça, cultura o religió. Per a recordar-nos a nosaltres mateixos la connexió entre la terra i els nostres avantpassats, de vegades cantem a ritme d'un tambor: “Terra, roca, sang i os, tot és un, tot és un…”
D'aquí la importància dels rituals que marquen el flux de les canviants estacions de la Lluna i del Sol, així com el flux de les nostres vides, amb ritus de passada que reconeixen i celebren els canvis que arriben amb el naixement, la pubertat, el compromís amb una parella, la menopausa i la mort. A través d'aquests rituals , explorem el significat d'aquests canvis i de la manera com afecten a les nostres vides, preparant-nos per a cada nova etapa en el viatge de la vida. La majoria de els rituals druídics no tenen un text preestablert, sinó que es deriven d'una resposta immediata i espontània a les necessitats de temps i lloc, persones i esperit.
El druïdisme ens presta els seus ritus i festejos, i ens regala alguna cosa mes important encara: la màgia d'aprendre altra vegada, i de mirar totes les coses com si fossin noves, tal com un nen ho faria.


Carl Sagan va escriure en el seu llibre “Un pàl·lid punt blau”, en 1994, el següent:

“Una religió antiga o nova, que destaqui la magnificència de l'univers tal com ens el presenta la ciència, seria capaç de treure a la llum reserves de reverència i sorpresa que rares vegades toquen els cultes convencionals. Tard o d'hora, tal religió emergirà”.

Se'ns ha dit que els antics druides realitzaven ritus en els boscos, si bé aquesta pràctica no deuria de ser gaire freqüent abans dels intents romans de limitar les activitats dels druides. Els druides tenien un concepte d'espai sagrat denominat “nemeton”, un àrea específicament destinada per a usos rituals, sovint envoltada per un munt de sorra, o una franja excavada en el sòl, de vegades es vaig construiran allí petits santuaris o temples, realitzats en fusta, os o pedra.




D'altra banda, darrerament s'han incorporat al druidisme conceptes nous, com per exemple: la creença en el Awen, l'“esperit fluid” que inunda totes les coses: les roques, els rius, les plantes i animals, l'aire que respirem, i a nosaltres mateixos i als nostres déus, també és una addició relativament recent. Encara que s'esmenta en els mites cèltics com el furor que agafa a Cu-Chulainn enmig de la batalla, o com la inspiració que li permet a Ameirghin, el poeta druida, el crear poderosos encisos, el Awen tampoc va rebre el seu nom fins al segon mil·lenni de l'era comuna; bastant temps després que l'últim druida va haver desaparegut.
El mateix succeí amb el concepte de Wyrd: la xarxa que uneix totes i cadascuna de les parts que formem aquest ésser interconnectat que en realitat som





Molts amics d'altres països, que estudien el druïdisme se sorprenen al trobar tantes similituds amb el budisme, i d'altres religions orientals i molt probablement aquestes no siguin atzaroses. La idea del ser interconnectat i la reencarnació són comunes a la majoria dels pobles de la terra, només ens caldria recordar que aquesta darrera era molt estesa en l'àrea europea i del proper orient fins almenys el S.III de la era comuna, tot i que poden haver arribat de nou en segles passats i haver-se reafirmat en l'últim temps.
Llavors; Què és el que estem practicant ? És realment druïdisme ? No seria millor anomenar-lo, New Age, o Wicca, o solament paganisme cèltic ? La resposta pot semblar contradictòria davant tots els arguments anteriors. I la resposta és, SI, el que practiquem avui dia ÉS DRUÏDISME.
Imaginem un roure, poderós, amb les seves gruixudes arrels penetrant la terra, i donant fruits en les seves immenses branques. Un dia arriba un llenyataire, qui decideix tallar el roure i fer llenya d'ell. L'arbre cau, i queda reduït a un monyó i les seves arrels. No obstant això, en la primavera subsegüent, apareix una branca des del monyó, amb unes quantes fulles tímides. Passen els anys i aquesta branca creix, dóna al seu torn altres branques mes petites, i dóna fulles i fruits. Cap llenyataire s'interessa ja a tallar aquesta branca, perquè no és recta i no té utilitat. No obstant això, segueixen passant els anys i el que abans era una branca, ara és un tronc, gran i fort. L'arbre en si, encara mostra les cicatrius de la primera vegada que va ser tallat. Mai tornarà a ser el mateix arbre des del moment que va ser copejat pel destral, però tothom que el vegi dirà,”he aquí un bell roure”. Encara que la seva forma original s'ha perdut, el que ho defineix com roure, la seva essència, es manté. Què ens queda llavors del druïdisme ? Ens queden moltes coses, ens queden arrels i ja hem començat a donar branques noves.
El primer que tenim en comú amb els nostres avantpassats és l'amor per la naturalesa: pels animals, els arbres, els rius i muntanyes. A diferència dels seus contemporanis romans, els celtes no pensaven en la ciutat com l'ideal de vida: les tribus rares vegades sobrepassaven les tres-centes persones, mai van deixar una ciutat créixer tant com per a allunyar-se de la naturalesa. El contacte directe amb els arbres i la veneració cap a ells és una cosa que els druides sentien i que nosaltres encara sentim.





El creure i sentir que un doire (un nemeton, un clar enmig d'un bosc) és un lloc sagrat i carregat de misticisme, és una cosa que encara mantenim. Creiem estar fermament lligats a la terra: els seus cicles i estacions guien la nostra vida. No podem concebre la nostra existència sense ella. Veiem el cíclic en totes les coses i pel mateix, veiem l'eternitat en totes elles. Un hivern és només un presagi de la primavera; la mort només anuncia la tornada de la vida.
Adorem encara les llegendes i històries cèltiques. Els motius irlandesos, la seva música, els seus paisatges, evoquen immediatament en nosaltres una sensació de pau i de goig. Gaudim el so musical del gaèlic, ens interessa aprendre mes paraules i cançons en aquest idioma meravellós.






Creiem encara en els antics déus, tal vegada d'una forma diferent a la dels druides antics. Mentre aquests els temien i els respectaven, nosaltres els considerem els nostres amics i fonts d'inspiració. Entenem que ells ens donen la nostra identitat com druides i nosaltres al seu torn els donem la seva identitat com déus, evitant que els seus noms desapareguin oblidats en el temps. Herné, l'home amb banyes símbol de la fertilitat; Morrigan, deessa de la batalla però també de la creació; Taranis, portant les tempestes i les pluges sobre la terra; Lugh, il·luminant els dies i sembrant la vida; la triple deessa Eriu, Fodhla, Banba; Mananann fill de Lyr, governant els mars... I per damunt de tots, posem el culte a la Mare Terra.
Ens queden valors morals, transmesos fins a nosaltres dintre de les llegendes: el valor de la veritat; la justícia no punitiva sinó reparatòria; el respecte per la pròpia paraula i les pròpies promeses encara que en això se'ns vagi la vida; la creença que la mort és només un pas més dintre d'una existència que és eterna; la recerca constant del coneixement i del perfeccionament; l'amistat com un llaç tant o mes valuós que el de la família; la importància de la tribu, el clan, abans que la pròpia.
Creiem, igual que els druides antics, en la màgia: present en tots els nostres actes i rituals. No de manera simbòlica, sinó com una força realment present i que ha de ser emprada amb justícia i prudència. Creiem en el poder de la paraula, igual que els antics bards, sabem que un vers ben elaborat pot salvar a un home o pot destruir-lo, i pel mateix ens guardem d'actuar o dir coses precipitadament. Tractem de ser justos amb tots els qui ens envolten i tractem d'ésser al mateix temps sincers i compassius.Quan un pensa en un druida la majoria de les persones ha de pensar en una imatge semblant a aquesta: un ancià, amb una barba blanca i túnica a joc, potser amb un va bastó i un enigmàtic somriure, una saviesa de ancià en els uns ulls sense edat.
Per al druida, el passat no és alguna cosa estàtica que es conserva en les velles i polsegoses pàgines dels llibres d'història, sinó que és una part viva de la nostra realitat; és la manera que hem arribat a ser el que som i el projecte del que podríem arribar a ser.
Existeixen tres àrees principals en la pràctica druídica: els bards, els vates i els druides pròpiament dits. Cadascuna fa referència a distintes àrees d'ells mateixos i ofereix tres maneres diferents de veure el món.


La senda dels Bards, es centra a trobar fonts personals de inspiració i a fomentar la creativitat.


La senda dels Vates es centra en la curació, la consciència i la comprensió dels processos de canvi d'ells mateixos i del món.


La senda dels Druides els duu a treballar amb els processos de canvi per a assumir un paper mes actiu en el procés continu de la creació, els Druides segueixen exercint com sacerdots.
Sabem que van creure ferventment en la vida després de la mort, i que aquesta creença era tan intensa que celebraven la mort com una alliberació o un renaixement. També, com la majoria de les persones de tota Europa, fins a bé entrat el S.III van creure en la transmigració de l'ànima.
En Escòcia es van mantenir actius centres de ensenyança de Bards fins al S.XVIII, un segle després que desapareguessin els de Gal·les i Irlanda. Als estudiants de aquests col·legis se'ls ensenyava a memoritzar grans quantitats de poesies, tradicions i llegendes dels seus avantpassats, així com la genealogia de les famílies importants. Els Bards es refereixen als druides fins a bé entrat el S.XII, en el període que s'escriuen els antics contes de reis pagans i herois de la Gran Bretanya i Irlanda, els escriptors en general van ser monjos cristians. En aquestes histories els druides eren retratats com a consellers reals, profetes, poetes, mags, jutges, advocats, historiadors, mestres, metges, cantants, músics, remeiers i intèrprets dels somnis, interpretadores de presagis que tenien l'habilitat d'endevinar i profetitzar el futur, provocar boires màgiques, preparar beuratges màgics amb extraordinaris poders curatius, ressuscitar als morts, alterar el clima, transformar-se i transformar als altres en ocells i animals, fins i tot d'enderrocar tirans amb els seus encanteris. De fet, gairebé totes les funcions socials que requerien disposar d'uns coneixements, eren realitzats pels druides.
En conclusió, Som els druides de la antiguitat ? No, nosaltres som els druides del present. Però som druides al cap i a la fi, i creiem merèixer aquest nom. No som ni budistes, ni cristians, ni musulmans, encara que puguem admirar aspectes d'aquestes religions i compartir algunes de les seves creences amb totes o alguna d'elles, doncs la veritat no pot ser privilegi exclussiu de cap poble. En tant encarnem els ideals de Naturalesa, Justícia i Coneixement, podrem anomenar-nos amb orgull DRUIDES. Cap altre nom defineix millor el que fem.