TERRA DE SOMNIS II

SIR LAWRENCE ALMA-TADEMA: ARQUEOLOGIA Y PINTURA

2012-01-19T00:40:00.000+01:00

Creo que ya hace unos cuantos años había tomado la decisión de publicar una entrada sobre el autor al que hoy nos dedicaremos, pero por diversas razones se ha ido postergando a lo largo de los meses. La anterior dedicada a Auguste Bouguereau

http://terradesomnis.blogspot.com/2011/12/william-adolphe-bouguereau-caiguda-i.html

y al clasicismo academicista francés del S.XIX, o las mucho más lejanas dedicadas a la Hermandad Prerrafaelista,

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/la-fraternidad-prerafaelita-i.html

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/la-hermandad-prerafaelista.html

i aquí:

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/la-fraternitat-dels-prerafaelites-ii.html

influyeron poderosamente en la decisión de elaborar la que ofrecemos a continuación.
El éxito de las vanguardias artísticas de finales del S.XIX, empezando por los impresionistas y continuando con todos los "ismos" de finales de aquel siglo y primer tercio del siguiente, llevaron a los autores prerrafaelitas, academicistas, románticos, etc., a una especie de olvido, de letargo, en algunos casos malintencionado que, incluso, los borraron de muchos de los manuales de la historia del arte.

Ya vimos en aquellas entradas lo injusto e inadecuado de ese "olvido" y el enorme contenido de Belleza -en mayúsculas- que muchos de aquellos autores incorporaron a sus obras, favoreciendo -en mi opinión- con su simple contemplación, el goze espiritual que tan necesario nos es a las personas de éste mundo tan materialista en el que vivimos.

Debo confesar que aún sin tener conocimientos sobre pintura, arte, o historia de los movimientos pictóricos modernos o contemporáneos, la obra del artista al que hoy nos referiremos, despierta sentimientos muy encontrados, o gusta poderosamente -creo que a los más-, o es despreciada por cursi y pasada de moda - imagino que por los menos-, pero sin duda, nadie puede quedar indiferente ante algunas de ellas.

Autor inclasificable, aunque la mayoría lo incluyan entre los prerrafaelistas, Alma-Tadema, recibió como es natural la influencia de los grandes pintores flamencos, del Neoclasicismo, del Academicismo francés e inglés, del Romanticismo, de los Nazarenos, influencias que se hacen evidentes en uno u otro momento de su dilatada y abundante obra (más de cuatrocientas pinturas) llegando a ser uno de los más grandes, admirados y reconocidos artistas de su época. Veamos su biografia:

Sir Lawrence Alma-Tadema nace como Laurens Tadema el 8 deenero de 1836, en el pequeño pueblo de Dronrijp, en Frisia, en el norte de losPaíses Bajos. Fue el sexto hijo de Pieter Jiltes Tadema (1797-1840), el notariodel pueblo, que había tenido tres hijos de un matrimonio anterior, y el tercerhijo de su madre, Hinke Dirks Brouwer (c. 1800-1863). Hinke Brouwer era lahermana de la primera esposa de Pieter Tadema. Su primer hijo murió temprano yel segundo fue Atje (c.1834-c. 1876), la hermana de Lorenzo, para el que habría de tener un gran afecto a lo largo de toda su vida. Tadema, (es decir, hijo de Adán), era un antiguo patronímico deFrisia que termina con 'ma' el sufijo - "hijo de", mientras que losnombres de Laurens y Alma pertenecían al padrino del chico. Laurens más tardecambió su nombre a Lawrence y incorpora Alma en su apellido con el fin deque su nombre aparezca al principio de catálogos de exposiciones, en lugar debajo la T al final de ellos. En realidad no habían guiones en su apellido, pero fue hecho por losdemás y esto se ha convertido en una convención.

La familia se mudó en 1838 cerca de la ciudad deLeeuwarden, donde la posición de Pieter como notario sería aún más lucrativo.Su padre murió cuando tenía cuatro años, dejando a su madre con cinco hijos:Laurens, su hermana, y tres varones del primer matrimonio de su padre. Su madretenía inclinaciones artísticas, y decidió que las lecciones de dibujo debían serincorporados en la educación de los niños. Recibió su formación artísticaprimero con un profesor de dibujo local contratado para enseñar a susmedio-hermanos.
La intención era que el niño se convertiría en un abogado,pero en el año 1851 a la edad de quince años, sufrió un colapso físico ymental. Diagnosticado como tuberculoso, con un tiempo limitado de vida, se lepermitió pasar sus últimos días en su tiempo libre, el dibujo y la pintura. Recobrósu salud y decidió seguir su carrera como artista. En 1852 ingresó en la RealAcademia de Amberes, donde estudió arte de principios del holandés y elflamenco, en Egide con Charles Wappers Gustave. Durante cuatro años Alma-Tadema como estudiante matriculado en la Academia, ganó varios premios respetables.Antes de salir de la escuela, hacia el final de 1855, seconvirtió en ayudante del pintor y profesor Louis (Lodewijk) Jan de Taeye,cuyos cursos de historia y de vestuario histórico había disfrutado mucho en laAcademia. A pesar de que Taeye no fue un destacado pintor, Alma-Tadema lorespetaba y se convirtió en su asistente de estudio al trabajar con él durantetres años. De Taeye le presentó los libros que influyeron en su deseo deretratar temas merovingios al principio de su carrera. Él se animó a describirla exactitud histórica de sus pinturas, un rasgo del artista que llegó a ser conocido.

Alma-Tadema dejó elestudio Taeye en noviembre del 1858, para volver a Leeuwarden antes deinstalarse en Amberes, donde comenzó a trabajar con el pintor Leys Jan Hendrikcuyo estudio fue uno de los más respetados en Bélgica.

Bajo su guía,Alma-Tadema pintó su primera obra importante: la educación de los hijos deClodoveo (1861).

Esta pintura fue una sensación entre los críticos y losartistas cuando se exhibió ese año en el Congreso artístico en Amberes. Se diceque ha sentado las bases de su fama y reputación. Alma-Tadema afirma que Leys reconocióque la pintura terminada era mejor de lo que esperaba, fue crítico deltratamiento de mármol, al que comparó con el queso. Alma-Tadema tuvo estacrítica muy en serio, y lo llevó a mejorar su técnica y convertirse en pintormás importante del mundo de mármol y granito jaspeado. A pesar de los reprochesde su maestro, La educación de los hijos de Clodoveo fue recibido con honorespor los críticos y artistas, incluso por el propio rey Leopoldo de Bélgica.

Los primerostrabajos

Los temas merovingios fueron los temas favoritos delpintor, por lo menos hasta mediados de los años 1860. Es quizás en esta serie dondese encuentra el sentimiento más profundo y el más fuerte espíritu de romántico.Sin embargo los temas merovingios no tienen un atractivo internacional másamplio, por lo que pasó a los temas de la vida en el antiguo Egipto, que eranmás populares. En estas escenas de la vida franca y de Egipto Alma-Tadema gastómucha energía y muchas horas de investigación. En 1862, Alma-Tadema dejó elestudio de Leys y comenzó su propia carrera, estableciéndose como uno de losmás importantes artistas europeos de tema clásico.

En el 1863 se alteró el curso de la vida personal yprofesional de Alma-Tadema: el 3 de enero su madre inválida murió, y el 24 deseptiembre se casó, en el Ayuntamiento de Amberes, con Marie-Pauline Gressin,la hija de Eugene Gressin, un periodista de ascendencia real. No se sabe nadade su encuentro y poco de Pauline pues Alma-Tadema no habló casi nunca de elladespués de su muerte en 1869. Su imagen aparece en una serie de aceites, apesar de que pintó su retrato sólo tres veces, los más notables aparecen en “miestudio” (1867).

La pareja tuvo tres hijos. Su hijo mayor sólo vivió unos pocosmeses pues muere de viruela. Sus dos hijas, Laurence (1864-1940) y Anna(1867-1943), ambas tenían inclinaciones artísticas: la primera en laliteratura, la segunda en el arte de la pintura.

Alma-Tadema y su esposa pasaron su luna de miel enFlorencia, Roma, Nápoles y Pompeya. Esta, su primera visita a Italia, desarrollósu interés en la representación de la vida cotidiana en las antiguas Grecia yRoma, sobre todo en esto último encontró nueva inspiración en las ruinas dePompeya, que le fascinaron y que inspiran muchos de sus trabajos en laspróximas décadas.

Durante el verano de 1864, conoció a Ernest Gambart, elmarchante de arte más influyente del siglo XIX. Gambart estaba muy impresionadocon el trabajo de Tadema, que era por aquel entonces la pintura: los jugadoresde ajedrez de Egipto (1865). El concesionario reconoce al mismo tiempo losdones inusuales del joven pintor: le dio el encargo de veinticuatro imágenes ehizo arreglos para que tres de las pinturas de Tadema se mostrasen en Londres. En 1865, setrasladó Tadema a Bruselas, donde fue nombrado caballero de la Orden deLeopoldo I.

El 28 de mayo de 1869, después de años de mala salud,Pauline murió en Schaerbeek, en Bélgica, a la edad de treinta y dos, de laviruela. Su muerte le dejó desconsolado y deprimido. Dejó de pintar durantecasi cuatro meses. Su hermana Artje, que vivía con la familia, ayudando con lasdos hijas que entonces tenían cinco y dos años asumió el papel de ama de casa yse quedó con la familia hasta 1873 cuando se casó.
Durante el verano Tadema comenzó a sufrir de un problemade salud que los médicos en Bruselas fueron incapaces de diagnosticar. Gambart le aconsejó que fuera a Inglaterra para otraopinión médica. Poco después de su llegada a Londres en diciembre de 1869,Alma-Tadema fue invitado a la casa del pintor Ford Madox Brown.

Allí conoció alos diecisiete años de edad Laura Theresa Epps y se enamoró de ella a primeravista.

Traslado aInglaterra

El estallido dela Guerra Franco-Prusiana en julio de 1870 obligó a Alma-Tadema a dejar elcontinente y mudarse a Londres. Su admiración por Laura Epps jugo un gran papelen su traslado a Inglaterra y Gambart consideró que la medida sería ventajosapara la carrera del artista. Al exponer sus razones para la mudanza, Tademasimplemente dijo: "Perdí a mi primera esposa, una dama francesa, con quienme casé en 1863, en 1869, pero siempre había tenido una gran predilección porLondres, el único lugar donde, hasta entonces me había reunido con loscompradores, me decidí a abandonar el continente e ir a instalarme enInglaterra, donde he encontrado un verdadero hogar."

Con sus hijaspequeñas y Artje, su hermana, Alma-Tadema llegó a Londres a principios deseptiembre de 1870. El pintor no perdió tiempo en ponerse en contacto conLaura, y se acordó que él podría darle clases de pintura. Durante una de estas,le propuso matrimonio. Como él tenía entonces treinta y cuatro años y Laurasólo dieciocho años, su padre se opuso inicialmente a la idea. El Dr. Epps accediófinalmente a un acuerdo con la condición de que debían esperar hasta que seconocieran mejor. Se casaron en julio de 1871. Laura, bajo su nombre de casada(Alma-Tadema), también se ganó una gran reputación como artista, y aparece ennumerosos lienzos de Alma-Tadema después de su matrimonio (las mujeres deAnfisa (1887) es un ejemplo notable).

Este segundo matrimonio fue duradero yfeliz, aunque sin hijos, y Laura se convirtió en la madrastra de Ana yLaurence.

Pintorvictoriano

Después de su llegada a Inglaterra, donde fue a pasar elresto de su vida, la carrera de Alma-Tadema fue un éxito continuo. Se convirtióen uno de los artistas más famosos y más bien pagados de su tiempo, reconocidoy recompensado. En 1871 había conocido y era amigo de la mayoría de los grandespintores prerrafaelitas y fue en parte debido a su influencia que el artistailuminó su paleta, varió sus matices, y aligeró su pincelada.
En 1872, Alma-Tadema organizó sus cuadros en un sistema deidentificación mediante la inclusión de un número de opus con su firma y laasignación de su número a los cuadros anteriores. Retrato de mi hermana, Artje,pintado en 1851, está numerado como opus I, mientras que dos meses antes de sumuerte, completó los preparativos en el Coliseo como opus CCCCVIII (408). Talsistema haría más difícil que las falsificaciones se pudieran hacer pasar pororiginales.

Este mismo año, él y su esposa hicieron un viaje en elcontinente que duró cinco meses y medio, que los llevó a través de Bruselas,Alemania e Italia. En Italia fueron a las antiguas ruinas de nuevo, esta vezcompró varias fotografías, la mayoría de las ruinas, que comenzaron su inmensacolección de folios con material de archivo suficiente para la documentación enla realización de obras en el futuro. En enero de 1876, alquiló un estudio enRoma. La familia regresó a Londres en abril, visitando el Salón de París en sucamino de regreso.

Entre los más importantes de sus cuadros durante esteperíodo fue una audiencia con Agripa (1876), por el que un admirador se ofrecióa pagar una suma considerable. El 19 de junio de 1879, Alma-Tadema fue reconocido como Académico,lo que se convirtió, según sus propias palabras “en su premio más importante personalmente”. Tresaños más tarde una gran retrospectiva de toda su obra fue organizada en laGalería Grosvenor en Londres, incluyendo 185 de sus cuadros.

En 1883 regresó a Roma y, sobre todo a Pompeya, dondenuevas excavaciones han tenido lugar desde su última visita. Pasó una cantidadsignificativa de tiempo para estudiar el sitio, va allí a diario. Estasexcursiones le dieron un amplio conocimiento de la materia cuando él comenzó afomentar su interés por la vida cotidiana romana. A veces, sin embargo,incorporó tantos objetos en sus pinturas que algunos dijeron que se parecían acatálogos de museos.

Entre las obras de este periodo son: Un Paraíso Terrenal(1891),

Rivales inconscientes (1893)

Primavera (1894),

El Coliseo (1896)

y LasTermas de Caracalla (1899).

A pesar de que la fama de Alma-Tadema se apoya ensus cuadros situados en la Antigüedad, también pintó retratos, paisajes yacuarelas, e hizo algunos grabados de sí mismo.

Personalidad

Pese a todo el encanto tranquilo y la vastísima erudiciónde sus pinturas, Alma-Tadema conservó durante toda su vida un sentido juvenilde la travesura. Él era un niño en sus constantes chistes y sus repentinos estallidos de malgenio, que podían desaparecer repentinamente en la sonrisa más atractiva.
En su vida personal, Alma-Tadema fue extrovertido y teníauna personalidad muy cálida. Él tenía la mayoría de las características de unniño, junto con los rasgos admirables de un profesional consumado.

Era unperfeccionista, se mantuvo en todos los aspectos de forma diligente, si bienera un trabajador algo obsesivo y pedante. Excelente hombre de negocios, y unode los más ricos de los artistas del siglo XIX. Alma-Tadema era tan firme enasuntos de dinero como con la calidad de su trabajo.
Como hombre, Lawrence Alma-Tadema fue un caballerorobusto, corpulento, chusco y amante de la diversión. No había ni un indicio deconducta inadecuada, ni rumores sobre su vida personal, eso sí era un amantealegre del vino, las mujeres y las fiestas. Al escritor neerlandés LouisCouperus le anonadó su comportamiento burgués cuando lo conoció.

Últimos años

La actividad de Alma-Tadema se redujo con el tiempo, debidoen parte a la mala salud, pero también a su obsesión por decorar su nuevo hogardonde se trasladó en 1883. Sin embargo, él continuó exhibiendo a lo largo de ladécada de 1880 y aún, en la siguiente, recibiendo una cantidad abundante deelogios a lo largo del camino, incluyendo la medalla de honor en la ExposiciónUniversal de París de 1889, la elección de un miembro honorario de la Sociedadde la Universidad de Oxford 1890, la Gran Medalla de Oro en la ExposiciónInternacional de Bellas Artes de Bruselas de 1897.

En 1899 fue nombradocaballero en Inglaterra, siendo el artista octavo del continente en recibir esehonor. No sólo ayudará con la organización de la sección británica de laExposición Universal de 1900 en París, sino que también exhibió dos obras conlas que ganó el Gran Premio de Diploma. También colaboró en la Feria Mundialde St. Louis de 1904, donde su obra estuvo muy bien representada y recibida.
Durante este tiempo, Alma-Tadema fue muy activo con eldiseño de decorados de teatro y en la producción y diseño de trajes de muchasobras teatrales. También extendió sus fronteras artísticas y comenzó a diseñarmuebles, a menudo el modelo de motivos pompeyanos o egipcio, ilustraciones,textiles, y los marcos de sus cuadros. Sus intereses diversos resaltan suinmenso talento. Cada una de estas hazañas fueron utilizadas en sus pinturas, quea menudo incorporan algunos de sus muebles en la composición, y que han usadomuchos de sus propios diseños para la ropa de sus sujetos de sexo femenino.

Através de su último período de creatividad Alma-Tadema siguió produciendopinturas, que repiten la fórmula de éxito de las mujeres en terrazas de mármolcon vistas al mar, como en mis favoritos de plata (1903). Entre 1906 y sumuerte seis años después, Alma-Tadema ira pintando menos, pero todavía seproducen pinturas ambiciosas como El Hallazgo de Moisés (1904) que comentaremos más adelante.

El 15 de agosto 1909 la esposa Alma-Tadema, Laura, murió ala edad de cincuenta y siete. El viudo desconsolado sobrevivió a su segundaesposa menos de tres años. Su última gran composición fue preparación en elColiseum (1912). En el verano de 1912, Alma Tadema fue acompañado por su hijaAnna a Kaiserhof Spa, Wiesbaden, Alemania, donde iba a someterse a untratamiento de úlceras del estómago. Allí murió el 28 de junio de 1912 a laedad de setenta y seis.

Fue enterrado en una cripta en la catedral de St. Paul en Londres. (tomado deAlma-Tadema.org)

En 1912 moría Alma-Tadema, justo cuando en GranBretaña se apreciaba un cambio de gusto estético. La batalla entre la Academiay los pintores postimpresionistas se decantaba hacia estos últimos. La obra denuestro pintor pasó de ser elogiada a convertirse en el símbolo denostado delantiguo orden. Entre las décadas de 1920 y 1960 la reputación de la pinturavictoriana decayó. Sirva de ejemplo que cuadros como El hallazgo deMoises (1904) no halló comprador en estos años. Tras su muerte lego a susdos hijas solteras una vasta colección de pinturas y su enmarmolado estudio. Elestudio fue menospreciado durante el siglo XX, pero volvió a tener interés conel cambio de siglo.

Temáticamente.

Escenas de verosimilitudarqueológica que representan dos tipos de composiciones:

Las más simples, son figurasfemeninas de cuerpo entero en primer plano tomadas en un momentointrascendente dentro de su domus. Es, por tanto, el género costumbrista holandés de mujeres captadas en el interior de su vivienda, pero ambientado en la antigüedad grecorromana. A veces a través de una puerta o de una ventana hay un destello de luz natural que deja ver el cielo (En el peristilo, 1865).

Un buen ejemplo de éste estilo que tanto nos recuerda a Vermeer, comparemos la obra de Ama Tadema

con la de Vermeer:

otro interior de Alba-Tadema

Es, por tanto, el génerocostumbrista holandés de mujeres captadas en el interior de suvivienda, pero ambientado en la antigüedad grecorromana. A veces através de una puerta o de una ventana hayun destello de luz natural que deja ver el cielo.

Otras obras son más complejas y podemos ver escenasde grupo narrando momentos de la vidacotidiana de los romanos acomodados (Entrada a un teatro, 1865)

oalgún episodio histórico en absoluto idealizado (Proclamación delemperador Claudio, 1867).

Hay también cuadros seriales. Eléxito de la Tienda de un armeroromano de 1866

le lleva repetir el motivo con unagallería de pintura y con otras de escultura y de cerámica,pintando varias versiones en años siguientes. También leinspira la historia personal de los poetas latinos(Albius Tibullus en casa de Dellia, 1867).

Todavía, de vezen cuando, sigue trabajando sobre temas egipcios.

Desde su llegada a Londres su estilo se definió porcompleto.

Se centró en la Antigüedad romana básicamentecomo temática de sus cuadros. A diferencia de otros pintoresacademicistas que prefirieron un mundo griego idealizado,Alma-Tadema prefirió tratar momentos, anécdotas, de la sociedadromana más hedonista y opulenta: sus ritos religiosos, sus fiestas, losrituales de cortejo entre amantes, los baños, personajes y anécdotas...Pero poniendo siempre como protagonista a la mujer, a la que también representacalma en la intimidad de sus domus.

Sus obras son composiciones que beben enmuchas fuentes literarias y arqueológicas. Se puede decirque Alma-Tadema es un pintor que hizo una pintura popular que atrae através de los sentidos, pero a su vez también buscó crear una complicidadcon un público selecto y erudito. Solo esta minoría es capaz de descubrir losdetalles que dan veracidad a sus cuadros: la reconstrucción arqueológica ehistórica de la escena, la sátira o la ironía que hay en alguna imagenaparentemente banal o la inspiración en una poesíade Catulo,Horacio o Juvenal.

Sus cuadros son un goce sensual por el dominio quetiene en la plasmación de las texturas y de la calidad de los objetos. Es elmaestro de los mármoles, de las flores, de las telas lujosas, de las cráterasde plata, de la piel delicada...

Sus colores son brillantes y armónicos, de una bellezacromática ideal.

Aquellos cuadros ambientados en parajes con fondos de mary cielos azules, que pudieran ser del golfo de Nápoles, nos muestran undominio de la luz comparable al de Joaquín Sorolla.

Algunas de sus composiciones son muy atrevidas,especialmente me gustan las de las mujeres que se asoman a un vacío buscandocon la mirada a algo o a alguien fuera del cuadro.

La mujer en la obra de Alma-Tadema (Tomado de MARÍA JOSÉ FRAILE)

La pintura prerrafaelista haestado considerada por muchos críticos, y gran parte de la sociedad, como unarte meramente romántico calificado a su vez de cursi, protagonizado por magosy hechiceros, héroes legendarios y frágiles. A pesar de ello, la dura críticatambién ha reconocido, por otro lado, que el gran valor estético de los cuadrosprerrafaelistas no tiene parangón en el arte victoriano. Desde hace pocos años,el arte de los pintores prerrafaelistas ha comenzado a tener mayor difusión enlas galerías y museos de Europa y Latinoamérica, gracias al patrociniorealizado por el Reino Unido.

A través de sus cuadros seintentan dar mensajes morales y didácticos, entre los que destaca la lucha porel decoro victoriano. En definitiva, este arte es un reflejo de la lucha socialque intenta eludir los traumas de la Revolución industrial, y por el que losartistas se sumergen en un mundo idílico y disfrazan la realidad con bellasmetáforas. Los artistas se vuelcan en el mundo medieval y clásico, en lasciudades legendarias, en un mundo dominado por la estética femenina y la figurade la mujer, elemento este último que se toma como tema principal de todos suscuadros.

Las pinturas de Alma-Tadema más conocidas son las que se adentran en el mundoromano y griego. De ellos toma la predilección por el mármol, material al quehizo un gran homenaje en todos sus lienzos. Tadema es el elogio del mármol, deahí que sus críticos le llamaran jocosamente el pintor “marmolilloso”, haciendoun juego de palabras con mármol y maravilloso de la sutileza, la poéticapictórica y la serenidad.

Sus ambientes están creados para acoger a suspersonajes femeninos. El paisaje se adapta con su calidad y cromatismo a loscuerpos y rostros de sus mujeres. Fue un gran conocedor y apasionado de lacultura clásica. Su admiración por Pompeya, cuyas ruinas fue a visitar, serefleja en los muros de sus espacios pintados, en los que aparecen numerosasescenas que se pueden constatar artísticamente. Su aportación al mundo plásticodel Reino Unido (considerado en vida como el más grande de los pintores de laépoca victoriana) le valió el reconocimiento de Sir en el año 1899, a pesar desu origen holandés.

Ideal femenino

El universo plástico de transparentes colores de los cuadros de Sir Lawrence seenriquece con las posturas, gestos y delicados rostros de sus mujeres. Lasmujeres de Sir Lawrence distan mucho de las de sus colegas prerrafaelistas,Tadema juega con los sutiles ritmos de las manos y con el ritmo de losestilizados cuerpos. Sus mujeres están llenas de luz y en ellas se representa elideal clásico de la belleza.

A través de la plasticidadde la pintura, Tadema recrea a sus mujeres con similares características quelas esculturas de la Grecia Clásica y postclásica. Los mismos peinados deAfrodita o Ariadna, los mismos tratamientos de la piel remarcando la tersura,el frescor y la firmeza.

Las mujeres de Tadema sedivierten, sonríen y escuchan complacientes. Las escenas están repletas de luzy los movimientos de sus cuerpos se representan con la misma delicadeza que serefleja en las flores que esmaltan el entorno.

El mundo femenino recreadopor Alma Tadema es cándido, ingenuo, sugerente y sensual. Los cuerpos semodelan con suavidad, y los velos crean una sinfonía plástica con latransparencia de luces, eludiendo en todo momento las sombras.

La mujer burguesa

En un momento en que surgía el movimiento feminista por el que se pedía elderecho al voto de la mujer, se producía la Revolución Industrial y la mayorparte de la población vivía hacinada en casas insalubres, las pinturas de Alma-Tademarepresentan un rayo de luz a las miserias de una sociedad luchadora. Tadema sealejó de las inmundicias, su realismo pictórico se aleja mucho del realismocontemporáneo.

Tadema representa a la mujerburguesa, culta, delicada, cultivada y sensible al arte, la música. Una mujerdivertida, amena, de rostro agradable. Tadema goza representando a la mujerjoven, de piel tersa, y se centra en las miradas y los rostros sonrosados. Lariqueza de ropajes, de telas vaporosas, sedas casi transparentes, adornados conflores frescas dan el toque de distinción que en aquellos momentos distinguíana las grandes damas.

La pintura de Sir LawrenceAlma-Tadema es refinada, sensual, sugerente y, ante todo, femenina, digna deser recuperada del olvido en la que cayó tras su muerte.

Su pintura tiene cierta relación con el Prerrafaelismo,corriente inglesa desarrollada en la época victoriana, pero más que en lasformas, en el fondo. A través de sus cuadros se intentan lanzar mensajesmorales y didácticos, como por ejemplo la lucha por el decoro victoriano.

Enplena Revolución Industrial, estos artistas intentan disimular la crudarealidad social mediante la creación de hermosas metáforas, y pintan idílicospaisajes y situaciones del mundo medieval y clásico, tomando como elementoclave la figura femenina.

Comentario dealgunas de sus obras:

Phidias Showing the Frieze of the Parthenon

La vida artística del mundo clásico, los coleccionistas, los artistas o la propia vida cotidiana serán las temáticas preferidas por Alma-Tadema para sus composiciones. En esta ocasión, nos presenta -tomando como fuente las "Vidas" de Plutarco- el momento de la exhibición del recién concluido friso de las Panateneas del Partenón por parte del escultor Fidias a Pericles y su amante, Aspasia. Tadema envuelve la escena en una luz dorada y nos muestra a los diferentes tipos vestidos a la moda ateniense: en la zona de la derecha Pericles y su hetaira y Fidias en el centro de la composición, mientras que en la izquierda observamos a un hombre de espaldas y a una mujer de perfil. Los altorrelieves del friso están coloreados, en relación con la polémica establecida en esos momentos entre los especialistas sobre la policromía en las estatuas griegas. El exquisito dibujo y el ambiente creado por el pintor británico resultan muy atractivos a pesar de las críticas recibidas, ya que los especialistas contemporáneos consideraron que Alma-Tadema trasladaba las costumbres victorianas a los escenarios clásicos, comparando esta escena con una exposición de aquellos momentos

El Encuentro de Antonio yCleopatra: año 41 a. C. (1883) y El hallazgo de Moisés (1904).

Nunca mejor dicho lo de valor,puesto que ambos han sido subastados recientemente en Sotheby´s (mayo de 2011y noviembre de 2010, respectivamente) alcanzando una cotizaciónmareante. En los dos casos el precio de salida fueron de 3a 5 millones de dólares y después de una puja muycompetida se pagó por el primero 29,2 millones y por el segundo ¡35,9 millones de dólares! Unrecord en subasta para una pinturadel siglo XIX no impresionista.

La historia de El hallazgo de Moisés, 1904. Elvalor de un cuadro.

El preciomonetario de una obra es un índice del valor de lamisma, aunque como siempre digo algo vale lo que estés dispuesto a pagar porello y este cuadro es buen ejemplo de la valoración históricaque ha tenido este artista y de lo relativo que es el valor de unaobra.

El hallazgo de Moisés, que ya hemos dicho fue vendido en noviembre de 2010por 35,9 millones de dólares, fue encargado por John Aird en 1904 y pagó porél 5.250 libras, algo más de lo habitual porque se empeñó enque la modelo de la hija del faraón fuera su propia hija. No lecostó más caro porque entre Tadema y él existía una amistad y, en ciertamanera, porque él también contribuyó a la creación del cuadro. Aird era ingeniero y en 1902terminó de construir su obra más importante, la primera presa deAssuam.Con motivo de la inauguración invitó a su amigo Alma-Tadema a Egipto. De esteviaje salió la idea del cuadro y, por supuesto, la luz desbordante yel ambiente recreado. John Airderaun amante de la pintura inglesa del XIX, que ya poseía por esasfechas otro cuadro muy significativo de Tadema, LasRosasde Heliogábalo, y una buena colección de cuadros de pintorestan reconocidos y cotizados a comienzos de siglo XXcomo Leighton,Poynter, Dicksee y Waterhouse. Apenas treinta años después (1935), sus descendientes no apreciabanla obra y la mal vendieron a Christie´s por sólo 820 libras.

Las rosas de Heliogábalo, 1888. Un cuadro quenecesariamente hay que poner en relación con los dos analizados.

Durante muchosaños se perdió la pista del cuadro y corre una leyenda de que unestudioso lo encontró tirado en un callejón, porque había sido adquirido poralguien que sólo quería el marco y que se deshizo del óleo de esamanera. El caso es que en la década de los 60 volvió a estar en elmercado y que fue adquirido a precio de ganga, 7000 dólares, por Allan Funt, productor detelevisióny otro coleccionista de Tadema quellegó a tener hasta 32 obras de este pintor. En 1973 un Funt, arruinado ydesesperado,puso a la venta toda su colección y obtuvo por El Hallazgo 50.000 dólares. A partir de entonces,empezó a subir en los mercados la consideración y la cotización de lapintura del XIX. En 1995 fue revendido en Christi´s por 2.750.000 dólares,el precio más alto pagado hasta ese momento por una pintura deesta época,lo que ha sido pulverizado 15 años más tarde en Sotheby´s por los35.922.500 dólares, más de siete veces de la estimación de partida de lasubasta, que se pagaron por el mismo cuadro. ¿Hay alguna lógica para que estecuadro no valiera nada entre los años 20 a los 60 y que medio siglo despuéscueste una fortuna?

Pero ya estábien de hablar de dinero y hablemos de arte.

El hallazgo de Moisés, óleo sobre lienzo, 137,7 x 213,4 cm., es sin duda una de las obras maestras de Alma-Tadema, realizada entre 1902 y1904, fecha ésta que podemos considerar el momento cumbre de sucarrera. El reconocimiento del pintor en Gran Bretaña era incuestionable,el mismo rey Eduardo VII, que había visitado su taller, le otorgó ese año laprestigiosa Orden del Mérito junto a Holman Hunt ya G. F. Watts. Tambiénexpuso con gran éxito en Estados Unidos.

El lienzocuenta un tema narrado en la Biblia, aunque en este caso con muchas licenciaspictóricas del pintor. Según el Exodo, 2:6 la hija del faraón encuentra a un niñoentre los juncos de la orilla del Nilo. Ese niño era Moisés,hijo de una familia judía que lo abandonó allí para evitar la muerteordenada de todos los varones recién nacidos de estepueblo. La hija del faraón decidió, contraviniendo la norma adoptarlocomo su hijo. Pero..., qué tenemos en el cuadro, que la hija del faraónexhibe al niño y convierte el descubrimiento en una procesión religiosa,donderecrear una escenografía teatral muy a su gusto. Este es finalmente suatractivo, la fascinación por una escena bella y colorista. Si la obra nosresulta familiar es porque esta imagen impregnó el universo icónico de algunosdirectores de las superproducciones de Hollywood de temaegipcio, en concreto me recuerda a momentos de Los Diez Mandamientos de Cecil B.DeMille.

La actriz Anne Baxter. Escenas de la película "Los diezmandamientos" deCecil B. DeMille (1956)

Lainterpretación fantasiosa que hace del hecho se compensa condetallesarqueológicos y de ambientación que hacen muy creíble la escena yparece que asistimos a una escena de la princesa entrando enlos jardines de su palacio..

· Los pies de la escultura o el jarrón queenmarcan la composición tienen la inscripción jeroglífica en cartucho deRamsesII, lo que identifica el momento histórico.

· La hija del faraón es llevada en una litera, talcomo se representaba a los dioses conducidos en procesión por lossacerotes en la pintura egipcia.

· El escabel bajo sus pies está adornado con imágenes deenemigosvencidos, como es habitual en el mobiliario real.

· Las vestimentas y los objetos y adornos son adecuados.

· Los lotos que cuelgan de la canastilla y lasflores azules (delfinios) y frutas (higos) están inspirados en lavegetación del Nilo.

La escena se desarrollaal aire libre en una mañana entre luminosa al fondo y brumosa en primer planojunto al río. En la otra orilla una multitud se afana acarreando jarronesque llenan con el agua del río. Un templo y las pirámides de Gizehterminan por ubicarnos la escena en Menfis.

Rasgo muytípico de la obra de Tadema es la yuxtaposición que hace de la bellezafemenina. En muchos de sus cuadros busca contraponer una modelopelirroja y otra morena, que en este caso portan al niño. Los servidoresmasculinos son de tez oscura, lo que contrasta con la piel blanca de lasmujeres, respetando el simbolismo del color utilizado en la representación de lossexos en el Antiguo Egipto.

También es muy típico del pintor el recrearseen la calidad de la materia pétrea: en los cuadros contemas romanos o griegos impresionan sus mármoles, pero en esta ocasión, paraadaptarse a la realidad arqueológica, se recrea en el granito de coloresy la caliza.

El Encuentro de Antonio y Cleopatra: año 41 a. C., 1883. Óleo sobre tabla, 65,5 x 92,3 cm.

Entre 1883 y1888 Alma-Tadema centrósu atención en grandes lienzos que pudieran venderse a precios elevados. Seestaba construyendo una casa en uno de los mejores barrios de Londresy los trabajos estaban resultando bastante caros. Para la mayoría de estasobras eligió temas históricos y ElEncuentro de Antonio y Cleopatra es tal vez el mejor de ellos.

Representa uno de losmomentos más icónicos de la historia romano-egipcia, el primerencuentro de Antonio y Cleopatra en el puerto de Tarso,Cilicia. Para ello no recurre a los textos clásicos y sí como hacían losprerrafaelistas a la descripción literaria que hace Enobarbo, oficial queacompaña a Antonio, del encuentro en la obra Antonio y Cleopatra de Shakespeare. La reina de Egiptoseduce al triunviro romano por medio de una escenografía muy sensual.En el relato se dice que la popa del barco era como el oro y esa es lasensación que da con los cortinajes dorados; también que de labarcaza de Cleopatra provenía un perfume embriagador y esto sesugiere al espectador a través de los incensarios que soplan lossirvientes y de las guirnaldas de rosas.

La escena estárepleta de detalles arqueológicos veraces, dehecho, se sabe laprocedencia de donde sacó algunos de ellos porfotografías y bocetos que se conservan del archivo del pintor:

· Las armas, las armaduras y los trirremes romanos son una delasmás acertadas reconstrucciones del material y los usos militares de finales de laRepública.

· En costado del barco hay un cartucho donde estáinscrito el nombre jeroglífico de la reina Cleopatra.

· Los instrumentos musicales, la flauta y el sistro(especie desonajero) que portan las esclavas, son representados ennumerosos convites funerarios de las tumbas tebanas;

· Los adornos de las criadas con pluma de avestruzy lapislázuli.

· Los incensarios, brazaletes y pelucas de lossirvientes provienen de los tesoros del Louvre obtenidas enexcavaciones del Egipto romano;

El trono de marfil tiene como detalle aunos babuinos que sostiene el popular amuleto o wedjet de Horus queprotege contra el mal.

· Cleopatra viste con gasas y una piel de leopardoy porta unos finísimos báculos y mayales, símbolos del poder de losfaraonesde Egipto, así como una diadema con el Ureus en forma deCobraque simboliza su poder en el Bajo Egipto.

Alma-Tadema elige para representar un momento sutil delencuentro de los que serán famosos amantes. Antonio todavía no conocea Cleopatra, pero ha oído hablar de ella y desprecia el podermagnético que ha causado en otros romanos. La ha convocado a Tarso para que sepresente ante él como aliada tributaria de Roma y porque necesita suayuda tras la guerra civil que ha sacudido a Roma. Cleopatra, que consideraesto indigno para ella y para su reino, acude a regañadientes porquenecesita a los romanos para estabilizar su trono pero pone como condición no desembarcar,considerando que estando en su nave, la entrevista se desarrollaría entierra de Egipto. Por el camino Cleopatra urde un plan paraservirse del arrogante romano. Antonio navega hasta la barcaza del encuentroy según se acerca va quedando más impresionado por el lujo de labarcaza, tal es así, que se levanta para mirar con asombro y curiosidad ala reina que apenas se deja ver en el interior del baldaquino.

La reina mira de reojoal espectador para hacernos cómplices deeste juego de seduccióny adopta una pose de lánguida y voluptuosa. Algunos detalles delcubículo son un guiño acerca delo que pretende. El más explícito es elbordado de la cortina con motivos de tela de araña,una metáfora de lo que pretendeCleopatra: atrapar a Antonio. Tambiénlos hay más intelectuales como el detalle de la cabeza/capitelque sostiene la estructura, que es del dios Bes, dios de lamúsica y protector de la casa real, pero a su vez asimilado en laBaja Época egipcia con el amor sexual y los placeres libertinos. La seducciónestá conseguida y Antonio caerá en su tela de araña, marchando conella a Alejandría donde llevará una vida escandalosa de placeres.

Además de porlas calidades técnicas evidentes, este cuadro me sorprende y agradasobremanera por el interesante juego compositivo que realiza entre primeros,segundos y terceros planos, perspectiva y luz. Utiliza las líneas paraguiarnos a travésde la escena, dejando que cada detalle nos guíeal siguiente nivel y otra vez volvamos para atrás. Los sirvientes, que son lospersonajes más cercanos, están inclinados hacia Cleopatra, que recogesinuosamente el foco de atención del primer plano. La mirada de susirvienta nubia nos guía con ayuda de la falúa romana hacia el ladoopuesto, donde rebota nuestra vista contra el muro de remos. Lasdiagonales de la trirreme nos introducen denuevo en la ventanainterior del cuadro donde Antonio y su acompañante son losprotagonistas del segundo plano. Espero que con la línea que he trazadosobre el cuadro se entienda. La luz y las gamas de colores tambiénsirven para entrar y salir o acercarnos y alejarnos en el cuadro, consiguiendoun efecto muy cinematográfico.

EL DESCUBRIMIENTO DE LA VENUS ESQUILINA YSU REPERCUSIÓN EN LA PINTURA DE FINALES DELSIGLO XIX. (Tomado de algargosarte)

En 1874 fue descubiertaen la colina Esquilina de Roma una estatua de un desnudofemenino, que se identificó con el deVenus, y que inmediatamente pasóal acervo iconográfico delmundo clásico y a ejercer una notable influenciasobre la pinturade final de siglo.

Cuatro vistas de la Venus Esquilina.

El descubrimiento arqueológico. La "Venus".

La obrafue encontrada en un lugar que se supone fue uno de los jardinesimperiales, los Horti Lamiani, que ya había sido un granyacimiento arqueológico desde el siglo XVI. Aquí se sacó a la luztambién una variante del Laoconte ydel Discóbolo y el busto deCómodo con losatributos de Hércules. La escultura pasó a lacoleccióndel Museo Capitolino donde se exhibe hoy en día.

La Venus Esquilina en todo su esplendor.

Sus brazos nose han encontrado, aunque los restos de la mano izquierda en la cabezasugieren que tenía los brazos alzados y estaba atándose una cinta. Por el estilose puede datar entre elsiglo II o I a. X., siendo ésta una copiaromana de un original griego neoático. En el helenismo sedifunde este tipo de figura erótica femenina: curva praxiteliana,torso musculado, pechos pequeños y muslos apretados. Una estatua sin cabeza ysin partede las piernas, que se conserva en el Louvre, confirmaque era un prototipo habitual de desnudo femenino de la esculturagriega.

Venus del tipo Esquilina del Museodel Louvre.

Se desconocecon exactitud a quien representa, aunque existen varias teorías:

La diosa romana Venus, posiblemente en forma de VenusAnadiómena o saliendo del mar.
Una simple bañista mortal en actitud de atarse una cintala cabello.
La imagen idealizada de Cleopatra VII, la última de los soberanos de Egipto.

Venus como inspiración desde el Renacimiento.

Por todos essabido que el Renacimiento y el Neoclasicismobuscaron la inspiración,cuando no la imitación del mundo clásico. A falta de referencias de calidaden pintura, la escultura se convirtió en la clave paraencontrar la esencia grecorromana. En la obra de Ghiberti, Botticelli o de Miguel Ángel palpitanlos hallazgos arqueológicos del momento, aquellas piezas que sus mecenasatesoraban como coleccionistas. El descubrimiento dePompeya yHerculano en el siglo XVIII volvió a impulsar laemulación de estasobras.

Detalles del Nacimiento de Venus de Botticelliy de la Venus Capitolina.

La diosa Venus fue la representaciónmás inspiradora desde elRenacimiento,tal vez porque era la excusa perfecta para larepresentación de un desnudofemenino en tiempos en los que éste era tabú. Desnudos bellísimos de Botticelli, Tiziano,Correggio, Rubens, Velázquez, Ingres... causaron escándalo, pero setoleraron al fin y al cabo, porque se trataba de recrear labelleza de unadiosa de la Antigüedad.

Jean Auguste Dominique Ingres. Venus Anadyomene, 1848.

Lo que no seconoce tanto es que a finales del siglo XIX, coincidiendo con un nuevoempuje científico de la arqueología que puso al descubiertociudades míticas en Grecia, Italia y Egipto, también hizo crecer el interés de lospintores por el mundo Antiguo y, por tanto, se produjo un nuevorenacer. Pero lasociedad comenzaba a transformarse y los pintores sehacían cada vez más atrevidos. Una buena prueba es la actitudprovocadora de Eduard Manet alpresentar en la década de los 60 dos cuadros de desnudos, Desayuno en la hierba y Olimpia, inspirados en cuadros del sigloXVI.

La Venus Esquilina y la pintura de finales de sigloXIX.

Como ya hecomentado al comienzo, en 1874 se produjo eldescubrimiento de la queconocemos como Venus Esquilina e inmediatamente tuvo unarepercusión muy directa en los pintores.

Los pintoresmás académicos como William Adolphe Bouguereau interpretaron el temaen clave mitológica, como el Nacimiento deVenus (1879). La bellezay sensualidad de la diosa se perdona al amparo del tema y de la tradición.Esta obra triunfa en los Salones Académicos de París porque nopretendían representar una mujer "real".

William Adolphe Bouguereau, Nacimiento de Venus (1879).

Sin embargo,otros pintores también de técnica académica que larecrearon notuvieron tanto reconocimiento e incluso les fue difícil vender su obra. La razónes que interpretaron la obra en clave humana.

Lawrence Alma Tadema,que fue el primero de los pintores en ver la obraen directo (invierno de 1875/76) y en pasarla al lienzo (1877), la concibiócomo una modelo que posa mientras que elescultor la contempla intentandocaptar su belleza. La obra provocó una célebre respuesta del obispo de Carlisley denumerosas cartas a la prensa de rechazo, cuando la obrase exhibió en Líverpool en 1878. Estas son las palabras del obispoque reflejan la hipocresía de la sociedad victoriana del momento:"queun artista vivo exponga una representación de tamaño natural y casifotográfica de una hermosa mujer desnuda es algo que golpea miconciencia no artística como un acto malicioso".

Lawrence Alma-Tadema. La modelo de un escultor, 1877.

Edward Poynter tampoco tuvo mucha suerte cuando utilizó lamismaestatua como prototipo para el desnudo femenino deDiadumene (1884), la versiónfemenina de la obra griega masculina de la conocidaobra de Policleto, en la queun atleta masculino se ataba una cinta en torno a la cabeza. La polémicacontra el desnudo volvió a desatarse en las cartas aldirector deThe Times de Londres,aunque el pintor argumentara que sólo pretendía rendir un homenajearqueológico a Policleto ya Praxiteles. En 1893Poynter se vio obligado a cubrir la Diadumene,seguramente porque no encontraba comprador parala versión desnuda.

Edward Poynter, Diadumene (1884).

Me gustaría terminar con dos excelentes presentacionessobre la obra de nuestro autor:

Formación e inicios en Bélgica (de 1836 a 1870)."target="_blank">Lawrence Alma-Tadema (i). Formación einicios en Bélgica (de 1836 a 1870).

View more presentations from Alfredo García

Lawrence alma tadema (ii)

View more presentations from Alfredo García

Bien como siempre espero que os haya sido útil e interesante,

FERNANDO SÁENZ PEDROSA: LA BÚSQUEDA DE LA PERFECCIÓN

2012-01-03T00:59:00.001+01:00

Fernando Sáenz Pedrosa nació en Palencia en 1947. Desde muy joven se hizoevidente su gran talento como dibujante, a los 18 años se inscribió en laprestigiosa Escuela de Arquitectura de Madrid. Entre los años 1965 y 1970 susestudios como dibujante y pintor se hicieron más prolíficos. Desde sus estudiosde arquitectura fue capaz de madurar su habilidad en el dibujo y combinarlo conla pintura. Después de cinco años de estudios, decidió dedicar enteramente suvida a la pintura.

Los ríos trucheros delnorte de la provincia palentina, sus corrientes, sus remansos, sus vegasferaces, se ven primorosamente reflejados en los cuadros de Sáenz Pedrosa, unpintor capaz de reflejar en sus obras la belleza de la naturaleza hasta en susúltimos detalles. Confiesa el artista que no tiene preferencias a la hora depintar: «Yo -asegura- pinto todo lo que me gusta, pero por los ríos tengo unainclinación especial que viene de muy lejos, de cuando de niño acompañaba a mipadre a sus orillas para practicar la pesca, por eso entre mis trabajos destacala presencia de los ríos palentinos». Asegura Pedrosa que para pintar latransparencia del agua hay que poner «mucho esmero y unas buenas dosis detécnica pictórica». El agua deslizándose entre las piedras de una bravacorriente de montaña es todo un espectáculo en los cuadros del pintor palentinoque, además, añade personajes a sus fieles representaciones de la naturaleza.

La habilidad de Pedrosa como hiperrealista es incomparable. Igual que unarquitecto construye la escena con los fundamentos del dibujo, con el color davida a sus figuras, sin revelar las delicadas pinceladas. Artista que sabecaptar la expresión humana y las emociones de forma natural. El espectador quese sitúa ante una de sus obras, es capaz de apreciar la atmósfera del momento,como si el mundo se hubiese detenido en ese único, eterno instante. Pedrosatiene el don de la creación de unas imágenes siempre tiernas, utiliza los detalles, la perfección de susformas y el tratamiento de la luz, para capturar unos momentos llenos devitalidad.

Hay muchas formas diferentes de disfrutar de la naturaleza, deconocerla, de vivirla. Una de ellas es a través de la pintura de los grandespaisajistas. Ellos nos guían por los lugares más hermosos en esos momentosmágicos en los que la luz los convierte en irreales, en fantásticos.

Pero en la obra de Sáenz Pedrosa hay más, hay maravillosospaisajes costumbristas en los que el artista inmortaliza las labores agrícolasde la otra parte de la provincia palentina, los campos de mies que laidentifican a las tierras de Castilla y en los que se muestra tan virtuoso comoen sus magníficas representaciones del agua en los ríos y en el mar.

Fernando Sáenz Pedrosa es uno de esos pintores que impresionan al primergolpe de vista. Su obra, dotada de realismo y variedad temática, entrafácilmente por los ojos, pero es interiormente donde nos hace sentir esarealidad plena, vibrante y fresca.

Los oleos de este arquitecto, con vocación claramente pintora es eluniverso donde recrea su percepción de la vida. Palentino de nacimiento reflejaen su obra los paisajes y estampas propias de su tierra. Esas aguas claras, conreflejos de luz recorriendo el lecho de los ríos, bodegones de composiciónclásica con sus luces y sombras, paisajes costumbristas de su tierra así comola figura infantil en medio de ambientes plenos de luz y naturaleza componen eluniverso donde nos transporta su obra. Una obra clara, pura y llena de vida,una obra fiel reflejo de la realidad al más puro estilo de la fotografía.

Existe cierta dificultad en identificar las obras de Fernando respecto a las de su hermano menor Javier, ambos se han orientado hacia el hiperrealismo y comparten una aproximación temática, además en la red, suele denominárselos únicamente por el apellido Sáenz Pedrosa, lo cual añade más confusión. Ruego pues a los autores o a los conocedores de sus obras respectivas, se dignen disculpar cualquier error de identificación que se haya producido. Si me lo hacen notar inmediatamente procederé a rectificar.

En esos escenarios privilegiados aparecen mujeres, niñospastores, seres anónimos que aportan una nota de vida, incluso de misterio, encolaboración con los efectos lumínicos y con la indudable belleza de unanaturaleza milagrosamente pura.

El espectador, asombrado por la perfección de la pintura dePedrosa, puede preguntarse cuál es su forma de trabajar: «Como amante de lanaturaleza, doy grandes paseos por los montes, por las riberas de los ríos, porla orilla del mar e, incluso, por las duras estepas castellanas, aunqueprefiero los escenarios en los que el agua sea protagonista. Cuando veo unlugar que me impresiona, hago apuntes y también varias fotografías. Con esadocumentación y con el poso que han dejado en mi memoria las impresiones recibidas,trabajo en el estudio. Cada cuadro me cuesta muchísimas horas de dedicación».

Sáenz Pedrosa es, pues, unpintor de los antiguos, de esos que a veces mandan rosas, cuyas obras producenen el espectador la emoción del acercamiento a la naturaleza, a la bellezanatural en estado puro.

Como siempre espero que os sea útil e interesante.

WILLIAM ADOLPHE BOUGUEREAU: CAIGUDA I RESURRECCIÓ.

2011-12-21T00:19:00.001+01:00

Qui no ha vist mai aquesta imatge:

es tracta d'una pintura anomenada "El primer petó" i ens mostra a un i una cupidells, fent-se un petó d'alló més fraternal.

La trobem una mica per a tot arreu, botigues de souvenirs i de regals

pintures als carrers

Objectes d'un mal gust "exquisit"

en molts casos adornen les parets de les cases de moltes persones "sensibles", o senzillament, d'aquelles a les que els agraden els "angelets", tot i que en aquest cas no ho siguin.

Però si ens preguntem qui és l'autor d'aquesta obreta tan famosa, la majoria de nosaltres no podrem contestar-la. Haig de reconèixer que durant un temps també va penjar d'algun racó de casa meva, i si, jo si sabia que l'autor, és deia Bouguereau, però poca cosa mes sabia d'ell, tot i reconèixer un cert sabor "Kitch" -carrincló-, hi tenia un "quelcom" de tendresa que no deixava de atreure'm.

Vist des de la perspectiva dels anys que han transcorregut, i després d'una atenta mirada a la seva biografia i extensíssima obra, podem afirmar sense ruboritzar-nos que WilliamBouguereau és sens dubte, un dels més grans genis artístics de la història. Però, al segle passat, la seva reputació i èxits sense precedents van serobjecte d’un assalt injuriós, deshonest, implacable i sistemàtic d'immensesproporcions. El seu nom va ser esborrat dels textos d’història i quan s'inclounomés és a cegues -sense mostrar cap obra, per tal de degradar i desacreditar-lo a ell i al seu treball.Tanmateix, com veurem, va ser ell qui va obrir les acadèmies franceses a lesdones, i va ser un dels més grans pintors de la figura humana en tota lahistòria de l'art.

Les seves figures cobren vida, com a artista no té precedent,mai abans o des d'aleshores s’ha aconseguit un resultat comparable. No només era el millor enla pintura de la anatomia humana, sinó el que és més important, en la capturadels matisos més subtils i tendres de la personalitat i de l'estat d'ànim.Bouguereau va capturar les ànimes i els esperits dels seus models tant comRembrandt. Rembrandt es diu que ha capturat l'ànima d'edat adulta. Bouguereau hacapturat l'ànima de la joventut.

Tenint en compte el seu nivelld'habilitat consumada, i el fet que la gran majoria de les seves obressón de mida natural, la seva és un dels majors cossos d'obra que ha produït capaltre artista. A això s'afegeix el fet que la meitat d'aquestes pintures sóngrans obres mestres, i això ens dona la imatge d'un artista que pertany, comMiquel Àngel, Rembrandt i Caravaggio, als primers llocs, allà on tan sols ungrapat de mestres en tota la història de l'art occidental, han pogut arribar. Mortel 1905, podem suposar que no va poder veure el reeixit assalt a l'arttradicional que es va convertir el món de l'art a les poques dècades que vanseguir a la seva mort. El seu destí va ser molt semblant al de Rembrandt, el seutreball va ser ridiculitzat i desterrat dels museus i dels cercles oficialsd'art al llarg dels cent anys següents de la seva mort.

Ell i molts delsseus companys “academicistes" van ser denigrats amb l’apel·latiu de “Pompiers”, L'art pompiers és una denominació despectiva per referir-se al academicisme francès de la segona meitat del Segle XIX, sota la influència de l'Acadèmia de Belles Arts. L'expressió fa encara avui referència a l'art acadèmic oficial, addicte al poder, que encara que utilitza tècniques magistrals resulta sovint falsa i buida de continguts.

L'art pompiers ésuna denominació despectiva per referir-se al academicisme francès de la segonameitat del Segle XIX, sota la influència de l'Acadèmia de Belles Arts. L'expressiófa encara avui referència a l'art acadèmic oficial, addicte al poder, que encara queutilitza tècniques magistrals resulta sovint falsa i buida de continguts.

"Pompier" (bomber) francés del S.XIX

L'expressió va sorgir a partir d'una burla formulada pels pintors romànticscontra els pintors neoclàssics de l'escola de Jacques-Louis David, que solienrepresentar els guerrers tocats amb cascos (pompier significa en francès'bomber'). Per extensió, l'art pompier va acabar per referir-se a totaforma d'expressió artística adscrita a les regles estètiques preconitzades perles autoritats de Belles Arts, és a dir, els membres de l'Institut de França,els professors de l'Acadèmia de Belles Arts i el jurat del Saló.
La visió a l'ús de l'art contemporani, hipnotitzada pel vertigen de lesavantguardes exigia per endavant un rebuig formal a tot academicisme. Elscàrrecs acumulats: caràcter retrògrad, servilisme oficiós, inèrcia formal,factura asfixiant, saturació literària, retòrica de melodrama, etc.,Sentenciaven als "pompiers" -sense excepcions ni atenuants - com aart mort, anacrònic ja en la segona meitat del S . XIX, i incapaç perdescomptat, de suscitar des de llavors el més lleu interès. La sevaoposició privilegiada a les primeres avantguardes convertia aquest judici enuna mena de reparació històrica, tenint sempre present l'escandalós contrastentre la pluja d'honors "dilapidada" sobre els "pompiers" ila incomprensió i estretor en què malvivien els "impressionistes"

La re valorització deBouguereau pot datar-se amb precisió apartir de 1979, quan el preu de les seves obres en subhasta es van quadruplicaraquest any, i després va ser encara més catapultat per la retrospectiva de 1984que va viatjar des de la Petite Palais de París, al Museu de Belles Arts deMont-Real al Canadà i, finalment, a l'AteneuWadsworth, en Hartford. Des del 1980, el Museu Metropolità de Nova York te permanentmentpenjades dos de les seves obres que estaven emmagatzemades de principis desegle. Des de 1960, els seus valor en el mercat, literalment, va explotar,doblant la mitjana cada 3,5 anys. A partir d’una mitjana de $ 500 a $ 1500 a1960, s'han accelerat. El 1998, Despertar del Cor es va vendre per $ 1.410.000a Christie. El 1999 Psique Cupido et Enfants es va vendre per $ 1.760.000 tambéa Christie i va ser superada al dia següent a Sotheby quan Perens Ànimapropietat de Sylvester Stalone es va vendre per $ 2,650,000.

Aquest rècordnomés va durar un any, fins al maig del 2000, quan Charité es va vendre per 3.520.000 $ a Christie. Enels últims 20 anys les seves pintures a tot el món han estat tretes de lesseves caixes, soterranis, trasters i golfes, desempolsades, netejades irestaurades pels experts, i amb orgull avui en dia, més d'un centenar de museusi institucions tenen les seves obres en exhibició permanent. Reproduccions delsseus quadres es venen per milions a les botigues de cartells i de regals a tot el món, i no hi ha dubtes,que fins i tot es venen més que les reproduccions de pintures de qualsevol delsmodernistes més famosos.

Biografia

Per un període ques'estén aproximadament des de l'inici de la Primera Guerra Mundial a la dècadade 1980, el nombre de persones a Amèrica i Europa - sobretot a França – que reconeixienel nom de William Bouguereau, van ser rares. Menys encara són els que,impulsats per la curiositat, va tenir l'oportunitat de veure una solafotografia de la seva pintura, per no parlar de l’obra real. Només algunespetites imatges en blanc i negre que oferien els diccionaris antics o llibresd'art de referència es podien trobar. I per les pintures escassos en lescol·leccions públiques franceses, no es va exhibir una. Més aviat, estaventancades o emmagatzemades sense la cura o el més mínim manteniment, deixades debanda, en desordre, amb d’altres igualment menyspreades pinturesacadèmiques.

És trist observarel poc d'esforç que fins ara ha estat fet per llançar més llum sobre la vida il'obra de Bouguereau. Només el catàleg de l'admirable exposició deBouguereau 1984-1985 organitzada pel Museu de Belles Arts de Mont-Real, permetun acostament seriós al tema, i tenim un deute de gratitud amb LouiseArgencourt i el mort Mark Steven Walker, així com amb els tres museusparticipants que ho van fer possible i, no obstant això, Bouguereau va serun dels més admirats, escoltats, i envejats artistes a la fi del segle XIX,tant pels seus col·legues com pel públic que acudien cada any al saló de bellesarts per admirar les imatges que d'alguna manera donaven importància al’esdeveniment i que es reproduïen sovint a la primera pàgina de les revistesde l’època. Milions de les seves reproduccions van ser comprades àvidamentper les llars d'aquells que no poden permetre’s comprar pintures originals. Engeneral, els seus eren els quadres més cars i els seus clients eren els més ricsde la societat - americans en la seva major part - que van haver d'esperarmolts mesos, fins i tot anys, abans de finalment, tenir a les mans un solquadre del Mestre, malgrat la seva prolífica producció de més de 800obres.

El nostre autor s'esforçava per aconseguir unes obres d'art que fossin el més perfectes possible, estudiant la composició i el dibuix una i altre vegada, fins a trobar la solució més escaient.

Fora d'uns encàrrecsmolt rars en la seva joventut, Bouguereau sempre es va negar a ser dictat enrelació amb el tema de les seves obres i un pot realment dir que ell noméspintà el que li agradava, incloent-hi els nombrosos retrats, que representen unaltre aspecte interessant de la seva obra. Després d'haver ocupat elscàrrecs de President de nombrosos consells, societats i institucionsimportants, va ser coronat amb innombrables elogis, honors icondecoracions. Bouguereau va ser un dels personatges més reconeguts delsegle 19. Tots aquests reconeixements eren molt merescuts doncs, sense capdubte, va ser un dels més grans pintors de tots els temps. Ell va tenirèxit gràcies al seu geni i força del seu incansable treball dur i el mestratgetècnic sense igual, en el mateix període en què l'apreciació del dibuix imodelatge estaven en el seu apogeu en les arts visuals. Va treballar en latradició heretada de Rafael, Poussin,Ingres i, a causa del seu propi sentit pictòric i singular destresa, fan queels seus quadres siguin immediatament recognoscibles.

Es llevava a lessis del matí, s'instal·lava en el seuestudi i romania sense moure’s fins al vespre, apaivagava la seva fam al migdiaamb ous i la seva set amb un got d'aigua. Quan rebia convidats, fumava, esxerrava, es feia broma, però no s’aturava, mai es va aturar de pintar. Tanaviat com la llum es feia insuficient per a la pintura, treballava en la sevavoluminosa correspondència, i finalment, deixava que la seva imaginació volés ala recerca de nous temes, el disseny de noves composicions de llum, detenint-senomés quan el cansament podia més que ell.

Amb una imatge almateix temps, extraordinària, fantàstica i sublim, que sovint evocava ununivers eteri de la bellesa transcendent - un regne idíl·lic i brillant delqual es va prohibir la lletjor i el pessimisme per sempre.

Aquestes obress'equilibren recordant als més afortunats de la societat per atendre els joves,els pobres i els que pateixen. Les alçades sense igual dels seus èxitsartístics van ser llegendàries, però, mai estava satisfet amb el seutreball. La seva recerca de la perfecció el va portar sense descans, comsi estigués posseït, per corregir sense parar i perfeccionar les sevestècniques, mètodes i visions. Així que ell arribava a un nou nivell dedomini celestial poètic i tècnic, aquest Sísif del segle 19, començava de nou el seu ascens, sempre va durendavant la pesada càrrega dels seus ideals artístics. La seva elecció detemes i el seu estil únic el van convertir en el gran sacerdot d'un seguici dedeixebles i imitadors - alguns dels quals mai van tenir accés al seuensenyament, com per exemple, Zuber-Buhler o Mayer von Bremen. Perquè, a partdel seu impuls creatiu, tenia una passió per l'ensenyament i va ser un professorsense igual.

En aquest camp, no es preocupa de la indemnització que rebia,sempre molt escassa en comparació amb els alts preus dels seus quadres. Alllarg de la seva vida Bouguereau havia defensat l'exemple dels vells mestres ila perseverança en el treball, deixant als seus alumnes, però expressar la sevapròpia individualitat lliure, tant com el seu mestre, Picot, li havia permès. Algunsestudiants, però, li van causar problemes. El més famós d'ells va serMatisse, que ràpidament es va retirar de l'estudi de Bouguereau. Des delprincipi, el mestre benvolent va tractar d'animar a Matisse, però aviat vaaixecar les mans amb exasperació, assenyalant les debilitats del jove,"vostè aprèn malament la perspectiva," li va dir, "Però primer,vostè necessita saber com sostenir un llapis. Vostè no sap dibuixar. " Enel tema de l'ensenyament, cal afegir que, gràcies a les seves idees innovadoresi, sens dubte, a causa del seu amor per la pintora americana ElizabethGardner –que arribaria a ser la seva segona esposa -, va ser un dels campionsde la integració de les dones, no només en els tallers, sinó també en elscursos d'art oficial. És en gran part a causa de la seva convicciómilitant que es va produir l'obertura a les dones, per primera vegada en el seupropi taller, i més tard a la famosa Acadèmia Julian, i finalment, enla École des Beaux-Arts .

"Bombolles", pintura de Elizabeth Gardner

Al mateix temps que va ser admirat ienvejat també va ser impugnat, tant per una camarilla cada vegada més gran delspintors i els escriptors de la nova generació que es consideren"progressistes" i que creia que la rebel·lió contra els valorstradicionals en la pintura defensat per l'Acadèmia, era tota la seva" raison d ' etre ". Aquests cercaven els camins mésfàcils de la pintura buscant el seu bitllet a la fama i lafortuna. L'explotació de la "novetat", com un fi en si mateix, elsvan fer passar com a defensors dels avenços que van sorgir aparentment per totarreu en els agitats i inestables albors del segle 20. Bouguereau i elsseus col·legues del Saló i l'Institut de França van ser ràpidament etiquetats coma reacció davant d'aquest creixent culte a la novetat, i van trobar per primeravegada en l'impressionisme i post impressionisme un primer reconeixement depúblic i de crítica, però molt aviat va prendre un gir molt més fosc idestructiu.

El naixement de Venus de Cabanel

I així va ser que, a poc a poc, malgrat la seva popularitatentre el públic, els pintors més famosos de l'Acadèmia -Bouguereau, Gérôme , Cabanel , Meissonier , Bonnat , Lefèbvre -es van trobar a la llista negra d’un grup d'artistes joves amb el suport d'una premsacooperativa i la fabulosa riquesa heretada d'uns pocs "grans sacerdots"mecenes d'aquests "avantguardistes", que estaven a punt demonopolitzar al seu torn, els llocs d'oficials a l'Escola de Belles Arts, en laprofessió docent, i en posicions directives dels museus mésimportants.

El naixement de Venus de León Gérôme

Amb aquesta tempesta implacable de la crítica, Bouguereau va romandreimpertorbable, serè, seguint la seva recerca de la bellesaabsoluta. Creador d'un món enlluernador dels somnis i la fantasia, vaseguir vivint envoltat de verges, amants, arquetips idealitzats, els subjectesd'una mitologia banyada pel sol, que eren la seva passió.

Els infonia la vidaamb una paleta viva i els va vestir amb una simfonia de colors delicats iharmoniosos tons i llum. Es dedicava al seu treball amb fervor, obstinadament fidel a la sevaestètica, així com a la seva inspiració, i mai es preocupava per les burles o elsdetractors.

S'ha deixat alsaltres, sis generacions després, per descobrir, analitzar i exposar lesmentides, distorsions i fal·làcies que es van utilitzar per dur-lo a ell i alsseus germans cap avall. Molts d'aquests detractors van arribar a calumniara Bouguereau. S'estenien els rumors més baixos i se’l difamava. Malgratuna muntanya d'evidències anecdòtiques en sentit contrari, se l'acusavad'avarícia: "Cada vegada que he de pixar", afirmaven que ell havia dit: "Em costadeu francs." El fet és que, al llarg de la seva vida, Bouguereau vadedicar molt de temps a l'organització de vendes de caritat en benefici delsseus col·legues necessitats.

A més, ell generosament dedicaria un dia a lasetmana com a voluntari a l’Administració de la Fundació Baró Taylor de caritat abans de convertir-se en el seupresident. Perquè ignorava la crítica, i perquè mai va presumir de res,les denúncies poden arrelar sense negació. Per tant, el seu altruisme eradesconegut per la majoria de la gent. També s'ha dit que era un llibertí inomés els nus femenins el feien feliç en la pintura. Certament,Bouguereau estimava a les dones, peròper altra banda, la calúmnia no resisteix a l'examen i el nu representa menysdel 10% de la seva obra.

Avui, després devuit dècades d'una lluita estèril, aquesta dualitat sembla haver passat i quefinalment es podran apreciar de nou els encants universals en el millor de lapintura acadèmica. I, al mateix temps, es pot apreciar l’encant d’unesobres d'art, nascudes de diverses filosofies i enfocaments conceptuals enconflicte, sense haver de lidiar amb les accions contraries.

L' origen delcognom Bouguereau es va presentar en l'alta edat mitjana i alguns especialistesen la genealogia suposen que el nom de la família és similar a la paraula o la expressió"closca de la castanya". És a dir, que el nom s'associa amb"castanyer". La investigació genealògica de la família deWilliam Bouguereau no arriba més enllà de començaments del segle 16, quan uncert Bouguereau Macé, que viu La Rochelle, es va casar amb una dama BastienneBriot als voltants de l'any 1530. És a partir d'aquesta unió que elllinatge de William Bouguereau té descendents. Assenyalem, que LaRochelle, la capital de Aunis, és una ciutat d’un vell port d'importànciamoderada al departament de Charente Marítim . Històricament LaRochelle tenia fama de ser el centre del calvinisme francès el que els va valerel nom de la Geneve Francais. Tradicionalment catòlics i protestants es casavenlliurement i els joves tradicionalment van tenir la religió dels seus pares iles nenes la de les seves mares. Els descendents de Macé Bouguereau, a poc apoc, van formar llaços familiars amb els calvinistes, dels quals hi havia moltsa La Rochelle.

Els que van romandre a Charente després de la revocació del'Edicte de Nantes van ocupar càrrecs oficials en l’administració, comper exemple a la Casa de Moneda, fins al moment de la RevolucióFrancesa. L'últim de la línia en fer-ho va ser Jean Élie Bouguereau, Capde La Rochelle. Élie Jean era el pare de Samuel Élie Bouguereau, professord'anglès, pare de vuit fills, dels quals Théodore es convertiria en el pare dela pintor, William. El 30 de novembre de 1825, va néixer WilliamBouguereau segon fill de Théodore Bouguereau i Marie Marguerite Bonnin, unajove calvinista. Cinc anys més tard, William va ser batejat en la fecatòlica. La parella vivia al carrer Duc de prop del port. El cap dela família era un petit empresari que tenia una botiga de vi. A principisde 1828 la família es va traslladar des del carrer del Duc a la rueSaint-Claude i la senyora Bouguereau va donar a llum el març del mateix any auna nena a qui van anomenar Maria Adelina, coneguda familiarment comHanna. En 1832, la família va viatjar a Saint -Martin, principal ciutat del'illa de Ré, on Théodore va pensar en iniciar un negoci en el seu port. Williames va inscriure en l'escola local, i els seus companys de classe ja parlavendels dibuixos innombrables que, literalment, cobrien els seus quaderns i textosescolars.

Malgrat aquest nou negoci i la bona reputació dels vins de Ré, elnegoci de Théodore no va aconseguir avançar i va ser aquesta crònica situació laque sens dubte va fer que l'ambient a la família s’anés esllanguint, deprimint,les relacions familiars es tornessin pesades i tenses. Les barallesinterminables agreugen les dificultats de l'economia familiar col·locant lasituació familiar en uns límits calamitosos. Sumits en la preocupacióeconòmica, però sempre volent preservar els fills dels seus freqüents desacordsviolents, la jove parella els va enviar a casa d'uns parents. Va ser enaquestes circumstàncies que William va anar a viure amb el seu oncle, de 27anys d'edat, Eugène Bouguereau , el germà menor de Teodoro.

Era unsacerdot que acabava de rebre la cura de l'església de Saint-Étienne a laparròquia de Mortagne-sur-Gironde. És significatiu que durant tota la sevavida, Bouguereau guardés preuats records de la seva estada a Mortagne i molttemps després escriuria que la felicitat de la vida familiar li va serrevelada llavors, el que suggereix que,fins aquest moment, l'amor o l'afecte senzill havia ha desaparegut del seuentorn familiar. Eugène es va convertir en el seu pare adoptiu i mentor,compartint amb el jove el seu amor per la literatura llatina i francesa iencoratjant-lo a desenvolupar un interès per la cultura clàssica, interès queel pintor va continuar al llarg de tota la seva vida. Per descomptat,l'ensenyament religiós no va ser descurat i William passava hores llegint elsEvangelis i Vides dels Sants. També va tenir temps suficient per somiardespert, estès a la gespa, observant la flora i la fauna, el pas dels núvols, oels cossos celestes de la nit. Es va despertar en ell un sentimentd'admiració per les obres de la naturalesa, que mai va perdre. Eugènetambé va introduir el nen a la caça i l'equitació. Junts amb freqüènciaexploren Saintonge a cavall, visitant els monuments i llocs històrics d'aquestaregió. El 1839, Eugène va decidir enviar al seu nebot a estudiar elsclàssics al col·legi de Pons, una institució religiosa administrada per un amicseu. William es va adaptar fàcilment a les condicions gairebé ascètiques del'internat i va fer bons progressos.

Mentre seguia els seus estudisreligiosos, el jove es va interessar també per la història antiga, la mitologia grega illatina, i les faules i la poesia de Longo, Ovidi, Virgili, i, sens dubte,Pausanias, un autor que li agradava molt. Aquests mites i llegendes van ser lafont de riquesa de la qual va créixer la seva "fantasia", els fonamentsdel que va imaginar i va pintar fins al final. Va rebre les seves primereslliçons de dibuix de Louis Sage, un jove professor que havia estat deixebled'Ingres i era un classicista reconegut. Va saber inculcar els preceptesd'Ingres en els seus alumnes, advertint-los contra les seduccions de la “romànticaheretgia” i la presentació de la vida d'un artista com una lluita competitivasense fi, per tal d’obtenir fama i riqueses. Les conviccions delBouguereau adult, tenen les seves arrels en aquesta terra fèrtil. Ellestava convençut que el treball dur persistent era necessari per tal d'obtenirun domini superior sobre els problemes tècnics que podrien haver obstaculitzatla lliure expressió de la seva imaginació.

Després d'una breu estada a La Rochelle, on amb prou feines es va escapar elservei militar obligatori, Bouguereau va partir cap a París. Portava unacarta de recomanació de Alaux a François Picot, un cèlebre pintor del'època. Es va acomodar a la rue Corneille i després es va dirigirimmediatament a l’estudi de Picot, on va treballar durant uns quants anys comun esclau. Va viure frugalment i es deixava poc temps per dormir. Finalment,l'abril de 1846, Bouguereau va ser admès a l'École desBeaux-Arts. Sorprenentment, va estar apunt de no ser acceptat: doncs vaocupar el nombre 99 entre els 100 admesos. Però el jove estudiant aviat esva veure sota una llum molt favorable, pujant amb regularitat en el rànquingentre els millors de l'escola. En conseqüència, el 1848 se li va permetrefer presentacions en les tres fases preliminars de la competència pel"Gran Premi de Roma".

El tema de la pintura a la presentaciófinal d'aquest any va ser: "Sant Pere, després d'haver estatmiraculosament alliberat de la presó entra a la casa de Maria, mare de Joan, onla seva presència inesperada causa sorpresa general." Incapaç dedecidir entre els dos millors candidats, els membres de l'Acadèmia van atorgardos segons grans premis, un de Bouguereau i l'altre a Gustav Boulanger.

Al'any següent va tornar a entrar en la competència en la matèria designat vaser: "Ulisses reconegut per, Eurycle, al seu retorn a Troia." No obstant això, la seva pintura ni tan sols va obtenir una menció,mentre que Boulanger va arribar a rebre el primer Gran Premi. Finalment,el 1850, va competir per tercera vegada amb; Zenobia trobada per pastors a lavora del Araxa .

En aquesta ocasió el jurat de l'Acadèmia li va atorgarel Gran Premi aBouguereau. Llavors, com els guanyadors d'edicions anteriors, es va anar apassar amb totes les despeses pagades un any de treball i estudi a Roma.

En aquests moments, la Vila Médicis, on els guanyadors del Prix de Roma anavena estudiar, era administrada pel pintor, Jean Alaux.

Baudry "Zenobia"

Bouguereau i Baudry(l'altre guanyador d'aquest any) van anar a estudiar i conèixer, no només alsantics mestres italians, sinó també grecs, etruscs i antiguitats romanes. Bouguereaues forja les seves pròpies opinions de Correggio, Tiziano i Veronese in situ, peròtambé de Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael, als que ja tenia en moltalta consideració i als qui seguirà admirant al llarg de tota la seva vida. Elsestudiants visitants es van animar també, malgrat els perills i dificultats, a viatjara d’altres llocs d'Itàlia. Amb de Curzon va anar a Pompeia, Nàpols i Capri, ial nord, va visitar les ciutats de Siena, Perugia, Assís, on va copiar el ciclede Sant Francesc en la seva totalitat. A Florència, va passar la majorpart del seu temps a la Galeria dels Uffizi. No obstant això, els artistesfrancesos també van ser obligats a enviar les seves tasques a l’ Institut. Sobretotdurant la seva estada a Roma, Bouguereau havia produït una còpia de Rafael Galatea ;

Canephorae de frisos antics, Els Jueus captius ; Batalla delsCentaures , i finalment, el triomf dels Màrtirs - el major èxitde la seva estada a Roma, que s'ha conservat més tard al Museu de Luxemburg.

Després d'aquestperíode a l'estranger, Bouguereau va tornar a Bordeus, on va pintar algunsretrats de la seva família. Després va ser a La Rochelle per decorar lacasa d’uns parents rics, la família Monlun. A finals de 1854, es vaestablir a París de nou i va emprendre la decoració de dos salons a l’Hôtel deCustine Jean François Bartholoni. Un fill de Bartholoni, Anatole,impressionat per la bellesa de les sales que Bouguereau havia decorat, li vademanar al jove artista decorar els salons de la seva mansió pròpia a la rue deVerneuil. Théophile Gauthier, el gran escriptor i poeta, va quedarenlluernat pels èxits decoratius de William i va escriure sobre ells en la sevacolumna d'art, el que va ajudar a accelerar l'èxit de Bouguereau.

El Salóde 1857, va atorgar la Medalla d'Honor de Bouguereau per la seva decoració dela casa Bartholoni, així com per la seva pintura, El retorn deTobies . L'emperador Napoleó III li va encarregar pintar el seuretrat, així com una de l'emperadriu. Cap al final de l'any, l'emperadorli va encarregar executar una gran pintura històrica per commemorar la sevavisita als damnificats per les inundacions de Tarascon.

A partir d'aquestmoment, Bouguereau va ser un dels pintors joves dels que tot París parlava. Un altre acabalat home denegocis de París, el banquer Émile Pereire, li va demanar el 1857 la decoracióde la seva mansió al Faubourg Saint Honoré, un encàrrec molt gran, que va portar-li a l'artista dos anys pera completar-se.

També el 1857, la seva primera filla, Henriette va néixer.Bouguereau vivia llavors en la Carnot, on tenia el seu estudi i va començar aensenyar als seus estudiants. El 1859, va pintar un dels seus gransllenços, Dia dels Difunts , que va ser comprada per la ciutat deBordeus. A continuació, va participar en la decoració de la capella deSant Lluís a l'Església de Santa Clotilde a París. En el mateix any es vaconvertir en Cavaller de la Legió d'Honor i pare d'un fill, Georges. Unasegona filla, Joana, va néixer el dia de Nadal de 1861. Bouguereau va sersingularment productiu el 1862 i 1863: dues pintures acabades el 1862 i deu enel 63, incloent la Sagrada Família , que Napoleó III va comprar comun regal per a la seva dona, Eugenia.

En aquests dos anys, Bouguereaus'enfronta a dues dificultats: En primer lloc, va veure totalment alterada laseva tècnica de pintura mentre treballava sense descans a la recerca de nousenfocaments en l'ús del color. En segon lloc, es va veure obligat -acontracor- a centrar-se en les relacionspúbliques en un esforç per guanyar-se la bona voluntat i el suport delsacadèmics per al seu amic, Francisque Duret que havia sol · licitat per segona vegada sermembre de l’ Institut. El 1865 se li va concedir una comissió per a ladecoració del sostre i els timpans de la sala de concerts del Gran Teatre deBordeus. Aquest projecte li preocupava molt ja que la construcció no vaser acabada fins a 1869 i la decoració, el 1870. Laseva filla, Juana, va morir el 1866. Es tractava del primer d'una sèrie aparentmentinterminable de duels que el nostre pintor haurà d’enfrontar a partir d’aquestmoment.

Aquest mateix any, va demanar al seu amic i deixeble, Jean LouisPascal que l’ajudés a elaborar els plànols per a la seva casa que es construiràen un terreny que havia comprat a Nortre-Dame-des-Champs. I així, el 1868,va ser capaç d'anar a viure amb la seva família i la seva mare, just a tempsper al naixement del seu quart fill, Paul. Va ser a partir d'aquest moment enendavant, que el seu volum de treball va començar a augmentar, justament quanva arribar a l’apogeu del seu art, del seu l'estil i dels temes pels quals vaser respectat i conegut. Bouguereau es trobava de vacances a Bretanyaquan, el 19 de juliol de 1870, França va declarar la guerra a Prússia. Vatornar a París sol, deixant la seva dona, Nelly, i els tres nens aConcarneau. El 2 de setembre, l'emperador va capitular a Sedan, però Paríses va negar a rendir-se. El setge de la ciutat va començar i Bouguereau valentament vadecidir quedar-se.

Encara exempt del servei militar a causa de la sevaedat, però, inscrit en la Guàrdia Nacional, va exercir com un simple soldat, fent guàrdia en les fortificacions il'alleujament d'altres joves soldats de la fatiga del servei. París va serbombardejada, però, afortunadament, ell i la seva casa es van salvar. Quanel setge finalment es va aixecar, va anar a La Rochelle, on la seva família ila seva mare havien traslladat la seva residència a l'espera del final de laComuna. Tots ells van tornar a la capital el setembre de1871. Bouguereau va aprofitar la seva estada a La Rochelle per cultivarels llaços amb els líders de la comunitat, tant clergues com laics. Aixímateix, mentre que era allà, va pintar els elements decoratius de la capella dela Mare de Déu a la catedral i el famós retrat de cos sencer del bisbe,monsenyor Thomas.

El 1872, Bouguereau te assegurat un lloc de professor atemps parcial a l'Acadèmia Julian, probablement en substitució d'alguns delsprofessors regulars de vacances. A l'any següent, va participar en la FiraMundial de Viena com a membre del jurat i com a expositor amb laseducció i la criada filant. També devem a aquells anys, algunsdels seus millors treballs: Nimfes i Sàtir , El lladres d'estarper casa , els Segadors , la Caritat , Homer i laseva guia , el retrat de la Boucicants , etc El 1875, elseu fill, Georges, va emmalaltir i vamorir a l'edat de 16 anys a la casa de la Seignacs on l'havia enviat perescapar de la calor sufocant de l'estiu parisenc. Això va ser un dur copper a la família. Aquest dolor de l'home que ara era un mestre de lapintura, inspira dues de les seves obres religioses més belles, LaPietat i La Verge reconfortant .

En el mateix any, RodolpheJulian li va demanar que fos part de l'staff permanent de la seva institució derenom mundial. Per fi, el 1876, Bouguereau va ser triat per al rang mésalt, com a titular de l'Acadèmia de l’ Institut de Belles Arts, en substitucióde Pils. Aquest èxit, després de dotze intents anteriors, va ser lacoronació de la seva carrera fins aquells moments. Ell mateix va admetre:"Ser un membre de l’ és l'únic honor públic que he buscat ambpassió." Però fins i tot això va ser superat aviat, sis mesos méstard va ser nomenat Oficial de la Legió d'Honor. A l'octubre, la sevaesposa Nelly va donar a llum al seu tercer fill, Maurice, però la seva alegriava durar poc. L'abril de 1877, la seva estimada esposa Nelly va morir d’esgotamenti les complicacions del seu embaràs difícil.

Al juny, el nadó també vamorir a l'edat de 7 mesos. La desolació de nou va sacsejar la casa. Poquesvegades una vida tan plena de tragèdia a estat acompanyada per l'assoliment d’unaobra mestra rere l'altra com les que deixaven el seu cavallet. Va pintar12 olis el 1877, 17 el 1878 i 23 el 1879, incloent algunes de les seves obresmés grans i més ambicioses. A finals de 1877, Bouguereau va començaresmentant a la seva família la possibilitat de casar-se amb una de les sevesestudiants, Elizabeth Jane Gardner, una nord-americà 12 anys més jove que el nostre pintor, ques'havia instal · lat a París el 1865. Però la seva filla, i la seva marees van mostrar tant oposades a la ideaque va decidir no parlar res més. De fet, la seva mare li va fer jurar queno pensava tornar a casar-se abans de la seva pròpia mort. Bouguereau va complirla seva promesa, encara que ell i Elizabeth estaven compromesos en secret des delmaig de 1879.

Els anys següents, Bouguereauva rebre una medalla pel primer lloc en l'Exposició Internacional de Munic i esva convertir en membre de la comissió per tal de perfeccionar la fabricació detapissos. La seva filla, Henriette, es va casar amb Georges Vincens, filld'un ric home de negocis de La Rochelle i un cosí llunyà en relació amb labranca Signette de la família. La unió va donar lloc al naixement delpetit William, de manera que el gran mestre, William, va ser avi per primeravegada. Havia assolit el pinacle de la felicitat i l'alegria, malgrat elsmolts contratemps, sabent que el futur de la línia de Bouguereau estavaassegurada. El 1881, el govern francès va lliurar el control administratiudel Saló anual dels expositors als artistes mateixos. Com a resultat, laSociété des Artistes Français va ser fundada i Bouguereau va ser elegit elprimer president de la secció de pintura. Les pesades responsabilitats delseu nou càrrec, no van impedir a Bouguereau mantenir-se sempre a l'alçada, nieludir cap de les seves obligacions. Entre els fets notables dels anyssegüents va ser la compra d'una casa a la rue Verdière a LaRochelle. Aquí, Bouguereau passaria les seves vacances d'estiu. Enaquest moment, Julián el va posar a càrrec d'un estudi de l'ensenyament, on vaser assistit per Gabriel Ferrier i Bramtot Alfred. El marxant d'artfrancès, Goupil, va organitzar una exposició d'artistes francesos a Londres el1884. Set de les pintures de Bouguereau es van exhibir, entre ells dosdels seus favorites: El jove Bacus i Biblis .

Bouguereauva ser elegit president el 1885 de l'Associació de Benevolència fundada pelbaró Taylor, l'objectiu era acumular fons per ajudar a donar suport als menysafortunats artistes (pobres o sense èxit) i les seves famílies. El mateixany, per assistir al funeral de Victor Hugo, va ser escollit per l’ Francès representantels pintors. A l'any següent, 1886, va assistir a una recepció al col·legide Pons com a president de l'associació d'antics alumnes. En el transcursde la festa, es va oferir un autoretrat de Luis Sage i li va recordar al seuprimer professor el deute de gratitud que li devia. Bouguereau després vainsistir a fer-se càrrec personal dels preparatius de l'exposició percommemorar la mort del seu vell amic, Baudry - l'obertura seria la presènciadel President de la República. Mentrestant, en la seva vida privada, estava molt preocupat per la imprudènciafinancera del seu gendre, Georges, que es reflectirà negativament en la famíliaVicens i especialment la seva filla, Henriette i el seu fill, el petitWilliam.

A l'any següent, el contracte d'exclusivitat que tenia amb Goupilva expirar i no va ser renovat. Tot i haver fet negocis amb els successorsde Goupil, Boussod & Valadon, va ser a partir de llavors, representada perla firma londinenca de Tooth & Son. Com cada vegada més, elsnord-americans rics estaven comprant les seves obres més importants, està enbones condicions de parlar anglès, el nou distribuïdor es va convertir en unavantatge considerable en comptes d'un perjudici.

Una esquerda en la Société des Artistes Français

Ja sigui en el servei de les seves funcions oficials o en la seva conducta a lavida quotidiana, Bouguereau presenta sempre un diàleg franc, just, honest i unbon temperament. Menyspreava la injustícia i l'ús arbitrari delpoder. Això el va portar a ser de vegades bruscs i, sobretot, un fermdefensor del que creia. Aquests trets de caràcter són la font d'algunsconflictes, molts d'ells amb els seus col·legues i crítics, així com ambdiversos funcionaris de l'Estat. Va ser a causa de la seva falta deflexibilitat d'una convicció tan profundament arrelades que va portar desprésde la Fira Mundial de 1889, a un gran desencontre amb l'artista, Meissonnier, iels seus partidaris en un detall de les normes que regeixen l'assignació de lacompensació. Bouguereau, com a President de la Société des Artistes Françaisvan defensar ferotgement el futur dels joves artistes, lluitant per mantenirels medallistes de la Fira Mundial de ser exclosos de competir en els Salons defutur. Tot i la renúncia ràpida de Bouguereau, després dels seusinfructuosos esforços per reconciliar els dissidents, l'agra confrontació vacausar una ruptura i una posterior fundació de la Société des Nacional deBelles Arts, amb el seu propi saló anualque es celebra al Camp de Mart. Aquesta manca de voluntat per sotmetre’s apressions polítiques li va fer en una altra ocasió desafiar a l'opinió públicai la premsa, a més de provocar la ira de Paul Déroulède i la Lliga dePatriotes, en participar en l'Exposició de Berlín de març de 1891. Allà esvan exhibir les Santes Dones en la tomba i La nostra Senyoradels Àngels .

L'abril de 1892, es va traslladar a Londres on es vapreparar una exposició d'artistes francesos a la Reial Acadèmia i el seu granèxit va fer que es convertís en un esdeveniment anual.
Al febrer de 1896, la mare de Bouguereau va morir als 92anys.

Elizabeth Gardnerera de Nova Hampshire, però es va casar amb William a la seva parròquia natal aLa Rochelle perquè preferia als 71 anys d'edat, no dur a terme el llarg viatgeals EUA. Després d'aquest any, la"jove parella" es va dirigir a La Rochelle en una mena de lluna demel. Durant un temps, Elizabeth Gardner Bouguereau, va decidir posar laseva pròpia carrera com a artista en espera i dedicar la seva vida al seumarit. Ella era molt devota i sempre estava al seu costat, actuant com asecretaria de la voluminosa correspondència del mestre, documents idiscursos. El 1899, el seu fill Pau, un advocat que s'havia convertit enun membre molt respectat de la judicatura de París i un oficial a la reservamilitar, va contreure tuberculosi.

Per consell mèdic, Pau va viatjar alsud de França juntament amb el seu pare i la seva madrastra, que es van quedaramb ell fins a mitjans de maig. El mestre va aprofitar el seu temps alSud, per pintar durant argues hores, aparentment sense treva. Pau va anardesprés a Pau per reposar, no va tornar a París fins al 1900, a morir en els braços de la seva família. Així Bouguereau es va veureobligat a patir l'horrible tragèdia de que quatre dels seus cinc fills morissinabans que ell, i ni el seu poder, la fama ni la fortuna van poder fer res peralleujar-lo. En aquest moment, Bouguereau estava esgotat per les sevesobligacions en relació amb la Fira Mundial de 1900 a París, però encara no es sostreiaa cap de les seves responsabilitats i el treball va ajudar-lo a mantenir laseva ment ocupada en unes altres coses. Acompanyat per la seva dona,Bouguereau va assistir a tots els soparsi recepcions, però la majoria de les invitacions van ser rebutjades perquè laparella estava de dol. Per al pare sobrecarregat de treball, la pèrdua dePau va ser un cop molt sever tant físicament com al seu esperit. Ell vacomençar a pintar molt aviat al matí, i els dies ara semblaven pesar com mai. D'altrabanda, s'havien combinat la seva vida de treball dur amb la d'un bon vivant aqui li encantava menjar i beure. El pitjor de tot es que era un fumadorempedreït. Malgrat una constitució robusta, va començar a tenir diversescrisis greus de salut després de la mort de Pau.

El 1902 hi va haverproblemes cardíacs i els primers signes d'arteriosclerosi. Però, també hiva haver moments feliços que el confortaven. Els quadres que va triar perrepresentar a la Fira Mundial van ser aclamats. En la seva vida familiar,el seu nét William havia estat acceptat en la prestigiosa Escola Politècnica,que era una font de gran orgull. El 1903, va ser nomenat Gran Oficial dela Legió d'Honor. Poc després, va ser convidat a Roma per participar en elcentenari de la Vila Médicis. Bouguereau i Elizabeth va fer el viatge aItàlia i, després de les celebracions oficials, van passar una setmanaromàntica a Florència. En els primers anys del segle 20, brillantsinvitacions per a homenatjar al mestre, van arribar de tot arreu d’Europa, peròElizabeth, amb el consentiment del seu marit, si va negar a acceptar-les perquèera evident un ràpid deteriorament de la seva salut. Ella es preocupava,ies lliurava a tenir cura d’ell, però a poc a poc la seva vida era més carregosa,fins i tot, va arribar un punt que gairebé no podia ni caminar. A finalsdel 1903, li resultava massa difícilsostenir un llapis o un pinzell i pràcticament no pot treballar. Va ser unmenor incident -un avortat intent de robatori a casa seva- que va li vaocasionar el cop fatal final a la seva salut i el seu declivi va començar a accelerar-secada dia. Després d’assegurar-se que tots els seus assumptes estaven en regla, l'ancià - marit, pare i avi -sentint que el final estava prop, va sortir de París enmig de la nit deldilluns 31 de juliol de 1905 per a tornar a la seva estimada LaRochelle.

Pocs dies després, el 19 d'agost, el gran mestre, WilliamAdolphe Bouguereau, va morir tranquil· lament, envoltat dels seus éssersestimats. Una processó solemne i el servei funerari van ser organitzatsper la ciutat de La Rochelle el 23 d'agost. L'endemà a París, unacerimònia d'enterrament al cementiri de Montparnasse va tenir lloc, hi van assistir familiars, amics, col·leguesi estudiants.

Després de la seva desaparició, és pot suposar que el millor va ser que no estava aquí per veure el reeixit assalt a l'art tradicional que es vaconvertir el món de l'art en les moltes dècades que van seguir a la seva mort ila ruïna temporal de la seva reputació i el treball de tota la seva vida, finsi tot, l’atac va arribar tan lluny com per treure’l de la majoria dels textosd'història de l’art sobre aquest elperíode. El seu destí va ser molt semblant al de Rembrandt, el seu treballva ser ridiculitzat i desterrat delsmuseus i dels cercles oficials de l'art per més de cent anys després de la sevamort.

La revaluació de l’obrade Bouguereau pot ser rastrejada a partir del 1979, quan el seu preu en lasubhasta es va quadruplicar, i va ser encara més catapultat per laretrospectiva de 1984, que va viatjar des del Palau de Petite a París, al Museude Belles Arts de Mont-real al Canadà i, finalment, el Wadsworth Atheneum deHartford. Els valors en el mercat literalment, van explotar, d'una mitjana de $ 500 a $ 1500 al1950, el 1998, El despertar dels cors es va vendre per $ 1.410.000 a Christiea Nova York. El 1999 Psique, Cupido et Enfants es va vendre per$ 1.760.000 també a Christie, per a ser superada al dia següent a Sothebyquan Perens Ànima, propietat de Sylvester Stalone es va vendre per $2,650,00. Aquest rècord només va durar un any, fins que al maig del 2000,quan Charite es va vendre per $ 3,52 milions a Christie.

Durantels últims 20 anys les seves pintures a tot el món han estat tretes de lesseves caixes, soterranis, trasters i golfes, desempolsades, netejades irestaurades pels experts, i avui més d'un centenar de museus i institucions tenenamb orgull les seves obres en exposició permanent. Les reproduccions delsseus quadres es venen per milions a les botigues de cartells i de regals a totel món, i hi ha la evidència que fins i tot es venen més que les reproduccionsde pintures dels més famosos dels modernistes.

Conclussions.

Pel bé dels nostresfills, la nostra cultura, i la posteritat, cal recuperar el millor de l'arthumanista tradicional, que és essencial per a la salut i el benestar de lahumanitat, i també, fer una anàlisi crítica i veraç de l'allau modernista perla qual l’art tradicional ha estat en perill de desaparèixer. A mesura queel lector avanci, que vegi imatges d'obres mestres d'alguns dels artistes elsnoms i l'art dels qual van ser despietadament calumniats, com: WilliamBouguereau , John William Waterhouse ,

Sir LawrenceAlma-Tadema,

Leon L'Hermitte,

John William Godward,

Edward ColeyBurne-Jones,

James-Jacques-Joseph Tissot,

Jules Lefebvre,

i Lord Frederick Leighton,

entre d'altres,podrà fer-se una idea ajustada dels valors d’aquest art tradicional i treureles seves pròpies conclusions. Tots ells van ser veritables gegants, que s’haurien detrobar entre els artistes més grans de la historia de la pintura, doncs va ser després d’un llarg període de 500 anys deconeixements acumulats, que s'estén des del Renaixement fins a l'actualitat, quel’art va aconseguir el seu màxim absolut de desenvolupament. Va ser unmoment en què les tècniques i el coneixement de com produir grans obres d'art,i transmetre aquest coneixement a la generació següent, estava en el seu zenitabsolut. Va ser un moment en què el treball i la suor de 30 generacionsanteriors d'artistes dedicats a la codificació, d'aconseguir mètodes, normes itècniques, va produir el pinacle que l'art realista tradicional podriaaconseguir.

Si aquells homes erentan grans genis artístics com es possible que els ideòlegs d'avui ens facincreure que eren tan dolents? Bouguereau és un dels vilans principals enels contes explicats pels historiadors moderns. En especial ens referirem aell en aquesta discussió, perquè ell està sent cada vegada més venerat permilers d'investigadors, col·leccionistes i amants de l'art com un dels grans detots els temps, en última instància, mereixedors d'estar colze a colzeamb Leonardo , Si aquells homes eren tan grans genis artístics comes possible que els ideòlegs d'avui ens facin creure que eren tan dolents? Bouguereaués un dels vilans principals en els contes explicats pels historiadorsmoderns. En especial ens referiré a ell en aquesta discussió, perquè ellestà sent cada vegada més venerat per milers d'investigadors, col·leccionistes iamants de l'art com un dels grans de tots els temps, en última instància,mereixedors d'estar colze a colze amb Leonardo ,

Rafael

Miquel Àngel

Tiziano

Caravaggio

iRembrandt.

Velázquez

Tots aquestspintors van ser formats en una acadèmia, en un taller. Que era un taller? Comfuncionava?: un mestre que havia estat entrenat per un mestre abans, escollia 6o 8 talentosos joves artistes aspirants, que anirien a viure amb ell enqualitat d'aprenents. Ells serien entrenats en profunditat amb ell, i,literalment, menjaven, bevien, dormien i respiraven l'art 24 hores al dia, 7dies a la setmana. Durant els primers 6 mesos de la seva formació nofarien res més que dibuixos, normalment còpia d’ antigues obres mestres, aquestaconstant elaboració es va considerar la columna vertebral de tots els èxits posteriorsen l'art. Després s’orientava l’aprenent als estudis de motlles de guix peraprendre modelatge, i després podria passar almenys varis anys dibuixant a partir de models vius. Només després dedominar perfectament l'art del dibuix, se’ls permetia agafar un pinzell icomençar a aprendre l'art de la pintura. Llavors, possiblement, després de5 o 6 anys de formació, podria començar a crear obres d'art que podrien serconsiderades realment professionals. Només cal dir que aquests mètodesd'estudi, es van iniciar en elRenaixement en els gremis i els estudis de Giotto i Rogier VanDer Weyden, entre d’altres i en ensenyaments com aquest es vanformar els Leonardo, Miquel Àngel i Rafael, o els Tizziano, Caravaggio,Velazquez, per citar-ne només alguns.

La causa fonamentaldel descrèdit dels artistes “humanistes” de la segona meitat dels S. XIX va seruna altra: la consideració de poderoses raons econòmiques per als comerciants quevan abraçar aquesta ètica modernista. Si vostè fos un distribuïdor de Alma-Tademao Bouguereau, amb una llista d'uncentenar de clients que volen comprar el seu treball, però si la sevatècnica els permetia pintar només un llenç cada 3 a 8 setmanes, de manera queestaven mossegant-se les ungles esperant cada llenç que sabien que estava venutmolt abans d’acabar. En canvi els pintors Modernistes, sovint podiencompletar un sol llenç cada dia. Alguns fins i tot van fer molt més queaixò. Això va ser cert amb tots els grans noms. Estem parlant dePicasso, Modrian, Matisse o de Kooning. Moltes de les seves obres es podriencompletar en un parell de dies o un parell d'hores. Els seus distribuïdorstenien una enorme oferta per satisfer qualsevol demanda que és poguésgenerar. Tenien doncs una motivació més enllà de les raons purament artístiques,de tipus econòmic per demostrar que aquestes pintures eren més valuoses que lesde la generació anterior. I quan els diners arriben en grans quantitatsd'aquesta estafa consumada, van sercapaços de comprar els historiadors, escriptors i crítics d’art, tot canviantla mateixa historia de l’art, i influenciant els gustos dels compradors i delpúblic en general.

En primer lloc,vaig a examinar els mites que s'han perpetuat per aquesta època amb Bouguereaucom el millor exemple concret, perquè després de tot, ell era el mésvilipendiat pel modernisme. Un dels més grans d'aquests mites va serl'afirmació que Bouguereau i els seus companys no eren rellevants per a la sevaèpoca, que van copiar els estils d'èpoques anteriors. Aquest argument conté unapart significativa de veritat. Bouguereau va néixer el 1825, poc desprésde les revolucions americana i francesa. Aquests trastorns van ser elresultat més tangible de les noves idees generades per la Il·lustració, mentreque els segles anteriors van ser controlats per les idees de la primacia de lareligió i la decisió dels monarques per"dret diví". Escrits importants de John Locke, Els drets del’home, les idees de Thomas Hobbes Alexis de Tocqueville, La democràcia aAmèrica, eren molt celebrades i reconegudes per aquells anys. En èpoquesanteriors hem tingut grans pintures religioses dels dies 15, 16 i 17 segles,les pintures de l'aristocràcia i la noblesa, així com importants esceneshistòriques durant el segle 18.

Amb les noves idees democràtiques es va produir un nou respecte per a tota lahumanitat. " Liberté, Fraternité, Egalité , "vancridar els francesos, i els americans, " Sostenim que aquestes veritatssón evidents per si mateixes, que tots els homes són creats iguals, que sóndotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, els drets de la vida , lallibertat i la recerca de la felicitat. " Aquestes paraulesresumeixen a la perfecció els nous avenços filosòfics i culturals de lacivilització occidental que es va produir al segle 18 i que s'està popularitzanti codificat en el 19. Estats Units i França estaven en l'avantguarda del'evolució del món occidental. No és una coincidència que algunes de lesmajors obres d'art del segle 19 vingui d'aquestes dues societats. I ambaquests canvis d'idees, l'art també va canviar, es va produir la generació demolts grups i estils. Allà hi havia els realistes, que va mostrar lanoblesa de l'home comú sota el jou d'una vida dura. Ells van tractar demostrar la vida rural, tal com era. I després hi havia els idealistes iromàntics, que van celebrar tota la humanitat en harmonia amb els principisdemocràtics i el respecte als drets humans i la dignitat. Bouguereau va sersens dubte el més gran d'aquest grup.

En gran part del seu treball utilitzaels camperols i els gitanos com a tema. Era apropiat, per exaltar tota lahumanitat al més alt, perquè, si poguéssim apreciar el valor dels camperols iels gitanos, llavors, certament, tota la humanitat ha de ser valuosa. Amés, a l'època victoriana a través de la llibertat de premsa, els artistes iescriptors d’aquells temps van portar a l'opinió pública la situació delsoprimits. Va brillar amb una llum especialment clara el tractament injust querebien les dones, els nens i les minories que havia estat heretat de les generacions i dels segles anteriors.

Els artistesvictorians com Waterhouse , Burne-Jones i Bouguereau vanestimar i admirar les dones. No és cap coincidència que els drets de ladona es van defensar obertament per primera vegada durant aquesta època, i demanera progressiva al llarg dels següents 100 anys, i si bé, malauradamentencara als nostres dies no hem aconseguit la plena igualtat entre homes idones, en aquell temps van donar-se els primers i tímids passos.

La primera esposade Bouguereau va ser una dona francesa, que va morir a principis de la sevavida matrimonial. El 1896 es va casar amb Miss Elizabeth Gardner ,d'Exeter, New Hampshire, una pintora de reconeguda competència, que havia estatun dels seus alumnes en les escoles d'art Julian.

Va ser gràcies alsesforços de Bouguereau, influït poderosamentper la seva núvia americana, que tant els estudis de Julian com l'École des Beaux-Arts van admetre a dones coma estudiants a les seves classes.

A l’obra de Bouguereautambé se celebra la cultura de la humanitat i la literatura en les sevespintures, com es veu en les escenes mitològiques de nimfes, amorets, sàtirs iles seves escenes de la Bíblia. Aquestes composicions totalment originalses manegen amb una força emocional inigualable.

La Flagel·lació i Adami Eva plorant la mort d'Abel són obres d'art consumat d'aquest tipus, ambfigures pintades tan reals que sents que estàs mirant a través de una finestra unesdeveniment congelat en el temps. Un pot sentir la sang corrent per lesvenes i la vida en els seus ulls, no hiha paraules per fer justícia als resultats. Els seus personatges vénen ala vida com pocs artistes anteriors o posteriors ho han aconseguit. No esva limitar a pintar la seva pell, es va apoderar dels matisos més subtils de lapersonalitat i l'estat d'ànim. Cada composició és original, ambperspectives i escorços i entreteixit de figures complexes amb més èxit que qualsevolaltre artista del seu temps. Les seves pintures mai se senten atapeïdes. Maihi ha elements innecessaris escampats al voltant. El paisatge es tornasuficient però sense desviar l'atenció de l'espectador de la figura, delprotagonista, del tema de la pintura. Magistralment reunits els elements dedibuix exquisit, color increïble, la perspectiva, el modelatge i la composicióbrillant, tots treballant junts en perfecta harmonia. Tots els elements per tal dereforçar l' impuls emocional de cada obra. Per aconseguir això, va desenvolupar les seves tècniques d’acord ala seva pròpia idiosincràsia, sovint va utilitzar nous mètodes per resoldre unproblema immediat. Hi ha hagut extenses tractats analítics escrits per unasèrie d'estudiosos recents tractar de disseccionar tècnicament com Bouguereauva aconseguir la seva màgia totalment única. El missatge és que la humanitatencara que no sigui perfecte, la vida encara pot ser bella. Implícit ésl'imperatiu moral que totes les persones són dignes d'amor i de respecte.

El següent miteperpetuat sobre Bouguereau pels seus crítics era que pintava només per a laburgesia per tal de fer-se ric. Anem a dissipar-ho d'una vegada pertotes. S'enorgullia de no haver de prendre els encàrrecs per força. Vapintar el que estimava i creia, sovint treballant 16 hores al dia, set dies ala setmana, igual que Miguel Ángel . La seva fama va ser tangran que el seu marxant, Goupil, va ser capaç de cobrar 10.000 dòlars per unsol llenç (equivalent a més de 300.000 dòlars d'avui, any 2000. La burgesia nopodria comprar els seus quadres, i aquests van ser adquirits amb entusiasmepels molt rics, els Rockefeller , Vanderbilt i Carnegie. Permetin-me preguntarqui ha comprat les obres de Matisse, Picasso i Gauguin, o De Kooning, Rothko iPollock? els Mellon, els Vanderbilt i els Carnegie, o els seus equivalents! Jono escolto a ningú dient que aquests artistes van pintar només per a laburgesia per tal de fer-se rics. Sens dubte Picasso era molt més ric quan vamorir que Bouguereau en la seva mort.

Un altre mite esrefereix a l'acusació de que la major part de la tasca d'aquests pintors humanistestradicionals o realistes Acadèmics és només un sentimentalisme petit. Defet, la majoria dels crítics moderns consideren positiu qualsevol indicid'emocions humanes. Però, què hi ha de l'alegria incomparable d'un nenque fa les seves primeres passes? Hi ha res més bonic?, quin altre temapodria ser més apropiat per al'art? És això el sentimentalisme petit? Què representen els primersmoments d'una persona, o el pas de la infantesa a l'edat adulta? O ladenuncia de la crueltat de la vida industrial a les ciutats amb fred i sense sostre, de la manca de pa en unanit d'hivern? Aquestes van ser uns temes que mai s'havien tractat abans. Perdescomptat, molts artistes acadèmics de l'època van tractar sense èxitd'aquesta matèria i sovint es veia massa sentimental. No obstant això, encada període en la història la major part dels treballs realitzats va sermediocre, fins i tot algunes de les obres dels més grans. Això no ensimpedeix separar el blat de la palla. Hi va haver aquells que, comBouguereau i Leighton, ho van aconseguir amb brillantor poètica.

D’altres crítics diuenque l’obra de Bouguereau manca de valor perquè deriva del passat. Però que téde dolent ser derivat? Aquesta és una de les creences fonamentals de lamodernitat que ha de ser profundament vençuda per l'anàlisi lògica. Ningúpot aconseguir qualsevol cosa de mèrit, si no deriva d’alguna cosa anterior. Noméspel domini dels èxits del passat i després afegir-hi les noves aportacions podemanar encara més lluny. En tots els altres camps de l'activitat humana es reconeixaquesta veritat. Sense el coneixement del passat estem condemnats alprimitivisme etern. Bouguereau va ser molt conscient que el seu treballhavia de ser comparat a l'altar dels èxits del passat.

Va ser precisamenta causa d’això que es va esforçar en dominar les tècniques del passat, construintsobre elles i obrir-les a una allau de nous temes i als ideals il·lustrats, pelque aconseguiria el majori millor mig segle de la pintura en la història del'art. La paraula "derivada" ve de la paraula "deriva" o deprocedència, no de copiar. Bouguereau, Lord Leighton , Alma-Tadema,Gérôme, La paraula "derivada" ve de la paraula"deriva" o de procedència, no per copiar. Bouguereau, LordLeighton , Alma-Tadema, Gérôme, Vibert ,Burne-Jones, etc no van copiar l'art d'èpoques anteriors, però que sens dubte “deriva”de les escoles anteriors. Molts dels mètodes d'aprenentatge de les habilitatsde dibuix, modelatge, perspectiva, composició, l'aprovisionament i lapreparació dels pigments, preparació de tela, aplicació de la pintura, s'han desenvolupatabans que ells. Però això és exactament el que ha passat sempre, Leonardo aprènde Verroccio, Rafael de Il Perugino, Miquel Àngel de Ghirlandaio, etc. etc.
Crec que per totes aquestes raons convindria tornar a mirar les obres de Bouguereau des d'una nova peerspectiva.
Us adjunto una presentació, amb un recull d'obres del nostre pintor:

William Adolphe Bouguereau

View more presentations from terraxaman

Com sempre espero que us hagi estat útil i interessant.