dilluns, 6 de juliol del 2009

SERPIENTES DE VERANO


Hace unos cuantos años, cuando comenzaba el verano y la actividad política y social se relajaba, con el inicio de las vacaciones, los periódicos, las cadenas de televisión y en general los medios de comunicación de masas, se quedaban sin noticias importantes y solían dedicarse a otro tipo de "informaciones", en algunos casos falsas, que perseguían, además de seguir vendiendo ejemplares, entretener a la opinión pública, esas noticias eran denominadas peyorativamente: “serpientes de verano”.
Es por ello que hoy, en el inicio de mis propias vacaciones, quisiera dedicar ésta entrada a las serpientes, animales a los que con el tiempo he aprendido a “respetar” dado que son seres tan indispensables como cualquiera otro de los que formamos esa frágil red a la que denominamos "el tejido de la vida".

Sin duda, todos aquellos que hemos sido educados en la tradición judeo cristiana, sentimos un cierto “repelús”, rechazo, cuando no, sencillamente asco, o animadversión, por esas criaturas, a las que sin demasiados motivos, siempre estamos dispuestos a destrozar con un palo, con una piedra, con la ruedas del coche…
Tendremos tiempo, más delante de analizar las causas de ese odio visceral por nuestras hermanas las serpientes, debo decir no obstante, que esa actitud no es ni mucho menos universal, dado que han existido y existen pueblos y culturas en las que la serpiente, o su evolución alada, el dragón, son tenidos en gran consideración.
¿Porqué una entrada dedicada a las serpientes? Parece tan alejada de lo que es común en éste blog... Hace unos días, vino a mis pantallas la imagen siguiente:

Respaldada por una revista científica norteamericana (Live Science), los autores del reportaje no se atrevían a descalificarla, a pesar de hacer constar que la baja resolución de la fotografía no permitía sacar conclusiones definitivas, todo parece indicar que se trata de una pitón gigante de Borneo que tendría unos 100 pies de largo (unos 30 metros) de punta a punta. Como puede imaginar el lector, el escepticismo me llevaba a pensar en un fraude…

AÑADIDO EN MARZO DEL 2010

Como podéis suponer, no iba a dejar éste tema así, colgado, con la duda de si lo que la foto nos mostraba era un fraude o una realidad...
Pues bien, como temíamos, una vez más, las ansias que sentimos de manera natural una buena parte de la humanidad, por todo aquello de sobrenatural o extraordinario, se ha visto burlado por aquellos que sin escrúpulos, juegan con nuestra imaginación.
Hace unos día leí la siguiente notícia por internet:
La supuesta foto del pasado mes de febrero, de autoría desconocida,  de una serpiente gigante en Borneo, de unos treinta metros de largo (la mítica Nabau de las leyendas Iban), es falsa.


La foto original es del africano río Congo.
Y la retocada es del 2002 de un tal Grafx 311, colaborador del Worth 100.com


Otra foto del supuesto avistamiento




Los ríos de Sarawak (uno de los dos estados malayos al noroeste de la isla de Borneo), como el Rajang y el Baleh, llevan las aguas turbias y no azules o claras.

Un timo más para la prensa, que coincidía (con una semana de diferencía) con el descubrimiento en Colombia  de los restos fósiles de Titanoboa, la mayor de las serpientes que hayan existido, hoy en día desaparecida, según los científicos.

Creo que era mi obligación contribuir a desmentir algo que pudiera llevaros a engaño, seguiremos confiando en que nuestra esperanza de comprender mejor el mundo en que vivimos, aprendiendo a amar a todas y cada una de las criaturas con las que compartimos la existencia.
De todas maneras, podéis ver el siguiente vídeo sobre una descomunal pitón de la Isla de Borneo, cazada por un cazador de ranas.


-->
Mantengo el resto del artículo que en mi opinión continua teniendo plena vigencia.
Por cierto quisiera informaros de que éste post, es desde su aparición en éste blog, una de las entradas más visitadas, en especial por los amigos de meso y sudamérica, a los que agradecería, contribuyesen con sus informaciones, experiencias, leyendas, etc., para hacer éste mensaje mucho más rico.

Pero… al poco, recordé otras noticias leídas hace ya bastante tiempo, como la que reproduzco a continuación:
UNA SERPIENTE GIGANTE INTERRUMPE UN PARTIDO
(Perú. Ep-Afp)
Una terrorífica serpiente de unos 40 metros de largo y 5 de ancho apareció en la norteña comunidad de Nuevo Tacna, destruyendo a su paso decenas de árboles para desaparecer en las aguas del río Amazonas, según relatos de pobladores del lugar. Luis Inuma Lavi, trabajador de la Dirección de Desarrollo Rural de la Municipalidad Provincial de Maynas, informó que el animal fue visto el pasado jueves por unos 600 moradores que se alistaban a presenciar un partido por la copa de la Amazonía, principal campeonato de fútbol en Nuevo Tacna.
"Cuando el partido estaba por comenzar, la tierra empezó a temblar como si se tratara de un terremoto, el cielo se oscureció y ante un viento torrencial... apareció un monstruoso animal con las características de una gigantesca serpiente" narró Luis Inuma, quien en la víspera denunció el hecho ante un diario y un canal de televisión local.
Luis Inuma, también describió que el animal tenía sobre su cabeza dos antenas largas parecidas a la trompa de un elefante y dos orejas de un metro de largo. Los vecinos del lugar atribuyeron el caso a una antigua leyenda que habla de la "sachamcuna", inmensa serpiente que suele "aparecer" de las aguas del Amazonas.
c.b”.
Estudios posteriores, señalaron que: "En el año de 1997, sucedió un acontecimiento enigmático en la región de Loreto. En el sector de Nuevo Tacna, a 100 kilómetros de Iquitos, aguas abajo del río Amazonas, se produjo un fuerte deslizamiento del suelo de un bosque que produjo el arrasamiento de docenas de árboles a lo largo de un tramo de casi 500 metros de largo y 50 de ancho, que terminó a orillas del mismo río.
Tal acontecimiento fue atribuido por la gente local y luego por las autoridades municipales de Iquitos, a una descomunal serpiente (boa) que habría despertado luego de un gran letargo y que habría sacudido el bosque a lo largo de su desplazamiento hasta terminar hundiéndose en el río Amazonas.
Lo curioso del caso es que casi nadie de los testigos del suceso pudo observar al inmenso animal; solo aseguran que vieron el desplazamiento de tierra, lodo y árboles provenientes del interior del bosque y que luego terminó sumergiéndose en el río. Estos testigos aseguraban de que la boa venía por debajo del suelo, razón por la cual no pudo ser observada.
Nunca se supo exactamente que sucedió en tal lugar. Algunos investigadores que se apersonaron al área, plantearon la teoría de que un “aguajal” (ambiente acuático con palmeras de aguaje) del interior del bosque se habría desbordado luego de que la noche anterior al suceso se produjera una fuerte lluvia. Es decir que se habría producido una especie de “huayco” amazónico, producido por el desborde de agua que ocasionó el deslizamiento de lodo y tierra que arrasó árboles a su paso hasta terminar en el río Amazonas. Un fenómeno muy poco usual en la Región Amazónica".





Que cada uno sace sus propias conclusiones.
Las historias sobre la existencia de serpientes gigantes datan de hace muchos, muchos años. En las referencias bibliográficas se encuentran informaciones de testigos que dicen haber visto a estos grandes ofidios en los primeros años de la conquista amazónica.
Por ejemplo veamos:
"Un documento muy antiguo, perteneciente a la gobernación de Quijos (1559-1621), cita lo siguiente:
“..... yo enbie a prender a un delincuente a este río de Napo a seys españoles y un escribano que fueron certificaron vieron yr por el río nadando una culebra de mas de setenta pies (21 metros) de largo al parecer y que tenya conchas y la cabeza como una lebrel (liebre) y con orejas y de gordor de un cavallo y le tiraron muchas piedras y no hizo dellas y se metió en un remanzo y se sumyo y admyrados dello preguntaron a los yndios que con ellos yban que hera aquello pues no lo avian visto otras bezes y ellos dixeron ser culebra y aver otras muchas de mayor grandeza que aquella era nyña y pequeña y aunque avian andando los españoles muchas bezes por ay y nunca avina visto tal.....”
A lo largo de los siglos, una gran cantidad de testigos nos hablan de encuentros, ataques, cacerías de enormes monstruos de 13, 20, 35, 40, incluso muchos más metros, vistos aquí y allá, desde Venezuela, hasta la Argentina, pasando por Paraguay, Perú, Colombia y evidentemente Brasil; pero esas historias, en la mayoría de los casos exageraciones provocadas por el miedo, o simples reclamos turísticos, adolecen de falta de pruebas verificables y concluyentes.




En tiempos más recientes, el siglo pasado y el presente, los relatos no sólo no han cesado, o disminuido, sino todo lo contrario, decenas o cientos de noticias difundidas por medios de comunicación pretendidamente serios, como la que abría éstas páginas, o narraciones de testigos, nos siguen recordando la pervivencia del “mito” de los grandes monstruos. En algunos, muy pocos casos, se adjuntan fotografías que pretenden demostrar esas historias, aunque en la mayoría de las ocasiones, la baja calidad, la precipitación o la falta de referentes, cuando no la clara intención de engaño, no nos permiten determinar con precisión la supuesta existencia del pretendido “monstruo”.
Sin pretender ser exhaustivo, me gustaría reproducir un testimonio reciente, se trata de una conversación mantenida en un foro: "México Armado":


"Hola "Viejo", como verás, ya sabía que tendrías ya esas fotos antiguas, el problema es que las fotografías que tenía el ejército peruano que también te quise mandar, eran demasiado pesadas porque son digitales, y para colmo le han puesto filtro, y no me puedo arriesgar a entrar a navegar a su data center porque si no, me cae a mi casa seguridad del estado; sin embargo te puedo decir que el 10% de las fotos que veo publicadas aquí, no corresponden a las verdaderas serpientes gigantes, la anaconda que sale al costado de un bote, no mide más de 8 metros, y las Boas Gigantes tienen una piel totalmente diferente, pues su pellejo está lleno de musgo, parásitos acuáticos y llenos de ranuras por toda su piel, y cuando sacan su cabeza a la superficie, el lomo aparece recién a 12 metros del lugar, casi nunca esconden la cabeza, pues es a través de ella con que hipnotizan a sus víctimas, y también recordar las grandes agallas que poseen al costado de su cabeza, y ese par de huesos que sobresalen arriba de sus ojos, los cuales no son verdes, se ven a sí por el reflejo de las algas del agua. A estos animales sólo se les puede tomar fotos muy raras veces sólo cuando duermen, el ejercito lo hace cuando se encuentra con alguna de ellas, pero luego proceden a dinamitarlas.



Si quieren encontrar alguna viva, es decir la de mayor tamaño que aún existe, se encuentra viviendo en la laguna de Yarinacocha en la región Ucayali, al este de la selva peruana, aquella es la única a la cual se le está prohibido matar por ser la madre de las demás Boas Gigantes de 40 metros, además nunca sale a la superficie por su enorme tamaño, no puede, así como los cocodrilos pueden dormir durante largos meses, este extraño saurio duerme durante años escondido en una de las fosas y cuevas del lago, estas cavernas están conectadas con el río Ucayali, la cual conduce al gran río Amazonas. La gente de esta comunidad protege al animal y lo hacen desde que llegaron los primeros conquistadores.



Este año yo he estado allí, el animal parece ser pacífico y aunque nadie se atreve a sumergirse en sus aguas oscuras, ya ha habido intentos por llevar sumergibles al lugar, pero la empresa resulta carísima porque es inaccesible, se tendría que construirlo en las orillas del mismo lago, si alguno de ustedes llegara a ir al lugar como yo lo hice en el mes de febrero de 2,008, no podrá verlo pero si sentirlo, cuando uno se encuentra almorzando o sentado en el lugar, uno se puede dar cuenta de su presencia debido a que el suelo empieza a temblar y resonar de la nada, obviamente yo me encontraba sobre unas islas flotantes, pero estas empiezan a vibrar y se escucha por debajo del agua como si una ballena azul estuviera haciendo bramidos de baja frecuencia, es decir sonidos graves bajo el agua oscura, a esto de sumaba el oleaje del agua, y las tremendas burbujas que salen del fondo, pero la comunidad no le teme porque dicen que nunca podrá salir a la superficie por ser ciega y demasiado pesada, pues según los indios de la zona, apenas se arrastra en el fondo del lago que tiene cientos de metros de profundidad, abre la boca para tragar peces, y cuando se mueve, es cuando la tierra empieza a temblar. Según los nativos del lugar, este animal tiene 100 metros de longitud, su cuerpo tiene un diámetro de 1,80 centímetros, y su cabeza es del grosor de un autobús. Inexplicablemente el gobierno y el ejército nunca han querido entrar al fondo del lago, sólo los indios que son expertos nadadores y buceadores".



No está mal, ¿no?, por lo menos parece sincero.
De todos los relatos que hemos podido consultar y que no reproducimos para no aburrir soberanamente al lector, podemos entresacar algunas características comunes:
*Tamaño.
Según la visión de los pobladores amazónicos, la boa gigante es un animal que puede alcanzar una longitud de 15 a 40 metros de largo, con un grosor similar al diámetro de un "cilindro o bidón de combustible" o más.
*Cuernos y orejitas en la cabeza.
Varios de los testigos entrevistados y otros de los registrados en las fuentes bibliográficas (……..) aseguran haber visto a algunas de estas bestias con "orejitas", "cuernos" o "astas" en la cabeza. Asimismo afirman que la cabeza tendría forma de caballo, de toro o de liebre.
*Poder hipnotizador
La bestia tendría un poder hipnótico mediante la cual realiza la captura de sus víctimas.
Su tremendo peso le impide moverse con agilidad y para poder alimentarse, la boa ejerce una influencia de "imán" sobre las víctimas que pueden ser animales y personas.
Las víctimas no pueden huir de ese poder y el secreto para neutralizarlo, es cortando tal influencia con el filo de la hoja de un machete. Si una persona encuentra que la boa esta atrayendo a su víctima, debe cortar con su machete el "imán"; es decir propinar un fuerte machetazo al espacio de
aire que está ubicado entre la boa y la víctima. Al realizar este acto, se notará claramente como la víctima, es lanzada con fuerza en sentido contrario a la influencia; como si se hubiera cortado un elástico invisible que lo estaba halando.



*Devoradora de hombres y animales.
Algunos testigos afirman haber observado impotentes, como algunas personas que se estaba bañando en los ríos, fueron supuestamente atrapadas por el animal, quienes entre gritos desgarradores fueron arrastradas hasta desaparecer dentro del agua para siempre.
Aunque son pocos los
registros oficiales, existen muchas afirmaciones de personas que habrían sido devoradas por estos animales en zonas rurales, cuyos registros no existen en los partes policiales.
Muchas personas han desaparecido en los ríos, sin que su cadáver fuera encontrado nunca. Estas desapariciones son atribuidas a la existencia y voracidad de estas boas gigantes.
Tales desapariciones han tejido un velo de misterio y son justificadas por la existencia de grandes boas que habitan bajo las aguas de los ríos, en el interior de cavernas subterráneas.
Al respecto los pobladores de Puerto Maldonado, creen firmemente, que debajo de esta ciudad, entre los ríos Tambopata y Madre de Dios, vivirían descomunales boas en profundas cuevas. Algunos buzos, afirman haber visto unas luces en forma de faros luminosos al interior de estas cuevas, las cuales consideran son los brillantes ojos de la bestia ofídica. Estos buzos habrían ingresado al interior del agua de estos ríos buscando los cadáveres de algunos bañistas ahogados en años anteriores.
Fenómenos relacionados con la presencia de las boas gigantes .
*Fuertes Oleajes.- La existencia de fuertes oleajes en los ríos que llegan con gran fuerza y que origina la
erosión masiva de las orillas, es un fenómeno atribuido al desplazamiento de las boas gigantes dentro del agua. Mucha gente ha sido testigo de estos fuertes oleajes pero sin haber visto al animal, porque según aseguran, el gigante estaría nadando sumergido bajo el agua.
*Fenómenos luminosos en el agua. También existen testigos que habrían observado grandes luces que aparecían en plena oscuridad de la noche, como si fuesen enormes faros desplazándose por la superficie de las aguas del río. Dichas luces son atribuidas a los ojos de la boa gigante que estaría nadando sobre el agua aprovechando la oscuridad de la noche.
*Islas flotantes. En lagunas de gran tamaño, existen islas flotantes de materia vegetal, que de vez en cuando se les observa desplazarse de un lugar a otro. La gente considera que estas islas han crecido sobre el cuerpo de un gran boa, la cual al desplazarse de un lugar a otro en busca de alimento, mueve a la isla; movimiento que puede ser observado por los testigos.
*Objetos extraños. Algunas personas han visto objetos extraños flotando en el agua de lagos y ríos, que atribuyen al cuerpo de boas gigantes.
*Sonidos y rugidos. Asimismo están los fuertes sonidos o "rugidos" que se escuchan provenir de los lagos "vírgenes" (lagos que nunca han tenido influencia humana) y que son atribuidos a la presencia de estas bestias, quienes al estar "bravas" o "rabiando" (molestas) dentro del agua, emiten descomunales bramidos que inclusive hacen vibrar o "temblar" el suelo.
*Tempestades y mal tiempo. Se dice que cuando la boa es perturbada dentro de sus dominios puede originar un "mal tiempo", es decir fuertes tempestades con truenos y relámpagos que hacen huir a los intrusos del lago.



El carácter de éstas boas, va trasformándose cada vez más en una criatura sobrenatural.
Frente a todo ello, que nos aporta la ciencia:
Todas las serpientes son carnívoras. Sus dientes, agudos y recurvados, están presentes en la mandíbula superior, el paladar y la mandíbula inferior.
Dentro del
grupo de las serpientes, está la familia de las boas (Boidae) al cual pertenecen las serpientes de mayor tamaño, entre las cuales esta la anaconda (Eunectes murinus) cuyo tamaño oficialmente corresponde a los 12 metros de largo.



Las boas para matar a sus presas emplean sus fuertes músculos corporales, con los cuales apretujan tanto a la victima que no la dejan respirar y terminan matándola por paro respiratorio y cardiaco. Previamente al "gran apretón", la boa, que está atento a la cercanía de una posible presa midiendo la distancia con su lengua protráctil y bífida, se lanza sobre ella cuando esta a su alcance y, con un ágil y fuerte movimiento de la cabeza, atrapa por cualquier parte el cuerpo del animal. Rápidamente enrolla su cuerpo alrededor de su víctima, formando varios anillos y lo aprieta con tal fuerza que le provoca la muerte.
Una vez muerta la presa entera comienza a ser engullida lentamente, gracias a la capacidad que tiene la boa de abrir desmesuradamente su boca gracias a la movilidad de los
huesos del cráneo. Con ayuda de sus dientes curvados hacia atrás y por la acción de un complicado juego de músculos que manejan los huesos de las mandíbulas, va arrastrando la presa hacia la garganta, hasta engullirla del todo. En el estómago, los fuertes jugos digestivos degradan completamente los órganos, tejidos y huesos de las víctimas.
Las boas constrictoras son las serpientes más grandes que habitan el planeta. Entre estos colosos están, luego de la anaconda que mide hasta 12m, la pitón reticulada de la
India (Pyton reticulatus) de hasta 10 metros de largo, que se distribuye en Birmania, Indochina, península y archipiélago malayos y Filipinas; la pitón africana (Python sebae) de unos 9 metros de longitud. Formas comunes de menores dimensiones, que también habitan Sudamérica, son la boa constrictora (Boa constrictor), la boa esmeralda (Corallus caninus) y la más pequeña (no menor a un metro) la boa arco iris (Epicrathes cenchria) desde Costa Rica hasta Argentina.
Las
investigaciones científicas evidencian algunos fundamentos o principios físicos y biológicos que limitan la existencia de serpientes descomunales.



Tamaño.- Las principales limitantes para la existencia de serpientes con un tamaño corporal muy grande está relacionado con las fuerzas de la gravedad y la
presión atmosférica. Una boa de gran tamaño tendría que tener una estructura corporal apropiada para vencer la fuerza de atracción gravitacional y el empuje de la presión atmosférica, estas fuerzas causarían que el peso del animal será tan elevado que impediría a su cuerpo moverse con agilidad.
Bien es sabido que las boas grandes como la anaconda, cuyos tamaños máximos ha sido registrado científicamente entre los 10 y 12 metros, tienen pesos que promedian los cientos de kilos, peso suficiente para que el animal no pueda ejercer mecanismos de caza eficientes debido a la lentitud de sus movimientos.
Debido a esto la anaconda alivia el peso de su cuerpo, haciendo uso de las
fuentes de agua; dentro de las cuales se sumerge y espera a las presas, confiada en su estrategia de cazar al acecho; gracias a la oscuridad de su piel que la camufla con el color oscuro de las aguas y a la disposición de los ojos y de los agujeros nasales, que le permite mantener parte del rostro fuera de la superficie del agua, con lo cual puede observar a sus potenciales presas sin ser observada.


Alimento.
Otro limitante está relacionado con la disponibilidad de alimento suficiente para mantener los requerimientos energéticos de un descomunal cuerpo.
Las grandes boas son reptiles, cuya característica básica es la existencia de un lento
metabolismo, lo cual origina una lenta digestión y por lo tanto que los intervalos de alimentación sean muy prolongados.
Una boa puede llegar en casos extremos a estar varios meses (hasta un año) sin probar alimento y cuando lo hace, la energía de su víctima es aprovechada al máximo, siendo suficiente para que el animal ingrese a otro largo periodo sin probar bocado.
En el interior del bosque es notoria la
escasez de presas grandes, que puedan brindar la energía suficiente para un descomunal animal. Recordemos que las grandes boas se alimentan generalmente de grandes mamíferos. En los bosques amazónicos los únicos mamíferos de gran tamaño son los delfines (Innia), venados (Mazama), sajinos y huanganas (Tajasu) y algunos felinos como el puma (Felis) y el jaguar (Panthera). Adicionalmente podrían cazar caimanes y cocodrilos.
El
consumo de uno solo de estos animales, incluyendo el mamífero mas grande de la selva, la sachavaca o tapir (Tapirus terrestris), no sería suficiente para otorgar los requerimientos nutritivos de una boa gigante; la cual tendría que consumir mas de un ejemplar en una sola sesión de caza; algo difícil de hacerlo, aunque hay testimonios de algunos cazadores que han encontrado hasta dos ronsocos (Hydrochaeris) en el interior de una boa de casi 7 metros, que fueron consumidos en una sola sesión de caza.
Está claro pués que desde un punto de vista estrictamente científico, la existencia de serpientes gigantes - de más de 12 metros de longitud que ¿ya está bien, no?- ha de quedar descartada, pero... pero no siempre la ciencia acierta a explicar plenamente la realidad, los indicios están ahí y debemos recordar que lo que en un tiempo podían ser supersticiones, o creencias aparentemente erroneas o sin fundamento, se han convertido en realidades tangibles. Un ejemplo... Desde tiempos inmemoriales, magos de todas clases, adivinos, brujos, chamanes, etc., han sostenido las capacidades energéticas de los cristales de cuarzo y otras piedras, hoy en día, los cuarzos ocupan un lugar preeminente en determinadas industrias como la relojería, la informática... por sus peculiaridades energéticas!.


Evidentemente, no estamos en condiciones de afirmar o negar, la existencia de esas criaturas, desde mi perspectiva personal cualquier serpiente que supere unos pocos centímetros ya es una criatura extraordinária.
Pero vayamos un poco más allá, donde puede encontrarse el orígen de éstas fantásticas criaturas?, que pueden llegar a significar?




¿Especies prehistóricas que supervivieron hasta la actualidad? ¿Qué dice la Paleontología?.
Según los descubrimientos paleontológicos, las serpientes actuales habrían tenido antepasados, que en épocas prehistóricas sí llegaron a tener tamaños descomunales. Este es el caso de Gigantophis que vivió en el Eoceno Medio (40 millones de años atrás) en las zonas donde hoy está situado el Egipto. Esta especie habría llegado a medir entre 16 y 20 metros de longitud y a pesar hasta 400 kilos.
En el año 1933, George Gaylord Simpson, un eminente Paleontólogo y evolucionista norteamericano, dio a conocer el esqueleto incompleto de un ofidio fósil hallado en 1931, que fue denominado: Madtsoia bai, que en lengua Tehuelche significa "abuela de Cañadón Vaca", el cual tiene aproximadamente 49 y 55 millones de años. Dicha especie se estimó que tuvo 10 metros de longitud.
También en Argentina, en el año de 1953, el geólogo Roberto Ferello, halló el resto vertebral de una de las serpientes mas grandes de todos los tiempos; aunque todavía no identificado, este animal habría medido alrededor de 15 a 20 metros.
En 1986, se descubrió la vértebra de un ofidio de tamaño espectacular, tanto así que figuraba en el catálogo como correspondiente a un cocodrilo. Procedía de niveles del Eoceno temprano y luego del análisis se pudo confirmar que ciertos caracteres eran típicamente juveniles. ¿Cual habría sido el tamaño de la forma adulta de la especie a la que pertenecía el poseedor originario de la vértebra estudiada? La longitud del juvenil habría sido de 5 a 7 metros, y la del adulto, se estima entre los 10 y 12 metros.





¿Posibles casos de gigantismo en serpientes?
Las serpientes crecen toda su vida, lo cual podría originar estados de gigantismo en estos animales, sobre todo cuando llegan a tamaños mayores a 5 metros, que son tamaños por encima de los cuales las boas ya no tienen depredadores naturales y se convierten en los máximos depredadores del ecosistema.
Tal vez antiguamente, sí existieron ejemplares de hasta 15 ó 18 metros, como atestiguan los primeros exploradores de la Amazonia; serpientes que pudieron existir en esos periodos donde todavía no existía ninguna presión de caza. Estos ejemplares pudieron dar origen al mito de la boa gigante, cuyo tamaño terminó siendo exagerado por los posteriores testigos quienes la describieron de 40 a 50 metros de largo.
Actualmente debido a la proliferación humana en casi todos los rincones de la selva, es probable que todavía existan algunos ejemplares de gran tamaño en lo más recóndito de los bosques y lagunas todavía no explorados.
¿Posibles observaciones incompletas de fenómenos físicos y biológicos?.
Algunos fenómenos como la hipnosis de las boas, pueden haber nacido como posibles explicaciones a la interrogante popular de ¿cómo una serpiente con descomunal cuerpo pueda cazar y comer a su presa?, considerando que sus movimientos son muy lentos.
La gente explica que estos animales no necesitan moverse para comer porque a traen a sus victimas hipnotizándolas, la misma que al quedar sujeta por el fuerte influjo magnético termina siendo atraída en contra de su voluntad a sus fauces desde grandes distancias.
El “fenómeno del hipnotismo” puede haber tenido sus orígenes en observaciones incompletas sobre el estado de cacería de una serpiente venenosa y de una boa que caza al acecho.


En el caso de las serpientes venenosas.- Lógico es que las personas del campo desconocen el mecanismo de cacería de una serpiente venenosa como el “jergón” (Bothrops) y el “shushupe” (Lachesis). En ocasiones estos animales suelen morder a sus victimas para inyectarles el veneno, y evitan cogerlas al instante, permitiéndoles que huyan por un cierto tramo mientras hacen efecto las toxinas del veneno.
La victima envenenada en su intento por huir, puede trepar algún árbol y quedarse entre las ramas, con pocas fuerzas para seguir huyendo y sintiendo los síntomas de la acción del veneno. Mientras tanto la serpiente la estuvo siguiendo mediante los rastros de calor que la victima dejó en el suelo. Al localizar a la presa la serpiente siente de donde viene su calor y se queda observándola en espera de que el veneno cumpla su efecto y mate a su presa la cual caerá del árbol casi en dirección donde está el depredador.
Un observador humano que pudo presenciar el acto final de la cacería, es decir cuando la serpiente observaba a la víctima y ésta caía fulminada desde el árbol en dirección al ofidio, puede haber creído que tal acto se debía a una posible hipnosis del reptil que atrajo a la presa hacia él. Por supuesto el observador desconocía las primeras escenas de la cacería y no podía entender que la presa estaba envenenada.
Tal observación incompleta pudo ser explicada por el “fenómeno del hipnotismo” que continuó a través de generaciones y que se generalizo a todas las serpientes. En especial contribuyó con reforzar la explicación de la existencia de las boas gigantes.
Tal vez para acabar de hacernos una idea sobre las serpientes gigantes, podríamos recurrir a lo que nos explica la mitología:
En el post "El caballero y el dragón" de éste mismo blog que podéis ver aquí:




aportamos algunas de las características simbolicas de la serpientes y dragones.
Digamos por lo que hace referencia a sudamérica que al respecto existirían tres tipos de serpientes gigantes. La "Sachamama" o boa de tierra, la "Yakumama" o boa del agua y la "cotomashaco" o boa de dos cabezas.



La "Sachamama"Esta boa sería la "madre del monte" o "sachamama" en idioma quechua (sacha = monte; mama = madre). Estos grandes animales debido a su tamaño ya no podrían moverse y solo se dedicarían a dormir o hibernar durante largos años dentro del bosque, al extremo que podrían crecer, sobre su cuerpo, musgos, líquenes, hierbas y hasta pequeños arbustos. Debido a su tamaño, a la dureza de su cuerpo y a la presencia de hierbas sobre su piel, el animal dormido y estirado en medio del bosque, se asemeja a un gran tronco caído, cuyos extremos no son visibles por la maleza del bosque. Su tamaño descomunal no le permite accionar ágilmente para la captura de sus presas, razón por la cual usan un mecanismo de "hipnosis" para atraer a la víctima a sus grandes fauces y de esta forma alimentarse. Pero también podrían estar largos años sin comer. Estos animales, arrojarían los huesos de sus víctimas cerca de la boca, razón por la cual se podría encontrar las osamentas en uno de los extremos del animal. Una persona podría darse cuenta de ellos si, al encontrar un tronco caído, revisa sus extremos y en uno de ellos encuentra un "montón de huesos". Algunos testigos aseguran haber confundido a tal animal con un largo tronco caído; sobre el cual se sentaron y por casualidad machetearon su lomo, momentos en el cual pudieron reconocerlo porque del corte del machetazo, brotó profusamente sangre. Posteriormente el dolor de la herida despierta al animal, que retorciéndose se marcha a otro lugar.



La "Yacumama". Este nombre correspondería a la segunda boa gigante pero de características acuáticas. Debido a su peso, el animal solo habitaría en el agua, siendo reconocida como la "madre del agua" o "yacumama" en idioma quechua (yaku = agua; mama = madre). Una posible característica en común, entre la "sachamama" y la "yacumama", es la presencia de "orejitas" en la cabeza, la misma que se asemeja a la cabeza de un "caballo", de una "vaca" o de una "liebre" (IIAP-CETA. 1989).
Esta boa seria la que le daría vida a las fuentes de agua (lagos, quebradas y ríos) y a los recursos que hay en ella. Su muerte o su huida causarían impacto negativo en estos ecosistemas al extremo que pueden secarlos, disminuir o extinguir los recursos hidrobiológicos. Se le atribuye a esto coloso algunas características típicas, como su poder hipnotizador y a la generación de estruendosos rugidos en forma de explosiones, dentro del agua que ocasionan fuertes vibraciones en el suelo. Asimismo este animal estaría involucrado en la formación de fuertes oleajes en los lagos y los ríos; fenómenos que no pueden ser atribuidos a ningún otro ser conocido oficialmente. Muchas desapariciones de personas dentro del agua de ríos y lagunas son atribuidas a esta bestia, razón por la cual es respetada y sobretodo muy temida.


El "Cotomashaco". Es una extraña boa gigante de dos cabezas, cada una ubicada en un extremo del largo cuerpo. El animal vive trepado en los grandes árboles, a la espera de presas que se acerquen al árbol. Para cazar tiene una estrategia: se enrosca en el árbol y ubica una las cabezas en la corona del árbol y otra en el suelo, escondida detrás de los troncos o entre las raíces. El "cotomashaco", imita el grito del "mono coto" o "cotomono" (Alouatta seniculus); esto hace confundir al cazador ("mitayero"), quien al pensar que es un mono lo busca para cazarlo; al llegar al lugar el "mitayero" se distrae mirando la parte alta de los árboles en busca del mono, instantes en los cuales es atrapado por la segunda cabeza de la bestia, que ubicada en el suelo atrapa a la victima que no se dio cuenta de su presencia. Son pocos los casos de personas que habrían visto a esta animal; pero los testigos afirman que tiene el cuerpo color rojizo, que es arborícola y de grueso volumen. Tal afirmación también es común entre los poblados de la selva norte de Loreto y Ucayali.




El mito de las grandes serpientes con funciones cosmogónicas, no és en absoluto exclusivo de la América del Sud, en Japón, en la India, en China, pero para nuestro post nos ceñiremos a el simbolismo de Quetzalcoalt, la serpiente emplumada entre las culturas mesoamericanas.Una de las más preclaras interpretaciones sobre el simbolismo de la serpiente es la de Quetzalcoalt - Kukulkan, según ella cuando el ser humano, llega a un estadio de madurez existencial, cuando ha dejado, por evolución, su estado “básico-animal” y se cuestiona el significado y la trascendencia de su propia existencia, se enfrenta al problema ontológico del ser. ¿Quién soy?, ¿de dónde vengo? y ¿a dónde iré?
En la Historia de la Humanidad, especialmente en la antigüedad, encontramos variados y diferentes caminos que se definieron por la visión espiritual-trascendente. La renunciación total al mundo material. El sacrificio simbólico y real, al cuerpo humano, como símbolo de la materia. El dolor y la carencia como vía a la iluminación para llegar al mundo del Espíritu. La espiritualidad y hasta en la religión, llegando a los espacios extremos del fundamentalismo.
De igual manera, podemos apreciar el camino opuesto. El del culto al mundo material, y con él, al de los sentidos. La visión “del aquí y del ahora”. De que lo único que se ve y se toca, es lo real y verdadero. De la limitación y finitud de la existencia, y de la realidad “de los placeres” terrenales. Hasta llegar al fundamentalismo “religioso”, del culto “al Becerro de Oro”. Entendida en la filosofía popular, como “el cuanto tienes, cuanto vales” y el dicho, “muerto el perro se acaba la rabia”.
Los antiguos habitantes del Anáhuac, como toda civilización Madre”, también se plantearon el problema ontológico del Ser. Resulta importante señalar que desde la temprana época olmeca (1500 a.C.), ya encontramos muy claramente definida, lo que será a lo largo de por lo menos tres mil años, la respuesta que iluminará el periodo de esplendor con la cultura tolteca (200 a.C.-850 d.C.) y a pesar del decaimiento cultural de periodo Postclásico, se mantendrá aún en los mexicas o aztecas (1325-1521 d.C.).
Asombra encontrar en “La Historia Universal”, una civilización que desde el mismo inicio de sus orígenes, ya nos presenta totalmente definida la respuesta al problema ontológico. En efecto, los olmecas “como tales” aparecen alrededor del año 1500 a.C., determinados ya con una propuesta filosófica totalmente decantada, que se mantendrá intacta, en lo esencial, hasta la invasión europea. Tal vez, la única salvedad es la trasgresión que hicieron los mexicas al pensamiento tolteca, a partir del año 1440 d.C., con la ascensión al poder de Tlacaélel, el ideólogo del imperialismo mexica, que trasgredió miles de años de la Toltecáyotl y en menos de 81 años, llevó no solo a los mexicas, a una catástrofe cultural-civilizatoria, sino que involucró a todo el Anáhuac.
La respuesta de la Toltecáyotl, al problema antológico del Ser, la encontramos presente iconográficamente desde los olmecas, en el periodo de tiempo conocido como Preclásico. Se mantendrá vigorosamente durante el siguiente periodo conocido como Clásico, en la llamada cultura tolteca. Y llegará incólume hasta el final del periodo Postclásico con la cultura mexica.
La Toltecáyotl resuelve el problema filosófico de manera precisa y clara. La respuesta es “el equilibrio”. El justo medio, el centro que unifica y armoniza a los opuestos complementarios. Y de manera simbólica lo representan con la figura del “Quetzalcóatl”. La metáfora y la parábola serán el lenguaje del Espíritu. Con “Flor y canto” los antiguos habitantes del Anáhuac nos hablan del maravilloso mito de “La Serpiente Emplumada”.


Iconográficamente la encontramos presente en La Venta, Tabasco y en Chalcatzingo, Morelos, en la cultura olmeca al inicio de la civilización del Anáhuac. Pero indiscutiblemente que ésta “iconografía”, es la punta de un inmenso iceberg filosófico tolteca. Así como “la paloma”, representa iconográficamente para los judeo-cristianos, el Espíritu Santo. Por ello “La Serpiente Emplumada”, será el motivo relevante en Teotihuacan en el periodo Clásico del esplendor, y posteriormente, en el periodo Postclásico decadente en Tenochtitlán.
Es el quetzal, el símbolo del Espíritu. En tanto es el ave con el plumaje más hermoso que vence la gravedad y levanta el vuelo a las alturas insondables del Espíritu.
Es la serpiente, el símbolo de la materia. En tanto es el reptil, el animal que se arrastra sobre el mundo material y en donde ejerce su poder.
Los sabios y milenarios toltecas, definen entonces la respuesta, al problema ontológico del ser, por medio del EQUILIBRIO. Encarnar el símbolo del Quetzalcóatl en la vida de todos los días, en el mundo real, es el desafío, no solo de Los Guerreros de la Muerte Florecida, sino de todos: masehuales, hombres y mujeres; yaquis, nahuas, zapotecos o mayas. De ayer y de hoy.
Esta es la razón por la cual, la institución de estudios superiores conocida como Calmécac, era conocida por “la casa de la medida”. En efecto, es la MEDIDA, lo que le permite al ser humano llegar el equilibrio. El equilibrio, de tal suerte, no solo es SABIDURÍA, sino fundamentalmente BELLEZA. Razón por la cual los toltecas definieron el campo del conocimiento filosófico como, “Flor y Canto”. En la que la primera, representa simbólicamente la belleza, y el segundo, la sabiduría.
La figura filosófica del “Quetzalcóatl” se nos presenta clara y luminosa desde el inicio de la creación del Anáhuac. Alcanzará el cenit, en el universo teotihuacano, y será expandido en todos los confines civilizados del Cen Anáhuac por los sabios maestros toltecas. Quetzalcóatl para las culturas anahuacas, desde los olmecas hasta los mexicas, será el símbolo de la perfección humana. Lo mismo que Krishna y Zoroastro son para la India e Irak respectivamente. De esta manera, Quetzalcóatl ocupa un lugar fundamental para la comprensión de la Toltecáyotl - la filosofía de los antiguos toltecas y por extensión de todos los pueblos mesoamericanos- y de lo que hoy somos los pueblos herederos de la sabiduría de los toltecas.
Antes de acabar éste post, me gustaría ofreceros la posibilidad de observar algunas de éstas magníficas criaturas.


Espero que os haya gustado!.


divendres, 26 de juny del 2009

CREER ES CREAR.







Hace unos pocos días, buscando información sobre la espiritualidad mesoamericana, descubrí ésta película-documental de Santiago Pando Marino y tuve la certeza de que una parte de las ideas y opiniones plasmadas en ella, respondían bastante bien a aquellas que desde éstas páginas venimos defendiendo.
Por su calidad, por el contenido, por todo, creo que vale la pena reproducirlo. Conviene recordar que Santiago Pando Merino, colaboró en la campaña para las elecciones de Fox en el año 2.000 que le dieron la victoria, ésto lo hago notar, para poner en alerta a todos aquellos que quieran visualizarla, o leer los fragmentos que he recogido, algo más abajo, con conocimiento de esas circunstáncias podréis juzgar mejor el contenido.
------

Esta no es un película de ficción: la vida es un hecho real.
Trata sobre el camino personal del yo soy, y sobre el destino colectivo del todos somos uno. Es un mensaje de corazón a corazón, sin intermediarios. Habla, desde la visión Maya, del colapso del viajo sistema de creencias y el renacimiento del ser humano.
Todo colapso conlleva un renacer. Tiene que ver con México. Y con América Latina. Y con el mundo entero. El mensaje es galáctico.
Es una película de alta vibración. Un regalo.






Algunas frases que me han parecido especialmente interesantes:




“Antes yo era un personaje y me sentía importante. Y tenía razón: A los 33 años ya era presidente de un trasnacional de publicidad, y era uno de los creativos más reconocidos en México… Vivía en un mundo aparentemente maravilloso pero no era felíz. Era infelíz, sólo que estaba tan ocupado siendo importante que ni siquiera me daba cuenta. Mi posición profesional me había abierto muchas puertas, pero me había encerrado en el mundo sordo y ciego del ego”.

“Fue entonces cuando la vida me colgó de cabeza en el árbol de la sabiduría. Todo empezó con una experiencia chamánica con plantas mágicas de poder. Me sarandeó Dios, dirían los indígenas de las montañas de Oaxaca. Y en un abrir y cerrar de ojos, mi razón se resquebrajó. Logré entonces atravesar el espejo de la realidad y se me abrieron las puertas de la percepción, que siglos antes el poeta William Blake había dejado abiertas sin llave: Cuando abres los ojos por dentro, te das cuenta que la realidad es un espejismo donde las formas están por encima del fondo, donde tener la razón es más importante que ser felíz, donde el “deber ser” es más importante que el ser UNO”.

“Fue en esos tiempos cuando descubrí que el sistema de la razón era tan sólo un conjunto de creencias impuestas a través del miedo. Creencias que no compartía en el fondo de mi corazón, pero que con mi trabajo de publicista, ayudaba a reproducir en el imaginario colectivo. Me daba cuenta, pero me daba miedo abrir los ojos.
Hasta que me sumergí en una espiral mágica y profunda que me ayudó a tomar la gran decisión: Deshacerme de mi personaje para recuperar mi SER”.

“Dicen que estoy loco. Dicen que estoy loco porque creo que perder la razón es el camino que conduce hacia el corazón”.

“Creo que la vida es según como la miramos. Si cambio la forma de ver las cosas, las cosas cambian de forma. No es magia, es un acto de fe. Somos el lienzo, las pinturas y el artista. Ver la vida con ojos de belleza y arte es conectarse a la vibración y cadencia del universo donde todos somos uno. La vida es para amarla, no para juzgarla”.

“Estamos viviendo un cambio de paradigma. Estamos viviendo el momento más esperado de la historia de la humanidad; el momento de la iluminación colectiva, o la posibilidad de la iluminación colectiva. Y es, en realidad, un choque entre el viejo sistema de creencias que nos hizo creer, por ejemplo, que Dios nos iba a castigar, que nos hizo creer que los niños no saben, los jóvenes no entienden, los adultos tienen la razón, la mujer es el sexo débil, el sexo es pecado. Nos hicieron creer que nacer era un pecado”.

“Existe un lugar invisible de donde proviene todo lo visible. Es la fuente creadora de luz. Puedes llamarla Dios, Espíritu, Universo o Energía. La fe es la conexión. Estamos dejando atrás un mundo dominado por creencias y miedos para entrar con fe al reino de la creación. Estamos reconectándonos con la fuente de luz eterna”.

“Todos los niños nacen libres de razón, eso es importantísimo. Ninguno nace con la razón puesta. La razón acaba siendo como un impuesto, un impuesto que nos cobra la serpiente por vivir en la Tierra. Este impuesto, que hemos pagado durante siglos y siglos y siglos, nos ha llevado a tener una sabiduría, eso es la serpiente, la sabiduría, como nunca antes en la historia”.

“Mi viejo sistema de creencias fue atacado por una realidad que se me abrió de manera mágica y que no tenía yo contemplado que existiera siquiera esa posibilidad o cuando alguien me platicaba ese tipo de posibilidades yo decía que estaba loco.
Y empezó todo un devenir mágico hasta toparme con una enseñanza, una enseñanza maya, que he ido recibiendo a través de meditaciones. Y que básicamente es una forma en que yo he podido entender cómo está el juego. Y que se basa en un principio muy simple, un principio que tendrían que habernos enseñado desde el kinder, que es CREER ES CREAR.
Creer es crear al mismo tiempo. Creer es caminar hacia adelante. Crear el siguiente escalón sobre el vacío. Es crear de la nada, otra realidad.
Ser creadores es la misión de nuestra naturaleza humana. Si crees que el mundo puede cambiar, lo estás cambiando. La fe es conciencia y creación.
No es ver para creer como nos dijeron, es creer para ver. La creación antecede a la creencia. El espíritu es el creador de la materia. Creer en ti es volver a ser niño jugando al recreo con Dios”.
“Cuando uno empieza a quitar el juicio de la mirada, empiezas a entrar en el presente y en el aquí y en el ahora. Cuando uno entra en el aquí y en el ahora, ya no puedes ver a nadie separado de ti, ya no puedes verte tú separado de la vida, ya no puedes negar que tu mirada es creación”.



“El Mundo imaginario existe. Allá los sueños no duermen, al revés, se despiertan como hermanos los unos a los otros. El amor los desencadena. Los sueños son el eslabón perdido.
En mi mundo imaginario no hay buenos ni malos porque todos somos uno. El amor se respira en el aire, el miedo es un viejo recuerdo. Los niños juegan travesuras con Dios, mientras enseñan a los adultos a ser niños otra vez.
La gente mira al cielo frecuentemente, los pensamientos no tienen techo. Nos amamos los unos a los otros, el sexo es sagrado, la inocencia está libre de pecados y la alegría nos llena de sonrisas. Todo mundo tiene buena cara. Conviven en armonía Adán, Eva, la Serpiente y el Árbol de manzanas. Mentir no es necesario, la verdad está en el aire: Flota como las nubes.
El mundo imaginario es el sueño cósmico donde cabemos todas las tribus: los Mayas, los alquimistas, los devotos, los pachecos, los gays, los amigos, los otros amigos, los abrazos, los besos, las caricias, las manos, las muñecas, los artistas, las musas, los cuentos de hadas, las historias sin fin… y el final feliz”.

“El mundo imaginario está detrás del espejo. Desnuda tu mirada de prejuicios y atraviésalo nadando”.

“Si hay un tema que puede cambiar todo nuestro sistema de creencias es la reencarnación. Nos hicieron creer que la vida se acaba, que la muerte es el fin. Y así, vivimos con miedo la vida por el temor a la muerte. Cuando en verdad somos almas eternas. Morimos para renacer”.

“Los Mayas predijeron con exactitud lo que hoy está pasando. Pronosticaron el calentamiento global, la caída de los sistemas de control basados en el miedo y el despertar de la conciencia colectiva. Saben que pronto el mundo cambiará de dimensión y tiempo. Entonces, por qué no preguntarles: ¿Qué hacer?, ¿Cuál es la salida?
Es hora de escuchar menos a los intelectuales y más a los sabios del tiempo”.

“Ya es tiempo que despertemos a la luz. Ya es tiempo de que despertemos a nuestras matrices, a quienes somos, a donde vamos y qué queremos. Recordemos que la MADRE TIERRA respira, nosotros respiramos, nuestros árboles respiran, nuestra casa respira. TODO ES VIVIENTE. Lo sabemos. Entonces volvamos a despertar esa conciencia. No importa de qué religión seamos, no importa que ilusión seamos. Recordemos que todos somos Mayas, que todos somos esa matriz, esa madre, ese padre, ese amor, esa creación. Hoy es día de creación”.
“El mundo material está vivo. Todo es energía”.

“Tenemos que perdonar y agradecer hasta el último segundo de lo que nos ha pasado en la vida. Ese es el único truco, el único truco para poder enchufarte y empezarte a conectar a la vibración del corazón, porque si tú traes culpas, o rencores, o arrepentimientos, lo único que estás haciendo es mandando miedo y miedo y miedo al futuro. Si al contrario todos esos rencores, todas esas culpas, todos esos arrepentimientos los agradeces y los perdonas, los liberas, y no solamente los liberas, sino que en ese momento, eso que era una carga, una carga negativa, al juntarlo con su positivo los transformas en luz y te empiezas a iluminar por dentro.
Cuando te iluminas por dentro lo que sucede es que empiezas a ver de otra manera. Al estar puesto nuestro foco entre el pasado y el futuro, lo único que pasaba es que en realidad no estábamos conectados con el presente.
Si entendemos que lo que está pasando es que nos estamos desenchufando del viejo sistema de creencias del juicio, la razón y la serpiente para conectarnos al corazón, la enseñanza o la sabiduría de los Mayas, el concepto de CREER ES CREAR, es vital. Y todo tiene que ver con qué es lo que yo creo. Yo creo que estamos a punto de restituir el REINO DEL AMOR aquí en la Tierra”.

“Si nosotros salimos enojados, si nosotros salimos deprimidos, si nosotros salimos echándole la culpa a todo mundo, le estamos diciendo a la vida como queremos que la vida nos trate.
Es como si fuéramos un espejo. Si yo le mando amor a todas las personas, la vida me va a regresar amor. Si yo le mando crítica, juicio, hablo mal de las personas, la vida me va a regresar exactamente eso”.

“Mientas no nos demos cuenta de que es el mejor momento, vamos a seguir creyendo que estamos en el peor momento. Porque eso es solamente un punto de inflexión en la mirada. El asunto no viene de afuera hacia adentro, sino que de adentro nosotros creamos las condiciones para que suceda afuera.
¿Cómo? Creyéndolo. Teniendo fe. La fe es el alma y el poder de la creación. No es ciega. La fe se hace en base a la conciencia. La fe es consciente. La fe tiene que ser con ojos abiertos”.

“Es el momento del regreso a casa de la familia galáctica. Regresar no es viajar para atrás, como se supone. Es viajar hacia adentro, donde atesoramos el hilo conductor del sueño cósmico. Porque el propósito del juego es renacer, no morir, por eso es un juego”.

“La humanidad lleva tiempo gestando un nuevo ser de luz colectivo. La MADRE TIERRA está embarazada. Una nueva conciencia se está formando de nuestros pensamientos e intenciones”.
Podéis acceder a la página web aquí:
Espero que os guste.

divendres, 12 de juny del 2009

SOBRE LA NATURALESA DE LA REALITAT.




En les etapes inicials del meu camí vers l'autoconeixement, llegint un llibre que avui no recordo, vaig ensopegar amb una frase - una pregunta- que va esdevenir tot un Koan de la meva formació. Més o menys feia: "De que parlen dos mestres il·luminats quan es troben?". No m'era gens fàcil donar reposta a aquesta questió, dons els interrogans superaven en molt les meves possibles espectatives de resposta. De fet, avui, vàries dècades després, encara soc incapaç de respondre, i molt em temo que així seguirà essent per molt de temps. De que parlen...? no ho sé, però anys després, vaig trobar aquesta conversa entre l'Albert Einstein i en R. Tagore, dos savis molt grans, cadascun des de la seva especialitat i procedència cultural, però alhora dos homes universals, grans entre els més grans.
Sinò responia al meu koan particular, se li assemblava, almenys en part i a més, em va permetre descobrir un text que considero summament enriquidor, per a tots aquells que com jo mateix cerquint un acostament més profund a "la Naturalesa de la Realitat".
M'he permés traduir el text del llibre de l'Editorial Edaf: "La Religión del hombre" de Tagore, així com les entrades de la Wikipèdia sobre l'albert einstein i sobre el mateix Rabindranath Tagore i a més, he afegit algunes frases escollides de tots dos, per tal de completar l'acostament a aquests dos grans personatges del S.XX.


Albert Einstein (Ulm, març de 1879 – Princeton 18 d’abril , de 1955) va ser un físic d'origen alemany, nacionalitzat posteriorment suís i d’Estats Units. És el científic més conegut i considerat el més important del segle XX.
En 1905, sent un jove físic desconegut, emprat en l'Oficina de Patents de Berna, va publicar la seva Teoria de la Relativitat Especial. En ella va incorporar, en un marc teòric simple, fonamentat en postulats físics senzills, conceptes i fenòmens estudiats anteriorment per Henri Poincaré Hendrik Lorentzi . Probablement, l'equació de la física més coneguda a nivell popular és l'expressió matemàtica de l'equivalència massa - energia, E=mc², deduïda per Einstein com uneixi conseqüència lògica d'aquesta teoria. Aquest mateix any va publicar altres treballs que asseurien algunes de les bases de la física estadística i la mecànica quàntica.
En 1915 va presentar la Teoria General de la Relativitat, en la qual reformulà per complet el concepte de gravetat. Una de les conseqüències va ser el sorgiment de l'estudi científic de l'origen i evolució del Univers per la branca de la física denominada cosmologia. En 1919, quan les observacions britàniques d'un eclipsi solar van confirmar les seves prediccions sobre la curvatura de la llum, Einstein va ser idolatrat per la premsa. Einstein es va convertir en una icona popular de la ciència mundialment famós, un privilegi a l'abast de molt pocs científics.
Va obtenir l'en Premi Nobel de Física 1921 per la seva explicació de l'efecte fotoelèctric i les seves nombroses contribucions a la física teòrica, i no per la Teoria de la Relativitat, doncs el científic a qui es va encomanar la tasca d'avaluar-la, no la va entendre, i van témer córrer el risc que es demostrés errònia posteriorment. En aquesta època era encara considerada una miqueta controvertida per part de molts científics.
Davant l'ascens del nazisme, Einstein abandona Alemanya al desembre del 1932 destinació a Estats Units, on impartirà docència en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. Es va nacionalitzar nord-americà en 1940. Durant els seus últims anys va treballar per integrar en una mateixa teoria les quatre Forces Fonamentals. Einstein va morir en Princeton, New Jersey, el 18 d'abril de 1955.
Albert Einstein, encara que és considerat el «pare de la bomba atòmica", va advocar en els seus escrits pel pacifisme, l'i socialisme el sionisme. Va Ser proclamat el «personatge del segle XX» i el més preeminent científic per la cèlebre revista Time.

Infància

Albert Einstein va néixer en Ulm (Alemanya), a uns cent quilòmetres a l'aquest de Stuttgart, en el sí d'una família jueva. Els seus pares eren Hermann Einstein i Pauline Koch. El seu pare treballava com venedor encara que posteriorment va ingressar en l'empresa electroquímica Hermann. Des d'un començament, Albert va demostrar certa dificultat per a expressar-se, el que semblava donar una falsa aparença d'algun retard, que li provocaria alguns problemes. Albert va cursar els seus estudis primaris en una escola catòlica; un període difícil que sobreduria gràcies a les classes de violí que li donaria la seva mare i a la introducció al àlgebra que li descobriria el seu oncle Jakov.
El seu oncle va incentivar les seves inquietuds científiques en la seva adolescència proporcionant-li llibres de ciència. Segons relata el propi Einstein en la seva autobiografia, de la lectura d'aquests llibres de divulgació científica naixeria un constant qüestionament de les afirmacions de la religió; un lliure pensament decidit que va ser associat a altres formes de rebot cap a l'Estat i l'autoritat. Un escepticisme poc comú en aquella època, a dir del propi Einstein. El seu pas pel Gymnasium (institut de batxillerat), no obstant això, no va ser molt gratificant: la rigidesa i la disciplina militar dels instituts de secundària de l'època de Bismarck li van comerciejar no poques polèmiques amb els professors: «la teva sola presència mina el respecte que em deu la classe», li va dir un d'ells en una ocasió. Un altre li va dir que «mai arribaria a no-res».
El col•legi no el motivava, i encara que era excel•lent en matemàtiques i física, no s'interessava per les altres assignatures. ALS 15 anys, sense tutor ni guia, va emprendre l'estudi del càlcul infinitesimal. La idea, clarament infundada, que era un mal estudiant prové dels primers biògrafs de Einstein, que van confondre el sistema de qualificació de Suïssa amb l'alemany (un sis a Suïssa era la millor qualificació).
En 1894 la companyia Hermann sofria importants dificultats econòmiques i els Einstein es van mudar d'en Munich Pavia Itàlia prop de Milà. Albert va romandre a Munic per a acabar els seus cursos abans de reunir-se amb la seva família en Pavia, però la separació va durar poc temps: abans d'obtenir el seu títol de batxiller Albert va decidir abandonar el Gymnasium.
Llavors, la família Einstein va intentar matricular a l'Albert en l'Institut Politècnic de Zurich ( Eidgenössische Technische Hochschule) però, al no tenir el títol de batxiller, va haver de presentar-se a una prova d'accés que va suspendre a causa d'una qualificació deficient en una assignatura de lletres. Això va suposar que fos rebutjat inicialment, però el director del centre, impressionat pels seus resultats en ciències, li va aconsellar que continués els seus estudis de batxiller i que obtingués el títol que li donaria accés directe al Politècnic. La seva família li va enviar a Arau per a acabar els seus estudis secundaris i Einstein va obtenir el títol de batxiller alemany en 1896, a l'edat de 16 anys. Aquest mateix any va renunciar a la seva ciutadania alemanya i va iniciar els tràmits per a convertir-se en ciutadà suís. Poc després el jove Einstein va ingressar en l'Institut Politècnic de Zuric, ingressant en l'Escola d'orientació matemàtica i científica, amb la idea d'estudiar física.
Durant els seus anys en la políticament vibrant Zurich, Einstein va descobrir l'obra de diversos filòsofs: Marx, Engels, Hume, Kant, Ernst Mach i Espinosa. També va prendre contacte amb el moviment socialista a través de Friedrich Adler amb un cert pensament inconformista i revolucionari en el qual molt va tenir a veure el seu amic Michele Besso. En 1898 va conèixer a Mileva Maric, una companya de classe sèrbia, també amiga de Nikola Tesla, de tarannà feminista i radical, de la qual es va enamorar. En 1900 Albert i Mileva es van graduar en el Politècnic de Zurich i en 1901 va aconseguir la ciutadania suïssa. Durant aquest període Einstein discutia les seves idees científiques amb un grup d'amics propers, incloent a Mileva. Albert Einstein i Mileva van tenir una filla al gener de 1902, anomenada Liserl. El de 6 de gener 1903 la parella es va casar.

Joventut

Einstein es va graduar en 1900 obtenint el diploma de professor de matemàtiques i física, però no va poder trobar treball en la Universitat, i va exercir com tutor en Winterthur, Schaffhausen i en Berna. El pare del seu company de classe Marcel Grossmann li va ajudar a trobar una ocupació fixa en l'Oficina Confederal de la Propietat Intel•lectual de Berna, una oficina de patents, on va treballar de 1902 a 1909. La seva personalitat li va causar també problemes amb el director de l'Oficina, qui li va ensenyar a "expressar-se correctament".
En aquesta època Einstein es referia amb amor a la seva dona Mileva com «una persona que és la meva igual i tan forta i independent com jo». Abram Joffe, en la seva biografia de Einstein, argumenta que durant aquest període va ser ajudat en les seves investigacions per Mileva. Això es contradiu amb altres biògrafs com Ronald W. Clark, qui afirma que Einstein i Mileva duien una relació distant que brindava a Einstein la solitud necessària per a concentrar-se en el seu treball.
Al maig de 1904, Einstein i Mileva van tenir un fill de nom Hans Albert Einstein. Aquest mateix any va aconseguir un treball permanent en l'Oficina de Patents. Poc després va finalitzar el seu doctorat presentant una tesi titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars, que és un treball de 17 pàgines que va sorgir d'una conversa amb Michele Besso mentre es prenien una tassa de te; quan Einstein anava a tirar-li sucre al te, va preguntar a Besso: «Creus que el càlcul de les dimensions de les molècules de sucre podria ser una bona tesi de doctorat?».
En 1905 va redactar diversos treballs fonamentals sobre la física de petita i gran escala. En el primer d'ells explicava el moviment brownià, en el segon i l'efecte fotoelèctric els dos restants desenvolupaven la relativitat especial i la equivalència massa - energia. El primer d'ells li va valer el grau de doctor per la Universitat de Zurich en 1906, i el seu treball sobre l'efecte fotoelèctric li faria mereixedor del Premio Nobel de Física en 1921 pels seus treballs sobre el moviment brownià i la seva interpretació de l'efecte fotoelèctric. Aquests articles van ser enviats a la revista Annalen der Physik i són coneguts generalment com els articles del Annus Mirabilis (any extraordinari).
En 1908 va ser contractat en la Universitat de Berna Suiza, com professor i conferenciant (Privatdozent). Einstein i Mileva van tenir un nou fill, Eduard, nascut el 28 de juliol del 1910. Poc després la família es va mudar a Praga, on Einstein va obtenir la plaça de Professor de física teòrica, l'equivalent a Catedràtic, en la Universitat Alemanya de Praga. En aquesta època va treballar estretament amb Marcel Grossmann i Otto Stern. També va començar a anomenar al temps matemàtic "quarta dimensió".
En 1913, just abans de la Primera Guerra Mundial, va ser triat membre de l'Acadèmia Prussiana de Ciències. Einstein es va establir en Berlín, on va romandre durant disset anys i l'emperador Guillem el va convidar a dirigir la secció de Física de l'Institut de Física Kàiser Wilhelm.
El 14 de febrer 1919 es va divorciar de Mileva i alguns mesos després, el juny del 1919 es va casar amb una cosina seva, Elsa Loewenthal, el cognom de la qual de soltera era Einstein: Loewenthal era el cognom del seu primer marit, Max Loewenthal. Elsa era tres anys major que Einstein i l'havia cuidat després de sofrir una crisi nerviosa combinada amb problemes del sistema digestiu. Einstein i Elsa no van tenir fills. La destinació de la filla d'Albert i Mileva, Lieserl, nascuda abans que els seus pares es casessin o trobessin treball, és desconeguda. Dels seus dos fills, el primer, Hans Albert, es va mudar a Califòrnia, on va arribar a ser professor universitari encara que amb poca interacció amb el seu pare; el segon, Eduard, sofria esquizofrènia i va ser internat en una institució per a tractament de les malalties mentals.
En els anys 1920, a Berlín, la fama de Einstein despertava acalorades discussions. En els diaris conservadors es podien llegir editorials que atacaven la teoria de Einstein. Es convocaven conferències - espectacle tractant d'argumentar l'absurd que era la teoria especial de la relativitat. Fins i tot se li atacava, en forma vetllada, no obertament, en la seva condició de jueu. En la resta del món, la Teoria de la relativitat era apassionadament debatuda en conferències populars i textos.
Davant l'ascens del nazisme (Adolf Hitler arriba al poder al gener de 1933), Einstein abandona Alemanya al desembre de 1932, amb destinació a Estats Units, i imparteix docència en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, agregant a la seva nacionalitat suïssa la nord-americana en 1940.
Per a la camarilla nazi els jueus no són només un mitjà que desvia el ressentiment que el poble experimenta contra els seus opressors; veuen també en els jueus un element inadaptable que no pot ser dut a acceptar un dogma sense crítica, i que en conseqüència amenaça la seva autoritat –pel temps que tal dogma existeixi– amb motiu de la seva obstinació a esclarir a les masses.
La prova que aquest problema toca el fons de la qüestió la proporciona la solemne cerimònia de la crema de llibres, oferta com espectacle pel règim nazi poc temps després d'ensenyorir-se del poder.
En Alemanya, les expressions d'odi als jueus van arribar nivells molt elevats. Diversos físics d'ideologia nazi, alguns tan notables com els premis Nobel de Física Johannes Stark i Philipp Lenard, van intentar desacreditar les seves teories. Altres físics que ensenyaven la Teoria de la relativitat, com Werner Heisenberg, van ser vetats en els seus intents d'accedir a llocs docents.
Einstein, en 1939 decideix exercir la seva influència participant en qüestions polítiques que afecten al món. Redacta la cèlebre carta a Roosevelt, per a promoure el Projecte atòmic i impedir que els «enemics de la humanitat» ho fessin abans: «ja que donada la mentalitat dels nazis, haurien consumat la destrucció i l'esclavitud de la resta del món.»
Durant els seus últims anys, Einstein va treballar per integrar en una mateixa teoria les quatre Forces Fundamentals, tasca encara inconclusa. Einstein va morir en Princeton, New Jersey, el 18 de abril 1955.





Trajectòria científica.

En 1901 va aparèixer el primer treball científic de Einstein: tractava de la atracció capil•lar. Publico dos treballs en 1902 i 1903, sobre els fonaments estadístics de la termodinàmica, corroborant experimentalment que la temperatura d'un cos es devia a l'agitació de les seves molècules, una teoria àdhuc discutida en aquesta època.
En 1905 va finalitzar el seu doctorat presentant una tesi titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars. Aquest mateix any va escriure quatre articles fonamentals sobre la física de petita i gran escala. En ells explicava el moviment brownià, l'efecte fotoelèctric i desenvolupava la relativitat especial i l'equivalència massa-energia. El treball de Einstein sobri l'efecte fotoelèctric li proporcionaria el Premio Nobel de física en 1921. Aquests articles van ser enviats a la revista "Annalen der Physik" i són coneguts generalment com els articles del "Annus Mirabilis" (del Latín: Any extraordinari). La Unión internacional de física pura i aplicada juntament amb la UNESCO van commemorar 2005 com l’Any mundial de la Física celebrant el centenari de la publicació d'aquests treballs.
El primer dels seus articles el 1905, titulat Sobre el moviment requerit per la teoria cinètica molecular de la calor de petites partícules suspeses en un líquid estacionari, cobria els seus estudis sobre el moviment brownià.
L'article explicava el fenomen fent ús de les estadístiques del moviment tèrmic dels àtoms individuals que formen un fluid. El moviment brownià havia desconcertat a la comunitat científica des del seu descobriment unes dècades enrere. L'explicació de Einstein proporcionava una evidència experimental incontestable sobre l'existència real dels àtoms. L'article també aportava un fort impuls a la mecànica estadística i a la teoria cinètica de los fluids, dos camps que en aquella època romanien controvertits.
Abans d'aquest treball els àtoms es consideraven un concepte útil en física i química, però la majoria dels científics no es posaven d'acord sobre la seva existència real. L'article de Einstein sobri el moviment atòmic lliurava als experimentalistes un mètode senzill per a contar àtoms mirant a través d'un microscopi ordinari.
Wilhelm Ostwald, un dels líders de l'escola antiatòmica, va comunicar que Arnold Sommerfeld havia estat transformat en un creient en els àtoms per l'explicació de Einstein del moviment brownià.
El segon article es titulava Un punt de vista heurístic sobre la producció i transformació de llum. En ell Einstein proposava la idea de "quant" de llum (ara cridats fotons) i mostrava com es podia utilitzar aquest concepte per a explicar l’ efecte fotoelèctric.



La teoria dels quants de llum va ser un fort indici de la dualitat ona-corpuscle i que els sistemes físics poden mostrar tant propietats ondulatòries com corpusculars. Aquest article va constituir un dels pilars bàsics de la mecànica quàntica. Una explicació completa de l'efecte fotoelèctric solament va poder ser elaborada quan la teoria quàntica va estar més avançada. Per aquest treball, i per les seves contribucions a la física teòrica, Einstein va rebre el Premio Nobel de Física 1921
El tercer article de Einstein d'aquest any es titulava Zur Elektrodynamik bewegter Körper ("Sobre la electrodinàmica de cossos en moviment"). En aquest article Einstein introduïa la teoria de la relativitat especial estudiant el moviment dels cossos i l'en electromagnetisme absència de la força de interacció gravitatòria.
La relativitat especial resolia els problemes oberts per experiment de Michelson i Morley en el qual s'havia demostrat que les ones electromagnètiques que formen la llum es movien en absència d'un mitjà. La velocitat de la llum és, per tant, constant i no relativa al moviment. Ja en 1894 George Fitzgerald havia estudiat aquesta qüestió demostrant que l'experiment de Michelson i Morley podia ser explicat si els cossos es contreuen en la direcció del seu moviment. De fet, algunes de les equacions fonamentals de l'article de Einstein havien estat introduïdes anteriorment (1903) per Hendrik Lorentz, físic holandès, donant forma matemàtica a la conjectura de Fitzgerald.
Aquesta famosa publicació està qüestionada com treball original de Einstein, degut al fet que en ella va ometre citar tota referència a les idees o conceptes desenvolupats per aquests autors així com els treballs de Poincaré. En realitat Einstein desenvolupava la seva teoria d'una manera totalment diferent a aquests autors deduint fets experimentals a partir de principis fonamentals i no donant una explicació fenomenològica a observacions desconcertants. El mèrit de Einstein estava per tant a explicar el succeït en l'experiment de Michelson i Morley com a conseqüència final d'una teoria completa i elegant basada en principis fonamentals i no com una explicació ad-hoc o fenomenològica d'un fenomen observat.
El seu raonament es va basar en dos axiomes simples: En el primer reformulà el principi de simultaneïtat, introduït per Galileu segles abans, pel qual les lleis de la física han de ser invariants per a tots els observadors que es mouen a velocitats constants entre ells, i el segon, que la velocitat de la llum és constant per a qualsevol observador. Aquest segon axioma, revolucionari, va més enllà de les conseqüències previstes per Lorentz o Poincaré que simplement relataven un mecanisme per a explicar l'escurçament d'un dels braços de l'experiment de Michelson i Morley. Aquest postulat implica que si un centelleig de llum es llança al creuar-se dos observadors en moviment relatiu, ambdós veuran allunyar-se la llum produint un cercle perfecte amb cadascun d'ells en el centre. Si a banda i banda dels observadors es posés un detector, cap dels observadors es posaria d'acord en quin detector es va activar primer (es perden els conceptes de temps absolut i simultaneïtat).


La teoria rep el nom de "teoria especial de la relativitat" o "teoria restringida de la relativitat" per a distingir-la de la Teoria general de la relativitat, que va ser introduïda per Einstein en 1915 i en la qual es consideren els efectes de la gravetat i la acceleració.
El quart article d'aquell any es titulava Ist die Trägheit eines Körpers von seinem Energieinhalt abhängig i mostrava una deducció de l'equació de la relativitat que relaciona massa i energia. En aquest article s'exposava que "la variació de massa d'un objecte que emet una energia L, és:
L/V2
on V era la notació de la velocitat de la llum usada per Einstein en 1905
Aquesta equació implica que l'energia I d'un cos en repòs és igual a massa la seva m multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat, la célebre:
E= mc2
Mostra com una partícula amb massa posseeix un tipus d'energia, "energia en repòs", distinta de les clàssiques energia cinètica i energia potencial. La relació massa-energia s'utilitza comunament per a explicar com es produeix l'energia nuclear; amidant la massa de nuclis atòmics i dividint pel nombre atòmic es pot calcular l'energia d'enllaç atrapada en els nuclis atòmics. Paral•lelament, la quantitat d'energia produïda en la fissió d'un nucli atòmic es calcula com la diferència de massa entre el nucli inicial i els productes de la seva desintegració, multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat.
Relativitat general

Al novembre de 1915 Einstein va presentar una sèrie de conferències en Acadèmia de Ciències de Prussia l'en les quals va descriure la teoria de la relativitat general. L'última d'aquestes xerrades va concloure amb la presentació de l'equació que reemplaça a la llei de gravetat de Newton. En aquesta teoria tots els observadors són considerats equivalents i no únicament aquells que es mouen amb una velocitat uniforme. La gravetat no és ja una força o acció a distancia, com era en la gravetat newtoniana, sinó una conseqüència de la curvatura del espai - temps. La teoria proporcionava les bases per a l'estudi de la cosmologia i permetia comprendre les característiques essencials del Univers, moltes de les quals no serien descobertes sinó amb posterioritat a la mort de Einstein.
La relativitat general va ser obtinguda per Einstein a partir de raonaments matemàtics, experiments hipotètics (Gedanken experiment) i rigorosa deducció matemàtica sense contar realment amb una base experimental. El principi fonamental de la teoria era el denominat principio de equivalència. A pesar de l'abstracció matemàtica de la teoria, les equacions permetien deduir fenòmens comprovables. En 1919 Arthur Eddington va ser capaç d'amidar, durant un eclipse, la desviació de la llum d'una estrella al passar prop del Sol, una de les prediccions de la relativitat general. Quan es va fer pública aquesta confirmació la fama de Einstein es va incrementar enormement i es va considerar un pas revolucionari en la física . Des de llavors la teoria s'ha verificat en tots i cadascun dels experiments i verificacions realitzats fins al moment,
A pesar de la seva popularitat, o potser precisament per ella, la teoria va contar amb importants detractors entre la comunitat científica que no podien acceptar una física sense un Sistema de referència absolut.
En 1924 Einstein va rebre un article d'un jove físic indi, Satyendra Nath Bose, descrivint a la llum com un gas d'i fotons demanant l'ajuda de Einstein para la seva publicació. Einstein es va adonar que el mateix tipus d'estadístiques podien aplicar-se a grups d'àtoms i va publicar l'article, conjuntament amb Bose, en alemany, la llengua més important en física en l'època. Les estadístiques de Bose-Einstein expliquen el comportament dels tipus bàsics de partícules elementals denominades bosons.
Einstein va dedicar els seus últims anys a la recerca d'una de les més importants teories de la física, la cridada Teoria de Campo Unificada. Aquesta recerca, després de la seva Teoria general de la relativitat, va consistir en una sèrie d'intents tendents a generalitzar la seva teoria de la gravitació per a assolir unificar i resumir les lleis fonamentals de la física, específicament la gravitació i l'electromagnetisme. En l'any 1950, va exposar la seva Teoria de camp unificada en un article titulat «Sobre la teoria generalitzada de la gravitació» (On the Generalized Theory of Gravitation) en la famosa revista Scientific American.
Encara que Albert Einstein va ser mundialment cèlebre pels seus treballs en física teòrica, paulatinament va anar aïllant-se en la seva investigació, i els seus intents no van tenir èxit. Perseguint la unificació de les forces fonamentals, Albert va ignorar alguns importants desenvolupaments en la física, sent notablement visible en el tema de les forces nuclear forta i nuclear dèbil, les quals no es van entendre bé sinó després de quinze anys de la mort de Einstein (prop de l'any 1970) mitjançant nombrosos experiments en física d'altes energies. Els intents proposats per la Teoria de cordes o la Teoria M, mostren que encara perdura el seu ímpetu d'arribar a demostrar la gran teoria de la unificació de les lleis de la física.

Activitat política


Els esdeveniments de la primera guerra mundial van empènyer a Einstein a comprometre's políticament, prenent partit. Sent menyspreu per la violència, la bravuconeria, l'agressió, la injustícia. Va ser un dels membres més coneguts del Partit Democràtic Alemany, DDP.
Albert Einstein va ser pacifista un convençut. En 1914, noranta-tres prominents intel•lectuals alemanys van signar el «Manifest per al Món Civilitzat» per a donar suport al Kàiser i desafiar a les «hordes de russos aliats amb mongoles i negres que pretenen atacar a la raça blanca», justificant la invasió alemanya de Bèlgica; però Einstein es va negar a signar-lo al costat de només altres tres intel•lectuals, que pretenien impulsar un contra-manifest, exclamant posteriorment:
És increïble el que Europa ha deslligat amb aquesta bogeria. (...)
En aquests moments un s’adona de l'absurda que és l'espècie animal a la qual pertany.
Amb l'auge del moviment nacionalsocialista a Alemanya, Einstein va deixar el seu país i es nacionalitzà nord-americà. En plena Segona Guerra Mundial va donar una iniciativa de per Robert Oppenheimer a començar el programa de desenvolupament de conegut armes nuclears com Projecte Manhattan.
En 1939 es produeix la seva més important participació en qüestions mundials. L'informe Smyth, encara que amb subtils retallades i omissions, narra la història de com els físics van tractar, sense èxit, d'interessar a la Marina i a l'Exèrcit en el Projecte atòmic. Però la cèlebre carta de Einstein a Roosevelt va ser la qual va aconseguir trencar la rigidesa de la mentalitat militar. No obstant això, Einstein, que sent menyspreu per la violència i les guerres, és considerat el «pare de la bomba atòmica”.
En el seu discurs pronunciat en Nova York, al desembre de 1945, va exposar:
En l'actualitat, els físics que van participar en la construcció de l'arma més tremenda i perillosa de tots els temps, es veuen aclaparats per un similar sentiment de responsabilitat, per no parlar de culpa. (...)
Nosaltres ajudem a construir la nova arma per a impedir que els enemics de la humanitat ho fessin abans, ja que donada la mentalitat dels nazis haurien consumat la destrucció i l'esclavitud de la resta del món. (...)
Cal desitjar que l'esperit que va impulsar a Alfred Nobel quan va crear la seva gran institució, l'esperit de solidaritat i confiança, de generositat i fraternitat entre els homes, prevalgui en la ment de qui depenen les decisions que determinaran la nostra destinació. D'altra manera la civilització quedaria condemnada.
Einstein: Cal guanyar la pau (1945).


La causa socialista

Al maig de 1949 , Monthly Review va publicar (a Nova York) un article seu titulat Per què el socialisme? en el qual reflexiona sobre la història, les conquestes i les conseqüències de la "anarquia econòmica de la societat capitalista", article que avui segueix tenint vigència. Una part molt citada del mateix parla del paper dels mitjans privats en relació a les possibilitats democràtiques dels països:
La anarquia econòmica de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. (...)
El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l'augment de la divisió del treball animen la formació d'unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d'aquest procés és una oligarquia del capital privat l'enorme poder del qual no es pot controlar amb eficàcia fins i tot en una societat organitzada políticament de forma democràtica. Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d'altra manera pels capitalistes privats qui, per a tots els propòsits pràctics, separen a l'electorat de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. (...)
Estic convençut que hi ha solament un camí per a eliminar aquests greus mals, l'establiment d'una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials.
Albert Einstein, Why Socialism?
La causa sionista

Originari d'una família jueva assimilada va advocar per la causa sionista. Entre 1921 i 1932 va pronunciar diversos discursos, amb el propòsit d'ajudar a recollir fons per a la col•lectivitat jueva i sostenir la Universitat hebrea de Jerusalem, fundada en 1918, i com prova de la seva creixent adhesió a la causa sionista. «Nosaltres, això és, jueus i àrabs, hem d'unir-nos i arribar a una comprensió recíproca quant a les necessitats dels dos pobles, en el que pertoca a les directives satisfactòries per a una convivència profitosa.»
L'Estat des Israel va crear en 1948. Quan Chaim Weizmann, el primer president d'i Israel vell amic de Einstein, va morir en 1952, Abba Eban, ambaixador israelià en EE.UU., li va oferir la presidència. Einstein va rebutjar l'oferiment dient: «Estic profundament commogut per l'oferiment de l'Estat d'Israel i alhora tan entristit que m'és impossible acceptar-lo.»

La causa pacifista


Einstein, pacifista convençut, va impulsar el conegut Manifest Russell-Einstein, una crida als científics per a unir-se en favor de la desaparició de les armes nuclears. Aquest document va servir d'inspiració per a la posterior fundació de les Conferències Pugwash en 1995 es van fer creditores del Premio Nobel de la Paz .


Creences religioses



Einstein distingeix tres estils que solen entremesclar-se en la pràctica de la religió. El primer està motivat per la por i la dolenta comprensió de la causalitat i, per tant, tendeix a inventar éssers sobrenaturals. El segon és social i moral, motivat pel desig de suport i amor. Ambdós tenen un concepte antropomòrfic de Déu. El tercer –que Einstein considera el més madur–, està motivat per un profund sentit de sorpresa i misterEinstein
Einstein creia en «un Déu que es revela en l'harmonia de tot el que existeix, no en un Déu que s'interessa en la destinació i les accions de l'home». Desitjava conèixer «com Déu havia creat el món». En algun moment va resumir les seves creences religioses de la manera següent: «La meva religió consisteix en una humil admiració de l'il•limitat esperit superior que es revela en els més petits detalls que podem percebre amb la nostra fràgil i feble ment».
La més bella i profunda emoció que ens és donat sentir és la sensació del místic. Ella és la qual genera tota veritable ciència. L'home que desconeix aquesta emoció, que és incapaç de meravellar-se i sentir l'encant i la sorpresa, està pràcticament morTAGORE Saber que allò que per a nosaltres és impenetrable realment existeix, que es manifesta com la més alta saviesa i la més radiant bellesa, sobre la qual les nostres esmussades facultats només poden comprendre en les seves formes més primitives. Aquest coneixement, aquesta sensació, és la veritable religió.
Una vegada, en una reunió, se li va preguntar a Einstein si creia o no en un Déu al que va respondre: «Crec en el Déu de Espinosa, que és idèntic a l'ordre matemàtic de l'Univers».
Una cita més llarga de Einstein apareix en Science, Philosophy, and Religion, A Symposium (Simposi de ciència, filosofia i religió), publicat per la Conferència de Ciència, Filosofia i Religió en la seva Relació amb la Forma de Vida Democràtica:
Com més imbuït estigui un home en l'ordenada regularitat dels esdeveniments, més ferm serà la seva convicció que no hi ha lloc —del costat d'aquesta ordenada regularitat— per a una causa de naturalesa distinta. Per a aquest home, ni les regles humanes ni les "regles divines" existiran com causes independents dels esdeveniments naturals. De segur, la ciència mai podrà refutar la doctrina d'un Déu que interfereix en esdeveniments naturals, perquè aquesta doctrina pot sempre refugiar-se que el coneixement científic no pot posar el peu en aquest tema. Però estic convençut que tal comportament de part de les persones religioses no solament és inadequat sinó també fatal. Una doctrina que es manté no en la llum clara sinó en la foscor, que ja ha causat un dany incalculable al progrés humà, necessàriament perdrà el seu efecte en la humanitat. En la seva lluita pel bé ètic, les persones religioses haurien de renunciar a la doctrina de l'existència de Déu, això és, renunciar a la font de la por i l'esperança, que en el passat va posar un gran poder en mans dels sacerdots. En la seva labor, han de recolzar-se en aquelles forces que són capaces de conrear el bé, la veritat i la bellesa en la mateixa humanitat. Això és de segur, una tasca més difícil però incomparablement més meritòria i admirable.
En una carta datada al març de 1954, que va ser inclosa en el llibre Albert Einstein: el seu costat humà (en anglès), editat per Helen Dukas i Banesh Hoffman i publicada per Princeton University Press, Einstein diu:
Per descomptat era una mentida el que s'ha llegit sobre les meves conviccions religioses; una mentida que és repetida sistemàticament. No crec en un Déu personal i no ho he negat mai sinó que ho he expressat clarament. Si hi ha una mica en mi que pugui ser cridat religiós és la il•limitada admiració per l'estructura del món, fins a on la nostra ciència pot revelar-la.




Comportament ètic


Einstein creia que la moralitat no era dictada per Déu, sinó per la humanitat:
No crec en la immoralitat de l'individu, i considero l'ètica una preocupació exclusivament humana sobre la qual no hi ha cap autoritat sobrehumana.
En l'última etapa de la seva vida, Einstein va mantenir una dieta vegetariana. Segons ell, el vegetarianisme revestia una gran importància per a la humanitat, com pot apreciar-se en algunes de les seves cites sobre el tema:
Res incrementaria tant la possibilitat de supervivència sobre la Terra com el pas cap a una alimentació vegetariana. (...) Ja només amb la seva influència física sobre el temperament humà, la forma de vida vegetariana podria influir molt positivament sobre la destinació de la humanitat.




Rabindranath Tagore
(en idioma bengalí, রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর), nascut en Calcuta 6 de maig del 1861, i mort en Santiniketan 7 de agosto del 1941) va ser un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahmo Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb Premi Nobel de Literatura l'any 1913 , convertint-se en el primer asiàtic llaureat amb aquest reconeixement.
Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres tals com La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assajos i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins a llavors ho vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals d'i Bangladesh India: l'i Amar Shonar Bangla el Jana Gana Mana

Primers anys

Tagore va néixer en Jorasanko (Calcuta), fill d'i Debendranath Tagore de Sarada DevEinstein Debendranath Tagore va formular la fe Brahmo propagada pel seu amic, el Rajà reformador Rammohun Roy. Debendranath es va convertir en la figura central de la societat Brahmo després de la mort de Roy, a qui respectuosament se li tractava de maharishi per part dels seus seguidors. Va Continuar liderant el Adi Brahmo Shomaj fins a la seva mort.
Tagore va ser el menor de catorze fills. De nen, Tagore va viure en una atmosfera de publicació de magazines literaris i de representacions musicals i de teatre. De fet els Tagore de Jorasanko eren el centre d'un extens grup social amant de l'art. El germà major de Tagore, Dwijendranath, era un respectat poeta i filòsof. Un altre dels germans, Satyendranath, va ser el primer membre d'ètnia índia admès en el elitista i antigament format solament per blancs Servicio civil indi. A més altre germà, Jyotirindranath Tagore, era un músic de talent, compositor i autor d'obres. Entre les seves germanes, Swarna Kumari Devi, es va guanyar fama com novel•lista pel propi dret. L'esposa de Jyotirindranath, Kadambari, que tenia gairebé la mateixa edat que Tagore, va ser una estimada amiga i va tenir una poderosa influència en Tagore. El seu abrupte suïcidi en 1884 li va deixar fora de lloc durant diversos anys, i va marcar profundament el timbre emocional de la vida literària de Tagore.
En 1878, Tagore va viatjar a Brighton en Anglaterra per a estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar en el University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. Aquesta exposició a la cultura anglesa i a la seva llengua es filtraria en les seves primers contactes amb la tradició de la música Bengalí para crear noves formes de música. Malgrat això, Tagore no va abraçar mai completament les rígides normes angleses ni l'estricta interpretació de la tradicional religió hindú per part de la seva família en la seva vida o en el seu art, triant en el seu lloc prendre el millor d'ambdues esferes d'experiència.


Vida en Shelaidaha


En el 9 de desembre de 1883 Tagore es va casar amb Mrinalini Devi. La parella va tenir dos fills i tres filles, diversos dels quals van morir en els seus primers anys. Per aquesta època, s'havia convertit en el centre d'atenció del món literari amb diverses obres, incloent un poema llarg adaptat a l'estil Maithili del que va ser pioner Vidyapati, que al seu torn reclamava que pertanyia al poeta perdut anomanat Bhanu Simha. La seva reputació es va consolidar amb recopilacions com Sandhya Sangit (1882), que inclou el famós poema Nirjharer Svapnabhanga (El crit de la cascada).
En 1890 Tagore es va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuària situada en l'actual Bangladesh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període tals com Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com poeta. A més, estava guanyant-se també una reputació com assagista, escriptor d'obres i d'històries curtes, reflectint la vida del poble que veia al seu al voltant, fent-li obtenir considerables elogis.


Vida en Shantiniketan


En 1901 Tagore va deixar Shilaidaha i es va traslladar a Shantiniketan en Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental. El seu pare li havia deixat propietats en aquest lloc. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va ser un iman per a grups internacionals de talentosos estudiants, artistes, lingüistes i músics. Tagore va dedicar prodigioses quantitats d'energia a obtenir fons per a aquesta escola (utilitzant per exemple el guanyat en el Nobel). Avui dia la institució és coneguda com universitat Visva Bharati (বিশ্বভারতী, 'Índia en el món'), sota el control del govern indEinstein
Va continuar escrivint, amb obres tals com Naivedya (1901) i Kheya (1906) sent publicades durant aquest període. Desafortunadament, la seva dona va morir, i també ho van fer una de les seves filles més benvolgudes i un fill, deixant-li destrossat. Per aquest llavors, ja tenia un ampli nombre de seguidors entre els lectors bengalis. També es van portar a terme algunes traduccions de les seves obres, però eren sovint de mediocre qualitat. En resposta a alguns admiradors anglesos tals com el pintor William Rothenstein, Tagore va començar a traduir alguns dels seus poemes en vers lliure. En 1912, va marxar a Anglaterra duent amb ell un grapat de les seves traduccions. En les conferències que allí va donar, aquests poemes van commoure a diversos anglesos, més notablement al poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al misioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període en l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat India amb un enlluernador pròleg de Yeats. Al novembre d'aquest mateix any es va sorprendre al ser-li concedit el premio Nobel de literatura, sobre la base d'un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre de les quals era el Gitanjali'.
Juntament amb Xerris F. Andrews i W.W.Pearson, Tagore es va embarcar el 1916 en un circuit de conferències que li va dur a Japó i els Estats Units. Durant un descans de quatre mesos a Japó, Tagore va escriure "De camí a Japó" i "En Japó", que van ser posteriorment recollits en el llibre JapanyatrEinstein Durant aquest viatge, Tagore va denunciar el nacionalisme xovinista i els nacionalismes bel•ligerants, incloent el dels propis japonesos i nord-americans. També seria autor de l'assaig Nacionalisme en l'Índia, enfocant el tema des del punt de vista de la seva terra natal. Aquesta posició li va fer rebre moltes crítiques però també li va fer guanyar els elogis de pacifistes com Romain Rolland.
Les tasques de Tagore com assistent i mentor a Shantiniketan el van tenir ocupat durant els següents anys, fent classes en els matins i elaborant personalment els llibres de text dels alumnes durant les tardes.
En 1927, Tagore juntament amb dos companys es va embarcar en un tour de quatre mesos pel sud-est asiàtic, visitant llocs tals com Bali, Java, Kuala Lumpur, Malacca, Penang, Siam i Singapur. Els diaris de viatge que va escriure durant aquest temps van ser recopilats en la seva obra JatrEinstein
A l'abril de 1932 Tagore va ser convidat a ser hoste del shah iranià Reza Shah Palavi.
Tagore va escriure diverses cançons donant suport el moviment indi d'independència. Va rebutjar el títol de cavaller que li va concedir la corona britànica en 1915 com protesta per la masacre de Jaliyaanwala Bagh Amritsar en 1919. El seu sentiment profund era que la nació solament podia ser despertada per mitjà de l'educació per a totes les persones. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan.
Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, incloent a Henri Bergson Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, H. G. Wells i Romain Rolland. Particularment famós va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc en la llar de Einstein en Kaputh (Berlín) el 14 de juliol de 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar a Tagore en la casa d'un amic comú, el Dr. Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat.
En el seu viatge cap a Perú, va contreure una malaltia que l’obligà a fer repòs a l’ Argentina durant dos mesos en 1924. Allí coneix a l'escriptora argentina Victoria Ocampo, amb qui establiria una gran amistat. Ella li pagaria la seva estada a Buenos Aires, en la quinta Miralrío, els dos mesos que va estar en repòs. En la seva estada, va escriure un poema d'amor per a Victoria que el bengalí la titulà "Puravi", en un volum dedicat a "Vijaya", com ell afectuosament la cridava. Abans de morir, va compondre un altre poema cap a ella, contant l'admiració de ser una dona transgressora per a l'època. En 1930, es van tornar a veure, ja que Victoria Ocampo, va organitzar una exhibició a París, amb els estranys dibuixos que Tagore componia en els seus manuscrits.
Va començar a pintar als 60 anys, realitzant vàries i reeixides mostres del seu art en gran part d'Europa. Va morir en la seva Jorasanko el 7 d' agost del 1941, un dia que encara és recordat en actes públics dintre del món de parla bengalí.

Literatura


La poesia domina la reputació literària de Tagore, però també va escriure novel•les, assajos, històries curtes, diaris de viatge i teatre. També va escriure nombroses cançons que va compondre totes ell mateix.






Històries curtes
De la prosa de Tagore, potser les obres que es tenen més en consideració són els seus contes curts. Se li atribueix la introducció d'aquest gènere en la literatura bengalí. Els seus contes curts estan escrits en una prosa rítmica, sovint fins i tot poètica, i la principal temàtica de la qual són les vides de la gent corrent.
Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, en 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891–1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat sobre la base d'un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és una col•lecció de 84 relats.
Tagore solia associar els seus primers contes (com ho són els del període "Sadhana") amb una exuberant vitalitat i espontaneïtat; aquestes característiques estaven íntimament relacionades amb la vida de Tagore en els pobles de, entre uns altres, Patisar, Shajadpur, i Shilaida mentre gestionava les àmplies propietats familiars.


Veiem ara el text:


NOTA SOBRE LA NATURALESA DE LA REALITAT

(Conversa entre Rabindranath Tagore i el professor Alberto Einstein, celebrada el 14 de juliol de 1930, a la tarda, en la residència del professor Kaputh).

EINSTEIN - Creu vostè en el diví com aïllat del món?
TAGORE - Aïllat, no. La infinita personalitat de l'Home Comprèn l'Univers. Res pot haver que no pugui reabsorbir-se en la humana personalitat, i això prova que la veritat de l'Univers és una veritat humana. Exposaré un fet científic per a il•lustrar les meves paraules. La matèria està composta de protons i electrons, amb abismes entre ells, i, no obstant això, la matèria pot semblem sòlida. Anàlogament, la humanitat està composta d'individus; però aquests guarden no obstant això entre si una interconnexió de relacionalitat humana, que dota al món de l'home de viva solidaritaTAGORE Doncs tot l'univers es troba enllaçat a nosaltres per manera semblant; és un univers humà. Jo he seguit aquest pensament a través de l'art, la literatura i la consciència religiosa de l'home.
EINSTEIN - Hi ha dos conceptes diferents sobre la naturalesa de l'univers: 1) el món com una unitat depenent de la humanitat; 2) el món com realitat independent del factor humà.
TAGORE - Quan el nostre univers es troba en harmonia amb l'Home Etern, ho coneixem com veritat, ho sentim com bellesa.
EINSTEIN - Aquest és un concepte purament humà de l'univers.
TAGORE - Cap altre concepte pot haver. Aquest món és un món humà; el seu punt de vista científic és també el de l'home de ciència. Hi ha cert tipus de raó i de gaudi que li confereix veritat: el tipus de l'Home Etern, que les seves experiències a través de les nostres es realitzen.
EINSTEIN - Aquesta és una comprensió de l'entitat humana.
TAGORE - Si; una entitat eterna. Hem de comprendre-la mitjançant les nostres emocions i activitats. Nosaltres realitzem a l'Home suprem que manca de limitacions individuals, mitjançant les nostres limitacions. La ciència s'ocupa en allò que no està limitat als individus; és el món humà impersonal de les veritats. La religió comprèn aquestes veritats i les uneix amb les nostres necessitats més profundes; la nostra consciència individual de debò adquireix universal sentit. La religió aplica valors a la veritat i coneixem com bona a la veritat, en virtut de la nostra harmonia amb ella.
EINSTEIN - De manera que la veritat o la bellesa no són, segons això, independents de l'home?
EINSTEIN - Si s'extingís l'espècie humana, deixaria, doncs, de ser bell l'Apol•lo de Belvedere?
EINSTEIN - Estic d'acord amb el seu concepte de la bellesa, però no amb el qual sustenta sobre la veritaTAGORE
TAGORE - Per què no? La veritat es realitza mitjançant l'home.
EINSTEIN - Jo no puc demostrar que el meu concepte sigui l'encertat, però aquesta és la meva religió.
TAGORE - La bellesa es xifra en l'ideal de perfecta harmonia que resideix en l'Ésser universal; la veritat és la comprensió perfecta de la Intel•ligència universal. Nosaltres, els individus, ens acostem a ella mitjançant els nostres errors i equivocacions, mitjançant la nostra experiència acumulada, la nostra il•luminada consciència ... Com, si no, podríem conèixer la veritat?
EINSTEIN - No puc provar científicament que la veritat s’hagi de concebre com una veritat vàlida, amb independència de la humanitat; però ho crec així fermament. Crec, per exemple, que el teorema de Pitàgores en geometria afirma alguna cosa aproximadament certa, amb independència de l'existència de l'home. Sigui com fos, si hi ha una realitat independent de l'home, hi ha també una veritat relativa en aquesta realitat; i d'igual manera la negació del primer porta amb si la negació de la segona.
TAGORE - La veritat, que és una amb l'Ésser Universal, ha de ser essencialment humana, doncs d'altra sort quant nosaltres els individus considerem com veritat no podria merèixer tal nom -almenys en l'accepció científica de la paraula, com veritat que només pot arribar-se a mitjançant el procés de la lògica, o, dit en altres termes, per un òrgan humà de pensamen¬ts- o segons la filosofia india, existeix Brahma, la veritat absoluta, que no pot ser concebuda per la intel•ligència humana aïllada ni descrita tampoc amb paraules, sinó únicament abismant l'individual en la seva infinitud. Però tal veritat no pot pertànyer a la ciència. La naturalesa de la veritat que tractem és una aparença, és a dir, allò que apareix com veritat a la intel•ligència humana i és, per tant, humà, podent-se-li anomenar maya o il•lusió.
EINSTEIN - Segons el seu concepte, doncs, que pot ser el concepte indi, no és la il•lusió de l'individu, sinó de la humanitat sencera.
TAGORE - En la ciència procedim seguint la disci¬plina d'eliminar les limitacions personals de les nostres intel•ligències individuals, per a arribar a així aquesta comprensió de la veritat que resideix en la ment de l'Home universal.
EINSTEIN - El problema comença quan considerem a la veritat independent de la nostra consciència.
TAGORE - El que anomenem veritat resideix en la racio¬nal harmonia entre els aspectes subjectiu i objec¬tiu de la realitat, que pertanyen ambdós a l'home superpersonal.
EINSTEIN - Fins i tot en la nostra vida quotidiana ens veiem obligats a atribuir-li una realitat indepen¬dent de l'home a l'objecte que emprem. Ho fem així per a coordinar les experiències dels nostres sentits en una forma raonable. Per exemple, si no hagués ningú en aquesta casa, no per això deixaria d'estar aquí aquesta taula.
TAGORE - Si; seguiria fora de la ment individual, però no fora de la ment universal. La taula que jo percebo és perceptible per la mateixa classe de consciència que jo posseeixo.
EINSTEIN - El nostre natural punt de vista pel que fa a la veritat independent de la humanitat, no pot explicar-se ni provar-se; però és una creença que a ningú li pot faltar ... , ni àdhuc als primitius. Atribuïm a la veritat una objectivitat superhumana; és indispensable per a nosaltres aquesta realitat que em refereixo, que és independent de la nostra existència i de la nostra experiència i de la nostra intel•ligència ... , encara que no puguem dir el que significa.
TAGORE - La ciència ha demostrat que la taula, com objecte sòlid, és una aparença i, per¬ consegüent, això que la ment humana percep com a tal taula no existiria de no existir la ment humana. Ha de reconèixer-se al mateix temps que el fet que l'última realitat física de la taula no sigui altra cosa que una munió de centres aïllats de forces elèctriques en revolució, pertany també a la ment humana.
En la prensió de la veritat hi ha un conflicte etern entre la ment humana universal i la mateixa ment confinada en l'individu. La nostra ciència, la nostra filosofia i la nostra ètica caminen sempre ocupades en el procés de reconciliació. Comptat i debatut, ja que hagués alguna veritat que no es refereixi en absolut a la humanitat, tal veritat seria en absolut per a nosaltres com no existent.
No és difícil imaginar una intel•ligència a la qual la seqüència de les coses no se li mostri en l'espai, sinó en el temps, com la seqüència de les notes en música. Per a semblant intel•ligència, el concepte de realitat seria semblant al de la realitat musical, en el qual manca de tot sentit la geometria de Pitàgores. Existeix la realitat del paper, totalment distinta de la realitat de la literatura. Perquè la classe d'intel•ligència que posseeix l’arna que s'engoleix aquesta literatura de paper és en absolut inexistent, i, no obstant això, per a la intel•ligència de l'home posseeix la literatura un valor de debò més gran que el paper mateix. Per manera anàloga, si alguna veritat existeix que no guardi cap relació sensitiva o racio¬nal amb la intel•ligència humana, serà igual a zero, en tant siguem nosaltres éssers humans.
EINSTEIN - Llavors, sóc jo més religiós que vostè!

TAGORE - La meva religió es xifra en la reconciliació de l'Home superpersonal, l'Esperit humà uni¬versal, en el meu ésser individual. Aquest ha estat l'assumpte de les meves conferències, a les quals he donat el títol de La religió de l'home.




Algunes Frases d'Einstein



* Tots som molt ignorants. El que ocorre és que no tots ignorem les mateixes coses.
* Un home ha de buscar el que és i no el que creu que hauria de ser.
* El dret de tot home és escoltar la seva consciència i actuar segons aquesta l'hi dicti.
* La vida d'un home sense religió no té sentit; i no només el converteix en un desgraciat, sinó en un ésser incapaç de viure.
* Mai penso en el futur. Aquest arriba prou ràpid.
* El meu ideal polític és el democràtic. Tot el món ha de ser respectat com persona i ningú ha de ser divinitzat.
* Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
* Si perdem el sentit del misteri, la vida no és més que una vela apagada.
* Un periodista li pregunta a Einstein: Em pot explicar vosté la Relativitat?... i Einstein li contesta: I vosté em pot explicar com és fregeix un ou?. El periodista el mirà estranyat i contestà: "Sí, si que puc", al que einstein li respón: Doncs bé, faci-ho, pero imaginant que jo no se el que és un ou, ni una paella, ni l'oli, ni el foc..."
* L'energia no es crea, sempre existeix, i no es destrueix, solament es transforma per mitjà del pensament o voluntat de qui la maneja.
* Si la teva intenció és descriure la veritat, fes-lo amb senzillesa i l'elegància deixa-la pel sastre.
* Tot ha de simplificar-se fins a on sigui possible, però res més.
* Si anhelem amb seguretat i passió la seguretat, el benestar i el lliure desenvolupament del talent de tots els homes no han de mancar dels mitjans necessaris per a conquistar-los.
* Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu.
* El més incomprensible de l'Univers, és que sigui comprensible.
* La imaginació és més important que el coneixement.
* La realitat és simplement una il•lusió, encara que molt persistent.

* Sóc prou artista com per a dibuixar lliurement sobre la meva imaginació.
* El coneixement és limitat. La imaginació circumda el món.
* No tot el que conta pot ser contat i no tot el que pot ser contat compte.
* El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.
* No entens realment una cosa fins que siguis capaç de explicar-se-la a la teva àvia.
* L'única cosa que interfereix amb el meu aprenentatge és la meva educació.
* L'única cosa realment valuosa és la intuïció.
* La bellesa no mira, només és mirada
* Posa la teva mà en un forn calent durant un minut i et semblarà una hora. Asseu-te al costat d'una noia preciosa durant una hora i et semblarà un minut. Això és la relativitat.
* La gravitació no pot ser la causa que la gent s'enamori.




Algunes Frases de Tagore


* “L'Etern Somni
Va néixer sobre les ales de la Llum sempiterna
Que esquinça el vel d'allò sense forma
I travessa el Temps
Ordint incessants models de Ser.
Mut roman el Misteri,
El sentit d'aquest peregrinar,
infinita aventura de l'existència,
que el seu córrer al llarg del cel
encén innombrables cercles de senderes,
fins que per fi,
de la tenebra brolla el coneixement
en l'infinit de l'humà esperit;
i en aquest albirar indecís,
sense trencar la seva mudesa,
entre el clar de la boira contempla
la visió de la Vida i de l'Amor,
sorgint del tumult de penes i alegries profundes”.
16/9/1929.
* Déu em respecta quan treballo, però m'estima quan canto.
* El millor no ve sol, ve amb la companyia de tot.
* Si tanques la porta als teus errors, deixaràs fora la veritat
* Quan la meva veu corri amb la mort, el meu cor et seguirà parlant.
* La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit.
* L'Amor és el significat ultim de tot el que ens envolta. No és un simple sentiment, és la veritat, és l'alegria que està en l'origen de tota creació.
* Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.
* Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no produirà flors ni fruits.
* Dormia..., dormia i somiava que la vida no era més que alegria. Em vaig despertar i vaig veure que la vida no era més que servir... i el servir era alegria.
* Encara que li arrenquis els pètals, no llevaràs la seva bellesa a la flor.
* És fàcil parlar clar quan no va a dir-se tota la veritat.
* Agraeixo no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aixafades per elles.
* Deixa'm només un poc de mi mateix perquè pugui anomenar-me el meu tot.

Potser si que ara estem més a la vora de poder respondre el vell Koan: De que parlen dos mestres il·luminats quan és trobe?... o potser no?.