Com no recordar aquelles tardes de la infància assegut davant la TV, veient algun dels documentals del Dr. Félix Rodríguez de la Fuente, del Comandant Cousteau i tants d’altres que ens parlaven de la vida dels animals salvatges; o aquella meravellosa col•lecció de la “Vida de Animales Salvajes” de C. Bernard Rutley publicada per l’editorial Molino de Barcelona i a la que, malgrat l’excessiva humanització dels personatges “animals”, li dec, des de sempre, l’amor i respecte pels nostres germans i companys de viatge els animals.
Al llarg dels anys, al costat de les preocupacions socials, de les ambicions espirituals, del malestar ecologista, en un to una mica més baix, s’ha mantingut un nivell d’atenció i empatia cap aquests altres pobladors del planeta, víctimes propiciatòries d’un brutal desenvolupament tecnològic, urbanístic i depredador de la espècie humana.
Si ja ho sé. Hi haurà qui dirà que el Progrés i les necessitats de la Humanitat, impliquen inevitablement el sacrifici de milers d’espècies animals i vegetals, la destrucció del medi ambient, com una mena de corol•lari d’un malentès darwinisme infantil, repeteixen allò de la “supervivència dels més forts”... i acloten el cap amb un gest de resignació molt cristiana, mentre afegeixen en veu pràcticament inaudible allò de “no s’hi pot fer res...és així, sempre serà així...”
Com em recorden els arguments del nacionalsocialisme... “la raça superior i el seu espai vital”... Però be, deixeu-m’ho!.
Recordo les paraules atribuïdes al gran Jefe Seattle, i que podeu recordar aquí:
http://terradesomnis.blogspot.com/2007/04/el-mensaje-del-jefe-seattle.html
“¿Qué es el hombre sin animales? Si todos los animales desaparecieran el hombre también moriría en la soledad de su espíritu. Lo que le suceda a los animales tarde o temprano le sucederá también al hombre”.
Malgrat un cert aire molt New Age, la veritat d’aquestes paraules a presidit bona part dels meus pensaments al llarg dels anys. De tant en tant, pel•lícules extraordinàries com ara “El Oso”, “Colmillo Blanco”, o “Goril•les en la Boira”, o fins i tot, “Nacida Libre”, entre moltes altres, o novel•les no menys extraordinàries com: “El Llibre de la Selva”, o “El Gran Norte” per citar-ne només alguna, m’han tramés una bona dosi d’emoció i de convenciment en la necessitat de protegir i defensar el mon natural, del que som “només una fibra en el fràgil teixit de la vida...”
Avui voldria dedicar aquesta entrada a l’obra de tres persones extraordinàries en la defensa dels nostres cosins (germans?) més propers en la línia evolutiva: els ximpanzés, els goril•les i els orangutans, m’estic referint òbviament a Jane Godall, Dian Fossey i Biruté Galdikas, tres dones excepcionals, tres científiques de primera línia, les quals, amb els seus estudis, investigacions, obres, han aconseguit molt més que salvaguardar una determinada espècie en perill d’extinció, o no, potser, sense proposar-s’ho, han col•locat al davant l’espècie humana un mirall on veure reflectit el seu rostre, afavorint un procés de reflexió del qual ja podem veure els primers resultats, com ara “El Projecte Gran Simi” del que parlarem més endavant.
L’Etologia.
L’etologia estudia el comportament dels éssers i les característiques distintives d'un grup determinat d'éssers vius. Els objectius són la conducta, l’instin i descobriment de les pautes que guien una activitat innata o apresa.
La intel•ligència és la facultat de comprendre i la capacitat d'aprendre. El primer és una facultat per a veure una cosa concreta per a entendre, única del ser humà. En canvi, la capacitat d'aprendre no és solament humana, ja que dintre de les seves limitacions, també ho fan els animals. Molts experiments amb micos, ximpanzés o goril•les fan veure que tenen el seu propi codi de comunicar-se i amb un condicionament de conducta poden aprendre a manejar símbols per a comunicar-se amb l'home, la qual cosa implica un aprenentatge. No obstant això, la seva constitució cerebral i neuronal no els permet raonar –a la manera humana- sinó seguir els seus instints innats.
Els animals -creiem - no poden: comprendre i analitzar conceptes abstractes, raonar, parlar d'una manera tan fluida i completa, adaptar el mitjà al seu gust i pensar. Això es deu al fet que la seva intel•ligència és mes aviat pràctica i encara que són capaces d'aprendre, aquesta està limitada i solament poden arribar a relacionar experiències concretes i resoldre un problema al punt mes elevat, els primats superiors.
En la nostra vida ens proposem molts objectius i per als seus assoliments, cal realitzar una sèrie de labors i tasques. L'ésser humà sobresurt per sobre dels altres éssers vivents pel seu raciocini i capacitat de destriar que li permeten prendre decisions en un context social pel que aquestes decisions conclouen en accions bones o dolentes. L'home té tota la llibertat de prendre-les o deixar-les responent per elles. L'ésser humà està inerme al món, no obstant això, la seva vida està fonamentada en principis i el coneixement que té de que la vida és temporal, que arribarà el moment de la mort, el duu a dir que solament perdurarà l'obra realitzada de la seva vida.
L'estudi de la conducta dels primats superiors ens ha de dur a un coneixement més a fons sobre el que és après culturalment i el que és innat. Sabem que, el llenguatge humà és un punt fonamental i de partida per a formar la societat humana. Saber usar el llenguatge és saber raonar i fa possible la comunicació intersubjectiva.
Les investigacions de Fossey, Goodall, Galdikas i Patterson han aportat a la Etologia dades de summa importància sobretot a la lingüística i l’antropologia.
Jane Godall
Dona Jane Goodall, (nascuda en Londres, 1934) és una naturalista i primatòloga anglesa que ha dedicat la seva vida a l'estudi del comportament dels ximpanzés a l’África.
Nascuda en el sí d'una família modesta i d'escassos recursos, no va poder estudiar al finalitzar el col•legi. Va treballar de cambrera per a guanyar-se la vida fins que un dia una amiga la convida a África el 1957. A causa de els seus escassos recursos va haver de treballar de cambrera durant mesos per a poder aconseguir diners. A l’África coneix al científic Louis Leakey, mentor també de Dian Fossey i Biruté Galdikas qui, impressionat per la seva determinació, la contracta com a secretària. Ell la convida a participar en un projecte d'estudi de ximpanzés a Tanzània en 1960. Àfrica li canviaria la vida per a sempre.
Després d'observar el comportament dels ximpanzés salvatges durant mesos, un dia descobreix a un individu introduint un pal (que prèviament havia tallat i tret les fulles) en un forat d'un termiter per a treure termites i així menjar-se-les. Amb aquest descobriment, Jane Goodall va demostrar que el concepte que fins a llavors es tenia que l'espècie humana era l'única que fabricava i usava eines era fals.
Avui en dia, moltes universitats han creat una variant dels estudis d’arqueologia dedicada a l’estudi de les restes d’eines lítiques utilitzades pels ximpanzés, com a mínim des de fa més de 4.300 anys i que els han dut a afirmar que determinats grups de ximpanzés es troben a l’Edat de Pedra en la seva evolució.
També va introduir una nova variant en l'estudi dels animals posant-los un nom a cada individu i no un nombre com es feia llavors.
En l'any 1965 establix el centre d'investigació Gomba Stream. El mateix any va obtenir un doctorat en Universitat de Cambridge
. A l’África es casa amb el baró Hugo van Lawick, qui també treballava amb ximpanzés i junts van tenir un fill, Hugo Erik, en 1967. Actualment el seu fill i els seus néts viuen en Tanzània.
En 1977 funda el Jane Goodall Institute (JGI) que dóna suport el treball en la Reserva de Gombe a treballs d'investigació, educació i conservació. La seva fundació posseeix centres a Àfrica per a la recuperació de ximpanzés ferits o orfes, on se'ls atén i després se'ls intenta reinserir en la selva. També tenen projectes per a la repoblació forestal de la selva i campanyes (tant a Àfrica com en la resta del món) per a l'educació i la conscienciació de la població sobre la importància de la conservació del medi ambient.
Al llarg de la seva carrera ha estat homenatjada i distingida amb diversos premis per la seva labor.
En 1984, Jane Goodall rep el premi J. Paul Getty Wildlife Conservation per "ajudar a milions de persones entendre la importància de la conservació de la vida silvestre en la vida del planeta". En l'any 2003 rep el premi Príncep d'Astúries. També és ambaixadora de la pau de les Nacions Unides. Va ser el 2009 investida Doctor Honoris causa per la Universitat d'Alacant i per la Universitat Nacional de Còrdova (Argentina).
Les seves observacions i descobriments del ximpanzés, l'animal més semblant a l’ésser humà (Homo sapiens), són reconeguts internacionalment. Avui dia passa menys temps a l’África i es dedica a dictar conferències al llarg del món i recaptar fons per a la seva fundació JGI.
Jane Goodall també s'ha convertit en una fèrria defensora de la supervivència dels ximpanzés, de la resta d'espècies i del medi ambient. En 1960, quan va començar a estudiar als primats, en el món existien al voltant d'un milió de ximpanzés. En l'any 2000, tan sols quedaven uns 150.000.
Goodall també ha destacat que els ximpanzés poden aprendre el llenguatge dels signes per a comunicar-se.
Aquesta és la línia d'investigació que en els últims 30 anys ha desenvolupat la psicòloga nord-americana Francine 'Penny' Patterson amb la goril•la Koko.
Patterson va començar a ensenyar a la petita goril•la signes bàsics del llenguatge dels sordmuts com menjar i beure. En poc temps, la investigadora va descobrir que la goril•la començava a relacionar signes i va continuar amb el procés d'aprenentatge.
En tres dècades, la goril•la Koko ha adquirit un vocabulari de més de mil signes i posseeix un coeficient intel•lectual de 80, només deu punts per sota del que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) considera "normal" en una persona. Koko entén l'anglès oral i es comunica sense dificultat amb les seves cuidadores. A més, quan no sap com expressar algun concepte inventa els seus propis signes.
Penny Patterson s'ha convertit en una de les més reconegudes investigadores de la lingüística en primats, també ha descobert que els goril•les posseeixen de forma primitiva tots els aspectes de la conducta humana, com la por o el sentit de l’ humor. El gran desafiament de Patterson i el seu equip és que Koko tingui descendència per a saber si ensenyarà el llenguatge dels signes als seus fills. La goril•la ha comentat a Patterson de forma reiterada que vol ser mare. Fins i tot va ajudar a la doctora a escollir un pretendent mirant imatges de diversos goril•les mascles. Koko va triar a Michael, un goril•la que provenia de Camerun.
El goril•la també va aprendre més de 500 signes i fins i tot va arribar a explicar com va ser capturat al costat del seu grup familiar. Koko i Michael també van aprendre a expressar els seus sentiments mitjançant la pintura, i les seves obres van ser exposades en una galeria de San Francisco en 1997.
No voldria acabar aquest apartat, sense reproduir una anècdota que en el seu moment – i encara- ara em va commocionar.
“Quan la NASA va acabar els seus treballs amb “ximponautas”, a principis dels 60, va cedir a la ximpanzé Washoe als Gardner, un matrimoni de psicòlegs que volia fer un experiment amb ximpanzés consistent en introduir-la en un ambient humà en què només es parli llenguatge de sordmuts. L'experiment va ser un èxit ja que gràcies a la possibilitat de parlar amb un ximpanzé es van poder esbrinar moltes coses que no és el moment d'explicar en aquest moment.
En aquest treball va col•laborar un jove becari anomenat Roger Fouts.
Quan Washoe va complir 6 anys es va començar a fer difícil de manejar en una llar, així que els Gardner no van tenir més remei que lliurar-la a un centre de cria de ximpanzés per subministrar a laboratoris. Roger no va voler deixar-la sola i va marxar amb ella.
La vida que van viure en aquell centre d'Oklahoma va ser un infern que va acabar quan Roger, aprofitant l'embaràs de Washoe, va aconseguir un trasllat, per a tots dos, a la Universitat de Washington on volia demostrar que els ximpanzés tenen cultura i com a tal, la poden passar de pares a fills. La idea de Roger era deixar a Washoe sola amb el seu cadell i mentre la vigilava per un circuit tancat de televisió i veure si ella li ensenyava llenguatge de signes al seu petit i quin tipus de converses tindrien sense presència humana. Però, poc abans de marxar, Washoe va perdre el seu nadó.
No obstant això la Universitat de Washington interessada en l'experiment va aconseguir un jovenet anomenat Loulis i va oferir per a que Washoe l’adoptés.
L'experiment va ser un èxit els detalls del qual ja explicaré en una altra ocasió. La qüestió és que Roger Fouts és actualment co-director de l’ Institut per a la Comunicació entre Ximpanzés i Humans, a la Universitat de Washington ens descriu una interacció entre la ximpanzé Washoe i una voluntària que treballava amb ella cada dia.
Aquesta voluntària era la favorita de Washoe, probablement perquè estava embarassada i a Washoe li agradava de preguntar per el futur nadó de la seva amiga humana.
Un dia la voluntària va deixar de visitar Washoe i quan setmanes després va tornar, Washoe va mostrar el seu enuig donant-li l'esquena i marxant a la cantonada oposada de l'habitació.
La voluntària la va anomenar repetides vegades sense aconseguir que li fes cas.
Al final, la voluntària li va dir:
- Washoe, estàs enfadada?. No he pogut venir abans ... el meu nadó va morir.
Washoe es va girar, la va mirar i li va preguntar (amb llenguatge de signes)
-¿Plores?.
La voluntària, va assentir amb el cap i Washoe li va dir:
- Si us plau, persona, abraça. Se’n va anar cap a ella i es van abraçar.
Dues femelles de diferent espècie es van abraçar i consolar perquè les dues havien passat pel mateix i cada una d'elles comprenia el dolor de l'altra.
Això s'anomena empatia, i els ximpanzés la tenen, com els humans”.
Eduard Punset entrevista a Jane Godall
EP:Tu ets realment una científica, Jane -en el sentit que els científics tendeixen a fer preguntes a la naturalesa i no tant a les persones -, i des que eres una nena sempre li has fet preguntes a la naturalesa. Hi ha aquesta preciosa anècdota teva en la qual buscaves d'on sortia l'ou de la gallina. Per què no ens ho contes tu mateixa?
JG:És el primer record que conservo. Havia de tenir uns 4 anys i mig, i vivíem a Londres, enmig de la ciutat. Vam anar de vacances al camp. Jo era una gran amant dels animals, i allí estava envoltada de vaques, porcs i cavalls, i tenia com encàrrec recollir els ous de les gallines. En aquella època no existien aquestes granges cruels d'avui, les gallines corrien lliurement pel corral, i se suposa que havien d'entrar en els galliners i posar allí els ous. Jo havia de recollir els ous, i posar-los en la meva petita cistella. Eren molt grans. Però on estava el forat en la gallina d'on sortia l'ou? No podia veure'l, i sembla que l'hi preguntava a tot el món. No obstant això, com les seves respostes no van ser satisfactòries per a sadollar la meva curiositat, em vaig encimbellar al galliner per a veure com ho feia. Però la gallina quan em va veure, va volar terroritzada. De manera que, com no era un lloc segur, el que vaig fer va ser entrar en un galliner buit, i vaig haver d'esperar quatre hores fins que va entrar una gallina i la vaig veure posar l'ou. En aquells dies la meva pobra mare estava preocupada buscant-me i havia cridat a la policia. No importava, jo ho havia vist: un succés meravellós.
EP:I parlant de la teva vida real, o la vida adulta, quan vas començar a estudiar i a investigar als ximpanzés. Et vas trobar per primera vegada a Louis Leakey, qui havia trobat un australopitecus robustus. Ell era ja un geni, una figura en aquest món; i et va ajudar a establir-te i així poder investigar els ximpanzés en Gombe. Ell creia que a través de l'estudi dels ximpanzés podia saber millor dels nostres orígens ancestrals…
JG: O com es comportaven. Pels fòssils que va trobar podia determinar la seva aparença física, i de que s'alimentaven, però pensava que estudiant als seus parents més propers vius podria fer-se una idea més exacta del seu comportament social. Si estàs d'acord que tenim amb el ximpanzé un ancestre comú d'uns 7 milions d'anys… Llavors si trobem un comportament que sigui similar en els ximpanzés i en els humans en l'actualitat, probablement també ho tenia el nostre ancestre comú; i per tant els homes i dones de l'edat de pedra. Aquesta era la seva tesi.
EP:I tu vas demostrar -com quan eres una nena- molta paciència. El que és increïble de tu és que sovint, parlant amb els primatòlegs, estan gairebé obsessionats a veure com influenciar als ximpanzés. Alguns fins i tot arriben a ensenyar-los sons. En canvi tu quan eres jove vas passar hores i hores observant-los, amb aquesta paciència de la infantesa. I en aquest moment vas dir que t'agradaria veure el món, o l'univers, a través dels ulls del ximpanzé. Encara no has pogut veure'l. O tal vegada si?
JG:No, però podem imaginar-lo. De vegades és molt fàcil, per exemple, veure a través dels ulls d'un ximpanzé que mira una muntanya de fruita deliciosa. Jo em puc fer una idea bastant correcta del que sent el ximpanzé al mirar a aquesta muntanya de fruita. Però quan s'asseuen a la tarda, a la part alta d'un arbre, mirant al seu al voltant, no sabem el que pensen, encara que sabem que pensen. El meu ximpanzé amic més vell, Fifi, que en 1960 era una criatura i durant 45 anys sempre sabia quan jo anava a anar a veure-la i venia a saludar-me, sempre s'asseia més o menys com estem tu i jo –o potser un poc més lluny -, i sovint tot el que fèiem era mirar-nos als ulls. I jo sabia que ella i jo érem les úniques que compartíem records del principi dels anys 60, perquè tots els altres estaven morts. S'ha demostrat la gran capacitat de memòria que tenen els ximpanzés. Però ara ella ja no està, va desaparèixer al setembre: la meva millor amiga ja no està allí.
EP:I quan parles d'ells, per què no recordem a la nostra audiència el llenguatge corporal i les semblances entre ells i nosaltres els humans?
JG: La comunicació no verbal.
EP:De la comunicació no verbal.
JG:Si jo et miro així, i tu estàs menjant fruita, segurament posaràs fruita en la meva mà. Els ximpanzés fan el mateix. Si ens estem saludant i som amics, és possible que ens abracem i ens besem. Els ximpanzés fan el mateix. Si jo sóc més dominant que tu -segurament seria al revés- tu et mouries així [Goodall mou el cos de costat a costat], i potser voldràs demostrar la teva actitud aixecant un poc la mà en pla amenaçador. Els ximpanzés fan el mateix. Aquest llenguatge corporal no verbal és el mateix per als ximpanzés i per a nosaltres: els mateixos gestos i les mateixes postures en un mateix context.
EP:Anem a parlar de les teves grans contribucions a la primatologia. Algunes d'elles avui dia ja no sembla que siguin tan noves… com el descobriment que també utilitzen les eines. Com et vas adonar?
JG: Això va ser increïble, i sobretot va ser particularment increïble perquè al principi només havia diners per a 6 mesos i sabia que si no havia hagut algun descobriment quan s'acabés el que teníem, ja s'havia acabat tot. I un dia estava passejant per la selva quan vaig veure una ombra ajupida sobre un niu de termites, i vaig mirar a través dels meus binocles i allí estava, el ximpanzé que vaig anomenar David Greybeard –que era el menys temible de tots–, allí estava, prenia una brisca d'herba i la utilitzava com una eina per a menjar-se una cosa. En realitat el que estava fent era utilitzar l'herba per a aconseguir treure les termites del niu i menjar-se-les. Però el que era increïble és que de vegades prenia un pal i li llevava les fulles i ho utilitzava, que és el principi de la creació de les eines. Això en el seu moment va ser increïble perquè fins a llavors es pensava que només els humans eren capaços de manipular eines, se'ns coneixia com “els humans, els fabricants d'eines”. De manera que quan li vaig enviar un telegrama a Louis Leaky ell va dir: ara hem de tornar a definir a l'home, tornar a definir les eines o acceptar als ximpanzés com humans.
(veiem el que ens diuen les notícies:
“Els ximpanzés utilitzar eines fa 4.300 anys, sense imitar els humans
L'espanyol Juli Mercader descobreix que ja usaven trencanous en una Edat de Pedra dels grans simis. És possible que la tecnologia procedeixi d'un avantpassat comú.
Els ximpanzés que habitaven l'Àfrica Occidental fa 4.300 anys utilitzaven i eines de pedra per obrir els fruits amb closca com les nous o les ametlles, segons ha descobert l'espanyol Juli Mercader, investigador de la Universitat de Calgary (Canadà). El descobriment, que es publica en l'edició digital de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), suggereix que homes i ximpanzés van heretar aquesta capacitat d'un avantpassat comú.
Els investigadors van descobrir les eines de pedra al jaciment de Noul a Costa Ivori, l'únic assentament prehistòric de ximpanzés conegut. Els "martells" de pedra descoberts tenen forma irregular i patrons distintius i eren utilitzats per trencar les closques de fruits secs com nous o ametlles.
Els ximpanzés van ser observats per primera vegada utilitzant eines de pedra en el segle XIX. L'estudi consolida una nova disciplina que s'ha anomenat "Arqueologia Ximpanzé" i que és una barreja de Primatologia Cultural i Arqueologia.
Segons els autors, aquests artefactes no podien ser el resultat de l'erosió natural o utilitzats pels humans. Les pedres eren massa grans per ser utilitzades amb facilitat pels antics homes i a més tenien restes de midó de fruits que es creien eren bàsics en la dieta del ximpanzé, però no en la dels humans.
Comparacions raonables
Per a Juli Mercader, director de l'estudi amb Christophe Boesch de l'Institut Max Plank, "la investigació a Costa d'Ivori representa el jaciment més antic conegut en el qual es documenta evidència cultural produïda per simis africans". El treball permet a més fixar els termes en què es pot establir una comparació raonable entre els nostres avantpassats més distants i els avantpassats de simis no humans.
Les eines de pedra descobertes tenen uns 4.300 anys, cosa que les situa en termes temporals en l'Edat de Pedra i abans de l'arribada de l'agricultura. L'ús d'aquest tipus d'eina podria haver estat originada per un avantpassat comú als humans, en comptes de sorgir de forma independent en homínids i ximpanzés o a través de la imitació dels humans.
Evolució del ximpanzé
L'anomenada "tecnologia percussiva" per aconseguir extreure les parts comestibles dels fruits amb closca és més complicada del que es podria pensar. "Sabem que la conducta dels ximpanzés moderns amb què obren els fruits de closca requereix una força de compressió de més de mil quilograms. I la idea és trencar la closca però no desfer l'interior del fruit, cosa que no és fàcil", explica Mercader.
"Se sol pensar que la cultura, i sobretot la tecnologia, és un domini exclusiu dels humans, però aquest no és el cas", assenyala Mercader. Segons indica l'investigador, "de la mateixa manera que hi ha un passat distant que coneixem com a Prehistòria, també hi ha una fase en l'evolució de les cultures ximpanzés que ha estat batejada com 'Edat de Pedra Ximpanzé' i que va començar fa milers d'anys. Com que aquesta tecnologia ximpanzé existeix avui dia, està clar que el coneixement ha estat transmès d'uns individus als altres al llarg de moltes generacions ".)
Continuant amb l’entrevista:
EP:És increïble, perquè durant moltíssims anys, la recerca de l'element diferenciador entre els humans i els animals es va fixar en l'ús de les eines…
JG: …que no és cert.
EP:Que no és cert. Després es va dir que era el llenguatge, la comunicació, que probablement d'alguna manera tampoc és cert…
JG:Si i no. Sobre la comunicació: els ximpanzés i altres animals es comuniquen meravellosament per mitjà d'una varietat de veus, gestos i postures. Però quan vam arribar al nostre sofisticat llenguatge parlat, està el fet que nosaltres podem parlar de tot tipus de coses, de les quals possiblement no sabem res, però que podem comunicar; podem relatar als nostres nens successos del passat; i podem fer plans per al futur; i tu i jo podem parlar d'una idea fent cadascun aportacions, fent que la idea augmenti i canviï.
EP: I aquesta no és la manera que funciona amb els ximpanzés.
JG:Pel que sabem, som les úniques criatures capaces d'aquest tipus de comunicació sofisticada. Però els ximpanzés poden aprendre llenguatge de signes o fins i tot llenguatge de computació, per tant els seus cervells són capaços, però sembla que no ho han fet d'aquesta manera.
EP:Pensen?
JG:Si. Clar que pensen.
EP:Altre descobriment teu és que -en contra del que es pensava- no són vegetarians o completament vegetarians. Com vas descobrir això?
JG:Be, ara sabem que són omnívors com nosaltres… i una vegada més la primera vegada que ho vaig veure… estava observant-lo des d'una muntanya amb els meus binoculars i es va pujar a un arbre amb alguna cosa que evidentment era un tros de carn, i una femella li va demanar que ho compartís; sota l’arbre havia dos porcs intentant atacar-li, de manera que estava clar que el que David s'estava menjant era un porquet.
EP:O sigui que estava menjant carn.
JG:Estava menjant carn i la femella li demanava i ho va compartir.
EP:Hi ha alguns primatòlegs que he conegut que fan investigació sobre l’instin maternal dels ximpanzés en el zoo. Han vist que no és un instint en el ximpanzé, ja que quan estan en captivitat han d'aprendre a cuidar a les seves criatures. És cert?
JG:Sí, és cert. No és tan instintiu: aprenen de les mares, o d'altres femelles. Típicament, si ha tingut una bona mare, la filla no només observa com es comporta la mare amb el bebè, sinó que a més se li deixa que cuidi del pròxim bebè; i aprèn a ser tan bona mare com ho va ser la seva mare. I si es té una mare no tan bona, que no és tan curosa, més dura, menys afectuosa i menys juganera, la criatura creixerà sent molt semblant.
Va ser a partir d'observacions fetes en ximpanzés que va sorgir entre els psicòlegs i psiquiatres infantils aquesta noció de la gran importància que tenen les primeres experiències. Avui això s'està convertint en un autèntic problema: si pensem en tot allò al que exposem als nostres fills en el món occidental, al que anomenem “civilitzat”: aquests centres d'assistència de dia tan dolents, les mares que van a treballar, les famílies trencades, etc. Per a mi no és cap sorpresa que tinguem tants adolescents amb problemes.
EP:Perquè això ja ho has observat en els ximpanzés.
JG:Si.
EP:En aquest món en el qual la naturalesa gairebé s'idealitza, i també els ximpanzés, de cop i volta tu vas descobrir no només la violència entre ells, ja que són capaços de matar-se i menjar-se els uns als altres, sinó alguna cosa com una guerra entre dues tribus que va durar uns 4 anys.
JG:Va ser molt xocant. Va succeir després que la comunitat principal estudiada es dividís, i una petita part s'assentés en la part sud i prengués possessió d'aquest àrea. Els mascles de la part més nombrosa de l'àrea del nord van començar a entrar progressivament cada vegada més en el nou àrea dels mascles del sud. I quan es van trobar amb un dels mascles del sud el van atacar i el van deixar morir de les ferides. És a dir que després de 4 anys els 7 mascles i les 3 femelles van desaparèixer i els mascles victoriosos amb les seves femelles van ocupar el nou territori.
EP:Saps, hi ha una cosa que em va xocar del teu record d'això, ja que en un moment determinat de la baralla un ximpanzé toca a l'altre i l'altre gesticula així, igual que ho fem els humans, com si hagués estat contaminat.
JG:Sí, va ser horrorós. Aquesta femella havia estat atacada repetidament, però encara no estava tan malferida que s'anés a morir, i el que va fer va ser allargar el braç per a sentir-se segura, i és quan el mascle es va netejar amb les fulles. O sigui que clarament estableixen diferències entre el grup propi i l'altre grup. Aquest és el principi d'aquesta aflicció de la humanitat que separa a un grup d'un altre, que duu a tanta violència i guerres, i de la capacitat de tractar als éssers humans d'altre grup amb etiquetes que gairebé no són humanes, com els nazis tractaven als jueus; i avui dia succeeix el mateix.
JG:Si prens la violència de les bandes violentes, la violència dels ximpanzés és molt semblant a la guerra de les bandes violentes: en els dos casos lluiten pel territori, les possessions i les femelles. El context bàsic en el qual veiem l'agressivitat del ximpanzé també es dóna i crea agressió en els humans. Però on és diferent per a nosaltres és quan els diners entren en joc, i quan es comença a crear una intriga política; els ximpanzés no tenen un llenguatge suficientment sofisticat per a això i no poden fer-ho. I allò altre és que encara que un ximpanzé i un humà infligeixen el mateix tipus d'agressió en la víctima, crec que en els humans és pitjor, perquè els humans són capaços de comprendre tot el que estan fent en la seva totalitat.
EP:Anem a acabar referint-nos a la teu gran mestre, Louis Leakey al que tant aprecies. Quan li vas parlar de l'ús que fan els ximpanzés de les eines, ell va dir literalment, i tu ho cites: “ara cal redefinir a les eines, als homes, o acceptar als ximpanzés com humans”. Quin és la lliçó última d'aquesta experiència?
JG:Crec que la lliçó més important que jo he pogut extreure és que, al cap i a la fi, no existeix una línia divisòria que ens separi de la resta del regne animal. No som els únics éssers del planeta que tenen personalitat, amb pensaments i per sobre de tot amb sentiments. I una vegada que som capaces d'acceptar això, i pensem de quines maneres usem i abusem d’aquest planeta que també pertany a d’altres extraordinaris animals que pensen i senten, sorgeixen moltíssimes qüestions ètiques que no em deixen dormir a la nit. Crec que és particularment tràgic observar que aquests ambaixadors, els ximpanzés -perquè són com ambaixadors del regne animal que ens diuen: nosaltres també tenim sentiments, també formem part del vostre món, i és veritat que són part nostra-, s'està extingint, ara mateix mentre nosaltres parlem; és molt trist: hi havia uns 2 milions fa 100 anys a Àfrica i queden ara uns 150.000. I és per això que m'apassiona tant l'intentar que sorgeixi una nova generació de gent jove que siguin més vigilants del que nosaltres ho hem estat. Aquest és el programa de nostre institut, que s'estén per 90 països de tot el món.
Dian Fossey.
Dian Fossey va néixer en 1932 en Fairfax, Califòrnia. Els seus pares George i Kitty es van separar quan ella era petita. El seu pare es va donar a la beguda i va tenir problemes amb la llei, de manera que Dian vivia amb la seva mare, qui un any després del seu divorci es va tornar a casar amb un altre home anomenat Richard Price.
Com molts altres nens Dian estimava els animals. No obstant això no li deixaven tenir animals a casa, excepte un peix de colors al que ella cuidava en la seva peixera. Ni tan sols li van deixar tenir un hamster que li va regalar un company de classe.
Dian va acabar l'ensenyament secundari en 1949 i es va matricular en el "Marin Junior College" para estudiar economia, una cosa que va fer pressionada pel seu padrastre. No obstant això ella ho trobava terriblement avorrit.
Després del seu primer any en la universitat li van oferir l'oportunitat d'anar a treballar en un ranxo de Montana durant l'estiu. Allí va recuperar la seva passió pels animals i la naturalesa.
D'aquesta forma va decidir que ella seguiria el seu propi camí i el 1950 es va matricular en veterinària en la Universitat de Califòrnia. A ella li agradava especialment la biologia, però ho passava bastant malament amb les anomenades "ciències dures", com la física i la química, pel que en el segon any va decidir abandonar aquesta carrera.
El 1952 va provar sort matriculant-se en el "San José State College" per realitzar estudis de teràpia ocupacional, doncs també li atreia la idea de treballar amb nens que tinguessin algun tipus de problema o discapacitat. Va Aconseguir graduar-se en 1954
Desitjant sortir de Califòrnia, va trobar un treball com terapeuta ocupacional en l'hospital de Kosair, en Louisville, Kentucky. Allí va conèixer a una dona anomenada Mary White, que era secretària en l'hospital i ambdues es van fer amigues. En una ocasió Mary va convidar a Dian a viatjar amb ella a Àfrica, però encara que Dian desitjava anar no tenia els suficients diners.
A partir d'aquest moment va decidir estalviar tot els diners que pogués per a complir el seu somni d'anar a Àfrica, una cosa que havia volgut fer des de nena.
En 1963 per fi es va trobar llesta per a fer el viatge, encara que per a això va haver de demanar un préstec hipotecant diversos anys de treball. Seria un viatge que li canviaria la vida, i en el qual per fi descobriria la seva veritable vocació, la qual li faria cèlebre en tot el món.
Es va preparar llegint tots els llibres que va poder trobar sobre Àfrica, i de manera especial li va interessar el llibre titulat "The Year of the Gorilla", del zoòleg George Schaller. Aquesta lectura despertà en ella el desig d'aprendre més coses sobre els goril•les que vivien en les muntanyes del Àfrica i dels quals parlava el llibre.
En aquest primer viatge a Àfrica que va durar tot just unes setmanes, va tenir l'oportunitat de conèixer a Nairobi al famós antropòleg Louis Leakey, al que li va expressar la seva admiració i també la seva interès per investigar la vida dels goril•les de muntanya. Leakey es va dur una favorable impressió de Dian Fossey. Precisament en aquest viatge ella va entrar en contacte per primera vegada amb l’habitat dels goril•les, en el Mont Mikeno. Això la va convèncer de quina seria la seva missió en el futur.
Després de regressar a Louisville i al seu treball de terapeuta ocupacional, va publicar un llibre amb fotografies del seu viatge. Tres anys després, en 1966, en ocasió d'una visita de Louis Leakey a Louisville para donar una conferència, Dian va tornar a trobar-se amb ell i li va tornar a manifestar els seus desitjos d'anar a l’Àfrica per investigar els goril•les.
Precisament Leakey estava cercant la persona indicada perquè es dediqués a la investigació d'aquests misteriosos animals, dels quals se sabia molt poc. Ell creia que les dones tenien majors capacitats i una especial sensibilitat per a treballar amb aquests “animalets” i comprendre la seva hermètica naturalesa. A més pensava que la persona ideal seria algú sense lligams i que estigués disposada a llançar-se a l'aventura i assumir riscos. En definitiva, que Dian Fossey era la persona ideal, de manera que Leakey li va oferir el treball.
Dian sempre va ser una dona molt tímida però de caràcter fort, trets que tal vegada van ser determinants perquè es dediqués tan absolutament a aquests grandiosos animals i es convertís en una feroç conservacionista i incondicional defensora dels goril•les.
A la fi de 1966, Dian va arribar al Congo (actual Zaire) per a instal•lar el seu camp de treball en les muntanyes de Virunga, encara que finalment la inestabilitat política del país la va obligar a desplaçar-se a Rwanda, concretament entre el Mont Karisimbi i el Mont Visoke, prop de les fronteres de Zaire i Uganda. Allí fundaria el Karisoke Research Center, que va funcionar entre 1967 i 1980.
Dian no tenia grans coneixements de zoologia, però sí molta voluntat i un veritable i genuí amor per la naturalesa, especialment per aquests gegants peluts que arribarien a ser la seva família.
La posada en marxa del Karisoke Research Center no va resultar senzilla, tant per les dificultats del terreny com per la desconfiança de les autoritats locals. Per a les seves investigacions va prendre com base i guia el treball de camp de George Schaller i va posar en pràctica molts dels mètodes que Jane Goodall va utilitzar en l’estudi dels ximpanzés, qui també havia estat estimulada per Leakey.
Un dels mètodes més coneguts consistia en atorgar-li un nom propi al goril•la en el precís moment que fos capaç de reconèixer-lo, per a així diferenciar-lo dels altres i poder observar-lo amb major facilitat. A més, va assolir acostar-se als animals gràcies a la seva intuïció que li indicava que com menys es diferenciés d'ells, més li permetrien acostar-se. Així imitava els seus sons i menjava sorollosament api salvatge igual que ells ho feien.
Els seus estudis van canviar molt les nocions que es tenia sobre els goril•les, sobre els quals existia el prejudici que eren violents i carnívors. Aquest mite es mantenia en el coneixement popular alimentat per pel•lícules com King Kong.
Però els esforços de Dian no només es van limitar a estudiar a aquestes criatures. També es va dedicar a crear una consciència en contra de la caça furtiva la qual estava acabant amb els goril•les. Avui molts opinen que si ella no hagués dedicat la seva vida a això, els goril•les pertanyerien avui a les espècies desaparegudes.
A un dels goril•les el va anomenar Digit, i va ser aquest amb el que va assolir major comunicació, fins i tot al nivell que ell li permetia jugar amb les criatures i li donava la seva pròpia mà. Digit va morir en una emboscada de caçadors furtius (anomenats poachers) defensant al seu grup familiar.
Aquest fet va desencadenar una fúria incontenible en Dian, qui després de la terrible pèrdua es va abocar a la persecució d'aquests caçadors a qui odiava amb tota la seva ànima. Els posava paranys i va arribar a veritables extrems per a salvar als seus estimats goril•les. També va tenir enfrontaments amb el propi govern de Rwanda, bé perquè no feien prou per a combatre als poachers, o bé perquè sospitava de la corrupció i la complicitat de les autoritats en aquestes activitats.
El cas és que es va guanyar molts enemics fins i tot entre part de la població local, que moltes vegades recorria a aquestes activitats per pura necessitat davant l'extrema pobresa de la regió. En ocasions Dian apel•lava fins i tot a la superstició de la gent, presentant-se com una bruixota que castigaria a qui fessin mal als goril•les.
Poc després, va crear la Fundació Digit para recaptar fons que ajudessin a la conservació d'aquests animals, els tranquils i misteriosos éssers que ella defensaria fins a la fi dels seus dies. De manera molt especial els reportatges publicats en la revista National Geographic van causar un gran impacte i van servir per a conscienciar a la gent de la necessitat de preservar aquesta espècie.
El 1974 va regressar a Estats Units per a obtenir el seu títol de Zoologia per la Universitat de Cambridge, saldant així un vell deute que tenia amb si mateixa.
Per la seva estranya fascinació cap a aquestes magnífiques criatures, molts la van rebutjar i la van perseguir, doncs la van considerar una persona inestable que preferia el contacte amb goril•les abans que amb éssers humans. En aquest sentit la seva labor és controvertida, i algunes de les crítiques que se li feien tenien certa justificació, ja que no ha d'oblidar-se el drama humà que es viu en aquests països, on la majoria de la població viu en la misèria, el que justifica que la protecció dels goril•les no sigui una prioritat per a les autoritats.
El 1980 Dian es va apartar de Àfrica durant un temps i acceptà una ocupació de professora en la Universitat de Cornwell, al mateix temps que començà a escriure el seu famós llibre “Goril•les en la boira”. El llibre es publicaria en 1983 i va tenir gran èxit, convertint-se en un veritable best-seller. Per aquest temps Dian Fossey estava considerada ja com la principal autoritat mundial en l'estudi de la fisiologia i el comportament dels goril•les de muntanya.
Després d'aquest parèntesis va regressar a Rwanda para continuar el seu treball amb els goril•les. En realitat ja estava gairebé retirada de la investigació i es dedicava sobretot a tenir cura dels goril•les, a lluitar per a salvar-los dels caçadors furtius i de l'extinció.
Dian Fossey va tenir un final tràgic, quan sense causa aparent uns individus van penetrar en el seu habitatge de Karisoke i la van assassinar brutalment a cops de “matxet” el 27 de desembre de 1985. El crim no ha estat resolt, encara que es pensa que està directament relacionat amb la persecució que ella va emprendre contra els caçadors furtius. Fins i tot se sospita de la complicitat governamental en aquest terrible succés. Anys després va ser inculpat de l’assassinat de Dian, un misteriós Sr.Z, inculpat també de la mort de milers de Tutsis, amb el mateix procediment en la lamentable guerra civil d’aquest país.
Dian Fossey va ser enterrada al costat del seu estimat amic Digit, en el cementiri que havia construït per a goril•les prop del seu habitatge.
La seva vida va ser recordada en la pel•lícula “Goril•les en la Boira” (1988), del mateix títol que el llibre, i protagonitzada per Sigourney Weaver, que va realitzar una gran interpretació. El seu treball i mort no van ser en va, ja que avui dia el goril•la sobreviu i es pot ser una mica optimista sobre el seu futur.
Biruté Gladikas
Birutė Marija Filomena Galdikas (10 de mayo de 1946 Wiesbaden, , Alemania - ) és etòloga de nacionalitat canadiense (filla de pares lituans), especialitzada en primatologia, i conservació.
Es considerada com la principal experta en comportament dels orangutans.
Llicenciada en Psicologia i Biologia en 1966 per la Universitat de la Columbia Britànica ; en 1969 va obtenir el mestratge en Antropologia en Universitat de Califòrnia, Los Angeles i el 1978 el doctorat en la mateixa universitat.
Va expressar al paleontologista Louis Leakey el seu desig d'estudiar als orangutans en el seu hàbitat. Amb el seu suport i amb el patrocini de National Geographic Society, en 1971 Galdikas i el seu espòs, el fotògraf Rod Brindamour, van arribar a la Reserva Natural de Tanjung, en les selves de Borneo, on van desenvolupar minucioses investigacions de camp sobre els orangutans. S'ocupa com investigadora de l' Universitat Simon-Fraser Canadá.
Ha publicat diverses obres sobre els resultats del seu intens treball de camp, entre elles “Els meus orangutans: 20 anys entre les persones tímides de la selva” (1995); “Reflexions de l’Edén: Els meus anys amb els orangutans de Borneo” (1996); “Odissea Orangutan” (1999) i ha impulsat una campanya internacional per a evitar l'extinció del orangutan. Va fundar la Orangutan Foundation International
Juntament amb altres dues famoses primatòloga, Dian Fossey, especialista en goril•les els i Jane Goodall especialista en ximpanzés, se les coneix com “Los Ángeles de Leakey” parodiant una cèlebre sèrie de la TV.
Alfredo Merino entrevista a Biruté Gakdikas.
"Em jugo la vida protegint als orangutans"
31 anys en la selva de Borneo avalen a aquesta investigadora canadenca que ho va deixar tot per ajudar als orangutans.
Duu tants anys convivint amb orangutans que se li ha pegat la parsimònia amb la qual marxen per les branques dels arbres. Biruté Galdikas irradia entusiasmo per uns animals sobre els quals diu saber molt poc, a pesar de les seves tres dècades d'estudis de camp.
Aquesta primatòloga canadenca d'origen lituà, nascuda en 1946, dues vegades casada i mare de tres fills, no va dubtar a acceptar operar-se d'apendicitis quan el seu mentor, l'antropòleg Louis Leakey, la va obligar a això abans de partir a la selva de Borneo. Només l'estava posant a prova, però la determinació que va mostrar li va permetre dedicar la seva vida al coneixement de l'únic gran primat del continent asiàtic, l'estudi del qual li ha produït una lesió cervical de tant mirar a les copes dels arbres.
Al març va visitar Espanya, i no va perdre l'ocasió per a denunciar la preocupant situació d'uns animals que, de no canviar les circumstàncies, podrien desaparèixer en 10 o 15 anys. Proporcionar-los el major benestar possible ha estat el principal objectiu de la seva vida. Per a assolir-lo ha estat a punt de morir diverses vegades en mans dels llenyataires, els furtius i els cercadors d'or.
–Per què va triar als orangutans?
–No ho sé. Vaig anar cap a ells directament. Crec que vaig néixer per a això. Mai vaig estar interessada pels altres animals en la mateixa mesura que em van atreure ells.
–Després de passar més de 30 anys perduda en la selva, és lògic pensar que els coneix millor que a nosaltres mateixos...
–És cert que duc 31 anys en les jungles de Borneo (Indonèsia), però també he conviscut amb els éssers humans. De fet, allí he format la meva pròpia família i gran part del meu temps el dedico a treballar amb les comunitats indígenes. He fet més de 150.000 hores d'observacions sobre els orangutans, però tot just coneixem una mica sobre ells. Encara no sabem, per exemple, què és el que fan i a on van els mascles durant els vuit anys que dura el decisiu període de la seva dispersió.
–És tan important aquest assumpte?
–En totes les espècies els detalls resulten transcendentals. En aquest cas també, doncs mentre que si coneixem tots els passos de les femelles, d'ells només sabem que desapareixen. Abans tornaven després de vagar per la selva i ara no ho fan. I això és així perquè ja no tenen suficient espai per a moure's. Si es coneguessin les seves necessitats amb precisió, podrien emprendre's les mesures precises per a satisfer-les.
–També s'ocupa de reintroduir a molts dels quals han passat part de la seva vida convertits en mascotes.
–Si. I és alguna cosa molt difícil. Recuperar per a la vida lliure a un orangutan que ha passat tota la vida entre reixes i que arriba malalt i desnodrit, és un assumpte d'anys. Però sobretot és molt dur. Primer perquè alguns es moren, però també perquè arriba un moment quan els aconsegueixes treure endavant, has d'obrir-los les portes de la selva i dir-los adéu per a sempre.
–Què li han dit els orangutans?
–Que li prestem més interès a la naturalesa i a la diversitat biològica. També m'han fet comprendre que no som com ells, éssers solitaris que poden sobreviure en el seu món sense companyia de ningú. Nosaltres ens obstinem a viure sols i això ens causa tota classe de malalties mentals i tants problemes socials com existeixen ara als Estats Units i Europa.
–Ells semblen lliures d'aquests problemes..
–Tenen d’altres pitjors, doncs van a exterminar-los. Fa no gaire els seus principals problemes eren les companyies madereres que feien desaparèixer la selva en la qual viuen i els incendis dels agricultors. Ara és distint. Els passa el mateix que a tots els altres grans primats, des dels goril•les de muntanya fins als gibons: les comunitats humanes locals els cacen per a menjar la seva carn.
–És lògic, de vegades els indígenes no tenen altra cosa per a menjar...
–No són precisament els qui viuen en el mateix lloc dels orangutans qui els cacen. Per als malais i altres ètnies que comparteixen el seu hàbitat, menjar la seva carn és tabú. Els cacen per a vendre-la a les grans ciutats i per a exportar-la a altres països, entre els quals estan alguns de la Unió Europea, com Anglaterra.
–Sembla que el desenvolupament de la nostra espècie exigeix la desaparició d'unes altres.
–Espero que no sigui així. Només entenc la naturalesa com un tot relacionat de la forma més harmònica possible i no com pretén imposar l'home en aquests temps terribles.
–Saben els orangutans qui som?
–Els qui viuen en la selva no. Els qui han estat en algun centre de recuperació sí que ho saben i, encara que costi creure-ho, s'esforcen en agrair-nos les nostres atencions.
–No creu que les persones del carrer poden fer molt poc per la seva conservació?–Poden fer molt. Vull despertar la consciència de la gent i que escriguin als seus governs, al Govern d'Indonèsia, al Banc Mundial… Han d'exigir-los que facin alguna cosa per a protegir als orangutans i l'entorn on viuen. I aquí és quan jo els dic que pensin què poden fer perquè el Govern espanyol, que ara presideix la Unió Europea, prengui consciencia d'això i faci alguna cosa per a evitar la seva extinció.
–Com els protegeix vostè millor: en la selva o donant conferències pel món?
–De les dues maneres. Treballem dur en la selva, cuidant-los i estudiant-los en llibertat, posant bloquejos en els rius perquè no entrin els furtius, lluitant contra els maderers i els cercadors d'or, però també parlant amb els governs perquè es responsabilitzin de la seva dramàtica situació.
–Sembla que organitzacions com la seva Orangutan Foundation International reben ara més donatius que abans.
–Si. La gent cada vegada està més conscienciada de la necessitat d'enviar diners al Tercer Món per a la conservació de la naturalesa. Però jo els diria que no val fer-lo de qualsevol manera. Han de ser ajudes intel•ligents, dirigides a Organitzacions No Governamentals assentades en aquells territoris. De no ser així, la pràctica totalitat de les aportacions es dilueixen en el camí i mai arriben al seu objectiu.
–Diane Fossey, Jane Goodall, Biruté Galdikas…, tres dones en favor dels micos. No tem que l'opinió pública vegi el seu esforç només com una mica folklòric?
–Existeix aquest perill. Pot ser que la nostra popularitat oculti els nostres veritables objectius, però no existeix cap altre camí. Nosaltres tres, igual que altres persones que s'han consagrat a la protecció de les espècies salvatges, ho vam saber des del principi i a això ens lliurem. Fins al punt que una de nosaltres, Diane, va perdre la vida en l'obstinació.
–Té por a morir?
–He estat en situacions molt difícils. Adoni's: visc a Indonèsia i protegeixo als orangutans. Amb la meva fundació he organitzat patrulles per a bloquejar els rius al pas dels furtius i dels cercadors d'or. I això és molt dur. Encara que no tinc por. Negar que em jugo la vida i que puc perdre-la en algun moment seria fals. Però és una cosa amb el que t'acostumes a conviure.
–Seguirà algú la seva senda?
–Crec que la meva lluita acabarà el dia que jo mori. Per això el que més em preocupa és el que he de fer demà, no passat. He après que la meva lluita comença cada dia que comença".
Com a resultat de les lluites d'aquestes tres heroïnes, han nascut iniciatives com per exemple:
Declaració Projecte Gran Simi
Us ofereixo el link a la pàgina web d'aquesta important ONG
http://www.proyectogransimio.org/index.php
Demanem que la comunitat dels iguals es faci extensiva a tots els grans simis: els éssers humans, els ximpanzés, els goril•les i els orangutans.
La "comunitat dels iguals" és una comunitat moral dintre de la qual vam acceptar que determinats principis o drets morals fonamentals, que es puguin fer valer davant la llei, regeixin les nostres relacions mútues. Entre aquests principis o drets figuren els següents:
1) El dret a la vida. Ha de protegir-se la vida dels membres de la comunitat dels iguals. No pot donar-se mort als membres de la comunitat dels iguals, excepte en circumstàncies que es defineixin molt estrictament, per exemple: en defensa pròpia.
2) La protecció de la llibertat individual. No pot privar-se arbitràriament de la seva llibertat als membres de la comunitat dels iguals. Si se'ls empresona sense que intervingui un procés legal, tenen el dret a ser alliberats de manera immediata. La detenció de qui no hagin estat condemnats per un delicte, o de qui manquin de responsabilitat penal, només es permetrà quan pugui demostrar-se que és per la seva propi bé, o que resulta necessària per a protegir al públic d'un membre de la comunitat que clarament pugui constituir un perill per a uns altres si està en llibertat. En tals casos, els membres de la comunitat dels iguals han de tenir el dret a apel•lar davant un tribunal de justícia, bé directament o, si manquessin de la capacitat necessària, mitjançant un advocat que els representi.
3) La prohibició de la tortura. Es considera tortura, i per tant és moralment condemnable, infligir dolor greu, de manera deliberada, a un membre de la comunitat dels iguals, ja sigui sense cap motiu o en suposat benefici d'uns altres.
Avui només es considera membres de la comunitat dels iguals als de l'espècie Homo sapiens. La inclusió, per primera vegada, d'animals no humans en aquesta comunitat és un projecte ambiciós. El ximpanzé (Pan troglodytes), el ximpanzé pigmeu (Pan paniscus), el goril•la (Gorilla gorilla), i l’orangutan (Poso pygmaeus), són els parents més propers de la nostra espècie. Posseeixen unes facultats mentals i una vida emotiva suficients com per a justificar la seva inclusió en la comunitat dels iguals. Davant l'objecció que els ximpanzés, els goril•les i els orangutans no seran capaços de defensar els seus propis drets dintre d'aquesta comunitat, responem que els seus interessos i els seus drets han de ser salvaguardats per guardians humans, de la mateixa manera que se salvaguarden els interessos dels menors d'edat i dels discapacitats mentals de la nostra pròpia espècie.
…
No hem oblidat que vivim en un món en el que, per a les tres quartes parts de la població humana com a minim, la idea dels drets humans és pura retòrica, i no constituïx una realitat en la vida quotidiana. En un món semblant, la idea de la igualtat per als animals no humans, àdhuc per als altres grans simis, potser no gaudeixi de gran favor. Reconeixem i deplorem, el fet que en tot el món hagi éssers humans que viuen sense els seus drets fonamentals fins i tot sense els mitjans indispensables per a subsistir decentment. Ara bé, la denegació dels drets bàsics a unes altres especies determinades no contribuirà que els pobres i els oprimits del món guanyin les seves justes lluites. Tampoc és molt raonable demanar que els membres de les altres espècies esperin fins que tots els humans hagin arribat a abans els seus drets. La proposició mateixa així formulada dóna per descomptat que els éssers pertanyents a d’altres espècies tenen menor importància moral que els éssers humans, i a mes pels indicis que es donen en el present, l'ajornament que es proposa podria ser molt gran.
...
La resolució d'una disputa moral sol ser únicament el principi, i no la fi, d'una qüestió social. Sabem que fins i tot si aconseguim demostrar que està ben fonamentat el nostre punt de vista, estarem àdhuc molt lluny del moment que els dispersos membres de les espècies ximpanzés, goril•les i orangutans siguin alliberats i puguin dur la seva diferent vida, com iguals, en els seus propis territoris especials dels nostres països, o en plena llibertat en els bosc tropicals d'on són originaris. Como sol ser normal quan es segueix el seu curs el progrés ètic, els obstacles seran molts, i serà fort la oposició que facin aquells els interessos dels quals es vegin amenaçats. Serà possible l’èxit? A diferència d'altres grups d'oprimits que han arribat a la igualtat, els ximpanzés, els goril•les i els orangutans no poden lluitar per si mateixos. Trobarem les forces socials que estiguin amatents a lluitar en el seu nom i aconseguir la seva inclusió dins de la comunitat dels iguals? Creiem en la possibilitat de l’èxit. Mentre que hi ha éssers humans oprimits que han arribat a la victòria en la seva pròpia lluita, uns altres han sofert la mateixa impotència que sofreixen avui els ximpanzés, els goril•les i els orangutans. La història ens demostra que sempre ha existit, dintre de la nostra espècie, aquest factor de salvació: un grup de persones amb determinació que desitgen superar l’egoisme del seu propi grup amb la finalitat de fer avançar la causa d'uns altres.
Si voleu informar-vos sobre diverses proves científiques que demostren la proximitat entre humans i primats podeu veure-ho aqui:
http://hermanosevolutivos.blogspot.com/
Veiem un dels testimonis recollits pels amics del Proyecto Gran Simio:
"Un capvespre als turons de Gombe (Tanzània) ha quedat al fons de la meva memòria com a llavor de transformació.
Buscant un breu respir als mesos de incessant seguiment dels ximpanzés, em vaig prendre un dels pocs dies lliures i va enfilar per una de les costeruts turons que ascendeixen fins als cims de l'elevada falla que demarcació el límit oriental del parc. Estava assegut a una cresta entapissada d’herbes i contemplava la posta de sol, espectacular i no obstant això comú, sobre les platejades aigües del llac Tanganyika, embolicat en una solitud i un silenci meravellosos, quan vaig poder adonar-me que dos ximpanzés mascle adults s'enfilaven cap a la meva posició per oposades vessants.
Només es van veure un a l'altre coronar la carena, a pocs metres d'on jo estava assegut sota un arbre. Al descobrir-se, es van alçar de cop i van avançar en àgil marxa bípeda, a través de l'herba que els arribava fins a la cintura, fins que es van aturar l’un al costat de l'altre, cara a cara. Tots dos van estendre la mà dreta per estrènyer la de l'altre i sacsejar-les vigorosament mentre panteixaven lleument i es feien inclinacions de cap. Uns instants després van seure allà a prop i els tres contemplem com la posta de sol envoltava el parc. En aquell capvespre singular, vaig poder veure a la meva espècie dins de la pell d'una altra".
Veiem un dels testimonis recollits pels amics del Proyecto Gran Simio:
"Un capvespre als turons de Gombe (Tanzània) ha quedat al fons de la meva memòria com a llavor de transformació.
Buscant un breu respir als mesos de incessant seguiment dels ximpanzés, em vaig prendre un dels pocs dies lliures i va enfilar per una de les costeruts turons que ascendeixen fins als cims de l'elevada falla que demarcació el límit oriental del parc. Estava assegut a una cresta entapissada d’herbes i contemplava la posta de sol, espectacular i no obstant això comú, sobre les platejades aigües del llac Tanganyika, embolicat en una solitud i un silenci meravellosos, quan vaig poder adonar-me que dos ximpanzés mascle adults s'enfilaven cap a la meva posició per oposades vessants.
Només es van veure un a l'altre coronar la carena, a pocs metres d'on jo estava assegut sota un arbre. Al descobrir-se, es van alçar de cop i van avançar en àgil marxa bípeda, a través de l'herba que els arribava fins a la cintura, fins que es van aturar l’un al costat de l'altre, cara a cara. Tots dos van estendre la mà dreta per estrènyer la de l'altre i sacsejar-les vigorosament mentre panteixaven lleument i es feien inclinacions de cap. Uns instants després van seure allà a prop i els tres contemplem com la posta de sol envoltava el parc. En aquell capvespre singular, vaig poder veure a la meva espècie dins de la pell d'una altra".
Y finalment voldria oferir-vos aquests deliciós text de la Jane Godall
«Si parleu als animals, ells parlaran amb vosaltres»
Al llarg de la història els savis han sabut que formàvem part del regne animal. Els nadius americans i molts altres pobles indígenes del món accepten aquesta relació amb els seus germans i germanes, tant si caminen de quatre grapes, com si tenen ales o aletes (…) El líder espiritual de la Primera Nació, el cap indi Donen George, recomanava a la seva gent: «Si parleu als animals, ells parlaran amb vosaltres i podreu arribar a conèixer-vos. Si no els parleu, mai els coneixereu i el que no es coneix es tem. El que es tem es destrueix».
Milions de persones no s'adonen de l'estreta que és la connexió existent entre els humans i la resta del regne animal; no s'adonen que també nosaltres som animals. En lloc d'això, perceben una realitat falsa en la qual els humans es col•loquen en un extrem de l'abisme insalvable i la resta del regne animal en l'altre. Imaginin que un ximpanzé, tan semblat a nosaltres en molts sentits, ens tendís una mà des de l'altre costat de l'abisme. La pregunta implícita en aquest gest seria: «M'admetràs com parent teu?». Si t'atrevissis llavors a mirar-li als ulls i agafar-li de la mà, es donaria la volta cap als altres éssers animals i de nou cap a tu per a preguntar-te: «I ells quins? No conten també?». La veritat és que els grans simis són tan semblats a nosaltres en tants aspectes que serveixen com ambaixadors de la resta dels meravellosos animals amb els quals compartim el planeta (…)
De fet, són les pròpies emocions compartides, les seves formes d'expressió i unes estructures fisiològiques i anatòmiques similars les quals realment fan desaparèixer les fronteres entre nosaltres i ells.
Un chimpancé anomenat JoJo
(…) Hi ha una història que he contat moltes vegades (…) És sobre un ximpanzé anomenat JoJo, que va néixer a Àfrica. Quan només tenia dos anys, van matar a la seva mare d'un tir i ho van separar per força del seu cos sanguinolent per a dur-lo amb vaixell a Amèrica del Nord. Durant molts anys va viure solament en una petita gàbia desproveïda de tot. Amb el temps es va aconseguir recaptar diners per a construir una gran instal•lació, envoltada d'una fossa amb aigua (perquè els ximpanzés no saben nedar). Es van comprar altres 19 ximpanzés, es van ajuntar perquè es coneguessin i els van soltar a tots en la instal•lació.
Un dia un dels altres mascles es va enfrontar a JoJo (que en captivitat no havia après a enfrontar aquestes situacions) i aquest va saltar a l'aigua fugint (…) JoJo va sortir a la superfície tres vegades, respirant amb dificultat, i després va desaparèixer. En l'altre costat de la fossa es trobava un petit grup de gent. Un cuidador va sortir corrent a buscar una perxa llarga. Per sort (…) un visitant anomenat Rick Swope estava allí amb la seva família. Els duu sempre un dia a l'any. Rick no va dubtar a saltar a la fossa i va nedar fins a on s'havia enfonsat JoJo, va palpar amb el braç sota l'aigua fins que va tocar el seu cos inert, va aixecar el pes mort i l'hi va posar al muscle. Va Sortir arrossegant-se fins a la tanca i va empènyer a JoJo a la riba de la instal•lació per a després tornar on li esperava la seva família.
De cop i volta, els espectadors humans van començar a cridar a Rick, dient-li que es donés pressa. Des d'on es trobaven podien veure a tres dels mascles més grans movent-se cap a ell, amb el pèl eriçat. Al mateix temps, el cos de JoJo s'estava tornant a escórrer cap a l'aigua perquè la riba estava molt empinada. Una dona que estava allí va gravar tot en el seu càmera de vídeo. En ell es veu A Rick dempeus al costat de la tanca, mirant cap a on està la seva família, després cap als tres mascles que s'acosten i, finalment, cap a JoJo que torna a desaparèixer en l'aigua. Durant uns segons Rick no es mou, però després torna sobre els seus passos, arrossega de nou a JoJo a terra ferma i espera, sense fer cas als frenètics crits dels seus familiars, fins que JoJo aconsegueix aferrar-se a un munt de branques i hissar-se fins a un lloc on el sòl està pla. Rick aconsegueix saltar a l'altre costat de la tanca just a temps.
Aquesta mateixa nit el vídeo va ser emès per tots els canals televisius d'Amèrica del Nord. El director de l'Institut Jane Goodall ho va veure i va cridar a Rick. «Va ser un comportament realment valent el seu. Què li va dur a fer-lo?». Veurà —li va respondre Rick—, li vaig mirar els ulls i era com si mirés als ulls d'un home; el missatge que em va comunicar va ser: no hi ha ningú que vingui a ajudar-me?».
En 'Els Deu Manaments per a compartir el planeta amb els animals que estimem', de Jane Goodall i Marc Bekoff. Edicions Paidós Iberica SA. 2003. Barcelona, Espanya
«Tercer Manament: Tenir la ment oberta cap als animals i aprendre d'ells amb humilitat»
Si aconseguíssim acceptar als animals com simples companys, en lloc de tractar-los com esclaus als quals hem de necessàriament dominar, podríem aprendre molt d'ells i de les seves vides (…)
Com d'increïbles són els habitants d'aquests mons animals que ens envolten! Fins i tot les conductes complexes dominades només per l'instint —quan són innates o programades genèticament— són meravelloses. Però a més, quan admetem que moltes espècies d'animals (…) tenen la seva pròpia personalitat, i acceptem que fins i tot els que tenen un cervell menys desenvolupat (…) poden experimentar dolor o, almenys, sensacions desagradables, és quan comencem a pensar d'altra manera sobre la nostra relació amb ells. En aquest cas, no només ens donaran una lliçó d'humilitat, sinó que ens sentirem avergonyits perquè la nostra desconsiderada ignorància ha provocat massa crueltat (…)
Els suggerim que s'imaginin què sentirien al viure com un simi, un gos, un dofí, una ratapinyada, una coloma (o fins i tot, un cuc o una tijereta). He dit tijereta simplement per a fer que ampliï al màxim la seva imaginació i potser somrigui al pensar en això; un científic alemany acaba de descobrir que les tijeretas posseïxen dos penis funcionals. El món sensorial de molts animals no només és ric, sinó que és molt distint al nostre. Alguns animals, com els gossos i els porcs, depenen gairebé completament del seu sentit d'olfacte. Les ratapinyades i dofins utilitzen la ecolocación. Uns altres, com les àguiles, voltors i babuins, tenen un increïble sentit de la vista. Les seves capacitats sensorials poden ser infinitivamente superiors a les nostres. Pugues vostè escoltar la xiulada d'un adiestrador de gossos? (…)
Aquest manament, per tant, ens encoratja a obrir els ulls i la ment per a tractar als animals com creiem que seria millor tractar-los en els seus propis mons. Si tots visquéssim segons aquest manament, el món seria un lloc meravellós, perquè milions d'éssers humans i animals no haurien de suportar tantes misèries i sofriments. Veuríem als animals com mestres, no com coses i objectes inanimados, i els tractaríem segons mereixen. No permetríem que tinguessin lloc les accions brutals i indescriptibles que ocorren contra ells constantment per tot el món (…)
L'enorme maquinària de la publicitat, els cartells d'anuncis, la decoració dels aparadors, asseguren que el públic no es vegi confrontat amb les conseqüències dels seus hàbits per a mejar carn, les seves eleccions de compra i la seva manera de vida. Una resposta típica d'algú al que li intentes explicar el que ocorre dintre d'una granja de criatura intensiva, d'un escorxador, d'un laboratori d'investigació mèdica o d'algun altre lloc on els animals sofrixen és: «No vull escoltar més, odio la crueltat», o «m'encanten els animals, sóc massa sensible per a escoltar aquest tipus de coses». A més, tenen por que els fem sentir-se culpables.
Altra resposta que escolto sovint és: «Però a aquests animals els crían precisament per a servir com menjar, per a la investigació o el que sigui». En altres paraules, no són com els animals 'reals'. Aquestes persones en certa forma tenen raó perquè els animals criats en la misèria de minúscules gàbies solitàries, o en condicions d'horrible amuntegament, mai tenen l'oportunitat de viure com individus normals de la seva espècie. Però desgraciadament, aquests animals esclaus segueixen naixent amb la capacitat intacta per a sentir dolor, frustració i por; igual que els esclaus humans que naixien en les plantacions (…)
Com és possible que els humans puguem arribar a ser tan brutals, despietats i aparentment insensibles amb els animals a pesar dels nostres grans cervells i la nostra capacitat de sentir empatia i amor? És que som veritablement així de cruels? O es deu al fet que no entenem el món en el qual viuen els animals als quals vam turmentar? (…)
En la societat dels ximpanzés, les relacions familiars són molt estretes i duradores. Les mares corren en defensa no només de les seves criatures i fills joves, sinó que també intenten ajudar als seus fills i filles adults. Els fills amb freqüència ajuden a les seves mares, i els germans es donen suport entre si. Si una criatura es queda òrfena, la cuidaran no només les seves germanes majors, sinó també els seus germans. D'aquesta manera, sempre que el petit sigui capaç de sobreviure sense la llet materna, se salvarà.
Un dels exemples més commovedors és el de la història de Mel, que va perdre a la seva mare quan tenia 3 anys. No tenia germans, però per a la nostra sorpresa va ser adoptat per un mascle de 12 anys anomenat Spindle, que no tenia cap parentiu amb ell ni tampoc havia passat temps amb ell i la seva mare. No obstant això, Spindle duia a coll a Mel d'un lloc a un altre, compartia amb ell el seu menjar i ho ficava en el seu niu cada nit. En una ocasió va córrer fins i tot a salvar-li quan es va acostar massa a uns mascles adults que estaven començant a posar-se nerviosos i s'arriscava que aquests li arrosseguessin o utilitzessin com arma arrojadiza —en lloc d'una branca o roca— durant les exhibicions de càrrega. Spindle li va salvar la vida (…)
Els nostres parents els primats també han salvat algunes vides humanes. Una femella de goril•la de la plana occidental de 8 anys va aparèixer en els titulars quan va rescatar a un nen de 3, que havia caigut dintre de la seva instal•lació des d'una altura de més de 5 metres en el zoo de Brookfield, a Chicago. La goril•la, de nom Binti Jua, que significa 'Filla del sol' en kiswahili, es va acostar al nen que estava inconscient i el va tocar amb cura. Després el va aixecar suaument del sòl de ciment i, malgrat duur a la seva criatura sobre l'esquena, va arraulir al nen humà en un dels seus braços i l'hi va dur cap a la porta de les habitacions interiors on dormen els goril•les.
Una vegada allí, es va asseure tranquil•lament fins que va escoltar a un dels cuidadors darrere de la porta. Llavors es va allunyar, permetent que el cuidador recuperés al nen (que va tornar aviat en si). Les mànegues d'aigua que s'havien preparat per a mantenir allunyats als altres goril•les —que semblaven agitats— no van ser necessàries. Un mascle adult del zoo de Jersei també va salvar a un nen que havia caigut dintre de la seva instal•lació i no va permetre que els altres goril•les s'acostessin.
El chimpancé Old Man ('Vell') (al que es va posar aquest nom quan era un bebé degut al fet que les criatures de ximpanzés semblen realment velles) va ser enviat des d'Àfrica a Amèrica del Nord amb vaixell quan tenia 2 anys. El van haver de separar per força del cos de la seva agonitzant mare. Durant els següents deu anys de la seva vida va viure en una gàbia típica de 1,50 x 1,50 metres i el van utilitzar en investigacions sobre el càncer. Va tenir sort que als 12 anys decidissin retirar-lo a una illa envoltada d'una fossa amb aigua en el zoo de Florida. Allí vivia amb tres femelles, una de les quals va tenir un fill seu. Quan van contractar a Marc Cusano perquè els cuidés, li van advertir que es mantingués sempre allunyat dels ximpanzés: «Odien a les persones i intentaran matar-te».
Al llarg de les següents setmanes Marc va ser adonant-se de l'humanes que semblaven les seves conductes, de com s'abraçaven uns a uns altres donant crits d'alegria quan ell s'acostava amb el menjar i de com Old Man protegia al seu petit fill. Marc va pensar: «Com vaig a ocupar-me d'aquests meravellosos animals si no tinc relació amb ells?» Així, va ser acostant-se cada vegada més a la illa en el seu petit vaixell. Un dia Old Man va agafar un plàtan de la seva mà. Un altre, Marc es va atrevir a desembarcar en la illa. En una ocasió es va atrevir fins i tot a espuçar a Old Man, i aquest li va espuçar a ell a canvi. Altre dia van jugar. Algunes setmanes després, Marc es va relliscar en el fang i va espantar sense voler a la criatura, que va cridar.
Immediatament, la mare va córrer cap a ells i va mossegar a Marc en el coll. Les altres dues femelles també van anar a ajudar-la —una va mossegar a Marc en la cama i l'altra en el canell— . De cop i volta, Marc va veure a Old Man precipitant-se cap a ells amb el pèl eriçat i cara de fúria, per a protegir al seu preciós bebé, va pensar Marc. No obstant això, el chimpancé li va llevar de damunt a les femelles i no va permetre que s'acostessin al seu amic humà mentre aquest s'arrossegava fins al seu vaixell per a posar-se fora de perill.
Per a mi aquesta història és molt simbòlica, perquè Old Man era un chimpancé que havia sofert horribles maltractaments per part dels humans i, tanmateix, va prestar ajuda a un amic humà en un moment que realment ho necessitava. Per tant, nosaltres, els humans, amb els nostres sofisticats cervells i la nostra gran capacitat d'entendre el sofriment, hauríem de també ser capaços d'ajudar a aquests animals que tant ens necessiten…
En 'Els Deu Manaments per a compartir el planeta amb els animals que estimem', de Jane Goodall i Marc Bekoff. Edicions Paidós Iberica SA. 2003. Barcelona, Espanya.
Com sempre espero que el testimoni d'aquestes tres heroines, afavoreixi en tots vosaltres una reflexió prou intensa, sobre la necessitat de salvaguardar la fràgil trama de la vida natural, per a les futures generacions.
