En l’entrada dedicada a Enriqueta Martí “la vampira del Raval” que podeu
veure aquí,
ja us anunciava que volia fer aquesta entrada dedicada a la darrera bruixa
ajusticiada a Catalunya, molt avançat el S.XVIII, Maria Pujol coneguda com “La Napa”.
El segle XVIII, també conegut com el
Segle de les Llums, constitueix, en general, una època de progrés dels
Coneixements racionals i de perfecció de les tècniques Científiques. El parallamps, el termòmetre de
mercuri, la màquina de vapor... tot són invents amb els quals estem
familiaritzats i són, per a nosaltres, habituals, però en el seu moment foren
descobertes de gran importància! Tots es van inventar al Segle de
les Llums, que és com s'anomena al segle XVIII ja que va ser una
època de transcendents descobriments científics. Van ser uns anys, doncs,
durant els quals els científics van cridar "eureka" més d'una vegada,
i la societat i la cultura estaven bolcats en desentrellar tots els secrets de
la natura. No només es van fer grans invents, també va ser època de les grans
composicions musicals de Mozart o de la iniciativa de l'Encyclopédie dels il·lustrats, de la Revolució
Francesa. Però Catalunya –i en general al
Regne dels Borbons-, deuria ser d’una altre manera...
«Moltes n’han mortes
/en foc cremades/
sentenciades/
ab bon procesos/
per tals excessos/
en Catalunya».
Així escriu el poeta valencià Jaume
Roig el 1460 quina és la sentència per aquelles dones acusades de bruixeria al
títol "L'Espill o el llibre de les dones". I és que Catalunya va
estar a l'avantguarda europea de la caça de bruixes.
Els estudiosos calculen que al nostre país, només entre 1617 i 1622, van ser executades unes quatre-centes dones acusades de practicar els rituals demoníacs en qualsevol de les seves versions, des de nigromància a encanteris formulats pel mateix diable.
Els estudiosos calculen que al nostre país, només entre 1617 i 1622, van ser executades unes quatre-centes dones acusades de practicar els rituals demoníacs en qualsevol de les seves versions, des de nigromància a encanteris formulats pel mateix diable.
La caça de bruixes no fou res més que
un mecanisme per fer creure que els pobres ho eren per culpa de les bruixes i
dels diables que no pas pels prínceps o papes.
Aquest mètode de tortura, suspendre a l'acusada del sostre per les mans lligades pel darrera i un pes afegit als peus, va ser un dels més habituals en els interrogatoris contra les bruixes catalanes. La Napa, molt probablement patiria dels seus efectes. L'interrogador, solia pregar un o varis "credos", mentre la desgraciada es mantenia suspesa. L'interrogatori solia durar 5 o 6 cops, fins que la víctima perdia el sentit. Després d'un descans quan la víctima recuperava els sentits, tornava l'interrogatori. Normalment les victimes d'aquest suplici no aguantaven més d'un dia o dos i confessaven tot el que els interrogadors volien.
Així ho entén l'antropòleg Marvin Harris, que interpreta que la persecució de la bruixeria no es basava en destruir-la sinó en crear-la, per evitar revoltes socials contra els poders polítics, religiosos o terratinents de l'època per la fam, la misèria i les malalties.
Així ho entén l'antropòleg Marvin Harris, que interpreta que la persecució de la bruixeria no es basava en destruir-la sinó en crear-la, per evitar revoltes socials contra els poders polítics, religiosos o terratinents de l'època per la fam, la misèria i les malalties.
En d’altres entrades d’aquests blogs hem aprofundit en el tema, raó per la
qual aquí ens limitarem a centrar-nos en aquells aspectes que puguin ajudar-nos
a explicar el cas de la Napa, per a tenir una aproximació podeu veure:
La importació a terres catalanes de l'escomesa del gremi dels bruixots respon segons els historiadors com mossèn Antoni Pladevall, autèntica autoritat en la matèria, a una assimilació de la culpabilització.
"La societat en general era flagel·lada per pestes, males collites, sequeres, inundacions, com la de 1617, i la mortaldat infantil, era castigada o aclaparada amb els impostos i les contribucions a les justícies senyorials o a la corona i era totalment impotent davant les malalties i les arbitrarietats de senyors i bandolers, i altres calamitats que es podrien esmentar. De tot això n’hi havia d’haver un culpable, algú que anés contra la societat cristiana o la religió, que, per a molts, més que una obertura d’esperit, era una espècie de resignació fatalista. El gran culpable de tot era, no cal dir-ho, el diable, pare i causa de tots els mals, el qual, per escampar la majoria de flagells que afectaven la societat, se servia dels seus amics o súbdits, les bruixes i els bruixots, que ocasionaven, a instigació del diable, les pedregades, les sequeres, les malalties, la mortaldat infantil i tots els mals que experimentava la societat cristiana" , explica Pladevall.
Les bruixes i la seva caça, un episodi fosc, escabrós i negre de la història catalana que s'ha perllongat en la memòria com una mena de tòtem popular que bateja festes, turons, places, gorgues i racons. I no sempre, per no dir ben poc, amb la col·laboració de la temuda Inquisició. Cal tenir present que en el cas català, la majoria dels judicis contra les bruixes, van ser dutes a terme per les autoritats civils, sempre dins del context de la lluita de la petita noblesa rural per mantenir els seus privilegis, contra els tribunals eclesiàstics, o centrals.
Un altre turment al que van haver d'enfrontar-se les nostres bruixes va ser "el de corda", o potro. L'acusada era fortament estirada per les extremitats, fins que les articulacions d'aquestes cedien. A cops, aquest turment era acompanyat de l'ofeg amb aigua introduida a la boca.
D'Altafulla a Igualada, de Vic a Cervera i fins al Lluçanès les bruixes van fer història. De fet, Sant Feliu Sasserra reviu any rere any aquesta etapa sinistra de la història popular catalana. Al capdavall, hi tenen tot el dret ja que la darrera execució d'una bruixa a Catalunya es perpetrà –ja veurem la polèmica sobre aquest punt- en aquest racó poètic del Lluçanès. Fou al Serrat de les Forques, indret situat en un extrem del poble, on morí la Maria Pujol, la Napa, penjada i torturada va exhalar el seu darrer sospir malèfic (?¡), va ser un fred 8 de gener de 1767.
D'Altafulla a Igualada, de Vic a Cervera i fins al Lluçanès les bruixes van fer història. De fet, Sant Feliu Sasserra reviu any rere any aquesta etapa sinistra de la història popular catalana. Al capdavall, hi tenen tot el dret ja que la darrera execució d'una bruixa a Catalunya es perpetrà –ja veurem la polèmica sobre aquest punt- en aquest racó poètic del Lluçanès. Fou al Serrat de les Forques, indret situat en un extrem del poble, on morí la Maria Pujol, la Napa, penjada i torturada va exhalar el seu darrer sospir malèfic (?¡), va ser un fred 8 de gener de 1767.
En general la tradició oral i escrita
sobre la bruixeria, sosté l’opinió de que les bruixes eren tals, es a dir
malèfiques, avui molts investigadors sostenen que aixó no és així, o com a
mínim és molt difícil de constatar. La ignorància o la mala fe dels que
les interrogaven, torturaven i finalment
jutjaven, eren els veritables creadors de bruixes. Almenys aixó pot deduir-se de la ràpida difució de les obres dels inquisidors com el Malleus Maleficarum, que va ser el creador de la "demonologia".
Però tornem a la nostre protagonista:
Que ens expliquen les llegendes:
La llegenda de la Napa: (No es coneix l’origen de la llegenda amb exactitud
però calculem que com a mínim al segle
XIX es va començà a transmetre la llegenda oralment.)
El "fuet" va ser ampliament utilitzat. En ocasions a la "estrapada" se li afegia el fuet.
“Hi ha havia una vegada (aquesta formula indeterminada i
molt ambigua, sol associar-se en mites i llegendes, al “In illo tempore” de les
misses llatines) una dona molt vella que
vivia a Prats de Lluçanès. Quan la gent la va veure, es van convèncer que era
una bruixa. Ella és petita i rabassuda, una mica calba i amb la cara molt
arrugada. Tenia les gales plenes de crostes, potser per la brutícia
acumulada i les dents posades de qualsevol manera; li sobresortien d’una
boca immensa. Sempre se la veia amb els ulls lleganyosos i portava un monyet
que es lligava amb una cinta vermella. -Vella, lletja, bruta, son tres elements
molt característics de el tòpic popular sobre les bruixes catalanes. També pot
ser tot el contrari, extremadament boniques, com la Beneita de Seva -.
Ningú sabia de què vivia però mai havia
patit gana. –Un altre element sospitós, era independent econòmicament, en una època
en que les dones estaven complertament sotmeses als homes-
Amanyagava la quitxalla atraient-los a casa seva i els
donava llavors de carbassa de bon gust, una gormanderia molt esperada pels més
menuts. Si es deixaven pentinar, els n’oferia més. Però tots els que s’havien
deixat pentinar acabaven morint i la justícia va decidir intervenir-hi. Desprès
de tallar els cabells a les criatures, van descobrir que les criatures portaven
una agulla clavada al cap. –Aixó és veritablement estrany, una criatura a la
que li claven una agulla al cap, tornarà a deixar-se pentinar per la mateixa
persona?, no ho dirà a ningú?. Més aviat ens inclinem a pensar que es tracta d’una
referència cultural, una imatge afegida, cercant similituds amb determinades practiques,
com ara el Vudú.-
Varen anar a buscar la Napa a casa seva, però els va ser
difícil agafar-la perquè els esperava al capdamunt de l’escala amb un tallant
de trinxar carn.
Finalment, van entrar per la part del darrera
inesperadament, se la van emportar. A casa seva hi havia trossos d’una criatura que s’havia
trobat llençada en un femer del poble. Concretament es tractava del braç
esquerre i del fetge cuit amb sang. Llavors van recordar que els més vells ja
advertien que mai hi havia hagut tantes desgràcies als més petits.
La van tancar a la presó del poble posant-li un dogal al
coll i lligant-la amb una anella de ferro a la paret.
Per jutjar-la se la van
endur a Barcelona i allà fou condemnada a mort i penjada a la forca”. – Més que
un judici per bruixeria, sembla tractar-se només d’un homicidi. Recordem que
els tribunals judicials –no de la Inquisició- no cremaven a les bruixes, sinó
que senzillament les penjaven a la forca.
Sobre aquest cas, en Jordi Torres,
en una entrevista que podreu trobar més endavant ens diu: “Pel que fa a
documents que puguin estar a l’Arxiu Episcopal de Vic, hi vaig anar tots els
dimecres durant mesos i no hi vaig trobar res. El més important ho tenen a la
Cúria Fumada i no hi deixen accedir. Jo tampoc m’he endinsat molt en el
tema, però és una llàstima que no es pugui disposar de tota la informació que
existeix, ja que es corre el risc de caure en errors. Per exemple, Ainaud de
Lasarte va escriure que al segle XVII es produïren els processos de les bruixes
de Vic, entre 1618 i 1620, en un dels quals es condemnà a mort la bruixa Napa
de Prats, i això últim és incorrecte.
Lluïsa- És clar, en realitat
va ser ajusticiada l’any 1767.
Jordi- Exacte, però a partir
d’aquesta font s’han propagat diversos errors sobre la bruixa Napa, com
que va ser l’última bruixa executada a Catalunya, quan ho va ser
per delinqüent i no per bruixa, o que va ser penjada al Serrat de les
Forques.
Lluïsa- Doncs moltes
entrades d’internet reprodueixen aquestes pífies.
Per al lector interessat
faig un incís per aclarir el tema de la bruixa Napa. A la Gran
Enciclopèdia Catalana es diu: «...ja al XVII, els processos de les bruixes de
Vic (1618-20), amb la mort de la famosa bruixa dita La Napa, del Lluçanès...»,
però és una errada. Maria Pujol, la bruixa Napa, era una dona dement que
vivia a Prats de Lluçanès. El dia 22 de desembre de 1766 es va trobar al femer
de can Vilanova el cos mutilat de Maria Anna Riambau, una nena de quatre anys:
«...degollada amb l’esquena dreta descarnada i el braç esquerre tallat al mig,
els quals membres (el fetge i el braç) són trobats a la pròpia habitació de
Maria Pujol, vídua. La nena és revisada pel batlle, la vídua és detinguda i
portada a la presó. Finalment el seu cos és desenterrat i embalsamat (el de la
menuda?) fins que se’l requereixi per altra providència del que se segueix
a l’Audiència de Barcelona». Malgrat la dada ambigua del cos, el text deixa
clar que el procés es va seguir a Barcelona. Per aquest crim, i no per bruixa,
Maria Pujol va ser executada el 8 de gener de 1767 i segons Mossèn Josep Valls:
«Encara donà mal temps als cirurgians [...] que tingueren d’embalsamar-la». No
he pogut esbrinar on va acabar el cos, embalsamat o no, de Maria Pujol, però
segur que no va ser penjada al Serrat de les Forques”.
Per altra banda, Mossèn
Josep Valls en el seu llibre: "PRATS DE LLUSSANÉS. Resum histórich",
ens diu que: “a l’ arxiu parroquial de Santa Eulària consta la mort de la
renomenada bruixa Napa, que matá per maleficis a la nena Maria Ana Riambau de 4
anys, del carrer de can Portell. Era? 22 de Desembre de 1766. Se deya la
suposada bruixa Maria Pujol y llensá al femer de can Vilanova el 'cos mutilat
de la víctima y guardava en sa casa el braç esquerre y el fetje cuyt ab sang.
Per aqueix crim "et impietatem inter christianos inauditam" fou
executada a 8 de Janer de 1767, havent rebut els sagraments. Encara donà mal
temps als cirurgians Pere Màrtir Bujons y Anton Mingas que tingueren d’embalsamar-la".
Representació a la Fira de les Bruixes de l'execució de la Napa.
Un altre testimoni
ens diu: “Bajo el sobaco llevaba un cesto donde,
al decir de las gentes, había una serpiente que era el demonio y con su ayuda
hacía maleficios. Fue inculpada judicialmente de la desaparición de un niño y,
registrada su casa, aparecieron restos de los intestinos de la criatura. Fue
conducida presa a Vic y las gentes pedían a voz en grito que fuera quemada.
Pasó a la cárcel de Barcelona y dícese que unos parientes suyos muy ricos la
envenenaron para quitarse tamaña afrenta”.
Com podeu veure, la manca d’informació fa volar la
imaginació, aquí trobem un altre dels elements tòpics de la bruixeria, l’ajut d’un
dimoni personal adquirit durant la cerimònia d’acceptació de la bruixa.
Al igual que va passar amb els bandolers, també hi ha
hagut una tendència a convertir les bruixes en personatges “heroics”. Visió romàntica:
.jpg)
“És un
paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona
d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a
presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix
la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat
permet veure els objectes i les formes de les persones.
Assegudes
sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones.
Estan quietes, com abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta
és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna,
s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.
L’una
és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben
pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha
sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom
és Ermesenda.
L’altra
és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que
està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu
cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.
Tu
per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.
Per
amor, per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.
Per
amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.
Vós,
senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i
furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves
herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava
perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!
Qui
ets? – li requereix la dama.
Jo
sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.
Què
et va passar?
Em
vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants
d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis
rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure
perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb
ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder
ser tan boja?
Què
va passar aleshores? – li demana la senyora.
El
vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li
vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels
homes. Va ser un estiu inoblidable.
Bé,
si tot era així de meravellós, què us va succeir?
Quan
vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la
Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels
cingles per fer un conjur amb el dimoni.
I...
Va
demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va
acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va
acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.
I
tu què vas dir?
Jo,
pobra de mi, tothom em coneixia com a bruixa. Com que estava enamorada, vaig
callar pel bé d’aquell home.
I
després?
Van
voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no
sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves
entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va
ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment
desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades
i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer
impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i
jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va
impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i
la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el terra.
Pobra
dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.
Narració
de Miquel Pujol Mur, Berga, 31 maig 2007
Una
altre narració:
LA BRUIXA DE PRATS
Per fi li portaven el llibre que havia demanat. Era un llibre polsós,
publicat feia gairebé un segle, escrit per un tal mossèn Valls, de Vic.
S’explicava la història d’una bruixa. La bruixa Napa d’una vila de l’interior,
de Prats de Lluçanès. Es tractava d’un relat on es parlava d’uns fets
ocorreguts a la segona meitat del segle XVIII, al voltant d’una dona vella,
sola, d’aspecte misteriós i sinistre. La gent se la mirava malament perquè no
se li coneixia cap feina i ningú no sabia com aconseguia subsistir. S’entenia
força amb els nens i nenes del poble. Els donava dolços i llavors de carabassa.
A la vella li agradava acaronar i pentinar els menuts, però hom va observar que
els qui passaven més temps amb la Napa acabaven morint-se. Davant d’això, la
Justícia va intervenir. Van regirar casa seva i van descobrir òrgans humans:
braços, fetges, cames, ulls de canalla.
La bruixa Napa era el prototipus de bruixa europea de l’època: dona, soltera, gran, que vivia sola i amb un cert grau d’independència, la qual cosa feia concentrar els temors ancestrals d’una societat patriarcal. Com era de suposar van tancar-la a la presó. Primer la van lligar a una anella de ferro a la paret. Més tard, se la van endur a Barcelona on fou penjada a la forca el 8 de gener de 1767. Aquí s’acabava el relat de la dissortada bruixa Napa, que vivia en una casa de Prats de Lluçanès, anomenada Can Nap, i que en realitat es deia Maria Pujol.
La bruixa Napa era el prototipus de bruixa europea de l’època: dona, soltera, gran, que vivia sola i amb un cert grau d’independència, la qual cosa feia concentrar els temors ancestrals d’una societat patriarcal. Com era de suposar van tancar-la a la presó. Primer la van lligar a una anella de ferro a la paret. Més tard, se la van endur a Barcelona on fou penjada a la forca el 8 de gener de 1767. Aquí s’acabava el relat de la dissortada bruixa Napa, que vivia en una casa de Prats de Lluçanès, anomenada Can Nap, i que en realitat es deia Maria Pujol.
S'havia trobat, en una estranya web irlandesa, la transcripció de la crònica
del procés feta el mateix any 1767 pel secretari del corregidor de Barcelona.
Deia així:
“Avui, 8 de gener de l’any de Nostre Senyor de 1767, havent rebut els sagraments , ha estat executada a la forca i després cremada la coneguda bruixa Maria Pujol, Napa de sobrenom, natural de la vila de Prats de Lluçanès. Després de ser torturada durant sis dies i sis nits amb ferros roents i cremant les seves ferides amb sofre, la tal bruixa ha confessat les seves malvestats contra la nena Maria Anna Riambau, de quatre anys, que havia estat morta per la bruixa i amagat el seu cos en un femer. La bruixa havia guardat a ca seva el braç esquerre de la criatura i el fetge, que havia cuit en sang. L’esmentada Maria Pujol davant els jutges d’aquesta ciutat ha confirmat per pròpia voluntat la confessió arrancada amb la tortura.
“Avui, 8 de gener de l’any de Nostre Senyor de 1767, havent rebut els sagraments , ha estat executada a la forca i després cremada la coneguda bruixa Maria Pujol, Napa de sobrenom, natural de la vila de Prats de Lluçanès. Després de ser torturada durant sis dies i sis nits amb ferros roents i cremant les seves ferides amb sofre, la tal bruixa ha confessat les seves malvestats contra la nena Maria Anna Riambau, de quatre anys, que havia estat morta per la bruixa i amagat el seu cos en un femer. La bruixa havia guardat a ca seva el braç esquerre de la criatura i el fetge, que havia cuit en sang. L’esmentada Maria Pujol davant els jutges d’aquesta ciutat ha confirmat per pròpia voluntat la confessió arrancada amb la tortura.
El Plà de Sant Antoni de Barcelona, aproximadament el 1868.
Abans de ser portada al lloc de l’execució, el Pla de Sant Antoni, la desgraciada ha combregat i ha lliurat al capellà un escrit dirigit al batlle de la molt santa ciutat de Vich. Amb silenci i sense mostres de desesperació, la bruixa s’ha posat ella mateixa la corda al coll i ha expirat sense dir ni mitja paraula ni emetre cap gemec.
Dono fe d’aquests fets, succeïts a la ciutat de Barcelona.
Josep Reguant i Campany
Secretari del Corregidor de Barcelona”
Abans de ser portada al lloc de l’execució, el Pla de Sant Antoni, la desgraciada ha combregat i ha lliurat al capellà un escrit dirigit al batlle de la molt santa ciutat de Vich. Amb silenci i sense mostres de desesperació, la bruixa s’ha posat ella mateixa la corda al coll i ha expirat sense dir ni mitja paraula ni emetre cap gemec.
Dono fe d’aquests fets, succeïts a la ciutat de Barcelona.
Josep Reguant i Campany
Secretari del Corregidor de Barcelona”
Església de SantDalmau a Vilobi d'Onyar.
Dels arxius de l’església de Sant Dalmau, La carta anava dirigida a un tal Francesc Pujol i Roca, batlle de Vic.
La carta deia així:
“Estimat Francesc,
Encara que no em coneixes i que mai m’has vist, si sé que la teva mare, la meva germana Mundeta, t’havia parlat de mi en alguna ocasió.
Com ja deus saber he estat acusada de bruixa i d’aquí a poques hores moriré a la forca. No he volgut recórrer ni a tu ni al teu càrrec de batlle per intentar salvar-me d’aquesta situació. Si hom hagués sabut la nostra relació de parentiu, segurament la teva reputació personal i les teves aspiracions polítiques se n’haguessin ressentit. No obstant, m’he decidit a escriure’t aquesta carta per alleugerir-me i manifestar a algú que sabrà entendre la veritable explicació de la terrible situació en la que em trobo. També vull que, si has arribat en algun moment a creure en bruixes, reflexionis sobre les coses que t’he de dir.
Jo, Francesc, no sóc cap bruixa. Les bruixes no han existit, no existeixen ni existiran mai. Les restes humanes que han trobat casa meva han estat col·locades per la Santa Inquisició. Jo no he mort ni he esquarterat ningú, mai he fet cap ritual màgic amb la intenció de fer mal. Tot el que he admès i he signat ha estat perquè m’han infringit terribles tortures de les que vull estalviar-te el seu detall. Si hagués negat la meva declaració, m’haguessin tornat a martiritzar amb més crueltat i virulència de la que ho han fet.
Francesc, el resultat de la cacera de bruixes, a part dels cossos carbonitzats o podrits a la forca, consisteix en que els pobres de tota la Cristiandat han arribat a creure que són víctimes de bruixes i diables, en comptes de ser víctimes de reis, nobles, bisbes o corregidors. Si els sostres de les cases s’enfonsen, si la civada s’asseca, si el vi s’ha fet agre, si les febres s’emporten els fills, la culpa és d’un veí o d’una veïna, sola, pobra i desemparada.
El malgovern dels estats per part de reis o prínceps; el robatori als pagesos per part de bisbes o nobles no són responsable de la nostra misèria i postració, són els dimonis imaginaris amb forma humana, són les bruixes... Preocupat per les activitats fantàstiques d’aquests dimonis, el poble, miserable, afamat i embogit atribueix els seus mals a les bruixes en comptes de fer-ho a la corrupció de l’Església o a la rapacitat dels senyors. Estem vivint un temps abominable, on les dones velles, indefenses i solitàries representen el mal i som sacrificades sense compassió. On els senyors són cada cop més poderosos i els pobres estan cada cop més desposseïts i són més ignorants. Una època de derrota, de fracàs per al poble que celebra la mort de pobres dones com jo i no s’aixeca per demanar més pa o un repartiment d’aquesta dissortada terra nostra. Aquest, Francesc, és el secret de nobles i capellans, aquesta és la nostra desgràcia.” Text de Ramon Breu
Conversa amb Jordi Torres i Sociats
(Maria Lluïsa Latorre)
Jordi
Torres i Sociats va néixer a Oristà l’any 1942, és autor de diversos llibres
que recullen històries, llegendes i costums relacionades amb la vida a pagès i
forma part del Grup de Treball de Transhumància del Solc. El seu últim llibre, A toc de campana. Com es vivia a la
Catalunya rural, va sortir publicat el novembre de 2009.
Vaig conèixer el senyor Jordi
Torres i Sociats un matí de l’agost de 2007. Jo havia anat a l’Ajuntament de
Sant Feliu Sasserra per buscar-hi informació sobre la cacera de bruixes al
Lluçanès i una noia molt amable em va parlar d’ell i em va indicar la seva
adreça. Jordi Torres viu molt a prop del Serrat de les Forques, un indret
situat en un extrem del poble, a dalt d’un turó, on entre els anys
1619 i 1620 van penjar sis dones acusades de bruixeria. Vaig dirigir-m’hi
amb la intenció de concertar-hi una cita per un altre dia, però em va convidar
a passar a la casa i vam mantenir una xerrada molt entranyable i fructífera.
Lluïsa- Com és que es va
interessar pel tema de la bruixeria?
Jordi- Des de petit que he
sentit curiositat per totes les històries populars i llegendes. Durant molts
anys vaig anar recopilant —i encara ho continuo fent— tot de
rondalles i anècdotes que els ancians m’explicaven, i n’hi havia sobre bruixes
plenes de maldat, d’altres de bondat, de bruixes remeieres...
Lluïsa- I què me’n diu de
les dones que van ser acusades i que tenim ben documentades?
Jordi- Les dones que van ser
acusades de bruixes eren remeieres i llevadores. El senyor de la vila tenia
molt poder, en el cas del Lluçanès, si hi tenies alguna diferència queies en
desgràcia. Però no actuava ell directament, només havia de deixar anar davant
d’uns quants vilatans que creia que la tal era bruixa i els altres ja li feien
la feina bruta. Per exemple la remeiera i llevadora Montserrada Fàbregas,
coneguda com la Graciana, després d’uns anys de bon servei com a majordoma a la
casa del patrici Francesc Sala, a Sant Feliu Sasserra, va ser acusada perquè es
va discutir amb la sogra del senyor, la noble dama Esperança Sala i
Sansalvador.
Lluïsa- Vol dir que van perseguir
les dones que s’havien enfrontat al senyor de la vila?
Jordi- Al servei del senyor hi
havia moltes criades, i en tenia una d’exclusiva per a ell. Se la
beneficiava durant un temps i quan se’n cansava, o ja no la volia, se’n
desfeia. Si no havia quedat embarassada, la casava amb algú del poble a canvi
d’una gratificació, si havia tingut una criatura era més difícil, però
s’intentava. En tot cas, quan la noia quedava embarassada, el senyor recorria a
la llevadora perquè li provoqués un avortament. Si aquesta s’hi negava
s’enemistaria amb el senyor, però si l’hi practicava passaria a «saber massa»,
totes dues situacions podien desembocar en una acusació de bruixeria.
»Quan la minyona no es podia
col·locar, el senyor la deixava a la seva sort i aquesta, rebutjada per tots,
no tenia on anar. Moltes acabaven vivint en coves, cases abandonades i mig enderrocades,
sense res, i amb els anys adquirien la imatge associada a la bruixa de dona
escabellada, amb berrugues, arrugada, bruta...
Lluïsa- Veig que és un altre
prototip de bruixa, diferent al de les guaridores, però aquestes dones no van
ser acusades, oi?
Jordi- No, només van patir
el menyspreu dels seus veïns i van ser com enterrades en vida.
Lluïsa- Condemnades a l’ostracisme. En
canvi, la seva imatge és la que ha perdurat a través dels segles i és la que
associem a les bruixes... Tornant a les guaridores, què en sap sobre els seus
mètodes per guarir?
Jordi- No hi ha res escrit
sobre això, fins i tot molta informació dels mateixos processos judicials es va
cremar. Els del Lluçanès es van salvar perquè es trobaven en uns documents que
Ramon Vinader va donar a Menéndez y Pelayo, aquest no hi va prendre gaire
interès i van quedar retinguts a la seva biblioteca.
Lluïsa- Tinc entès que Ramon
Vinader probablement els va escamotejar d’algun arxiu vigatà. Sort
que, després d’un segle, Lluís Orriols els va estudiar acuradament i ens
en va presentar el contingut al seu llibre Les bruixes Segrestades, publicat l’any 1994.
Jordi- Pel que fa a
documents que puguin estar a l’Arxiu Episcopal de Vic, hi vaig anar tots els
dimecres durant mesos i no hi vaig trobar res. El més important ho tenen a la
Cúria Fumada i no hi deixen accedir. Jo tampoc m’he endinsat molt en el
tema, però és una llàstima que no es pugui disposar de tota la informació que
existeix, ja que es corre el risc de caure en errors. Per exemple, Ainaud de
Lasarte va escriure que al segle XVII es produïren els processos de les bruixes
de Vic, entre 1618 i 1620, en un dels quals es condemnà a mort la bruixa Napa
de Prats, i això últim és incorrecte.
Lluïsa- És clar, en realitat
va ser ajusticiada l’any 1767.
Jordi- Exacte, però a partir
d’aquesta font s’han propagat diversos errors sobre la bruixa Napa, com
que va ser l’última bruixa executada a Catalunya, quan ho va ser
per delinqüent i no per bruixa, o que va ser penjada al Serrat de les Forques.
Lluïsa- Doncs moltes
entrades d’internet reprodueixen aquestes pífies.
Per al lector interessat
faig un incís per aclarir el tema de la bruixa Napa. A la Gran
Enciclopèdia Catalana es diu: «...ja al XVII, els processos de les bruixes de
Vic (1618-20), amb la mort de la famosa bruixa dita La Napa, del Lluçanès...»,
però és una errada. Maria Pujol, la bruixa Napa, era una dona dement que
vivia a Prats de Lluçanès. El dia 22 de desembre de 1766 es va trobar al femer
de can Vilanova el cos mutilat de Maria Anna Riambau, una nena de quatre anys:
«...degollada amb l’esquena dreta descarnada i el braç esquerre tallat al mig,
els quals membres (el fetge i el braç) són trobats a la pròpia habitació de
Maria Pujol, vídua. La nena és revisada pel batlle, la vídua és detinguda i
portada a la presó. Finalment el seu cos és desenterrat i embalsamat (el de la
menuda?) fins que se’l requereixi per altra providència del que se segueix
a l’Audiència de Barcelona». Malgrat la dada ambigua del cos, el text deixa
clar que el procés es va seguir a Barcelona. Per aquest crim, i no per bruixa,
Maria Pujol va ser executada el 8 de gener de 1767 i segons Mossèn Josep Valls:
«Encara donà mal temps als cirurgians [...] que tingueren d’embalsamar-la». No
he pogut esbrinar on va acabar el cos, embalsamat o no, de Maria Pujol, però
segur que no va ser penjada al Serrat de les Forques.
Lluïsa- I les dones que practicaven la màgia pròpiament dita, les fetilleres?Jordi- Les dones que realment tenien poders no van ser acusades. Els senyors també eren supersticiosos i les temien.
Lluïsa- Què ha volgut dir amb «tenien poders»? Que elles es pensaven que en tenien? I de qui els obtenien aquests poders, en qui creien, en Déu, en el diable...?
Jordi- Eren dones que no creien en res i creien en tot, havien d’anar un cop a l’any a Montserrat per renovar els seus poders perquè durant l’any feien una gran despesa d’energia i consum de facultats curatives i endevinadores. Fins no fa gaire encara s’explicava que la muntanya de Montserrat estava repleta d’una immensa càrrega d’energia màgica i que cada vuit de setembre, les bruixes i bruixots, endevinadors/es i curanderos/es del Lluçanès, també els qui es dedicaven a fer mal, hi pujaven per carregar-se de l’energia necessària per treballar durant l’any.
Lluïsa- Ara que ho diu, he de reconèixer que després d’haver analitzat molta informació sobre la cacera de bruixes, la impressió que m’ha anat quedant és que les dones que suposadament tenien poders, fos per perjudicar o per beneficiar, no estaven entre les acusades.
Entre els anys 1619 i 1620 al poble de Sant Feliu Sasserra van ser penjades sis dones acusades de bruixes.
Escric al meu quadern que la por que suscitaven, com una explicació de per què no van ser perseguides, és versemblant, però sembla que se me n’escapi alguna cosa. Mentrestant Jordi Torres em parla d’històries de bruixes que es transformaven en gats per cometre les seves malifetes, que bruixaven criatures que poc després morien, de famílies que tot plegat descobrien que la inofensiva àvia era una bruixa, de fruites embruixades, de perills que assetjaven a les cruïlles de camins i per això s’hi aixecava un pedró amb una creu per protegir-se’n, de dones d’aigua que s’apareixien de manera inesperada... Ho fa amb un convenciment que em decideixo a preguntar-li:
Lluïsa- Però que vostè se les creu, aquestes històries?
Jordi- He pogut escoltar, de primera mà, successos que no tenen una explicació racional i, després d’entrevistar algunes persones iniciades en la màgia i en el món de l’ocult, he tingut l’oportunitat de veure i experimentar coses increïbles.
Em quedo una estona perplexa mentre me n’insinua alguna, però no vol entrar en detalls ni contestar les preguntes que em suscita. Deixo el tema de les creences i el misteri i li demano que em dediqui els meus exemplars de dos dels seus llibres, un és Bruixes a la Catalunya interior i l’altre Por, màgica i tresors a la Catalunya interior.
Lluïsa- Què creu que va motivar que la majoria de víctimes de la cacera de bruixes fossin dones?
Jordi- Hi van influir moltes coses, una terrible misogínia, una societat en crisi, les maltempsades, els homes que es volien enriquir fent creure que podien reconèixer les bruixes, em refereixo als descobridors de bruixes, fins i tot algunes dones van ser acusades de bruixes perquè es van negar a concedir els seus favors a homes importants.
»En el cas del Lluçanès les víctimes majoritàriament eren llevadores i bones remeieres, cosa que els permetia mantenir un contacte molt estret amb la població més desvalguda i sotmesa pels qui exercien el poder. A causa del seu ofici coneixien de primera mà la vida i les intimitats tant dels grans propietaris com de les famílies humils. No és inversemblant de veure, darrere d’aquestes acusacions, l’actuació personal de l’oligarquia vilatana per tal de desfer-se de persones indefenses que sabien massa i que mantenien alhora ferms vincles amb la comunitat. »
Hem de tenir en compte, també, que en aquella societat la dona era considerada inferior i impura. Després d’infantar, la dona esdevenia impura a causa del pecat que suposava parir amb dolor, havia d’estar tancada a casa perquè podia transmetre la seva impuresa als que la tocaven —només podia tenir contacte amb el marit— i no en sortia fins passats quaranta dies, quan anava a la missa de purificació.»
Quan les dones complien quaranta anys les feien anar de negre amb un mocador al cap, per por a les banyes, ja que se suposava que la dona estava en la plenitud de la seva sexualitat mentre que l’home dequeia. Dones com Marquesa Vila, la Graciana o altres acusades podien haver desafiat aquesta i altres imposicions. Pesaven molts prejudicis sobre les dones.
Per desgràcia encara avui dia pesen molts prejudicis sobre les dones. Queden moltes preguntes i no totes tenen resposta, però ho hem de deixar. M’acomiado de Jordi Torres amb moltes ganes de tornar un altre dia per reprendre la nostra xerrada. Ha sigut un interlocutor planer, gentil i honest i des d’aquí li vull expressar el meu agraïment més profund.
Bé, com sempre espero que us hagi estat útil i interessant.
Lluïsa- I les dones que practicaven la màgia pròpiament dita, les fetilleres?Jordi- Les dones que realment tenien poders no van ser acusades. Els senyors també eren supersticiosos i les temien.
Lluïsa- Què ha volgut dir amb «tenien poders»? Que elles es pensaven que en tenien? I de qui els obtenien aquests poders, en qui creien, en Déu, en el diable...?
Jordi- Eren dones que no creien en res i creien en tot, havien d’anar un cop a l’any a Montserrat per renovar els seus poders perquè durant l’any feien una gran despesa d’energia i consum de facultats curatives i endevinadores. Fins no fa gaire encara s’explicava que la muntanya de Montserrat estava repleta d’una immensa càrrega d’energia màgica i que cada vuit de setembre, les bruixes i bruixots, endevinadors/es i curanderos/es del Lluçanès, també els qui es dedicaven a fer mal, hi pujaven per carregar-se de l’energia necessària per treballar durant l’any.
Lluïsa- Ara que ho diu, he de reconèixer que després d’haver analitzat molta informació sobre la cacera de bruixes, la impressió que m’ha anat quedant és que les dones que suposadament tenien poders, fos per perjudicar o per beneficiar, no estaven entre les acusades.
Entre els anys 1619 i 1620 al poble de Sant Feliu Sasserra van ser penjades sis dones acusades de bruixes.
Escric al meu quadern que la por que suscitaven, com una explicació de per què no van ser perseguides, és versemblant, però sembla que se me n’escapi alguna cosa. Mentrestant Jordi Torres em parla d’històries de bruixes que es transformaven en gats per cometre les seves malifetes, que bruixaven criatures que poc després morien, de famílies que tot plegat descobrien que la inofensiva àvia era una bruixa, de fruites embruixades, de perills que assetjaven a les cruïlles de camins i per això s’hi aixecava un pedró amb una creu per protegir-se’n, de dones d’aigua que s’apareixien de manera inesperada... Ho fa amb un convenciment que em decideixo a preguntar-li:
Lluïsa- Però que vostè se les creu, aquestes històries?
Jordi- He pogut escoltar, de primera mà, successos que no tenen una explicació racional i, després d’entrevistar algunes persones iniciades en la màgia i en el món de l’ocult, he tingut l’oportunitat de veure i experimentar coses increïbles.
Em quedo una estona perplexa mentre me n’insinua alguna, però no vol entrar en detalls ni contestar les preguntes que em suscita. Deixo el tema de les creences i el misteri i li demano que em dediqui els meus exemplars de dos dels seus llibres, un és Bruixes a la Catalunya interior i l’altre Por, màgica i tresors a la Catalunya interior.
Lluïsa- Què creu que va motivar que la majoria de víctimes de la cacera de bruixes fossin dones?
Jordi- Hi van influir moltes coses, una terrible misogínia, una societat en crisi, les maltempsades, els homes que es volien enriquir fent creure que podien reconèixer les bruixes, em refereixo als descobridors de bruixes, fins i tot algunes dones van ser acusades de bruixes perquè es van negar a concedir els seus favors a homes importants.
»En el cas del Lluçanès les víctimes majoritàriament eren llevadores i bones remeieres, cosa que els permetia mantenir un contacte molt estret amb la població més desvalguda i sotmesa pels qui exercien el poder. A causa del seu ofici coneixien de primera mà la vida i les intimitats tant dels grans propietaris com de les famílies humils. No és inversemblant de veure, darrere d’aquestes acusacions, l’actuació personal de l’oligarquia vilatana per tal de desfer-se de persones indefenses que sabien massa i que mantenien alhora ferms vincles amb la comunitat. »
Hem de tenir en compte, també, que en aquella societat la dona era considerada inferior i impura. Després d’infantar, la dona esdevenia impura a causa del pecat que suposava parir amb dolor, havia d’estar tancada a casa perquè podia transmetre la seva impuresa als que la tocaven —només podia tenir contacte amb el marit— i no en sortia fins passats quaranta dies, quan anava a la missa de purificació.»
Quan les dones complien quaranta anys les feien anar de negre amb un mocador al cap, per por a les banyes, ja que se suposava que la dona estava en la plenitud de la seva sexualitat mentre que l’home dequeia. Dones com Marquesa Vila, la Graciana o altres acusades podien haver desafiat aquesta i altres imposicions. Pesaven molts prejudicis sobre les dones.
Per desgràcia encara avui dia pesen molts prejudicis sobre les dones. Queden moltes preguntes i no totes tenen resposta, però ho hem de deixar. M’acomiado de Jordi Torres amb moltes ganes de tornar un altre dia per reprendre la nostra xerrada. Ha sigut un interlocutor planer, gentil i honest i des d’aquí li vull expressar el meu agraïment més profund.
Bé, com sempre espero que us hagi estat útil i interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada