En 1905, sent un jove físic desconegut, emprat en l'Oficina de Patents de Berna, va publicar la seva Teoria de la Relativitat Especial. En ella va incorporar, en un marc teòric simple, fonamentat en postulats físics senzills, conceptes i fenòmens estudiats anteriorment per Henri Poincaré Hendrik Lorentzi . Probablement, l'equació de la física més coneguda a nivell popular és l'expressió matemàtica de l'equivalència massa - energia, E=mc², deduïda per Einstein com uneixi conseqüència lògica d'aquesta teoria. Aquest mateix any va publicar altres treballs que asseurien algunes de les bases de la física estadística i la mecànica quàntica.
En 1915 va presentar la Teoria General de la Relativitat, en la qual reformulà per complet el concepte de gravetat. Una de les conseqüències va ser el sorgiment de l'estudi científic de l'origen i evolució del Univers per la branca de la física denominada cosmologia. En 1919, quan les observacions britàniques d'un eclipsi solar van confirmar les seves prediccions sobre la curvatura de la llum, Einstein va ser idolatrat per la premsa. Einstein es va convertir en una icona popular de la ciència mundialment famós, un privilegi a l'abast de molt pocs científics.
Va obtenir l'en Premi Nobel de Física 1921 per la seva explicació de l'efecte fotoelèctric i les seves nombroses contribucions a la física teòrica, i no per la Teoria de la Relativitat, doncs el científic a qui es va encomanar la tasca d'avaluar-la, no la va entendre, i van témer córrer el risc que es demostrés errònia posteriorment. En aquesta època era encara considerada una miqueta controvertida per part de molts científics.
Davant l'ascens del nazisme, Einstein abandona Alemanya al desembre del 1932 destinació a Estats Units, on impartirà docència en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. Es va nacionalitzar nord-americà en 1940. Durant els seus últims anys va treballar per integrar en una mateixa teoria les quatre Forces Fonamentals. Einstein va morir en Princeton, New Jersey, el 18 d'abril de 1955.
Albert Einstein, encara que és considerat el «pare de la bomba atòmica", va advocar en els seus escrits pel pacifisme, l'i socialisme el sionisme. Va Ser proclamat el «personatge del segle XX» i el més preeminent científic per la cèlebre revista Time.
Infància
El seu oncle va incentivar les seves inquietuds científiques en la seva adolescència proporcionant-li llibres de ciència. Segons relata el propi Einstein en la seva autobiografia, de la lectura d'aquests llibres de divulgació científica naixeria un constant qüestionament de les afirmacions de la religió; un lliure pensament decidit que va ser associat a altres formes de rebot cap a l'Estat i l'autoritat. Un escepticisme poc comú en aquella època, a dir del propi Einstein. El seu pas pel Gymnasium (institut de batxillerat), no obstant això, no va ser molt gratificant: la rigidesa i la disciplina militar dels instituts de secundària de l'època de Bismarck li van comerciejar no poques polèmiques amb els professors: «la teva sola presència mina el respecte que em deu la classe», li va dir un d'ells en una ocasió. Un altre li va dir que «mai arribaria a no-res».
El col•legi no el motivava, i encara que era excel•lent en matemàtiques i física, no s'interessava per les altres assignatures. ALS 15 anys, sense tutor ni guia, va emprendre l'estudi del càlcul infinitesimal. La idea, clarament infundada, que era un mal estudiant prové dels primers biògrafs de Einstein, que van confondre el sistema de qualificació de Suïssa amb l'alemany (un sis a Suïssa era la millor qualificació).
En 1894 la companyia Hermann sofria importants dificultats econòmiques i els Einstein es van mudar d'en Munich Pavia Itàlia prop de Milà. Albert va romandre a Munic per a acabar els seus cursos abans de reunir-se amb la seva família en Pavia, però la separació va durar poc temps: abans d'obtenir el seu títol de batxiller Albert va decidir abandonar el Gymnasium.
Llavors, la família Einstein va intentar matricular a l'Albert en l'Institut Politècnic de Zurich ( Eidgenössische Technische Hochschule) però, al no tenir el títol de batxiller, va haver de presentar-se a una prova d'accés que va suspendre a causa d'una qualificació deficient en una assignatura de lletres. Això va suposar que fos rebutjat inicialment, però el director del centre, impressionat pels seus resultats en ciències, li va aconsellar que continués els seus estudis de batxiller i que obtingués el títol que li donaria accés directe al Politècnic. La seva família li va enviar a Arau per a acabar els seus estudis secundaris i Einstein va obtenir el títol de batxiller alemany en 1896, a l'edat de 16 anys. Aquest mateix any va renunciar a la seva ciutadania alemanya i va iniciar els tràmits per a convertir-se en ciutadà suís. Poc després el jove Einstein va ingressar en l'Institut Politècnic de Zuric, ingressant en l'Escola d'orientació matemàtica i científica, amb la idea d'estudiar física.
Durant els seus anys en la políticament vibrant Zurich, Einstein va descobrir l'obra de diversos filòsofs: Marx, Engels, Hume, Kant, Ernst Mach i Espinosa. També va prendre contacte amb el moviment socialista a través de Friedrich Adler amb un cert pensament inconformista i revolucionari en el qual molt va tenir a veure el seu amic Michele Besso. En 1898 va conèixer a Mileva Maric, una companya de classe sèrbia, també amiga de Nikola Tesla, de tarannà feminista i radical, de la qual es va enamorar. En 1900 Albert i Mileva es van graduar en el Politècnic de Zurich i en 1901 va aconseguir la ciutadania suïssa. Durant aquest període Einstein discutia les seves idees científiques amb un grup d'amics propers, incloent a Mileva. Albert Einstein i Mileva van tenir una filla al gener de 1902, anomenada Liserl. El de 6 de gener 1903 la parella es va casar.
Joventut
En aquesta època Einstein es referia amb amor a la seva dona Mileva com «una persona que és la meva igual i tan forta i independent com jo». Abram Joffe, en la seva biografia de Einstein, argumenta que durant aquest període va ser ajudat en les seves investigacions per Mileva. Això es contradiu amb altres biògrafs com Ronald W. Clark, qui afirma que Einstein i Mileva duien una relació distant que brindava a Einstein la solitud necessària per a concentrar-se en el seu treball.
Al maig de 1904, Einstein i Mileva van tenir un fill de nom Hans Albert Einstein. Aquest mateix any va aconseguir un treball permanent en l'Oficina de Patents. Poc després va finalitzar el seu doctorat presentant una tesi titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars, que és un treball de 17 pàgines que va sorgir d'una conversa amb Michele Besso mentre es prenien una tassa de te; quan Einstein anava a tirar-li sucre al te, va preguntar a Besso: «Creus que el càlcul de les dimensions de les molècules de sucre podria ser una bona tesi de doctorat?».
En 1905 va redactar diversos treballs fonamentals sobre la física de petita i gran escala. En el primer d'ells explicava el moviment brownià, en el segon i l'efecte fotoelèctric els dos restants desenvolupaven la relativitat especial i la equivalència massa - energia. El primer d'ells li va valer el grau de doctor per la Universitat de Zurich en 1906, i el seu treball sobre l'efecte fotoelèctric li faria mereixedor del Premio Nobel de Física en 1921 pels seus treballs sobre el moviment brownià i la seva interpretació de l'efecte fotoelèctric. Aquests articles van ser enviats a la revista Annalen der Physik i són coneguts generalment com els articles del Annus Mirabilis (any extraordinari).
En 1908 va ser contractat en la Universitat de Berna Suiza, com professor i conferenciant (Privatdozent). Einstein i Mileva van tenir un nou fill, Eduard, nascut el 28 de juliol del 1910. Poc després la família es va mudar a Praga, on Einstein va obtenir la plaça de Professor de física teòrica, l'equivalent a Catedràtic, en la Universitat Alemanya de Praga. En aquesta època va treballar estretament amb Marcel Grossmann i Otto Stern. També va començar a anomenar al temps matemàtic "quarta dimensió".
En 1913, just abans de la Primera Guerra Mundial, va ser triat membre de l'Acadèmia Prussiana de Ciències. Einstein es va establir en Berlín, on va romandre durant disset anys i l'emperador Guillem el va convidar a dirigir la secció de Física de l'Institut de Física Kàiser Wilhelm.
El 14 de febrer 1919 es va divorciar de Mileva i alguns mesos després, el juny del 1919 es va casar amb una cosina seva, Elsa Loewenthal, el cognom de la qual de soltera era Einstein: Loewenthal era el cognom del seu primer marit, Max Loewenthal. Elsa era tres anys major que Einstein i l'havia cuidat després de sofrir una crisi nerviosa combinada amb problemes del sistema digestiu. Einstein i Elsa no van tenir fills. La destinació de la filla d'Albert i Mileva, Lieserl, nascuda abans que els seus pares es casessin o trobessin treball, és desconeguda. Dels seus dos fills, el primer, Hans Albert, es va mudar a Califòrnia, on va arribar a ser professor universitari encara que amb poca interacció amb el seu pare; el segon, Eduard, sofria esquizofrènia i va ser internat en una institució per a tractament de les malalties mentals.
En els anys 1920, a Berlín, la fama de Einstein despertava acalorades discussions. En els diaris conservadors es podien llegir editorials que atacaven la teoria de Einstein. Es convocaven conferències - espectacle tractant d'argumentar l'absurd que era la teoria especial de la relativitat. Fins i tot se li atacava, en forma vetllada, no obertament, en la seva condició de jueu. En la resta del món, la Teoria de la relativitat era apassionadament debatuda en conferències populars i textos.
Davant l'ascens del nazisme (Adolf Hitler arriba al poder al gener de 1933), Einstein abandona Alemanya al desembre de 1932, amb destinació a Estats Units, i imparteix docència en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, agregant a la seva nacionalitat suïssa la nord-americana en 1940.
Per a la camarilla nazi els jueus no són només un mitjà que desvia el ressentiment que el poble experimenta contra els seus opressors; veuen també en els jueus un element inadaptable que no pot ser dut a acceptar un dogma sense crítica, i que en conseqüència amenaça la seva autoritat –pel temps que tal dogma existeixi– amb motiu de la seva obstinació a esclarir a les masses.
La prova que aquest problema toca el fons de la qüestió la proporciona la solemne cerimònia de la crema de llibres, oferta com espectacle pel règim nazi poc temps després d'ensenyorir-se del poder.
En Alemanya, les expressions d'odi als jueus van arribar nivells molt elevats. Diversos físics d'ideologia nazi, alguns tan notables com els premis Nobel de Física Johannes Stark i Philipp Lenard, van intentar desacreditar les seves teories. Altres físics que ensenyaven la Teoria de la relativitat, com Werner Heisenberg, van ser vetats en els seus intents d'accedir a llocs docents.
Einstein, en 1939 decideix exercir la seva influència participant en qüestions polítiques que afecten al món. Redacta la cèlebre carta a Roosevelt, per a promoure el Projecte atòmic i impedir que els «enemics de la humanitat» ho fessin abans: «ja que donada la mentalitat dels nazis, haurien consumat la destrucció i l'esclavitud de la resta del món.»
Durant els seus últims anys, Einstein va treballar per integrar en una mateixa teoria les quatre Forces Fundamentals, tasca encara inconclusa. Einstein va morir en Princeton, New Jersey, el 18 de abril 1955.
Trajectòria científica.
En 1905 va finalitzar el seu doctorat presentant una tesi titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars. Aquest mateix any va escriure quatre articles fonamentals sobre la física de petita i gran escala. En ells explicava el moviment brownià, l'efecte fotoelèctric i desenvolupava la relativitat especial i l'equivalència massa-energia. El treball de Einstein sobri l'efecte fotoelèctric li proporcionaria el Premio Nobel de física en 1921. Aquests articles van ser enviats a la revista "Annalen der Physik" i són coneguts generalment com els articles del "Annus Mirabilis" (del Latín: Any extraordinari). La Unión internacional de física pura i aplicada juntament amb la UNESCO van commemorar 2005 com l’Any mundial de la Física celebrant el centenari de la publicació d'aquests treballs.
El primer dels seus articles el 1905, titulat Sobre el moviment requerit per la teoria cinètica molecular de la calor de petites partícules suspeses en un líquid estacionari, cobria els seus estudis sobre el moviment brownià.
L'article explicava el fenomen fent ús de les estadístiques del moviment tèrmic dels àtoms individuals que formen un fluid. El moviment brownià havia desconcertat a la comunitat científica des del seu descobriment unes dècades enrere. L'explicació de Einstein proporcionava una evidència experimental incontestable sobre l'existència real dels àtoms. L'article també aportava un fort impuls a la mecànica estadística i a la teoria cinètica de los fluids, dos camps que en aquella època romanien controvertits.
Abans d'aquest treball els àtoms es consideraven un concepte útil en física i química, però la majoria dels científics no es posaven d'acord sobre la seva existència real. L'article de Einstein sobri el moviment atòmic lliurava als experimentalistes un mètode senzill per a contar àtoms mirant a través d'un microscopi ordinari.
Wilhelm Ostwald, un dels líders de l'escola antiatòmica, va comunicar que Arnold Sommerfeld havia estat transformat en un creient en els àtoms per l'explicació de Einstein del moviment brownià.
El segon article es titulava Un punt de vista heurístic sobre la producció i transformació de llum. En ell Einstein proposava la idea de "quant" de llum (ara cridats fotons) i mostrava com es podia utilitzar aquest concepte per a explicar l’ efecte fotoelèctric.
La teoria dels quants de llum va ser un fort indici de la dualitat ona-corpuscle i que els sistemes físics poden mostrar tant propietats ondulatòries com corpusculars. Aquest article va constituir un dels pilars bàsics de la mecànica quàntica. Una explicació completa de l'efecte fotoelèctric solament va poder ser elaborada quan la teoria quàntica va estar més avançada. Per aquest treball, i per les seves contribucions a la física teòrica, Einstein va rebre el Premio Nobel de Física 1921
El tercer article de Einstein d'aquest any es titulava Zur Elektrodynamik bewegter Körper ("Sobre la electrodinàmica de cossos en moviment"). En aquest article Einstein introduïa la teoria de la relativitat especial estudiant el moviment dels cossos i l'en electromagnetisme absència de la força de interacció gravitatòria.
Aquesta famosa publicació està qüestionada com treball original de Einstein, degut al fet que en ella va ometre citar tota referència a les idees o conceptes desenvolupats per aquests autors així com els treballs de Poincaré. En realitat Einstein desenvolupava la seva teoria d'una manera totalment diferent a aquests autors deduint fets experimentals a partir de principis fonamentals i no donant una explicació fenomenològica a observacions desconcertants. El mèrit de Einstein estava per tant a explicar el succeït en l'experiment de Michelson i Morley com a conseqüència final d'una teoria completa i elegant basada en principis fonamentals i no com una explicació ad-hoc o fenomenològica d'un fenomen observat.
El seu raonament es va basar en dos axiomes simples: En el primer reformulà el principi de simultaneïtat, introduït per Galileu segles abans, pel qual les lleis de la física han de ser invariants per a tots els observadors que es mouen a velocitats constants entre ells, i el segon, que la velocitat de la llum és constant per a qualsevol observador. Aquest segon axioma, revolucionari, va més enllà de les conseqüències previstes per Lorentz o Poincaré que simplement relataven un mecanisme per a explicar l'escurçament d'un dels braços de l'experiment de Michelson i Morley. Aquest postulat implica que si un centelleig de llum es llança al creuar-se dos observadors en moviment relatiu, ambdós veuran allunyar-se la llum produint un cercle perfecte amb cadascun d'ells en el centre. Si a banda i banda dels observadors es posés un detector, cap dels observadors es posaria d'acord en quin detector es va activar primer (es perden els conceptes de temps absolut i simultaneïtat).
La teoria rep el nom de "teoria especial de la relativitat" o "teoria restringida de la relativitat" per a distingir-la de la Teoria general de la relativitat, que va ser introduïda per Einstein en 1915 i en la qual es consideren els efectes de la gravetat i la acceleració.
El quart article d'aquell any es titulava Ist die Trägheit eines Körpers von seinem Energieinhalt abhängig i mostrava una deducció de l'equació de la relativitat que relaciona massa i energia. En aquest article s'exposava que "la variació de massa d'un objecte que emet una energia L, és:
L/V2
on V era la notació de la velocitat de la llum usada per Einstein en 1905
Aquesta equació implica que l'energia I d'un cos en repòs és igual a massa la seva m multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat, la célebre:
E= mc2
Mostra com una partícula amb massa posseeix un tipus d'energia, "energia en repòs", distinta de les clàssiques energia cinètica i energia potencial. La relació massa-energia s'utilitza comunament per a explicar com es produeix l'energia nuclear; amidant la massa de nuclis atòmics i dividint pel nombre atòmic es pot calcular l'energia d'enllaç atrapada en els nuclis atòmics. Paral•lelament, la quantitat d'energia produïda en la fissió d'un nucli atòmic es calcula com la diferència de massa entre el nucli inicial i els productes de la seva desintegració, multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat.
La relativitat general va ser obtinguda per Einstein a partir de raonaments matemàtics, experiments hipotètics (Gedanken experiment) i rigorosa deducció matemàtica sense contar realment amb una base experimental. El principi fonamental de la teoria era el denominat principio de equivalència. A pesar de l'abstracció matemàtica de la teoria, les equacions permetien deduir fenòmens comprovables. En 1919 Arthur Eddington va ser capaç d'amidar, durant un eclipse, la desviació de la llum d'una estrella al passar prop del Sol, una de les prediccions de la relativitat general. Quan es va fer pública aquesta confirmació la fama de Einstein es va incrementar enormement i es va considerar un pas revolucionari en la física . Des de llavors la teoria s'ha verificat en tots i cadascun dels experiments i verificacions realitzats fins al moment,
A pesar de la seva popularitat, o potser precisament per ella, la teoria va contar amb importants detractors entre la comunitat científica que no podien acceptar una física sense un Sistema de referència absolut.
En 1924 Einstein va rebre un article d'un jove físic indi, Satyendra Nath Bose, descrivint a la llum com un gas d'i fotons demanant l'ajuda de Einstein para la seva publicació. Einstein es va adonar que el mateix tipus d'estadístiques podien aplicar-se a grups d'àtoms i va publicar l'article, conjuntament amb Bose, en alemany, la llengua més important en física en l'època. Les estadístiques de Bose-Einstein expliquen el comportament dels tipus bàsics de partícules elementals denominades bosons.
Einstein va dedicar els seus últims anys a la recerca d'una de les més importants teories de la física, la cridada Teoria de Campo Unificada. Aquesta recerca, després de la seva Teoria general de la relativitat, va consistir en una sèrie d'intents tendents a generalitzar la seva teoria de la gravitació per a assolir unificar i resumir les lleis fonamentals de la física, específicament la gravitació i l'electromagnetisme. En l'any 1950, va exposar la seva Teoria de camp unificada en un article titulat «Sobre la teoria generalitzada de la gravitació» (On the Generalized Theory of Gravitation) en la famosa revista Scientific American.
Encara que Albert Einstein va ser mundialment cèlebre pels seus treballs en física teòrica, paulatinament va anar aïllant-se en la seva investigació, i els seus intents no van tenir èxit. Perseguint la unificació de les forces fonamentals, Albert va ignorar alguns importants desenvolupaments en la física, sent notablement visible en el tema de les forces nuclear forta i nuclear dèbil, les quals no es van entendre bé sinó després de quinze anys de la mort de Einstein (prop de l'any 1970) mitjançant nombrosos experiments en física d'altes energies. Els intents proposats per la Teoria de cordes o la Teoria M, mostren que encara perdura el seu ímpetu d'arribar a demostrar la gran teoria de la unificació de les lleis de la física.
Albert Einstein va ser pacifista un convençut. En 1914, noranta-tres prominents intel•lectuals alemanys van signar el «Manifest per al Món Civilitzat» per a donar suport al Kàiser i desafiar a les «hordes de russos aliats amb mongoles i negres que pretenen atacar a la raça blanca», justificant la invasió alemanya de Bèlgica; però Einstein es va negar a signar-lo al costat de només altres tres intel•lectuals, que pretenien impulsar un contra-manifest, exclamant posteriorment:
És increïble el que Europa ha deslligat amb aquesta bogeria. (...)
En aquests moments un s’adona de l'absurda que és l'espècie animal a la qual pertany.
Amb l'auge del moviment nacionalsocialista a Alemanya, Einstein va deixar el seu país i es nacionalitzà nord-americà. En plena Segona Guerra Mundial va donar una iniciativa de per Robert Oppenheimer a començar el programa de desenvolupament de conegut armes nuclears com Projecte Manhattan.
En 1939 es produeix la seva més important participació en qüestions mundials. L'informe Smyth, encara que amb subtils retallades i omissions, narra la història de com els físics van tractar, sense èxit, d'interessar a la Marina i a l'Exèrcit en el Projecte atòmic. Però la cèlebre carta de Einstein a Roosevelt va ser la qual va aconseguir trencar la rigidesa de la mentalitat militar. No obstant això, Einstein, que sent menyspreu per la violència i les guerres, és considerat el «pare de la bomba atòmica”.
En el seu discurs pronunciat en Nova York, al desembre de 1945, va exposar:
En l'actualitat, els físics que van participar en la construcció de l'arma més tremenda i perillosa de tots els temps, es veuen aclaparats per un similar sentiment de responsabilitat, per no parlar de culpa. (...)
Nosaltres ajudem a construir la nova arma per a impedir que els enemics de la humanitat ho fessin abans, ja que donada la mentalitat dels nazis haurien consumat la destrucció i l'esclavitud de la resta del món. (...)
Cal desitjar que l'esperit que va impulsar a Alfred Nobel quan va crear la seva gran institució, l'esperit de solidaritat i confiança, de generositat i fraternitat entre els homes, prevalgui en la ment de qui depenen les decisions que determinaran la nostra destinació. D'altra manera la civilització quedaria condemnada.
Einstein: Cal guanyar la pau (1945).
La causa socialista
La anarquia econòmica de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. (...)
El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l'augment de la divisió del treball animen la formació d'unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d'aquest procés és una oligarquia del capital privat l'enorme poder del qual no es pot controlar amb eficàcia fins i tot en una societat organitzada políticament de forma democràtica. Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d'altra manera pels capitalistes privats qui, per a tots els propòsits pràctics, separen a l'electorat de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. (...)
Estic convençut que hi ha solament un camí per a eliminar aquests greus mals, l'establiment d'una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials.
Albert Einstein, Why Socialism?
L'Estat des Israel va crear en 1948. Quan Chaim Weizmann, el primer president d'i Israel vell amic de Einstein, va morir en 1952, Abba Eban, ambaixador israelià en EE.UU., li va oferir la presidència. Einstein va rebutjar l'oferiment dient: «Estic profundament commogut per l'oferiment de l'Estat d'Israel i alhora tan entristit que m'és impossible acceptar-lo.»
La causa pacifista
Einstein creia en «un Déu que es revela en l'harmonia de tot el que existeix, no en un Déu que s'interessa en la destinació i les accions de l'home». Desitjava conèixer «com Déu havia creat el món». En algun moment va resumir les seves creences religioses de la manera següent: «La meva religió consisteix en una humil admiració de l'il•limitat esperit superior que es revela en els més petits detalls que podem percebre amb la nostra fràgil i feble ment».
La més bella i profunda emoció que ens és donat sentir és la sensació del místic. Ella és la qual genera tota veritable ciència. L'home que desconeix aquesta emoció, que és incapaç de meravellar-se i sentir l'encant i la sorpresa, està pràcticament morTAGORE Saber que allò que per a nosaltres és impenetrable realment existeix, que es manifesta com la més alta saviesa i la més radiant bellesa, sobre la qual les nostres esmussades facultats només poden comprendre en les seves formes més primitives. Aquest coneixement, aquesta sensació, és la veritable religió.
Una vegada, en una reunió, se li va preguntar a Einstein si creia o no en un Déu al que va respondre: «Crec en el Déu de Espinosa, que és idèntic a l'ordre matemàtic de l'Univers».
Una cita més llarga de Einstein apareix en Science, Philosophy, and Religion, A Symposium (Simposi de ciència, filosofia i religió), publicat per la Conferència de Ciència, Filosofia i Religió en la seva Relació amb la Forma de Vida Democràtica:
Com més imbuït estigui un home en l'ordenada regularitat dels esdeveniments, més ferm serà la seva convicció que no hi ha lloc —del costat d'aquesta ordenada regularitat— per a una causa de naturalesa distinta. Per a aquest home, ni les regles humanes ni les "regles divines" existiran com causes independents dels esdeveniments naturals. De segur, la ciència mai podrà refutar la doctrina d'un Déu que interfereix en esdeveniments naturals, perquè aquesta doctrina pot sempre refugiar-se que el coneixement científic no pot posar el peu en aquest tema. Però estic convençut que tal comportament de part de les persones religioses no solament és inadequat sinó també fatal. Una doctrina que es manté no en la llum clara sinó en la foscor, que ja ha causat un dany incalculable al progrés humà, necessàriament perdrà el seu efecte en la humanitat. En la seva lluita pel bé ètic, les persones religioses haurien de renunciar a la doctrina de l'existència de Déu, això és, renunciar a la font de la por i l'esperança, que en el passat va posar un gran poder en mans dels sacerdots. En la seva labor, han de recolzar-se en aquelles forces que són capaces de conrear el bé, la veritat i la bellesa en la mateixa humanitat. Això és de segur, una tasca més difícil però incomparablement més meritòria i admirable.
En una carta datada al març de 1954, que va ser inclosa en el llibre Albert Einstein: el seu costat humà (en anglès), editat per Helen Dukas i Banesh Hoffman i publicada per Princeton University Press, Einstein diu:
Per descomptat era una mentida el que s'ha llegit sobre les meves conviccions religioses; una mentida que és repetida sistemàticament. No crec en un Déu personal i no ho he negat mai sinó que ho he expressat clarament. Si hi ha una mica en mi que pugui ser cridat religiós és la il•limitada admiració per l'estructura del món, fins a on la nostra ciència pot revelar-la.
No crec en la immoralitat de l'individu, i considero l'ètica una preocupació exclusivament humana sobre la qual no hi ha cap autoritat sobrehumana.
En l'última etapa de la seva vida, Einstein va mantenir una dieta vegetariana. Segons ell, el vegetarianisme revestia una gran importància per a la humanitat, com pot apreciar-se en algunes de les seves cites sobre el tema:
Res incrementaria tant la possibilitat de supervivència sobre la Terra com el pas cap a una alimentació vegetariana. (...) Ja només amb la seva influència física sobre el temperament humà, la forma de vida vegetariana podria influir molt positivament sobre la destinació de la humanitat.
Rabindranath Tagore (en idioma bengalí, রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর), nascut en Calcuta 6 de maig del 1861, i mort en Santiniketan 7 de agosto del 1941) va ser un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahmo Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb Premi Nobel de Literatura l'any 1913 , convertint-se en el primer asiàtic llaureat amb aquest reconeixement.
Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres tals com La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assajos i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins a llavors ho vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals d'i Bangladesh India: l'i Amar Shonar Bangla el Jana Gana Mana
Tagore va ser el menor de catorze fills. De nen, Tagore va viure en una atmosfera de publicació de magazines literaris i de representacions musicals i de teatre. De fet els Tagore de Jorasanko eren el centre d'un extens grup social amant de l'art. El germà major de Tagore, Dwijendranath, era un respectat poeta i filòsof. Un altre dels germans, Satyendranath, va ser el primer membre d'ètnia índia admès en el elitista i antigament format solament per blancs Servicio civil indi. A més altre germà, Jyotirindranath Tagore, era un músic de talent, compositor i autor d'obres. Entre les seves germanes, Swarna Kumari Devi, es va guanyar fama com novel•lista pel propi dret. L'esposa de Jyotirindranath, Kadambari, que tenia gairebé la mateixa edat que Tagore, va ser una estimada amiga i va tenir una poderosa influència en Tagore. El seu abrupte suïcidi en 1884 li va deixar fora de lloc durant diversos anys, i va marcar profundament el timbre emocional de la vida literària de Tagore.
En 1878, Tagore va viatjar a Brighton en Anglaterra per a estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar en el University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. Aquesta exposició a la cultura anglesa i a la seva llengua es filtraria en les seves primers contactes amb la tradició de la música Bengalí para crear noves formes de música. Malgrat això, Tagore no va abraçar mai completament les rígides normes angleses ni l'estricta interpretació de la tradicional religió hindú per part de la seva família en la seva vida o en el seu art, triant en el seu lloc prendre el millor d'ambdues esferes d'experiència.
Vida en Shelaidaha
En 1890 Tagore es va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuària situada en l'actual Bangladesh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període tals com Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com poeta. A més, estava guanyant-se també una reputació com assagista, escriptor d'obres i d'històries curtes, reflectint la vida del poble que veia al seu al voltant, fent-li obtenir considerables elogis.
Vida en Shantiniketan
Va continuar escrivint, amb obres tals com Naivedya (1901) i Kheya (1906) sent publicades durant aquest període. Desafortunadament, la seva dona va morir, i també ho van fer una de les seves filles més benvolgudes i un fill, deixant-li destrossat. Per aquest llavors, ja tenia un ampli nombre de seguidors entre els lectors bengalis. També es van portar a terme algunes traduccions de les seves obres, però eren sovint de mediocre qualitat. En resposta a alguns admiradors anglesos tals com el pintor William Rothenstein, Tagore va començar a traduir alguns dels seus poemes en vers lliure. En 1912, va marxar a Anglaterra duent amb ell un grapat de les seves traduccions. En les conferències que allí va donar, aquests poemes van commoure a diversos anglesos, més notablement al poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al misioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període en l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat India amb un enlluernador pròleg de Yeats. Al novembre d'aquest mateix any es va sorprendre al ser-li concedit el premio Nobel de literatura, sobre la base d'un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre de les quals era el Gitanjali'.
Juntament amb Xerris F. Andrews i W.W.Pearson, Tagore es va embarcar el 1916 en un circuit de conferències que li va dur a Japó i els Estats Units. Durant un descans de quatre mesos a Japó, Tagore va escriure "De camí a Japó" i "En Japó", que van ser posteriorment recollits en el llibre JapanyatrEinstein Durant aquest viatge, Tagore va denunciar el nacionalisme xovinista i els nacionalismes bel•ligerants, incloent el dels propis japonesos i nord-americans. També seria autor de l'assaig Nacionalisme en l'Índia, enfocant el tema des del punt de vista de la seva terra natal. Aquesta posició li va fer rebre moltes crítiques però també li va fer guanyar els elogis de pacifistes com Romain Rolland.
Les tasques de Tagore com assistent i mentor a Shantiniketan el van tenir ocupat durant els següents anys, fent classes en els matins i elaborant personalment els llibres de text dels alumnes durant les tardes.
En 1927, Tagore juntament amb dos companys es va embarcar en un tour de quatre mesos pel sud-est asiàtic, visitant llocs tals com Bali, Java, Kuala Lumpur, Malacca, Penang, Siam i Singapur. Els diaris de viatge que va escriure durant aquest temps van ser recopilats en la seva obra JatrEinstein
A l'abril de 1932 Tagore va ser convidat a ser hoste del shah iranià Reza Shah Palavi.
Tagore va escriure diverses cançons donant suport el moviment indi d'independència. Va rebutjar el títol de cavaller que li va concedir la corona britànica en 1915 com protesta per la masacre de Jaliyaanwala Bagh Amritsar en 1919. El seu sentiment profund era que la nació solament podia ser despertada per mitjà de l'educació per a totes les persones. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan.
Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, incloent a Henri Bergson Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, H. G. Wells i Romain Rolland. Particularment famós va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc en la llar de Einstein en Kaputh (Berlín) el 14 de juliol de 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar a Tagore en la casa d'un amic comú, el Dr. Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat.
En el seu viatge cap a Perú, va contreure una malaltia que l’obligà a fer repòs a l’ Argentina durant dos mesos en 1924. Allí coneix a l'escriptora argentina Victoria Ocampo, amb qui establiria una gran amistat. Ella li pagaria la seva estada a Buenos Aires, en la quinta Miralrío, els dos mesos que va estar en repòs. En la seva estada, va escriure un poema d'amor per a Victoria que el bengalí la titulà "Puravi", en un volum dedicat a "Vijaya", com ell afectuosament la cridava. Abans de morir, va compondre un altre poema cap a ella, contant l'admiració de ser una dona transgressora per a l'època. En 1930, es van tornar a veure, ja que Victoria Ocampo, va organitzar una exhibició a París, amb els estranys dibuixos que Tagore componia en els seus manuscrits.
Va començar a pintar als 60 anys, realitzant vàries i reeixides mostres del seu art en gran part d'Europa. Va morir en la seva Jorasanko el 7 d' agost del 1941, un dia que encara és recordat en actes públics dintre del món de parla bengalí.
La poesia domina la reputació literària de Tagore, però també va escriure novel•les, assajos, històries curtes, diaris de viatge i teatre. També va escriure nombroses cançons que va compondre totes ell mateix.
Històries curtes
Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, en 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891–1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat sobre la base d'un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és una col•lecció de 84 relats.
Tagore solia associar els seus primers contes (com ho són els del període "Sadhana") amb una exuberant vitalitat i espontaneïtat; aquestes característiques estaven íntimament relacionades amb la vida de Tagore en els pobles de, entre uns altres, Patisar, Shajadpur, i Shilaida mentre gestionava les àmplies propietats familiars.
NOTA SOBRE LA NATURALESA DE LA REALITAT
(Conversa entre Rabindranath Tagore i el professor Alberto Einstein, celebrada el 14 de juliol de 1930, a la tarda, en la residència del professor Kaputh).
EINSTEIN - Creu vostè en el diví com aïllat del món?
TAGORE - Aïllat, no. La infinita personalitat de l'Home Comprèn l'Univers. Res pot haver que no pugui reabsorbir-se en la humana personalitat, i això prova que la veritat de l'Univers és una veritat humana. Exposaré un fet científic per a il•lustrar les meves paraules. La matèria està composta de protons i electrons, amb abismes entre ells, i, no obstant això, la matèria pot semblem sòlida. Anàlogament, la humanitat està composta d'individus; però aquests guarden no obstant això entre si una interconnexió de relacionalitat humana, que dota al món de l'home de viva solidaritaTAGORE Doncs tot l'univers es troba enllaçat a nosaltres per manera semblant; és un univers humà. Jo he seguit aquest pensament a través de l'art, la literatura i la consciència religiosa de l'home.
EINSTEIN - Hi ha dos conceptes diferents sobre la naturalesa de l'univers: 1) el món com una unitat depenent de la humanitat; 2) el món com realitat independent del factor humà.
TAGORE - Quan el nostre univers es troba en harmonia amb l'Home Etern, ho coneixem com veritat, ho sentim com bellesa.
EINSTEIN - Aquest és un concepte purament humà de l'univers.
TAGORE - Cap altre concepte pot haver. Aquest món és un món humà; el seu punt de vista científic és també el de l'home de ciència. Hi ha cert tipus de raó i de gaudi que li confereix veritat: el tipus de l'Home Etern, que les seves experiències a través de les nostres es realitzen.
EINSTEIN - Aquesta és una comprensió de l'entitat humana.
TAGORE - Si; una entitat eterna. Hem de comprendre-la mitjançant les nostres emocions i activitats. Nosaltres realitzem a l'Home suprem que manca de limitacions individuals, mitjançant les nostres limitacions. La ciència s'ocupa en allò que no està limitat als individus; és el món humà impersonal de les veritats. La religió comprèn aquestes veritats i les uneix amb les nostres necessitats més profundes; la nostra consciència individual de debò adquireix universal sentit. La religió aplica valors a la veritat i coneixem com bona a la veritat, en virtut de la nostra harmonia amb ella.
EINSTEIN - De manera que la veritat o la bellesa no són, segons això, independents de l'home?
EINSTEIN - Si s'extingís l'espècie humana, deixaria, doncs, de ser bell l'Apol•lo de Belvedere?
EINSTEIN - Estic d'acord amb el seu concepte de la bellesa, però no amb el qual sustenta sobre la veritaTAGORE
TAGORE - Per què no? La veritat es realitza mitjançant l'home.
EINSTEIN - Jo no puc demostrar que el meu concepte sigui l'encertat, però aquesta és la meva religió.
TAGORE - La bellesa es xifra en l'ideal de perfecta harmonia que resideix en l'Ésser universal; la veritat és la comprensió perfecta de la Intel•ligència universal. Nosaltres, els individus, ens acostem a ella mitjançant els nostres errors i equivocacions, mitjançant la nostra experiència acumulada, la nostra il•luminada consciència ... Com, si no, podríem conèixer la veritat?
EINSTEIN - No puc provar científicament que la veritat s’hagi de concebre com una veritat vàlida, amb independència de la humanitat; però ho crec així fermament. Crec, per exemple, que el teorema de Pitàgores en geometria afirma alguna cosa aproximadament certa, amb independència de l'existència de l'home. Sigui com fos, si hi ha una realitat independent de l'home, hi ha també una veritat relativa en aquesta realitat; i d'igual manera la negació del primer porta amb si la negació de la segona.
TAGORE - La veritat, que és una amb l'Ésser Universal, ha de ser essencialment humana, doncs d'altra sort quant nosaltres els individus considerem com veritat no podria merèixer tal nom -almenys en l'accepció científica de la paraula, com veritat que només pot arribar-se a mitjançant el procés de la lògica, o, dit en altres termes, per un òrgan humà de pensamen¬ts- o segons la filosofia india, existeix Brahma, la veritat absoluta, que no pot ser concebuda per la intel•ligència humana aïllada ni descrita tampoc amb paraules, sinó únicament abismant l'individual en la seva infinitud. Però tal veritat no pot pertànyer a la ciència. La naturalesa de la veritat que tractem és una aparença, és a dir, allò que apareix com veritat a la intel•ligència humana i és, per tant, humà, podent-se-li anomenar maya o il•lusió.
EINSTEIN - Segons el seu concepte, doncs, que pot ser el concepte indi, no és la il•lusió de l'individu, sinó de la humanitat sencera.
TAGORE - En la ciència procedim seguint la disci¬plina d'eliminar les limitacions personals de les nostres intel•ligències individuals, per a arribar a així aquesta comprensió de la veritat que resideix en la ment de l'Home universal.
EINSTEIN - El problema comença quan considerem a la veritat independent de la nostra consciència.
TAGORE - El que anomenem veritat resideix en la racio¬nal harmonia entre els aspectes subjectiu i objec¬tiu de la realitat, que pertanyen ambdós a l'home superpersonal.
EINSTEIN - Fins i tot en la nostra vida quotidiana ens veiem obligats a atribuir-li una realitat indepen¬dent de l'home a l'objecte que emprem. Ho fem així per a coordinar les experiències dels nostres sentits en una forma raonable. Per exemple, si no hagués ningú en aquesta casa, no per això deixaria d'estar aquí aquesta taula.
TAGORE - Si; seguiria fora de la ment individual, però no fora de la ment universal. La taula que jo percebo és perceptible per la mateixa classe de consciència que jo posseeixo.
EINSTEIN - El nostre natural punt de vista pel que fa a la veritat independent de la humanitat, no pot explicar-se ni provar-se; però és una creença que a ningú li pot faltar ... , ni àdhuc als primitius. Atribuïm a la veritat una objectivitat superhumana; és indispensable per a nosaltres aquesta realitat que em refereixo, que és independent de la nostra existència i de la nostra experiència i de la nostra intel•ligència ... , encara que no puguem dir el que significa.
TAGORE - La ciència ha demostrat que la taula, com objecte sòlid, és una aparença i, per¬ consegüent, això que la ment humana percep com a tal taula no existiria de no existir la ment humana. Ha de reconèixer-se al mateix temps que el fet que l'última realitat física de la taula no sigui altra cosa que una munió de centres aïllats de forces elèctriques en revolució, pertany també a la ment humana.
En la prensió de la veritat hi ha un conflicte etern entre la ment humana universal i la mateixa ment confinada en l'individu. La nostra ciència, la nostra filosofia i la nostra ètica caminen sempre ocupades en el procés de reconciliació. Comptat i debatut, ja que hagués alguna veritat que no es refereixi en absolut a la humanitat, tal veritat seria en absolut per a nosaltres com no existent.
No és difícil imaginar una intel•ligència a la qual la seqüència de les coses no se li mostri en l'espai, sinó en el temps, com la seqüència de les notes en música. Per a semblant intel•ligència, el concepte de realitat seria semblant al de la realitat musical, en el qual manca de tot sentit la geometria de Pitàgores. Existeix la realitat del paper, totalment distinta de la realitat de la literatura. Perquè la classe d'intel•ligència que posseeix l’arna que s'engoleix aquesta literatura de paper és en absolut inexistent, i, no obstant això, per a la intel•ligència de l'home posseeix la literatura un valor de debò més gran que el paper mateix. Per manera anàloga, si alguna veritat existeix que no guardi cap relació sensitiva o racio¬nal amb la intel•ligència humana, serà igual a zero, en tant siguem nosaltres éssers humans.
EINSTEIN - Llavors, sóc jo més religiós que vostè!
TAGORE - La meva religió es xifra en la reconciliació de l'Home superpersonal, l'Esperit humà uni¬versal, en el meu ésser individual. Aquest ha estat l'assumpte de les meves conferències, a les quals he donat el títol de La religió de l'home.
Algunes Frases d'Einstein
* Tots som molt ignorants. El que ocorre és que no tots ignorem les mateixes coses.
* Un home ha de buscar el que és i no el que creu que hauria de ser.
* El dret de tot home és escoltar la seva consciència i actuar segons aquesta l'hi dicti.
* La vida d'un home sense religió no té sentit; i no només el converteix en un desgraciat, sinó en un ésser incapaç de viure.
* Mai penso en el futur. Aquest arriba prou ràpid.
* El meu ideal polític és el democràtic. Tot el món ha de ser respectat com persona i ningú ha de ser divinitzat.
* Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
* Si perdem el sentit del misteri, la vida no és més que una vela apagada.
* Un periodista li pregunta a Einstein: Em pot explicar vosté la Relativitat?... i Einstein li contesta: I vosté em pot explicar com és fregeix un ou?. El periodista el mirà estranyat i contestà: "Sí, si que puc", al que einstein li respón: Doncs bé, faci-ho, pero imaginant que jo no se el que és un ou, ni una paella, ni l'oli, ni el foc..."
* L'energia no es crea, sempre existeix, i no es destrueix, solament es transforma per mitjà del pensament o voluntat de qui la maneja.
* Si la teva intenció és descriure la veritat, fes-lo amb senzillesa i l'elegància deixa-la pel sastre.
* Tot ha de simplificar-se fins a on sigui possible, però res més.
* Si anhelem amb seguretat i passió la seguretat, el benestar i el lliure desenvolupament del talent de tots els homes no han de mancar dels mitjans necessaris per a conquistar-los.
* Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu.
* El més incomprensible de l'Univers, és que sigui comprensible.
* La imaginació és més important que el coneixement.
* La realitat és simplement una il•lusió, encara que molt persistent.
* Sóc prou artista com per a dibuixar lliurement sobre la meva imaginació.
* El coneixement és limitat. La imaginació circumda el món.
* No tot el que conta pot ser contat i no tot el que pot ser contat compte.
* El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.
* No entens realment una cosa fins que siguis capaç de explicar-se-la a la teva àvia.
* L'única cosa que interfereix amb el meu aprenentatge és la meva educació.
* L'única cosa realment valuosa és la intuïció.
* La bellesa no mira, només és mirada
* Posa la teva mà en un forn calent durant un minut i et semblarà una hora. Asseu-te al costat d'una noia preciosa durant una hora i et semblarà un minut. Això és la relativitat.
* La gravitació no pot ser la causa que la gent s'enamori.
Algunes Frases de Tagore
* “L'Etern Somni
Va néixer sobre les ales de la Llum sempiterna
Que esquinça el vel d'allò sense forma
I travessa el Temps
Ordint incessants models de Ser.
Mut roman el Misteri,
El sentit d'aquest peregrinar,
infinita aventura de l'existència,
que el seu córrer al llarg del cel
encén innombrables cercles de senderes,
fins que per fi,
de la tenebra brolla el coneixement
en l'infinit de l'humà esperit;
i en aquest albirar indecís,
sense trencar la seva mudesa,
entre el clar de la boira contempla
la visió de la Vida i de l'Amor,
sorgint del tumult de penes i alegries profundes”.
16/9/1929.
* Déu em respecta quan treballo, però m'estima quan canto.
* El millor no ve sol, ve amb la companyia de tot.
* Si tanques la porta als teus errors, deixaràs fora la veritat
* Quan la meva veu corri amb la mort, el meu cor et seguirà parlant.
* La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit.
* L'Amor és el significat ultim de tot el que ens envolta. No és un simple sentiment, és la veritat, és l'alegria que està en l'origen de tota creació.
* Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.
* Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no produirà flors ni fruits.
* Dormia..., dormia i somiava que la vida no era més que alegria. Em vaig despertar i vaig veure que la vida no era més que servir... i el servir era alegria.
* Encara que li arrenquis els pètals, no llevaràs la seva bellesa a la flor.
* És fàcil parlar clar quan no va a dir-se tota la veritat.
* Agraeixo no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aixafades per elles.
* Deixa'm només un poc de mi mateix perquè pugui anomenar-me el meu tot.
Potser si que ara estem més a la vora de poder respondre el vell Koan: De que parlen dos mestres il·luminats quan és trobe?... o potser no?.
